Aquesta entrada és un vincle, un pont entre l’Àsia central i el sud-est asiàtic vía Europa. Un recorregut gens recte entre Kirguizistan i Bangladesh vía Catalunya on ens hem escapat per donar una grandíssima sorpresa a les nostres famílies.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu–nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Bixkek, Barcelona, Dacca, Cox’s Bazar (Bangladesh)
. Un cop acabada la nostra nestada per l’Àsia central hem decidit donar una immensa sorpresa a les nostres famílies i fer-los una visita.
La sorpresa que he donat als pares ha estat majúscula. De fet, tan gran i forta que en un moment he patit per la seva salut i fortalesa del seus cors. Això de presentar-me sense avisar trucant al timbre de casa ha estat molt fort.
En el meu cas, aquesta estada a casa, a Catalunya, ha estat senzillament meravellosa. He pogut gaudir moltíssim, a títol d’exemple, de:
.. La companyia dels meus pares, als que adoro.
.. La companyia d’altres familiars i amics als que m’estimo.
.. Bon menjar i beure, quan i com vull. Això, juntament amb el fet de no haver de caminar 25-30km cada dia carregat amb 17-21kg a sobre, m’ha ajudat en gran manera a recuperar part dels 12kg que vaig perdre entre el començament del viatge i aquesta primera aturada. Segons els pares, ‘ja no semblo en Gandhi’, cosa que en certa manera m’afalagava, doncs li tinc una profunda admiració.
.. Poder obrir l’aixeta, omplir una ampolla d’aigua potable, posar-la a la nevera i beure, i beure, i beure… Quin luxe!
.. Estones a soles, al meu aire, per indrets especials que formen part de la meva vida o d’una geografia personal i propera a casa.
.. La meva estimada Barcelona. Visitar-la, caminar-la, gaudir-la i compartir-la amb centenars de milers de persones durant trobades i moments que redefiniran el nostre millor futur individual i col•lectiu.
.. La fabulosa Costa Brava. Caminar-la, navegar-la i banyar-me.
.. L’estimada Vilafranca del Penedès i la resta del Penedès.
.. Tornar a la meva gran Colla dels Castellers de Vilafranca per seguir escrivint pàgines d’or en la nostra història particular i la de tot el món casteller. Seguim fent castells al•lucinants mentre competim amb d’altres colles amb un grandíssim nivell, aspecte que ofereix un gran espectacle i afavoreix tot el món casteller.
.. Anar a collir raïms.
.. Tornar a rebre el recolzament i ajuda de Tarannà Club de Viatges i de Travessa Equipament Tècnic Esportiu.
.. Tornar a invertir en nou equipament, reemplaçant tot allò que després d’ aquests primers mesos de viatge ja necessita ser canviat.
.. Fer reparacions i manteniment d’equip per aquelles peces que segueixen en peu i encara han de donar un bon servei.
.. Gaudir de la privilegiada vida quotidiana que tinc a casa i que sense dubte trobaré a faltar els propers mesos.
.. Moltes altres coses, petites i grans que si entrés en detalls, faria aquesta llista interminable i, com he dit, la llista només vol ser un tall d’exemple.
Les 3 fotografies següents són propietat dels Castellers de Vilafranca que les han publicat a Instagram o en format pòster i que incorporem a aquesta web amb el seu permís.
Això és cultura catalana! Això és art! Això és una passada!
. L’arribada a l’aeroport de Dacca a les 4 de la nit després de moltes hores voltant és bastant pesada. Portem moltes hores pels núvols i ara toca veure-se-les amb els uniformats d’ una nova frontera. Però malgrat el que tot això representa, vull reconèixer que poder fer el visat d’entrada a l’aeroport és un gran, grandíssim avantatge. Som molts pocs els estrangers que sortim d’un avió tan gran. Jo diria que el 90-95% del passatge són bengalís. Així que tota la resta, la petita minoria amb passaports no bengalís, ens trobem als mostradors del VOA visa on arrival, per fer-nos els visats. D’aquesta minsa minoria jo diria que nosaltres 2 som els únics que venim de turisme. Pel que sento i veig, la resta arriba per feina o potser per fer colaboració d’alguna mena.
Hem de començar fent cua per demanar un imprès, després cua per pagar en dòlars dels Estats Units i tornar a la cua inicial per aconseguir el segell final. Mentre esperem eternament, sentim que demanen una carta d’invitació, bitllet de sortida, adreça concreta a Bangladesh… i nosaltres no tenim res d’això doncs a cap ambaixada o pàgina oficial consultada durant la nostra farragosa recerca diu res de tots aquests requisits. Mentre fem la cua ja estem suant tant de calor com sobretot per la incertesa. Cada frontera, cada visat és un petit o gran malson. Quan al final ens toca, arribem amb un gran somriure i comencem la conversa amb una paraula en llengua local. Finalment ens lliurem de la carta, els convencem que sortirem per terra cap a India i com volem estar al seu preciós Bangladesh bastant de temps, encara no tenim cap bitllet de sortida. Ens demanen on estarem. Mirant una guia, hem copiat el primer hotel que hem vist a Cox’s Bazar. Ells ens demanem com sabem l’hotel i que els ensenyem tant la guia d’ on hem tret la informació com el bitllet d’avió des de Dhaka a Cox’s Bazar. Finalment, triguem gairebé 2 hores en tenir el segell-visat per 30 dies. Ha costat molts nervis, molt de teatre, bastants dòlars però el tracte per part dels uniformats ha estat molt cordial. Un d’ells acaba desitjant-nos una bona visita i ens escriu el seu telèfon per si tenim cap mena de problema.
Salvat un dels primers i principals obstacles, anem a recuperar l’equipatge facturat. Després de tant de temps des de l’arribada del vol, no sabem on estarà i si encara estarà. La meva motxilla la trobo a una gran pila com si fós a un magatzem abandonat, però l’equipatge de Jenn no hi és. Merda!!!! Després de buscar i buscar, efectivament no ha arribat i el pitjor de tot, és que no la localitzen. Ara toca fer la reclamació, esperar que el trobin i que l’enviïn a Cox’s Bazar a on volem en poques hores i on haurem d’esperar fins que recuperem les nostres cases mòbils. Quina arribada!
Un últim vol d’aproximadament 1h amb un avió d’ hèlix ens deixa a la minúscula terminal de Cox’s Bazar, un poble amb un nom ben curiós, sobretot pels anglo parlants. Recupero la meva motxilla i sortim cap al poble amb un cel gris fosc. La calor i xafogor son fortes. El sidral de gent i vida al carrer, també. Hem tornat definitivament al sud-est asiàtic i més concretament al subcontinent indi. Ja és nota, ja. Bangladesh té ara aproximadament, ni més ni menys que 170 milions de persones. Heu vist el mapa i la seva extensió? Això és brutal.
Cox’s Bazar resulta ser una destinació turística de primer ordre localment, pel que afortunadament vol dir que ens trobem molts hotels. Cerquem, comparem i agafem habitació. Estem morts de son, però si ens dutxem i aturem ara, ja no aixecarem el cap, així doncs, seguim per veure aquesta nova part del món.
El tràfic de vehicles no és massa greu, però els rickshaws tant de bicicleta com els sorprenentment elèctrics, son com les mosques i ens passen per tot arreu. La calor, xafogor i olors ens situen clarament al mapa. Els colors són cridaners. Hi ha gent per tot arreu. Ens hem allotjat a la part del poble més propera a l’aeroport i no a on estan els hotels més grans davant la platja, però anem a passejar per aquesta gran, llarga i ampla platja on estem miraculosament força tranquils. Quan arribem a la part de costa davant els hotels, llavors sí que la gent pren el protagonisme. Uns pocs es banyen vestits, d’ altres estan estirats per les cadires. El cel segueix tapat deixant anar alguna gota de tant en tant. La tornada a l’hotel la fem no per la platja sinó per un carrer envoltat de vida real i quotidiana de la que podria escriure tants detalls! Suposo i espero que aniré descrivint tots els que pugui al llarg de les properes setmanes. Ara només acabem d’arribar i jo ja no puc més. M’adormo amb el telèfon a la mà i ja no encerto la majoria de les lletres per escriure aquest diari.
