Pescadors solitaris

Babolsar – Rasht

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.

Recorregut al llarg de la costa nord de Iran. La part més concorreguda i densament construïda del nostre recorregut a peu.

Seguim caminant a tocar del mar Caspi i a les faldilles de grans muntanyes, fronteres naturals amb el sud.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Babolsar, Daryakenar, Fereydunkenar, Sorkhrud, Chaksar, Darvish Abad, Haji Kola, Khaneh Darya, Moalen Kola, Sia Kola, Ezat Abad, Bisheh Kala, Rudposht, Siarodsar, Mahmudabad, Khesht Sar, Amirabad, Izadshahr, Parc natural de Noor, Noor, Alam Deh, Ruyan, Hasanabad, Wazivar, Vanoosh, Peykola, Parc natural Seasangan, Toskatok, Hamzeh Deh, Andarud, Molkar, Kuhnesara, Chelak, Nowshahr, Chalus, Rolan, Tazeh Abad, Hacherud, Mohamad Hosein Abad, Namak Abroud, Kiakola, Miyanki, Kelarabad, Salmanshahr, Abbassabad, Nashtarood, Kotra, Shamsabad, Shahrak_ePardisan, Shahrak_eValiasr, Baghnazar, Tonekabon, Kaskar Mahaleh, Shirud, Hemmatabad, Miyandoj Mahaleh, Chalkehrud, Kalayeh Bon, Miyanhaleh, Ketalem va Sadat Mahaleh, Sadat Shahr, Ramsar, Shahmansour Mahaleh, Lapasarak, Surkhani, Chaboksar, Sarwat, Doran Mahaleh, Owshiyan, Qasem Abad_e Sofla, Touska Mahaleh, Qasem Abad_e Oliya, Chaijan, Siahkl Roud, Sahely, Rezamahaleh Sarsar, Lazarjan, Vajargah Saeside parc, Kalachay, Shir Mahaleh, Hasan Sara, Balalam, Kasgar Mahaleh, Daryavasar, Rudsar, Chinijan, Valiseh, Shalman, Langeroud, Liyalestan, Lahijan, Slyahkooche, Bandare Kiyashahr, Choulab, Rasht Abad, Roudbareki, Kuchesfahan, Garbasedeh, Loleman, Navideh, Jafar Abad, Rasht

 

. Un home ens regala 2 ampolles de plàstic d’aigua fresca i més endavant un altre ens crida dins el seu negoci, una agència immobiliària, per oferir-nos aigua i te. Després del te, estem una estona amb ell i algun altre amic / curiós fins que marxen. Abans de que ens adonem, tornen amb el nostre dinar. Han anat a buscar menjar especialment per nosaltres.

. Continuem ruta, uns quants motoristes i cotxes es van aturant per preguntar-nos coses. Un ens regala una bossa amb fruita.

. Arribant a Mahmudabad seiem a l’ombra quan un senyor ens fa passar al seu negoci. Allà ens treu una ampolla de litre i mig d’aigua fresca i un bon tall de síndria quan un amic seu ens regala un recipient de plàstic amb arròs i pollastre. Ja tenim el sopar!

. Mahmudabad és grandeta amb alguns edificis sorprenentment alts. També veiem unes quantes cases ben maques, la majoria tocant la platja.

. Acabem el dia acampant amagant-nos darrera unes canyes, al costat d’una petita, baixa paret que ens protegeix de la forta brisa marina que bufa des de la platja, només a dos metres de la tenda. Malgrat la calor, suor i fastigosos cossos que portem al final de cada dia, és bonic dormir-se amb la música de les onades que trenquen a la sorra, a tocar nostre i que acaronen els nostres pensaments, així com alimenten els nostres somnis.

Parada típica de botiga de roba a la carretera
Parada típica de botiga de roba a la carretera
De tant en tant també trobem aquestes 'joies' de la decoració
De tant en tant també trobem aquestes ‘joies’ de la decoració
Universitat del petroli a Mahmudabad... curiós
Universitat del petroli a Mahmudabad… curiós
Conserves casolanes
Conserves casolanes

 

. Hem dormit prou bé al costat de la platja del mar Caspi. El més important és que ningú ens ha ‘descobert’ i fins les 4:30h hem pogut romandre amagats entre canyes. Despertar-se al so de les onades, malgrat el despertador, és un plaer.

. L’esmorzar el gaudim a tocar del mar Caspi amb una bonica sortida de sol.

. Després de Mahmudabad finalment podem gaudir de natura. El trajecte entre Babolsar i Mahmudabad ha estar un seguit ininterromput d’edificacions, negocis, botigues, tallers… ara podem caminar amb una mica de natura i sobretot molts camps d’arròs que son preciosos per que estan totalment verds però que ens envien grans onades d’humitat.

. Pel camí ens trobem una família que estan fent un pícnic. Ens conviden a seure amb ells i també a te, pa i aigua fresca barrejada amb suc dolç de cireres concentrat que ens entra divinament.

. Ens avança un senyor amb una moto tronadíssima. La seva cara, el seu somriure és ple d’ il·lusió per insistir en que anem a casa seva. Llàstima que fa poques hores que hem començat el dia que si no…  Lamenta la nostra negativa i marxa. Als 5 minuts el veiem tornar. Ja que no anem a casa seva, ara ens porta 2 batuts frescs de llet i plàtans. Els ha anat a buscar per nosaltres. Torna a insistir en portar-nos a casa seva. Nosaltres ens mig morim de ganes d’acceptar però hem de seguir menjant quilòmetres. Tristament refusem i ell al final, marxa.

. Anem creuant un llarg poble amb centres comercials i edificacions de qualitat quan un cotxe arriba a la nostra alçada, una dona primer ens dona la ma (cosa raríssima aquí) i després ens regala 2 xocolates a cadascun.

. També per un poble, sota un sol de justícia un botiguer ens regala una ampolla d’aigua fresca de mig litre que assaborim abans que perdi la frescor.

. Mentre estem aturats per dinar un agent de la propietat immobiliària ens fa entrar a sa botiga on ens convida a te, una mica del ‘seu’ vi (totalment prohibit) i ens agraeix l’oportunitat que li oferim per que així ell pot practicar el seu anglès molt rovellat.

. Jenn va a comprar-se un geladet per donar alguna alegria al seu treballat cos i passar millor la xafogor. El botiguer, un home gran, li regala 2 pastes i quan em veu, també em regala un gelat.

. La meva salut va millorant. Després d’uns 3 dies en que l’estómac m’ha portat de corcoll, fent-me saltar corrents darrera alguna planta o qualsevol cosa prou gran com per tapar-me mentre una diarrea galopant em deshidratava i feia passar molt males estones, avui ja puc caminar tranquil.
Esperem que aquesta nit no tornin les fortes picors de cames i peus que m’han tingut despert bona part de la nit i que molesten moltíssim.

. Avui acampem al bosc. Ahir eren les onades del mar Caspi que ens acaronaven els somnis. Avui anem a dormir amb un diví concert d’ocells cantaires que ens fan embadalir.
Tot això és idíl·lic però també tenim la rica natura en termes de fauna. No tenim ni idea de quins animals grans poden campar per aquí. Suposem que ja ho descobrirem aquesta nit, o millor, no saber-ho per que no ens passi res. Però a banda dels animals desconeguts grans, els que sí coneixem i patim son els petits. Com diu Jenn, ‘too much nature’ (masa natura). Això fa que passem una molt bona estona en arribar al bosc, fora pistes, amagats i després de caminar una estona deixant la carretera. Plantem la tenda i avui crec que fem un nou rècord. A les 18:30h jo entro al nostre palauet mòbil per protegir-me de tot el que ens envolta (mosquits, animalets que corren o volen…). Avui, al vespre – nit no socialitzem gens ni mica amb els fabulosos iraniàns locals i caiem morts ben aviat. Quin concert d’ocells! Meravellós!

Esmorzar amb la sortida de sol a Mahmudabad
Esmorzar amb la sortida de sol a Mahmudabad
Sí, son contenidors de brossa, però al menys tenen art i bons colors
Sí, son contenidors de brossa, però al menys tenen art i bons colors
Què meravellós seria tenir un camí així fins a Catalunya!
Què meravellós seria tenir un camí així fins a Catalunya!
De nou, com al parc nacional de Golestan, el menjar lluny de la tenda i penjat
De nou, com al parc nacional de Golestan, el menjar lluny de la tenda i penjat
Avui podem acampar a un bosc pròpiament dit. Ocells, arbres, molta pau i també molts insectes
Avui podem acampar a un bosc pròpiament dit. Ocells, arbres, molta pau i també molts insectes

 

. La nit al bosc ha anat prou bé. Només hem sentit una vegada sorolls d’animals grans. Ens han espantat una mica, però sembla que els nostres sorolls els han allunyat.

. Seguim caminant a tocar del mar. Veiem que les muntanyes es van acostant i el corredor natural entre les muntanyes i l’aigua es fa cada cop més estret.

. Durant quilòmetres el passeig al llarg del mar és un seguit de propietats immobiliàries residencials per turisme local. Està ple d’agències immobiliàries que venen o lloguen habitacions, casetes, cases o mansions. Caminem molts quilòmetres al llarg de tanques que protegeixen un grup de cases o alguna impressionant mansió a tocar de l’aigua. Algunes luxoses mansions son espectaculars.

. Arribem a un tram que estranyament està net de cases. Quina sorpresa més agradable! Descobrim qhem entrat al Parc natural Sesangan on podem caminar a tocar de l’aigua, sense cap construcció, amb el bosc també molt proper a la nostra esquerra.

. Arribem a un poblet a mitja tarda i cerquem lloc per dormir. Un noi amablement ens ajuda fent unes quantes trucades però sense sort. Mentre això succeeix, quan les opcions semblen dir-nos, ‘torneu a la carretera, seguiu endavant cercant allotjament a un altre lloc’ de sobte arriba un veritable hippie que ens podríem perfectament trobar a Barcelona o san Francisco preguntant què passa. Quan el nostre amable ajudant li comenta que cerquem allotjament la reacció és immediata -‘cap problema, veniu a casa si voleu’.

. Amb el nostre nou generós i hospitalari amic i la seva parella entrem a una altra casa força diferent a les que hem visitat fins ara. Hippies cultes, progressistes i súper interessants de veritat. Les converses que tenim amb ells son tan interessants i enriquidores! Aprenem molt de la veritable realitat existent a Iran i que malgrat caminar a poc a poc, no sabríem o podríem veure mai. Estem xerrant, intercanviant cultura i aprenent fins passada la mitjanit.

Un bonic parc a Noor
Un bonic parc a Noor
Fruiteria a Ruyan
Fruiteria a Ruyan
Allotjaments tancats típics al llarg de la costa del mar Caspi
Allotjaments tancats típics al llarg de la costa del mar Caspi
La foto no és precisament bonica, però volem mostrar com d’aprop està el mar Caspi de la important cadena muntanyosa. Ara creuem un corredor natural. Aquesta foto està presa des del mateix punt que la següent
La foto no és precisament bonica, però volem mostrar com d’aprop està el mar Caspi de la important cadena muntanyosa. Ara creuem un corredor natural. Aquesta foto està presa des del mateix punt que la següent
Important cadena muntanyosa a tocar del mar Caspi. Foto presa des del mateix punt que l’anterior
Important cadena muntanyosa a tocar del mar Caspi. Foto presa des del mateix punt que l’anterior

 

. És ben aviat quan trobem una fleca oberta. Només el flaire ja ens alimenta i obre els estómacs. Jenn s’adreça cap a la fleca quan un senyor surt amb una bossa plena de pans. Ens veu i ens regala un pa encara calent. Més endavant ens el tornem a trobar per que resulta que te una teteria o restaurant. Ens veu arribar, ens convida a seure i ens porta un te.

. La carretera segueix el corredor natural, cada vegada més estret i que s’esmuny entre les grans muntanyes de la nostra esquerra que ara ens separen de Teheran i el mar Caspi que tenim a tocar a la nostra dreta. A tocar però amb prou feines el veiem. Per què? Caminem durant hores a uns 100 ó 200 metres de l’aigua però gairebé tota la costa està bloquejada amb construccions, cases i sobretot propietats privades tancades darrera murs.

Només de tant en tant trobem alguns foradets o carrerons que ens permeten veure o arribar a l’aigua. Avui ens hem permès passar una llarga estona a la platja i finalment tastar l’aigua en forma de bany de peus. Quin plaer entrar els peus a l’aigua quan caminem tantes hores i quilòmetres!

. El temps és força típic i lògic. És a dir, la major part del dia estem protegits per núvols que arriben del mar o de l’oest i es queden enganxats a les muntanyes. Això és fabulós si es manté així i no plou. L’altra dia ens va ploure, també a la nit, però afortunadament no va ser molt fort. Avui al final ha sortit el sol i ens hem tornat a torrar. L’humitat és molt alta.

. Entrant a Nowshahr un senyor ens regala un got d’aigua fresca que ens senta de meravella.

Revitalitzant bany de peus al mar Caspi
Revitalitzant bany de peus al mar Caspi
Pescadors solitaris
Pescadors solitaris
Muntanyes cobertes d’arbres i núvols
Muntanyes cobertes d’arbres i núvols

 

. Creuem Nowshahr encara fosc i plovisquejant. No és gaire agradable però si la pluja és així, ja ens conformem.

. Un uniformat sense uniforme ens atura pel carrer i comença a fer preguntes. Després de respondre les típiques li comencem a preguntar nosaltres. És llavors quan ens diu la seva teòrica professió i ens demana el passaport. Com no ens el creiem, li diem que no li mostrarem els passaports fins que s’identifiqui correctament, a l’hora que li demanem la seva identificació. Sa resposta és trucar a un altre que em diu que també és col·lega del … que tenim al davant. El del telèfon, prou amable, em fa les mateixes preguntes en anglès afegint d’ altres com ús del GPS, on dormim a Chalus … Puc esquivar les respostes i després d’una estona retornem el telèfon al … del davant que finalment no veu els nostres passaports com ens demanava i nosaltres seguim camí. Desagradable.

. Un pèl pitjor és quan 2 uniformats sense uniforme arriben en cotxe mentre estem sentats amb les motxilles a sobre. El més ……. des del cotxe em fa senyals de que m’aixequi i vagi cap al cotxe. Jo li retorno el mateix gest. Si vols res de mi, aixeca tu el cul, surt del cotxe i vine. Ell, sorprès, em borda que és uniformat malgrat vagi de civil. Jo li dic que molt bé i què vol, mentre segueixo assegut on sóc. Com aquest …… veu que no moc el cul, em fa algunes preguntes i marxa prou educadament.
Pensàvem que ens havíem lliurat d’aquesta colla de …. però quan seguim caminant el cotxe anterior i els 2 elements que van dins torna a aparèixer. Em sembla que li dec haver ferit el seu ego personal o professional en no atansar-me a les seves ordres. Ara torna a adreçar-se a mi per repetir el que m’han dit abans. És inicialment educat. En demanar-me el passaport només a mi (no a Jenn, doncs jo dec fer cara de dolent) jo li demano sa identificació. Me l’ensenya i jo li mostro el passaport sense deixar-lo. Això l’emprenya molt. Me’l vol agafar. Jo no el deixo anar, primer per principis i segon per si un cop el te, estant dins el cotxe, el xofer accelera, marxen i se l’emporten. Com ell borda: -‘no problem’ però jo no el deixo, emprenyat es descorda el cinturó i aixeca el cul del cotxe. Un cop fora me l’estira bruscament, m’alça la veu, jo també li alço la veu, comprova el visat i finalment això tan desagradable uniformat sense uniforme fot el camp. Aneu a prendre pel …

. Un home d’una botiga ens regala una ampolla d’aigua fresca de mig litre.

. A mitja tarda estem una mica a una platgeta, a tocar del Caspi. És tranquil, bonic, però la feixuga càrrega de no tenir ni idea d’on dormirem amb la proximitat del final del dia no ens deixa gaudir prou del moment.

. Després de buscar i buscar, trobem un lloc per acampar que no està malament. A la tarda la pluja ha deixat pas a un bon solet. Fins i tot els núvols han abandonat les muntanyes i ens han permès veure-les netament. Això ens anima a l’hora d’acampar. A veure si no ens plou i si uns gossos que volten un xic lluny no ens descobreixen. No podem acampar fins que es fa fosc.

Equipaments per fer salut i 'pintades' habituals, avui a Chalus
Equipaments per fer salut i ‘pintades’ habituals, avui a Chalus
Riu a Chalus
Riu a Chalus
Olives i conserves
Olives i conserves
Olives i conserves
Olives i conserves

 

. Doncs el bon temps d’ahir a la tarda – vespre ha deixat pas a una pluja que durant hores al llarg de la nit ens ha ruixat. En llevar-nos i recollir tot, la tenda i motxilles estan mullades i ara encara pesen més. Què desagradable. No m’agrada gens la pluja!

. Seguim caminant per ‘la’ carretera que segueix jugant entre les muntanyes i la costa. L’espai és força limitat i la pressió demogràfica, econòmica o de qualsevol altra mena ha fet estralls, per que al llarg de molts quilòmetres gairebé no veiem la mar. Només trobem petits accessos a la sorra que de tant en tant aprofitem per gaudir de la costa. Per la banda esquerra, la de la muntanya, el tema està només un xic millor doncs trobem algun foradet, però tot està tan, tan construït que fa llàstima.
No arribem a entendre com poden sobreviure econòmicament tantes, tantíssimes botigues i centres comercials principalment de roba. Totes les marques més famoses d’occident estan aquí, però apostaria que totes, totes son falses.
Edificis d’habitatges, apartaments, cases, mansions, restaurants, botigues de menjar i moltíssimes de roba (enormes per cert) omplen quilòmetres i quilòmetres de costa.

. Quan arribem a l’alçada d’un altre dels centenars d’oficines d’agents de la propietat immobiliària que gestionen els probablement milers d’apartaments, cases, mansions… que estem veient al llarg de la costa, la persona que treballa ens saluda. Amb un bonic i sa somriure ens ofereix un te. Acceptem, seiem a la seva oficina i en gaudim. Mentrestant arriba una família de Teheran que te alguna propietat a aquesta zona. Aquest somrient API els gestiona les propietats que tenen en lloguer i que no fan servir per ús personal. S’afegeixen a la nostra conversa enriquint-la amb un anglès fluït. Quan estem a punt de marxar, ja amb tot l’equip penjant, la família ens ofereix acompanyar-los a casa seva, estar amb ells la resta del dia i dormir-hi.
Jenn i jo agraïm moltíssim la invitació. Els demanem una mica de temps per mirar el mapa i decidir. Hem fet aproximadament dos terços de la distància objectiu per avui. Acabar ara i aquí és massa aviat però hem passat una llarga, dura i mullada nit a la tenda sota la pluja, una bona part de l’equip està humit o mullat dins la motxilla, nosaltres estem humits o mullats… i l’oferta és molt temptadora. Així que sacrificant uns quants quilòmetres del dia, acceptem acabar abans. Acceptem una altra generosa invitació iraniana.
Ens porten a l’apartament que està entre la carretera i les muntanyes. Allà tornem a gaudir d’una molt bona companyia. Temps de qualitat amb gent de qualitat. Els 4 membres de la família estudien o toquen algun instrument. El pare, un instrument de corda del que desconec el nom (santur en farsi, dulcimer en anglès), la mare estudia piano, així com el fill guitarra i la filla violí.

. La tarda amb aquesta família dona bastant de si. Entre d’altres coses acabo sent consultat sobre una qüestió de molta importància i trascendència dins la família. Sorprenentment em demanen la meva opinió sobre un tema relacionat amb el fill, la seva parella de fa 3 anys i la negativa per part dels pares d’ell per acceptar-la com a futura esposa del fill. El fill els està demanant (pregant) permís per casar-se amb ella més endavant però als pares no els agrada la ‘candidata’. Per què? Per que els pares d’ella es van divorciar i això és molt greu, al mateix temps que ells creuen que pot haver trastornat mentalment a la noia (?). Per si aquesta raó no em deixés prou bocabadat, m’acabo de quedar de pedra quan m’assabento de que en 3 anys que porten sortint, els pares encara no han parlat mai amb la noia. No han pogut copsar de primera mà la seva teoria d’un potencial transtorn mental pel divorci dels seus pares.
No cal dir que tot això em deixa molt sorprès. Des de la necessitat de pregar permís i vistiplau als pares per casar-se, fins la teoria del possible transtorn mental i la manca d’una o moltes trobades personals per conèixer-la de veritat.
Amb tota la millor intenció els dono la meva opinió / consell. M’escolten atentament. Em sento com un consultor matrimonial o un sociòleg. Al final tots, però sobretot el fill em donen mil gràcies ‘per que la meva opinió és molt important’ em diu literalment. Segueixo al·lucinant, però si això, igual que moltes altres coses que fem al llarg d’aquest viatge, els ajuda, doncs ens sentim més que satisfets i contents.

. Abans de la posta de sol anem a fer un tomb per la platja. És gran. Avui està deserta pel mal temps que tenim, incloent un vent que te la mar esvalotada.

. Després del passeig per la sorra en fem un altre pels barris d’Abbassabad. La part que visitem és com una urbanització plena de cases, casotes i mansions, la majoria de les quals, propietat de gent de diners d’arreu el país, principalment de Teheran.

El fill del nostre amfitrió, és enginyer civil i sembla entendre d’estructures. Ens comenta que moltes d’aquestes cases estan construïdes en el que eren camps d’arròs i no els dona una llarga vida doncs també diu que pels fonaments tampoc utilitzen ciment especial per combatre la gran humitat i el ràpid deteriorament dels fonaments.

. Al final de la jornada fins i tot celebrem l’aniversari de la senyora de la casa i anem a dormir a mitjanit. Semblen no entendre o no creure’ns quan portem dient-los tot el dia que de veritat ens llevem a les 4:30h i comencem a caminar als voltants de les 5h.
Aquesta fabulosa vida social on realment ens mimen, també te un alt cost per nosaltres, especialment en manca d’hores de dormir.

. Tota la tarda-vespre ha estat molt tapat i avui que tenim sostre, habitació i fins i tot llit, aquesta nit no cau ni una gota de pluja. Ahir a la nit ja ens va deixar ben servits a la tenda.

Acampada sota la pluja
Acampada sota la pluja
Conjunt homenatge a la gran cultura del te
Conjunt homenatge a la gran cultura del te
Hi ha uns quants autocars públics que uneixen ciutats però malgrat el 'tracte preferent' com a passatger molt important (vip) que et poden donar, veiem que molta gent fa servir cotxes privats compartint-los com a taxis
Hi ha uns quants autocars públics que uneixen ciutats però malgrat el ‘tracte preferent’ com a passatger molt important (vip) que et poden donar, veiem que molta gent fa servir cotxes privats compartint-los com a taxis
Gran platja, deserta pel mal temps
Gran platja, deserta pel mal temps

 

. A les 6h del matí, sols a la carretera, un cotxe s’atura, baixa un home i prèvia identificació (que no entenen en absolut) ens diu que és de ‘seguretat’ i ens demana el passaport. Aquest sí que repeteix ‘lotfan’ (siusplau) quan li dic. Ambdós els ensenyem, no fa cap intent d’agafar els documents, els mira mentre els aguantem, fa fotos i teòricament escriu en farsi el seu nom i identificació després de demanar-li. Ha estat correcte però, cal tanta comprovació? Especialment amb la pinta que tenim? Estem bastant farts de totes aquestes aturades per mostrar els nostres passaports. Si fem quelcom dolent o il·legal, d’ acord, ja ens poden detenir per que ens ho mereixem, però per només caminar? Ja n’hi ha prou.

. Avui el recorregut és una mica més verd, trobem uns quants forats per accedir a la mar, també a la vessant muntanya i forces menys edificis.

. Un altre cotxe amb un uniformat i un altre que no, s’atura davant nostre mentre seiem a una parada de bus. Des del cotxe em fan senyals per que m’aixequi i acosti. Jo els faig la mateixa senyal. Si voleu res de mi, sereu vosaltres els que haureu d’ aixecar el cul del cotxe. Arriba el que va uniformat, saluda, em dona la ma i borda -’Passaport’. Quan miro d’ensenyar-li educació, sembla que capta el missatge i repeteix -‘Passport lotfan (si us plau)’. L’ensenyo, el vol agafar, l’enretiro, el mira, arriba l’altre que no va uniformat, el mira, em pregunta el meu país, li dic i quan truca a no-se-quí li diu un país diferent. A Jenn no li fan ni cas. Tot correcte i marxen.

. A Tonekabon, ciutat que s’allarga quilòmetres als costats de la carretera, passem aprofitant les ombres dels edificis i la tranquil·litat de les primeres hores de la tarda quan tothom sembla estar dormint i nosaltres caminem mig adormits sota una forta calor.

. Una dona surt d’un cotxe i ens regala una pasta de nata a cadascun.

. Al final del dia busquem lloc per dormir, sense massa èxit ni opcions, com ens està succeïnt sovint al llarg d’aquest nord d’Iran, enganxat a la costa i tan poblat. Després de força estona cercant, arribem a una benzinera amb un petit edifici que conté els lavabos i 2 habitacionetes. Estem una estona a una d’elles per que Jenn pugui dormir una mica i jo escriure el diari d’avui. És una habitació molt petita però està neta i sobretot a cobert de la pluja potencial. Malgrat a la tarda ha fet bon temps amb un cel net de núvols, la pluja sempre és una amenaça que acostuma a arribar durant la nit.

Quan anem a demanar permís per estar-nos durant la nit un empleat arriba per dir-nos que no ens podem quedar. Quina gran desil·lusió. Per suposat acceptem la seva decisió doncs és la seva propietat, però vist el nivell al·lucinant d’hospitalitat rebuda fins ara, ens ha sorprès. Quan estem marxant un home amb el que he parlat ens diu que consultant el seu pare, ens donen permís per quedar-nos. Caram quina bona notícia. Tornem a la petita habitació, acabo el diari i molt aviat ambdós estem al terra estirats dormint profundament. Però la famosa hospitalitat iraniana no acaba aquí. Nosaltres ja estàvem més que contents podent tenir un lloc a cobert quan cap a les 22h, ens desperten per portar-nos una pizza i 2 refrescs! Quin canvi més radical, des del no inicial a un sí amb pizza i refrescs!

. Menys mal que hem trobat aquesta mini habitació. Com comentàvem, malgrat a la tarda feia sol i el cel estava totalment net, a la nit ha estat plovent i plovent.

Tant siguin per vendre'ls com els ja plantats a les jardineres divisòries del centre de la carretera principal, molts dels arbres estan artísticament tallats
Tant siguin per vendre’ls com els ja plantats a les jardineres divisòries del centre de la carretera principal, molts dels arbres estan artísticament tallats
La pantera rosa a un parc de canalla
La pantera rosa a un parc de canalla
Què passa quan només podem dormir 4 hores i mitja i tenim entre 25 i 30 quilòmetres per endavant? Doncs que calen més aturades i de les 'intensament reparadores'
Què passa quan només podem dormir 4 hores i mitja i tenim entre 25 i 30 quilòmetres per endavant? Doncs que calen més aturades i de les ‘intensament reparadores’

 

. Ens despertem plovent i sortim a caminar la ruta plovent. No cau un gran xàfec però sí que és suficient com per haver-nos de posar tot l’equip de pluja. Malgrat anar força ben coberts, la constància de l’aigua juntament amb el temps que ens passem sota ella fa que sobretot pantalons, botes i mitjons vagin quedant xops. Això serà un handicap durant la resta del dia doncs no aconseguim anar secs, causant una gran incomoditat així com un desgast perillós dels peus. No m’agrada gens la pluja!

. Caminar per la carretera segueix sent gens agradable. La part positiva és que les muntanyes, al menys les més petites, s’atansen més i més a la carretera i al Caspi. Això segueix així fins al poble de Ramsar.

. Arribats a Ramsar a tocar l’aeroport uns agents de la propietat immobiliària ens conviden a te i pa. Veiem d’ aprop fotos de les cases i palaus que miren de llogar. Caram quines cases!

. Ramsar és una altra ciutat turística (turisme local) que toca al mar, està plena d’allotjaments per llogar i d’ agents o persones al carrer amb cartells que miren de llogar-los.

Però com ja estem força tips d’això i sempre mirem d’evitar tràfic o grans rutes, avui veiem al mapa una petita línia blanca que aprofitem al màxim. Primer és un carrer cèntric de Ramsar que abandona la carretera principal. Després trobem el desviament just per gaudir uns pocs quilòmetres caminant en paral.lel a la carretera principal, però nosaltres anem entre cases, resseguint la faldilla de les muntanyes, camps, arbres, nois anant en bicicleta i sobretot un silenci medicinal.

. Malauradament allò que diuen de ‘el bó, si breu, dues vegades bó’, NO estic GENS d’acord. La carretereta coquetona s’acaba per enviar-nos de nou a la carretera principal. Tornem a la realitat on afortunadament trobem un lloc prou decent per passar la nit.

Passeig a Ramsar
Passeig a Ramsar
Passeig a Ramsar
Passeig a Ramsar
El plaer de caminar per una carretera local. No és la meravella de camí de bosc que mostràvem fa uns dies quan acampàvem al bosc, però és molt millor que la carretera principal
El plaer de caminar per una carretera local. No és la meravella de camí de bosc que mostràvem fa uns dies quan acampàvem al bosc, però és molt millor que la carretera principal
Kiwis, muntanya i pollastres
Kiwis, muntanya i pollastres

 

. El recorregut d’avui millora enormement. És per què finalment podem deixar la lletja i transitada carretera principal per la qual estem obligats a caminar? No! Però al llarg d’uns quants quilòmetres caminem al costat de planters d’arbres i plantes de decoració (no arbres fruiters, ni plantes de menjar) que fan el camí molt més agradable. Moltes plantes estan artísticament treballades. Veiem una enorme quantitat de plantes, arbustos, arbres, palmeres… És molt agradable i bonic. Sent una mica optimista, és com caminar per un enorme jardí botànic si només mirem a l’esquerra, on estan totes les plantes i on tenim al final d’aquesta petita vall, una gran paret de turons i muntanyes completament verds, gairebé sempre parcialment cobertes per núvols i boires.

. El dia d’avui és realment curiós. Aquest viatge sembla un forat negre o pou sense fons de sorpreses. Avui que en teoria teníem previst intentar fer 32 quilòmetres per una possible (improbable) trobada amb un amic, passen 2 coses curioses que semblen dirigir-nos cap a un altre destí:

1- No ens llevem a les 4:30h per començar a caminar a les 5h, sinó que no sento el despertador i ens llevem a les 6h. Un dia que tenim molts quilòmetres per endavant, comencem hora i mitja tard. Anem bé…

2- Pel camí, quan portem només el 40% de la distància prevista, un cotxe ben maco s’atura al nostre costat. Ens han vist quan passaven en direcció contrària. Sorpresos per trobar 2 turistes aquí, ens els trobem de cara. És una típica família local amb els pares, filla i fill. El pare em fa les primeres típiques preguntes amb un anglès suficient, després la filla, arquitecte i amb millor anglès, agafa la iniciativa de la conversa.

Com sembla que connectem prou bé, ens pregunten si volem un te. Estem al voral de la carretera, tocant un petit tros de terra amb runa i sacs de ciment llençats, però aquest entorn tan poc agradable no és cap obstacle per crear una perfecta, entranyable i saborosa trobada. Ells, locals experts en fer pícnics a qualsevol hora o indret, treuen tot l’equip i munten un festival al terra. Nosaltres deixem les motxilles per sobre la pila de sacs i seiem amb ells.

Resulta que son d’Esfahan! Ciutat preciosa i turística que tenim previst visitar quan acabem la ruta a peu i abans de sortir cap a Azerbaidjan. Son una família fabulosa. Ens sentim molt a gust. Ells sembla que també. Així ho creiem per que no només ens conviden a estar a casa seva a Esfahan quan anem de visita, sinó que també ens conviden a passar la resta del dia i nit amb ells.

Jenn i jo estem sorpresos i bocabadats. Estudiem el mapa, distàncies, temps, calendari, remota possibilitat de trobar un amic a 19 quilòmetres d’on som, preguntem si demà a les 5 – 6h ens poden tornar a deixar al mateix punt on som ara… Al final acceptem la seva proposta. Marxem amb ells. L’altre pla improbable que comportava trobar-nos el germà d’un amic fet en ruta, efectivament no funciona. Menys mal que no hem refusat aquesta meravellosa i curiosa oportunitat, ni ens hem trencat l’esquena caminant més de 30 quilòmetres avui.

Gaudim del pícnic, deixem les motxilles al porta equipatge i pugem al bonic i confortable vehicle. Condueix cap a Ramsar. Estem desfent ruta caminada fins que trenca a dreta encarant les muntanyes. La carretera es fa més estreta. Quan deixem la carretera principal que corre entre el Caspi i les muntanyes per endinsar-nos dins aquestes, el camí, el paisatge esdevé completament diferent. Els gairebé permanents núvols i l’espessa boira nodreixen els milions d’arbres a l’hora que pinten un fabulós i fantasmagòric escenari natural. Pugem i pugem per una carretera estreta però que no impedeix que molta gent faci pícnics a qualsevol racó. Tot està ple d’arbres, ombra, després núvols i boira. També visitem una cascada, fins que evidentment ens aturem per dinar. Part de l’equip ‘professional’ de pícnic també consisteix en una petita bombona de gas per cuinar un arròs boníssim.

. Acabada l’excursió a les muntanyes, les visites, vistes, cascades i dinar, tornem a la costa per anar a casa seva. És la casa d’estiu on vénen per escapar-se del tòrrid estiu a Esfahan. Amb ells passem una fabulosa tarda – vespre. Compartim històries, coneixement, aprenem d’ ells, sopem i dormim al menjador sobre grans i boniques confortables catifes. Sembla que tenim casa a Esfahan amb guia i els dies que volguem. Quina sort de dia! Quina gent més meravellosa!!

Quilòmetres de planters d’arbres i plantes de decoració (no arbres fruiters, ni plantes de menjar) fan el camí molt més agradable. Moltes plantes estan artísticament treballades
Quilòmetres de planters d’arbres i plantes de decoració (no arbres fruiters, ni plantes de menjar) fan el camí molt més agradable. Moltes plantes estan artísticament treballades
Bones cases al mig de 'la botiga’ amb moltíssimes plantes en venda i les constantment cobertes muntanyes de rerefons
Bones cases al mig de ‘la botiga’ amb moltíssimes plantes en venda i les constantment cobertes muntanyes de rerefons
Natura al mig de les muntanyes
Bellesa al mig de les muntanyes
Bellesa al mig de les muntanyes
Bellesa al mig de les muntanyes
Quan deixem la carretera principal que corre entre el Caspi i les muntanyes per endinsar-nos dins aquestes, el camí, el paisatge esdevé completament diferent. Els gairebé permanents núvols i l’espessa boira nodreixen els milions d'arbres a l’hora que pinten un fabulós i fantasmagòric escenari natural
Quan deixem la carretera principal que corre entre el Caspi i les muntanyes per endinsar-nos dins aquestes, el camí, el paisatge esdevé completament diferent. Els gairebé permanents núvols i l’espessa boira nodreixen els milions d’arbres a l’hora que pinten un fabulós i fantasmagòric escenari natural

 

. Després de dies amb els cims de les muntanyes coberts per núvols i boires, aquest matí, en sortir el sol, ens trobem amb la sorpresa d’un cel totalment clar que ens permet descobrir altres cims darrera els turons més propers. Cims molt més alts que, rocallosos, nus d’arbres, encara mostren importants paquets de neu.

Gaudim d’una altra bonica sortida de sol a tocar de la platja a l’hora que en tombar-nos, veiem com els primers raigs de sol il·luminen els pics nevats.

. Un cel tan clar és garantia de que avui toca torrar-nos de calor. Molt de sol i calor per moltes hores.

. Un veí que ha anat a buscar el pa ens atura. Sorprès per la nostra presència, pinta i per veure’ns caminant pel seu poble ens saluda efusivament, ens agraeix molt que estem visitant Iran i ens vol regalar un pa sencer dels que porta. Nosaltres li agafem un trocet que està deliciós, encara calent, cruixent i agraïts li retornem les lloances.

. 5 cotxes ens conviden a portar-nos. Un fins a Rasht, un altre fins a Teheran. Un ens dona fruita.

. Un cotxe atura a Jenn. Una parella súper entranyable la (ens) convida a casa seva a estar-nos la resta del dia. La dona agafa la ma de Jenn i li fa petons. És una veritable llàstima que ens els trobem tan aviat al matí i que visquin en direcció contrària, per que molt a gust passaríem la resta del dia amb ells. Quan ens trobem amb aquestes persones ens és tan, tan difícil dir que no!

. Abans de Rudsar un grupet d’homes ens omplen de lloances per visitar el seu país i per fer-ho a peu. No s’ho acaben. Un ens regala una ampolla de refresc de litre fresc.

. Un home a Rudsar ens convida a casa seva.

. Forces persones avui ens han saludat molt efusivament, agraïts de que estem visitant Iran i desitjant-nos un bon viatge i feliç estança.

. Per dins un poble arriba un home amb moto i s’atura davant nostre. Va amb roba de carrer i ens borda ‘passport’. Ambdós li demanem alguna identificació. Ell treu la cartera i busca i busca alguna cosa per provar-nos que realment te l’autoritat per demanar-nos la nostra identificació. No troba res decent que l’identifiqui. Treu un paper, ens l’ensenya i per nosaltres ben bé podria ser una factura o qualsevol escrit. Cap foto, cap carnet… així que, de bon rotllo i somrient, ens neguem a mostrar-li els nostres passaports. Ell, encara més sorprès, fa les pertinents trucades i durant elles, les preguntes habituals. Al final no li arriben ‘reforços’ degudament identificats o uniformats, així que aconseguim marxar sense ensenyar res ni fer-li ni cas.

. Un camió de repartiment de begudes li regala un refresc a Jenn.

. Uns homes que surten d’un restaurant ens veuen passar. Quan ens avancen amb cotxe ens regalen 1 litre d’aigua fresca.

. A un petit restaurant ens criden per regalar-nos un te.

. Seiem una estona a l’ombra d’un arbre quan un cotxe que va cap a Rasht s’atura molt properament a nosaltres. Al poc, la família surt i ens convida a cruspir-nos un gran meló. Jenn rep 2 curioses preguntes de les filles. Una nena d’uns 11 anys li pregunta quin és el seu museu preferit de França. Sa germana, de 14 anys preocupantment ja li pregunta, -‘Tens nens?’. Ja pregunten això tan joves! Quina rentada de cervell i obsessió malaltissa que tenen amb procrear i procrear com a conills. No veuen res més a les seves vides?

. La tarda – vespre es fa llarga. Les hores i els quilòmetres van acumulant-se i no trobem cap forat o opció per dormir o acampar. El cansament passa factura. Al final, mig fosc i un xic apurats podem acampar darrera unes cases esperant que no ens hagin vist. Saltant una tanca, seguint un petit caminet, saltant unes quantes plantes podem acampar molt propers a camps d’arròs que bonics a la vista, ens deixen mullats amb l’humitat que generen, a l’hora que son enormes fàbriques de maleïts mosquits. Només entrar a la tenda, en el breu moment d’obrir la porta, entrar i tancar, han entrat 5 mosquits que hem hagut de matar abans de caure adormits xops de suor.

Camps d'arròs per tot arreu, turons verds plens d’arbres i avui descobrim els rocallosos cims que per sobre els núvols encara atresoren neu a les portes de juliol
Camps d’arròs per tot arreu, turons verds plens d’arbres i avui descobrim els rocallosos cims que per sobre els núvols encara atresoren neu a les portes de juliol
Des de gairebé el mateix punt que la foto anterior, una altra sortida de sol sobre el Caspi, il·luminant els pics nevats
Des de gairebé el mateix punt que la foto anterior, una altra sortida de sol sobre el Caspi, il·luminant els pics nevats
La nostra vía de pas entre muntanyes i mar
La nostra vía de pas entre muntanyes i mar
Rierol a Rudsar
Rierol a Rudsar
Acampada d'avui darrera cases i entre camps d'arròs que bonics a la vista, ens deixen xops amb l'humitat que generen, a l’hora que son enormes fàbriques de maleïts mosquits
Acampada d’avui darrera cases i entre camps d’arròs que bonics a la vista, ens deixen xops amb l’humitat que generen, a l’hora que son enormes fàbriques de maleïts mosquits

 

. La nit dins la tenda ha estat prou tranquil·la, ningú ens ha emprenyat, hem sobreviscut al núvol de mosquits, no ens ha plogut però la gran humitat ha deixat la tenda ben mullada.

. Arribem a Langeroud molt aviat. Esmorzem al parc on tornem a veure quantitat de tendes i persones acampant. També trobem els que sense tenda decideixen dormir als seus vehicles i no pagar els escassos i costos hotels.

Ens encanta aquesta cultura on acampar a la natura o als parcs és tan comú com habitual i ben vist.

. Ja fa molts dies que hem deixat enrere els grans camps de blat que varen ser substituïts per camps d’arròs. Ara els camps d’arròs segueixen predominant per tot arreu però ja comencem a trobar-nos les primeres plantacions de te.

. Malauradament també hi ha subnormals maleducats aquí. Abans d’avui 2 primats humanoides van fer gests obscens a Jenn. Avui un altre subnormal profund atura el cotxe davant de Jenn, li pregunta d’on és (com sempre). Jenn està a la finestra oberta del conductor i ell es treu el seu ‘cervell’ dels pantalons i comença a remenar-lo davant d’ ella. No cal explicar la reacció de Jenn. El desgraciat aquest tampoc necessita saber gens d’anglès per entendre el que Jenn li respon. Llàstima que no ho facin quan jo estic present amb Jenn.

. Ahir vàrem fer un esforç extra degut a la dificultat de trobar allotjament o lloc per dormir. Avui aquell esforç el notem, accentuat amb la calor i xafogor que ens castiga bastant.

De totes maneres avui tenim una motivació extra en fer la feina. La distància extra caminada ahir significa que avui tenim menys quilòmetres per endavant per que avui acabem a Lahijan. A aquesta ciutat tenim una amiga d’uns amics amb els que vàrem estar. Aquells meravellosos hostes ens varen mimar i sabent la nostra ruta, es van posar en contacte amb una amiga seva de facultat i que viu a Lahijan, a la nostra ruta. Ells li van preguntar si ella voldria allotjar-nos quan arribéssim i després de la seva generosa resposta, ens van posar en contacte. Ara, gràcies a tots ells tenim un lloc per estar, unes noves i meravelloses persones per conèixer i segur que uns nous amics per mantenir al llarg de la nostra vida.

. Arribem a Lahijan i arribem al punt de trobada 10 minuts abans del nostre compromís. Hem calculat bé els quilòmetres i hores que trigaríem i hem pogut arribar puntuals. Al poc arriba la nostra nova amfitriona amb la seva filla. Ens presentem, caminem fins a casa seva, una dutxa ens torna a fer sentir com a persones, jo pujo al terrat per mirar d’assecar la tenda de campanya, dinem, prenem te, gaudim d’una fabulosa companyia, conversa, d’un petit concert de piano de la filla al mateix temps que seguim coneixent, admirant i engrossint la nostra llista d’ amics.

Quines persones que seguim trobant-nos! Què afortunats que som!!

Acampant al parc de Langeroud
Acampant al parc de Langeroud
Quan t’has 'oblidat’ la tenda o no la trobes dins la motxilla...
Quan t’has ‘oblidat’ la tenda o no la trobes dins la motxilla…
Art de carrer, que sempre son pintades 'oficials’
Art de carrer, que sempre son pintades ‘oficials’
Les primeres plantacions de te que trobem
Les primeres plantacions de te que trobem
El llac de Lahijan
El llac de Lahijan

 

. Quan fa molt poquet que hem començat a caminar un home surt d’una botiga i ens saluda molt cordialment. Ens fa senyals per que ens aturem, però nosaltres, saludant-lo, seguim caminant doncs tenim molta feina per endavant. El senyor torna a sortir de la botiga, ens crida, ens segueix un trocet per regalar-nos 1 cogombre a cadascun.

. Un cotxe s’atura i ofereix portar-nos. Quan agraïts refusem, ell ens ofereix anar a casa seva per sopar.

. Avui que no portàvem les motxilles grans hem aprofitat per fer d’una tacada la distància i lletja ruta entre Lahijan i Rasht. Ha estat un pal, tot i que poder esborrar del mapa pendent 43 quilòmetres de cop és una mica massa, però és un bon avenç.

. Al final del dia, per si el cansament degut a la considerable distància no fos prou, una de les ‘noves’ botes de Jenn comença a desfer-se. No hi ha manera de trobar bones botes de qualitat per aquests països. Passem una bona estona i allarguem la caminada cercant un sabater. Al final poden cosir-les. Veurem si aguanten una mínima distància.

. Arribem a Rasht, una de les ciutats de referència al nord. Ara ja tenim Astara, que és el final de la nostra ruta a peu a Iran, ciutat que es troba a la frontera amb Azerbaidjan, molt, molt més a ma.

A Lahijan també homenatgen el te
A Lahijan també homenatgen el te
Típiques portes d’accés a les grans cases i mansions. Però si vols presumir de les teves riqueses materials has de tancar-te amb lletges mesures de seguretat que amb punxes o filferros converteixen casa teva en un lloc amb un aspecte de presó o camp de concentració de luxe
Típiques portes d’accés a les grans cases i mansions. Però si vols presumir de les teves riqueses materials has de tancar-te amb lletges mesures de seguretat que amb punxes o filferros converteixen casa teva en un lloc amb un aspecte de presó o camp de concentració de luxe
Rasht
Rasht
Rasht
Rasht

 

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>