Namasté Índia. Ja som aquí! Ara comencem un llarg periple de moooooooolts quilòmetres que ens tindrà ben ocupats durant els propers mesos.
Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Frontera Índia, Petrapole, Haridaspur, Bangaon, Kholitpur, Chhayghoria, Chalhi, Barackpur, Gopalnagar, Bardhanmeria, Kansona, Priyanka Sarkar, Balia, Silinda, Chatkatala, Bishnupur, Chuadanga, Sutra bazar, Gouripur, Kalyani, Pumlia, Chowrasta, Chakdaha, Chanduria, Shimurali, Bahgirathi Silpaasram, Modempur, Jongelgram, Madanpur, Alaipur, Iswaripur, Chandamari, South Chandamari bazar, Kalyani, Swargupta Setu, Boropara, Sankhangar, Banshberia, Mogra, Khanyan, Chowmatha, Niala, Melatala, Pandua, Mukul Cinematala, Rabindra Bhandar, Mohadebpur, Tinna, Arttimore, Simlagarh, Dolon Karmakar, Goara, Boinchigram, Boinchi, Kochmali, Boragori, Debipur, Kalimata, Chotkhand, Kalsimore, Baglia, Nudipur, Hatpukur, Memari, Nimo, Malpara, Shimultala, Rasulpur, Sekhpur, Palsit, Shaktigarh, Amrah, Joteram, Gangpur, Bamchandaipur, Bambattala, Ghordourchatti, Burdwan
. Namasté Índia. Ja som aquí! Ara comencem un llarg periple de moooooooolts quilòmetres que ens tindrà ben ocupats durant els propers mesos. Per cert, aquí reculem 30 minuts el rellotge i ara estem 4,5 hores pel davant d’Europa.
. El procés d’entrada és també senzill, ràpid i amb uns uniformats darrere un taulell, amables i riellers. El que em posa el segell en a mi, em pregunta com i quant li pot costar una visita d’uns 10 dies al sud d’ Europa i després deixa el seu taulell per acompanyar-nos fora l’edifici per assessorar-nos a l’hora de canviar rupies.
. Respecte al canvi, ens trobem amb un problema bastant gran. Resulta que des del passat 8/11/2016, per lluitar contra la corrupció i el diner negre, han retirat els bitllets de 500 i 1000 rupies, han pres d’altres mesures força radicals i molts bancs estan sense bitllets. Això fa que molts canvistes tampoc en tinguin i a més no acceptin ni US$, ni €. No podem canviar moneda forta ni treure d’un caixer automàtic! Al final ens assabentem que sí accepten takes de Bangladesh i podem canviar les poques que ens han sobrat. Amb això haurem d’anar tirant i/o sobrevivint fins que puguem canviar.
. Amb unes poques rupies comencem a caminar Índia amb força, ganes i una mica tard per tots els tràmits de pas de frontera i canvi de moneda. La carretera està molt bé. Al principi te 2 carrils per banda. Després és de doble sentit. El que més ens agraden son els majestuosos arbres que estan per tot arreu i ens donen una bona ombra i una magnífica vista. També apreciem molt l’existència d’un voral prou decent i de relativament poc tràfic. Comencem bé per aquesta vessant. Però la cosa es complica al llarg del dia quan a Jenn se li desmunta per 2 vegades la fixació entre el carro i l’arnès. Ho pot anar trampejant, però és una petita espasa de Dàmocles que tenim penjant. Com es trenqui del tot, ja hem begut oli.
. Creuant un poble veiem una escultura amb un significat amb el que estem tan d’acord que no ens podem resistir a fotografiar i incloure-la. Respecteu els arbres! No els talleu!!!
. Es nota molt que ja ha arribat l’hivern. No tant per que durant el dia faci fred, ans al contrari, la temperatura és molt agradable. És per que el sol està molt amortit i sobretot per un factor que ens afecta molt. A les 17h ja és fosc! Això i el previsible fred nocturn ens farà la vida bastant complicada. Així que com tornem a estar una mica desentrenats, mancats de bona forma i ja estem força cansats, cap a les 16h cerquem un lloc per dormir. Arriba una de les principals preocupacions de cada dia que durant moltes hores ens pesa gairebé tant o més que totes les motxilles.
Provem una benzinera. M’atanso al petit edifici on està l’ encarregat i li pregunto si tindria cap inconvenient en que acampessim al seu darrere, entre aquestes oficines i una paret. Abans li he fet una ullada al petit espai i malgrat no està gaire accepable, crec que es pot acampar. El senyor, que no és gaire rieller, ens diu que cap problema. Molt bé, pensem. Però després afegeix que podríem estar-nos a un petit magatzem que està a uns 20 metres. L’anem a veure i encara està molt millor. Ens deixa la clau per que ens tanquem per dins, tenim una plataforma de fusta on podem estirar-nos i fins i tot hi ha mosquitera, llum i endoll per poder escriure aquest diari i carregar els telèfons. Genial! Per rematar-ho, quan ja ens hem instal.lat i ja fosc estem parlant un xic amb ell, ens convida a un te en uns vasos de plàstic molt, molt petits. Moltes gràcies per oferir-nos aquest allotjament! La primera nit, salvada. Quina sort hem tingut avui.
. Dormim força bé sobre la fusta i amb la mosquitera. L’únic inconvenient és que és tan humit que el sostre d’uralita està ple de gotes de la condensació i de tant en tant van caient. Però estem encantats i molt agraïts per haver pogut dormir aquí. A les 4:30h ens llevem i passades les 5h ja caminem a les fosques amb llum, armilla… l’ equip de nit. A Tailàndia i Birmània fèiem el mateix per aturar-nos quan al migdia la xafogor era asfixiant, ara ho fem per que el dia és força curt i tenim molta, molta feina per endavant.
. Tot és molt tranquil. Començar a fer-se de dia cap a les 6h. A mig matí els veïns dels poblats que anem creuant ja es van despertant i sortint al carrer per mirar-nos amb tanta curiositat com sorpresa.
. Discretament es va fent de dia i amb una mica de llum podem veure la gran humitat que hem tingut durant la nit, expressada en una densa boira que cobreix molts arbres o sura sobre l’aigua. Al mateix temps també descobrim un cartell si més no, sorprenent que anuncia un districte sencer lliure de defecacions a l’aire lliure. Totes les famílies utilitzen un lavabo. Descobrim una nova religió per afegir a la llarguíssima llista de les ja existents. La netedat. Bravo!
. Arribem al poble mitjà de Chakdaha. Quin merder! Quin fàstic de tràfic i de nou, d’ infernal soroll. És per tornar-se sord i boig. Els maleïts conductors que rebenten les oïdes dels vianants amb els seus potents clàxons s’haurien d’electrocutar les seves parts més sensibles i íntimes, tal i com ja proposava a l’entrada dels autobusos a Bangladesh. Aquí hem de creuar per carrers molt plens, a mig dia, amb tot l’equip i especialment el carro de Jenn. Quin ‘sarao’. A més, a part de creuar, també hem d’intentar canviar divises per rupies locals.
. Tornem a veure uns pals coberts com de fang que ja ens tenien encuriosits des de Bangladesh. Sospitàvem el que era i avui un senyor ens ha confirmat que sí, son excrements de vaca posats a assecar per després emprar-los com a combustible a l’hora de cuinar. Ja tenia pinta i avui ho podem confirmar.
. Després d’altres intents, acabo entrant a una oficina del que crec és el primer banc d’Índia. Està a una primera planta. En entrar és com fer-ho al metro en hora punta. Quanta gent! No tinc ni idea de per on començar. Preguntant aquí i allà a empleats i després d’esperar una estona, finalment acabo al despatx del director qui em confirma que no canvien divises estrangeres. Em suggereix que vagi fins a Calcuta a canviar! Li dic que no farem això i com a mesura d’emergència em dona un nom d’un lloc proper a l’estació de tren on potser em poden canviar a nivell particular i totalment de mercat negre. Amb Jenn i el seu molt emprenyador carro especialment creuant les poblacions, anem a l’estació de tren. Allò és buscar una agulla a un paller. On estarà aquesta botigueta? Fetes moltes voltes i preguntes arribo a un home que sense deixar de parlar amb el telèfon em fa acompanyar-lo. Ficats per carrerons acabem a una mini botiga on un altre senyor, després de molt parlar, intentar negociar i picar pedra, es digna a canviar-me 100US$ com a gran favor. Això ens ha consumit un bon parell d’hores súper valouses durant aquestes setmanes que es fa fosc tan aviat.
. Sortim disparats d’aquesta olla a pressió de soroll. Trobem un caminet molt coquetó i força tranquil amb poquíssims cotxes i uns quants tuktuks emprenyadors, però ens permeten gaudir d’ un bon trajecte i de veure vida quotidiana a barris i poblets petits. Però les hores de llum del dia tornen a acabar-se ràpidament. Toca trobar lloc. Per aquí no hi ha benzineres i sí, moltes cases i molta més gent. Trobar lloc per acampar lliurement està molt complicat, així que provo una casa. No tenim sort. Seguim caminant i darrera una bona mirada i un agradable somriure d’unes dones que ens veuen passar, tiro la canya, doncs em semblen bones candidates. Després de mig comunicar-nos amb anglès i també amb el poquíssim bengalès que sabem i encara és útil a aquest estat d’Índia com és West Bengal, les dones ens ofereixen una habitació completament buida (no hi ha res de res) on podem plantar la tenda i passar la nit. Fantàstic! A més ens ofereixen un mini te i un coco per sopar. Una altra molt bona gent que ens regala la seva bondat. Una altra nit molt afortunada.
. Hem dormit molt bé a aquest magatzem habitació improvisada. Ben d’hora marxem i encara tenim temps d’acomiadar-nos d’una de les amables amfitriones.
. Seguim per un camí asfaltat molt petit i secundari que si durant el dia és molt bó, ara quan es va fent de dia, solets i tranquils, és fantàstic.
. Una de les petites ximpleries que segueix cridant-me l’ atenció és la pintura d’unes quantes cases. Els colors son tant llampants o les combinacions i quantitat de colors en una mateixa façana son tan contundents que es fa impossible no fixar-se en elles. Son com cops de puny als ulls.
. Arribem a Kalyani, un poble gran on ens sorprèn el bon urbanisme, la notable tranquil·litat dels seus carrers amb poc tràfic (potser per que és dissabte i aviat), el campus universitari, la gran quantitat d’activitat relacionada amb la salut i el que més m’agrada, 2 magnífiques estàtues de Gandhi.
. Però aquí a Kalyani hem d’intentar solucionar un tema que és important, necessari i que està sent molt complicat, difícil i molest. Hem de canviar moneda i aconseguir rupies d’ una vegada per totes per poder seguir força dies més.
Ahir ens vàrem donar una adreça i estàvem contents per què pensàvem que un cop arribats a l’estació de tren de Kalyani Ghoshpara trobaríem les oficines de canvi. Però punyetes, resulta que estan properes a l’estació de tren de Kalyani a seques que, mirant el mapa em representa una excursió extra ni més ni menys que de 7 quilòmetres! Estem molt emprenyats amb aquesta manca de bitllets, d’ efectiu i de possibilitat de canviar. Així que ara deixo a Jenn vigilant tot l’equip i vaig voltant a mirar de trobar les oficines on ‘potser’ ens canviaran US$ o €.
Al final la broma em costa 7 quilòmetres extres, un parell d’ hores i mitja, uns quants nervis i força energia, però aconseguim la ‘proesa’ de canviar i tenir rupies.
. Deixem Kalyani. Abans d’arribar a un gran pont, un cotxe de policia s’atura davant nostre. Un d’ ells ens fa les típiques preguntes, no ens demana cap documentació i com nosaltres sempre responem bé i amb somriures, això és el que ens portem d’els uniformats, somriures, amabilitat i bons desigs per la nostra ruta.
. Per contra i sorprenentment, quan estem creuant el gran pont sobre el riu Bahgirathi Hooghly un descerebrat maleducat sobre una moto em comença a cridar preguntant si tinc permís per fer fotos des del pont. Després d’intentar calmar-lo sense èxit crec entendre que com és un pont sobre un riu i també unes vies de tren, potser pensa que estic fotografiant-lo per fer una molt mala acció posterior. Em diu que no em mogui, que esperi, que trucarà la policia, que si segueixo farà que em detinguin… Jo porto ja molts quilòmetres, les motxilles m’estan matant i encara ens resta molta feina, així que calmadament li dic que segueixo i que estaré encantat de parlar amb la policia. Quan arribo al final del llarg pont me’l torno a trobar, voltat d’altres homes. Ni l’ignoro, ni l’evito, ans al contrari el vaig a buscar. Vull solucionar això, tancar-ho i no deixar cap energúmen enemic pel camí que després ens pugui seguir i donar més maldecaps. Segueix cridant-me. Després aconsegueixo que ja parli normal per que li parlo baixet i calmadament, com faig amb els gossos que ens borden. De fet, és com adreçar-me a un gos, sent aquest un gos gras, fastigós i sobre una moto. Al final sembla que les meves explicacions li complauen i ja no em veu com una amenaça. Quin merder de situació!
. El dia, i afortunadament els quilòmetres, van caient. El pes de trobar lloc per dormir que cada dia ens amoïna molt, a les últimes hores del dia es fa molt, molt feixuc. Toca tornar a espavilar-se a veure si seguim de tanta sort com aquestes 2 últimes nits. Doncs no. Provem a cases particulars, una benzinera i res. Finalment, ja ben fosc, trobo una edificació abandonada on Jenn, molt encertadament veu una petita habitacioneta on ens amaguem. Si ningú ens veu, podria funcionar. Muntem tota la parada amb poquíssima llum i quan jo ja estic dins però Jenn encara fora, ella veu un parell d’ ombres d’homes. Ens quedem petrificats. Absolut silenci. Si ens veuen, el més segur és que haurem de desmuntar tota la parada i emigrar. Seria un bon pal. Finalment ningú s’acosta i podem passar la nit.
. Dormim prou bé i com ja comença a ser habitual, a les 4:30h amunt i sortim cap a les 5:15h després de desmuntar la parada amb poquíssima llum. Sortim encara fosc amb poc tràfic i una densa boira matinera que dona un toc mig fantasmagòric als grans camps d’arròs que ens envolten.
. Si al principi de Bangladesh els camps estaven anegats d’ aigua i completament verds, al final de la nostra ruta ja trobàvem uns quants que estaven a punt de collir o acabats de collir. Aquests primers dies per Índia ens trobem amb la gran majoria de grans camps ja secs, sense aigua i que estan sent collits. Aquí tenim unes poques fotografies on volem mostrar tot el procés o diferents etapes de la collita de l’arròs que veiem cada dia.
. Ens aturem a esmorzar. Si a Bangladesh els aliments disponibles a les diferents hores del dia, com per exemple els esmorzars, estaven clars i ens anaven bé, aquí encara hem de descobrir el costum i adaptar-nos, com sempre. De moment, els més matiners son els que fan el te, que serveixen en recipients ridículament petits i per menjar només tenen galetes. Això no és un esmorzar vàlid per nosaltres, pel que hem de seguir caminant, normalment des de les 5h fins cap allà les 8h ó les 9h quan ja podem trobar truita i pa.
. Passem per una botiga amb flors precioses i després de fotografiar-la, el senyor ens regala una rosa a cadascún.
. Pel camí avui un home amb una furgoneta aminora la marxa i ofereix portar-nos. Feia molt de temps de l’última vegada.
. Avui és diumenge i és festiu, no el divendres com era el cas de Bangladesh. Al matí el tràfic és, si fa no fa, com els dies anteriors, però a la tarda la cosa està meravellosament tranquil·la. Aquesta carretera és una meravella malgrat l’única pega de que no te gaires arbres. Ens els estimem molt, ens encanten i els trobem a faltar.
. Arriba de nou, inexorablement, el final del dia, que de fet, és només mitja tarda (16h) i nosaltres ja hem cobert, aproximadament, la distància que ens havíem proposat. Quan comencem a cercar lloc per dormir tenim la petita mala sort d’arribar a un poble relativament gran o llarg que ens engoleix dins a cases, tràfic i gent. Per un costat això no és gens bó, doncs ens limita moltíssim les possibilitats d’acampar, per un altre, potser ens ofereix alguns allotjaments o hotels. Efectivament gairebé al final del poble, quan ja gairebé és fosc, trobem un hotel. Sorpresa! Parlem amb una dona que no és gens, gens eficient. Ha de trucar al seu marit, ens fa esperar i no és capaç de respondre 2 preguntes bàsiques. Tenen alguna habitació disponible? Quant costa? Això, que no son complexes fòrmules actuarials, triguem molt de temps en esbrinar-ho, mentre es fa fosc del tot. Al final ens ofereix una vergonya de traster fastigós, ple de porqueria sobre, sota i als voltants d’un llit i ens demana molt, tot i que accepta la nostra contraoferta un 60% inferior. La nostra proposta li fem abans de veure aquest forat de porqueria. Quan l’ensenya, a part de remoure’ns l’ estómac, pensem: Com pot oferir aquest forat de porqueria com habitació i a més demanar tants diners?
Bé, l’ intent d’allotjament ‘regular’ ha fracassat. Ens ha costat un valuós temps i ara toca seguir caminant en la foscor. A la sortida del poble crec reconèixer dins la foscor unes grans piles de palla. M’endinso entre elles per trobar una mini construcció que sembla un petit magatzem de gra. La porta està tancada amb cadena però sense candau, pel que obro i tancant darrere meu per no ser vist, il·lumino el terra. Està prou bé. Si aconseguim entrar sense que cap veí ens vegi fer-ho, sense trencar-se els turmells entre la casa i la carretera, arribant pel camí molt irregular i sense la possibilitat de fer servir els lots, pot funcionar. Ens amaguem, esperem i finalment arribem sencers a la nostra nova habitació d’avui. Ens costa una mica més de temps muntar tota la parada, doncs ho fem completament a les fosques i guiant-nos només amb el tacte. Crec que és molt important ser metòdic en desar les coses que portem, sempre al mateix lloc. Ara, sense veure res de res, treballem de memòria a l’hora de treure i muntar la tenda, el sac, el matalàs, roba de dormir…
. Dormim molt bé dins la nostra fosca habitació ‘ocupa’. No hi ha res com arribar molt cansat al final del dia per dormir com troncs allà on sigui. Ens llevem a les 4h i en absoluta foscor, triguem bastant en desmuntar tota la parada. Un petit cop de lot final il·luminant tot el terra ens permet fer la comprovació final de que no ens oblidem res.
. Gaudim encara un tros de carretera SH13 amb poc tràfic, alguns preciosos i espectaculars arbres, però el progrés, el camí i el destí ens porta a l’autopista NH2 que corre entre Calcuta i Benarès. Te 2 carrils per banda i una separació de ciment a prova d’indis. Comparant la carretera amb l’autopista, tot te pros i contres. Els contres serien, és molt més sosa, amb molt menys contacte amb les persones o pobles, amb poca personalitat i amb gairebé gens d’ombra. Els pros, un enorme voral asfaltat i un altre bon tros de terra o sorra al seu costat, molt més segura, doncs ningú avança i ens arriba pel darrera, molt més directa i recta cap a Benarès, ens ofereix bones vistes dels camp treballats on sovint forces persones treballen en l’agricultura.
. Ens prenem un petit descans a una benzinera nova. Estirar-se al terra força net, descalç i amb l’esquena contra les rajoles és un petit gran plaer. Tan senzill com això. Parlem una mica amb els empleats i son tan amables que ens ofereixen un te i un parell de galetes que ens saben divinament.
. Deixem l’autopista que voreja la ciutat per endinsar-nos a Bardhaman, una altra ciutat gran, lletja i amb un tràfic i soroll que ens motiva encara més per seguir caminant i fotre el camp quan abans millor. Com hem començat molt aviat i hem d’aturar-nos aquí per un parell de raons, arribem a principis de la tarda i ara toca assegurar-se un llit. Hi ha bastants hotels, però com ens va passar arribant a Dacca, molts son només per indis. La majoria, quan vaig a preguntar per una habitació, em refusen o diuen diuen que no d’una manera tan seriosa, grollera i maleducada que em donen unes terribles ganes de creuar aquest caos, aquest merder sorollós, seguir caminant i acampar allà on sigui. Per exemple, arribo a un dels pocs hotels on ens poden acollir. Cinquena planta amb un ascensor que fa por. Una gran recepció fosca i depriment te 3 sillons amb 3 homes estirats dormint. Desperto a un. Aquest desperta un altre que en obrir un ull, em mira i diu: ‘no’. Això no son persones, son animals vestits amb roba.
Afortunadament també hi ha unes poques persones amables que malgrat no poder-nos allotjar o no tenir cap habitació, quan jo els demano per alguna opció, em donen algun altre nom o zona per la que seguir buscant.
Segueixo amunt i avall molt cansat i força emprenyat. A vegades pujo i baixo pels hotels amb les motxilles i tot el pes, a vegades només amb la motxilla petita mentre Jenn sempre es queda fora amb el gran carro que la te hipotecada i condemnada a l’immobilisme, especialment quan estem a poblacions.
Molt al final i després de moltes, moltes voltes aconseguim habitació a la que era la nostra última alternativa.
I tot aquest sidral, aquesta nova ciutat per què? Per un dia de descans i per una tarja sim del telèfon.
. Xops de suor, plens de pols i bruts, deixem les motxilles i sortim disparats a cercar una tarja sim pel telèfon. Arribem a les oficines d’una companyia i aquí comença un altre penós procés que te alguna similitud amb com aconseguir el visat d’Índia. Com no som residents, necessitem entre d’altres coses, el nom del pare o marit, adreça al país de residència i a Índia també, i una adreça i telèfon d’algú conegut per posar-lo com a referència. Aquest algú no només ha de ser resident a Índia, sinó que ha de ser-ho de l’estat on som, West Bengal. Evidentment, caminant de visita per aquí, no tenim res d’això. Doncs Jenn no pot tenir tarja sim. Ella ja ha passat per aquest procés, més o menys penós, als estats/països prèviament visitats i ha anat trampejant. Hem inventat adreces, telèfons, i d’altres informacions no rellevants, però aquí això ens està rematant el dia. Ens veiem en la penosa, vergonyosa i repugnant situació d’estar gairebé pregant per poder ser clients d’una d’aquestes companyies de telecomunicacions que tan bé tracten als seus clients i que mai facturen més del compte. Una d’aquestes companyies de telecomunicacions que, al menys a Catalunya i a Europa acumulem milers de queixes a l’oficina del consumidor.
Els invents i maniobres que hem de fer, omplirien un dia sencer de diari. Dels empleats, només una, una sola dona enten el que és vendre i l’atenció al client. Gràcies a ella, Jenn esdevé clienta i finalment podem tornar a l’habitació. Quin dia. Havia començat molt bé, però cada vegada que hem de fer coses així o entrar a ciutats, la cosa es complica desagradablement.
. A quarts de 8 del vespre tornem a l’habitació i ara, que gairebé vaig adormit mentre camino, toca fer bugada general per que després d’ aquests dies d’acampades, nosaltres i la nostra roba fan … fàstic. Quin pal haver de rentar ara!
. Amb tota l’habitació coberta de les nostres robes gotejant per tot arreu excepte sobre el llit, toca fer diari. Veig el teclat doble i els ulls em traeixen. Quines coses més estranyes que escric.
. Dia de descans físic i com gairebé sempre, una important feinada en fer diari, preparació de la web, temes administratius com fer que la maleïda tarja sim funcioni… molta tecnologia i entre la burocràcia d’ ahir i el no funcionament de quelcom que ens diuen que ha de funcionar, estem bastant farts. Però cada vegada que comencem un nou estat/pais hem de solventar temes com visat (previ a l’entrada), canvi moneda, connectivitat… un rotllo que ens consumeix molta energia, recursos, temps, diners…
. Aquests primers dies veiem que, com és totalment comprensible, la gent ens mira molt però no molesten gaire. Algú, educadament, ens pregunta alguna cosa amb un anglès justet però suficient i sobretot molt agraït per part nostra. Gràcies a això ens podem comunicar molt millor que les anteriors setmanes. Nosaltres també seguim emprant les nostres poquíssimes paraules en la seva llengua i tots anem trampejant.
Quan ens aturem, només excepcionalment ens envolta un petit núvol de curiosos. En els casos en que això succeeix, hem baixat el promig en un 33% (?!) doncs ara ja no son 20 ó 30, sinó 10 ó 20. No sempre.
Aquí sembla que afortunadament, som prou estranys com per ser mirats amb atenció, però no som tan, tan estranys o ‘famosos’ com per ser envoltats sense deixar-nos ni respirar.
. Respecte a la ja tristament famosa tarja sim de telèfon, avui continua el serial. Això d’haver de donar informació personal i detallada sobre una persona coneguda no només a Índia, sinó a més, a l’estat de West Bengal no ens ha funcionat, per que resulta que els que han rebut la sol·licitud de Jenn, truquen al telèfon que donem i comproven l’ adreça local. També quan truquen al telèfon de la persona de referència local, li fan algunes preguntes sobre qui vol comprar la tarja. Així doncs, avui Jenn dedica el dia sencer a perseguir targes de telèfon. Comença a les 10h del matí i increïblement, el serial l’acaba a les 20h ! De manera no gens ‘ortodoxa’ i completament fora del procediment establert, senzillament per que va de pena i no funciona, Jenn acaba el dia amb una tarja i a més, activada. Després m’explica tot el que ha hagut de fer, el que ha hagut d’aguantar i empassar-se amb els impresentables impediments de la companyia i és per llogar-hi cadires. Això sense despreciar en absolut la bona disposició i ajuda del empleats avui (ahir no es salva ningú excepte una dona). Si això és una de les principals multinacionals de telecomunicacions del món i funcionen així per només a obtenir una tarja i abans de donar cap servei, és per tornar al correu tradicional i enviar postals amb segell. Quina vergonya de companyia europea !
