IMG_20160412_055816

Bagan – Myawaddy

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta és l’última entrada referida a la ruta feta dins Birmània. Acabada la nostra ruta a peu, aquests últims dies hem tornat a ser ‘motxillers normals’ agafant transports públics, dormint a cases d’hostes, gaudint molt de la ‘vida sobre rodes’…

Aquí ens referim bàsicament a 2 indrets visitats, Mandalay i Mawlamyine. Ambdós embolicats amb el mateix espectacular paper de regal anomenat ‘festival de l’aigua / celebració del cap d’any’.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiunos!!!!

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Bagan – Mandalay – Bago – Mawlamyine – Myawaddy

 

. Aquesta setmana arriba el cap d’ any i els festivals d’ aigua per tot Birmània. Quan veiem els calendaris no ens trobem 1, 2, 4 dies de festa, sinó setmana i mitja! Creiem que tot es paralitza i avui que ens movem des de Nyaung-U a Mandalay veiem que el tràfic és moltíssim menor i que uns quants, sembla que apurant fins última hora, s’ amonteguen a les furgonetes. Això però, aquestes maneres gairebé inhumanes de viatjar i d’ enxovar persones a dins, a fora i a sobre els vehicles no és exclusiu d’ aquestes setmanes tan assenyalades. Això és el més normal durant tot l’ any.

 

. ‘Ne te menglabà!’ Feliç Any Nou! Comença la festa!! Comença el festival de l’ aigua! Comença la bogeria! Avui 12 d’ abril és cap d’ any a Birmània. Les carreteres s’ han anat quedant desertes i les ciutats han perdut molts dels seus habitants que a mida que s’ atansaven aquestes gairebé 2 setmanes en vermell als calendaris, anaven retornant als seus poblats d’ origen o marxaven per reunir-se amb ses famílies. Però a les ciutats encara queda molta gent! Segur que les celebracions son per tot arreu, però nosaltres hem triat Mandalay per que recopilant informació, te fama de celebrar-ho espectacularment i també per que és una ciutat que volem conèixer. Durant molts dies hem caminat molt i a vegades força ràpidament. Ja hem fet la feina que voliem fer, hem pogut visitar Bagan i ahir a la tarda arribavem a Mandalay, així que aquest matí podem començar a gaudir la festa amb ells. I com comença la cosa!

. Mandalay té al mig de la ciutat, el palau, un enorme quadrat de varies illes de cases tot voltat per una muralla. Tot el palau, tota la muralla està voltada per 4 grans avingudes de doble direcció amb uns 3 carrils per banda separats per un jardinet amb arbres. Entre la muralla i els amples carrers de la ciutat hi ha un gran fossar ple a vessar d’ aigua i sembla que aquests bojos s’ han proposat seriosament treure tota l’ aigua de l’ enorme fossar per abocar-la sobre la gent. Després d’ un bon esmorzar ens adrecem cap el palau. Al llarg del fossar s’ han repartit una mena de grans i alts escenaris des d’ on forces persones, armades amb moltes mànegues, disparen aigua a tothom que s’ hi acosta. Jenn i jo ja ens quedem embadalits amb el primer escenari. Veiem que no només gent a peu sinó cotxes, moltes furgonetes carregades de gent, jeeps de la segona guerra mundial reaprofitats que ara serveixen com a plataforma amb 4 rodes per carregar potser 15 persones i sobretot centenars de motos amb 3, 4 ó 5 persones a sobre, tots passen, s’ aturen, fan cua davant l’ escenari per ser mullats i remullats a cop de fort raig d’ aigua. Els 3 carrils del carrer entre el jardinet del mig del carrer i l’ escenari esdevenen una gran improvisada zona de ball o zona de dutxa on desenes i desenes de persones ballen i salten al ritme de música rock, tecno, hip-hop, heavy, … tot menys música tranquil·la o melòdica. Això és una fantàstica bogeria!

. La immensa majoria dels protagonistes son nois joves adolescents, però també veiem gent una mica més gran i nens molt més joves i/o petits. Alguns pares acompanyen els seus fills, altres fins i tot els porten en braços. Algunes famílies venen tots plegats. Algunes persones un xic més madures també es fiquen de ple dins el ‘sarao’. Però sota la nostra opinió, els protagonistes indubtables son aquest gran grup d’ adolescents, potser un 90% nois, que son realment espectaculars. Arriben sobre les seves motos, totes de petita cilindrada. Sobre elles van normalment 3 i s’ aturen sota una cascada d’ aigua provinent de les aproximadament 100 mànegues que treuen aigua a sac. Els mullats, que van sobre les motos, cotxes o furgonetes, van ballant i/o saltant com a bojos. El ritme de la música, el plaer de ser ruixat amb força, les ganes de festa, la forta calor, el contagi d’ aquest ambient tan brutal fa que tots anem ballant, saltant i destil·lant adrenalina. Per si aquesta intensa pluja d’ aigua no fos suficient ens trobem que a l’ escenari en el que estem també llencen escuma. Això és genial.

. Si durant setmanes hem passat per molts pobles on predominava la vida rural i on el pesat llast d’ una societat tan conservadora ens mostrava una població eminentment jove i ‘tranquil·la’, aquí estem voltats de molts joves adolescents que clamen per sa llibertat d’expressió, llibertat de vestir, llibertat de vida. Aquí tenim molts pentinats estrafolaris amb cabells multicolors, tatuatges, samarretes amb missatges punyents, vestits rebels, màsqueres i una manera desenfrenada de moure’ s sense cap mena de repressió o vergonya. Aquests joves porten una gran energia i moltes ganes a sobre.

. Nosaltres durant la major part del dia anem seguint el fossar, gaudint de l’ espectacle ofert per aquesta població boja de festa. Els carrers es van omplint a mida que passen les hores. La calor va augmentant i l’ aigua raja per arreu. Arribem a una part del fossar que no està dominat pels grans escenaris abans esmentats sinó que aquí sembla que és ’zona lliure de càmping’. Què vol dir això? Doncs que molts particulars arriben amb una mànega gran, la submergeixen al fossar, endollen un motor extractor i a l’ altra banda un distribuïdor que alimenta diverses mànegues de diferent tamany i força. Amb això instal·lat lliurement, un grup d’ amics o tota la família, des dels adults fins els nens, agafen les seves mànegues i ruixen a tothom que s’ acosta.

. Jenn i jo hem sortit ben parats i força secs després de moltes hores. Principalment per anar amb els mòbils fent fotos i per aturar a temps a tots aquells que ens volien mullar, però això és genial i acordem que demà deixarem tot a la casa d’ hostes i ens ficarem totalment de peus a la galleda. Això és per demà. A mida que va passant el día hem copsat però que la gent va cada vegada més pujada de to i que pot caure aigua de qualsevol lloc, pel que per precaució, tornem a l’allotjament, deixem tot i seguim mirant l’ espectacle. El sol es va tornant taronja, el día va acabant i ara sí que els carrers ja estan tan plens de gent com mullats, pel que caminem amb aigua fins els turmells. Ja no portem res que es faci malbé mullant-se, caminem per dins un riu, la gent, la música, la temperatura… i sobretot les nostres ganes boges que tenim, tot ens convida a no esperar a demà. No podem esperar. Així doncs, ambdós ens obrim pas entre una munió de gent que amb prou feines veiem per que l’ escuma i la moltíssima aigua que ens cau a sobre ens ho impedeix. Si fa uns dies em dutxava vestit per que la brutícia acumulada després de 6 dies sense veure una dutxa em feia sentir massa fastigós, avui afegeixo les sabates per poder saltar i ballar com a bojos, completament contagiats per aquesta gent tan maca.

Sí, al llarg de tot el día molts dels que estan per aquí ens han saludat, donat la ma, la benvinguda, abraçades, preguntat d’ on som… fins i tot des de dins una furgoneta una família sencera que ens convidava a pujar ens ha regalat un refresc i han embogit quan en agafar-lo els he dit ‘jesutinbadé’ (gràcies en birmà) però sobretot quan he afegit ‘sat sri akal’, la salutació dels ‘Sikh’ que vaig aprendre a ‘Amritsar’. Sembla que he encertat reconeixent els seus típics turbants i crec que els ha arribat al cor.

Si la gent ha estat molt maca durant tot el día, quan ara ens veuen ficats de ple dins aquesta cascada d’aigua, d’ alegria, de celebració i de rauxa la cosa no fa més que millorar. Salutacions molt efusives, abraçades, senyals d’ admiració, somriures a dojo, nois i més nois ballant i saltant amb nosaltres, al nostre davant, al costat, en cercle, amb altres ens agafem les mans per saltar, ballar, deixar-nos anar (de mans i d’ actitud)… tot això sota una cortina d’ aigua que no només cau a bots i barrals sinó que sovint arriba amb força en forma de raig directe quan esdevenim objectius d’alguna de les mànegues.

. Estaria escrivint hores sobre tot això però per acabar permeteu-me dir, amb perdó de l’ expressió, hòstia quina passada !!!!

Festival de l'aigua
Festival de l’aigua
Festival de l'aigua
Festival de l’aigua
Festival de l'aigua
Festival de l’aigua

 

. Avui més. Segon día de festival i celebracions. La cosa no afluixa. Tornem a sortir al carrer al matí amb la plena convicció i intenció d’ endinsar-nos o submergir-nos de ple a la festa com vàrem fer ahir. Així ho fem. Aigua a dojo, escuma, ball, salts, canonades amb més aigua, ‘nous amics’ que ens saluden, donen la ma o fins i tot ens abracen… No volem fer-nos pesats o repetitus amb la descripció del que viviem ahir. Ja coneixem la part bona, l’extraordinària i la que hem tingut la sort de viure durant ambdós dies. Però si per nosaltres tot han estat flors i violes, fent justícia també voldríem compartir les conseqüències negatives que coneixem, estant segurs de que hi ha de pitjors. Les parts negatives que podem copsar son els efectes de l’ alcohol i/o altres substàncies. Veiem molts nois joves i alguns no tan joves força borratxos o col·locats. Els seus ulls parlen per si mateixos i sovint la seva actitud o comportament van de la ma. I com gairebé tothom va sobre algun vehicle, majoritàriament motos, llavors venen els problemes una mica més grans. Hem vist i ‘compartit abraçades’ amb uns quants d’ aquests i malgrat les males pintes, només podem parlar bé i/o molt bé de tots els que hem trobat.

. Després de passar una bona part del dia entre escenaris, sota l’ aigua o dins d’ ella, decidim pujar a un turó (Mandalay hill) que està relativament a prop d’ una cantonada del palau. Però abans, per arribar-nos, ens hem trobat amb un concert que sobre un dels escenaris ‘mulladors’ ha portat tanta gent que ha bloquejat una de les avingudes. Creuar-lo per seguir el nostre camí ha estat una petita odissea. Per un costat està tota la gent que escolta, canta o balla al ritme de la música. Fins aquí, normal i és com caminar entre les moltes  persones que van a un gran concert o al Piromusical de La Mercè o a la diada castellera del 30 d’ agost a la Plaça més castellera, a Vilafranca del Penedès. Ens hem situat sobre com està el pati? A petar de gent. Doncs ara arriba el toc local. Entre totes aquestes persones hem de col·locar algun cotxe, algun pick-up sobre el que acabem caminant per poder passar, forces furgonetes amb gent dins o fora penjant i moltes, moltes motos, algunes d’ elles en lentíssim moviment intentant passar pel mig. Això és un veritable sidral amb majúscules. Tot amanit amb una forta calor que ens te a la majoria ben suats i a la resta, completament xops per l’ aigua que llença tothom per tot arreu. Amb tothom actuant amb gran paciència, resignació i sorprenent ‘bon rotllo’ podem passar, trobar la forta pujada, moltes escales i arribar a un temple que ens serveix de mirador.

. Gaudim de les vistes que aquest punt elevat ens ofereix. Veiem el gran riu, les zones agrícoles dels voltants de la ciutat, un camp de golf i l’ enorme extensió que el ‘palau’ representa, tot envoltat del seu fossar. Mentre gaudim de tot això sento parlar català. Em fa molta il·lusió poder adreçar-me a una parella molt maca que s’ està fent una foto. Parlo amb ells i ells criden la resta del grup. Resulta ser un petit grup d’ andorrans molt macos i trempats. Quin grup més sa i quina curta conversa més agradable. Els desitgem una resta del seu viatge perfecte. Amb sort potser poder tornar-nos a veure, doncs val la pena conservar la gent maca que coneixem pel camí.

. Sempre tenint present la claríssima premisa que aquesta web no és, ni vol ser gens política, aprofito per recordar i denunciar. Recordar que gràcies a Andorra, el català, la nostra llengua, és oficial i es pot emprar a les Nacions Unides. Denunciar que aquesta Unió Europea que alguns ens estimem i que aquests últims anys trobem està fent un paper patètic i decebedor en molts camps, encara no reconeix com a oficial la llengua de 7,5 milions dels seus ciutadans i encara no la podem fer servir. Això és tan sorprenent com vergonyós i indignant. Per tant denuncio aquesta Unió Europea actual a veure si respecta i reconeix d’ una vegada per totes la diversitat i riquesa cultural dels que amb molt de gust en formem i volem seguir formant part. Dit això només em resta dir, gràcies Andorra, gràcies andorrans.

Festival de l'aigua, familiar...
Festival de l’aigua, familiar…
Festival de l'aigua, meditatiu ????
Festival de l’aigua, meditatiu ????

 

. Anem a l’ estació de tren per mirar de sortir de Mandalay. Pel festival i el cap d’any el nombre d’ autobusos ha baixat dràsticament i l’ opció del tren sembla la millor o més viable. Potser és l’ única. Costa una mica trobar la finestreta pels bitllets. Una cua és per ‘upper class’ (primera) per trens d’ avui. Com no queden bitllets, toca fer una altra cua per bitllets de ‘ordinary class’ (segona) i tampoc queden. ‘Upper class’ per demà tampoc. A la quarta finestreta va la vençuda i podem comprar la sortida. Demà ens espera una nit moooooolt llarga doncs només tenen bitllets de ‘ordinary class’ (segona) on els seients son mortals i tenim mooooltes hores.

. Després de 2 intensos dies passats per aigua avui vaig a caminar i visitar una part de la ciutat. El fet de que estigui semi deserta te en contra que no veig la vida normal d’ una ciutat gran aquí a Birmània (ja vàrem viure intensament Yangon), però te a favor que puc caminar molt tranquil·lament pels amples carrers sense preocupar-me de qui m’ atropellarà. L’ única petita preocupació és que no em mullin, avui que no estic ‘preparat per l’ aigua’. Veig que la mega festa – celebració es fa als voltants del palau, però no només allà. Escampats pels carrers em vaig trobant grupets de persones que des de la porta de casa seva llancen galledes d’ aigua o ruixen amb mànegues a tothom que passa pel seu davant. És quelcom més per la canalla que s’ ho passa divertit i els veus riure molt quan mullen a tothom. El 95% de la ciutat i comerços romanen tancats. La planificació urbanística de Mandalay és una graella de carrers paral·lels i perpendiculars com l’ Eixample barceloní amb els carrers que s’ anomenen amb xifres consecutives. Molt fàcil per moure’ s. El que veig de la ciutat després de fer bastanta volta no mata gens, així que m’atanso fins el riu. Tampoc m’ esperava un ‘passeig marítim maco i ben urbanitzat’, però aquest desgavell i molta porqueria a la llera del riu i dins la ciutat és força decebedor. Algunes famílies malviuen a cases molt precàries fetes amb 4 fustes, altres persones serveixen menjars, unes quantes es banyen, renten la roba, es renten ells mateixos o fins i tot treballen construïnt un vaixell amb grans planxes metàl·liques, moltes bombones d’ oxigen per soldar i no veig cap mena de maquinària pesada. Em trobo amb el City Park, una mena de petit parc d’ atraccions local per la canalla que està a petar de gent. Després de fer una senyora volta torno cap al centre, veig la super lletja torre del rellotge i lamentablement el mercat que està al costat també està tancat. He aconseguit passar moltes hores caminant i visitant sense ser ruixat i l’ única raó per seguir mig mullat de totes les maneres, és per la suor i aquesta calor.

Festival de l'aigua, particular, casolà, lluny de les grans aglomeracions i escampats arreu de la ciutat
Festival de l’aigua, particular, casolà, lluny de les grans aglomeracions i escampats arreu de la ciutat
La vida al riu
La vida al riu

 

. La tarda-vespre d’ ahir juntament amb el matí d’ avui estan dedicats a la web i la publicació d’ una nova entrada.

. A les 17h el tren cap a Bago, que acabarà a Yangon, es posa en marxa. Els seients de fusta en 90°, l’ extraordinària lentitud, el soroll a vegades ensordidor que dificulta molt una conversa cara a cara i el moviment del tren que molt sovint ens recorda una muntanya russa sense encara arribar a entendre com el tren no descarrila, prometen donar-nos una llarga nit.

. Dins el tren – muntanya russa és admirable com els emprenyadors venedors ambulants maniobren, caminen, preparen i vénen sobretot menjar i beure. Quin equilibri i quina traça! El que ja és per treure’ s el barret és davant aquelles venedores que a més van amb una gran safata plena de coses sobre el cap i sense lligar-les o agafar-les, encara les aguanten mentre caminen i nosaltres els passatgers, anem fent bots sobre la dura fusta dels seients.

. Sembla que el venedor de bitllets ens ha posat a tots els motxillers junts. Ens hem trobat 9 tots junts. Nosaltres passem una llarga i bona estona parlant amb 2 noies que tenim al davant, tot i que el gran soroll que fa el tren complica la comunicació. Quan s’acaba la conversa força interessant Jenn i jo mirem de dormir però no ens és possible. El tren salta. Nosaltres també, aterrant sobre un seient tot de fusta i en 90° que fa força mal ara que ja hem perdut qualsevol coixí natural de greix o musculatura que ens pogués protegir el cul o sobretot, l’ esquena. Jenn es passa la nit dormint potser 1 hora. Jo penso que a grans mals, grans remeis. Malgrat no em fa gens de gràcia, poso un anorac fi de matalàs, la motxilla petita de coixí i m’estiro al terra passant mig cos i les cames per sota els seients. És una gran porqueria, sí, però puc estirar l’ esquena i aconsegueixo dormir força. La resta de passatgers es busca la vida com pot. Un parell de nois molt alts em copien la idea, altres es cargolen de mala manera sobre el seient, cames per aquí, caps per allà… un sidral.

14 hores de nit aquí dins... és mortal
14 hores de nit aquí dins… és mortal
Venedores equilibristes dins un tren-muntanya russa que encara ens preguntem com no descarrila
Venedores equilibristes dins un tren-muntanya russa que encara ens preguntem com no descarrila

 

. Arribem a les 7h a Bago després de 14 hores i una llarga i dolorosa nit. Baixem força destrossats del tren i tenim la sort de poder comprar uns altres bitllets per d’ aquí 2 hores. L’ hora de sortida de Bago i l’ hora d’ arribada a la nostra destinació final que és Mawlamyine és molt bona. Esperem només una mica i ara sí, a ‘upper class’ (primera) podem gaudir d’uns seients amb un fabulós coixí, cosa que els nostres culs i esquenes agraeixen moltíssim.

. El trajecte dura 8 hores més. Aquesta vegada fem tot el trajecte de dia, gaudint del paisatge i de la vida quotidiana de la que som privilegiats testimonis des de la nostra finestra. La gran majoria del camp està extremadament sec i només trobem espectacularment verds aquells pocs indrets on la canalització porta l’ or líquid, l’ aigua. També veiem com no només a Mandalay sinó tal i com sabíem, arreu de tot Birmània, segueixen de festa i de festival de l’ aigua. Què vol dir això? Que per tot arreu seguim veient petits grups d’ amics al voral d’ una carretera o als carrers de pobles llançant galledes d’ aigua a tothom. Però és que a més, bé amb galledes, bé amb mànegues, ens ruixen i llancen aigua dins el tren, doncs tenim les finestres obertes. Avui acabem més xops que abans d’ ahir caminant durant hores per Mandalay.

. L’ arribada a Mawlamyine és prou impressionant doncs creuem un gran, gran pont. Al tren ja quedem 4 gats i al poc de sortir de l’ estació, tenim la sort de trobar allotjament, deixem tot l’ equip i acabem el dia sopant, com sempre a un lloc molt local, a dalt d’ un turó que ens permet fruir d’ una bonica posta de sol.

Vida rural
Vida rural
Posta de sol a Mawlamyine
Posta de sol a Mawlamyine

. Hem seguit intentant fer de voluntaris i donar un cop de ma a Mawlamyine, però tots els correus i intents no han cuallat. Tornem a estar un xic decebuts i tristos doncs en tenim moltes ganes. Tantes com per bloquejar i reservar uns preuats dies del nostre curt visat per dedicar-los plenament als altres. De moment, res de res. Així que avui el dediquem a visitar Mawlamyine.

. Sortim d’ hora per avançar feina abans que arribi la calor més forta. Anem cap al centre i de sobte s’il·lumina el camí per que veiem un cartell que en les nostres lletres posa, orfanat. Calla que al final ho aconseguirem! Potser podrem donar un cop de ma abans de marxar! Trenquem a dreta deixant el carrer principal mentre ens endinsem dins un barri molt barri. Caminar per aquests carrers crida l’ atenció de tots els veïns als que seguim saludant i preguntant sobre l’ orfanat. Els pocs que semblen entendre ens indiquen cap aquí i cap allà. Nosaltres tombem, tombem i no trobem. La nostra renovada esperança torna a esvaïr-se en no poder ni tan sols trobar l’ orfanat.

. Caminant pel carrer passem per davant d’ una casa que te la música altíssima amb els típics enormes altaveus de cara al carrer que sonen totalment distorsionats (cosa gens estranya) i una llarga taula amb molta gent menjant. Potser és un casament. Potser no doncs no veiem cap parella vestida per l’ ocasió. Insisteixen molt en seure’ns i ens conviden a un plat d’ arròs amb no-se-què.

. Pensàvem que els dies de festa, celebracions i festival d’ aigua havien acabat i que potser restava alguna celebració residual, però res més lluny d’ això. Mawlamyine afortunadament sí que te un bon passeig al llarg del gran riu ‘Than Lwin’, el carrer ‘Strand’ que encara conserva uns quants escenaris però sense ningú. Doncs a mida que va passant el dia van apareixent més i més persones que segueixen llançant aigua a tot el que es mou davant seu. Nosaltres seguim caminant, canviant de costat de carrer i demanant que no ens mullin, sent plenament respectats amb somriures picardiosos. Això no treu que de tant en tant algú ens mulli des d’una furgoneta o moto. Només ens trobem un cas en que un home desagradable amb una potent mànega vol deixar-nos xops, sí o sí. No atén a raons. Llavors li haig d’ ensenyar la ‘contrasenya Bundi’ (*). Un cop mostrada, amb l’ ajuda d’ un col·lega seu, sembla entrar en raó i podem passar lliurement. Cal sempre mantenir el bon rotllo i el somriure però si s’han d’ ensenyar les dents, doncs que les vegin ben clares.

(*) ‘Contrasenya Bundi’ : Breument, Bundi és un poble de l’ Índia amb una gran fortalesa d’ alt un turó. Per arribar-hi es paga entrada i es creua una porta a la prèvia muralla, situada al peu del turó (aquesta és una porta, per cert). Per arribar a dalt es creua un bon tros ’controlat’ per uns micos amb molta mala llet que et poden atacar. Ho han fet alguna vegada. Seguint la recomanació del venedor de bitllets, és qüestió de mostrar als micos el ‘password’ o contrasenya per que entenguin que amb tu no t’han d’ emprenyar i si ho fan, rebran les conseqüències. Així ho vàrem fer. Curiosa i divertidament hem de dir que va funcionar i ho vèiem a les cares i mirades dels micos. Quina és aquesta contrasenya? Agafar una pedra de bon tamany per que la vegin bé i en passar per davant de qui hagi de rebre el missatge, mostrar-la clarament. No calen paraules. Potser un petit somriure cínic. El missatge és clar: Si m’ emprenyes rebràs una pedrada a la cara… Tant els micos com el semi-mico de la mànega han entès el missatge.

. Segueix el festival de l’ aigua. No des dels grans escenaris, però els particulars no afluixen gens ni mica. Des de casa o alguns llocs fets expressament, grups segueixen llançant galledes d’ aigua o amb mànegues. Com a ‘receptors’ tenim els que van en moto, però la gran majoria es reuneix en grups i van sobre furgonetes obertes. Es fan molts grups com a carnestoltes a casa, on tots van disfressats i/o pintats i maquillats de la mateixa manera. Molts amb les cares pintades de blanc o de negre. Moltes furgonetes carregades de persones també s’ han muntat el seu sistema de música i amb un gran altaveu passegen, salten, ballen a ritme de la seva música particular cercant algú que els deixi ben xops.

A la tarda, cansats de fer quilòmetres amunt i avall, trobem unes escales una mica discretes al començament del carrer ‘Strand’ que és on es forma un enorme col·lapse de vehicles per entrar al passeig del riu. Com aquí ningú camina gens, tothom va en algun vehicle i durant molta estona som privilegiats testimonis de les desenes i desenes de furgonetes i centenars de motos totes plenes de gent que s’ ho està passant en gran. Quin ambient! Quina gresca! Quina marxa! I gairebé tothom que ens veu, ens saluda, somriu, ens dona la benvinguda o ens desitja molt bon any nou. La joia que es respira al carrer mentre no paren de mullar-se entre ells és tan bonica i contagiosa com admirable. Com ens alegrem per ells!

. Al passeig del riu trobem que tothom s’ atura i entra a un envelat. Allà reparteixen arròs amb 2 trocets de pollastre per tothom i nosaltres no som una excepció. En passar pel davant ens conviden a entrar, ens donen un plat i ens seuen a una llarga taula plena de gent que arriba, menja i marxa.

. Seiem a l’ ombra per amagar-nos dels 39°C que se senten com 44°C i que ens segueixen rostint cada dia. Avui ens regalem un refresc i per gaudir-lo amb tota la cerimònia i a cada glop, trobem un lloc a l’ ombra que està enrajolat i una mica net. Allà estem tranquil·lament quan de sobte arriben com 15 motos amb uns 25 – 30 adolescents vestits amb roba bàsicament negra, gorres, jaquetes negres algunes amb punxes, botes, banderes, cabells de colorins, cares pintades i maquillades… unes pintes que ens encanten, però de nit potser ens farien força respecte. Doncs tots aparquen les motos davant nostre i uns quants s’agenollen i fan una reverència davant una imatge que tenim al costat. Resulta que estem aturats a un temple sense saber-ho i ara restem bocabadats amb el que ens està passant davant nostre. Bona part d’ aquest jovent que per les pintes que tenen potser diriem que van a trencar tot, fer pintades o iniciar una petita revolució, doncs agenollats fan ses reverències al temple, fumen una cigarreta, xerren entre ells, ens saludem molt cordialment mentre els fem alguna foto sense cap problema, tornen a engegar ses motos i segueixen el seu camí, avui molt probablement a la recerca d’ algú que els foti una bona galleda d’ aigua per sobre. Quantes i què interessants coses que passen només sortint de casa o de l’ habitació i explorant el món !

Festival de l’aigua, cua per ser ruixats
Festival de l'aigua, cua per ser ruixats
Festival de l’aigua, cua per ser ruixats
Festival de l'aigua, joves rebels però reverents
Festival de l’aigua, joves rebels però reverents
Festival de l'aigua, joves rebels però reverents
Festival de l’aigua, joves rebels però reverents

. Les grans obres d’ arquitectura o d’ enginyeria sempre m’ han agradat i atret molt, així que avui vaig a veure i creuar a peu el gran pont que uneix Mawlamyine amb Moattama.

. Avui deixem Birmània per segona vegada. Anem a Mahamyine, el poble del costat de Mawlamyine per cercar un taxi o furgoneta-taxi que ens porti a Myawaddy, a la frontera amb Tailàndia. Ens emprenya molt que aquesta sigui l’ única alternativa doncs és força cara. Arribats a on s’ agafen els taxis, un home amb pinta de col·locat i força desagradable ens demana un 50% més del preu normal. Comencem bé el matí. Al final acabem amb un altre conductor molt més normal i honest que també porta 2 dones i 1 nena, les quals es pasen bona part de les 4 hores de trajecte, menjant i llançant els plàstics, bosses i envoltoris per la finestra. Nosaltres ens pugem per les parets. El trajecte és un 80% per camins de terra, pedres i molta pols. Malgrat que el camí és més adient per fer bicicleta de muntanya, aquest conductor va pagant i pagant a molts llocs que apareixen pel camí. No li trobem cap sentit pagar per un camí de carros que et destrossa el cotxe. Impostos? Impost revolucionari??? I per si no fos suficient, aquest senyor també va donant i donant bitllets als molts llocs on apareixen persones fent soroll i demanant diners per algun dels infinits temples. Ens fa l’ efecte que amb la clavada que paguem, estem finançant part de tot això i ens fa una gràcia…

. Arribats de nou a Myawaddy, la cua de gent per creuar la frontera és molt gran. A la frontera birmana ens posen un segell de sortida que mata el segon visat i ens recorden que no podem tornar a entrar. Tampoc tenim cap ganes. Ara toca Tailàndia que en teoria és més fàcil, oberta i ‘amiga’ dels clients occidentals. Ja vàrem fer això fa 1 mes entrant per l’ aeroport de Bangkok, així que en Lluís entra sense cap problema, però, com cada dia ens te reservada una sorpresa, avui no deixen entrar a Jenn. No podem entrar a Tailàndia ni tornar a Birmània. Fantàstic! Fent conyes ja ens veiem acampant o dormint al pont que uneix les 2 fronteres plenes d’ aquests funcionaris. Ens ve a la memòria la divertida pel·lícula ‘La Terminal’.

Doncs per no allargar-ho massa, per no entrar en detalls que no cal fer-los públics, per no dir el que hem viscut, vist i pensem, per no ficar-nos en un embolic detallant fins i tot la placa identificativa del p… s…….. uniformat que ens ha tingut 3 hores en dansa anant i tornant entre oficines frontereres només per que a aquest p… s…….. uniformat li han donat un segell, per totes i d’ altres raons, preferim només dir que al final hem passat.

. Portem 3 mesos, 3 visats, 2 estats/països caminats i 9 segells als passaports. Avui afegim a la llista aquest incident i d’ aquí a 4 dies volem cap a un altre estat/país que no tenim ni al nostre recorregut o ruta. Per què? Doncs per poder obtenir 2 visats més de 2 estats/països que sí tenim a la nostra ruta. Però quina il·lusió més gran que ens fa tot això i tots aquests ’individus’! Nosaltres només volem caminar i a l’ hora, com diu la nostra frase, ‘explorar el món cercant la bondat de la gent’.

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>