img_20161209_075844

Bhalua – Benarès

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.


Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Bhalua (Bihar), Bhalua Chatti, Barachatti, Mayapur, Sulebatta, Sobh, Bhadeya, Ghirsindi, Maranpur, Dobhi, Bodhgaya, Gopalpur, Paharpur, Sherghati, Hamzapur, Moulanachak, Lokpuram, Paharpur, Kendua, Vakilkumar, Amas, Budhaul, Madanpur, Aurangabad, Yogia, Barun, Ramkhelawan Nagar, Dehri-on-Sone, Dehri, Dijia, Sasaram, Mahrania, Belhari, Shivshagar, Parari, Tekari, Kudra, Pusouli, Pakarihar, Barej, Mohania, Devkali, Akhori, Durgawati, Daroli, Mahmodganj, Karamnasha, Khajura (Bihar), Saidraja (Uttar Pradesh), Futiya, Lilipur, Chandauli, Pachpenwa, Alampur, Alinagar, Mughalsarai, Dulhipur, Dandi, Parao, Mauza, Marhia, Nibupur, Benarès

 

. Comencem el nostre periple per l’estat de Bihar com vàrem acabar la visita a Jharkhand, l’ estat anterior. Amb boira i fred. Si els últims dies de Jharkhand es van llevar majoritàriament amb fred i molta boira, avui no és diferent. Durant molts quilòmetres i hores seguim caminant envoltats d’un espès bosc que cobreix sense escletxes un petit mar de turons. Aquest pulmó ecològic que espero preservin durant molts anys, deu ser un important hàbitat per moltes espècies animals. Sobre el mapa es veu com una gran taca verda que per on passem, resegueix la frontera entre Jharkhand i Bihar. Ens està costant caminar-la un bon llarg parell de dies. És un regal per la vista, malgrat avui, durant moltes hores, no veiem més enllà d’uns quants metres per la densa i persistent boira. Ja m’imagino la gran quantitat d’espècies animals que deuen viure per aquí dins. Això em reconforta, especialment veient la forta pressió demogràfica existent per tot arreu i la gran quantitat de deixalles i porqueria que representa qualsevol població o concentració humana, per petita que sigui.

. La nostra rutina de feina, o el que és el nostre dia a dia des de que vàrem entrar a Índia, ha estat marcat bàsicament per uns pocs factors. El primer i molt determinant és que es fa de dia cap a les 6h i malauradament es fa de nit a les 17h. Això ens va fatal. El segon, és que és hivern i quan marxa el sol, la temperatura baixa. Fa fred a les nits. Uns altres factors menys impactants son la gran quantitat de persones que viuen a tot arreu (no és, ni de bon tros, tan asfixiant com a Bangladesh) i el teòric risc si ens veuen o descobreixen mentre estem acampats lliurement. Tot això juntament amb moltes més altres petites variables que cada dia entren en joc, fa que normalment els nostres dies es desenvolupin de la següent manera: Ens despertem entre les 4h i les 4:15h. Comencem a caminar ben tapats i força freds a les 5h. Cap a les 6h va sortint el sol, cosa ben agradable. Seguim caminant fins cap allà a migdia quan cerquem un lloc per dinar. Ens ‘regalem’ un màxim d’una hora per fer l’àpat, descansar, escriure i/o senzillament fer una mica de digestió abans de reemprendre la marxa. Rarament emprem l’ hora sencera. Després seguim caminant fins assolir la distància prevista / planejada / acordada i llavors comença la desagradable i feixuga tasca de trobar un lloc passar la nit. Cap a les 17h hem d’estar instal.lats. Si no és així, malament.

. Avui trobem un hotel força decent a les afores de Dobhi que compleix gairebé tots els nostres requeriments, excepte el preu i la manca de internet, com a gairebé tot arreu aquí. És a dir, està net, te una qualitat acceptable, està proper a la ruta a peu, està a una distància que ens ha permès cobrir la distància prevista pel dia d’avui i el personal és professional i agradable. Per tant, avui dormim a un llit !

Imatges emboirades de la ruta
Imatges emboirades de la ruta
A poc a poc anem avançant cap a l’oest
A poc a poc anem avançant cap a l’oest
Gran riu en època seca quan la gent el pot caminar
Gran riu en època seca quan la gent el pot caminar

 

. Dia de descans invertit en fer el turista en grau superlatiu. Per què? Doncs per que anem a visitar un dels punts més turístics de tota Índia i jo diria que el més turístic de Bihar. Però no es tracta de les típiques destinacions que des de Catalunya o des d’ Europa la majoria de nosaltres pensaríem, sinó que és una de les destinacions per excelència del món asiàtic i més concretament del món budista. Després de 6 dies caminant en que hem cobert 180 quilòmetres, ahir arribàvem a Dobhi per gaudir d’un d’aquells dies de descans tan esperats com aprofitats. Ja que hem acabat descansant a Dobhi, veiem que estem a només uns 25 quilòmetres de Bodhgaya, el lloc que per tots els budistes (que son moltíssims) és l’equivalent a la Meca pels musulmans. Així que per curiositat, per que estem a tocar i per que avui ens és molt fàcil atansar-nos, agafem un autobús i anem a fer una ullada. Què bé es va sobre rodes!

. A Bodhgaya arriben cada any milers de visitants, pel que hom ja es pot imaginar la gran quantitat de parafernàlia turística que es concentra en aquesta població. Hotels, restaurants, tràfic, tuktuks, soroll, clàxons, centenars de botiguetes venent tota mena de… coses, etc

. La visita és calmada, tranquil·la, pausada. No em puc estar d’escriure que els humans fem coses molt, molt, molt estranyes. El nostre comportament, les nostres accions, creences, valors, símbols, actituds etc demostren que som molt estranys. Fem coses molt rares. Crec que moltes d’aquestes reaccions, comportaments, creences i actituds demostren que som de tot menys racionals. Bé, deixem-m’ho aquí.

. Per cert, després de 2 mesos i mig hem tornat a veure blancs occidentals. Hem vist uns pocs turistes o viatgers de visita.

Tinguem cura de la nostra Terra, si us plau! És de tots i per tots
Tinguem cura de la nostra Terra, si us plau! És de tots i per tots
L’arbre sagrat dels budistes
L’arbre sagrat dels budistes
Ofrenes florals
Ofrenes florals

 

. Reemprenem la nostra ruta després del dia de descans i la turistada feta ahir visitant l’origen del budisme. Sorprenentment en sortir a les 5h no hi ha boira. Fa fred, però no tant com en dies anteriors i el més espectacular dels nostres primers quilòmetres és la fabulosa lluna plena perfectament il·luminada que tenim davant nostre. Sense boira la veiem i gaudim perfectament. Sembla ser que ens guia cap a l’oest. Està perfectament alineada amb la carretera i a poc a poc es va amagant darrera l’horitzó un cop ja ens ha mostrat el camí.
. Què fer amb tanta, tantíssima palla de l’arròs? Un cop han acabat el 98% de la collita, ara toca seguir treballant amb el que han recollit. Ja hem parlat de l’arròs, però és que també estan les branquetes seques que inunden tots els camps, cases, patis, poblacions… Què fan amb tanta, tantíssima palla de l’arròs? Bàsicament veiem que es pot apilar sobre les cases, fer piles sense gaire art ni traça, fer piles artístiques o tallar-la en trocets petits i ensacar-la per vendre (suposo). Aquí volem mostrar imatges d’aquestes opcions. Son imatges que ens estan acompanyant cada dia, durant molts quilòmetres.
. Avui ens trobem els primers ciclistes i no son europeus sinó locals. 3 indis van en bici amb una ruta de 2.000 quilòmetres amb la ‘missió’ de tenir una Índia neta. Felicitats per la missió i per anar en bicicleta per Índia!
. Després de la bonica sorpresa de trobar-nos els ciclistes indis, al cap d’unes hores un cotxe que ens ve de cara, s’atura davant nostre. Baixa el vidre i surt una cara blanca occidental. Què fa un blanc com aquest dins un cotxet petitet amb el seient del darrere plè a vessar de coses i aquí al mig de Bihar? Doncs resulta ser un home danès que viu a Jharkhand durant 6 mesos, on te una casa. Ara torna cap a casa seva després de visitar l’estat de Rajastan i omplir el cotxe de compres. Xerrem molt a gust amb ell, li donem la nostra web, li expliquem el nostre somni que es va fent realitat a poc a poc amb cada pas i ell al·lucina en colors en saber què hem fet i què pensem fer.
. Mentre caminem se’ns atansa una moto, s’atura i baixen 2 homes que es presenten com periodistes o reporters de la premsa de Bihar. Tot seguit arriba una segona moto i ja tenim 3 homes que amb gairebé gens d’anglès ens pregunten què estem fent. Jenn parla més amb ells, els fa 5 cèntims del que fem i hem fet, els facilita els nostres noms (sense cognoms), els dona la nostra pàgina web i amb ells es fa un foto. No tenim ni idea de si publicaran res respecte a aquesta ‘troballa’ i/o sobre la informació que Jenn els facilita tant oralment com per escrit.

Palla apilada sense gaire gràcia
Palla apilada sense gaire gràcia
Palla apilada amb certa gràcia
Palla apilada amb certa gràcia
Esmicolant palla per ensacar-la
Esmicolant palla per ensacar-la
Palla esmicolada guardada en grans sacs
Palla esmicolada guardada en grans sacs
Jenn parlant amb la premsa de Bihar, segons ens diuen i així es presenten
Jenn parlant amb la premsa de Bihar, segons ens diuen i així es presenten


. Tornem a gaudir d’una espectacular lluna amb un altre dia sense boira. Caminar encara de nit, amb poc tràfic, cap persona i aquesta lluna ens fa oblidar un xic el fred i el pes de les motxilles. Només un xic.
. Seguim fent quilòmetres per una terra amb cap alicient. És fins a cert punt sorprenent la gran quantitat de camps d’arròs que estem creuant. Amb alguna petita excepció, tots estan collits i ara som testimonis dia sí, dia també, de la gestió de l’arròs i sobretot de la palla.

. Avui pel camí ens trobem 3 interessants maneres d’aprofitar 2 rodes.
. No tenim gaire per escriure però sí que ambdós coincidim i seguim afirmant que si bé el camp pot ser més o menys bonic, el que no ho és son cap, repetim, cap de les poblacions per les que passem. Quan arribem fins ara a qualsevol concentració humana, ja sigui 4 cases, vila, poblet, poble, petita ciutat, ciutat… el panorama és desolador. Senzillament és lleig, o molt lleig. Les persones s’ajunten i la porqueria, la brutícia, les deixalles broten per cada racó. Tothom llença tot a terra, escombren davant de casa seva o el seu negoci i no ho recullen, pel que s’escampa per arreu. Les cases no semblen seguir cap urbanisme excepte per on passa un carrer. La terra, sorra i pols s’ho menja tot. I per rematar tot aquest panorama arriba el pitjor (juntament amb la brutícia). Arriba el tràfic. Si bé per la carretera quan van sols, condueixen prou normalment malgrat els clàxons, quan arriben a un poble o un creuament perden el sentit del respecte i això és campi qui pugui. Les bicis, motos, tuktuks, cotxes, autobusos i camions van per on volen i és ensordidor el soroll que fan. Toquen el clàxon fins a la mort. És brutal. Segueixo insistint en el concepte d’electrocutar les seves parts més íntimes cada vegada que facin sonar aquesta arma mortífera que ens està matant. Jo penso en aquesta mesura però és que Jenn va molt més enllà i preferim no publicar les seves idees per acabar amb aquesta inhumana polució acústica. Tot això ho tornem a refrescar per que hem creuat Aurangabad i ha estat molt desagradable.

. El final del dia i on dormir, com sempre. Seguim amb moltes dificultats per trobar lloc. Preguntem a un restaurant gran, però malgrat l’amabilitat i educació del propietari, no hi ha sort. Es va fent fosc i vaig a preguntar a un altre restaurant de camioners. Allà un  senyor, client, ens ajuda i diu que ens podem quedar a dormir. Després ho confirmo amb el propietari que va amb el tors nu i va cuinant. Arribem a un acord i agafem 2 fustes on estirar-nos. No podem posar la tenda, pel que toca dormir vestits. Jo afegeixo a la roba de ruta, un anorac que escalfa, un altre molt finet per protegir l’anterior i afegir capes al cos, un mocador de coll i un gorro pel cap. Després de sopar ens posem a dormir i caiem ben plans. Sentim més homes arribant, sopant, parlant a crits… al final no ens deixen dormir. Entre alguns clients camioners i la colla d’empleats del restaurant, criden i criden i segueixen cridant. Son les 2h del matí quan a més, ho fan al nostre costat. Jo ja no aguanto més. Els crido l’ atenció. Es mig disculpen i segueixen igual. No parlen, criden. No m’estranya a un país tan esgarrifosament sorollós. Els torno a demanar que intentem dormir. ‘Sorry, sorry (perdó)’ i segueixen. A la tercera vegada no va la vençuda. Alguns d’aquests viuen, dormen i son com animals. No tots, és clar, però quan els borregos aquests es decideixen anar a dormir passades les 3h (nosaltres ens llevem a les 4h), ho fan sobre uns sacs i sobre palla. Aquests dormen com els animals, com el que son.

Com aprofitar 2 rodes (aquesta foto és de Jenn). Darrera la bicicleta, un dels típics 'hotels' (que son restaurants) de carretera on acostumem a menjar
Com aprofitar 2 rodes (aquesta foto és de Jenn). Darrera la bicicleta, un dels típics ‘hotels’ (que son restaurants) de carretera on acostumem a menjar
Com aprofitar 2 rodes
Com aprofitar 2 rodes
Com aprofitar 2 rodes i com portar part de la collita d’arròs amunt i avall
Com aprofitar 2 rodes i com portar part de la collita d’arròs amunt i avall
Aquestes fustes és on dormim avui, vestits i al costat d’uns altres que quan deixen de parlar cridant, dormen sobre uns sacs i palla. Aquests dormen com els animals, com el que son
Aquestes fustes és on dormim avui, vestits i al costat d’uns altres que quan deixen de parlar cridant, dormen sobre uns sacs i palla. Aquests dormen com els animals, com el que son

 

. El més destacable d’avui sense cap dubte ha estat creuar el riu Son, afluent del Ganges, que baixa amb poquíssima aigua però que te una amplada molt, molt gran. Sense ni saber-ho, ni poder-ho mesurar amb certesa, diríem que tant el riu com el pont tenen una amplada ni més ni menys que d’uns 4 quilòmetres ! A més, en paral.lel al pont per vehicles per on passem, hi ha un parell més de ponts per trens. Caram quins 3 ponts!

Es pot passar el gran riu Son a cavall, si tens un bon pont amb aigua sota, o ...
Es pot passar el gran riu Son a cavall, si tens un bon pont amb aigua sota, o …
… o a peu, si creus en els miracles, o si estàs en temporada seca
… o a peu, si creus en els miracles, o si estàs en temporada seca
Els excrements de vaca poden servir per empaperar l’habitació o la façana de casa teva ...
Els excrements de vaca poden servir per empaperar l’habitació o la façana de casa teva …
… i un cop seca, deixar-la a l' entrada de casa per… pel que convingui ...
… i un cop seca, deixar-la a l’ entrada de casa per… pel que convingui …
… o fer piles artístiques com aquestes
… o fer piles artístiques com aquestes

 

. Avui ha estat un dia sense gaire història que hagués passat desapercebut i ni tan sols publicat al diari de la web si hagués acabat a mitja tarda. Fins llavors, igual que ja fa molts dies, quilòmetres i més quilòmetres de camps d’arròs collits, de pobles i poblets lletjos a matar plens de brutícia i plàstics, de molt bestiar (vaques, búfals i cabres) pasturant pels camps, per les escombraries o per la palla que els donen i molta gent molt, molt pobre. La gran majoria treballen el camp. Surten nens a cada cantonada que segurament passaran a treballar els camps i engrossir la llista de més pobres. Malgrat soni i sigui trist veure algunes persones vivint així, em segueix semblant interessant veure de tan a prop aquesta vida tan rural.

. Però com cada dia, arriba el fatídic moment de trobar allotjament o un racó per passar la nit. I avui publiquem aquest petit relat per que a diferència de la típica història trista amb final feliç (les de les pel·lícules), avui vivim una bonica història amb final trist.

Molt cansats arribem al inici de Kudra amb 30 quilòmetres a les botes i ja sense gas. Passem per una benzinera i acabem preguntant al propietari, un home gran que és un amor, si podríem dormir a qualsevol raconet. Ell ens assenyala un edifici annex on tenen una habitació i allà està feliç d’allotjar-nos. Si ell està feliç, nosaltres ho estem molt més. Quina dolçor d’ home! Quan estem a l’habitació sense muntar la nostra ‘parada’ encara, arriba un que creiem és el fill, segons ens diu. Prou correctament ens demana identificació, fa fotos i parlem un xic. Ens diu que som els seus convidats i que descansem. Nosaltres estem tan cansats com encantats. Però al cap d’una estona el troç de carn amb potes aquest torna per dir-nos que com és el seu ‘deure’, ha informat a la policia de la nostra presència i estança a seva propietat i l’uniformat de m…., …., …. li ha dit que no pot allotjar-nos, que ens faci fora i que anem a buscar un hotel. I aquest troç de carn amb potes de m…., així ho fa. Jenn i jo no ens ho podem creure. Ens recorda moltíssim l’ estat militar o policial de Birmània o Uzbekistan. Abans de marxar ens acomiadem només de l’home gran, el propietari, amb un ‘moltes gràcies’. Estem força segurs que a ell també això li senta fatal. Al troç de carn amb potes de m…., li demano d’ eliminar les fotos dels nostres documents i un cop ho fa, marxo sense donar-li la ma ni mirar-lo a la cara. Acabem marxant, caminant gairebé una hora més i trobant una habitació a un hotel on esperem que l’uniformat de m…., …., …. no cobri cap comissió o tingui cap tracte.

És això Índia? És això Bihar? Un Bihar famós per sa pobresa, la gran quantitat d’analfabetisme i amb tan, tan poc per oferir als estrangers que, tret dels peregrins budistes amb el seu arbre i temple, quí punyetes vol venir aquí? I pels crec que poquíssims que ho fem, hem d’aguantar això? Crec que seguiran igual per molts anys. Quina pena i quina vergonya de comportament. Això diu molt d’amb quí estem tractant.

Fins on poden arribar els límits del remolc?
Fins on poden arribar els límits del remolc?
Sembla que fins aquí encara aguanta
Sembla que fins aquí encara aguanta
Companya de ruta que no volem trobar ni de dia, i molt menys de nit, quan acampem o dormim allà on sigui
Companya de ruta que no volem trobar ni de dia, i molt menys de nit, quan acampem o dormim allà on sigui

 

. Si ahir el dia no acabava gaire bé, sent testimonis de la bondat humana reflectida en el vell home propietari de la benzinera on anàvem a dormir qui ens oferia gustosament una habitació i, per contra, sent testimonis de la baixesa i mesquinesa dels altres dos desgraciats que ens varen fer fora, avui el matí no millora. De fet, comença d’una manera totalment inesperada, crua i profundament impactant per mi. No és per res que ens hagi afectat o perjudicat directament, però sí per quelcom que en a mi m’ha deixat bastant tocat.
Fa molts dies que veiem animals, gossos, bestiar, morts als vorals de la carretera. Això ho hem vist a gairebé tots els països pels que hem passat. Ho hem vist i sobretot ho hem olorat per que la fortor és repugnantment inoblidable. Per dins Índia portem unes quantes vaques mortes i gossos en diferents estats de descomposició i amb diferents ‘recicladors’ que normalment son gossos o corbs, els que estan netejant els budells i la carn. Tot plegat és fastigós i tampoc creiem ni oportú, ni rellevant o enriquidor publicar aquestes ‘troballes’.
Però aquest matí és diferent. Amb el sol que fa poc ha tret el nas i ha aixecat el vol, veig al costat dret del voral per on caminem i abaix un terra plè, un home estirat al terra. Primer he pensat que era una altra persona que malauradament dorm en condicions molt precàries pels nostres estàndards. Condicions força normals aquí. Però a mida que ens atansem aquesta opinió va canviant. La postura del seu cos, el fet d’estar bocaterrosa amb mitja cara amorrada al terra, molt poca roba i mitja esquena al descobert… hem fa sospitar el pitjor, especialment amb les nits fredes que tenim. Jenn no el veu i prefereixo que així sigui, pel que no dic res i avancem. Un cop a una distància on ella no pugui veure aquesta imatge tan colpidora, li demano d’aturar-nos, la deixo amb tot l’equip i torno enrere. M’acosto a l’home. No veig cap moviment de respiració, ni cap senyal que em doni una petita alegria. No el toco. La seva imatge i postura em trenca el cor i em fa esgarrifar. Espero i desitjo de veritat equivocar-me però em temo el pitjor. Miro d’aturar uns homes que van a peu i uns altres en bicicleta. Ara que sí que vull que les persones em facin cas, que m’envoltin i em mirin, ara elles passen de mi. No em foten ni cas. Finalment puc fer venir 3 homes als que mostro el cos. Amb 4 paraules (no good, ambulance, police) miro de fer-los entendre si poden avisar a algú que pugui fer quelcom per aquest home. Em diuen que ‘OK’ i amb el cor trencat, l’estómac al revés i el cervell capgirat marxo, recullo a Jenn, li explico i seguim endavant. Quina impressió. Quin mal tràngol.
. Una estona més tard tenim un principi de bona notícia que finalment no es confirma. Un senyor ens veu passar i molt efusivament ens crida oferint-nos un te. Feia molts dies que això no ens succeïa. Acceptem l’oferta, malgrat encara tenim molta feina pel davant. Ens hem d’esperar molta estona a que el te estigui a punt i quan finalment el gaudim i ens acomiadem agraïts, ens demana que paguem. Quina desil·lusió.
. Per contra, quan finalment podem creuar un altre poble sorollós i lleig com és Mohania, un botiguer amb un gran somriure ens crida, ens fa aturar, surt de sa botigueta i després d’una molt breu conversa ens regala un caramel a cadascú. Aquest sí que és gratuït! Gràcies pel detall.
. El dia acaba immillorablement. Com no, tornem al tema de l’allotjament. Uns quilòmetres després de Mohania, al final de la distància planejada per avui, ens trobem amb una mena de peatge però si ho entenem bé, no és per finançar l’autopista sinó de control i recapta de taxes per l’estat de Bihar. Aquí els centenars de camions que veiem passar durant tot el dia han de pagar i passar algun control administratiu. Hi ha unes casetes tipus autopista. Tot força tronat, amb molta terra, sorra i pols. En arribar a l’alçada de les casetes uns empleats i també uns de seguretat ens criden (amb un somriure). Jenn, amb el seu enorme carro no pot creuar ni saltar fàcilment els desnivells i obstacles, pel que vaig jo a parlar amb ells. Explico la història de gairebé cada vespre i malgrat els primers interlocutors em diuen que no és possible trobar cap raconet mínimament segur on acampar, no ho dono per perdut i guanyo temps mentre van arribant més persones. L’inevitable i molt freqüent núvol de curiosos no triga en formar-se i anar-se engrandint. Espero a veure si arriba algú amb més autoritat. Efectivament un home millor vestit i amb més formació i educació es presenta. Aquest ja te millor pinta. Torno a repetir la història i després d’un intent fallit per part seva d’enviar-nos 3 quilòmetres més endavant, ell accepta deixar-nos plantar la tenda a un terrat. Per nosaltres ja ens està molt bé. Valia la pena fer-se el suec! Dono les bones notícies a Jenn qui les rep amb un gran somriure, després de veure’m envoltat de molts homes durant l’estona de les explicacions i ‘negociació’. Ara toca creuar tots els carrils amb els obstacles i passar entre camions per anar a l’altre costat de l’autopista. Allà parlem amb un altre home de més càrrec. Un xic seriós inicialment truca a algú explicant la situació. Sembla que passem un altre filtre. Ara toca tornar a creuar tot una altra vegada tornant a on érem inicialment. Anem a unes altres oficines on ens rep un altre oficial amb més rang. Aquest és súper amable. El fet d’ arribar caminant des de Bangladesh i veure’ns en persona mentre tenim una agradable i honesta conversa ens porta no a dormir dins la tenda a un terrat, sinó que aquest senyor ens ofereix una de les habitacions dels oficials amb un enorme llit, prou espai i lavabo, a més de menjar. Ens quedem bocabadats. Acceptem de mil meravelles. Anem a l’habitació i ells marxen deixant-nos descansar. Tornen a la feina. Jenn i jo no ens ho acabem de creure. Ens donem una senyora dutxa freda i passada 1 hora truquen a la porta. Ens han preparat unes verdures i pa (roti) boníssims. En acabar aquest àpat que pensem és el sopar, tornem a les últimes oficines per donar les gràcies. Acabem al despatx del cap de tots que deixa el que està fent i amb un gran somriure manté una interessant conversa amb nosaltres. Ens explica que aquí tenen integrats diferents tipus de controls, impostos i altres gestions que els camions, no els vehicles de passatgers, han de fer en entrar a l’estat de Bihar. Ells, per exemple, recapten impostos i també controlen la validesa dels permisos de circulació, doncs hi ha camions que poden circular per tota Índia (all India permit), però d’altres només ho poden fer en certs estats (West Bengal, Jharkhand, Bihar …). Ja hem comentat que veiem molts camions durant el dia. Doncs aquest senyor ens diu que gestionen uns 4.000 camions diaris! Van arribant 4 homes més i també arriben uns fregits per picar entre tots, després una barreja de cacauets i arròs fregit i un te boníssim. Ens fem fotos i acomiadem d’ells. Quina passada d’hospitalitat! Tornem a l’edifici on tenim l’habitació i estem tranquils a l’habitació fins les 21h mirant de no quedar-nos adormits. A les 21:30h sopem amb el nostre amfitrió que és una excepcional persona. Amb ell gaudim de bon menjar i sobretot d’una molt interessant conversa que ens fa anar a dormir a les 23h, súper tard per la nostra rutina.

Tot això ens ha passat a Bihar, per que quedi constància. Quina sort que hem tingut aquest vespre!!!

. Així com ahir acabava amb unes preguntes molt crítiques respecte a Bihar i el tracte rebut per part de només 2 homes deplorables, avui, després del trace exquisit rebut per part de tots aquests funcionaris de l’estat de Bihar també voldria acabar repetint les mateixes preguntes, però en aquest cas, en sentit molt positiu. És això Índia? És això Bihar? Quin comportament tan lloable. Quin bon comiat de Bihar.

Un professional de la planxa
Un professional de la planxa
Si no pots tenir una barca i vols pescar al mig de l’aigua, sempre pots reciclar un parell de neumàtics
Si no pots tenir una barca i vols pescar al mig de l’aigua, sempre pots reciclar un parell de neumàtics
El nostre hotel d'avui amb gent meravellosa
El nostre hotel d’avui amb gent meravellosa

 

. Tant ahir a la nit com aquest matí, gaudim de la bona companyia del nostre amfitrió. Ell és el controlador de tota aquesta instal·lació i ens explica coses molt interessants. Ens encanta sentir i aprendre coses noves, com per exemple que:
.. Aquest és un centre integrat de diversos impostos i gestions administratives per l’entrada a l’estat de Bihar, que apliquen al transport de mercaderies, no de persones.
.. Aquí treballen 150 persones de les que 20 controlen només el tema de l’alcohol.
.. L’alcohol està totalment prohibit a Bihar i si en tens, fins i tot a casa, vas a la presó.
.. Si estàs de pas, pots entrar i sortir amb l’alcohol però mai consumir-lo a Bihar. Per controlar això, als camioners que entren alcohol els precinten electrònicament el contingut, deixen un dipòsit important al control i al control de sortida de l’estat comproven la integritat del precinte. Si no s’ha tocat, desprecinten i retornen el dipòsit.
.. Aquesta política de no alcohol sembla que està reportant importants beneficis a la societat per que sembla que ha reduït molt la violència domèstica, ha millorat les condicions i tracte de les famílies i ha incrementat els diners disponibles a les llars, doncs els marits no es gasten els ingressos familiars en alcohol. També sembla que ha reduït els accidents de trànsit.
.. Suposo que tret dels diners dels dipòsits abans esmentats, aquí no toquen res d’efectiu segons ens confirma orgullosament el nostre nou amic. Tots els pagaments es fan als bancs i aquí ho controlen, confirmen vía internet i/o emeten els papers i certificats corresponents. No accepten ni gestionen cap pagament en efectiu.
.. Aquests funcionaris estan destinats aquí durant 1 any. Després els envien a un altre lloc de Bihar, però sempre fora del districte de residència per tal d’evitar coneixences, amistats, tractes de favor o corrupció.
.. Al dia arriben a passar uns 4.000 camions de promig.
. Seguim al·lucinant amb la gran quantitat de camions que hi ha. Avui els avancem a tots ja que al llarg de 5 ó 6 quilòmetres, centenars d’ells estan aturats en un monumental embús. No estem segurs de la raó, però creiem que és per la sortida de l’estat de Bihar i l’entrada a Uttar Pradesh. De fet sortim d’un i entrem a l’altre sense assabentar-nos. No veiem cap cartell, però potser és per que caminem molta estona entre parets de camions.
. Avui ens trobem el primer ciclista occidental, el 4t després dels 3 indis de fa uns dies. Ens aturem i xerrem. És maco trobar-se persones així. Aquest fa el recorregut Delhi – Calcuta.
. Acabem el dia dormint a un magatzem de sacs d’arròs. Un parell d’homes ens deixen estar dins. Tenen moltíssim espai. Després d’ insistir molt, podem ajudar pelant i tallant patates, pèsols, coliflor, cebes, alls que després cuinen a una foguera fora de l’edifici. Allà, a 5 metres de les vies del tren i amb força fresqueta, sopem al voltant de la foguera mentre els llargs trens de 60 vagons ens passen a tocar, a 10 metres d’on tenim la tenda de campanya. Aquesta nit somiarem que ens atropella un tren. De nou tornem a trobar la bondat de la gent que ens ajuda i acull sense saber res de nosaltres, ni voler res a canvi. Seguim de bona sort.

Ja intenten fomentar la neteja i emprar les papereres però els resultats no acompanyen gens ni mica
Ja intenten fomentar la neteja i emprar les papereres però els resultats no acompanyen gens ni mica
Veïns creuant un pont a Durgawati
Veïns creuant un pont a Durgawati
Escalfant-se entre amics a Durgawati
Escalfant-se entre amics a Durgawati

 

. Quin dia més llarg! El magatzem on hem passat la nit es troba a uns 35 – 40 quilòmetres de Benarès. Per tal de no fer-los de cop i sobretot no arribar rebentats a última hora del dia entrant al caos de Benarès per cercar allotjament, decidim partir la distància en 2 dies. Així donarem un respir als nostres cossos i demà arribarem d’hora i físicament més sencers a la ciutat.

Després d’uns 14 quilòmetres deixem l’autopista NH2 que hem estat seguint durant molts quilòmetres, per trencar a dreta i encarar Benarès. La idea és arribar a Mughalsarai per trobar allotjament. Com sempre ens va passant, si bé la gent circula més o menys bé per l’autopista (malgrat els maleïts i mortals clàxons i alguns que van en contra direcció quan els rota), quan ens trobem amb alguna concentració de gent, per petita que sigui, aquesta gent es comporta de pena i el malson circulatori i el soroll son demencials. Pel davant de l’estació de tren de Mughalsarai Junction caminar amb motxilles és difícil, però amb el carro és un fàstic. Pregunto hotel darrera hotel, pensions o el que tingui pinta de tenir un llit i no hi ha manera. Les nostres opcions de trobar allotjament aquí es van esvaint amb cada passa que fem. S’acaba el poble. No ens podem permetre aturar-nos. Pel davant tenim encara uns 14 ó 15 quilòmetres més. Això serà dur.

. El tram entre Mughalsarai i el pont que creua el Ganges i que dona l’entrada a Benarès és senzillament un merder. És una carretera d’un carril per banda amb cases, negocis, tallers… zones habitades ininterrompudament, amb tràfic, moltíssima pols, ramats de vaques o búfals que també formen part de la festa i molt, molt de soroll. Finalment arribem al pont que creua el mític riu Ganges. A l’altra banda tenim la façana de Benarès amb uns quants dels seus ghats o escales que baixen fins l’aigua. Ara no podem afluixar. Hem d’arribar com sigui i trobar una habitació. I a més, hem d’accelerar el pas per que no volem arribar fosc o molt tard per fer-ho. El record de la duríssima entrada a Chittagong (Bangladesh) en condicions molt similars a les d’avui la tenim molt present. Està massa fresca i fou massa dolorosa com per patir-la de nou.

. Per afegir una mica més de dificultat al complicat dia d’avui, inesperadament i després de gairebé 3 mesos campant per Bangladesh i Índia, ingerint el seu menjar i aigua com un local més, avui l’estómac diu prou i em te amb diarrea gairebé incontrolada. El molt estrany, gairebé miraculós, ha estat no patir-ne més durant tants dies. Per que a Cox’s Bazar (Bangladesh) a finals de setembre, vàrem decidir ‘enfortir’ els estómacs, prendre el risc i beure la seva aigua. Això ha funcionat de meravella i esperem seguir igual. Però haurà de ser després d’avui que m’està forçant a anar corrents a benzineres, darrere plantes, arbres, parets, deixalles a tocar d’un rierol infestat de brutícia… amb una molt densa població. Hi ha indis per tot arreu.

. Arribem al pont encara amb prou llum com per gaudir d’unes bones vistes. A part de les sensacions d’arribar molt cansats però satisfets d’estar creuant un riu tan important i mític com és el Ganges, ens sorprèn notar un petit ‘terratrèmol’ sobre rodes. Què? És la curiosa sensació que ens produeix un tren que ens passa per la part inferior del pont. Fa tremolar tot una mica.

. Entrem a Benarès i molt sorprenentment el primer tram de carrer que fem en paral.lel al riu és miraculosament tranquil. Passa alguna moto o tuktuk, però si parlem, ens podem sentir. Això s’esvaeix com un dolç miratge en quant arribem a un carrer més transitat. Això ja és pura Índia urbana. És a dir, com a Birmània o Bangladesh, això és una gran merda (amb perdó de l’expressió). Gent i més gent i més gent per tot arreu. Soroll i més soroll i més soroll que ens torna bojos i ens fa una mica més sords cada dia. Caos. Voreres inexistents, destrossades o plenament ocupades per les extensions dels negocis de la gent. El concepte de vorera com a espai públic que s’ha de respectar pel pas dels altres és, com a molts països, ciència ficció. Per ells és un espai on poder deixar els trastos, un aparcament o una extensió natural del seu negoci o casa que omplen com volen i no deixen passar a ningú. També ens trobem comportaments lamentables de la gent. Per exemple, una moto amb 2 homes m’entra perpendicularment i s’atura mig metre davant meu mentre camino. Aprofito les 2 motxilles que son els meus coixins protectors o ‘airbag’ per expressament envestir contra ells amb l’excusa que no tinc temps d’aturar-me. Gairebé els foto a terra. Menys mal que no cauen per que llavors les mirades i queixes podrien haver-se convertit en quelcom pitjor per mi. Caminar per qualsevol nucli urbà és un fàstic. Una tortura.

. Un cop fets alguns quilòmetres per dins aquest caos anomenat Benarès, començo a preguntar per habitacions a cada lloc que veiem. Jenn es queda amb el seu monstruós carro al carrer i jo entro, surto, pujo i baixo preguntant. Com ja ens va passar a Dacca (Bangladesh) o més recentment a Burdwan (Índia), al·lucino amb les cares, actituds i despreci que moltes ‘persones’ (qualificació molt generosa) mostren per dir que només poden allotjar indis o que no tenen res disponible. I aquests trossos de carn estan de cara al públic? Això, encara més sorprenentment, es repeteix en una zona ja molt turística on hi ha molts hotels, hostals o cases d’hostes. Alguns també estan mastegant alguna cosa i per no escopir el fastigós suc que generen, em parlen amb la boca mig oberta o tirant el cap enrere, fent-me encara més difícil la comprensió del que diuen i certament bastant desagradable. Afortunadament també em trobo gent professional amb la que dona gust parlar, al marge de si ens quedem l’habitació o no. Després d’una llarga recerca on també m’haig de treure de sobre els enganxosos vividors que ofereixen habitacions, insisteixen, em segueixen, ja ben fosc, trobem una senzilla casa d’hostes a un carreró minuscul, tranquil, a uns 400 metres del famós ghat Dashaswamedh, amb un personal amable, professional i que per rematar-ho, tenen una foto de la Sagrada Família al taulell de la recepció. Quin salt al cor veure-la! Aquí ens quedem. Per rematar aquest llarg, complicat i dur dia en que arribem exhaustes, l’habitació està al tercer pis, amb un forat d’escala molt estret. Jo ja pateixo per pujar amb les 2 motxilles i els 20 quilos que arrossego des de les 5h del matí, però pujar el carro de Jenn per aquí ens acaba de matar a ambdós. Ja estem instal·lats. Ja hem arribat fins aquí. Ja tenim poc més de 700 quilòmetres d’Índia al sac i ben lligats!

Campanes
Campanes
El començament del pont
El començament del pont
Benarès i alguns ghats des del pont 
Benarès i alguns ghats des del pont

 

 

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>