sdr

Armissan – Portbou (Catalunya!!!!)

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

.

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Acabem de caminar el sud-est de França per finalment arribar a la nostra estimada Catalunya!!!!

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Armissan, Moulin Bas, Cazeneuve, Langel, Lardillon, Reserva natural s. Lucie, Port la Nouvelle, Cap de Roc, Les Caussoles Hautes, Les Salans, Les Combettes, La Perriere, Leucate, Leucate Plage, Mouret, Port Leucate, Port Barcarès, Port s. Ange, Le Barcares, Mas de la Torre, Torreilles Plage, Les Rotes, s. Maria la Mar, Les Closes, Canet de Rosselló, Canet de Plage, Village de Pecheurs, s. Cebrià de Rosselló, Argelers, Cotlliure, Portvendres, Banyuls, Cervera, Portbou (Catalunya)

 

. Deixem Armissan, deixem aquest nou bon amic, molt hippie, que ens ha acollit a casa seva amb els braços oberts. Un personatge. Un home en la seva seixantena amb un cervell tan esvalotat com el seu cabell, ple de rastes. Un artista que després de compartir feines de la casa, de l’hort i la construcció d’una escala, vol que el despertem a quarts de sis del matí, quan decidim marxar. Per què? Per poder fer un últim cafè junts, abraçar-nos i acomiadar-se de manera dolorosa, doncs ens abracem i marxa directament dins la seva cabana per no entristir més. Són comiats sentits.

. Deixem el poble d’ Armissan per anar a cercar la costa de nou. Tenim un tram de carretera secundària una mica molesta fins que la deixem per endinsar-nos en un món natural d’aigua, aiguamolls, silenci i ocells.

. Aviat ens trobem amb el primer canal que hem de creuar a través d’un dels pocs ponts disponibles. Després teòricament havíem de trobar un camí. El veiem marcat al mapa. Ens hem estudiat molt bé la ruta a seguir, però… Veieu el camí? Nosaltres no. Només ens l’imaginem. Avançarem per aquí. Esperem no enfonsar-nos en aigua o fang, doncs ni veiem el terra, ni amb prou feines ens imaginem el camí. La vegetació se l’ha menjat i no sabem on tenim terra ferma, fang, aigua… Amb prou feines sabem per on anem.

. Després del passeig per la jungla, trobem un petit turó des del que podem tenir certa vista i perspectiva de la zona per on caminem. Veiem el llac, aiguamolls, … Tot aquest gran espai, com ja hem caminat en algunes altres ocasions com per exemple a prop de Sete, és una reserva natural per la protecció dels ocells i la seva migració.

. Finalment arribem al Canal de la Robine, entre el llac o étang de Ayrolle i el de Bages. Aquest canal té un camí que durant aproximadament 10 quilòmetres ens porta al seu costat. Durant un bon tram d’aquesta distància, el camí és una fina línia de terra entre aigua, aigua i més aigua.

Ens alegrem d’haver trobat aquest camí, doncs als mapes la línia era tan, tan fina i vèiem tanta aigua per tot arreu, que no estàvem segurs de poder passar.

. Després d’aquest llarg recorregut en el que gairebé hem ‘caminat sobre les aigües’ i durant el qual també hem creuat la Reserva natural s. Lucie, arribem al poble de Port la Nouvelle. Un poble típic turístic de costa amb uns pocs clients avançats que són els jubilats. Un poble, com tants altres, on estan esperant la massa dels altres turístes estacionals.

. Com cada nit, toca buscar-se la vida trobant un raconet discret per plantar la tenda. Acabem trobant una propietat privada abandonada que ens ofereix discreció, però és una guerra amb els mosquits.

Ara tenim la resposta a la qüestió de l’altra dia, quan ens preguntàvem si tants canals i tanta aigua no portaven incorporats allò que pot convertir un indret en un veritable infern. Els mosquits. L’altre dia no els vàrem veure per caminar durant les hores més caloroses del dia. Ara, a les 19h hem de muntar la tenda i amagar-nos dins, esperant que ningú ens vegi durant les gairebé tres hores que encara resten de llum natural. Dins la tenda no tenim mosquits, però suem a base de bé per la calor que fa.

Veieu el camí? Nosaltres no. Només ens l'imaginem. Avançarem per aquí. Esperem no enfonsar-nos en aigua o fang, doncs ni veiem el terra, ni amb prou feines ens imaginem el camí
Veieu el camí? Nosaltres no. Només ens l’imaginem. Avançarem per aquí. Esperem no enfonsar-nos en aigua o fang, doncs ni veiem el terra, ni amb prou feines ens imaginem el camí
Reserva natural per la protecció dels ocells i la seva migració
Reserva natural per la protecció dels ocells i la seva migració
Caminem entre canals, llacs, aigua i més aigua
Caminem entre canals, llacs, aigua i més aigua

 

. L’atac dels mosquits d’ahir al vespre continua sense pietat aquest matí.

. Seguim ruta tocant la platja, amb aiguamolls, terra, sorra, ocells i un nuvolet de mosquits que ens envolten i ens tornen bojos. A un indret ens aturem per esmorzar, davant d’aquestes grans extensions de terra, sorra, aigua i costa, però aturar-se és mortal. Podría haver estat un bonic indret per fer el primer àpat del dia, però l’atac constant i sense pietat dels mosquits ho converteix en una bogería. És impossible.

. Seguim un caminet fins que el perdem. Llavors ens trobem en que hem de continuar avançant entre aiguamolls i una vía de tren. Després també s’acaba i seguim una estona per la mateixa vía, amb el problema afegit de que hem de caminar per algun pont estret, tot esperant que en aquell tram no passi cap tren. Amb aquest trajecte salvem el etang o llac de la Palme.

. Arribem a Leucate, una població que ens sorprèn agradablement. Té un centre amb la seva personalitat, cases una mica antigues i, el millor, bastantes cases pintades amb bonics colors.

. Després de Leucate ens trobem amb un altre altre gran llac o ethan, el de Salses però aquesta vegada gaudim molt d’una fabulosa vía peatonal/bici per on podem caminar còmodament.

. Comença a aixecar-se vent i ens porta molts núvols grisos fosc. El temps empitjora molt. Fa gairebé fred. El vent molt molest bufa fort.

. Avancem trobar-nos una costa, platja i després pobles que semblen tots fets nous única i exclusivament pel turisme.

. Després de Port Barcarès trobem una preciosa pineda. Gaudim de la protecció dels arbres i de caminar sobre la pinassa, tova i seca. Llàstima del temps.

. Segueix el vent i els núvols ben foscs acaben descarregant. Per nosaltres, fatal. A les 19h, com ahir, trobem un lloc (força il·legal) per acampar i ens amaguem esperant que ningú ens trobi. És complicat això de trobar lloc més o menys arrasarat o protegit quan el temps és dolent. Si fa bo, fora les poblacions, a la natura, hi ha un munt de llocs on podem acampar tranquils.

Fent-se de dia als aiguamolls, plens de mosquits
Fent-se de dia als aiguamolls, plens de mosquits
Avui la vía del tren és part de la nostra ruta. Hi ha massa aigua per tot arreu i hem de continuar cap al sud
Avui la vía del tren és part de la nostra ruta. Hi ha massa aigua per tot arreu i hem de continuar cap al sud
El fort vent ens porta una tempesta
El fort vent ens porta una tempesta

 

. Afortunadament hem dormit secs, sans i estalvis. L’opció d’acampada d’ahir fou un pèl arriscada, però amb aquell fort vent i els núvols grisos fosc que van deixar anar pluja, no teníem moltes opcions. A més, vàrem estar cercant lloc durant bastant de tram, però no vàrem trobar res millor. Així doncs, com ahir ja estàvem dins la tenda per dormir a les 19h, avui ens hem llevat abans de les 5h per marxar discretament amb la primera llum del dia.

. Matinar té normalment premi. Pot ser un premi molt subjectiu o senzill, però poder caminar i creuar pobles turístics de costa com per exemple Le Barcares sense gairebé ningú pel carrer, per nosaltres és un plaer. És un premi. Tot el port o els emprenyadors mil i un restaurants que ocupen molts espais públics, encara estan tancats sense persones per enlloc. La sortida del sol sobre la nostra mar Mediterrània acaba de fer-ho bonic.

. Després seguim avançant. Avui tornem a trobar allò que normalment cerquem i que només de tant en tant hem tingut l’encert o sort de trobar, un magnífic carril peatonal bici. Concretament el preuat Eurovelo 8. És fantàstic. Al llarg del mateix avancem en pau i sense cotxes durant uns quants quilòmetres cap al sud. Amb aquest fabulós carril bici arribem fins a Canet de Rosselló.

. Ens alegrem molt de veure cartells i noms en català.

. Tornem a caminar entre la mar, una gran platja i avui, a la nostra dreta, és a dir, a l’oest, l’estany s. Nazari.

. A s. Cebrià ens aturem i estirem al costat de la platja. Estem una estona però el vent és massa fort per aguantar.

. Seguim ruta pel port, fastigosament turístic amb uns edificis d’apartaments horribles.

. De sobte succeeix un petit ‘miracle’ malgrat sigui un xic exagerat i trist dir-ho així. Un home ens pregunta i s’interessa per nosaltres. Això aquí França ja és ben estrany. Nosaltres, sorpresos, responem encantats i com sembla que el seu interès és sincer, a l’hora que les motxilles pesen molt, per no aguantar pes sense moure’s, seiem al seu costat. Ell és de la Bretanya, bretó, que no francès. Xerrem. Resulta que aquest senyor va fer 7 anys de motxilla i després va comprar un camió per seguir viatjant durant no se quants anys més. Avui encara segueix amb el camió, de ruta. Parlant ens sentim molt a gust. Som com de família i quedem bocabadats quan ens convida a un deliciós gelat!

. En sortir de s. Cebrià una parella de gent gran s’atura davant nostre mentre seiem a un banc per recuperar l’alè i ens fan unes quantes preguntes. Seguim sorpresos. Responem però veiem que malgrat ser simpàtics, sembla que són d’aquells que et pregunten per així ells explicar-te la seva vida. Sí que són amables, però després de no creure’s que venim caminant des de Bangkok, ells ens expliquen unes quantes anècdotes dels seus viatges i destinacions.

. Es torna a aixecar força vent i de nou, com ahir, està portant núvols. A veure si aguanta.

. Al final del dia sembla que els núvols no seràn una amenaça tan real com ahir. Els núvols van i vénen, estan presents a estones i absents després, quan el vent els bufa fort enduent-se’ls ben lluny. Ens salvem de la pluja, però no del vent, així que en arribar al riu Tech, el seguim allunyant-nos de la costa per poder acampar, amagats de les persones i enxovats entre una espessa vegetació. Aquesta densa vegetació ens porta força feina per preparar el terra i poder plantar la tenda sense malmetre-la, però també ens dona protecció d’aquest fort vent.

Creuem el riu Agly
Creuem el riu Agly
Grans platges amb els Pirineus que van baixant per capbussar-se dins la mar Mediterrània
Grans platges amb els Pirineus que van baixant per capbussar-se dins la mar Mediterrània
Primers indicis de cultura catalana
Primers indicis de cultura catalana
Barca la Senyera
Barca la Senyera

 

. La nit ha estat seca i amb bastant de vent però en haver trobat un lloc enterrats entre la vegetació, la selva del riu Tech, aquesta vegetació ens ha protegit i ens hem ensortit prou ben parats. La tenda ha estat protegida.

. Ara bé, durant la nit hem tingut un bon ensurt. Hem sentit com les canyes de la llera del riu es trencaven al pas d’algun animal pesant. Hem sentit el cruixir de les canyes indicant-nos que quelcom pesat caminava molt a prop nostre. No sabem què era, però sonava gran doncs a cada passa que feia, trencava les canyes de riu. Hem estat força preocupats. Com a mesura de protecció, intentant imitar el que fan els altres animals, hem fet un soroll agressiu, d’alerta per avisar al visitant que algun altre animal (nosaltres) estem aquí i que allò que se’ns atansava no era benvingut. Molt afortunadament el nostre soroll ha funcionat i hem sentit les seves pesades passes allunyar-se amb certa rapidesa. Quin ensurt!

Després, la resta de la nit, l’he passada amb una oïda oberta intentant separar tots els sorolls que el vent, els arbres, les fulles que queien i la resta d’animals ens oferien durant la llarga nit. No hem tornat a sentir el nostre pesant visitant. Certament tenim molta curiositat en saber de quin animal es tractava.

. Esmorzem a la platja d’Argelers, amb el sol traient el nas un pèl per sobre horitzó. Tenim pau, silenci, ocellets, poques persones fent esport i ja bufa el vent.

. Tenim i veiem els Pirineus orientals a tocar. Alguns núvols envolten cims.

. En creuar el port d’Argelers, allà on evidentment hi ha vaixells, però allà on també està ple a vessar dels sembla que inevitables restaurants dels pebrots, ens trobem els efectes del vent. Cadires escampades, taules aixecades i algunes pesades torretes caigudes o trencades pel terra. Com bufa!

. Deixem Argelers per seguir un caminet que ja d’entrada ens porta per la sorra de la platja el Racó. Què malament es camina per la sorra! Després toca caminar amunt i avall per la costa rocallosa, que amb el pes de les motxilles ens fa treballar a fons, sobretot una musculatura diferent a quan tenim el camí pla.

. Arribem a la cucada de Cotlliure. Què turístic i què bonic és! La cala, el Clocher i el gran castell són les principals atraccions. Els carrerons també, però les mil botigues de records i els dos mil restaurants ho fan molt desagradable.

Les vistes en sortir en direcció sud, cap a Portvendres, són de postal.

. Arribem a Portvendres trobar-nos l’antítesi de Cotlliure. Aquí, tret d’un molt petit racó de poble, tot és força depriment. No hi ha gairebé ningú. No ens estranya. Només veiem alguns veïns locals que fan cara ben trista.

. Jenn no es troba gens bé. Ella està malament. Pel davant tenim un tram de camí que pinta un xic difícil. Davant aquesta situació, malgrat no ens agradi, decidim evitar el camí per agafar la carretera, molt més directa, plana, però amb tràfic. Quan arribem a la carretera, que per suposat no és una autopista, ens sorprèn veure un cartell que indica la prohibició de caminar o circular en bicicleta per la carretera. Així doncs, ens toquen unes hores de pujades i baixades per un camí de moltes pedres entre vinyes, per anar de Portvendres a Banyuls.

. Abans d’arribar a Banyuls trobem una parella de ciclistes de 60 anys amb els que tenim una conversa interessant. Amb tota sinceritat i bastant amargor ells mateixos, locals, ens confirmen el que nosaltres hem copsat al llarg de la nostra caminada a través de França. La gent en general desconfia o fins i tot malfia dels demés, dels desconeguts i/o dels estrangers. Sembla que la indústria de la por, la propaganda i la manipulació (que no informació objectiva) dels mitjans de comunicació, van fent els seus efectes i estan instaurant la por dins la societat. A nosaltres ens ha sorprès molt la manca d’hospitalitat i la fredor, distància o mirades de molta gent. Què trist!

A més aquesta parella ens explica que França és el tercer venedor mundial d’armes, i que un ministre ecològic, a una pregunta de per què França no deixava de comprar oli de palma, aquest polític va respondre que sí ells deixaven de comprar oli de palma, els productors deixarien de comprar armes a França. Calen més comentaris?

. Després de passar-ho malament, arribem a Banyuls que és un xic més mono, especialment el centre, amb els carrers típics petits de costa.

. Sortim de Banyuls i després d’un dia dur, difícil per la salut i l’estat anímic de Jenn, arriba la cirera del pastís. Primer una dura pujada, però que és tranquil·la i fàcil de caminar. Quan ens allunyem del poble, seguim pujant i pujant fins trobar un camí de pedres que aquest sí que ens acaba de matar. No ens resten forces per res, i aquest camí pedregós, aquesta pujada matadora, no s’acaba. Arribem a un cim, amb unes vistes espectaculars, això sí. Després toca baixar. Fa estona, molta estona que cerquem un trocet de terra pla i a més, arrasat del vent. No hi ha manera de trobar un lloc per acampar i poder descansar. Després de molta feina i ja sense alè, passades les 21h plantem la tenda a un lloc pla, però exposats al vent que segueix bufant, ens belluga tot i ens té certament preocupats.

. Ha estat un dia molt llarg, molt dur i durant moltes hores, ben desagradable.

Cotlliure, castell
Cotlliure, castell
Cotlliure, castell i port
Cotlliure, castell i port
Ball de la Sardana, identitat catalana
Ball de la Sardana, identitat catalana
Dura pujada que ens premia amb unes bones vistes de Banyuls, de la costa i que també ens dona una perspectiva de les muntanyes russes que estem caminant, creuant-les amunt i avall
Dura pujada que ens premia amb unes bones vistes de Banyuls, de la costa i que també ens dona una perspectiva de les muntanyes russes que estem caminant, creuant-les amunt i avall

 

. Quina nit! Ahir, esgotats, vàrem acampar a un dels poquíssims indrets plans que vàrem trobar, però estàvem massa exposats al factor meteorològic més rellevant d’aquesta zona. El vent. Ahir al vespre bufava, però encara es podia suportar. Era acceptable especialment per la tenda. Però va seguir bufant i bufant mentre nosaltres, dins la tenda, vèiem com tot es bellugava i patíem pels tubs metàl·lics que aguanten l’estructura. Aquests tubs ja estan força tocats. De fet hi ha un que ja té una esquerda. Com que no volem ni podem pedre la nostra casa mòbil, al mig de la nit hem decidit provar una solució que no havíem fet mai.

Tenim molt fresc al record una horrible nit que vàrem patir abans d’arribar a Tbilisi, Geòrgia. El vent fou molt més fort que avui i embolicats per la mateixa tenda, cap allà les 3h de la nit vàrem haver de desmuntar tot, vestir-nos i seguir caminant durant la resta de la nit. Fou una nit per no oblidar mai. Avui el vent bufa fort, però no tant, així que decideixo desconnectar l’estructura metàl·lica que aixeca la cúpula de la tenda, de la base de la mateixa. Concretament deslligo de la base els dos braços que fan l’arc d’entrada, per d’aquesta manera abaixar radicalment l’alçada de la tenda. Nosaltres ens quedem dins, però la tenda, en comptes de tenir-la a un metre d’alçada sobre els nostres caps i cossos, la tenim a un pam de la cara. D’aquesta manera l’alçada de la tenda passa a ser molt baixa i per tant, molt més aerodinàmica. De fet, és com dormir estirats al terra embolicats per la tenda tant per sota, com per sobre. L’invent funciona molt bé i d’aquesta manera podem dormir protegits del vent, la fresca i els insectes, mantenint la tenda sense que el vent la trenqui.

. Del mig de la muntanya totalment pelada on hem passat la nit, seguim un camí que ens porta fins al poblet de Cervera. Pels seus carrers seguim veient signes d’identitat i cultura catalana, com cartells, matrícules, senyeres o ceràmiques a les entrades de les cases.

. Esmorzem tranquil·lament a la platgeta del poble on agraïm trobar una font d’aigua.

. Fem els últims quilòmetres de França per arribar al coll dels Belitres on bufa un vent brutal. Quin vent!!!!

. En aquest punt volem fer un petit homenatge a totes aquelles persones, catalanes, espanyoles o de qualsevol altra nacionalitat que van creuar aquest punt fronterer escapant de la guerra, fugint del feixisme espanyol.

No tenim prous paraules per expressar els nostres sentiments. Només volem inserir i mostrar aquestes fotos i aquests texts sense cap intenció política.

Ho fem per què aquest indret té un significat molt especial per nosaltres, per la nostra cultura, per la nostra història i per la nostra identitat catalana.

Això va passar al final de la guerra civil espanyola 1936-1939. Això va passar aquí al inici del 1939:

Memorial Democràtic
Memorial Democràtic

Memorial de l’Exili. Coll dels Belitres

A fi d’homenatjar i recordar els centenars de milers de persones que van emprendre el camí de l’exili el mes de febrer de 1939, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya junt amb l’ajuntament de Portbou, i amb la col·laboració del Museu Memorial de l’Exili, han erigit, a l’any que es compleix el 70è aniversari de la fi de la guerra civil i l’inici del gran èxode republicà, el Memorial de l’Exili Coll dels Belitres.

… es tracta d’unes fotografies que, en gran part, van ser fetes en aquest mateix pas fronterer entre el 5 i el 10 de febrer de 1939. Infants desemparats, dones i homes esgotats, militars vençuts en són els protagonistes.

In memory of the hundreds of thousands of people who started out on the road to exile on February 1939 and in the year of the seventieth anniversary of the end of the civil war and the start of this great republican exodus, the Democratic Memorial of the Government of Catalonia along with Portbou town council, and with the collaboration of the Memorial Museum of Exile, have erected the Coll dels Belitres Exile Memorial.

… photographs, the majority of which were taken at this very border-crossing between 5 and 10 February 1939. Helpless children, exhausted women and men and defeated soldiers are the central characters.

Memorial Democràtic
Memorial Democràtic
Memorial Democràtic
Memorial Democràtic

Les columnes de refugiats i els vehicles civils i militars es van acumular fins al 10 de febrer, al pas fronterer de Cervera.

Queues of refugees and civilian, and military vehicles building up at the border town of Cerbere before 10 February.

Memorial Democràtic
Memorial Democràtic

Al camp de La Moresca (Portvendres) van ser confinats al voltant de 3.000 dones i infants, al principi de febrer. Aquest centre de vacances, construït al 1929, es va posar a disposició del Comitè d’acollida dels infants espanyols.

The camp of La Moresca (Port-Vendres) was used to house some 3,000 women and children at the beginning of February. This holiday camp built around 1929, was put at the disposal of the Committee for Housing Spanish Children.

 

. Per aquí va passar la meva família. Sí, la meva família. Recordar-ho em fa plorar. Veure escrit el que tantes vegades tristament he sentit explicar en primera persona a les converses de casa, em posa la pell de gallina. No oblidem, ni oblidarem mai.

. Després del coll dels Belitres arribem a Portbou i entrem a la nostra estimada Catalunya. Quina il·lusió!!!!

Cervera
Cervera
Cartell a una casa de Cervera. It says in Catalan: If you come for good, get in. If you come for bad, don't cross the door
Cartell a una casa de Cervera. It says in Catalan: If you come for good, get in. If you come for bad, don’t cross the door
Portbou, finalment Catalunya!!!!
Portbou, finalment Catalunya!!!!

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>