Pont Dandalo

Akhaltsikhe – Gonio

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les poblacions del títol.

Aquest és el tram final de la nostra ruta pel sud de Geòrgia fins arribar al mar Negre, a les portes de Turquia.

La nostra arriscada aposta per una ruta de carreteres molt locals, a través de muntanyes, valls, llacs i rius ha estat tot un encert. Hem gaudit molt de la natura, d’uns bonics paisatges, de boscs amb milers d’arbres, de bastant silenci, relativament poc tràfic i en general de bon temps excepte els últims dies en que el temps de muntanya i les tempestes ens han deixat xops, freds i han fet molt durs els últims quilòmetres.

 

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Akhaltsikhe, Benara, Untsa, Sholaveri, Bolajuri, Patara Smada, Adigeni, Plate Mlashe, Zarzma, Lodisiri, Goderdzi, Danisparauli, Shuasopeli, Riketi, Bodzauri, Tabakhmela, Dioknisi, Diakonidzeebi, Khulo, Zemo Vashlovani, Zamleti, Shuakhevi, Khichauri, Moslashvilebi, Dandalo, Gogiashvilebi, Kokotauri, Ckhmorisi, Gegelidzeebi, Gobronethi, Tsoniarisi, Zvare, Keda, Tskhemna, Pirveli Maisi, Zeda Makhuncethi, Kveda Makhuncethi, Dologani, Chinkadzeebi, Evgenidzeebi, Maghlakoni, Adjaristskali, Erge, Makho, Tkhilnari, Magara, Ombolo, Tkhilnaris Meurneoba, Charnali, Akhalsopheli, Batumi, Angisa, Kakhaberi, Gonio

 

. Deixem Akhaltsikhe per seguir un xic el riu Potskhovistskali. Molt aviat un camió carregat de terra s’atura oferint portar-nos fins a Batumi.

. Sortim d’Akhaltsikhe per la carretera que en pocs quilòmetres ens portaria a Turquia. Ja podríem entrar a Turquia per aquí, però volem estar-nos uns dies i quilòmetres més a Geòrgia fins arribar al mar Negre, així que al cap de poc agafem una desviació a dreta i anem cap allà. Creiem que en aquest tram no trobarem tants camions turcs amb contenidors amunt i avall com hem tingut abans d’arribar a Akhaltsikhe.

. La carretera efectivament és molt tranquil·la, te molt poc tràfic però això afavoreix que vagin molt ràpid. Alguns, no pocs, condueixen temeràriament.

. Seguim amb un paisatge tot pelat, alguns petits camps de patates i ara alguns camps de blat de moro, tot i que aquests últims estan bastant secs. Sincerament aquest paisatge no està malament, però tampoc és gaire maco.

. La temperatura durant el dia és molt suau, però uns núvols de tempesta i trons ens tenen molt amoïnats. Aquest panorama al cel ens condiciona moltíssim a l’hora de buscar lloc per passar la nit.

. Ja gairebé fosc esperem que es faci de nit assentats a una parada d’autobús, la qual ens manté prou arrasarats del vent i la pluja potencial que els núvols i els trons anuncien a crits. Llavors arriben un parell d’homes del poblet que tenim a quilòmetre i mig al nostre darrera. És gairebé fosc i no els podem distingir les cares, però és clar que ens han vist abans i ens venen a dir quelcom. Nosaltres, innocents, ben pensats i encara amb l’extraordinària generositat i amabilitat iraniana al cap, ens pensem que potser ens venen a buscar per oferir-nos que acampem al seu pati, o encara molt millor, potser arriben per convidar-nos a casa seva (!??). Però això és Geòrgia. Què ens diuen, en rus? – ‘Hi ha un hotel o casa d’hostes uns quilòmetres més endavant.’ I això és tot. Els agraïm la informació que ens donen, els acomiadem, ens mirem mútuament i com sense parlar-ho nosaltres ens havíem pensat el mateix, ara també coincidim amb el primer que ens surt de la boca quan aquests 2 homes marxen: -‘Això és i segueix sent Geòrgia. Això no és Iran’.

Vall i riu Potskhovistskali
Vall i riu Potskhovistskali
Vall i riu Kvabliani
Vall i riu Kvabliani
Poc tràfic però amb personalitat
Poc tràfic però amb personalitat

 

. Hem passat la nit sense tempestes ni pluges afortunadament. Ens llevem, esmorzem i reprenem la marxa per la vall del riu Kvabliani.

. Arribem a Adigeni i posats a destacar quelcom d’aquest reguitzell de poblacions lletges, depriments, on molts immobles estan abandonats, sense cap manteniment o en condicions molt precàries, podem fer esment d’un parell de botiguetes que amb ganes d’estar tocant la carretera que creua el poble, han construït els seus negocis aixecats sobre pals i columnes artificials.

. Continuem resseguint la vall del riu Kvabliani que ara és més estret. Una dura pujada fins a Zarzma ens recompensa amb unes fabuloses vistes.

. Aprenem que a Zarzma, a l’hivern arriben normalment a -15, -20°C i el pas Goderdzi de 2.025 metres d’alçada que tenim per demà, resta tancat entre novembre i maig, doncs acumula de 3 a 4 metres de neu.

. Per arribar fins a Zarzma avui ja hem invertit unes quantes hores i calories. A partir d’aquí, si no anem errats, tenim només pujada i pujada cap el pas Goderdzi sense cap població més en uns 23 quilòmetres. Si continuem avui, pringarem de ple i ens quedarem a mitges. És a dir, que el més segur és que potser faríem el cim del pas, però se’ns acabarien l’energia i les hores de llum per allà dalt, cosa no gaire recomanable pel fred o els llops, entre d’altres raons. Així que decidim provar sort per acabar el dia preguntant al monestir de Zarzma. Els demanem si podríem plantar la tenda a algun raconet del seu perfectament cuidat jardí. Acabem amb una proposta encara millor. Com és un lloc només per capellans, Jenn pot quedar-se a dormir a casa d’una veïna i jo al monestir. Acceptem encantats, molt agraïts. Passem la resta del dia gaudint de les vistes, l’aire pur, la tranquil·litat i el silenci. També gaudim d’unes molt interessants converses amb un home que parla bon anglès.

. Per acabar el dia, deixant el tema de la religió a banda, volem esperar-nos fins una cerimònia que fan a les 21h, ja ben fosc, dins l’església. Per què ens esperem? Per que ens comenten que canten, i els volem sentir. Entrem a una església gairebé a les fosques, amb 4 persones i uns 10 monjos amb cabells llargs, tots amb cues de cavall i unes enormes barbes al més pur estil Sikh d’Índia, tots vestits de negre amb unes capes negres que es pengen des dels caps. Allà fan els seus rituals i durant una estona 3 homes amb unes veus impressionants canten música religiosa senzillament divina. Repetim que deixem el tema religiós a banda. És música. I quina música. Dins aquest entorn, sentir això em posa els pèls de punta, la carn de gallina i em fa esborronar.

Quina sort tenim de trobar-nos amb aquestes situacions i poder viure aquestes experiències!

A Adigeni son emprenedors i posen els seus negocis tocant la carretera, malgrat ho facin gairebé a l’aire amb molt poc recolzament tocant a terra
A Adigeni son emprenedors i posen els seus negocis tocant la carretera, malgrat ho facin gairebé a l’aire amb molt poc recolzament tocant a terra
I si no poden recolzar les botigues al terra, doncs posen 2 de més petites i lleugeres
I si no poden recolzar les botigues al terra, doncs posen 2 de més petites i lleugeres
Riu Kvabliani passat Adigeni
Riu Kvabliani passat Adigeni
Vistes des de Zarzma
Vistes des de Zarzma

 

. Comencem baixant la ‘terrible’ pendent que va des del monestir de Zarzma fins la carretera. Aquesta baixada ja ens escalfa tota la musculatura de les cames. Quan arribem a la carretera, encarem la llarga pujada cap al pas Goderdzi de 2.025 metres d’alçada seguint el riu Dzindzestskali. Immediatament s’acaba l’asfalt. Ara tot passa a ser una pista de terra, pedres, roques i alguns vestigis de l’asfalt que suposem fa moltíssims anys cobria aquesta vía i que la manca de manteniment, com passa amb tantíssimes coses aquí, ha abocat a una simple reminiscència del passat.

. Pugem, pugem i seguim pujant durant hores al llarg de 19 – 20 quilòmetres fins arribar al cim del pas. Pel camí gaudim de grans boscos amb uns arbres impressionants, alts, densos. Les muntanyes completament cobertes d’arbres es van sobreposant a l’horitzó perdent-se entre la distància i la boira. És molt bonic.

. També gaudim de poquíssim tràfic per les pèssimes condicions del terra. Com fa molta pujada i no hi ha poblacions per enlloc, dins aquest poc tràfic ens arriben bastantes ofertes per portar-nos. Potser unes 10 en tot el dia. Estem molt agraïts. Per contra, arriba un punt en que un rierol cobreix tot el pas. Llavors, per no mullar-me botes i peus, li demano a un cotxe que passa per pujar-me uns 10 metres. Aquest conductor passa pel meu costat, no em fa ni cas, ni s’atura en absolut. També hi ha d’aquestes persones per aquí. Per una vegada que demano res…

. Un camioner li regala una pera a Jenn.

. Finalment arribem al pas Goderdzi. Les vistes son boniques però com està tot mig ennuvolat i emboirat, tot queda un xic borrós perdent-se a l’horitzó. Aquest pas està tancat normalment des del novembre fins el maig, acumulant fins a 3 ó 4 metres de neu!

. Comencem la baixada que és dura pels genolls. La part més divertida son un parell de dreceres que tallen molta volta però que gairebé em fan baixar rodolant. M’arrisco a saltar camp a través, al final em surt bé, però amb les botes ja mig destrossades i sense gairebé gens de sola, he fotut algunes relliscades que de poc em fan rodolar muntanya avall. Aquest pedregar estar acabant amb la poca vida de botes que em resta. Les soles estan molt trinxades però com no crec que trobi cap calçat decent per aquí, miro de mimar-les i fer-les aguantar uns quants quilòmetres més.

. Després del pas, el cel està ben fosc i tapat. Veiem que estan construïnt una estació d’esquí, però la nostra principal preocupació és trobar lloc per passar la nit. Com no trobem cap lloc un pèl arrasarat, si el cel negre descarrega tot el que amb trons fa estona que està anunciant, ho passarem malament.

. Malgrat no estar gens amagat o lluny de la pista de terra i pedres per on caminem i pocs vehicles circulen, ans al contrari, ens fiquem dins una parada d’autobús. És una mena de refugi, obert només per un costat però amb sostre. És una de les parades més ben fetes que hem trobat fins ara. Esperem que es faci fosc per muntar la tenda. La posem el més lluny de la carretera i el més a cobert possible, esperant que tot aquest merder de núvols negres siguin només passatgers o ‘residents’ a dalt les muntanyes, però que no es posin d’acord en descarregar. Els trons i uns pocs llamps no auguren una nit tranquil·la. Esperem que si descarrega, aquest refugi tapat aguanti.

. Es fa fosc i al cap de poc comencem a sentir caure algunes gotes a la teulada de la nostra parada d’autobús – refugi. La cosa va a més i nosaltres, ja dins la tenda i mig adormits, ens alegrem molt d’haver seguit caminant fins trobar un lloc a cobert. El soroll de l’aigua va en augment igual que el nombre de trons i els flaixos que ens il·luminen l’interior de la tenda. Els llamps sembla que ens transporten a una sessió fotogràfica. Al cap d’una estona estem senzillament acollonits. El cel, amb tots els núvols carregats de mala llet, està caient al nostre damunt. Ara ja no cau només aigua a bots i barrals sinó que també sentim pedra. El soroll és ensordidor. No estic segur que el sostre de la parada d’autobús aguanti. És com estar al costat del pas d’un tren de mercaderies on tot el metall, peces i vagons belluguen, van xocant i fent un soroll ensordidor. 

Aquest episodi tan violent dura el que sembla una eternitat fins que va afluixant i finalment s’atura. Ha estat engoixant tot i estar a cobert. Si arribem a estar a l’aire lliure… no ho vull ni pensar.

Un 12% amb vint-i-pocs quilos a sobre… fa mal
Un 12% amb vint-i-pocs quilos a sobre… fa mal
Un terra com aquest durant hores ens acaba de rematar
Un terra com aquest durant hores ens acaba de rematar
Boscos i arbres així ens alimenten el cervell i reguen l’esperit
Boscos i arbres així ens alimenten el cervell i reguen l’esperit
Deixant la gran vall i fent els últims metres abans d'assolir el pas
Deixant la gran vall i fent els últims metres abans d’assolir el pas
Pas Goderdzi
Pas Goderdzi
Aquesta parada d'autobús ha estat la nostra salvació. Ens ha parat un aiguat impressionant, quan el cel amb tots els núvols ha caigut amb una força brutal, acompanyat de pedra. Si ens enganxa a descobert potser ens hagués trencat la nostra casa mòbil. La tenda ha acabat molla, però sencera i nosaltres prou secs
Aquesta parada d’autobús ha estat la nostra salvació. Ens ha parat un aiguat impressionant, quan el cel amb tots els núvols ha caigut amb una força brutal, acompanyat de pedra. Si ens enganxa a descobert potser ens hagués trencat la nostra casa mòbil. La tenda ha acabat molla, però sencera i nosaltres prou secs

 

. Ens aixequem amb la tenda xopa, però nosaltres hem acabat secs. Encara estem mig ‘traumatitzats’ per la brutal tempesta d’ahir al vespre. Al matí no plou, però el cel està negre. Uns núvols baixos cobreixen part de les muntanyes, deixant sobresortir els cims pel damunt. Avui toca caminar cap a aquella foscor de cel. Caminem carretera de pedres, tolls d’aigua i fang per tot arreu, cap avall.

. Aviat comença a ploure i no deixa de fer-ho durant una llarga estona. Hores i més hores sota l’aigua. Hem de treure l’equip de pluja, tapar-ho tot, tapar-nos i seguir endavant. Quin pal això de caminar amb pluja. Al menys no fa ni fred, ni vent.

. El camí és un reguitzell de corves i més corves entrant a una vall, sortint i accedint a la següent. Tot està verd. El cel de tant en tant deixa passar el sol i ens regala alguns arcs de sant Martí. Si pujant al cim del pas Goderdzi tot eren espessos boscos d’arbres sense poblacions, baixant tenim cases, casetes i mini poblets per arreu. Tot molt bucòlic, però creiem que ha de ser molt dur viure aquí.

. Mentre estem aturats per dinar, un home vell ens regala 2 peres i uns raïmets.

. Baixem uns 20 quilòmetres de camí de terra, pedres i algun tros d’asfalt fet miques fins la construcció d’una presa. A partir d’aquest punt el camí de cabres que hem estat baixant, torna a pujar en direcció a la població de Khulo.

. Entrant a Khulo un home ens regala 2 blats de moro bullits. Un altre atura la cafetera del seu cotxe i amb un bonic somriure ens ofereix portar-nos.

.  Un xic més endavant, a Khulo, preguntem a una de les poques persones que trobem, per un hotel. És una senyora gran que està treballant al pati de casa. De la seva resposta ens sembla entendre que casa seva pot ser una casa d’hostes. Baixem unes escales per preguntar per una habitació i ens surt el seu marit, un entranyable avi que ens convida a estar-nos a casa seva. Caram quina sorpresa!

La seva neta, de 16 anys i amb un xic d’anglès ens confirma la invitació. Entrem i amb ells passem el vespre i la nit. Mirem d’ajudar en tot el que podem. Recollim trossos de fusta tallada, després tallem patates, Jenn ajuda a la filla amb els seus deures d’anglès … i gaudim molt d’una companyia molt autèntica.

. La filla és una molt bona ballarina i ens mostra vídeos de les seves actuacions. Llavors aprofito per deixar-la totalment bocabadada amb un dels nostres 3 de 10 amb folre i manilles descarregats dels Castellers de Vilafranca al mític 30 d’agost a la plaça més castellera, a Vilafranca del Penedès.

. Sopem tots plegats. El pare de la ballarina beu gots petits de vodka com jo m’empasso l’aigua. Mirem fotos de les actuacions de la filla, fotos familiars, de tota la neu que cau aquí ja a partir de novembre… Quina altra experiència tan autèntica, maca i enriquidora!

Caminem cap a aquella foscor de cel on els núvols i boires baixes deixen sobresortir els pics més alts
Caminem cap a aquella foscor de cel on els núvols i boires baixes deixen sobresortir els pics més alts
Valls verdes amb casetes escampades per arreu. Parts assolellades i parts amb núvols baixos des d'on s’alça un trocet d’arc de sant Martí
Valls verdes amb casetes escampades per arreu. Parts assolellades i parts amb núvols baixos des d’on s’alça un trocet d’arc de sant Martí
Si tornen a anar molt mal dades com ahir al vespre, aquest podría ser un magnífic refugi. Al seu darrere la natura, l’aigua i el riu es van menjant la muntanya sense compassió
Si tornen a anar molt mal dades com ahir al vespre, aquest podría ser un magnífic refugi. Al seu darrere la natura, l’aigua i el riu es van menjant la muntanya sense compassió
Al vespre tenim la gran sort d’estar-nos a una casa particular. La filla és una molt bona ballarina i ens mostra vídeos de les seves actuacions. Llavors aprofito per deixar-la totalment bocabadada amb un dels nostres 3 de 10 amb folre i manilles descarregats dels Castellers de Vilafranca al mític 30 d'agost a la plaça més castellera, a Vilafranca del Penedès
Al vespre tenim la gran sort d’estar-nos a una casa particular. La filla és una molt bona ballarina i ens mostra vídeos de les seves actuacions. Llavors aprofito per deixar-la totalment bocabadada amb un dels nostres 3 de 10 amb folre i manilles descarregats dels Castellers de Vilafranca al mític 30 d’agost a la plaça més castellera, a Vilafranca del Penedès

 

. A partir de Khulo finalment i després de 50 quilòmetres (20 pujant des de Zarzma fins el pas Goderdzi i 30 de baixada fins a Khulo) de terra, pedres, fang i trocets d’asfalt tornem a tenir una carretera petita però asfaltada. Poc tràfic, solet, silenci i unes vistes impressionants de la vall escortada per dues enormes parets, fan del caminar un veritable plaer, sempre que intentem oblidar les inoblidables pesades motxilles.

. Sortint de Khulo a una mini benzinera com son la majoria, el propietari i sa muller ens conviden a un cafè súper dens i un xic de formatge. Quina sorpresa d’invitació a Geòrgia!

. A tocar del poblat de Zamleti veiem el pont Purtio des de d’alt la carretera, però no podem baixar fins el riu i tornar a pujar. Son ponts antics amb molt de sabor i interès. Ben bonics.

. A Shuakhevi, uns homes ens volen portar en cotxe fins a Batumi. Després ens tornen a trobar quan ja portem caminats uns quants quilòmetres i amablement insisteixen en portar-nos, així com ho fan posteriorment un camió i una furgoneta.

. La carretera és petita, estreta, ben asfaltada, amb poquíssim voral. Aquesta única vía transcorre entre parets de pedra i penya-segats. Les vistes del riu i de les parets de muntanyes plenes d’arbres o totalment rocalloses és un regal pels ulls.

. Arribem a un altre dels ponts històrics, el pont Dandalo que afortunadament està a tocar de la carretera, pel que podem accedir, visitar-lo i fins i tot creuar-lo. Ens agrada molt.

. Al costat oposat del riu veiem un lloc potencial per acampar i després també una caseta on l’accés està només tapat amb unes fustes. Creuem el riu amb la intenció d’acampar fora, però el cel i temps canviant de les muntanyes fa de la caseta una gran temptació. Al final entro i mentre l’estic preparant una mica per encabir la tenda, arriba un home jove, veí d’una de les cases que està escales amunt i ens convida a dormir a casa seva. No ens ho podem creure. Encara estem a Geòrgia??

. Pugem moltes escales fins arribar a una casa gran on ell diu que hi viu. No estem segurs que sigui així o que sigui un ‘ocupa’. A més, en arribar també coneixem una parella on l’home no està malament, però la dona, creiem que borratxa o drogada, no ens fa gens de gràcia. Amb els homes xerrem molt poc, però la dona, amb un xic d’anglès, monopolitza la minsa conversa amb preguntes gens agradables. Nosaltres, per cortesia, seiem amb ells sense entendre res de res de georgià. Ho fem fins que la dona aquesta ens diu que marxem per que vol estar més tranquil·la o a soles amb els seus amics. Aquesta ‘amable invitació’ ens va com anell al dit per fotre el camp a una habitació, mirar de bloquejar l’accés i posar-nos a dormir esperant que la nit vagi bé i no passi res.

. Una acampada a la petita caseta al costat del riu que ja gairebé tenia a punt, ens hagués anat molt millor. Però de nou, volem publicar i agraïr la invitació d’aquest georgià totalment inusual, primer per la seva invitació, doncs ja hem copsat durant dies que això no és gens comú entre aquests nacionals, i segon, inusual pel seu comportament.

La gran majoria dels poquíssims camions que circulen van carregats de palla fins a límits insospitats
La gran majoria dels poquíssims camions que circulen van carregats de palla fins a límits insospitats
Vistes en sortir de Khulo
Vistes en sortir de Khulo
Pont Purtio
Pont Purtio
Pont penjant a un bonic racó del riu
Pont penjant a un bonic racó del riu
Pont Dandalo
Pont Dandalo

 

. La nit ha estat tranquil·la. Ningú ni ha entrat, ni ens ha emprenyat dins l’habitació. Marxem amb la primera llum del dia, sense despertar a ningú, agraïts per aquesta nit a cobert.

. Creuem el pont sobre el riu Adjaristskali, el riu que seguim durant tot el dia. El riu a vegades baixa més ample, a vegades més estret i ràpid entre grans parets de roca. És bonic caminar per aquí tot i que el voral sovint no existeix i alguns avançaments d’alguns subnormals temeraris ens passen massa a prop des del darrera.

. Trobem a moltes cases, parres encara amb uns pocs raïms negres. Ens sorprèn veure també plantes de tabac i llocs a cobert amb fulles de tabac a assecar.

. Una casualitat del dia arriba quan Jenn, cansada de respondre la mateixa pregunta amb la que tothom ens bombardeja constantment (D’on sou?) respon, Itàlia! Fa dies que no trobem monedes per la carretera i avui Jenn troba una, però és que és una moneda de 20 lires de la república italiana del 1981! Una moneda d’Itàlia, d’abans dels euros, aquí a Geòrgia i al mig del no-res el dia en que ambdós som … italians!

. Un camió, un parell de furgonetes i un cotxe ofereixen portar-nos.

. Avui fa bon temps i una excel·lent temperatura. No plou, ni fa fred. Perfecte.

. El riu segueix baixant i baixant, i nosaltres amb ell, gaudim de les vistes de les parets rocalloses o densament cobertes d’arbres.

Raïm i tabac
Raïm i tabac
Tabac a assecar
Tabac a assecar
Carretera estreta entre parets rocalloses i el riu
Carretera estreta entre parets rocalloses i el riu
Bonica relíquia sobre rodes
Bonica relíquia sobre rodes


. Esmorzem al pont Makhuncethi, un altre d’aquestes joies antigues que tant ens agraden.

. La carretera segueix sent molt estreta, amb poquíssim voral i ara, propers a Batumi, el tràfic ha augmentat considerablement. Ens trobem sobretot furgonetes, que son els autobusos locals i que van i tornen de la ciutat gran de la zona, Batumi. Però la desagradable sorpresa la tenim amb una enorme quantitat de camions que, carregats amb pedres del riu, van a buscar-les riu amunt i baixen carregats cap a la costa. Veiem bastantes màquines agafant pedres, terra i roques de la llera del riu per carregar camions i més camions.

. Arribem a Adjaristskali i comença a ploure. El cel està molt tapat. Els trons es van succeïnt a mida que van descarregant aigua. Nosaltres ens quedem estancats a una paradeta d’autobús.

. Quan la pluja afluixa, sortim disparats, però als 2 quilòmetres torna a caure bastant. Ara estem ben fotuts doncs no tenim cap refugi. L’aigua cau amb ganes, forma grans tolls al terra que ens obliguen a caminar pel mig de l’estreta carretera jugant amb el tràfic que a l’hora ens acaba de remullar esquitxant-nos en passar.

. Fa uns dies, quan caminàvem per un molt llarg tram sec amb molta calor i sol, ens estàvem torrant i vaig buscar un xic de refugi. Estan construïnt una estació de tren. Vaig atansar-me a una zona tancada del costat i a l’entrada em vaig trobar un parell de gossos uniformats. M’adreço a un demanant-li poder seure un moment a una zona amb un xic d’ombra. La seva resposta fou un gest molt despectiu amb el braç fent-me fora, enviant-me de tornada a la carretera. Davant d’aquesta reacció la meva resposta fou a uns 3 metres davant seu, aixecar els dos dits centrals d’ambdues mans, enviant-lo a … fer punyetes. Tot seguit tant ell com jo vàrem escalar de manera més lletja i desagradable tant les nostres respostes com gests. 

Això ho expliquem ara per que estem caminant sota la pluja i ens atansem a una petita presa generadora d’electricitat. Jenn veu una caseta d’entrada al recinte, amb un petit sostre que sobresurt i vol demanar refugi. Jo recordo els anteriors gossos uniformats de ‘seguretat’ i espero que fossin una excepció.

Jenn demana als 2 uniformats de dins la caseta si podem seure un moment sota una mini teulada. La primera resposta és, no. No els fem cas i seiem. Un dels gossos surt i ens vol fer fora. Jenn li fa entendre que s’ha de treure unes pedres de les botes. Ell accedeix i entra a la caseta. Segueix plovent bé. Als 5 minuts el gos te els pebrots de tornar a sortir per que ja hem tingut prou temps d’arreglar la bota i hem de marxar. Nosaltres no marxem. Segueix plovent bastant, estem a tocar de la carretera i la cadena d’accés al recinte amb els edificis a ‘defensar’ uns 40 metres lluny. No som cap amenaça. Surt un dels empleats amb cotxe, veu com de perillosos que som i dona el vistiplau al gos uniformat per que ens deixi refugiar-nos. Després ambdós uniformats surten de la caseta demanant fer-se fotos amb nosaltres. Quan la tempesta és molt més forta, l’aigua ja ens cobreix mitja bota i el sostre no és suficient per aturar aquest xàfec, aquests 2 animals segueixen dins la caseta mentre nosaltres, mirem de no mullar-nos encara més, a l’altre costat de les parets. En cap moment ens diuen d’entrar, o al menys refugiar a Jenn. Al final, quan afluixa una mica, marxem per que no podem aguantar la pudor que fan aquests dos trossos de carn empleats com a ‘personal de seguretat’.

. Seguim caminant per la carretera amb aigua que ens arriba del cel, i del terra pel pas dels vehicles. Un camió s’atura i ofereix portar-nos. Ara sí que ho necessitem doncs estem xops i ens estem empassant molta aigua i merda (amb perdó) de tot el tràfic que ens llepa les cames, però seguim… a peu.

. Arribem xops al poble d’Erge, on preguntem per un hotel o casa d’hostes al primer veí que trobem dins una casa particular. L’home, un georgià molt amable, cosa no gaire habitual malauradament, ens convida a passar, ens dona te, raïm i un trocet de pasta dolça. Estem a refugi de la pluja. Xerrem com podem mentre segueix plovent. 

Preguntem si podem posar la tenda al pati, que te un bon sostre. Diu que la capo de la casa és la muller. L’esperem molta estona, mentre les poques hores de llum natural es van esvaint. Ens la juguem a una carta. Si la dona diu que no, haurem de marxar gairebé fosc, però el dia ha estat fotut i hores després, seguim mullats.

És gairebé fosc quan arriba ella. Queda ben sorpresa quan ens veu i li preguntem. Som conscients de que malgrat no ens fa gens de gràcia, estem forçant bastant la situació. La seva cara reflecteix un no com a resposta. Un, què feu aquí. Però el seu cor i la climatologia la fan callar, repensar-s’ho i acceptar que plantem la tenda fora la casa i a cobert. Després ens ofereix una habitació dins la casa a canvi de diners (un 50% més del que vàrem pagar a l’últim hostal). Li agraïm l’opció, però ens quedem amb la tenda i demà marxarem ben aviat. Som conscients de la seva hospitalitat forçada, i ens sap molt de greu fer-ho.

Amb el pas del temps xerrem, ens va coneixent, al final fins i tot somriu! Coneixem la resta de la família. Al final ens guanyem el seu cor. També aconseguim fer-la riure! Veient que som gent de bé la dona es va estovant fins al punt que ens fa una truita, ens porta pa, te i ens fa dormir a l’habitació de dins la casa sense voler diners. Allà dormim molt bé i al matí, plovent de nou, marxem quan tothom encara dorm, deixant els diners que inicialment va demanar.

Mil gràcies per aquesta habitació! Ha costat molt, però hem trobat l’hospitalitat, burxant molt al fons i creiem que de manera bastant forçada, malgrat mai no ho voldríem així.

Pont Makhuncethi
Pont Makhuncethi
Pintada a Adjaristskali
Pintada a Adjaristskali
Venda de mel natural escrit en rus, georgià, turc i anglès
Venda de mel natural escrit en rus, georgià, turc i anglès
Amb temps i pluges així no es pot anar pel món
Amb temps i pluges així no es pot anar pel món

 

. Ens llevem encara fosc amb tota la família dormint. Ja ens vàrem acomiadar ahir al vespre molt agraïts per la seva hospitalitat ‘bastant forçada’, però sempre, sempre benvinguda.

. Hem d’esperar-nos un xic a la primera claror per poder veure els tolls d’aigua. Sortim plovent. No hi ha treva.

. Esperàvem que sortint aviat ens estalviarem els nombrosos camions que carregats amb pedres i roques del riu ens varen estar ruixant d’aigua tot el dia d’ahir. Efectivament ens estalviem força tràfic però tornem a menjar-nos més camions. Afortunadament això és només durant 4 quilòmetres, fins arribar a un llarg pont que creua el riu Chorokhi i ens porta fins a Makho.

. La carretera principal ens hagués portat a la turística Batumi, però no volem caminar fins ella, sinó que volem anar cap a Turquia, pel que fent una bona recerca, trobem una ruta molt més maca i tranquil·la que ens porta fins a Gonio.

. La carretera ressegueix la llera sud del riu Choroki a través de boscs, petits poblets, arbres i molta pau. 

. Durant una bona estona miraculosament deixa de ploure. Què bé que es camina sense aigua! Però després torna a la càrrega. No trobem gaires llocs de refugi i ja des d’ahir, seguim mullats. És tan desagradable! I perillós pels peus.

. Arribem al poble de Gonio, a 13 quilòmetres al sud de Batumi i 6 al nord de la frontera amb Turquia. Aquí, a part de veure les muralles de l’antic castell, doncs no te res més que les muralles de fora, preguntem i negociem fins trobar una bona habitació a una casa d’hostes. Ja estem a cobert!

. La resta del dia, a part de seguir plovent, la dediquem a fer la bugada, mirar d’assecar-nos nosaltres i recuperar la temperatura corporal.

. A part del refugi, estem molt contents d’arribar a Gonio doncs representa gairebé el final de la nostra ruta a peu per Geòrgia.

Venim d'aquella vall, escapant-nos d'aquelles tempestes
Venim d’aquella vall, escapant-nos d’aquelles tempestes
Anem a Turquia
Camins així, son fabulosos
Riu Chorokhi (foto feta l’endemà, sense pluja)
Riu Chorokhi (foto feta l’endemà, sense pluja)
El 'castell’ de Gornio (foto feta l’endemà, sense pluja)
El ‘castell’ de Gornio (foto feta l’endemà, sense pluja)
Peus després de dies de pluges i botes després de gairebé 6.400 quilòmetres

 

. Després dels remullats dies que hem passat, avui no voldríem sortir de l’habitació, que ara és un gran estenedor de roba encara mullada, doncs l’humitat i les pluges no assequen res de res. Però malgrat ens faci molta mandra, tornem a posar el despertador per anar a visitar Batumi.

. Batumi és un important centre turístic de platja. Ens llevem, sortim i no plou! Agafem una furgoneta de 16 places, que son els autobusos locals i també els que uneixen ciutats per tota Geòrgia. En molt poc estem al centre de Batumi. Amb molta calma anem voltant, visitant, veient… Trobem unes quantes cases amb força sabor, uns quants edificis d’habitatges molt tronats de l’època soviètica i molts hotels i grans edificis d’apartaments de nova construcció.
A part d’alguns raconets amb encant pel mig dels carrers, el front marítim creiem és la principal atracció turística i també és on tenen una de cal i una de sorra. Per un costat han fet un bonic passeig marítim amb una molt bona zona verda de gespa i arbres, ara bé, tocant la platja de pedres tot, absolutament tot està ple de restaurants, atraccions per canalla, botigues de records i de tot… Tot està ple del pitjor que porta el turisme de masses.

. La visita a Batumi ens deixa aquell agre regust del turisme massiu. Tenen uns quants edificis ‘singulars’ que formen una mena de còctel sense cap sentit o estil, però que volen esdevenir símbols o icones de la ciutat.

. Voldria fer una especial menció a una escultura que m’agrada molt. Son les figures d’una dona i un home que en lent moviment es van apropant, es creuen, es fusionen, es separen i tornen a aproximar-se. 

. Com avui no plou i fins i tot ha sortit el sol a estones, malgrat no formar part de la ruta, jo decideixo tornar a peu cap a Gonio, en comptes d’agafar un autobús – furgoneta.

Edificis 'singulars’
Edificis ‘singulars’
La meva escultura preferida. Pel disseny i el concepte del moviment que tenen
La meva escultura preferida. Pel disseny i el concepte del moviment que tenen
Platja de pedres amb pocs turistes
Platja de pedres amb pocs turistes
Vivendes velles contrastant amb la nova construcció
Vivendes velles contrastant amb la nova construcció
Construcció de més i més enormes horribles edificis
Construcció de més i més enormes horribles edificis

 

. Dia per escriure molt, moltíssim, descansar, amagar-nos de més tempestes i pluja que segueix caient durant la major part del dia. Quan no plou, també aprofitem per passejar per la platja de Gonio que tenim a pocs metres, davant la casa d’hostes on estem allotjats.

. Tot i que encara ens manquen 6 quilòmetres fins la frontera, aquí ja donem per acabada la nostra ruta a peu per Geòrgia.

Ja hem arribat al mar Negre
Ja hem arribat al mar Negre
Tram final de la costa de Geòrgia. Allà al final, a la dreta, ens espera Turquia
Tram final de la costa de Geòrgia. Allà al final, a la dreta, ens espera Turquia
Adéu Geòrgia
Adéu Geòrgia

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

2 thoughts on “Akhaltsikhe – Gonio”

  1. Thanks for being out there walking the world! Fascinating. This part of journey is so different than previous legs. I’m happy for the cooler weather, but sorry for the rain! I know how much effort it takes to keep posting. So thanks again.

    1. Dear Bonnie,
      As always, big thanks for following us, for reading our posts and for your constant comments. The (very) big efforts that takes to keep posting, are worth it, knowing how people like you read and enjoy them. So, thank you a lot for your interest and nice words, that help us along the way.

Leave a Reply to Lluís Cancel reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>