Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.
Creuem el Coll de la Madeleine, passegem entre fantàstiques muntanyes nevades, entrem a França i baixem cap a alçades i temperatures més còmodes.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Coll de la Madeleine, Maison Méane, Larche, Certamussat, Meyronnes, Les Gleizolles, La Condamine-Chatelard, Jausiers, Les Palissons, L’Argile, Le Bourget, Faucon, Barcelonnette, Le Moulin, Les Thuiles, Meolans, Les Martinet, Les Lauzet-Ubaye, Les Lautaret, Les Terrasses, La Breole, Greoliers, Breziers, Amandier, Dessus le Pont, Gigors, Eau-Gelee, Sarraux, Faucon du Caire, Le Plan, La Roche, Le Caire, La Motte du Caire, Nibles, Callabris, Valernes, Le Plan de la Baume, Sisteron
. Un cop fet el cim, un cop arribats al Coll de la Madeleine, entrem a França iniciant una forta baixada. Seguim malauradament limitats a transitar per la carretera, doncs les muntanyes del voltant són altes, esquerpes i encara tenen neu. Encara en tenen, però amb el pas de les hores i quilòmetres veiem que aquest costat del cim està molt més net de neu. Hi ha molta roca, arbres que s’aguanten com poden penjant d’un fil que són les seves arrels… i molta menys neu.
. Afortunadament tenim un dia assolellat. Portem tres dies de sol, des de que vàrem iniciar l’ascensió del Coll, i això és una veritable loteria. Efectivament cels assolellats i clars comporten normalment nits més fredes, i les estem patint, però és meravellós caminar entre muntanyes amb cel blau, sol i sense tempestes, ni pluja.
. Arribats al poblet de Larche entrem a un lloc per fer un àpat. No hi ha gaire clientela. En arribar, un home gran em ve a preguntar d’on venim, on anem… en explicar-li es queda de pedra, ens felicita i torna a la seva taula. Quan estem a punt de marxar torna l’home amb una senyora. Ambdós retirats. Ens comencen a afusellar a preguntes. Mirem de respondre la seva insaciable curiositat, tot en francès. El senyor s’ofereix a portar-nos en cotxe fins a Barcelonnette. Ens aniria molt bé, però hem de refusar doncs el nostre és un viatge a peu. Al final ens omplen de lloances, de felicitacions i marxem.
. Seguim baixant, gaudint de les vistes, muntanyes i més muntanyes. Només les més llunyanes estan nevades. A partir d’aquí canviem de riu per seguir el riu Ubayette que després és el riu Ubaye.
. Continuem baixant fins que arribem a La Condamine-Chatelard on donem el dia per acabat.
. Després d’una altra nit freda però seca, tornem a la mateixa carretera per seguir baixant.
. Les vistes, boniques, no canvien gaire. Seguim baixant per una gorja que el riu Ubaye ha anat obrint amb el pas del temps, amb la inexorable i incontestable força de l’aigua.
. Tornem a gaudir d’un matí assolellat. Això, a les muntanyes, és un regal. Nosaltres estem encantats. Celebrem cada hora que passem caminant sense pluja.
. Arribem a Jausiers on ens sorprèn veure unes quantes cases força maques, tipus viles o palauets del segle passat. També és sorprenent veure alguna bandera mexicana o referències al país americà.
. Amb sol entrem a Barcelonnette! No és ni la Barceloneta (avui no tenim platja), ni una petita Barcelona, però pel nom, ens sentim una mica més propers a casa.
. La sort amb el bon temps que hem tingut i apreciat des de Cuneo fins a Barcelonnette, s’acaba. A mig dia el cel es torna gris, la temperatura baixa encara més i comença a ploure.
La maleïda pluja ens agafa de camí, obligant-nos a seure sota un balcó durant força estona. Ens anem quedant freds i més freds. Finalment decidim sortir, moure’ns per recuperar temperatura corporal malgrat sigui a costa de mullar-nos una mica. Afortunadament de camí la pluja afluixa fins aturar-se. Avancem amb ganes per que al davant, entre les muntanyes, veiem avançar un altre front que escombra la vall.
Efectivament, quan estem a les portes de Les Thuiles ens torna a enxampar un xàfec que ens deixa ben servits. Podem arribar a una petita parada de bus, coberta, on tornem a seure al terra fins que l’aiguat afluixa i podem continuar.
. Finalment arribem a Les Thuiles on tenim una cita amb un amfitrió que ens acollirà aquesta nit a casa seva.
. Ens trobem amb el nostre nou amfitrió. Arribem mullats, freds, miserables… i ens alegrem moltíssim de conèixer aquesta nova persona que, a més, encén un fabulós foc a terra amb molta llenya només entrar nosaltres a casa seva. Després una dutxa calenta i una molt llarga, interessant i enriquidora conversa fa que oblidem la tarda tan dolenta que hem patit, i assaborim cada minut de vida.
A fora, segueix fent fred i plovent.
. La idea per avui era continuar ruta, però el temps, la famosa pluja, torna a ser la protagonista. Si bé al matí el temps està molt tapat però sense ploure, veiem que la predicció meteorològica és dolenta per la tarda – vespre. Allà on voldríem arribar al final del dia, al vespre pinten bastos. Veient el panorama meteorològic, ho comentem amb el nostre nou amfitrió i amic. Ell està encantat amb nosaltres i ens diu de quedar-nos fins demà. Nosaltres acceptem de mil amors.
. Després d’esmorzar ell marxa. Nosaltres aprofitem per aportar el nostre granet de sorra. Netegem plats, cuina i menjador, posant una mica d’ordre, doncs està tot un xic desendreçat. Després Jenn ens cuina un molt bon dinar i sopar. Jo rento plats. La casa ja te una altra pinta.
. Ens comenta que a l’hivern no acostuma a ploure tant, el cel és més blau, però les temperatures poden voltar els -20 ó -25°C.
. A part de contribuir amb el nostre amfitrió, nosaltres aprofitem aquest plujós dia de fred per fer moltes coses. Fem la bugada, toca cosir roba interior, roba exterior, guants, pantalons…, fem reparació de tenda de campanya, em poso finalment al dia del diari de viatge per la web, netegem i ordenem fotos, enviem correus electrònics, estudiem a fons el mapa per redefinir una nova ruta cap al sud-oest, en funció de les dades i informacions que el nostre amic ens dona, planifiquem calendari, …
Fem tot això i de tant en tant gaudim d’un te calent o, al vespre, seiem davant les flames del foc a terra mentre fora cau aigua i més aigua.
Què bonica és la pluja des de dins una llar!
. Sortim de Les Thuiles per creuar de nou el riu Ubaye que baixa amb ganes i força.
. En paral·lel al riu, lluny de la carretera, comencem un camí de somni. Amunt, avall, ombra, ple d’arbres, terra, molsa, fullatge, terra tova … és un típic camí de muntanya per on gaudim moltíssim. Aquesta descripció és senzilla, curta, però abarca un munt d’hores al llarg del dia. Encadenem un seguit de camins de muntanya veritablement fantàstics.
. Sí que són fantàstics però de tant en tant els rierols, que normalment estàn coberts i transitables, es desborden o no tenen canalització per dominar l’aigua, pel que ens bloquegen el pas. Creuar-los sense mullar-se els peus és un problema. Hem de fer malabarismes.
. Pel camí una caravana ens pregunta per una direcció. Li diem que ha de fer mitja volta. Quan ens torna a passar pel darrere ens ofereix portar-nos.
. M’equivoco en prendre un camí que ens costa bastant de temps i sobretot molta energia. Pugem fort per un indret que ja tenia mala pinta i efectivament, després hem de fer mitja volta. M’emprenya equivocar-me, però si a més ens costa temps i moltes forces, llavors no m’ho perdono.
. Trobem la bona ruta, o al menys, la correcta. És la correcta per seguir la nostra direcció, però durant un tram ens trobem amb una pujada de pedres soltes que jo diria d’un 40-45% de pendent. Ens deixem les dents. Aquest pujada, amb tot el pes que portem, a mi em mata. Em trenca per la resta del dia i nit. Noto com la part lumbar de l’esquena m’està cridant. La recompensa, unes boniques vistes del llac artificial creat per generar energia hidroelèctrica on es troben el riu Ubaye i el Durance.
. Hem gaudit d’un bon dia de sol, però amb vent fred. Gairebé no trobem a ningú per enlloc.
. Quin fred, punyetes! Quin vent, punyetes! Quin vent fred, punyetes!
. La nit ha estat freda. A les 530h hem decidit començar a moure’ns per què era massa. Enllestim i, congelats, esmorzem a la petita plaça del petit poble de La Breole. Gairebé no podem menjar doncs no sentim les mans i dits. Quin mal!
. Després de caminar ahir meravellosament per preciosos camins de terra i de cabres durant gairebé tot el dia, avui caminem gairebé tot per molt petites vies asfaltades amb pocs, poquíssims vehicles. És com un camí de terra, però asfaltat i sense pendents de més del 40% com la que ens va destrossar ahir.
. Deixem la vall i el llac Ubaye per després de seguir l’impressionant canal EDF, trencar a esquerra. Deixem la direcció oest per emprendre la direcció sud, sud-oest.
. Ens trobem amb una forta i llarga pujada des del canal fins al poblet de Breziers.
. La gran, grandíssima sorpresa del dia salta a Breziers. Arribem encara congelats cercant un cafè o fleca, doncs necessitem entrar al cos quelcom calent. No hi ha res. Una veïna ens veu, ens pregunta i sabent el que cerquem, veient-nos tan tapats i potser amb no gaire bona cara, ens ofereix un cafè a casa seva. Allà tenim una bona conversa en francès, molt a gust.
. Deixem la veïna un xic més recuperats en prendre quelcom calent i abans d’abandonar el poble, omplim d’aigua a una de les poques fonts que trobem. Allà coneixem una altra dona. No hi ha gairebé ningú més en tot el poble, però aquesta senyora parla anglès. Ens pregunta, xerrem i ens convida a dinar a casa seva! Quina sort tan bona i seguida que tenim al mateix poblet! Dinem, xerrem molt i ho fem millor, doncs ho podem fer en anglès, no en el nostre patètic francès.
. Seguim caminant i pujant. Muntanyes no tan grans com les que hem passat aquests dies. Verdes, plenes de vegetació i sense molt d’espai per conreus. Al final passem el pas de Sarraut, de 985 msnm. Aquest és una plana encaixada entre muntanyes que a mida que avancem, guanya espais laterals per conreus. Primer veiem blat, molt primerenc, doncs aquí fa fred. Després comencen els arbres fruiters. Aquests esdevenen un espectacle més endavant, per Faucon du Caire, Le Caire i La Motte du Caire on les plantacions estan perfectament fetes, irrigades, amb xarxes… hi ha moltíssimes pomeres.
. Canimem hores entre muntanyes rocalloses, arbres fruiters i un sol preciós que apreciem molt, malgrat gairebé segur que ens donarà una altra freda nit. El vent ha afluixat força, tot i que segueix bufant a ràfegues. Quan ens toca ombra, la temperatura baixa molt.
. Rebem un missatge del nostre estimat amic que viu proper a Cuneo dient-nos que fa un o dos dies al Coll de la Madeleine, que nosaltres vàrem passar fa pocs dies amb fred però sol i pas obert, ara ha caigut ni més ni menys que mig metre de neu! Si això ens passa a nosaltres quan estem, per exemple a Argentera, les quatre cases on vàrem acampar poc abans de fer el pas, estem morts.
. Ja que estem parlant tant del temps i les baixes temperatures, avui podem dir que la nit ha estat tolerablement freda. No massa dolenta.
. Sortim de La Motte du Caire per seguir el riu Sasse amb un paisatge verd, bonic, però que no mata. Està bé.
. Després de baixar de les grans muntanyes i de passar el petit port de Sarraut, ara anem a petar al riu Durance que és ben gran. Davant nostre, a l’horitzó darrera el riu Durance tornem a veure unes grans muntanyes, sense neu, que fan un bon tap quan volem mirar en direcció sud, sud-oest.
. Tornem a gaudir de bon sol! Estem encantats.
. La part més destacable del dia ha estat arribar i visitar Sisteron. Abans d’arribar ja ens ha agradat veure unes grans roques tallades pel gran riu Durance. Aquest riu s’ha obert pas entre les muntanyes i la gorja que va obrir fa molt de temps fou aprofitada per l’home per establir un poblat.
. Un home en vehicle, abans de Sisteron, s’ofereix a portar-nos.
. Estratègicament situada a una gorja del riu Durance, Sisteron te una rellevant ciutadella al cim d’una de les grans roques que custodia l’estret pas. Al centre de la petita ciutat, uns quants carrerons amb molta pendent i algunes torres que devien ser les diferents portes d’entrada al poble, són el més destacat.
. Ens trobem una parella de jubilats, de viatge com nosaltres, que segons ens diuen, amb la seva caravana van fent viatges d’algunes setmanes. Ens entretenim amb ells per què són cultes i agradables. Estem gairebé hora i mitja xerrant!
. Tornem a dormir sota un pont petit d’aquells característics per salvar un rierol sota una carretera secundària. Acampem de nou al més pur estil iranià, quan creuàvem el desert d’Iran des de la frontera amb Turkmenistan.
. Al costat del nostre mini pont, suficient per just encabir la tenda de campanya però tan baix que fins i tot jo m’he d’acotar, tenim arbres amb ocells cantant meravellosament. Quin regal per les oïdes, cervell i esperit.
