.
Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Després d’haver caminat unes setmanes menjant-nos molt desert, ara ja gaudim de parcs nacionals, parcs forestals, muntanyes plenes d’arbres però malauradament la nostra ruta gairebé sempre segueix sense oferir-nos cap ombra que ens doni un respir.
Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Hem seguit caminant per alguns trams ben bonics amb camps verds i conreats al nostre voltant, després ens hem tornat a submergir en un dur desert, dins un mar de no-res amb pocs pobles cada molts quilòmetres i hem acabat dins el fabulós parc nacional de Golestan amb muntanyes atapeïdes d’espessa vegetació i boscos amb una rica (i perillosa) fauna autòctona.
Hello Dear Followers,
We think of you all the time and want to thank you for your good wishes and ongoing support.
It’s hard doing what we do every day, but your kind words in the form of blog and social media comments, emails, Whatsapp, Messenger and Telegram messages, voicemails and donations give us so much energy. It may take us a while to respond to each of you individually, but please know that we read everything you write and feel your love. Your hellos and notes make us smile and help us believe we have what it takes to keep going.
Cheers to all of you! We love you, and we always carry you in our hearts. We are so grateful you are in our lives and part of this walking journey!
Walking onwards,
Your two happy walkers
Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Portem aproximadament unes 3 setmanes a Iran. No sabem què ens aconteixerà més endavant però el viscut fins ara és fabulós.
No ens cansarem de repetir, escriure i lloar l’al·lucinant hospitalitat i generositat dels iraniàns. Encara que semblés impossible, els fabulosos, generosos i hospitalaris habitants del Pamir han estat relegats a la segona posició, superats per aquest poble iranià al que de moment estem infinitament agraïts i que ens deixa bocabadats dia sí, dia també.
Esperem que els lectors no s’avorreixin llegint tanta bondat recollida per aquests 2 caminants enamorats del món.
Benvinguts a Iran! Quines persones!!!!
Descripció del primer tram de Iran. Han estat aproximadament 200 quilòmetres des de Sarakhs que toca la frontera amb Turkmenistan i Mashhad, la segona ciutat en tamany de Iran i el primer nucli urbà que ens trobem.
Aquest tram ha estat dur per la forta calor al centre del dia així com pel pes que portem amb extra d’ aigua i menjar, degut a que hem creuat molts llargs trams de desert sense res de res. Ara bé, la generositat, hospitalitat i bondat que moltes persones ens han regalat pel camí fa que caminar entre aquestes meravelloses persones sigui un plaer i fins i tot un privilegi.
Benvinguts a Iran! Quines persones!!!!
Aquestes son algunes de les curiositats que ens agradaria comentar:
Aquesta entrada ens resulta especialment difícil d’escriure per que és una crítica a aquells aspectes quotidians de la vida a Índia que trobem deplorables i que dia rere dia, rere setmana, rere mes ens han fet la vida molt més desagradable del que hauria de ser.
Abans d’entrar en contingut també volem esmentar que a Índia hem gaudit d’innombrables satisfaccions, mostres d’amor, generositat, hospitalitat i ajuda que ens han fet la vida molt més agradable del que haguéssim trobat sense aquests recolzaments.
Molts d’aquests fabulosos detalls els hem descrit en detall al llarg de les nostres entrades, mirant de no oblidar-nos cap i així mostrar la bondat que hem trobat en molta gent.
Aquesta entrada precisament no és gens agradable d’escriure, però creiem necessari documentar el que ens ha estat martiritzant durant tant de temps. Tant de temps i tan intensament que per desgràcia cobreix amb una dura i espessa capa la bondat rebuda i les múltiples bones raons o experiències que aquesta fascinant Índia ens ha ofert.
(English version below)
Un cop caminades Tailàndia, Birmània, Bangladesh, Índia, Pamir, Tadjikistan i Uzbekistan amb aproximadament uns 7.000 quilòmetres als peus, ara ens endinsem a Iran.
Aquesta entrada és breu en text per que volem mostrar en un vídeo una conversa típica de les que tenim molt habitualment a Índia, quan anem caminant amb les nostres motxilles.
Com diu la dita, una imatge val més que mil paraules. Aquí no mostrem una sola imatge sinó un seguit d’elles amb les que mirem de reproduir les converses que des de certa distància mantenim SENSE emprar CAP paraula.
We want to show you how our typical conversation goes in India.
It’s an unspoken chat, done in universal sign language.
