Fent alguns amics locals. Parlant, admirant i acaronant aquests preciosos i elegants animals

Avinyó – Montpeller

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

.

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Deixem Avinyó per acompanyar una mica a una altra gran vía de comunicació natural, el gran riu Roine en direcció sud. Després l’abandonem per encaminar-nos cap al sud-oest, creuant molta terra conreada, moltes vinyes, arribant fins a Montpeller on ja gairebé podem ensumar el flaire i la brisa marina de la nostra estimada mar Mediterrània, o mar Mediterrani.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Avinyó, Villeneuve les Avignon, La Vernede, Aramon, Montfrin, Redessan, Manduel, Bouillargues, Vestric-et-Candiac, La Guarrigue, La Peyre, Mas s. Pierre, Lunel, Lunel-Viel, Lansargues, Mudaison, Les Crouzettes, s. Aunes, Castelnau-le-Lez, Montpeller

. Malauradament no un de sol, sinó tots dos hem passat una mala nit. Mal de cap, mal de panxa, vomitant i amb severa diarrea, la nit ha estat molt llarga i desagradable.

. Tot això ens ha debilitat molt i ha hipotecat la resta del dia. Hem deixat Avinyó tard i encara força tocats, hem seguit el curs del gran Roine durant uns pocs quilòmetres cap al sud.

. El vent ha estat molt fluix i ens venia de cara, del sud. Al menys no hem patit com abans d’arribar a Avinyó, el famós, fred i potent Mistral del nord.

. El recorregut al llarg del gran riu Roine és molt planer i a voltes, ben bonic. Les flors i alguns grans arbres donen una bona vista i olor. Si dies enrere la farigola era la protagonista, ara la ginesta està escandalosament groga.

Adéu Avinyó
Adéu Avinyó
Un bon i bonic camí al costat del riu Roine
Un bon i bonic camí al costat del riu Roine
L'enorme riu Roine
L’enorme riu Roine

 

. Hem dormit bé, sense córrer urgentment sortint de la tenda al mig de la nit per causa dels nostres estómacs. Quina diferència amb la llarga i molt desagradable nit anterior! Obrim la tenda de bon matí olorant una gran farigola que trobem a l’entrada.

. Abans de deixar el poble d’Aramon ens acomiadem definitivament del gran riu Roine. Quina amplada!

. Trobem un munt de petits camins, alguns lleugerament asfaltats, molts d’ells de terra, de grava o, pitjor, plens de pedres trenca turmells. Però aquestes vies ens porten per indrets naturals, plens de conreus, arbres fruiters com presseguers, cirerers i sobretot vinyes, moltes vinyes.

. Ens sorprèn trobar-nos unes poques cireres prou vermelles com per tastar-les. Efectivament estan prou bones, així que després del desgavell estomacal durament patit, ens aventurem a menjar algunes cireres que estan ben bones.

. També ens sorprèn i molt, no tant el fet de trobar moltes, moltes vinyes, però sí que unes quantes tenen un terra totalment ple de pedres. Amb prou feines es veu la terra. Creixen en un petit mar de pedres.

. Caminem durant hores en silenci. Diví silenci. El vent bufa una mica, però no gaire i segueix venint del sud. El dia, a estones cobert, ens facilita caminar sense massa sol o calor. La temperatura és molt bona.

. Trobem molt poques persones i quan creuem pobles com Montfrin o Redessan els poquíssims veïns que ens veuen passar, retornen la nostra salutació a vegades amb certa dificultat. No trobem gaire caliu.

. Com no tenim gairebé cap interacció amb les poques persones que ens trobem, acabem fent un altre tipus d’amics com són els preciosos cavalls. Ens trobem uns quants, molts de blancs, que pasturen tranquil·lament a àmplies zones tancades. Fem alguns amics locals sense el problema de l’idioma.

Pescant al riu Gardon
Pescant al riu Gardon
Vinyes i pedres, moltes pedres
Vinyes i pedres, moltes pedres (destrossa turmells)
Fent alguns amics locals. Parlant, admirant i acaronant aquests preciosos i elegants animals
Fent alguns amics locals. Parlant, admirant i acaronant aquests preciosos i elegants animals

 

. El dia, com passa de tant en tant, ha estat estrany, i també com passa sovint, ha estat sorprenent. Ahir, tot i el llarg dia que vàrem passar amb 32 quilòmetres caminats fins passades les 20h, vàrem creuar alguns pobles amb una interacció gairebé nul·la amb cap persona. Avui ha estat igual gairebé tot el dia. Però a la tarda… miracle!

. Abans d’arribar a la tarda volem comentar que com seguim cercant camins de terra, o carrils bici i molt afortunadament els seguim trobant, avui ha estat un molt bon dia en quant a poder caminar en silenci, cosa que ens encanta. Primer hem seguit un camí de terra que ha creuat boscs plens de pins i que en paral·lel a un canal de reg, ens ha portat pel bon camí. Després hem trobat un fantàstic carril bici, creiem que nou, que transcorre en paral·lel a una vía de tren. Aquest camí ens ha portat també avantatges i desavantatges.

La part positiva, a part de l’obvi plaer d’avançar quilòmetres sense gens de tràfic i en silenci, escoltant ocells, també ens ha dut per molts camps d’arbres fruiters. La majoria, de préssecs encara molt verds (llàstima!), però també hem trobat alguns camps d’albercocs els quals, si bé la majoria encara eren verds, sí hem trobat alguns que estaven a terra prous madurs i encara sense cucs. Trobats així passen a formar part de la nostra dieta en ruta.

La pega d’aquest llarg carril bici és la manca total d’ombra i d’aigua. Molts i molts quilòmetres sota un sol que comença a escalfar massa, però el més preocupant, molts quilòmetres sense gens d’aigua.

Si dies enrere i al llarg de tot el viatge l’aigua en forma de pluja ha estat i és un malson, ara que en general tenim menys probabilitats de pluja, l’aigua en forma de manca d’aigua per beure torna a recuperar protagonisme com ja ens va arribar a obsessionar a indrets com Tailàndia, Birmània, Uzbekistan, Iran o Azerbaijan. Aquí no hem arribat a aquells extrems, no, ni de ben lluny, però sí que anem força de corcoll. Passem no gaires pobles i a gairebé cap, trobem cap font d’aigua potable. En podem comprar de tant en tant, però després, al llarg de les considerables distàncies que passem entre camps i entre pobles, la manca absoluta d’aigua ens segueix causant problemes.

L’aigua, sempre l’aigua!

. Pel camí, a part de menys vinyes i més camps d’arbres fruiters, també hem trobat camps de pèsols i força de cogombres, que estan en plena collita.

. A mitja tarda la segona preocupació més important després de la manca d’aigua i a part del cansament habitual, ha estat veure com una tempesta s’atansava des de l’horitzó. La mirem i veiem durant força estona, des de lluny, i estudiem el vent i la direcció que porta. Sembla que anem en direcció oposada, el que vol dir, que més tard o d’hora, haurem de cercar aixopluc.

Com anem pel llarg carril bici en paral·lel a una vía de tren, el que tenim més o menys a ma són els petits túnels sota la vía per canalitzar l’aigua de pluja. Aquests són una opció per romandre secs si comença a ploure.

Finalment arriba la tempesta. Un xic abans, podem arribar sota un pont, però aquest resulta ser massa alt, pel que no ens protegirà gaire. Agafem les motxilles i correm per cercar un altre pont més petit, però pel camí veiem una petita cabana. Què serà? No ho sabem, però té sostre. Arribem i veiem dins un grup de persones reunides. Sembla una família. Molt aprop i ha una altra petita construcció, també coberta, amb quatre homes jubilats d’aprop els 70 anys. Els demanem permís per seure i ells accedeixen de bon grat. Ens pregunten immediatament si venim de molt lluny… en respondre que de Tailàndia i en saber que ho fem a peu, doncs passa el normal. Un dels senyors més amables i proactius, el que més pregunta, és un admirador de Barcelona, ciutat que visita cada dos mesos. Li agrada molt el bon menjar, el bon beure, les tapes i el futbol. Aquest home, amb l’acord dels altres, després de molta estona, ens ofereix poder estar a cobert per la nit. Podrem estar a la primera cabana que hem vist quan la gent marxi. Nosaltres, amb la pluja que s’atansa, el cel gris fosc i el vent que s’aixeca abans de començar a ploure, estem encantats. Si bé avui no hem fet tota la distància que teníem previst, ahir ens vàrem passar bastant del límit, doncs ens va costar molt poder trobar un lloc per dormir, així que avui podem compensar-ho. Acceptem la invitació.

Més tard, a mida que aquests homes xerraires ens van coneixent, ens ofereixen dues truites (peixos), per què estem a una associació de pescadors que, al llac Vestric-et-Candiac, venen a pescar. Fa pocs dies, aquests jubilats vàrem portar 200 truites per repoblar aquest llac. Ells cobren una quantitat anyal per ser soci i/o una quantitat per venir a pescar. Als voltants del bonic llac hi ha persones pescant. Aquests nous i sorprenents amfitrions, gestionen el lloc, venen begudes… Ens ofereixen dues truites, però nosaltres no tenim ni idea de què fer amb elles. El nostre amic mig barceloní ens les neteja, després recollim llenya, fem foc i les fem a la brasa. Quin sopar més diferent als que normalment tenim! Després ens ofereixen un got de vi, unes porcions de formatge, un pot de vidre de melmelada d’albercoc i pa per sopar avuí i/o esmorzar demà. Fantàstic!

Els nostres amics finalment marxen a ses cases, jo puc fer diari i mentrestant cau una bona tempesta. Què bé estem a cobert!

Després, gairebé fosc, fem una mena de dutxa a una petita pica i un cop passada la tempesta, ens quedem tot el llac i la caseta per nosaltres sols. Els ocells tornen a cantar abans d’anar a dormir i nosaltres, avuí també, ens sentim molt afortunats. Estem, a més, molt contents amb la generositat finalment trobada, malgrat hagi estat una mica induïda o buscada, doncs hem estat nosaltres els que hem demanat permís per estar sota un sostre.

Collint cogombres
Collint cogombres
Pescant truites al llac Vestric-et-Candiac
Pescant truites al llac Vestric-et-Candiac
Avui sopem… truites a la brasa!
Avui sopem… truites a la brasa!
Jenn cuinera, molt contenta amb la generositat finalment trobada
Jenn cuinera, molt contenta amb la generositat finalment trobada

 

. Ens llevem força aviat, però no som els primers, doncs pel llac ja volten alguns pescadors que han matinat molt més que nosaltres. A quarts de cinc del matí ja han anat arribant. Nosaltres, aquesta nit hem dormit molt més tranquils doncs acampem a un indret amb el permís dels jubilats que el gestionen, així que amb calma i sense amagar-se com sempre, aixequem el campament, esmorzem, ens acomiadem de l’únic jubilat dels d’ahir que està pel llac aquest matí i reprenem la marxa.

. Tornem al carril bici al llarg de la vía, amb sol, sense pluja, sense ombra i amb brisa agradable.

. Seguim passant per pobles com Lunel, Lunel-Viel amb la mateixa sensació respecte a les poques persones amb les que ens creuem. Amb prou feines els arrenquem un bonjour. Així que quan caminem entre pobles, pels camps, seguim parlant amb els cavalls. En trobem bastants, són preciosos, bastants de color blanc i normalment ens venen a saludar a les tanques quan ens atansem a admirar-los, fotografiar-los, parlar-los i sovint, acaronar-los. Quins animals més grans i elegants!

. Trobem quelcom un xic digne d’esment sota el punt de vista artístic o turístic. És el petit Castellet al parc de l’Orangerie del poble Lunel-Viel. No està malament.

. Continuem caminant, gaudint de camps, conreus, natura, i sobretot, silenci.

. Arribem al poble de Mudaison i tenim una sorpresa agradable. Mentre estem descansant o matant el temps i les hores d’aquests dies molt llargs en llum natural, sorprenentment tenim una interacció amb uns locals! Dos joves d’uns 13 – 14 anys amb bicicleta, s’interessen per nosaltres. Ens pregunten detalls intel·ligents sobre la nostra ruta, parlem, tenim una bona conversa… Després d’acomiadar-nos, quan estem a punt de sortir del seu poble, els sentim que arriben pel darrera. -‘Tenim una cosa per vosaltres’. Ens aturem i el noi es posa la mà dins la butxaca per treure… dues cireres! Una per cadascun de nosaltres. Què maco! És un detallet que ens arriba al cor.

Llac Vestric-et-Candiac
Llac Vestric-et-Candiac
Una oportunitat per fer una mena de dutxa. Com la necessitem!
Una oportunitat per fer una mena de dutxa. Com la necessitem!
Castellet al parc de l'Orangerie de Lunel-Viel
Castellet al parc de l’Orangerie de Lunel-Viel

 

. Comencem el dia força malament, però aquesta situació ens comporta una bonica sorpresa. Una d’aquelles petites sorpreses que tant ens agraden.

Hem dormit bé, amb bones temperatures, però en llevar-nos Jenn te un fort mal de cap. Un principi de la perillosa migranya. Afortunadament aquesta situació no és gaire freqüent, però quan es dona i no es pot aturar, esdevé un veritable malson per ella.

Deixem el nostre lloc d’acampada per continuar caminant entre camps, majoritàriament vinyes. Un petit detall agradable arriba de la mà d’un pagès. Un home força gran que amb el seu tractor va per les vinyes i s’atura al nostre costat per saludar-nos i interessar-se pel nostre viatge. Una mini conversa proactiva per part seva que com no ha estat gaire habitual per terres franceses, ja ens fa contents. Sóm fàcils de contentar.

. Ens trobem relativament propers a Montpeller i comença la gimcana per creuar vies de comunicació. Primer les vies de tren, després una gran autopista que de fet són dues juntes en paral·lel, ambdues de tres carrils per banda. En total creuem 12 carrils amb un tràfic i soroll constant que detestem. Després més vies de tren.

. Arribem al poble de s. Aunes on Jenn va empitjorant. És força aviat. No trobem cap cafè, pastisseria, o lavabo per Jenn. Mentre seiem a un banc cercant algun cafè o lloc per mirar d’apaivagar el creixent mal de cap, ens creua una senyora gran passejant un gosset. Li pregunto si coneix cap cafè obert per la zona. Amb dificultats entenc que hi ha un cafè força lluny d’on som. Li agraïm sa resposta i ella marxa.

Arriba la sorpresa que esmentàvem. Al cap d’una mica la senyora torna on som i molt amablement ens ofereix casa seva per que Jenn pugui anar al bany. A nosaltres, que estem un xic fotuts, això ens sona fabulosament i acceptem de molt bon grat. Aviat arribem al seu petit apartament on Jenn va directe al lavabo primer, i al bany després. Un cop salvada la primera necessitat, la senyora ens fa un cafè que acompanya amb una torradeta de pa. Jenn pot prendre el cafè, una mica de sucre, aigua i un medicament per aturar el que no volem que vagi progressant de cap manera, la migranya. Mentrestant parlem amb aquesta senyora que és originària del nord de França. Ens explica que va tenir el seu primer fill amb 14 anys i mig (?). Acabem ràpidament la nostra visita i invitació, súper agraïts i permetent-nos mostrar-li el nostre agraïment tot fent-li un parell de petons.

De tornada al carrer cerquem un banc a l’ombra on Jenn s’estira una bona estona mirant de recuperar forces per continuar ruta. Quin començament de dia.

. Entre els pobles de s. Aunes i Castelnau-le-Lez trobem la darrera zona verda i natural del dia, abans d’entrar en la zona metropolitana de Montpeller. Aquest tram de camps és un oasi de pau i silenci, especialment després d’haver passat l’horrible autopista per sobre. Cercant i cercant, trobem un petit, petit i llarg camí que a vegades és tan estret com el pas d’una persona, que ens permet avançar cap a l’oest gaudint de cada passa, malgrat el pes que portem a sobre i que sempre ens mortifica. Quin caminet més bó!

. Un cop passat l’oasi de natura arribem a Castelnau-le-Lez des d’on podem caminar sota un bon sol, vent fortet i al costat del tràfic, però per un molt bon carril bici. Aquest ens porta fins a l’entrada de Montpeller.

. Amb el pas de les hores sembla que hem salvat una pilota de partit, és a dir, sembla que Jenn no ha empitjorat amb la migranya. L’ha pogut aturar a temps. Això ens ha permès seguir avançant, molt a poc a poc, com sempre, fins arribar a Montpeller.

. Al poc d’entrar a Montpeller, tot passat el riu Lez, ens trobem una molt bona rèplica de la preciosa escultura Moisès, de Michelangelo (1475 – 1564).

Entre els pobles de s. Aunes i Castelnau-le-Lez, trobem un petit, petit i llarg camí que ens permet avançar cap a l'oest gaudint de cada passa en plena natura i en silenci
Entre els pobles de s. Aunes i Castelnau-le-Lez, trobem un petit, petit i llarg camí que ens permet avançar cap a l’oest gaudint de cada passa en plena natura i en silenci
Paisatge a les afores de Montpeller
Paisatge a les afores de Montpeller
El David de Michelangelo (1475 - 1564) a Montpeller
El Moisès de Michelangelo (1475 – 1564) a Montpeller

 

. Ja que estem a Montpeller, després de fer molta feina de viatger, que no de turista, com descansar els cossos, respondre correus, escriure mínimament bé i actualitzar contingut de la nostra pàgina web, fer molta bugada, algunes reparacions de manteniment, estudiar detalladament la ruta pels propers dies, etc, etc, etc, també fem una mica el turista. Anem a una oficina de turisme, sortim amb un mapa i estudiem un xic el panorama. Identifiquem els punts que ens semblen més interessants i anem per feina.

. Creuat el riu Lez ens trobem amb una zona o barri molt nou, anomenat Antigone. Tot sembla recent, però construït amb un estil diríem que neoclàssic. Edificis d’oficines, parcs, fonts d’aigua decoratives, comerços, centres comercials… Aviat ens creuem amb els primers tramvies que amb el pas de les hores veiem per tot el centre de la ciutat. Aquest mitjà de transport públic és molt comú i important al centre. Són tramvies molt coloristes.

A la frontera del casc antic veiem la moderna estació de tren central i després arribem al teatre d’òpera Comédie del 1888 davant de la gran plaça de la Comédie. Un gran bulevard obre un bon espai en paral·lel als jardins de Champ de Mars, on ara sí que trobem bastanta gent.

Ens submergim al casc antic per veure un convent construït al 1641, però ara totalment reformat per albergar avui en dia, el centre coreogràfic nacional i l’àgora. D’allà passem per la catedral i per fí arribem a un indret que per nosaltres, és el més important i destacable d’aquesta ciutat. És, com sempre, una opinió molt personal i subjectiva, però llegint la informació, ens crea un gran respecte. Arribem a la Facultat de Medicina. L’edifici en si mateix no és especialment bonic, però el que ho fa tan especial és que és l’escola de medicina més antiga del món occidental encara en funcionament. Aquesta escola de medicina neix, ni més ni menys, que a l’any 1220. Això per nosaltres és impressionant. Edificis així amb el coneixement i la tasca que han aportat al llarg de tants segles, són per nosaltres veritables joies per l’humanitat.

Seguim la visita veient els lleigs palau de justícia i arc de triomf, i un llarg aqüeducte que no està malament, per ser de l’any 1754. Per acabar la visita, ens perdem una estona caminant i caminant pels carrers del casc antic. Els més amples i comercials, plens de botigues, cafès ocupant espais públics, gent…, però afortunadament podem trobar i gaudir de bastants carrers molt més tranquils, molt menys transitats.

Montpeller, Facultat de medicina des de l'any 1220
Montpeller, Facultat de medicina des de l’any 1220
Montpeller, Facultat de medicina, entrada a la ciència i coneixement
Montpeller, Facultat de medicina, entrada a la ciència i coneixement
Montpeller, aqüeducte
Montpeller, aqüeducte

 

 

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>