Jenn i Lluís. Una foto d'ambdós junts. Què poques en tenim d'aquestes, doncs no és normal que algú ens acompanyi

Blanes – Montgat

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

.

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Des de la costa (Blanes), ens endinsem terra endins per gaudir moltíssim del bosc, el silenci i els ocells, tot creuant durant uns dies el Parc Natural del Montnegre i el Corredor. Després tornem a la costa per caminar a tocar de la mar fins arribar al penúltim dia de la nostra ruta, repte, projecte, aventura.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Blanes, Tordera, Hortsavinyà, Vallgorguina, Parc del Montnegre i el Corredor, s. Andreu del Far, Can Bordoi, Dosrius, Argentona, Mataró, Vilassar de Mar, Premià de Mar, Ocata, El Masnou, Montgat

 

. Després de passar un temps de luxe amb els nostres estimats amics Montse i Jordi que ens han acollit meravellosament a casa seva, ens acomiadem i anem a per una altra cita! Sí, això de tornar a casa, a la nostra estimada Catalunya, té grans avantatges. Podem visitar alguns estimats i bons amics al llarg de la ruta o fins i tot, alguns estimats i bons amics ens honoren volent compartir amb nosaltres un tram de la mateixa ruta. Sí, avui és un altre dia especial per què tenim una cita amb un estimat i bon amic. Una cita per tal de veure’ns i caminar un tros plegats.

. A l’estació de tren de Blanes, allà on vàrem arribar caminant fa dos dies sota una calor matadora, ens trobem amb un altre molt estimat amic, en Josep M. Amb ell tenim una excel·lent relació des de fa molts anys. És una persona molt especial per nosaltres i avui ens trobem per que vol venir a caminar amb nosaltres.

. En Josep M. viu al Penedès, avui s’ha llevat a les 5h del matí, ha conduït durant dues hores i tot això ho ha fet expressament per venir a caminar amb nosaltres. Ens honora i ens fa molt feliços.

. Ens trobem tots tres a l’estació de tren de Blanes, ens alegrem moltíssim, ens fem abraçades i aviat ens posem en marxa. Anem a cercar el GR92 per caminar entre camps en direcció a Tordera. Creuem el riu Tordera que porta molt poca aigua, arribant després al poble del mateix nom per fer una aturada d’esmorzar.

. Quin plaer caminar i parlar amb en Josep M. És un home culte, sensible, maquíssim. Ens podríem passar hores i més hores amb ell.

. Deixem Tordera per seguir camins que creuen alguns conreus, fins que a poc a poc aquests van donant pas a boscs de pins i alzines sureres.

. En Josep M. ens acompanya un total d’uns 15 quilòmetres fins un punt al mig del bosc, a l’ombra, on ens aturem per seguir parlant sense haver de carregar les pesades motxilles. Ell després haurà de desfer part del camí per anar a cercar el seu vehicle. En total suposem que caminarà uns 24 – 25 quilòmetres, que no està gens malament.

. Quan ell ha de marxar, arriba una altra trista hora dels adéus. Igual que ens ha succeït al matí quan ens hem trobat, hem pogut repetir abraçades, petons i desigs de retrobament pel Penedès, com als ‘vells temps’.

Hem estat fabulosament bé amb ell. Quina il·lusió i alegria haver estat acompanyats durant gairebé tot el dia per una persona tan especial que ha fet un esforç considerable per caminar amb nosaltres part de la nostra aventura.

. Tornem a ser sols. La resta del dia la passem dins els boscs, però caminant per una pista forestal o per uns camins força accessibles.

. Gaudim immensament del silenci i els cants dels ocells.

. Arribem a Hortsavinyà, un indret bonic, bucòlic que tant a Jenn com en a mi ens agrada molt. Ens sentim en pau. Ens sentim còmodes i fins i tot diria que ens sentim com embolicats suaument per l’indret i la natura. No sabem què té aquest lloc que ja vàrem descobrir fa cinc anys, però ens encanta. Hi ha alguna esplanada, tres o quatre fonts d’on surt aigua potable (un tresor), silenci, ocells i una escola per infants de 3 fins a 12 anys.

. Mentre seiem per descansar, recuperar forces i beure molta aigua, arriba una senyora molt riallera preguntant-nos què fem allà. Ens veu cansadets, aparcats al costat de les grans motxilles. En explicar-li el nostre periple, es desencadena una enriquidora, interessant i molt amena conversa. Aquesta senyora és la nova directora de l’escola. Ens explica coses de l’escola com per exemple que tenen 42 alumnes, d’edats compreses entre 3 i 12 anys, que viuen pels voltants, no es queden a l’escola a dinar… Ens convida a un glopet d’una beguda que porta. Ella és molt amable, divertida, riellera i està molt il·lusionada amb activitats i projectes que vol implementar a l’escola el curs vinent. Fins i tot ens suggereix que potser ens porta aquí per parlar a la canalla sobre el nostre viatge. Estaríem encantats. Li desitgem molta sort i força per desenvolupar la seva feina. Ella marxa i ens acomiadem carinyosament.

. Un xic més tard arriba una senyora amb dos fills de sis i set anys. Ella també és molt oberta i en veure’ns allà asseguts a un banc, ens pregunta. Darrera la nostra resposta també trobem la típica reacció de sorpresa, incredulitat i admiració. Amb ella també tenim una bonica i llarga conversa fins que l’activitat dels seus nens aconsella que ells tres segueixin el camí cap a casa. Ha estat un altre plaer parlar amb aquesta senyora.

Tordera. Benvinguts
Tordera. Benvinguts
Tordera. Parc infantil
Tordera. Parc infantil
Josep M. i Jenn. Quin honor, plaer i sort poder compartir ruta amb aquest fantàstic amic!
Josep M. i Jenn. Quin honor, plaer i sort poder compartir ruta amb aquest fantàstic amic!
Jenn i Lluís. Una foto d'ambdós junts. Què poques en tenim d'aquestes, doncs no és normal que algú ens acompanyi
Jenn i Lluís. Una foto d’ambdós junts. Què poques en tenim d’aquestes, doncs no és normal que algú ens acompanyi
Lluís seguint el GR92
Lluís seguint el GR92
Caminem a vegades per pistes forestals en silenci i envoltats d'arbres, boscs i ocells
Caminem a vegades per pistes forestals en silenci i envoltats d’arbres, boscs i ocells
Direccions i distàncies. Cap de Creus (d'on venim), 240 km. La lluna (on NO anem) 384.403 km
Direccions i distàncies. Cap de Creus (d’on venim), 240 km. La lluna (on NO anem) 384.403 km
Meditació a Hortsavinyà, un indret perfecte per fer-ho
Meditació a Hortsavinyà, un indret perfecte per fer-ho

 

. Dia sencer caminant per boscs, muntanyes, camins, pistes forestals… Gaudint moltíssim del silenci, natura, arbres, ocells amb els seus meravellosos cants… Patint el sol, molta calor i la nostra mútua companyia, que està molt al límit després de tants i tants i tantíssims mesos junts les 24 hores del dia, en condicions gairebé contínues diguem que de desconfort, brutícia, gana (poca), set (molta), dolor (bastant), cansament…

. En tot el dia l’únic rastre de ‘civilització’ ens l’ha donat el petit poblet de Vallgorguina. Aquí hem pogut fer un àpat i després de buscar per tot el poble, hem trobat una font on beure moltíssima aigua i tornar a carregar uns quants litres, doncs per les muntanyes patim molta calor, suem i perdem molta aigua, trobant poquíssimes fonts.

. Una curiositat que hem trobat per aquesta ruta entre el bosc, ha estat les restes d’un forn de calç. Creiem que és quelcom curiós i interessant. Després d’aquest text publiquem tres fotos on les persones que entenguin el català i que estiguin interessades, podran llegir l’explicació. Però com afortunadament també tenim lectors d’altres llengües, per si els interessa el contingut del text de la foto i per que ho puguin traduir més fàcilment, aquí copiem un resum del text, per facilitar la seva traducció:

Forn de calç d’Hortsavinyà

La calç era un element molt empleat fins al principi dels anys 30 del segle passat. S’utilitzava per a la construcció (barrejada amb sorra), per emblanquinar parets, com a desinfectant i per sulfatar les plantes contra les plagues.

En aquests forns de calç es col·locava la pedra calcària per exposar-la a temperatures de 800 a 1.000°C fins que adquiria un color blanquinós. Amb la temperatura, la pedra es convertia en calç viva en un procés que podia durar entre mes i mes i mig.

Els forns es construïen en terrenys amb pendent, força llenya al voltant i pedra calcària abundant que s’arrancava amb pics i malls. Aprofitant el desnivell creaven un espai de 2 a 4 metres de diàmetre i alçada. Allí construïen la caixa amb paret de pedra en sec, unes pedres a la base i una porta de 150 a 200 cm a la part més baixa.

Sobre la volta es col·locaven les pedres més grosses accedint per la porta. Es tapava part d’aquest accés, deixant espai per entrar la llenya per la combustió.

Després per dalt s’acabava d’omplir amb pedres més petites fins a la boca. Es cobria amb el paller tapat amb fang, deixant al seu centre un pas per la sortida del fum.

Un cop calcinades les pedres, es procedia a desmuntar-ho a cops de pic per desfer la calç viva, primer en trossos i després en pols a un molí.

Finalment la calç es posava en sacs pel seu transport i distribució.

. La xarxa de Parcs Naturals de Barcelona abasta 100.625 ha, que representa el 22% del territori on viu el 70% de la població de Catalunya.

. Al final del dia, des de dalt el santuari del Corredor he pogut veure la torre de comunicacions de Collserola, de Barcelona. Ja veig en certa manera Barcelona! Quin salt al cor que m’ha fet veure quelcom de la meva estimada ciutat, de la nostra desitjada destinació final! Ja gairebé que la tinc a tocar dels dits!

Forn de calç
Forn de calç
Forn de calç. Text
Forn de calç. Text
Forn de calç. Esquema
Forn de calç. Esquema
Direccions i distàncies. Farmaciola (Medical kit), 0,0009 km. El sol (on NO anem) 150.000.000 km
Direccions i distàncies. Farmaciola (Medical kit), 0,0009 km. El sol (on NO anem) 150.000.000 km
El bosc, preciós, atapeït i font de vida
El bosc, preciós, atapeït i font de vida
Per que ens estimem molt els arbres
Per que ens estimem molt els arbres
El cansament, la calor i d'altres factors de l'aventura converteixen gairebé qualsevol lloc, en un bon indret per descansar
El cansament, la calor i d’altres factors de l’aventura converteixen gairebé qualsevol lloc, en un bon indret per descansar
Vallgorguina. Rocòdrom infantil i cartell reivindicatiu de la llibertat i independència de Catalunya. //// Catalonia wants to fly, free (independent)
Vallgorguina. Rocòdrom infantil i cartell reivindicatiu de la llibertat i independència de Catalunya. //// Catalonia wants to fly, free (independent)

 

. Seguim baixant des del santuari del Corredor entre boscs i més boscs. Passem per camins o pistes forestals. Alguns camins estàn en força males condicions, cosa que afecta molt a Jenn. El cansament, la calor i el pes de la motxilla, juntament amb alguns trams de camins amb força pendent que tenen sorra o pedretes petites molt lliscants que ens amenacen de tirar-nos a terra a la més mínima relliscada, segueix minant el nostre ‘passeig’ i la nostra convivència.

. Passem per davant una estació de bombers on ens sorprèn veure un gran, bonic i nou helicòpter. Caram quina bèstia de màquina.

. A Can Bordoi, una enorme casa, ben bonica, amb uns quants edificis pels voltants com estables i vivendes on potser vivien els antics sirvents o masovers, trobem una font. Com passa sovint, fem festa! Mentre estem descansant, celebrant la màgia de l’aigua, coneixem un veí que en veure’ns tan carregats, ens pregunta. La seva reacció a la nostra resposta és la normal, i a continuació ens fa moltes més preguntes, a l’hora que ens afalaga amb els seus comentaris i boniques paraules. Paraules d’admiració que ens alimenten a seguir endavant. Aquest trempat veí resulta que és músic i ens regala uns nespres, d’un nesprer que té a un pati comú compartit amb altres veïns.

. Arribem fins la Torrassa del Moro on per seriosos i greus problemes personals i de convivència, deixem definitivament el GR92. Anem cap a la costa.

. Mentre estem baixant dels turons del P.N. del Corredor cap a la costa, caminant sota un fort sol, un cotxe s’atura al nostre costat. Un home ens pregunta: -‘Coneixeu això?’ -‘No gaire’. -‘Doncs esteu de sort. Aquí hi ha una font’. -‘Gràcies!!!’ Quin detall més maco i d’agraïr. Trobem la font i tornem a fer una ‘petita festa’.

. A primera hora de la tarda arribem al poblet de Dosrius per fer un àpat. Allà acabem a un restaurant on després de dinar, quan estàvem a punt de tornar-nos a penjar les motxilles, els pares del jove i emprenedor propietari / cuiner de 28 anys, ens pregunten sobre les motxilles. En respondre, la parella es queda bocabadada. Segueixen un reguitzell de preguntes i encetem una molt bonica i amistosa conversa.

Com ells semblen molt a gust amb nosaltres, completament encuriosits amb la nostra aventura, i nosaltres ens sentim molt còmodes amb ells, molt ben acollits i també amb ganes de conèixer-los millor a ells i els seus fills i néts, ens quedem una llarga estona al seu restaurant xerrant, veient fotos d’ells, la seva família… Quina parella més agradable i maca!

El pare ens convida a un cafè (segona invitació esporàdica, honesta, desinteressada i generosa d’un català. Segon miracle). Seguim parlant. Al cap d’una estona arriba la seva filla petita de 18 anys, qui amb el seu germà de 28 (l’empresari emprenedor del restaurant on sóm) són monitors d’un centre d’esplai i excursionisme. Quan la filla s’assabenta del nostre viatge, també queda totalment sorpresa.

Com ella i el seu germà són monitors d’un centre d’esplai i excursionisme, sense cap ànim de notorietat o protagonisme, els proposem de conèixer i xerrar amb els altres monitors i nens, si són per allà. Ells accepten la idea i els anem a veure. Arribats al centre d’esplai i excursionisme coneixem a molts pocs nens, però sí que a uns quants monitors. Una colla de noies i nois d’uns 18 anys, molt macos. Molt sans. Com tots plegats, ells i nosaltres, compartim l’amor per caminar o per la natura, aviat ens entenem. Els expliquem coses, ens fan preguntes, ells ens expliquen els seus viatges, excursions i ens mostren fotos de les seves sortides.

. Amb tanta socialització, havent tingut la sort de conèixer totes aquestes persones, ens van passant les hores, seguim fruint de la companyia de persones molt maques i gairebé ens oblidem de seguir caminant la nostra ruta.

Avui teníem previst acabar entre Argentona i Mataró, però mentre parlàvem amb el jove grup de monitors al seu local, una de les monitores ens diu que si volem, podem acampar allà mateix, al pati. Davant d’aquesta invitació, tornem a mirar el mapa, fer càlculs i replantejaments del dia d’avui i sobretot del dia de demà… i com estem tan a gust amb aquests nous amics, decidim donar la caminada del dia per acabada. Amb la tranquil·litat de no haver de caminar més per avui (tot i que demà haurem de caminar més del previst per compensar-ho), dediquem la resta del vespre a seguir parlant amb aquest jovent, amb els pares del restaurant, tornem al restaurant per sopar i acampem tranquils. Al final del dia plantem la tenda al damunt d’un antic cementiri, que ara és el pati d’un centre excursionista gestionat per una colla de gent jove que guia i porta d’excursió a nens d’entre 8 i 17 anys. Uns joves sans, excursionistes i molt responsables que comparteixen i ensenyen valors com l’amor i respecte per la natura, companyerisme, … És per això que al vespre els deixem una petita nota que diu:

‘Moltes felicitats a tots/es vosaltres per la feina que feu com a monitors/es. És molt sa, educatiu i important. La tasca que feu amb els nens i nenes és didàctica i una bona base per ajudar als seus pares a pujar futurs adults amants de la natura, responsables i educats. Una forta abraçada de dos caminants. Jenn i Lluís’

. Un núvol d’un dels nostres ocells preferits, les orenetes, ens sobrevola mentre preparem la tenda. Aquesta nit serà l’última nit d’acampada. Avui entrem dins el nostre petit palau mòbil al mig del poble de Dosrius, sota un núvol i meravellós concert d’ocells, amb la tranquil·litat de tenir el permís d’aquests joves tan macos i sans que ens han permès gaudir del pati. Avui acampem tranquils per passar la nostra última nit d’acampada de tot el viatge. Per passar la penúltima nit de la nostra llarga, llarguíssima aventura.

Alguns trams són un xic emprenyadors
Alguns trams són un xic emprenyadors
Un camp conreat entre els boscs
Un camp conreat entre els boscs
Mapa del Parc Natural del Montnegre i el Corredor
Mapa del Parc Natural del Montnegre i el Corredor
Can Bordoi
Can Bordoi
La Torrassa del Moro
La Torrassa del Moro
Dosrius, ajuntament
Dosrius, ajuntament
Dosrius, restaurant familiar amb dolces i excel·lents persones
Dosrius, restaurant familiar amb dolces i excel·lents persones
Postal pels admirables monitors amb un missatge que diu: 'Moltes felicitats a tots/es vosaltres per la feina que feu com a monitors/es. És molt sa, educatiu i important. La tasca que feu amb els nens i nenes és didàctica i una bona base per ajudar als seus pares a pujar futurs adults amants de la natura, responsables i educats. Una forta abraçada de dos caminants. Jenn i Lluís'
Postal pels admirables monitors amb un missatge que diu:
‘Moltes felicitats a tots/es vosaltres per la feina que feu com a monitors/es. És molt sa, educatiu i important. La tasca que feu amb els nens i nenes és didàctica i una bona base per ajudar als seus pares a pujar futurs adults amants de la natura, responsables i educats. Una forta abraçada de dos caminants. Jenn i Lluís’

 

. Hem dormit molt bé al pati, també antic cementiri, de l’esplai excursionista tot i que les campanades de cada quart d’hora, de totes les hores de la nit, han estat molt molestes. Per si no fos suficient, les hores en punt les repeteixen al cap d’un parell de minuts d’acabar-les de tocar. Els responsables de l’església no entenen que la gent ha de dormir, ha de descansar i que com a mínim entre les 22h i les 6h haurien de fer callar les campanes? Ja no estem a l’edat mitjana. La gent té rellotges. A la nit, silenci! Ha estat una sorpresa emprenyadora, molesta i innecessària.

. Ens llevem molt fosc a quarts de cinc per poder fer més ruta, mirant d’evitar tot el que puguem la forta calor que fa aquests dies. També ho fem per mirar de compensar la menor distància caminada ahir.

. Deixem el poblet de Dosrius a través d’un petit caminet de sorra que va enganxat i en paral·lel a una riera típica del Maresme. El camí és coquetó. A voltes és un veritable túnel que es cola per sota de les canyes. Aquestes ens regalen una agradable ombra que ens encantaria endur-nos amb nosaltres per més endavant. El passeig dura uns pocs quilòmetres fins a Argentona, per després convertir-se en una vorera a tocar d’un carrer que ens permet arribar a Mataró, a la platja i a la mar Mediterrània.

. Ja tornem a ser a la platja. Ara arribem per quedar-nos, doncs caminarem a tocar de la mar fins a Barcelona. Durant molt de tram caminem per una vía peatonal i ciclista a tocar de la sorra de la platja. L’aigua pinta molt neta.

El camí és absolutament pla, còmode, de tant en tant amb bancs per seure, fonts d’aigua potable, lavabos… un luxe de camí. El problema principal és que el sol ens està rostint. Cau i pica amb molta mala llet. Nosaltres seguim avançant completament tapats amb mànigues llargues, barrets o mocadors i suant molt.

. Em fa certa emoció veure un cartell que anuncia la nostra destinació final, Barcelona, a només 22 quilòmetres!!!!

L’emoció es multiplica quan des del nostre camí, des de la sorra veiem el perfil de Barcelona. Ahir al vespre ja em va fer un salt el cor en veure la torre de comunicacions de Collserola, però és que avui veiem els edificis més alts i força representatius de la nostra ciutat, de la nostra destinació, del final d’aquesta aventura. Ara sí que ho tenim a tocar!

. Seguim caminant arran de platja i sota un sol que ens està matant. La calor, creiem que amb temperatures als voltants dels 34 – 35°C i amb humitat, ens està fonent al nostre pas per Ocata, el Masnou i finalment per avui, Montgat.

. La mar està ben plana, bonica, molta gent gaudint de la platja, banyant-se i nosaltres vestits, tapats, suant. Arriba un punt que ens hem d’estirar a terra per descansar i fins i tot, dormir un xic, malgrat no tenim cap banc però sí que trobem una petita ombra d’un sol pi.

. Avui és el nostre penúltim dia de ruta i tenim una cita molt especial. Avui ens trobem i anem a dormir a casa d’uns bons amics, Patri i Sergi. Avui tenim la gran sort de poder passar la nostra última nit amb uns molt bons amics que viuen a Montgat. Ens fa molta il·lusió veure’ls, xerrar amb ells i demà partir de casa seva per fer els últims quilòmetres.

. Arribem a la seva casa a les 16h, amb una calor angoixant, completament rostits, suats i força bruts. Fa molta calor. Ens rep la Patri. Quina alegria de dona! Només entrar a casa seva ens diu que ens posem còmodes, prenguem una dutxa (més que necessària), ens ofereix una llimonada fresca i més tard podem fer la bugada. Un cop nets, ja podem seure i parlar com a persones. Ens sentim més persones i ja estem en condicions de seure per compartir unes boniques hores de conversa, hospitalitat, generositat i amistat. Quin plaer estar i conversar amb ella! Quin luxe passar l’última nit a casa seva!

. Demà, per increïble que sembli, Barcelona !!!!

Una cucada de túnel / camí per arribar a la platja
Una cucada de túnel / camí per arribar a la platja
M'agrada la gent que deixa empremtes i no cicatrius. Per una veritable i immediata igualtat de gènere i eradicació de la violència dels homes contra les dones //// I like people who leaves footprints and not scares. For a truly and immediate gender equality and the end of all kind of violence from men to women
M’agrada la gent que deixa empremtes i no cicatrius. Per una veritable i immediata igualtat de gènere i eradicació de la violència dels homes contra les dones //// I like people who leaves footprints and not scares. For a truly and immediate gender equality and the end of all kind of violence from men to women
Benvinguts a la mar, a la platja! Ara ja no la deixem fins a casa, a Barcelona
Benvinguts a la mar, a la platja! Ara ja no la deixem fins a casa, a Barcelona
El camí que ens resta transcorre a tocar de la mar
El camí que ens resta transcorre a tocar de la mar
Guess who is back? WE are back! WE are back! //// Adivina qui ha tornat? Nosaltres hem tornat! Nosaltres hem tornat!
Guess who is back? WE are back! WE are back! //// Adivina qui ha tornat? Nosaltres hem tornat! Nosaltres hem tornat!
En Jaume, tot un personatge de l'equip de neteja de les platges
En Jaume, tot un personatge de l’equip de neteja de les platges
Un cartell que ja anuncia el final de la nostra ruta. Només manquen 22 quilòmetres!
Un cartell que ja anuncia el final de la nostra ruta. Només manquen 22 quilòmetres!
Ara sí que veiem Barcelona al fons. Ja la veiem amb els nostres ulls
Ara sí que veiem Barcelona al fons. Ja la veiem amb els nostres ulls
La calor és asfixiant. Els 34 - 35°C amb humitat ens està fonent. Hem de reposar a una petita ombra
La calor és asfixiant. Els 34 – 35°C amb humitat ens està fonent. Hem de reposar a una petita ombra
A les portes de casa...
A les portes de casa…

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>