.
Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.
Últim tram per la preciosa, dura de caminar i meravellosa Costa Brava.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Calella de Palafrugell, Platja de Castell, La Fosca, Palamós, s. Antoni de Calonge, Platja d’Aro, S’Agaró, s. Feliu de Guíxols, Camp d’en Ralet, Casa Nova, Massís de les Cadiretes, Tossa de Mar, Canyelles, Font Bandina, La Llevantina, La Tortuga, Lloret de Mar, s. Cristina, s. Pol de Mar, Blanes
. Ahir al vespre acampava ja fosc. Vaig aprofitar que anava al meu aire per fer una bona ruta d’uns 35 quilòmetres que amb la costa, pujades i baixades em va deixar ben cansat.
. Aquest matí també m’aixeco encara fosc per començar a caminar des de la Platja de Castell cap a Palamós. Una molt bonica sortida de sol entre els pins, les roques i la mar em dóna el bon dia.
. El GR92 passa per les pedres de la costa. Poc després em trobo amb La Fosca, una altra cala o poble amb cala, on tot encara romana tancat. Està bé sense gent.
. Arribo a Palamós on començo a esgarrifar-me amb alguns grans edificis a primera línia de mar i molts més a la veïna s. Antoni de Calonge. Un bon passeig marítim preparat pel turisme massiu i uns horribles edificis, uneix ambdues poblacions.
. A Palamós ens retrobem amb Jenn. Ella ha estat bé, s’ha estalviat un tros de la costa un xic complicat com fou tot el tram després de Tamariu, i ha pogut descansar. Ha estat molt important el seu bon descans, així com el fet de no haver caminat per les fortes pujades i baixades a tocar dels bonics i perillosos penya-segats.
. Després de la badia de Palamós i Calonge, impecablement arranjada però amb aquests edificis d’apartaments a primera línia de mar molt lletjos, comencem una ruleta de pujades i baixades que si bé no són molt, molt llargues, sí que són freqüents, curtes i de molta pendent. Pugem una alçada, baixem en picat a la següent cala i per rematar-ho, hem de creuar moltes d’aquestes platges pel mig dels turistes o locals que estan estirats a la sorra prenent el sol. Carregats fins les dents i tots tapats per protegir-nos del sol, caminar per la sorra ens costa i emprenya molt. Ens enfonsem a cada passa i les botes s’omplen de sorra. No cal dir que les persones estirades a la platja prenent el sol, ens miren com si nosaltres dos fóssim astronautes tot just aterrats de l’espai.
. Malgrat l’esforç de pujar i baixar fort amb tanta freqüència i la calor que ens fa suar molt, també gaudim de tots aquests racons tan idíl·lics. Molts indrets, com ja fa dies que succeeix, són de postal.
. Abans d’entrar en un altra part horrible de la nostra costa, ens decidim a fer un bon bany a una de les platges. Hi ha una zona on la profunditat de l’aigua és menor i l’aigua està fresqueta, però allà on després de tres passes dins l’aigua el terra s’enfonsa ràpidament, aquesta temperatura sí que està freda. Però com nosaltres estem del tot calents i suats, un bany ens senta de meravella. La dutxa posterior és molt útil per refrescar i també netejar-nos.
. Un cop refrescats i havent gaudit d’un bon bany a la preciosa Costa Brava, ens enfrontem a un altre drama, una altra motiu de vergonya, una zona per passar-la el més aviat i ràpid possible… Platja d’Aro i tot el seu voltant. Quins edificis, quins negocis, quin personal empleat… quina vergonya.
. Després passem per S’Agaró i a continuació s. Feliu de Guíxols. La costa i el GR92 fan més voltes que una muntanya russa. Sí que seguim trobant raconets preciosos, ens encanten, però estem també fins els pebrots de pujar i baixar centenars d’escales.
. Arribats a s. Feliu de Guíxols ens tornem a esgarrifar amb alguns edificis absolutament horribles construïts per tot arreu. Hi ha un en particular a tocar del port, que és per trucar als d’explosius i ensorrar-lo immediatament.
. El passeig marítim de s. Feliu de Guíxols està bé i és força típic. Trobem una font a la plaça del mercat. Quina alegria. Carreguem força aigua, malgrat saber que després el pes ens matarà en pocs minuts.
. Al centre del poble, abans de sortir en direcció a l’interior, trobem una construcció antiga en forma d’una mena de fortificació que està força bé.
. Sortint de s. Feliu, primer tenim un molt bon camí, després comença a pujar amb asfalt fins que s’acaba i llavors segueix un caminet de terra. A estones està molt bé, però la majoria de les hores que hem caminat avui són de forta pendent amb pedres soltes. Menys mal que Jenn ja ha tret els pals de caminar per tenir suport. Aquests pals per ella són essencials. Sembla mentida com un segon o tercer punt de recolzament ajuda a mantenir l’equilibri i alliberar part del pes vía els seus braços.
Pugem, pugem, seguim pujant i jo em vaig apagant com una espelma. Noto com l’alè se m’emporta les últimes calories. Gairebé noto com les cames, el cos i la ment se’m van buidant. Després de les pallisses d’aquests darrers dies, l’esquena em fa mal molt abans del final del dia. A més avui, acabem les últimes hores del llarg dia amb fortes pujades plenes de pedres soltes rodolants. Jo avui em quedo endarrerit. Gairebé sempre és Jenn la que em segueix, però avui ja no puc ni amb les meves pestanyes. Suposo que els 35 quilòmetres d’ahir i les mil i una pujades i baixades d’aquests dies m’estan passant factura. Seguim caminant pel Massís de les Cadiretes.
. Finalment, després d’una eternitat, deixem de pujar. Arribem al que sembla la cresta del camí, allà per on podem avançar sense dramàtiques pujades o baixades. Llavors ens aturem a sopar i encabat, plantem la tenda. Estem fosos. Jo avui estic acabat.
. Hem dormit molt bé al Massís de les Cadiretes. Ens tornem a despertar amb ocells cantant i una temperatura perfecte.
. Fa dies que no ho diem i és molt important per nosaltres. Estem gaudint d’una climatologia molt bona. Res de pluja, fa dies que no fa un vent excessiu, cels majorment blaus i si bé durant les hores centrals del dia fa força calor que ens fa suar de valent i fa la caminada més dura, aquesta calor és normal, suportable i dura unes hores durant les quals és especialment Jenn qui pateix més. Conclusió, estem encantats amb el temps.
. És reconfortant veure i sentir com el nostre cos es recupera després d’unes hores dormint i de descans. Jo ahir vaig arribar fos, sense res més dins meu i amb l’esquena feta pols. Aquest matí, no diré que estic fresc com una rosa, però estic força bé i amb molta força per seguir endavant.
. Després de la dura pujada d’ahir la tarda, especialment des de Casa Nova, fins on vàrem arribar per dormir al Massís de les Cadiretes, aquest matí ens trobem amb una mica més de camí petit, estret, pedregós que en una estona ens ha portat a una ampla pista forestal. Per aquest camí on un totterreny pot passar, hem anat lligant trams que durant aproximadament 12 quilòmetres ens han baixat dels núvols per deixar-nos a la costa. Ha estat una llarguíssima baixada que ens ha castigat els genolls, ens ha obsequiat amb boniques vistes, ens ha guiat a través de boscs primer plens només d’alzines sureres, després amb pins, i que finalment ens ha deixat a la bonica Tossa de Mar.
. A Tossa fem una aturada per visitar aquest bonic poble. Sí, és bonic, però ara és terrible. Hi ha gent per tot arreu. La petita platja està plena amb uns quants turistes que esperen que escampin els núvols i torni el sol, però el passeig marítim està ple de visitants, grups i fins i tot hi ha una cua a la platja per embarcar als vaixells que fan recorreguts turístics per la costa. Patètic. Atapeït. Angoixant. Per sortir corrents.
. Un cop feta una visita a Tossa més breu del que ens hagués agradat, per aquesta aglomeració de gent dins un poble tan petit, deixem la postal del centre antic, pugem les dures escales, gaudim d’unes precioses i típiques vistes de Tossa i comencem el camí cap a Lloret.
. Tenim un molt bon passeig i camí. És força pla amb trams molt agradables. El camí va en paral·lel i entre la carretera i la mar. Passa zones de més bosc, però majoritàriament s’esmuny entre urbanitzacions i la carretera, deixant molt poques vistes de la mar.
. Estem encara un xic lluny de Lloret de Mar. Sabem el que és Lloret. Peferim aturar-nos abans d’entrar i passar la població demà a primera hora del matí, així el trauma serà menor. Si el passem a primera hora esperem només trobar-nos edificis, botigues, negocis i restaurants tancats. Amb tot tancat i previsiblement menys persones (que recordem, són clients que van a estiuejar a Lloret) el petit drama de creuar la població serà menor.
. Abans de Lloret, el GR92 fa un estrany gir terra endins per passar entre urbanitzacions. Aquest artificial desviament creiem que és degut a l’existència d’una immensa propietat privada que agafa tota una muntanya i un enorme tros de costa. La propietat privada té una història curiosa, però el que no trobem tan curiós i sí patèticament lamentable, és com es pot privatitzar un espai com aquest i, a més, en mans de qui està. No volem mullar-nos massa, ni entrar molt a fons en la qüestió per què llavors creiem que podríem arribar a ‘molestar o inquietar’ gent tan perillosa, com sota el nostre modest punt de vista, mafiosa, criminal i poderosa.
. Volem cercar un lloc discret per acampar abans d’arribar a Lloret, però és aviat, encara no el busquem, quan tenim una gran sorpresa. Per increïble i inversemblant que soni, ens trobem amb una invitació esporàdica, honesta, desinteressada i generosa d’un català!!!! Miracle!
. Quan estem avançant per una molt forta pujada, completament doblegats pel pes de les motxilles, ens trobem amb un senyor d’avançada edat al costat d’uns contenidors de brossa. Ha anat a llençar la brossa de casa. En veure’ns pujar com portadors del Nepal, ens diu -‘Hola’. Jo li responc amb un altre hola. Llavors aquest senyor, en sentir la meva pronunciació, reconeix que no sóc un turista o viatger estranger, sinó que sóc un ‘compatriota’. Això vol dir que em pot parlar en català. La seva pregunta arriba immediatament. -‘On aneu?’ -‘A Barcelona.’ -‘A Barcelona?? I des d’on veniu?’ -‘Des de Tailàndia.’ -‘Des de Tailàndia???? Ja. Sí. Segur’.
Com el senyor sembla simpàtic, sembla tenir sana curiositat, interès, no sembla que s’acabi de creure que venim caminant des de Bangkok i nosaltres necessitem una pausa per recuperar l’alè després de la dura pujada, decidim aturar-nos per mantenir una curta conversa. Seguim parlant molt agradablement amb aquest senyor, qui a poc a poc sí que es va adonant que diem la veritat. A mida que ens coneixem una mica més, nosaltres veiem que és un home culte, molt simpàtic, amb molta curiositat i interès tant en nosaltres, com en la nostra aventura. També a mida que parlem, sembla que el seu cervell va assimilant la magnitud de la travessa i la seva admiració creix exponencialment.
Ell viu a una casa ben bonica a pocs metres de distància. Llavors el miracle català, és a dir, una invitació esporàdica, honesta, desinteressada i generosa d’un català, comença a aparèixer. Ell ens pregunta: -‘Voleu aigua? Una taronjada?’ Nosaltres ens quedem sorpresos doncs des de que hem entrat a Catalunya, ningú ens ha ofert res de res material, ni tan sols un got d’aigua. Evidentment que amb molt de gust li acceptem l’aigua!
Anem a l’entrada de casa seva, on una gran estelada (bandera independentista catalana, pels lectors no catalans) presideix l’accés a la propietat. Seiem al pati i ell va dins la casa, traient una ampolla d’aigua i una de taronjada. Amb ell també surt la seva esposa. Ens presentem, xerrem amb les motxilles ja al terra i seguim coneixent-nos. La conversa va molt bé, cosa que ens permet seguir avançant en la generositat d’aquest home. -‘Voleu dutxar-vos?’
Abans d’acceptar aquest següent grau d’hospitalitat, molt important per que ja implica l’entrada dins la seva llar, li responc que és molt generós, que estem encantats, que certament necessitem molt una dutxa, però que com es va acabant el dia, la dutxa ens prendrà temps i abans necessitem trobar un lloc on poder acampar per passar la nit. Ell ho entén i em dona temps per sortir de la propietat a fer la recerca de cada dia. És a dir, donar resposta a la incòmoda pregunta que ens fem i ens preocupa cada dia: -‘On punyetes dormirem avui?’
Estem encantats, meravellats amb aquest senyor i amb tota sinceritat i prudència haig de confessar que em sorprèn que sent tan generós, no ens digui de plantar la tenda al pati de casa seva. És estrany, per que és tan simpàtic, amable i generós. Surto de la casa, trigo una estona i torno amb un possible indret on podríem acampar. Així doncs, entrem a la casa i gaudim molt d’una fabulosa dutxa. La dutxa és molt bona, però el que és fantàstic és aquesta parella. Viuen a una casa que és una cucada. Una casa molt bonica i rústica. Preciosa. Plena d’obres d’art fetes per l’esposa. Quadres, tapissos, escultures… La senyora és una artista. Però el senyor és molt, molt simpàtic, trempat, curiós i com no parla amb gaires persones o veïns, ens explica un munt de curiositats dels ‘personatges’ titulars de la immensa propietat abans esmentada. Uns propietaris als que creiem que ens quedem curts amb els qualificatius que els hem atorgat. No volem escriure el que són, ni el que pensem, per evitar possibles grans problemes, doncs aquells éssers no deuen tenir cap mínim d’humanitat. Per aquest motiu, volem informar, però ens auto-censurem. Què trist haver de fer això! És tracta d’un propietari que és quelcom molt, molt rellevant a l’Àsia central amb un poder i riquesa material absolut. Poder i riquesa de procedència molt dubtosament legal, legítima i encara molt menys, ètica o humana.
El que ens explica, ens reafirma i confirma el que tothom ja sap i que sembla que lamentablement no té cap pinta de millorar. Que la humanitat és molt injusta i que a vegades l’espècie humana és una espècie animal altament nociva i defectuosa. Especialment quan en aquest cas, el sou promig dels treballadors de l’estat d’Àsia central en qüestió i la renda per càpita és senzillament denigrant. Molt baixa.
Aprenem anècdotes, si les hem entès i recordat correctament, com:
.. La propietat era inicialment del senyor Juncadella, un pilot de curses català. Ell la va vendre a un japonès que va instal·lar una escola de geishes. Aquest més tard la va vendre a una companyia elèctrica. Aquesta empresa, no volem saber a canvi de què, la va regalar, sí, regalar a aquest … d’Àsia central.
.. L’actual propietari va construir una mansió amb 17 habitacions i 19 banys. Un cop acabada, algú de la seva … família sembla que no li va agradar prou, així que va fer una altra mansió al costat, amb el mateix nombre d’habitacions i banys, piscina olímpica, discoteca, teatre, cinema…
.. Aquest propietari i el seu sèquit van llogar una casa de prostitució sencera per una nit. Van arribar, es van adreçar al propietari i li devien fer una ‘oferta irresistible’ com per fer fora a tothom (excepte les treballadores, és clar) i tenir tot el negoci en privat per ell i la resta de …
.. Aquest propietari va anar a un restaurant a Itàlia. Li va agradar el menjar i va adreçar-se al cuiner a qui el va comprar per que li cuini per ell i la seva … família, a la mansió que tenim força propera, durant els pocs dies de vacances que passen aquí.
.. La filla baixa a la platja semi privada per fer pàdel surf i quatre mega armaris guardaespatlles l’acompanyen, nedant al seu costat.
.. Sembla que als inicis de la seva propietat aquest … va arribar a la costa catalana amb un mega iot, escortat per un vaixell de guerra. Creiem que el iot era massa gran pel port, o no van donar permís d’entrada al vaixell de guerra, però la reacció d’aquest … fou la que típicament fa: -‘Cuanto?’. Tot va així. Quants diners vols per qualsevol persona, servei, cosa? Afortunadament no li van vendre el port sencer, per que era el que volia comprar.
.. Aquest propietari i el seu sèquit van anar a un bar a prendre una copa. Una copa d’un cava molt especial. Van demanar al cambrer 10 ampolles del cava X. El cambrer va respondre que no en tenien. Els clients van dir -‘Búscalo’. El cambrer ho va comentar al propietari qui es va presentar davant dels clients. Es va repetir la mateixa conversa que amb el cambrer. El propietari, tot preocupat, es va tornar boig buscant aquest cava. Finalment es va adreçar a un restaurant de gran luxe del municipi on li van confirmar que ells sí que tenien aquest cava. Llavors la conversa va anar, més o menys, així: -‘Sí que en teniu? Em pots vendre 10 ampolles i te les vaig a buscar ara mateix?’. -‘Sí. Endavant”. -‘Escolta, i quant els cobro per cada ampolla?’. -‘Mira, jo te les vendré a 8.000 €/ampolla i tu els cobres 10.000 €/ampolla’. El del bar es quedà a quadres i abans de fer la comanda, va a confirmar amb els ….. el cost. -‘He trobat el cava, però costa 10.000 €/ampolla. Encara vol les 10 ampolles?’ -‘No he preguntat el preu.’ Així és com en un ‘aperitiu’ aquest … i els seus …. es van gastar 100.000 € i el del bar va fer 20.000 € de benefici.
.. Per acabar un petit mostrari d’anècdotes, un cop el … i la seva … família van contractar un cantant famós per fer un concert privat a casa. El cantant va marxar amb 600.000 € per una ‘sessió familiar’.
. Després de sentir unes quantes històries, aquesta parella tan maca ens fa tornar a la realitat. Ells ens parlen de Lloret i ens diuen, ‘Nosaltres quan volem anar a mar, no anem mai a Lloret. Anem cap a Tossa’.
. Mentre seiem al sofà, segueix preguntant-nos moltíssimes qüestions relacionades amb la nostra aventura. Les seves paraules d’admiració són moltes i molt bones. Ens diu que no s’ho pot creure, no té prous paraules per expressar el que sent i no para d’afalagar-nos.
. Se’ns acaba la llum del dia. Estem meravellosament bé, nets després de la bona dutxa, malgrat tornar-nos a vestir amb la fastigosa roba suada i bruta de cada dia. Ens ho hem passat genial, però hem d’anar a preparar el terra del lloc on passarem la nit. Un lloc creiem que prou discret, però amb una forta pendent que ens donarà una nit ‘entretinguda’. Ens acomiadem amb petons, abraçades i abans de partir, ens donen un parell de pomes i una miqueta de menjar.
Quina sort i quin plaer ha estat trobar aquesta meravellosa parella. Tal i com hem viscut el viatge a peu fins ara per dins la nostra estimada Catalunya, potser, només potser, aquesta parella seran els únics catalans que ens ofereixin o convidin a alguna cosa.
. Esmorzem a la Cala Canyelles, sols, davant la mar. Un luxe de tranquil·litat i silenci.
. Aquests dies veiem que el GR92 va sovint tocant la costa i com a tal, fa molts revolts i moltíssimes dures baixades i pujades. Ja ho sabíem, ja ho vàrem fer al 2014, però ara estem físicament molt cansats i psicològicament gairebé esgotats. Això fa que de nou Jenn, molt cansada o directament ben farta de tombs i tombs, decideix agafar la drecera. Arribem a un punt on ella decideix anar per dins les urbanitzacions i pobles, primer cap a Lloret i després fins a Blanes, la nostra destinació final per avui.
Això i així és Jenn. Jo, per contra, segueixo tossudament intentant seguir tot el possible el GR92 amb les seves avantatges i inconvenients. Com hem dit, ambdós estem físicament molt cansats i psicològicament gairebé esgotats, potser Jenn més que jo, així que com no volem discutir més, tornem a fer com dies enrera. Ella és més feliç anant més directament fins a Blanes i jo seguiré la muntanya russa del GR92 a tocar de la costa. Això ens dóna l’oportunitat de tornar a tenir una ‘cita’. Quedem a l’estació de tren de Blanes d’aquí a unes hores, i ens acomiadem.
. Jo segueixo el camí, que al final del dia potser em suposarà un 40 ó 50% més de la distància que farà Jenn. Inevitablement només començar aquest camí em porta a un altre penya-segat amb precioses vistes de l’aigua, de les roques, … però a costa d’escales, escales i més escales. Totes gairebé verticals que em fan treballar moltíssim, em fan odiar cadascun dels quilos que porto carregant i que em fan suar a base de bé. Tot això em posa físicament molt en forma.
. El matí s’ha aixecat emboirat, amb temperatures suaus, perfecte per caminar. Però aquesta temperatura màgica és el regal pels que matinem molt. Malauradament aquest regal, aquest premi no dura gaire, doncs a partir d’allà les 10h el sol i la calor ens fregeix.
. Trobo alguns trams de bosc de pins, sense alzines sureres.
. Vaig passant cales petites, un bon passeig, un bon camí a trams molt reballat a la roca.
. Arribo al castell de Lloret. Seguidament ja sóc al passeig on em trobo un noi borratxo, caminant fent ziga-zagues amb una ampolla a la mà. Una imatge lamentable. Benvingut a Lloret, penso. Però ens alegrem molt, de veritat que ens alegrem molt, de veure i per tant, de poder escriure, que també em trobo bastantes persones que ben d’hora estan fent gimnàstica, esport, caminant o corrents. Són les 9h del matí quan camino pel passeig de Lloret i m’encanta trobar-me tantes persones fent esport, fent salut. Aquesta és una imatge de Lloret que no m’esperava i que m’alegra molt veure i poder compartir. Aquest és el Lloret que jo preferiria.
. Després toca el tram entre Lloret i Blanes on segueixen les pujades i baixades però no tan dramàtiques. No hi ha tantes escales però sí que el camí va pujant, pujant i pujant fins arribar al castell de s. Joan, del segle XI. De fet només resta una torre cilíndrica restaurada que no val la pena. El que sí que val la pena són les vistes des del castell.
. Des del castell, mirant a nord, es pot veure els turons que entren a la mar i per ente els quals el camí de ronda m’ha fet suar a base de bé. Però mirant al sud em trobo amb tot Blanes als peus. Blanes ja és una població mitjana i des del castell sembla força gran. Les vistes de tota la població i de la llarga platja són un premi. Un premi tant a les llargues rampes de pujada que he tingut fins el castell, com també el premi a les desenes i desenes d’esglaons de duríssima baixada que em toca menjar-me fins arribar al poble, a la platja.
. Després de la visita al castell i de gaudir molt de les vistes, com hem comentat, toca destrossar-se els genolls i escalfar moltíssim la musculatura de les cames just a sobre dels genolls. Tot això és per baixar un munt d’escales. Esglaons i més esglaons que amb molta pendent a vegades m’obliguen a agafar-me a les parets per no deixar que el pes de les motxilles, en combinació amb el cansament de les cames, em pugui abocar a una caiguda de cara.
. Arribo a terra. És a dir, arribo a la platja de Blanes on m’agrada trobar-me una escultura en homenatge a la Sardana. Després em toca trobar l’estació de tren, que resulta que està just a l’altre extrem del poble. Creuar Blanes al mig del dia amb tanta gent, tràfic, soroll i calor em costa bastant.
. Un cop arribo a l’estació de tren, ens retrobem amb Jenn i comencem una petita celebració! Després de nou dies seguits de ruta, nou dies seguits d’acampada (excepte un dia en que Jenn va dormir a un llit), nou dies seguits de molta calor, suats, amb una roba absolutament bruta i fastigosa i molt cansats per no parar, un cop acabada la duríssima i preciosa Costa Brava, ens prenem un dia de descans. Com ho necessitem i quines ganes que tenim!
Aquesta celebració la podem fer i gaudir molt més gràcies a dos bons amics. Marxem a s. Pol de Mar per estar-nos avui al vespre amb en Jordi i demà tot el dia amb la Montse. La Montse i en Jordi, dos estimats amics que ens han obert les seves cases, ens han obert els seus cors de bat a bat, per compartir unes hores per nosaltres valuosíssimes. Amb ells passem dues nits i a ells els estem molt, molt agraïts.
