A Karasu m'acomiado del mar Negre després d'aproximadament 1.300 quilòmetres acompanyant-lo des de l’arribada a Turquia, entrant des de Geòrgia

Bartin – Karasu

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

.

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Aquesta entrada acaba a Karasu. Per què aquí? Doncs per què a Karasu m’acomiado del mar Negre després d’aproximadament 1.300 quilòmetres acompanyant-lo des de l’arribada a Turquia, quan entràvem des de Geòrgia.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Bartin, Gecen, Tuzcular, Çestepe, Yazicilar, Esenyurt, Lazlar, Akmanlar, Ihsanoglu, Dubutlar, Çiflik, Ramazanoglu, Karapinar, Karakoç, Çamlik, Kahvecioglu, Yeniköy, Çamlik, Acarlar, Hacilar, Kiremithane, Akyamaç, Çaycuma, Kayikçilar, Gerisköyu, Bakacakkadi, Çayköy, Corak, Eceler, Sipahiler, Karaman, Osmanli, Omeroglu, Zonguldag, Kozlu, Esenköy, Seyfleter, Elmaci, Süküllü, Üçköy, Ören, Kepez, Eregli, Gülük, Karadeniz Eregli, Küçük Teke, Alapli, Kilçak, Kiranköyü, Kocaman, Akkaya, Beyhanli, Çayagzi, Akçakoca, Kepenç, Edilli, Kalkin, Pasalar, Karaburun, Melenagzi, Caferiye, Kadiköy, Kocaali, Kuyumculu, Küçük Karasu, Orta, Karasu

 

. Després del descans i el luxe de compartir vida amb un amfitrió excepcional a Bartin, arriba la sempre difícil i penosa hora dels adéus. Haig de continuar endavant.

. La ruta a partir de Bartin cap a l’oest és molt més planera. Sembla que durant un bon tram l’orografia és gairebé plana, amb algunes petites excepcions.

. Sense saber les raons que els han portat a fer això, trobo força malament que l’estació d’autobusos de Bartin està, ni més ni menys que a uns 7 quilòmetres del límit de la ciutat, però és que la universitat està a uns 14 – 15! S’han tornat bojos. Les seves raons tindran (?).

. El paisatge segueix sent molt verd amb uns quants camps treballats i unes quantes vaques, però no és molt bonic precisament.

. La calor durant les hores centrals del dia ja es va notant bastant.

. Després de moltes setmanes des de que vaig entrar a Turquia, avui m’he trobat amb una vía de tren que a més està en funcionament. Han passat 2 trens. Un de càrrega ple de carbó i l’altre, petit de passatgers amb 2 vagons.

. Després d’un caríssim descans (en temps) de 2 dies a Hisar i 3 dies a Bartin amb bàsicament l’únic objectiu de sanar i tancar la lletja ferida del peu esquerre, avui faig una mena de declaració amistosa de guerra a la meva salut, als peus. Avui vaig a per totes. O l’aposta forçada va malament i llavors acabaré pitjor i em tocarà descansar molt més temps, o el cos s’espavila, els tendons del turmell dret aprenen que estan aquí per treballar, i la carn del forat del peu esquerre es fa forta per poder continuar. Avui surto de Bartin sense la motxilla gran i, com ni el paisatge, ni les ‘interaccions amb les persones’ son res de l’altre món, acabo el dia amb 45 quilòmetres caminats. Arribo fins a Çaycuma. Acabo mort de cansament i amb els peus molt calents on noto el bategar del cor. Veurem demà com està la ferida i els tendons.

Aquesta maqueta rememora com eren la majoria de les cases a Bartin. Aquestes joies de fusta que vaig començar a veure per allà Abana, eren majoria a la ciutat. Malauradament en resten molt poques
Aquesta maqueta rememora com eren la majoria de les cases a Bartin. Aquestes joies de fusta que vaig començar a veure per allà Abana, eren majoria a la ciutat. Malauradament en resten molt poques
Després de moltes setmanes avui m'he trobat amb una vía de tren que a més està en funcionament. Han passat 2 trens
Després de moltes setmanes avui m’he trobat amb una vía de tren que a més està en funcionament. Han passat 2 trens

 

. Al principi del dia tot fa mal, especialment els peus, però sembla que no tant com dies enrere. Amb el pas de les hores crec que puc cantar una discreta victòria amb els peus doncs avui, amb tot el pes, ambdós fan el mal ‘normal’, però no el mal punyent d’aquests dies anteriors. Avui finalment els meus estimats peus sembla que tornen a estar a l’alçada de les circumstàncies. Això pot canviar d’un dia per l’altre o en qualsevol moment, però sembla que els peus han entès que no hi ha treva. Han entès que després de tant de temps dedicat al descans per la seva recuperació, és hora de treballar sense matar-me de dolor a cada passa. Estic molt, molt content.

. Passada la població de Bakacakkadi la temptació torna a fer-se present. Si vaig cap a esquerra, la vía va molt més directe cap a Istambul i per defecte, cap a casa. Però ja a Samsun vaig fer la tria. Vaig fer l’aposta de mirar de fer una ruta més bonica i amb menys tràfic resseguint la costa del mar Negre, tot i que això m’està implicant bastants més quilòmetres i uns desnivells que em fan suar a base de bé. Així que a Bakacakkadi no tombo a esquerra cap a Istambul, sinó que ho faig cap a la dreta, cap a Zonguldag, a la costa. Ja sé que tindré més muntanyes de nou. Al menys les vistes són boniques.

. La vía per on segueixo és àmplia amb gairebé cap ombra i està voltada de turons verds.

. M’aturo a una benzinera i l’empleat, molt simpàtic, em convida a un refresc fresc quan s’assabenta del recorregut que estic fent a peu. A més, un client que també s’apunta a la conversa, ofereix portar-me en cotxe al seu poble, allà on espero arribar d’aquí a uns 3 dies. Quina temptació! Si ara em pujo al cotxe…

. La carretera es va quedant a poc a poc encorsetada entre muntanyes i deixa de ser plana per pujar durant uns quants quilòmetres. No és una pujada tan bèstia com les dels altres dies. La molt mala notícia és que el port que sembla pujar acaba amb un túnel. No m’agraden gens els túnels, però si hi ha una vorera per on poder caminar, doncs l’experiència encara no és tan dolenta. La gran pega d’avui és que estan fent 2 túnels, un per cada sentit de circulació, però un d’ells està a mitges i tancat. Així que fan passar tot el tràfic en ambdues direccions per un dels túnels que a més no té encara vorera. És a dir, que haig de caminar els 639 metres de longitud pel carril dels vehicles, amb camions de cara que em passen massa a prop. Ha estat molt angoixant.

. Torno a estar envoltat de boscos molt densos on tot està verd. Després de la llarga pujada per passar el port, arriba una llarga baixada que em va atansant a la costa de nou. Acabo el dia bastant proper a Zonguldag. Tot aquest recorregut està encaixat entre muntanyes plenes d’arbres i amb uns desnivells que en la majoria del recorregut no permet treballar la terra.

A l’entrada de Çaycuma tenen aquest monument
A l’entrada de Çaycuma tenen aquest monument
Riu Yenice
Riu Yenice

 

. La curiositat de la nit ha arribat de la mà d’un gall. Sí, aquells sorollosos animals que en teoria haurien de cridar només a la sortida del sol i no quan els dona la gana, i que a més van amb una actitud de soberbia per la vida. Ahir, després de molts quilòmetres entre parets de muntanya i per la vía que ressegueix un riu, vaig acabar encabint forçadament la tenda a un petit replà del segon pis d’una casa abandonada. Un cop instal.lat i ja gairebé fosc, doncs vaig trigar força en trobar un lloc per passar la nit, em ve a visitar un gall. Crida que crida. S’atansa a la tenda i segueix cridant. Després d’alguns intents de fer-lo fora amistosament, acabo empaitant-lo escales avall i llençant-li pedres. Sembla que entén el missatge. Però el malpar… a les 3h de la nit m’ha donat un ensurt de nassos. Arriba, es planta a tocar la tenda i batega fort les ales. Pensava que algú estava picant alguna porta o finestra. A més, evidentment, es fot a cridar. Jo he saltat de l’ensurt. Força emprenyat, he hagut de sortir de la tenda, tasca sempre complicada per anar descalç… i he pogut fotre-li un bon mastegot. Ha sortit tot esvalotat i des d’una mica més lluny ha seguit cridant com un boig repetidament fins a les 5:30h que toca aixecar-se. Hi ha la nit del lloro i jo he passat la nit del gall.

.  La ruta segueix baixant fins a la costa, fins a la ciutat de Zonguldag, capital de la mineria de carbó. Això ho vaig aprendre del meu fantàstic amfitrió de Bartin. Es veu que en aquesta zona encara avui en dia la mineria del carbó és molt important. Potser per això l’altre dia vaig veure el tren ple de carbó.

. El centre de Zonguldag és bastant animat. Té un port amb grans vaixells de càrrega i pel centre trobo una bonica escultura a la mineria del carbó.

. Quan deixo Zonguldag el següent poble, grandet, és Kozlu amb un molt ben fet passeig marítim que dona accés a una gran platja que no sembla molt acollidora.

. Després de Kozlu i d’una molt agradable estona caminant a la vora del mar, arriben males notícies. Si ahir vaig patir quan va tocar caminar els 639 metres de longitud d’un túnel pel carril dels vehicles amb camions de cara que em passen massa a prop, avui de nou m’he hagut d’empassar un parell de túnels encara no acabats, és a dir, que no hi ha voral per caminar i ho has de fer pel carril per on arriba tot el tràfic de cara. El segon túnel me les ha fet passar molt malament doncs han estat 1468 inacabables metres.

. La resta del dia o si més no la majoria del dia he estat arrossegant-ne durant hores per una llarga pujada. Ara la vía és molt més ampla i bastant més transitada que abans de Bartin, el que vol dir és que les pendents no són del 10%, però potser sí que durant molts quilòmetres el 5-7% sí que me’l dec està menjant.

L’orografia, les considerables muntanyes que una darrera l’altra moren abruptament sobre la mar, de moment guanya al gran pressupost que deuen tenir per fer carreteres. Després del maleït túnel, la carretera serpenteja terra endins buscant valls per on passen alguns rius, per pujar i molt més tard baixar. Seguim amb muntanyes verdes, alguns (pocs) camps d’avellaners i boscs per tot arreu.

. Com ahir, aquestes muntanyes em donen feina extra al final del dia per poder trobar un lloc per acampar. Em costa com 3 ó 4 quilòmetres trobar un trocet de terra on plantar la tenda. Arribo fet pols. Això sí, acampat sobre una catifa de fulles seques i escrivint el diari abans de caure mort de cansament i son, estic embadalit amb el concert que alguns ocells m’estan oferint a cau d’orella. Sonen de meravella.

Monument a la mineria del carbó a Zonguldag
Monument a la mineria del carbó a Zonguldag

Platja a Zonguldag
Platja a Zonguldag
Paisatge quan la ruta s'emparra muntanyes amunt. Al fons, el mar Negre
Paisatge quan la ruta s’emparra muntanyes amunt. Al fons, el mar Negre

 

. Després de pujar i pujar ahir i passar la nit a les muntanyes, avui toca una dolça baixada. Una amable baixada d’uns 20 quilòmetres fins arribar a Eregli i retrobant el mar Negre, després uns 18 quilòmetres més en pla a tocar de l’aigua. Un recorregut molt agradable.

. El que no és gens agradable, és molt trist i emprenyador és copsar com de fastigosament porcs poden arribar a ser algunes persones. La quantitat de deixalles que aquests porcs llencen al costat de la ruta és indignant. Ampolles de plàstic o vidre, papers, plàstics, caixes de cigarretes, llaunes, etc omplen durant quilòmetres els vorals de la carretera. Aquests porcs no arriben al nivell estratosfèric de Bangladesh o Índia, però em posa molt trist i de molta mala llet. A gust recollia tota aquesta porqueria i sense miraments, primer feia passar als porcs dins a casa seva i després, amb ells dins, els abocava als seus dormitoris, cuines i sales d’estar tot allò que han deixat escampat per la natura.

. Arribo a Eregli, que ja és grandet, i a part de monuments a les maduixes, el que em trobo és indústria pesada al port. Després, tant a Eregli com al següent poble, Gülük que està a tocar, em trobo unes grans drassanes. Si dies enrere visitava les petites i gairebé artesanals drassanes del poblet de Hisar, avui això són paraules majors.

. Més endavant em trobo amb una llarga platja, força pedragosa i no gaire neta. Potser encara no l’han netejat o preparat després de passar l’hivern i sense encara haver començat la temporada d’estiu.

. En una de les meves aturades, sec a un petit jardinet a l’ombra. Quan em disposo a seguir camí em veu un home que amablement em fa les típiques preguntes. Després m’ofereix aigua i en acceptar, em regala una gran i pesada ampolla de litre i mig. Més tard torno a aturar-me a un penya-segat davant el mar. Un home m’ofereix te. Agraït li dic que no, però al cap d’una mica ell em porta un de totes maneres.

. La carretera a partir d’Eregli, a tocar de l’aigua, és com la que vàrem fer amb Jenn des de l’entrada a Turquia, des de Geòrgia i fins a Samsun, i jo després gairebé fins a Sinop. És una impressionant obra d’enginyeria civil on han construït la carretera sobre el mar, enganxada a la muntanyosa costa.

A Eregli, maduixes
A Eregli, maduixes
Bonic passeig marítim a Gülük
Bonic passeig marítim a Gülük
A Gülük fan aquestes bèsties
A Gülük fan aquestes bèsties
Parc davant l’aigua a Alapli
Parc davant l’aigua a Alapli

 

. És curiosa aquesta ruta. Ahir començava a les muntanyes i acabava dormint a tocar del mar. Avui començo evidentment al mar i acabo dormint de nou a les muntanyes. Ara bé, les muntanyes d’aquests dies anteriors eren bàsicament salvatges, frondoses i espessament cobertes de bosc. Avui, la segona meitat del dia, a partir del poble d’Akçakoca i fins la minúscula vila de Pasalar ha estat un impressionant mar d’avellaners.

. Començo el dia resseguint la costa, trobant un molt bonic indret on un pi presideix unes boniques vistes al mar Negre, i segueixo trobant unes quantes platges de pedres i també de sorra que durant l’estiu, si es pot accedir, poden ser bones per banyar-se.

. Arribo a Akçakoca que s’allarga i allarga en paral.lel a la costa. Aquí, amb una mica de civilització, demano a una benzinera si puc carregar el telèfon. Molt amablement em permeten fer-ho, seure dins una habitació força tronada i també m’ofereixen te.

. A partir d’Akçakoca comença una nova festa. La carretera segueix ampla i amb pendents costoses però assumibles, fins que arriba un tram de carretera antiga. Aquesta jo diria que no és ni de dos carrils, sinó de carril i mig, molt cascada i amb pendents dels voltants de l’11%. És matadora. Ara bé, és espectacular. Preciosa.

Per què? Doncs per que s’endinsa en un oceà d’avellaners. Quan vàrem entrar a Turquia el primer llarg tram era ple de te, per allà Rize. Després, per Trabzon, Ordu… tot eren avellaners que van desaparèixer a Samsun. Ara, de sobte, això és descomunal. Les muntanyes més altes queden un xic lluny i son grans turons els que arriben a la costa. Això vol dir que les persones els poden treballar, tot i que sovint estan en forta pendent. Doncs aquí, els turons gairebé es perden en l’horitzó fent un veritable mar verd tot absolutament ple d’avellaners. Des de les alçades no es veu un tros de terra. Tot és verd. Sembla una mega pinya dels Castellers de Vilafranca!

. La mini carretera amb revolts molt tancats i pendents tan fortes, em fa treure tot el que tinc i el que no tinc. Mentre faig una aturada per recuperar l’alè, 2 cotxes ofereixen portar-me. Pateixo força, però crec que a hores d’ara puc afirmar que aquest tram que faig avui entre Akçakoca i la petita vila de Kalkin i immediatament després Pasalar, juntament amb alguns dels trams per les muntanyes fets entre Gerze i Bartin, són els més bonics que he fet per Turquia. No vull oblidar que caminar a tocar del mar com hem fet durant moltíssims quilòmetres, també ha estat molt maco.

. Després de veure moltíssims avellaners des de l’entrada a Turquia, ja fa moooolts quilòmetres, avui finalment puc acampar i submergir-me en les profunditats d’aquest ‘findik (avellanes) deniz (mar)’. Ja en tenia ganes. L’altre dia vaig estar a punt, però avui, després d’aquesta muntanya russa de turons preciosament coberts per milers d’avellaners que no deixen veure un pam de terra des de certa distància, no he pogut resistir la temptació i quan ja s’acabaven tant el dia com les forces, he decidit passar la nit dins un camp, entre avellaners, mentre segueixo embadalit i enamorat amb el cant dels ocells.

Un bonic indret per esmorzar
Un bonic indret per esmorzar
Aquesta ja no va enlloc
Aquesta ja no va enlloc
Un veritable mar d'avellaners
Un veritable mar d’avellaners
Després de veure moltíssims avellaners des de l’entrada a Turquia, ja fa moooolts quilòmetres, avui finalment puc acampar i submergir-me en les profunditats d’aquest 'findik (avellanes) deniz (mar)’
Després de veure moltíssims avellaners des de l’entrada a Turquia, ja fa moooolts quilòmetres, avui finalment puc acampar i submergir-me en les profunditats d’aquest ‘findik (avellanes) deniz (mar)’

 

. Aquí també potser em faré pesat, però despertar abans de que soni el despertador per que una munió d’ocells es tornen bojos cantant i piulant mentre saluden el nou dia, és senzillament meravellós.

Normalment quan sona el despertador, a quarts de sis, em poso en marxa immediatament. Començo a plegar tot l’equip de nit, em vesteixo amb la mateixa roba bruta fastigosa de cada dia, plego la tenda, deixo tot net i polit per que no quedi cap rastre de la meva estada, empaqueto i tanco tot dins les motxilles i apa, segueixo ruta cap a casa. Només de tant en tant, com avui mateix per exemple, resto una mica més dins el sac de dormir escoltant, assaborint, babejant amb aquesta meravellosa natura avui servida en forma de concert simfònic d’ocells. Els aprecio molt, m’encanten i m’ajuden en gran mesura a continuar endavant.

. Després del poblet de Pasalar la minúscula carretera segueix baixant fins retornar a la costa. Aquí segueix en paral.lel a la platja. Em trobo unes quantes cases abandonades, d’altres en molt bon estat, alguns càmpings que fora de temporada estan en molt mal estat i en general una llarga costa / platja bastant aprofitable.

. El dia s’ha llevat molt emboirat. La boira és tan espessa que m’omple de petites gotes les ulleres. Això fa que tot el paisatge i la platja quedi un xic deslluït, gris i fosc.

. El paisatge, de totes maneres, passa a ser pla, la costa bastant lletja i durant hores em trobo uns quants quilòmetres de panorama gens motivador.

. Pel camí però, en passar davant una fleca, el propietari em crida. Jo el saludo i segueixo, però ell demana que m’atansi. Quan arribo davant seu, després d’un ‘merhaba’ (hola) i donar-li la mà, ell m’ofereix menjar. Quedo molt sorprès. En acceptar, em treu un tros de pa, tros de formatge, olives negres i te. Amb aquest menú, no pots fallar mai! Gaudeixo de la invitació, de la companyia i de la molt treballada conversa que queda truncada pel meu patètic nivell de turc.

. Arribo finalment a Karasu. Per què dic finalment? Doncs per què a Karasu m’acomiado del mar Negre després d’aproximadament 1.300 quilòmetres acompanyant-lo des de l’arribada a Turquia, entrant des de Geòrgia.

. Arribo a Karasu per anar a veure la platja. El poble té una enorme platja de sorra. Enorme tant per la bona amplada com per la llargada. Caram quina platja. Aquí trobo un bon raconet per seure davant el mar, escriure una estona, descansar i senzillament gaudir d’un bon indret.

És potser una coincidència, és clar, però amb tota la boira i dia gris que he tingut fins l’arribada a la platja, en seure per estar una estona i acomiadar-me, surt un sol ben brillant. Temps per fer una foto!

. Un cop recorregut Karasu gairebé de cap a peus i havent-me pres el temps tant per gaudir de la platja, com per acomiadar-me definitivament del mar Negre, és temps de canviar el sentit de la ruta i durant uns dies anar no tant sol en direcció oest, sinó sud-oest. Ara deixo la costa i m’endinso cap a l’interior fent una diagonal al mapa per anar a buscar un altre mar, el mar de Marmara.

Puc avançar uns pocs quilòmetres més deixant Karasu enrere abans de donar per acabat el dia.

Casa tradicional a Pasalar
Casa tradicional a Pasalar
Antic rebost o magatzem de menjar
Antic rebost o magatzem de menjar
Platja de Karasu
Platja de Karasu
A Karasu m'acomiado del mar Negre després d'aproximadament 1.300 quilòmetres acompanyant-lo des de l’arribada a Turquia, entrant des de Geòrgia
A Karasu m’acomiado del mar Negre després d’aproximadament 1.300 quilòmetres acompanyant-lo des de l’arribada a Turquia, entrant des de Geòrgia

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>