Astara – Yevlakh

 

Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les poblacions del títol.

Entrem a Azerbaidjan per on caminem un bon tros fins que hem d’aturar-nos forçosament degut a dolorosos problemes de salut derivats, principalment, de les altíssimes temperatures i la duresa del terreny per on caminem.

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Astara (Azerbaidjan), Arçivan, Masxan, Lankaran, Bakú, Tangarud, Pensar, Hirkan, Bürcali, Sapnakaran, Xanbulan, Kosalar, Sürük, Bala-Sürük, Garmatük, Veladi, Silavar, Digah, Ürga, Liman, Sirinsu, Qumbasi, Sarçuvar, Xil, Gayaçol, Musaküça, Masalli, Bina Xocavar, Taza Alvadi, Göytapa, Calilabad, Qarazancir, Alar, Asagi Curali, Bilasuvar, Cayli, Günasli, Agary, Nasimi, Narimankana, Samadabad, Arazbari, Hacirüstamli, Aranli, Nimisli, Qizilkand, Çaxirli, Imamverdili, Caralilar, Turklear, Serk, Ikinci Asigli, Eyvazalilar, Divanallilar, Aghjabadi, Tazakand, Qiyamaddinli, Qalabadin, Qaravalli, Barda, Yevlakh

 

. Creuem un petit pont que separa Iran d’Azerbaidjan. Al mig del mateix el primer que fem és treure el maleït, imposat i molt emprenyador mocador que tapa el cap de Jenn. És un símbol de… i ja està bé!

. Arribem a l’edifici on estan les oficines d’immigració d’Azerbaidjan, ensenyem el visat electrònic imprès, el passaport, miren coses, ens fan foto, … segell i cap a dins. Tenim 30 dies per creuar-la.

. Les dones van amb el cap descobert, amb faldilles i samarretes. Què sexis!

. L’entrada a Astara és força desoladora. Trobem unes quantes botiguetes destartalades, no trobem llocs per canviar els rials sobrants i tot està molt mort. Després d’ una estona voltant, preguntant sense fer-me entendre gaire, al final puc bescanviar els rials iraniàns sobrants però amb un tipus de canvi molt dolent. També finalment podem treure una poca moneda local d’un caixer, però amb unes quantitats molt limitades, cosa que fa la comissió cobrada proporcionalment més punyent.

. Pel camí 3 persones ens donen aigua (i fresca!), un botiguer ens serveix un te i unes dones que tenen una fleca ens regalen un boníssim pa tret del forn, tan calent que amb prou feines el podem agafar. Calent i cruixent!

. Un noi ajuda a Jenn per comprar una tarja sim pel telèfon.

. La carretera és força petita i no està en molt bones condicions, però transcorre entre camps verds al darrere de propietats, tanques i més tanques.

. Tornem (com a Kirguizistan, Pamir, Tadjikistan i Uzbekistan, és a dir, les repúbliques ex soviètiques) a trobar-nos forces persones amb molta dentadura d’or. Quan somriuen ens hem de posar les ulleres de sol!

. Al final del dia comença la recerca de lloc on acampar. Preguntem a 3 veïns al llarg d’un tram de carretera si podríem plantar la tenda a un raconet dels seus amplis patis. Tots 3 ens donen un no rotund com a resposta, sense suavitzar-lo el més mínim.

. Després de les tan rotundes negatives dels veïns a deixar-nos un raconet dels seus grans patis per plantar la tenda (no ho recriminem de cap manera doncs son les seves cases), durant força estona mirem de trobar un foradet entre tanta tanca, paret, filferro, propietat… No pinta gens. Però (sempre hi ha un però) de sobte veiem un noi amb pinta de ciutat que ha anat a comprar el pa. Li preguntem -‘Parles anglès?’. La seva resposta és tan bona com sorprenent -‘Sí, és clar!’ . Com si fos el més normal aquí, i nosaltres durant tot el dia encara no hem ensopegat amb ningú. Preguntem si coneix cap lloc, un raconet, per poder plantar la tenda i ens porta cap a casa els seus avis, on està passant uns dies. Després de consultar-ho amb la família, ens fa entrar. Ell és rus, estudiant d’universitat i amb unes ganes boges d’ajudar i practicar anglès.
Amb ell estem molta estona xerrant, malgrat ens caiem adormits. Aprenem coses de la cultura d’Azerbaidjan, de Rússia, … Porta a la casa on estem uns familiars a les 23h, per que ens coneguin i també acabem la nit amb una proposta/pla molt interessant per demà. En comptes de seguir caminant a quarts de 6h, demà invertirem tot el dia i un mossegada al nostre modest pressupost en fer 2 coses. La primera, total i desgraciadament necessària, és anar a unes oficines governamentals per ‘registrar-nos’. Això és tan fastigós com molest, car, emprenyador, patètic… La segona part del dia serà visitar la capital, Bakú. Quelcom que ni teníem previst doncs està lluny de la nostra ruta a peu, ni ens motiva gens, però que ja que perdem bona part del dia fent la p… burrrrrocràtica patètica registració, doncs decidim omplir el dia anant fins a Bakú.
Molt contents, satisfets i agraïts a aquest noi i la seva família, anem a dormir morts de cansament, tot i que jo continuo fins gairebé les 2h amb el diari / web.

 

. Abans de sortir esmorzem molt a gust el que ens prepara la mare del nostre jove amfitrió. Encabat, un bon cotxe europeu (està ple d’ells) arriba a la porta. És un típic taxi compartit. 4 passatgers anirem fins a Bakú. Però primer nosaltres hem de ‘registrar-nos’.

. A la ciutat de Lankaran, lluny del centre, a no sé on punyetes, està l’edifici del govern on fer aquesta patètica gestió. Hi ha poques ciutats on es pugui fer això i és obligatori fer-ho durant els primers 10 dies si es pensa estar a Azerbaidjan més de 10 dies. És tan retrògrad, emprenyador i fastigós! Estem convençuts que amb mesures així, el que fan és enviar els possibles turistes a una altra destinació o, motivar-nos per estar molts pocs dies i marxar ràpidament.
Arribem a les oficines amb pinta típicament post soviètiques. Allà, el taxista, l’unic local de nosaltres, agafa els nostres passaports, visats i triga gairebé 1 hora en sortir amb un paperet petit, ridícul que sembla complir l’objectiu del dia. Assolint això, d’aquesta manera, ens ha estalviat tant, tant de temps i molèsties! Trobar ahir aquest noi fou com tocar-nos la loteria al primer dia de visita a Azerbaidjan.

. Després seguim ruta fins a Bakú. Des del poble on hem dormit, pocs quilòmetres al nord d’Astara triguem unes 4 hores. La conducció del taxista i de molts altres conductors és força temerària. La carretera és estreta, dolenta o molt dolenta, tot i que estan construïnt una de nova. Ens estranya molt que la vía de comunicació amb el sud i Iran sigui una carretera tan local.
El paisatge, bastant del qual haurem de caminar a partir de demà, no ens augura un trajecte gaire fàcil. Patirem molt el sol i calor.

. Arribem a Bakú. El millor és que el cel està cobert de núvols i fa força vent. Les fotos no sortiran ‘tan boniques’, però la visita és molt més agradable. No ens estem rostint.
Comencem pel passeig marítim que és ben ample, gran, bastant nou i un lloc ideal per gaudir d’algunes vistes dels edificis més emblemàtics de la ciutat. Des de tot arreu, el que sobresurt i capta la vista son 3 enormes edificis construïts sobre un turó davant el port, que dominen tota la badia. Entenem que son les noves icones de la ciutat. Passegem llargament per la badia, per aquest bon passeig marítim abans d’endinsar-nos cap al centre de la ciutat a través d’un carrer ple de botigues, locals, cafès i restaurants pels turistes rics.

. Part del dia també l’hem de malbaratar mirant de solucionar el problema de la tarja sim pel telèfon que Jenn va comprar ahir. Al final, després de invertir temps i força diners ahir arribant a Astara Azerbaidjan, resulta que van estafar-nos, pel que suggerim que ningú compri res de la companyia Azercell.

. Després de visitar el passeig marítim i empassar-nos la part més terriblement comercial i ‘exclusiva’ del centre, fem un bonic passeig per dins les muralles. Ens perdem pel centre històric. Per aquí jo ja gaudeixo més. Encara romanen algunes cases, portes o finestres antigues que juntament amb els petits carrerons, fan que la visita sigui un pèl més profitosa.

. El que és força diguem que desconcertant i em posa un xic ‘nerviós’ és el fet de veure tantes noies i dones vestides amb ajustades samarretes, escots i molt lleugeres de roba. Després de 3 mesos envoltats de fantasmes vestides de negre a un desert, ara entrem de cop a un camp ple de flors, en plena primavera i amb altes temperatures. Quins salts al cor!

. Tornem a quedar amb el taxista que ens ha portat al matí. A última hora de la tarda ens recull i durant unes 4 hores tornem a la casa del nostre benvolgut amfitrió i guia turístic d’avui. Arribem passades les 23h amb la gran satisfacció d’haver matat el registre de m…. i haver-nos ‘tret de sobre’ la visita de Bakú. No teníem cap ganes de visitar-la, molt poca motivació i la visita ha estat bé, però en consonància o reafirmant les nostres expectatives. Ja està visitada i ja no ens hem de preocupar més.

 

. Caminem per la carretera secundària, l’actual vía de comunicació amb Bakú, que de moment està plena de cases, propietats, tanques i també uns quants arbres amb bona ombra.

. Ens trobem un grup d’homes que ens conviden a un te. Amb ells mirem de tenir una petita conversa. Els donem la nostra web. Per veure-la millor al telèfon un d’ells em demana canviar l’ idioma del seu telèfon al català i després, com no enten res del seu menú, evidentment haig de tornar-lo al rus.

. A una antiga parada de bus, trobem ombra i un bon lloc per seure. Un noi ens porta síndria tallada i un troç de pa i formatge.

. A una benzinera el propietari ens obre la nevera on tenen les begudes a la venda, oferint-nos triar la que vulguem. Agafem un refresc d’1 litre que trobem diví.

. Al costat d’un forn de pa un home ens porta un pa cruixent i cremant + 1l d’aigua amb gas fresca.

. El paisatge és verd però ple de cases i tanques. És difícil trobar lloc per acampar.

. La gent és força seriosa. Herència soviètica? Però quan els saludem o ens adrecem a ells, no els costa gaire somriure, tot i que no tothom és així. Una altra possible herència soviètica és el bon coneixement de geografia i la pregunta habitual de si portem un mapa.

. Ens ofereixen refrescar-nos amb aigua i també beure-la de l’aixeta que arriba des del subsòl. Sembla ser potable.

. Estem molta estona i distància cercant lloc per acampar. Finalment trobem un que no és gaire bo. És una casa abandonada molt propera a la carretera. És tètrica però no hem trobat res més. Netegem el terra, esperem que es faci fosc i abans de plantar la tenda arriba un home. Punyetes, ens han trobat! Li expliquem, no ens entenem… per si de cas tornem a carregar l’equip i marxem. No ens podem quedar, ara que un ja sap on som.

. Motxilles amunt, ara ja fosc. Només tenim llum de lluna. Ara és qüestió d’anar cara a barraca. En contra tenim la poca visibilitat per saber on anar, per on caminar. A favor, la mateixa foscor ens pot ajudar a no ser vistos des de la carretera o per gent, quan l’abandonem per anar a acampar. Saltem una tanca, caminem camp a través i a uns 100 metres de la carretera ens plantem. Ràpidament muntem tot. Estem suant i regalimant per tot el cos. Cap a dins la tenda i a dormir. Esperem que ningú ens trobi o emprenyi.

 

. A Liman un molt rialler botiguer ens ofereix te. El seu fill va a casa seva i ens el porta. El pare ens afegeix galetes. Quan acabem el te, fa tornar al fill a reomplir els gots de te i ell ens regala pa, cogombres, tomàquets i carn processada. Aquest molt amable i generós home no permet a Jenn comprar-li aigua embotellada. La fa anar a casa seva per reomplir les ampolles. Mentrestant un veí que arriba a la botiga ens veu, torna a casa seva i ens porta un platet amb una mena de puré dolç molt potent i ‘energètic’ que ens cruspim tot esperant ens ajudi a seguir fent quilòmetres sota un sol i calor que a partir de les 9h ja ens castiga severament.

. En l’aturada del migdia, dinem, i un admirador ens fa portar te des d’uns 100 metres de distància. Admirador per què? Per que quan més o menys entén el que estem fent i mira d’aixecar una de les nostres motxilles, es queda blanc. Així que decideix regalar-nos te.

. Pel camí veiem com a moltes cases tenen, a la façana, una apertura a través de la qual venen pa, o pollastre, o tenen un negoci. Els que més ens agraden son els forns de pa.

. Seguim caminant a la tarda i més o menys a partir de Sarçuvar ens anem trobant fabulosos boscs d’arbres plantats en rengleres a un o ambdós laterals de la carretera. Alguns estan un xic difícils d’accedir, altres no tant. Sota aquestes ombres també s’amaguen alguns restaurants i bastantes opcions d’acampada.

. Efectivament esperem a que es faci fosc per plantar la tenda sota uns arbres. El bosc te un bon terra, prou net, pel que no hem de treballar molt acondicionant-lo.

 

. Hem dormit molt bé entre arbres, sense visites, sense rosada al matí que ens obligui a carregar la tenda molla com ahir… la pitjor part ha estat haver-se de separar d’un petit cadell de gat que ens ha fet companyia tota la nit. Se’ns trenca el cor deixar-lo aquí, però no el poden portar.

. Passant per Masalli un majorista de patates i cebes ens convida a te. Més endavant, mentre caminem sota els arbres, un grup d’homes fan el mateix, afegint 2 pastes dolces. Un dona ens regala unes poques prunes.

. Avui tot el matí, des del començament del dia fins a Taza Alvadi ha estat senzillament un gran plaer caminar per dins aquests boscs d’arbres plantats a ambdós costats de la carretera. Quina meravella!

. Passat Taza Alvadi aquests meravellosos passadissos naturals coberts van desapareixent. Després del següent poble, Göytapa, els arbres son testimonials. Ara caminem entre parades de venedors de menjar que poblen els vorals de la carretera com si fóssim a un mercat. És temporada de patates, cebes, tomàquets, carabasses i maduixes. Darrera seu grans camps de maduixes es perden a l’horitzó. Durant la jornada hem vist com bastantes persones es plegaven durant hores recollint les maduixes, sent la majoria pel mercat i consum local, però també hem vist a un camp, un enorme camió frigorífic europeu. Allà estaven carregant molts quilos de maduixes.

. Caminant entre les parades de fruites despertem la normal curiositat i admiració. Molts ens parlen o pregunten en la llengua local o en rus. No entenem res.

. Mentre espero que arribi Jenn, un noi agafa una cadira de la seva parada de carretera i vol creuar-la per portar-me-la. Li faig gests de que no cal, doncs reprendré la marxa aviat. Ell ho entén, deixa la cadira però creua portant-nos un got de vidre i aigua per ambdós.

. Un altre paradista, sense gairebé cap paraula, ens ofereix i convida a te. Un cop estem assaborint-lo amb ell, la seva dona ens regala 2 blats de moro bullits.

. El sol es va posant sobre les grans extensions molt ben conreades, però a les que no han deixat cap arbre. Entenem que els conreus necessiten sol, però només hi ha alguns pocs arbres a tocar de la carretera. Tot això és molt rural. Al menys sembla que no haurem de barallar-nos per acampar saltant tanques o per trobar petits racons foscos entre cases, patis, tanques o propietats dins els pobles.

. Després de fer temps per no travessar camps de conreus amb molta llum del dia procurant ser menys visibles, abans de que es faci fosc trobem un antic estable per bestiar. Està fet pols, no sembla actiu o en ús. Trobo un raconet on després de netejar el terra i fer un bon traspàs de palla que ens faci de matalàs mirant de protegir el terra de la tenda al màxim, podem apoderar-nos d’ aquest petit racó de món per passar la nit. Esperem que cap persona o ramat d’animals tornin aquí més tard per passar la nit!

 

. Abans que surti el sol estem caminant bàsicament per un caminet de terra fenomenal que va en paral.lel a la carretera. És una vía emprada pels pagesos per treballar el camp, portar els treballadors o les collites. També ens dona accés a unes poquetes maduixes que sense el permís del pagès, tastem amb plaer.

. Creuem Calilabad, ciutat un xic més grandeta i no gaire agradable. Bastant de tràfic, taxistes a les cantonades esperant emplenar els seus vehicles, i ja a les 9h del matí, un sol i calor molt durs.

. En sortir de Calilabad això és un forn. No hi ha arbres ni ombra per enlloc. Els conreus son camps de blat tallat, tot groc, i bones vinyes emparrades amb molt bona pinta que de tant en tant em porten de viatge al meu enyorat i estimat Penedès.

. Aquest viatge, aquestes temperatures, el cansament, la duresa de tot plegat torna a portar a Jenn fins al límit, per enèsima vegada. Està molt, molt, molt tocada i el tema de tot plegat està molt fotut.
Malgrat no quedi gaire bé que ho escrivim nosaltres, això és molt dur, tant física com mentalment i ens està posant al límit molt sovint. Massa sovint. Especialment a Jenn. Avui torna a esdevenir un altre malson.

. És un xic curiós que durant un altre dia tan complicat com el d’avui, ens succeeixin un parell de detalls que, al menys a Jenn, l’ajuden a seguir a bord d’aquest petit vaixell que és el nostre projecte, en mig d’aquesta permanent i difícil tempesta que és la ruta, que és el caminar pel món.

.. El primer detall succeeix abans d’arribar al poble d’Alar. Al llarg d’una llarga recta sense cap ombra, quan patim de valent, passem una parada de raïm a l’hora que un cotxe també s’atura. Jo miro enrere veient com Jenn parla amb una parella de Bakú que estan de viatge cap al sud. Sorpresos per trobar-nos aquí, caminant, li regalen uns quants raïms a Jenn. Gràcies! La part més curiosa arriba quan li diu el seu nom. Resulta que es diu ‘Joy’ (joia o goig), precisament el que Jenn troba més a faltar durant aquests dies tan durs que repetidament i massa freqüentment li estan assajant. ‘Joy’ és una de les paraules més repetides d’aquest matí, més trobades a faltar, i ara Jenn coneix una persona que es diu així.

.. El segon detall arriba passat el poble d’Alar. Sembla que hem sobreviscut a una altra greu crisi (temporalment) i volem seguir avançant plegats. Portem com dos terços de la distància objectiu per avui quan passem per davant un gran edifici. Un home ens crida insistentment per oferir-nos te. Al final acceptem i l’anem a veure. El gran edifici és una típica sala de casaments. Hem vist unes quantes ja. Son grans o enormes edificis dissenyats per complir l’obsessió de moltes persones, especialment de molts pares. Casar els seus fills/filles costi el que costi. Ens han explicat que moltes famílies es gasten el que tenen i el que no tenen per sovint ‘aparentar’ el que ni son, ni tenen. Bé, aquesta patètica actitud no és exclusiva d’aquesta part del món…

. El senyor que ens convida és un sol. Ens porta te, meló i al cap d’una estona, en saber el que fem i després d’haver-nos vist caminant sota un sol de justícia a la carretera, ens ofereix quedar-nos a dormir a la gran sala de festes. Agraïm molt la seva invitació. Jo hagués seguit caminant al menys 3 ó 4 hores més, però després del nefast dia de Jenn, decidim acceptar i donar el dia per acabat. Passem una molt bona tarda, coneixem part de la seva família, un germà seu ve expressament per que parla anglès i a través d’ell ens comuniquem, a l’hora que aprenem més coses d’aquest desconegut Azerbaidjan. El nostre amfitrió ens obsequia amb un saborós sopar i anem a dormir posant els matalassos al terra d’una gran sala de festes per casaments. Poques vegades hem dormit a una habitació amb tants metres quadrats!

 

. Ens acomiadem del nostre amable amfitrió que també s’ha aixecat abans de les 5h per servir-nos te amb galetes i una pasta.
. El tram que havíem de fer ahir a la tarda el fem ara, amb una temperatura agradable.

. Pel camí un noi ens regala un raïm.

. Un cotxe i després un camió s’aturen al voral esperant-nos per oferir portar-nos.

. Un venedor de síndries ens regala una malgrat fer-li entendre que no la podem carregar. És igual, ens la deixa de totes les maneres, pel que ens l’hem de cruspir sencera en una sentada. Moltes gràcies!

. Creuem Bilasuvar, ciutat que és el punt on si arribes des del sud, gires a dreta per anar cap a Bakú. Nosaltres seguim recte, cap al nord-oest. El sol i la calor tornen a ser molt forts.

. A Bilasuvar, com també hem vist abans a altres poblacions igualment mitjanes, trobem un complex esportiu amb molt bona pinta. Fa goig veure aquest tipus d’instal.lacions. Més al centre trobem un parc. Miracle! No és pròpiament per la gent, o el seu ús, sinó que és més aviat per ‘figurar’, per quedar bé amb els oficinistes dels 2 edificis sembla que governamentals que hi ha, però per nosaltres és suficient. Trobem una ombra i allà fem l’aturada del migdia que s’allarga una eternitat.

. Quan tornem a la càrrega, deixem Bilasuvar, deixem la carretera principal que va cap a la capital, i ens endinsem en una carretereta encara més secundària, potser terciària, que amb molt poc tràfic i cap punyeter arbre ens permet caminar pels camins dels animals, esquivant les seves defecacions i prou lluny de l’escàs tràfic. El sol és mortal. Seguim un canal d’irrigació, passem alguns pontets ‘divertits’ dels que a mi m’agraden i Jenn no pot ni veure…

. Caminem entre vinyes al matí, camps de blat tallat i al final del dia cogombres i cotó. Veure camps de cotó ens porta de nou a Uzbekistan per uns quilòmetres.

. Quan el sol està gairebé llepant l’horitzó, ens tombem i veiem una impressionant lluna, gairebé plena, que ja s’ha alçat majestuosa. Ens agrada molt. Admirem aquest astre satèl·lit, però avui ens obliga a amagar-nos encara més, doncs il·luminarà tot el camp. Jenn no m’accepta una proposta de lloc per dormir, pel que hem de fer una llarga excursió camp endins, camp a través entre conreus, per allunyar-nos de la carretera i acampar al mig del camp.

 

. Abandonem el nostre campament caminant camp a través i omplint-nos els mitjons i pantalons de punxes força emprenyadores. Dormir al mig del camp ens ha assegurat tranquil·litat.

. Tornem a la carretera molt local que vàrem començar ahir. Durant el matí segueix sent molt calmada, amb poc tràfic. També segueix sense cap arbre, cap ombra que ens doni un xic de refugi.

. A Narimankana, un poblet amb 4 cases i una calma mortal, un grup d’homes que estan fent un te, com no, ens criden per que els acompanyem. Ens conviden a un te. El te, com tota la vida aquí, va extremadament lent. Mentrestant som interrogats amb certa gràcia. No son molt pesats. Quan s’assabenten del que fem, també ens porten unes galetes. Un home comenta que aquests dies estem assolint els 45°C.

. Tornem a la carretera tranquil·la. Encara no son les 10h i el sol i la calor son brutals. Deixem Narimankana enfrontar-nos a un altre llarg tram infernal. Cap ombra o arbre ens dona cap respir. Això es fa molt difícil. Al cap d’una distància caminada em retrobo amb Jenn a una benzinera on espero la seva arribada, doncs cada vegada ella va més lenta. Quan arriba, amb ella també arriba l’inevitable. Ella no pot continuar així. Ambdós vàrem patir massa el tram entre Sarakhs i Mashhad a Iran el passat maig, o creuant Uzbekistan el passat juliol. Ara creuar Azerbaidjan a l’agost està sent massa.

. Hem fet poca distància avui. Tenim encara aproximadament uns 400 quilòmetres fins a Geòrgia i els dies del visat van consumint-se.
Després de l’enèsima crisi, després de molt patiment, després de veure com pinten les coses aquí i ara, tornem a seure i a parlar.
Valorem unes quantes opcions per continuar. Estem molta, molta estona donant-li voltes, estudiant informació, cercant opcions, … fins que al final decidim que a partir de demà i pels propers 180 quilòmetres, ens separem. No passa res. Ja ho hem fet abans, a Índia i durant molts més quilòmetres.
La nostra relació personal segueix intacta (i no és un tema públic). La nostra relació de viatge segueix adaptant-se com pot per poder seguir junts endavant amb aquest repte que ens està costant moltíssim.

. Malgrat la molt curta distància caminada avui, malgrat hagi estat un desgast molt gran, decidim aturar-nos al poblat de Samadabad. Aquí descansem, fem un xic de bugada. Avui que tenim un endoll, puc escriure el diari de viatge tranquil·lament i durant hores, repassar, corregir i deixar un xic més arreglat els texts dels dies anteriors, quan només he pogut escriure unes notes ràpides per no poder recarregar el telèfon.

 

. Avui és el meu primer dia en que caminaré per Azerbaidjan al meu aire, ‘alliberant’ a Jenn de la meva càrrega. M’aixeco a les 4h, m’acomiado de Jenn i camino a la llum d’una lluna espectacular. Aviat deixo Samadabad enrere. Segons ens deien ahir, estàvem a només 10 quilòmetres de Iran.

. Passat Samadabad la carretera terciària que hem tingut aquest últim tram deixa de tenir asfalt. Esdevé una pista no de terra, que ja és prou dolent si passa tràfic, sinó de grava. Mortal. Això és així durant moltes hores i molts quilòmetres. Quin pal!

. De 4:30h a 9:30h camino a bon ritme, sense aturades, aprofitant la bona temperatura de les primeres hores fins les 7h. A les 9:30h faig una aturada de mitja hora descansant a l’ombra, assaborint un regal diví com és 1l d’aigua fresca. Després continuo hora i quart més arribant a Aranli, amb 25 quilòmetres al sarró, però força tocat per l’esforç, el ritme, la calor creixent, el caminar sobre terra, gairebé sempre sobre pedres rodolants o grava i la pols que el poc tràfic aixeca.

. El paisatge és desolador. Veig molt de terreny sense res o grans extensions on potser conreen blat.

. A Aranli m’aturo a l’ombra d’un cafè, un dels poquíssims arbres que he trobat en tot el matí, i em regalen un te. Encabat, com s’acosta migdia i cal amagar-se, em suggereixen que descansi les hores centrals del infernal sol a una petita habitació que amb un llit molt tronat, tenen a punt suposo que pels clients que necessitin un descans, com ara jo. Moltes gràcies! Després de descansar el cos una estona estirat mentre amb els braços miro de treure’m de sobre les moltes mosques que no em deixen en pau, miro de reemprendre la ruta. Llavors, l’amable encarregat del restaurant que ja m’havia convidat a te prèviament, ara em regala un plat de sopa de carn, amanida, pa i iogurt. Tot un detall gens corrent que agraeixo molt.

. Més endavant a una benzinera em donen aigua. Després, quan porto uns 36 quilòmetres arribo a una zona amb una mena de llacs sembla que artificials. Estic proper a Çaxirli i el tràfic és molt més intens, el que vol dir que el núvol de pols pel que camino, aixecat pels vehicles, és dens i constant. Arribo a una botiga, on una munió d’homes m’assalta a preguntes. Amb prou feines puc parlar de la polseguera que m’he estat menjant durant tot el dia. Un home em regala mig litre d’aigua fresca!

. Arribat al creuament de la fastigosa pista de terra, roques i pedres per la que he caminat tot el dia, al poblat de Çaxirli, se que Jenn ha passat per aquí al matí amb minibús. Per què? Doncs per que ha entrat a un petit supermercat just al creuament i m’ha comprat un refresc de litre i mig per quan jo arribés! Ella pensava que ho faria demà al matí, doncs estic a 38 quilòmetres des d’on ens hem acomiadat aquest matí i no és normal caminar en un dia aquesta distància per nosaltres, però aquí arribo poc abans de fer-se fosc. Dins el supermercat gaudeixo moltíssim d’aquest regal. Jenn és increïble!

. Mentre ple de pols i porqueria gaudeixo de cada glop del fresc refresc, miro de satisfer la curiositat dels empleats del comerç. Entre tanta pregunta i curiositat jo també els demano si saben de cap lloc on jo pugui acampar. Un sorprenentment -’sí, cap problema’ em deixa momentàniament alleugerit.

Espero i espero a que algun d’aquests em digui on puc acampar, o alguna cosa. No passa res. Ja fosc, decideixo forçar un xic la situació, doncs m’estic adormint sentat a una cadira. Quan amb tot l’equip a sobre i a la porta del supermercat torno a preguntar on és aquest lloc on puc acampar sense problemes, una indicació cap a l’esquerra juntament amb una senzilla i contundent frase em tornen a la realitat de l’estat i la gent amb la que som: -’2 quilòmetres cap allà’. Em quedo de pedra. Però això no és Iran! Segueixo repetint-me dins el meu cap.

. Torno a la carretera i a la dreta veig un llarg turó que forma la paret d’un gran canal. Decideixo deixar la carretera i anar a buscar lloc per aquest turó, amb la mala sort de que en la foscor no veig que el terra abans de la pujada al turó és un aiguamoll. Em fico de peus a la galleda. Ara ja tinc tota la pols del dia, més aigua i fang fins els turmells. El toc final per acabar aquest dia. Porto tanta porqueria a sobre!

. M’he empassat 38 quilòmetres de grava, pedres, terra, sol, calor i pols, i pols i més pols. Poseu asfaltat, punyetes! Que teniu un munt de petroli aquí les vostres costes. Al final del dia els llacs d’aigua m’han regalat mosquits minúsculs que caminant, em venien a la cara, dins el nas i un ull! I per acabar, arribant al quilòmetre 40, em fico tot solet dins un aiguamoll per empastifar-me amb aigua i fang. Menys mal que Jenn no ha vingut avui!

 

. Miraculosament després del poble de Çaxirli, un cop agafada la carretera que va a l’esquerra, el terra és d’asfalt durant un trocet. Gaudeixo de les bones temperatures del matí abans de que el sol aixequi els seus llargs tentacles, gaudeixo d’un terra pla i miro d’ avançar el màxim possible.

. La carretera trenca a dreta i torna a endinsar-se entre grans extensions de conreus o terres sense res. La carretera segueix un impressionant canal artificial que és la columna vertebral d’un molt lloable sistema de regadiu. Des del gran canal, comportes i altres branques alimenten moltes terres. El que gairebé no trobo son pobles.

. A un dels poquíssims llocs amb 4 arbres i una mica d’ombra veig uns venedors de síndries. Em fan senyals per que els acompanyi. Molt a gust deixo tot l’equip que arrossego durant hores sense poder recolzar-lo enlloc i sec amb 2 amables senyors que obren una preciosa i saborosa síndria per cruspir-nos-la entre tots 3. La comunicació és gairebé nul·la, però ja ens entenem, ja.

. Al cap d’uns quilòmetres em trobo unes poques cases i a un raconet amb ombra, uns quants homes xerrant, jugant a dòmino o a un altre joc típic d’aquesta part del món. Quan arribo, tothom s’atura i em mira. Com tots ells estan a l’ombra i jo vaig boig mirant d’amagar-me del sol, vaig a seure entre ells. Immediatament un parell venen cap a mi i em comencen a preguntar i parlar. No se si estan sords o parlen així normalment, però a un metre de mi foten uns crits que em fan esborronar. Potser encara estic traumatitzat amb el tema soroll després de 7 mesos a Bangladesh i Índia, però el meu marge de tolerància al soroll ara és molt baix. Així que amablement els demano que no cridin, que abaixin la veu. Encabat ens podem comunicar amb gests, una mica de sa llengua, 4 paraules de rus, 2 d’anglès… Tenim una mena de divertida conversa mentre un d’ells, botiguer, em regala mig litre d’aigua fresca i 2 pastes.

. Segueixo caminant. Però quina calor que fa! Al menys, durant us pocs quilòmetres la carretera és asfaltada i els peus no rodolen sobre pedres.

. Arribo a una benzinera on un camioner acaba de comprar molts gelats, i em regala un. Encabat el de la benzinera em dona aigua potable.

. Ja fa quilòmetres que s’ha acabat el trocet asfaltat, pel que segueixo destrossant-me les botes, els peus, els turmells, les cames. Quan passo entre unes pesades màquines per la construcció de la carretera, uns treballadors em regalen aigua potable i una bosseta de pícnic amb menjar.

. Segueixo impressionat amb aquest canal Yuxari Karabag. És una gran obra.

. Durant el camí, a vegades enganxo trossos amb preparació d’asfalt encara molt calent que em fa l’impressió que em cremarà les fines i delicades soles de les botes, que ara ja deixen passar les roques, pedres i grava sense pietat contra les butllofes que m’estan matant. Feia temps que no en tenia de butllofes, però aquest tram, des d’ahir, sembla que va aglutinant tots els ingredients per poder ser considerat un dels pitjors trams caminats durant el que portem de viatge des de Bangkok.

 

. Vist el panorama diari, la pista, la manca d’ombres, la calor i el sol tan agressiu, segueixo trencant-me les banyes per poder seguir avançant sense morir en l’intent. Avui m’aixeco a les 3h i a veure si puc batre una mica la calor.

. Torno a la pista infernal. Estic fet pols. Els peus em fan molt mal i descobreixo més butllofes. Cada pas, cadascun d’ells, em fa molt de mal.

. Crec que el cos ja em va dir prou l’altre dia i des de llavors és només el cervell el que està empenyent per poder continuar. No se si podré continuar fins a Yevlakh on m’haig de trobar amb Jenn. El cos respon cada cop pitjor.

. El paisatge segueix sent el mateix. Camps d’agricultura, poquíssims arbres, gairebé cap casa o població i el canal Yuxari Karabag amb els menors canals laterals molt ben construïts per portar aigua a tot arreu.

. A part del meu drama particular lluitant per avançar metre a metre, cap a les 11h del matí, quan estic cercant un lloc per aturar-me i si pot ser, dormir una mica doncs estic en dansa des de les 3h, tinc una visita tan inesperada com poc benvinguda.

Un cotxe de policia s’atura al meu davant i com cau un sol de pebrots, els 3 uniformats em conviden a sortir de la carretera en construcció i atansar-nos fins sota un arbre. Son força amables, tot sigui dit. Em demanen el passaport, el visat i amb ells estan durant molta estona. Amb els documents a la ma, comencen les múltiples trucades. No se si he fet res malament o si hi ha cap problema, però el tema segueix i segueix. Ells segueixen sent cordials, però no acaben mai. Així que quan ja han llegit (i potser gairebé memoritzat) tot, soc jo el que diu prou i recordant-los que si no he fet res malament, tinc el passaport, el visat i el fastigós registre, pel que estic legalment i ja m’he cansat d’esperar. Recupero el passaport, el ridícul penós paperet del registre i un d’ells em demana copiar dades del visat. El mateix paper que porten mitja hora mirant. Comença a escriure dades a una llibreta, escrivint com si fos un nen de 5 anys. I quan ha trigat una altra eternitat en escriure les dades, què fa aquest uniformat amb gorra? Fa 2 fotos al visat! Serà curt de gambals! Encabat em vol fer una foto a mi, i no li permeto. Ja els tinc ben plens, així que malgrat ells em fan senyals per que segueixi esperant, jo em torno a carregar tot l’equip i havent recuperat tota la meva documentació, m’acomiado d’ells. Tots esbarats per que no els faig cas i no espero, fan més trucades.

Què fan aquests uniformats? 2 tornen al cotxe i un m’acompanya a peu, doncs no han aconseguit ni que segueixi esperant a no se què, ni que els acompanyi dins el cotxe. Volen caminar amb mi? Doncs cap problema. Son quarts de 12h, jo estic fotut doncs hauria d’estar descansant amagat a una ombra, però ara segueixo caminant entre cotxes, terra, pedres, molta pols i moltíssima calor. Jo estic fotut però aquesta forçada companyia em dona forces per posar la directa i caminar amb un ritme ben alt. L’uniformat regalima suor per arreu. Es treu un mocador, sua, es queixa i jo segueixo fotent-li canya. Al cap d’una estona passem un grup de treballadors que sota un arbre estan fent un te. Amb ells està el cotxe de policia amb els altres 2. El meu acompanyant veu sa salvació i demana a un dels seus col·legues que el rellevi. Jo els saludo però no m’aturo, pel que el relleu ha de córrer per atrapar-me. Repetim la situació anterior però amb un nou acompanyant.

Arribats a una benzinera abandonada, jo trobo que és un bon lloc per amagar-me del sol i tenir el descans que fa més d’una hora que volia. Aquí m’aturo, pel deliri dels uniformats. Ells també poden deixar de caminar amb mi. Ja torno a estar envoltat dels 3 uniformats que segueixen fent trucades. Al cap d’una estona arriba un altre cotxe, potent i sense cap distinció. D’ell baixen 2 policies més. Ja tinc 5 per mi sol. Un d’ells afortunadament parla un xic d’anglès i després de que jo li agraeixi el seu esforç per comunicar-se en una llengua que pugui entendre, entre tots em fan entendre que no és segur per mi caminar per aquesta ruta, per aquesta zona. Certament ja se que estem a una zona geogràfica molt complicada degut a la proximitat a una zona en permanent conflicte tant polític com militar amb els seus veïns. Segons ells, els seus veïns son ‘molt males persones’ i em poden disparar, segrestar o puc trobar-me mines. Per reforçar el seu argument em mostren la benzinera a la que estem, que diuen fou atacada i metrallada.

Per acabar aquest llarg episodi, com no em permeten caminar sol, accedeixo a que em portin en cotxe a una ‘zona segura’. Ells estan encantats, jo no. Però quan deixo la motxilla gran al cotxe de policia els mateixos uniformats em diuen que no pugi al cotxe, que vagi pels meus mitjans. Jo no entenc res de res. Al final m’adreço als 2 últims homes que han arribat amb el gran cotxe. Sembla que ens entenem i sense dir res als altres 3 uniformats, carrego motxilles i em deixen a un ‘lloc segur’, només 11 quilòmetres més enllà. Ara ja estic fora de perill de ser disparat, bombardejat o segrestat?? Bé, ara torno a estar sol i ja m’he desempallegat de tots aquells.

. A les afores d’Aghjabadi, el propietari d’un restaurant, un home amb certa classe i elegància, em convida a compartir una deliciosa cervesa.

. Després de l’obligada aturada del migdia, és hora de seguir i què em torno a trobar? Tornem a un pedregar brutal. És la base d’una futura carretera, però ara és com caminar pel fons d’un riu. Hi ha un tros que el puc evitar, emparrant-me pel caminet que voreja el gran canal. Però aquest caminet molt sovint desapareix i haig d’obrir-me pas entre matolls, tots plens i totalment coberts de pols aixecat pel tràfic que amb dificultats circula per aquest merder trenca suspensions, trenca cames, turmells, peus i botes. Aquest tram m’està acabant de destrossar les botes i els peus, doncs ja compto 5 butllofes. La calor exagerada, la pols, les pedres rodolants… estan fent d’aquest tram un martiri.

. Arribo a 4 cases anomenades Tazakand. Em noto molt proper a un dels meus perillosos moments ‘colapse’. Son quarts de 19h. No tinc ni esma ni forces per cercar menjar. Trobo un rebost i em bec 1 litre de refresc. Després em quedo ‘a dormir’ assentat a una cadira, recolzant el cap sobre la motxilla gran que està al terra davant meu. El botiguer em dona el vist-i-plau. Ell i els clients que entren em miren. Jo miro de recuperar-me mínimament. Partint del punt que la gent no te cap obligació d’ajudar o oferir res, i que mai puc recriminar el fet que no ho facin, tenint en compte que és el final del dia i veient el meu patètic estat, sí que trobo a faltar un petit, petitíssim cop de ma. No m’arriba cap comentari o suggeriment d’on poder dormir. Igual que a Iran. Com trobem a faltar les iranianes i iraniàns! Molt, moltíssim!

Iranians, we love you and we miss you so, so much!!!!

. Torno a carregar l’equip i arrossegant-me puc sortir del poble. Puc avançar suficient com per trobar un foradet entre uns matolls pel que entrar sense ser vist pels veïns que em miraven quan creuava la seva depriment població. Tot segueix absolutament ple de pols que arriba d’aquesta maleïda pista. Però he trobat un lloc on poder acampar. Malgrat el nefast dia, he pogut avançar 36 quilòmetres més i ara ja no puc més.

. Dins la tenda les gotes de suor em regalimen des del front, ulls, nas, veient-les i sentint-les caure sobre el matalàs, mentre miro d’escriure 4 notes.

 

. Torno a llevar-me a les 3h de la nit, a veure si puc esgarrapar uns pocs quilòmetres a la nit, abans que el sol m’ho faci gairebé impossible. Segueixo aprofitant la lluna que il·lumina aquesta ampla carretera, aquesta enorme pedrera. La llum em permet poder intentar trepitjar on hi ha menys pedres pel mig de la pista, però no és prou potent com per poder agafar alguns dels caminets que a vegades trobo a tocar del canal. Aquests camins son molt més tous, menys agressius pels malmesos peus, o menys abrassius per les botes, però sovint desapareixen entre matolls o em deixen sense sortida enviant-me cap a aiguamolls, així que mentre sigui fosc, toca seguir destrossant botes, peus i turmells per aquesta inacabable tortuosa pista de grava i pedres.

. Les butllofes dels peus m’estan matant. Ahir al vespre, dins la tenda, tot brut, suat i gens higiènic mirava de curar algunes d’elles, però hi ha de ben grans que no milloren després de 3 dies. De fet, van a pitjor. Ahir, durant molts quilòmetres, moltíssimes hores, cada pas, certament cada pas, fou un suplici. I son molts passos. Avui porto el mateix camí.

. A part de les butllofes, sembla que el cos tampoc respon. Ja em va dir prou fa 2 dies, però el cervell l’ha estat empenyent per seguir endavant. Trobo que avui haig d’aturar-me molt més aviat, més sovint, i ni bevent més o menjant dàtils, fruits secs o tot el que arrossego, el cos no respon.

. Aquesta vía és un merder. No trobo gairebé cap lloc on aturar-me per descansar i/o recolzar el pes de la motxilla. Gairebé sempre ha de ser al terra, i aixecar tot l’equip des del terra cada vegada em costa molta energia. Per si el meu patètic ritme i moviment no fos prou penós, quan m’aturo, les mosques i sobretot mosquits ataquen en grups. Aquests últims, els maleïts mosquits, de més grans i petits, també volen davant la meva cara mentre camino prop del canal. Això em requereix més malbaratament de la poca energia que em queda dins, quan miro de treure’m de sobre aquests insectes que fins i tot m’entren a les oïdes, nas o, en un parell d’ocasions, dins els ulls. Això és desesperant.

. Tan fotut estic que durant una aturada per mirar de menjar més, el gran dolor dels peus, turmells, cames, combinat amb l’extenuació, el malestar, la lleugera sensació de mareig o esgarrifances fredes em porten llàgrimes als ulls. Llàgrimes de ràbia. Llàgrimes de impotència, de dolor i frustració. Em resten encara 49 quilòmetres per endavant fins arribar a Yevlakh on m’està esperant Jenn a un hotel. Això, així, és una eternitat. Son com 30 quilòmetres més de pedres. Tinc 2 dies més de temperatures esgarrifoses. No puc continuar. Toco fons.

. Arribo a la frontera que separa les regions o comarques d’Aghjabadi i Barda. Resten uns 24 quilòmetres fins a Barda i després uns 25 des de Barda fins a Yevlakh. Aquí, totalment a contracor, rabiant i mig plorant d’impotència i dolor, agafo un taxi compartit. Des de dins el cotxe m’esgarrifa veure tot el trajecte que encara tenia per endavant. Aquesta ampla pista de pedres és com un rally al desert on els vehicles van per on els dona la gana. A Azerbaidjan es circula pel carril dret, però entre aquesta polseguera causada pel pas dels vehicles veig que de cara ve un cotxe per l’esquerra (normal) i dos per la dreta (en contra direcció pel nostre carril). Nosaltres passem per entremig. Tot el cotxe trontolla mentre va trepitjant i escopint els milers de rocs i pedres que inunden tot. Les mateixes que he estat intentant esquivar durant dies, a cada pas.

. Arribo a Barda on canvio el taxi per un minibus de 17 places que a mig matí em deixa a Yevlakh, on torno a carregar les motxilles. Amb prou feines puc caminar per creuar el carrer. Arribo a l’hotel on està allotjada Jenn qui ha sortit per treballar a la biblioteca. Li envio un missatge que la deixa del tot sorpresa.

. Quan ens retrobem, Jenn es troba amb la imatge de la derrota parcial, de la impotència i desesperació. Un total d’entre 6 i 8 butllofes als peus, juntament amb una pista de pedres i grava durant més de 100 quilòmetres sense gairebé ombres, ni lloc per recolzar momentàniament el pes de la motxilla, amb més de 40°C al llarg de moltes hores, i finalment sentint esgarrifances i avisos de mareigs… va fer que el meu cos digués prou fa un parell de dies i avui, el cap no ha pogut amb el cos i he hagut d’agafar transport.

Ara toca cuidar-se i recuperar-se per tornar a la càrrega, per que encara ens resten moooolts quilòmetres fins a casa.

. Deixo les fastigoses i brutes motxilles plenes de pols a l’habitació i sense temps ni forces per res més, em fico dins la dutxa vestit. Després rento unes quantes peces de roba i caminant com si anés sobre les brases d’un foc, arribo al llit on estic en ‘reparació’ la resta del dia. Un dia de derrota parcial, però això encara ens fa més forts.