.
Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.
Ha estat la segona meitat del nostre trajecte a peu per Albània on hem deixat enrere les muntanyes però no l’hospitalitat que ens ha seguit acompanyant i sorprenent molt agradablement.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Burrel, Comgrasht, Drite, Baz, Bushkash, Parc Natural del llac Uleza, Shkopet, Milot, Pllane, Zejmen, Markatomaj, Spiten, Tresh, Manati, Murrize, Lezhe, Kodra Marlekaj, Lagjja e Re, Balldren i Ri, Balldren, Raboshte, Çotaj, Kakarriq, Sirmark, Gjader, Zojsi, Pjetraj, Gramsh, Guradeci, Barbullush, Karametaj, Gurila, Bushat, Dodaj, Buzuke, Meglush, Melgushe e Madhe, Beltoje, Drini, Mlloje, Gjomarkaj, Berdice e Sipirme, Canaj, Zues, Hoxha, Malesoret, Kaliman, Oblike, Xhakaj, Muriqan
.
. La veritat és que molt sovint cada dia és una sorpresa. No són tots els dies, doncs en tenim bastants que són força tranquils amb poques coses o experiències a explicar, però en tenim molts en que les sorpreses ens assalten en qualsevol moment del dia.
L’altre dia, a l’últim segon del partit, vàrem encistellar un triple que ens va convertir un dia bo, en un dia espectacular. Llavors vàrem ser convidats per la família de pagesos a estar-nos amb ells durant la nit.
Avui ens ha passat quelcom similar, però no al final de la jornada, sinó al començament. Després de dia i mig de descans a Burrel (per que Jenn estigui contenta, no em mati i pugui/vulgui seguir caminant pel món amb mi fins arribar a Catalunya), avui hem deixat Burrel aviat amb la intenció de fer un bon trajecte, uns quants quilòmetres. En a mi em ‘piquen els peus i cames’ per fer ruta. Em piquen o em criden amb ganes de fer quilòmetres, així que surto de Burrel amb determinació i ganes, però haig de dosificar aquesta energia. No vaig sol.
Sembla que Burrel està d’alt un turó, doncs l’altre dia ens vàrem menjar quatre quilòmetres de pujada amb volts i revolts fins arribar-hi i avui comencem la sortida amb una baixada. Aquesta baixada també fa bastantes voltes per salvar el desnivell i anar a buscar un petit pont que creua un rierol. Després del pont, apa, més corves i més pujada. Arribem a dalt una corva i ens aturem a descansar sobre unes pedres. Seiem per descarregar les esquenes i prendre un respir. Llavors apareix un senyor amb un cavall que crec que està conduïnt un ramat. Ell és molt prim i molt moreno. Ens saluda amb un gran somriure, ens fa les típiques quatre preguntes i acaba la conversa amb una paraula que ens agrada molt. -Cafè? Cafè és la versió europea del famós -Tè? a Àsia. Fa molt poquet que hem sortit i no sabem on farem el cafè que ens ofereix, però és una sempre bona oportunitat de connectar i conèixer la gent del món. Acceptem. Ell crida un nom i la seva muller respon des del darrera d’uns matolls. Ell li diu que ens faci un cafè i ella ens acompanya a casa seva que resulta estar molt propera.
Arribem a la casa, deixem les motxilles i les botes a fora i entrem per seure. Coneixem les seves dues filles de 9 i 10 anys. Les nenes tenen els ulls clars i són tan blanques de pell com la mare. També està per aquí el seu fill de 5 anys, que és un pal de crio. Fem un cafè turc d’aquells curts i espessos mentre mantenim una bonica conversa. Estem a gust, però jo penso en la distància que encara ens manca. Voldria fer més feina abans que la calor de migdia ens torni a torrar, o ens enganxin les massa freqüents tempestes. Però per si la bonica invitació a cafè no fos suficient, llavors arriba la sorpresa del dia. La senyora ens diu: – Per què no us quedeu a dormir a casa i marxeu demà? Ens quedem sense saber què dir. Abans de respondre, agraïm moltíssim la invitació. Ens ho parlem. Mirem els mapes. Fins aquell punt aquest matí hem fet l’esfereïdora distància de set, sí, set quilòmetres. No és que tinguem especialment pressa, però voldríem avançar. Per una altra banda, se’ns presenta una bonica oportunitat de viure un dia sencer a una casa ben rural d’Albània… Pensem: Ja som molt rics en experiències i encara som molt més rics per que tenim temps!!!! Així que acceptem. Avui ja no fem més ruta. Avui viurem la resta del dia amb aquesta família.
. Un cop acceptada la invitació, seguim la conversa amb la senyora i coneixem els seus sogres, de 80 i escaig anys. Al voltants de la casa tenen ovelles, vaques, gallines, conreus… però l’avi està molt dedicat i motivat en fer rakia, una beguda destil·lada de molta graduació, típica en aquesta zona del món que engloba Turquia, Grècia, Macedònia, Albània i bona part dels Balcans.
. Durant el dia també arriben dos homes que semblen coneguts. Un d’ells podria passar perfectament per un dels matons d’una família mafiosa. Quin home més … Ambdós li compren una ovella al nostre amfitrió. Ell va a l’estable i tria una. La treu al pati i l’home amb pinta d’executor, és realment qui porta els ganivets i sap fer la seva feina. Ell és el botxí i el carnisser. Un tall al coll i l’ovella es desagna tristament a cops d’espasmes. Després la pengen cap per avall i tall rere tall, la pela com si fós un plàtan. Un cop amb la pell fora, toca treure els budells, òrgans interns… tot plegat és molt fastigós, però és tan real i natural com la vida mateixa. Per acabar, un cop l’ovella està ben pelada i neta, la pesen, veuen que són 15 kg i després ens diu que li paguen 100 €, la posen dins una bossa i al cotxe. Jo segueixo el procés com un reporter, fent fotos, que malgrat tenir un cert interès cultural o de documentació de la vida real i quotidiana, prefereixo no publicar cap foto per no ferir sensibilitats.
. El nostre amfitrió va viure 13 anys a Tessalònica, Grècia on guanyava uns 600 €/mes i enviava 250 €/mes aquí a casa seva. Ara torna a viure aquí. Ens comenta que a Burrel, el poble una mica gran on hem estat, un sou normal està en 250 €/mes. A Tirana potser arriben a 300 – 350 €/mes. Ell, com uns quants homes amb els que hem pogut parlar precàriament, consideren els polítics i govern d’Albània com una colla de lladres, corruptes i mafiosos.
. Dinem tots plegats i jo espero la meva droga. Droga? Quina droga? Una meravellosa olla on està l’elixir de la vida. Sí, ja sé que em faig pesat, però és llet de vaca!!!!
. Després de dinar, amb la panxa plena, en plena digestió i amb una calor que ens fa suar a tots, l’activitat familiar es relaxa, especialment la dels adults, però les filles tenen ganes de seguir jugant a cartes amb nosaltres o, la gran, ensenyar-nos el seu bon estil ballant danses de l’Índia.
Jenn està al porxo de la casa davant la ballarina i jo dins la casa, amagat de la calor i les mosques però mirant l’espectacle a través de la cortina. Llavors segueixo pensant que tenim una gran sort de veure i viure aquestes experiències. El més segur és que no veurem molts monuments, però els budells de les vides quotidianes de bastantes persones i cultures, ens omplen moltíssim els cervells i ens eixamplen els esperits.
. A la tarda anem a buscar el pare que està campant amb el ramat d’ovelles. El trobem a una plana verda on està vigilant que del bosc i matolls no surti cap llop. Ens mostra una ovella que té el coll pintat de verd. Decoració? Maquillatge? No, són les cures rebudes després de l’atac d’un llop.
Al vespre Jenn i la filla gran s’emporten el ramat cap a casa mentre que jo vaig amb el pare a recollir mores. Les mateixes mores d’esbarzers que tenim a casa. Passo una llarga estona plena punxes que faig amb plaer com una petita contribució a l’economia familiar. Si al migdia m’han deixat recollir els plats però no m’han deixat rentar-los (a Jenn sí per ser dona), al menys ara puc omplir un xic més aquesta galleda de mores que sembla no omplir-se mai.
. La beguda rakia normal que fan de manera totalment casolana i artesanal la venen a uns 5 €/litre, però si és feta amb mores d’esbarzers poden vendre-la a uns 15 €/litre, doncs és molt més bona, aromàtica i apreciada. El que passa és que necessiten uns 25 kg de mores per fer 4 litres, és a dir, 25 kg per fer uns 60 €. Una feinada!
. Acabem el dia bocabadats amb un espectacle natural poc freqüent com és un eclipsi total de lluna. Què bonic!
. Trobem un ocell ben maco pel camí que sembla tenir problemes. És estrany que en atansar-nos no surti volant. Jenn mira d’ajudar-lo tot donant-li pa i aigua. Al final nosaltres seguim camí esperant que es recuperi i torni a volar.
. Al llarg del dia un camió de repartiment de mobles ofereix portar-nos, així com dos cotxes.
. Al poblet de Bas un home ens convida a un cafè. Menys mal que parla un xic d’italià. Més endavant, al Parc Natural del llac Uleza ens aturem a prendre un refresc i l’home que porta el solitari negoci, ens convida a un cafè mentre seu amb nosaltres per xerrar, xerrar i xerrar.
. Entrem al Parc Natural del llac Uleza amb unes boniques vistes de totes les muntanyes que envolten aquest llac. La vía torna a ser una esgarrapada al costat de les muntanyes que serpenteja al llarg del riu Mat. Aquí el riu és un embassament que va des del llac Uleza i fins la presa que atura el flux d’aigua. Les vistes són ben boniques.
. Aquests últims dies estem posant-nos les botes i morats amb les boníssimes mores negres d’esbarzers. Com les de casa. Ja fa temps que no veiem les moreres, els arbres que vàrem descobrir al Pamir i que tan bones mores ens van regalar. Ara ja estem voltats d’esbarzers i ja que ens punxen sovint, al menys ara ens alimenten bastant.
. Deixem l’embassament del riu Mat, passem un túnel de 300 metres sense cap mena de llum i picat a la roca, per sortir davant una petita central elèctrica. Després seguim l’aigua riu avall abandonant a poc a poc la gorja per arribar al poble de Milot.
. Però volem arribar a Milot sense caminar la carretera principal, així que intentem creuar un pont antic, però hem de recular, doncs està partit i enfonsat, com moltes coses o infraestructures aquí Albània. Després podem agafar l’antiga carretera que està feta pols i per on no passen cotxes. Però a mig camí ens trobem uns ciclistes que estan traginant les bosses i les bicicletes a mà per etapes, baixant d’una muntanya. D’on venen? Doncs resulta que de la mateixa antiga carretera on hem de seguir nosaltres, però que ha estat colgada per una gran esllavissada de terra. Ens toca mig escalar entre pedres i terra per finalment tornar a trobar un pas mínimament decent.
. Arribem a Milot, creuem un llarg pont que està fet una altra pena, sobre el riu Mat, i seguim ara cap al nord, nord-oest en paral·lel al mar que ja tenim molt proper.
. Pel camí un home, que ha viscut a Grècia uns anys, ens veu i com som guiris, ens parla en grec. Ara toca seguir una mini conversa recuperant les quatre paraules de grec que vàrem aprendre fa unes setmanes.
. Arribem al poblat de Zejmen i toca fer l’aturada del migdia, doncs fa molta calor i Jenn les passa especialment crues. Trobem uns bancs on seure mínimament a l’ombra. Mentre descansem arriba una nena de 13 anys amb la que ens saludem i creuem quatre paraules en albanès. Molt dolça ella, marxa, però al cap d’una estona torna portant una bossa de plàstic amb uns tomàquets i cogombres del seu jardí. Caram quin detall. Seguim intentant conversar sense gaire èxit. Al final esbrinem que aquesta nena ens està convidant a casa seva per prendre rakia. Acceptem encuriosits. Ens endinsem al poble fins arribar a una llar molt, molt modesta on trobem sa mare i el seu germà de cinc anys que és un plom sorollós. Amb la nena i sa mare mirem de conversar, només en albanès, mentre elles ens serveixen un vaset de rakia, i productes de casa seva com iogurt, tomàquets, cogombres i formatge. Quina sorpresa i generositat d’aquesta nena i mare.
. Després de la sorpresa molt agradable, tenim una un xic menys dolça. Arribem molt acalorats al poble de Spiten on un noi d’onze anys ens saluda molt rialler. Parla un xic d’anglès i podem creuar unes quantes paraules. La llàstima és que en acomiadar-se sorprenentment ens demana diners. Però abans de deixar el mateix poble entro a demanar un got d’aigua, per error, a una casa d’apostes. Allà ens saluda en italià un home local que fa 20 anys que viu a Milà. Ens convida a aigua embotellada fresca i parlem una estona en italià, mentre ell tradueix a la resta de l’audiència.
. Un cop trobem un lloc per acampar, seiem per sopar tot esperant que es faci un xic més fosc per ser més discrets. La part divertida ha estat sentir un porc molt proper a nosaltres darrera uns matolls i ser testimonis d’una persecució, assetjament sexual i activitat reproductiva, d’un parell de tortugues. Ambdues van molt més ràpid del que estem acostumats. La femella sembla que vulgui escapar del mascle, mentre que ell, més petit, la persegueix i monta a tot arreu. És curiós i divertit veure la seva activitat, la seva velocitat de moviments (sense oblidar que segueixen sent tortugues) i la seva confiança en nosaltres doncs segueixen perseguint-se i muntant-se a mig metre de nosaltres passant entre les nostres motxilles sobre les quals estem asseguts.
. Però la sorpresa final del dia arriba just abans de plantar la tenda. Hem trobat un replà fabulós amb herba, un parell de figueres i amagats darrere matolls, quan de sobte arriba un senyor gran amb una enorme panxa que amb cara de sorpresa ens pregunta amb les mans, – Què estem fent aquí? Li expliquem que caminem, viatge, final del dia, tenda de campanya i dormir… Ell somriu i ens respon el que ens agrada molt, – ‘Problem io’ (no). Seu al terra amb nosaltres mentre ens comenta que està vigilant les seves tres vaques que pasturen. Ell ens agafa unes figues d’on som i ens les cruspim. Què bones que estan! Seguim xerrant, arriben les vaques, i amb la confiança guanyada, movem el campament una mica més amunt de la muntanya, a una altra plana perfecta amb herba tallada per les vaques, unes vistes fabuloses de la vall i la posta de sol. Allà coneixem sa filla que ens porta blat de moro bullit i aigua. La difícil i esgotadora conversa, tota en albanès, dura fins fer-se fosc. Al final, morts de son, plantem la tenda i ens quedem adormits només estirar l’esquena i recolzar el cap, com em passa cada dia.
. Creuant el petit poblet de Manati un senyor ens crida des del seu negoci oferint-nos un cafè. Ens aturem i el gaudim mentre ell ens cus a preguntes. Menys mal que és en italià, per que ell també va emigrar i viure a Itàlia durant uns anys. Va tornar i va muntar una sala de casaments amb una decoració molt local.
. Entrem a Lezhe que ja és una ciutat un xic més gran i a part de trobar uns quants edificis d’apartaments, també ens ho recorda el fet de veure una senyal de tràfic que prohibeix l’entrada de carros i animals al nucli urbà. Creuant la ciutat veiem una fortalesa al damunt d’un turó i un parell de parcs, un d’ells amb el que semblen restes arqueològiques.
. Sortim de Lezhe i ens toca caminar un tram desagradable per la carretera principal. L’única alegria que tenim per combatre el tràfic i la forta calor que ja ens torra a mig matí és que si aquests dies previs ens hem posat les botes de mores, avui trobem algunes figueres que ja tenen algunes enormes figues madures. Són espectaculars i delicioses! Seguim completant la nostra dieta amb fruites salvatges que trobem al llarg del camí.
. Finalment podem abandonar la carretera principal i endinsar-nos en vies molt locals, molt desertes i tranquil·les, però també sense gairebé cap lloc amb ombra per amagar-nos d’un sol que ens està fregint.
Trobem un arbre amb una miqueta d’ombra i allà seiem per descansar, però estem davant d’una casa i un gos no deixa de bordar. Nosaltres seguim a l’ombra. Com el gos no calla, acaba sortint la mestressa de casa i en veure’ns, queda ben sorpresa. Li fem entendre que només volem un xic d’ombra i ella ens ofereix descansar dins la seva propietat. Entrem i seiem a un sofà que està al pati i, molt important, a l’ombra. Al cap de poc surt el marit i els quatre iniciem la típica conversa. Ens assabentem que tenen sis fills, una a Prilep, Macedònia i els altres cinc, on? A Itàlia, és clar. Al cap d’una estona la senyora ens treu un festival de menjar, gairebé tot del seu pati. Fruita, verdures i formatge de les seves deu ovelles. Fantàstic. Estem molta estona amagats del sol i la forta calor, però sobretot gaudim de la seva companyia. En acabar, la digestió fa els seus efectes i acabem adormits al sofà. La tarda va passant, la companyia és molt agradable, hem fet menys distància de la que volíem per avui, però no ens quedem massa curts, només una mica. Després arriba un veí. Seguim xerrant fins que aquesta parella tan generosa i hospitalària ens ofereix quedar-nos a dormir a casa seva. Acceptem encantats amb la petita condició de poder ajudar en alguna cosa. Dit i fet. Jenn marxa amb la senyora a recollir i apilar palla tallada a un camp i jo acompanyo al senyor a portar a pasturar les deu cabres, per després acompanyar a Jenn emprant un gran rascle per escombrar i apilar palla. En fer-se fosc, tornem a la casa, final i necessàriament ens podem dutxar, sopem i a dormir.
. Avui ha estat un altre bon exemple de la fabulosa hospitalitat albanesa. Això és el que ens estem trobant, i això és el que expliquem i ens alegrem moltíssim de fer-ho públic.
. A les 5h del matí fem el cafè amb el nostre amfitrió per seguidament marxar amb la fresca del matí. Una temperatura perfecta que no dura gaire doncs el sol i la calor ens rosteixen ben aviat.
. Seguim caminant per una vall que està molt ben treballada. Molts conreus ocupen qualsevol tros de terra, sent el blat de moro el que predomina.
Ens fa gràcia veure el lleter que amb una furgoneta i un gran dipòsit, va recollint litres i litres de llet en galledes que els veïns van deixant quan ell arriba a les seves portes.
El que segueix sent un festival és la disponibilitat de mores d’esbarzers i de figues. Menjo moltes figues que acostumen a ser ben grans i saboroses. Però la temporada només acaba de començar, doncs veiem moltes figues encara verdes i petites.
. Parlant de figues, m’aturo un moment a l’ombra i un senyor d’uns 70 anys arriba en bicicleta. Ens saludem i ell va cap a unes figueres. Torna amb les mans plenes de sis enormes figues insistint en que me les porti. Com no m’hi caben a les motxilles, en menjo tres i les tres restants se les deixo a la cistella de la bicicleta quan ell no em veu. Al cap de potser un parell de quilòmetres el senyor ens arriba pel darrere damunt la seva bicicleta. Ens persegueix per assegurar-se que les tres figues de la cistella acaben als nostres estómac. Què maco el senyor!
. Al llarg del dia anem creuant camps conreats i petites poblacions. El blat de moro és omnipresent. La calor també ens marca el dia o la distància caminable.
. Ens aturem a una petita ombra d’una casa. Al cap d’una mica arriba un cotxe i el seus ocupants ens conviden a entrar al pati per oferir-nos una cervesa i síndria tallada a trossos. Més endavant, en creuar el poble de Meglush, un home ens veu i fa senyals per si volem aigua. Acceptem i al pati de casa seva ens serveixen aigua i molta síndria de nou.
. Deixem la tranquil·litat de la ruta molt rural per la qual hem estat caminant i gaudint en silenci, per ara caminar per la carretera principal. No ha estat gaire agradable pel tràfic i per la manca de voral que ha fet la caminada més desagradable i perillosa.
. Molt a prop de Shkoder creuem un pont sobre el riu Drini des d’on veiem la fortalesa Rozafa, estratègicament situada al damunt d’un turó i dominant la confluència de rius.
. Hem fet els últims quilòmetres de la nostra ruta a peu per Albània amb molta calor i temporitzant el nostre pas, ritme i distància per tal de quedar a tocar de la frontera amb Montenegro que esperem creuar demà al matí.
