Aquesta meravella de la natura la considerem un reflex de nosaltres mateixos. Una criatura delicada, vulnerable, però amb una gran força, determinació i perseverança que la fa esquerdar i obrir-se pas a través d'una duríssima capa d'asfalt

Bojnurd – Parc Golestan

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.

Hem seguit caminant per alguns trams ben bonics amb camps verds i conreats al nostre voltant, després ens hem tornat a submergir en un dur desert, dins un mar de no-res amb pocs pobles cada molts quilòmetres i hem acabat dins el fabulós parc nacional de Golestan amb muntanyes atapeïdes d’espessa vegetació i boscos amb una rica (i perillosa) fauna autòctona.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Bojnurd, Memeljeh, Tatar, Badranlu, Kerik, Ashkhaneh, Mehmanak, Keshanak, Zamansofi, Qazi, Jozac, Chaman Bid, Bash Kalateh, Robat e Qarabil, Cheshmeh Khan, Parc Golestan

.

. Abans de sortir de Bojnurd tenim 2 oferiments per prendre te.

. En ruta un gran camió aturat ens obsequia amb un te.

. Un cotxe s’ofereix a portar-nos.

. El paisatge canvia força. Deixem les grans planes amb bàsicament blat i d’ altres conreus que arribaven fins els turons custodiadors de l’ autopista i passem a camps treballats que s’emparren pels turons molt més suaus que ara toquen a la carretera. La carretera avui és de 2 carrils, un per sentit, separats per una sola línia. El millor son els conreus per que tenim moltes vinyes i em sento gairebé com a casa, a Catalunya, al Penedès. Aquestes vinyes, verdes com la camisa dels Castellers de Vilafranca em transporten a casa. Fins i tot abandonem la carretera per endinsar-nos dins una vinya, trepitjar el terra terrós, treballat i tocar uns preciosos pàmpols verds. Durant uns minuts tornem a estar collint raïms com fem un dia cada any als voltants de la meva bonica i estimada Vilafranca del Penedès.

. Al poblet de Tatar veiem com venen el que de lluny pensàvem que eren tovalloles de colors. En atansar-nos descobrim que venen una mena de sucs, melmelades i unes curioses tires de fruita bullida, premsada, deixada assecar al sol i presentada en fines capes protegides amb plàstic. És bonic i colorista!

. Fem uns quants quilòmetres fins que Jenn diu prou. Llavors enviem un missatge al nostre amable amfitrió per que ens vingui a rescatar. El nostre amic amb el que hem dormit ens recull amb el deu cotxe i ens porta de retorn a casa seva a Bojnurd on passem una altra fabulosa tarda-vespre.

Vinyes que ens porten de retorn a casa, al nostre estimat Penedès
Vinyes molt més emparrades i difícils de treballar
Vinyes molt més emparrades i difícils de treballar
Fruita bullida, premsada, deixada assecar al sol i presentada en fines capes protegides amb plàstic
Fruita bullida, premsada, deixada assecar al sol i presentada en fines capes protegides amb plàstic
Venedor ambulant al voral de la carretera
Venedor ambulant al voral de la carretera

 

. Els nostres estimats segons amfitrions de Bojnurd que s’han desfet en atencions no es volen acomiadar de nosaltres a casa seva sinó que a les 5h del matí, ambdós agafen el cotxe per acompanyar-nos al punt on acabàvem ahir la caminada. Ahir al vespre la muller va estar cuinant durant 3 hores per oferir-nos 2 plats iraniàns exquisits. Vàrem acabar de sopar a les 23h i avui tots ens llevem aviat. Aquesta vida social és molt interessant i enriquidora però la manca d’hores de dormir i les pallisses físiques que ens regalem cada dia ens estan deixant exhaustes ben aviat.

. Ens acomiadem d’ells a la carretera, al mig del no-res, on vàrem acabar ahir, desitjant-los el millor i que aconsegueixin el seu gran objectiu. Preferim no publicar res d’aquests delicats temes ara per si d’alguna remota manera poguéssim afectar-los.

. Caminem molts quilòmetres entre turons pelats, tocant la carretera. No és fins que arribem al poble d’Ashkhaneh que la vall torna a obrir-se i l’agricultura ben treballada s’apodera de qualsevol troç . Els poblets son petits, tret de Ashkhaneh.

. Abans de Mehmanak un cotxe de policia em passa i uns quants metres enrere es creua amb Jenn. El cotxe s’atura i no li demanen el passaport sinó que sembla que tenen ganes de conversa. Jenn va responent mentre la motxilla la va matxacant per estar quieta d’empeus. Jo veig l’escena des de lluny pensant que li comproven el passaport. Des de lluny els uniformats em fan senyals per que torni enrere fins on estan ells. Jo els faig senyals de que no vaig. No desfaré ruta ja caminada per veure uns uniformats. De lluny els faig entendre que si volen res de mi, com ells van en cotxe, que facin marxa enrere i que siguin ells els que s’atansin. La motxilla pesa massa. Sembla que no els interesso prou, no venen, jo segueixo caminant i adéu.

. Arribant a Mehmanak un veí del poble atura el cotxe, ens ofereix portar-nos i una ampolleta d’aigua. Un altre cotxe gairebé ens atropella per oferir portar-nos.

. Entre Mehmanak i Keshanak un cotxe ens avança, fa mitja volta i 2 homes baixen per donar-nos la benvinguda a Iran. Després ens fan les preguntes típiques i acaben amb la seva rotunda conclusió: Ens diuen que hem d’anar en moto o bicicleta per que caminant és massa difícil per nosaltres…

. Poc abans d’arribar a Keshanak un home aparca el cotxe al voral i ens crida per que l’esperem. Finalment ens atrapa i ens cus a preguntes. Li donem la nostra web i en esbrinar el que estem fent, es torna blanc. Sou genials! Esteu bojos! Veniu a casa! Si no voleu per que és a un poble que ja heu caminat, demà us buscaré… Ja veurem com acaba aquest nou “seguidor”.

. Al vespre-nit trobem la bondat i l’allotjament a la mitja lluna roja de Keshanak on un grup d’amables iraniàns kurds ens deixen estar a una habitació on podem dormir còmodament. Gaudim d’una bona dutxa, te, converses molt agradables i un saborós sopar, de nou a les 23h. Què tard que sopen tots!
Mentre fem amistat, ells ens mostren vídeos de dances kurdes, nosaltres fotos de torres humanes catalanes i també descobrim que tenim 2 coneguts europeus comuns que també es varen aturar aquí. Un altre caminant que ens vàrem creuar al Pamir l’any passat i una dona que va córrer per Iran i amb la que ja estàvem en contacte vía correu electrònic. Abans del sopar aprofitem per enviar un correu a aquesta corredora juntament amb fotos amb els seus amics, ara els nostres amfitrions.

El paisatge és un mar de turons. Molts pelats, alguns conreats
El paisatge és un mar de turons. Molts pelats, alguns conreats
Quan la calor del migdia es fa notar afegida al dormir amb prou feines 5 hores degut a la nostra vida social, una curta migdiada és tan necessària com revigoritzant
Quan la calor del migdia es fa notar afegida al dormir amb prou feines 5 hores degut a la nostra vida social, una curta migdiada és tan necessària com revigoritzant


. Al matí la temperatura és fabulosa. La sortida de sol ens mostra uns verds preciosos que pugen per la vall per on caminem, arribant fins les muntanyes properes que ara sí, tenen uns quants arbres. La plana, per conreus i els poblets, una mica emparrats a les muntanyes com si fossin el folre i manilles d’un gran castell.

. Passem pel costat d’un camp de cirerers i una senyora apareix de dins una mini-cabana per oferir-nos te. L’acceptem, estem amb ella i també ens treu iogurt, pa i cireres per fer un petit esmorzar.

. Entre Keshanak i Qazi el paisatge és ben bonic. Gran vall totalment verda i conreada per la dreta i petits camps verds treballats a l’esquerra emparrant-se cap als propers turons que finalment acullen uns quants arbres.
En canvi, a partir de Qazi la carretera puja i puja amb un entorn desèrtic pelat del tot i sense res de res. Cap arbre, cap ombra, cap poble, cap casa… Això és així fins a Jozac, però malauradament després continua igual fins a Chaman Bid i més endavant. No s’acaba mai.

. Al poblet de Jozac un dels admiradors d’ahir a la tarda ens està esperant. Certament sembla que el vàrem impressionar. Xerrem una mica i com està entusiasmat amb el que fem s’apunta a caminar amb nosaltres. Durant aproximadament 6 quilòmetres ens fa companyia. És amable i atent. La seva companyia ens costa una mica d’energia extra doncs malgrat no ens faci gràcia perdre l’alè parlant, involuntàriament ens obliga a parlar amb ell. Parlar costa energia i si a més és al mig del dia, amb una llarga inacabable pujada, el desgast es nota. Però la seva actitud és bona. Positiva. A més, les seves molt afalagadores paraules ens omplen d’alegria, satisfacció i ens inflen un xic el nostre petit ego. Aquell ego que mirem sempre de minimitzar amb una predominant modèstia. Però malgrat la nostra sempre present modèstia, les seves paraules i frases d’admiració vers el nostre projecte ens donen forces per continuar.

. Ja tots dos sols, arribem al poble de Chaman Bid que és lleig amb ganes. Aquí rebem carabasses per dormir quan preguntem a un parell de llocs. Al segon, sembla que realment els dol no poder-nos allotjar. Nosaltres ho acceptem i entenem. Si no poden, cap problema i gràcies. Però ells se senten malament així que abans de seguir camí deixant el poble enrere, no ens permeten marxar sense convidar-nos a te, pa, formatge i mantega. Son així de generosos.

. Però per generosos tenim l’última parella del dia. Hem deixat el patètic poble de Chaman Bid i uns quilòmetres més enllà, després d’un altre tram de no-res, quan ja hem sobrepassat els 30 quilòmetres caminats el que vol dir que ja anem molt tocats, arribem a una àrea de servei com a última opció per trobar allotjament. Aquí una parella ens convida a seure al terra per compartir el seu pícnic. La conversa amb aquest enginyer químic i sa muller és bona i simpàtica. Ens han vist caminant per la carretera. Ara ens conviden al que per nosaltres ja serà el sopar i quan marxen, ens inflen a regals de menjar com dolços, refresc, plàtans, maduixes, mitja síndria (!) i pa. No sabem com aturar-los. Fins i tot ens volen regalar l’estora que porten per posar al terra i gaudir dels seus pícnics professionals. Ens acomiadem molt entranyablement. Com fa fred i bufa fort el vent, avui acabem dormint dins una mesquita.

Poble d'Azadegan
Poble d’Azadegan
Poble de Zamansofi
Poble de Zamansofi
Aquesta senyora que sembla viure aquí durant l'estiu ven les cireres que cull al seu costat i ens convida a te fet escalfant l'ampolla negra directament sobre el petit foc de la dreta
Aquesta senyora que sembla viure aquí durant l’estiu ven les cireres que cull al seu costat i ens convida a te fet escalfant l’ampolla negra directament sobre el petit foc de la dreta

 

. Seguim caminant per un desert. Ahir començàvem a una bonica i verda vall però en deixar-la vàrem endinsar-nos a un desert pelat que ens va acompanyar fins el moment de plegar al final del dia. Avui al matí la cosa no canvia gens. De fet, s’eternitza i amb el pas de les bones primeres hores del dia quan podem caminar amb bona temperatura, la cosa es posa més lletja. Arribem dalt un petit port des d’on podem divisar millor la ‘dimensió de la tragèdia’. Un mar de no-res amb la carretera que es perd a l’ horitzó, és el que tenim pel davant a mig matí. A partir de llavors, seguim endinsant-nos a una gran paella calenta plena de terra, pedres i unes quantes plantes més fortes que l’acer.

. Parlant de plantes fortes, quedem bocabadats en trobar una petita planta que és tot un exemple i una declaració de principis. Aquesta meravella de la natura la considerem un reflex de nosaltres mateixos. Una criatura delicada, vulnerable, però amb una grandíssima força, determinació i perseverança que la fa esquerdar i obrir-se pas a través d’una duríssima capa d’asfalt.

. Un cotxe s’atura i ofereix portar-nos.

. Arribem a un altre petit, lleig i desolador poble, Robat e Qarabil. En creuar-lo gairebé a migdia amb un sol matador un avi, assentat prenent l’ombra, ens convida a prendre un te a casa seva. Anem de bon grat. Seiem al terra de la sala coberta de catifes i a través de la seva muller, l’home ens obsequia amb un te, pa, mantega i una bona companyia tot i que no ens podem comunicar gens. Les poques paraules apreses en farsi no ens porten enlloc. L’home seu davant nostre mirant-nos. No calen paraules. De fet aquest és un dels reptes i raons per les quals vàrem triar la ruta entre Tailàndia i Catalunya. Per trobar-nos amb persones sense cap idioma en comú i esforçar-nos per trobar la manera de comunicar-se de la manera més simple possible, sense tenir cap idioma com a eina. Comunicant-nos a través de la nostra humanitat.

. Al final de la distància prevista per avui, forçada en bona part per l’absència de civilització durant molts quilòmetres, ens trobem davant uns poquíssims edificis, la majoria abandonats i petits al voltant d’una benzinera. Estudiem la zona per veure si seria possible acampar. Preguntant a les 2 úniques persones que veiem i que porten la benzinera, un garatge i un rebost, acabem acceptant la generosa i hospitalària invitació per estar-nos a casa del botiguer qui només deixar les pesades motxilles dins sa habitació/casa, ja ens prepara un te (com no). Després amb sa filla compartim un gelat, podem descansar estirats sobre les típiques catifes, ens posem a dormir passades les 20h però cap a les 23h toca sopar. Ell porta unes hamburgueses, pa i sopem fins a mitjanit quan tornem a dormir molt agraïts per la seva hospitalitat i generositat.

I després de la corva? Doncs més desert
I després de la corva? Doncs més desert
Molts quilòmetres de desert, de no-res, cap ombra i molta calor per endavant
Molts quilòmetres de desert, de no-res, cap ombra i molta calor per endavant
Aquesta meravella de la natura la considerem un reflex de nosaltres mateixos. Una criatura delicada, vulnerable, però amb una gran força, determinació i perseverança que la fa esquerdar i obrir-se pas a través d'una duríssima capa d'asfalt
Aquesta meravella de la natura la considerem un reflex de nosaltres mateixos. Una criatura delicada, vulnerable, però amb una gran força, determinació i perseverança que la fa esquerdar i obrir-se pas a través d’una duríssima capa d’asfalt

 

. Seguim pel desert. Al cap d’uns quilòmetres hi ha trossos de terra als que han fet arribar aigua (no sabem d’on) i tornem a veure el sempre bonic color verd. Alguns conreus donen un respir a la vista tot i que els turons, l’altre costat de la carretera, el sol i avui el vent de cara segueixen sent la tònica general.

. Tocant el desviament cap a Dasht els turons son més rocallosos i els arbres comencen a poblar els cims i les parets. Comencem a veure verd salvatge, no de conreus i també trobem un ciclista. Feia molts dies que no ens trobàvem cap. Un home molt ferm i molt, molt moreno. No entenem com van amb samarreta de màniga curta, pantalons curts de ciclisme i sense gorra ni casc.

. Al desviament cap a Dash ens aturem per menjar, descansar i plantejar-nos la resta del dia. Mentre descansem entre famílies que de manera súper habitual i gairebé professional fan els seus pícnics, una d’elles ens regala un tall de meló, una maduixa i dues mini pometes.

. Arriba el moment de decidir. Portem caminats 23 quilòmetres, distància que es queda curta pel promig diari habitual i necessari, però pel davant no tenim res durant 30 quilòmetres més. No és que sigui gaire problema, doncs és normal trobar-nos amb llargues distàncies sense res. És per això que portem la motxilla amb la tenda, la casa a sobre, però aquí hi ha un petit però. Esperem entrar en pocs quilòmetres al parc de Golestan on sembla que la natura és rica tant en flora com en fauna. És a dir, que segons diuen, hi ha animals i això a l’hora d’acampar ens te un xic amoïnats. Per què? Doncs per que la llista d’animals que ens esmenten i avisen inclou porcs senglars, serps, ossos, o alguns felins com panteres o lleopards. Això ens te força amoïnats, intranquils, però decidim tirar pel dret i endinsar-nos al desconegut esperant avançar un xic més i trobar un bon lloc per acampar.

. La carretera ara ja és més estreta, de 2 carrils que serpenteja entre turons de roques cada vegada més rics en arbres i que estan dividits per un riu ara sec. Aquest riu és la parella de ball de la carretera. El vent ha estat bufant de cara tot el dia i ara a la tarda ho fa amb més força. Aquest vent i els animals em fan pensar molt en on punyetes acampar. Seguim fent quilòmetres sense veure cap lloc mínimament decent.

. Pel camí trobem una parella que està fent un pícnic, com no. Ens conviden a acompanyar-los. Acceptem de molt bon grat. Mentre gaudim d’un saborós arròs amb pollastre i un te tot cuinat al foc d’una foguera, ens assabentem que ells viuen a uns 100 quilòmetres de distància i que han vingut fins aquí al parc de Golestan al matí per estar fent un picnic durant tot el dia, cuinant tot aquí. Ens diuen que no podem quedar-nos al parc per que hi ha animals. La seva llista coincideix amb la informació que teníem. Això aprofundeix la nostra preocupació, però no tenim més opcions. No podem caminar 25 – 30 quilòmetres més avui, així que ens la jugarem. Després d’una agradable estona ens acomiadem per que resta poca llum natural i encara no tenim ni idea d’on dormirem.

. Trobem un altre túnel sota la carretera. Sembla que el fort vent aquí no castiga gaire. Així que ens queda la preocupació dels animals que no ens deixarà tranquils en tota la nit. Per mirar de minimitzar un xic el risc, agafem tot el menjar que portem, el posem dins una bossa i el penjo d’un pal que entro a un dels forats que el túnel té per drenar l’aigua. Esperem així que si per desgràcia tenim visitants, que no olorin cap menjar dins les nostres motxilles, ni dins la tenda. Acampem amb la mosca darrera l’orella, no gaire tranquils. A veure com va la nit.

. Acabo d’escriure aquesta última frase i quan ambdós estem dins la tenda a un parell de minuts per estirar-nos i quedar-nos adormits en tres segons, sentim un soroll ben estrany. Encara hi ha llum natural així que trec el cap de la tenda. A l’altre costat del túnel, al costat de la bossa de menjar veig un porc senglar força gran. Em quedo de pedra. No se si vindrà més a prop, si es quedarà allà mirant d’esbrinar com punyetes accedir al nostre menjar penjat de la paret… Per si de cas, fotem uns quants crits, llenço algunes pedres i sembla que tot això és suficient per donar-li a entendre que no li volem fer mal, però que la seva presència no és gens benvinguda. Marxa i ja no el tornem a veure. Menys mal.

Parc nacional de Golestan
Parc nacional de Golestan
Parc nacional de Golestan
Parc nacional de Golestan
Parc nacional de Golestan
Parc nacional de Golestan
Parc nacional de Golestan. Vistes des de dins la tenda de campanya
Parc nacional de Golestan. Vistes des de dins la tenda de campanya
Menjar penjant fora i lluny de la tenda per no atreure animals dins el nostre petit palauet
Menjar penjant fora i lluny de la tenda per no atreure animals dins el nostre petit palauet

 

. Durant la nit hem sentit uns quants sorolls. Els més agradables, els d’ocells que amagats dins l’espessa capa d’arbres canten sense vergonya melodies que ens encanten. Per una altra banda, en dues ocasions els estranys sons ens han espantat i forçat a fotre uns quants crits amb l’esperança que el/s animal/s que rondaven la tenda acabessin més espantats que nosaltres i marxessin a un altre lloc. Al final, malgrat aquests ensurts i un cert estat d’alerta afinant moltíssim l’oïda, hem pogut passar una bona nit. Les 4:30h han arribat molt ràpidament, com cada dia i plegant el nostre assentament hem pogut reprendre la ruta pel mig del parc.

. A mida que fem quilòmetres ens trobem amb una vegetació molt espessa. Els turons i muntanyes estan completament coberts d’arbres. Aquesta densitat tan gran suposem que és el motiu pel qual molta gent ens ha parlat de la ‘jungle’ (jungla) i no tant del ‘forest’ (bosc) com nosaltres ho descriuríem a casa.

. Un camioner atura el seu camió de 5 eixos al voral, baixa i ens regala 2 bons grapats de maduixots.

. Ens aturem a descansar i admirar alguns dels impressionants arbres que ens tenen encantats. És una zona de pícnic. Després d’una estoneta arriba una parella amb 2 canalles que ens porten un gran tros de síndria per nosaltres.

. Pel camí, a part de gaudir moltíssim de la flora i sobretot dels arbres, també tenim l’oportunitat de veure i fotografiar grans porcs senglars.

. Aquí tenim la segona gran crítica i profunda decepció de la nostra visita a Iran. Diem la segona conscients de que no hem parlat de la primera, ni ho farem ara, tot i que dins algun comentari molt amagat ja l’hem deixat entreveure i és tan coneguda per tothom com cruel per elles, les persones (dones) a les quals afecta i amarga la vida.

Durant la nostra estada a les ciutats de Mashhad, Bojnurd, Quchan… hem parlat de la netedat dels carrers. La gent sembla ser neta, utilitzen les papereres i ara deduïm també que els escombriaires i serveis de neteja fan molt bé la seva feina. Per què? Doncs per que la sana i admirable addicció a fer pícnics a la natura a dins el parc és quelcom que succeeix molt sovint, especialment els divendres, el seu dia festiu. Però aquests fabulosos iraniàns han convertit ambdós costats de la carretera que creua aquest santuari natural en un lamentable, desastrós abocador d’escombraries. La quantitat de plàstics, papers, ampolles, deixalles, merda és tan sorprenent com lamentable i trista. No entenem com persones tan educades, amables, amants de la natura doncs moltíssims acampen i fan pícnics a la mateixa, com poden embrutar tantíssim aquest entorn natural privilegiat.

Així doncs, aquí volem també deixar constància i fer una ferotge crítica a aquest miserable comportament.

. A tocar del poble de Tangrah ens trobem una altra estació de la mitja lluna roja. Des de fa uns quants dies en que vàrem conèixer i gaudir moltíssim dels súper amables homes de la mitja lluna roja que ens varen deixar dormir amb ells, els altres que ens hem trobat al llarg del camí fins ara, sorprenentment no han estat gaire amables. Ara necessitem que aquests ho siguin.

Efectivament arribem força tronats, especialment Jenn qui està tenint uns dies difícils. En saludar i parlar amb ells, tenim la gran sort de trobar-nos amb un equip de 5 homes que ens acullen amb els braços oberts, permetent-nos dormir a una habitació que tenen expressament per hostes com nosaltres. Durant la resta de la tarda-vespre ens mostren un llibre on han escrit i signat altres viatgers, essencialment ciclistes europeus. També ens conviden a te i fem una molt llarga i agradable xerrada. Aquesta queda interrompuda per l’arribada de Marie i Bernhard, dos fabulosos ciclistes que fan la ruta Estanbul, Iran, Turkmenistan, Uzbekistan, Tadjikistan, Pamir, Kirguizistan acabant ella a Osh i ell a Bixkek.

La resta de vespre i nit la passem amb Marie i Bernhard que son un encant. Quina sort tenim en conèixer aquesta gent tan especial.

Parc nacional de Golestan
Parc nacional de Golestan
Parc nacional de Golestan
Parc nacional de Golestan
Després de setmanes i centenars de quilòmetres, trobar-se un tram així cobert amb aquests preciosos arbres que ens regalen una divina ombra és un gran regal
Després de setmanes i centenars de quilòmetres, trobar-se un tram així cobert amb aquests preciosos arbres que ens regalen una divina ombra és un gran regal
Vergonyosa, lamentable i trista realitat que inunda els costats de la carretera al llarg de molts quilòmetres per dins aquest santuari de natura. Com poden fer això?
Vergonyosa, lamentable i trista realitat que inunda els costats de la carretera al llarg de molts quilòmetres per dins aquest santuari de natura. Com poden fer això?
Porc senglar amb cries
Porc senglar amb cries
Porcs senglars
Porcs senglars

 

. Dia de descans físic molt necessari després de les llargues i dures etapes a través d’un desert i un sol que ens ha castigat força.

Aprofitem el dia per descansar els cossos i treballar molt escrivint per la web així com per afinar la planificació dels propers dies i quilòmetres.

. Al matí esmorzem amb Marie i Bernhard que poc després carreguen les seves fantàstiques bicicletes per seguir el seu camí. Aquestes bicicletes i manera de viatjar ens encanta i te el cor robat. Ens acomiadem d’ells desitjant-los un gran viatge i poder retrobar-nos a Europa.

. A mitja tarda part de l’equip de la mitja lluna roja que tan amablement ens deixa descansar al seu edifici ens porta a veure el centre de visitants del Parc Nacional de Golestan que està molt proper. Anem xino-xano. Un cop dins veiem fotos i animals dissecats que habiten aquesta reserva natural. Quedem sorpresos per la varietat de fauna existent, tot i que veient les muntanyes i l’espessor dels boscos, no és d’estranyar. Ens alegrem d’haver passat una nit sense problemes per que els animals que més ens criden l’atenció son ossos, lleopards, panteres, vàries serps, llops, cérvols i altres familiars amb espectaculars banyes, àligues, falcons… Desitgem que per molts anys mantinguin aquest parc natural i si pot ser, netegin el merder fastigós que les persones generem.

. Per cert, durant tots aquests dies, de fet, des del començament de la ruta a peu per Iran, ho anem dient de tant en tant però ara ho volem tornar a repetir per que és molt important per nosaltres. Estem gaudint molt del SILENCI. Un silenci ‘reparador’. Després del malson sorollós patit durant 7 mesos, en a mi em fa la impressió que noto com les meves malmeses neurones i el cervell en general es va refent, recuperant i reparant alimentant-se del silenci que ara tenim.

Els arbres, els quals venerem, han estat els protagonistes al parc de Golestan. Son veritables joies i monuments a la natura
Els arbres, els quals venerem, han estat els protagonistes al parc de Golestan. Son veritables joies i monuments a la natura
Parc Nacional de Golestan. Centre de visitants
Parc Nacional de Golestan. Centre de visitants
Fauna existent al Parc Nacional de Golestan
Fauna existent al Parc Nacional de Golestan
Fauna existent al Parc Nacional de Golestan
Fauna existent al Parc Nacional de Golestan
Fauna existent al Parc Nacional de Golestan
Fauna existent al Parc Nacional de Golestan

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>