Aquestes senyores han sentit la conversa i es pregunten, què és això de la truita de patates i el pà amb tomàquet?

Comilla – Dacca

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.

 


Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Comilla, Alekhar Chor, Khorshed Alam, Nimshar, Jafarpur, Debidwar, Baragobindapur, Chandina, Azimnagar, Sonapur, Bakhrabad, Madhiya, Bagur bazar, Eliotganj, Gouripur, Shahid Nagar, Daudkandi, Charbausia, Bausia, Gazaria, Dubaier Char, Kabila, Buri Chong, Bober Char, Vitikandi, Anarpura Mahmudbad, Bater Char, Sonargaon, Mugra Para, Kamtal, Barpara, Bandar, Malibagh, Tabalpara, Keodhala, Madanpur, Nayabari, Kanchpur, Katchpur, Shimrail, Siddirgonj, Rayerbagh, Matuail, Jatrabari, Shanir Akhra, Demra, Paltan, Dacca

 

. Sortint de Comilla veig un petit planter de verdures, suposo. Es tracta d’un tros de terra petit que estranyament no està cobert d’aigua, ni és un camp d’arròs, on unes petites estructures fetes amb canya de bambú sostenen uns plàstics que cobreixen les joves plantes. Son una mena de petits hivernacles.

. Últimament veiem moltes canyes de bambú per vendre. Algunes són enormes, com veritables columnes capaces d’aguantar molt de pes, altres més primes. Hi ha força activitat econòmica i parades per vendre, al voltant d’aquesta petita meravella de la natura. Nosaltres veiem com converteixen unes canyes en una paret separadora per les cases. Primer un home obre les canyes per la meitat amb una petita destral o matxet. Seguidament un altre pica i elimina els nusos per poder aplanar la canya. Finalment un tercer trena les canyes.

. Més endavant arribem al mercat de verdures al major de Nimshar. Això és un sidral de camions, transportistes, venedors  compradors, parades al terra, homes que per moure enormes i pesats sacs de verdures, no fan servir cap carretó, ni res de res, sinó que ho fan sobre els seus caps. Pobres cervicals!!! Hi ha molta activitat. És un formigueig constant d’homes negociant i emportant-se grans sacs plens de verdures, suposo que per revendre-les.

. La resta del camí fins arribar a Eliotganj transcorre tranquil·lament, tret, és clar, dels maleïts clàxons que fan servir a tota hora, a tot arreu.

Primer l’home de l'esquerra obre les canyes per la meitat. Després el de la dreta pica i elimina els nusos per poder aplanar la canya
Primer l’home de l’esquerra obre les canyes per la meitat. Després el de la dreta pica i elimina els nusos per poder aplanar la canya
Finalment aquest home trena les canyes
Finalment aquest home trena les canyes
Al mercat de verdures al major de Nimshar, un home prepara i ven betlenut mentre l’altre telefona a sa senyora demanant què necessita per fer la truita de patates i el pà amb tomàquet
Al mercat de verdures al major de Nimshar, un home prepara i ven betlenut mentre l’altre telefona a sa senyora demanant què necessita per fer la truita de patates i el pà amb tomàquet
Aquestes senyores han sentit la conversa i es pregunten, què és això de la truita de patates i el pà amb tomàquet?
Aquestes senyores han sentit la conversa i es pregunten, què és això de la truita de patates i el pà amb tomàquet?

 

. Avui al cel no hem vist cap núvol. Cap ni un. Això ha esvaït l’ amenaça de tornar a quedar xops per l’aigua del cel, i ens assegura quedar xops per la suor i l’evaporació de l’aigua que ens arribarà de tots els camps i piscines que ens envolten.
Efectivament el tram entre Eliotganj i Sonargaon el veiem gairebé totalment mancat de camps d’arròs. En canvi caminem durant hores entre mitjanes, grans i molt grans piscines o llacs. La majoria d’ elles entenem que són piscifactories. Aigua i més aigua. Calor i més calor i més xafogor que ens fon les idees.
. Feia bastants dies que ningú ens convidava a res. No és que ho esperem ni en refiem, ni molt menys, però sempre és una bona sorpresa, per senzill que sigui el detallet. I avui hem tornat a trobar la generositat i bondat de la gent.

Primer, hem ensopegat amb un lloc ple d’homes sense cap dona (això no és cap novetat), però l’indret està ple de moltíssims plàtans verds tots encara a les branques, que és com els venen aquí als diferents petits comerços. Un senyor ens ha regalat un plàtan ‘triple’, és a dir, tres plàtans embolicats dins una mateixa pell.

Segon, quan ens hem aturat a menjar un mos a un mini poblet, ha arribat un noi, ens ha explicat la seva vida, la feina que fa a Dubai i hem acabat a la seva modesta casa, que és una habitació amb un llit, una nevera, un petit armari i poc més. Ambdós hem estat immediatament voltats de molta canalla mentre ens ha ofert un geladet i un refresc. Tot un detall. Allà dins, a la intimitat de la seva família i veient com no paren de sortir crios i més crios per tot arreu, ens enrecordem molt de les pastilles anticonceptives i del control de natalitat. Com el necessiten!!
. La part més espectacular del dia ha arribat en forma de 2 grans ponts per creuar 2 grans rius.
El primer pont és el Meghna Gomti de 500 metres de llarg, que creua un enorme braç del mega riu Meghna. Quina amplada i quanta aigua!
El segon pont crec que és el Kanchpur que també creua l’immens riu Meghna. Creuar ambdós ponts abans d’arribar a Sonargaon ens dona una petita idea de com d’enormes son els rius aquí i, a part de les pluges, per què hi ha tanta aigua per tot arreu.

Festival de plàtans, però encara massa verds
Festival de plàtans, però encara massa verds
Vistes sobre el pont Meghna Gomti d' un braç del riu Meghna
Vistes sobre el pont Meghna Gomti d’ un braç del riu Meghna
Vistes sobre el pont Meghna Gomti d' un braç del riu Meghna
Vistes sobre el pont Meghna Gomti d’ un braç del riu Meghna
Vistes sobre el pont Meghna Gomti d' un braç del riu Meghna
Vistes sobre el pont Meghna Gomti d’ un braç del riu Meghna

 

. Avui és un altre dia de sorpreses. Sembla mentida, però gairebé cada dia ens passa quelcom més o menys rellevant, prou significatiu com per esmentar-lo en aquest diari/web esperant que sigui del vostre interès. Molts dies comencem a caminar i durant moltes hores no passa res mínimament interessant, llavors alguna cosa, acció, detall, experiència, persona, situació ens succeeix i ja està, ja tinc prou contingut.

Això és precisament el que ens ha succeït avui. Just quan deixàvem l’ habitació de l’hotel i ens disposàvem a seguir endavant amb la nostra ruta, un home allotjat a l’habitació del costat ens dóna el bon dia amb un anglès excel•lent. És en Raj, un home de 30 anys i de família de Dacca que fa temps està vivint i estudiant als Estats Units d’Amèrica. Comencem a parlar amb ell. Sembla una bona persona i aprofundint en la conversa detectem que te problemes. Problemes personals, de matrimoni, familiars … i està fotut. Deixem les motxilles i tot l’equipatge a la nostra habitació i ens mudem a la del costat, la seva, que ell comparteix amb un amic que està aquí per donar-li un cop de mà.

La conversa segueix, i segueix, i segueix … Jenn i jo estem fent de psicòlegs i donant-li recolzament a mida que les hores i el dia es va escapant entre els nostres dits. Arriba un punt en que li faig una pregunta que marcarà la resta del nostre dia: ‘Raj, ens necessites o ens vols al teu costat durant la resta del dia?’. Ell respon: ‘Seria un plaer i un honor. M’esteu ajudant moltíssim i de fet, sense saber res de mi, esteu aquí sacrificant el vostre temps, escoltant-me i actuant com els meus pares, fent quelcom que ells no han fet’. Aquesta resposta tan emotiva i creiem que sincera ens fa canviar totalment el nostre dia. Vaig a pagar una altra nit a la recepció de l’hotel. Ara Jenn i jo podem dedicar-nos a donar un cop de ma a aquesta persona que sembla ens necessita. Avui se’ns acaba de presentar una altra ocasió per fer el bé a través del voluntariat. Si l’altre dia ajudàvem a un bon grup de joves, avui sembla que podem estendre la ma i oferir el nostre recolzament a un adult amb problemes. Esperem poder ajudar-lo. Les gotes de conversa, les nostres opinions i consells, sembla que tenen un bon impacte en la seva persona.

Qui ens anava a dir que avui acabaríem fent de soport psicològic! Cada dia és una sorpresa.

Cap al migdia, després d’ entre 4 i 5 hores de fer-li de psicòlegs, ell ens diu que juntament amb el seu amic han de sortir ha fer uns encàrrecs. Ens diu que descansem a la seva habitació. Marxen tots dos i ens deixen dins amb les seves pertinencest. Al cap d’una estona Jenn marxa a dinar i jo em quedo a esperar-los. Triga força en tornar. Jo ja no se què fer. Estem aquí i ens hem quedat per ell. Quan torna seguim amb la conversa i donant-li voltes, voltes i més voltes als seus problemes fins que al final sembla que trobem una possible solució o estratègia per refer la seva vida.

A última hora de la tarda, quan ja estem força cansats i jo encara no he sortit de l’hotel en tot el dia, parlem amb la mare d’en Raj que viu a Dacca. Amb un poc d’anglès i 4 paraules en bengalí, amb l’ajuda del fill, resulta que ens conviden a casa seva. Nosaltres estem de camí a Dacca i hem de passar uns pocs dies per fer gestions sobre els p…. visats, tant el de Bangladesh com el d’Índia, així que abans d’ anar a dormir, quedem amb en Raj que demà anirem plegats a Dacca, a casa seva. Veurem si això acaba succeint, i si és així, veurem quina experiència ens resulta a tots plegats.

Abans de tancar la nostra ‘última sessió de psicologia’ del dia, estant a la seva habitació, torna el seu amic del matí i malgrat nosaltres no entenem res de res del que parlen en la seva llengua, en Raj em comenta que volen parlar a soles. Per suposat que surto immediatament de l’habitació i m’espero fora. Mentrestant Jenn va a buscar una mica de menjar i li porta quelcom per ell també. Seguim esperant fora i no donen senyals de vida. No se si han de parlar molt, o si ens han oblidat, però ja estem cansats d’esperar, pel que truquem la porta, ens obren i els donem el menjar que Jenn ha portat. Ara negociem la sortida de demà cap a Dacca. Ell vol sortir a les 17h i nosaltres a les 6-7h. Quedem en sortir a les 11h. Veurem si és així.

Reconeixem que tot plegat és força estrany. Les converses, les opcions que li suggerim i que se’ns presenten a nosaltres, el desenvolupament de tot plegat, les incerteses per part seva en oferir casa seva a uns complets desconeguts, les incògnites per part nostre de ficar-nos dins aquesta família amb l’únic objectiu d’ajudar a millorar la seva vida i treure’l de l’embolic en que està liat…

Tot forma part de les incerteses que se’ns presenten diàriament com per exemple, fins on podrem arribar cada dia? on dormirem cada nit (una de les més importants)? estem agafant la ruta correcte?, on trobarem aigua i menjar?… Com deia al principi, cada dia és una sorpresa.

. Voldria acabar el dia amb un text que hem vist a un anunci i que ens ha agradat molt. Per que ens agrada fer les coses ben fetes i amb qualitat.

La qualitat és el primer, el benefici és la seva lògica conseqüència.

La qualitat és el primer, el benefici és la seva lògica conseqüència
La qualitat és el primer, el benefici és la seva lògica conseqüència

 

. Després del sorprenent dia d’ahir, avui, com no, seguim de sorpreses i no precisament agradables. Nosaltres estem acostumats a començar els dies amb els primers raigs de llum (les 530h) o, sovint, abans, pel que avui estem desperts i esperem ni més ni menys que fins les 11h per marxar cap a Dacca amb en Raj, tal i com havíem quedat, malgrat sortir tan tard ens representa perdre mig dia. A les 11h en punt anem a trucar la porta d’aquest fantasma. Per què fantasma? Doncs per que ja no hi és! Els amables empleats de l’hotel ens diuen que ha marxat cap a Dacca a les 7h!! Serà…

Jenn i jo ens quedem de pedra. Tenim una barreja de forta emprenyada i majúscula sorpresa. Després del que vàrem viure ahir, de dir-nos que havíem fet més per ell que els seus pares, d’ agraïr-nos mil vegades les nostres paraules, idees, temps, dedicació, després de parlar i quedar amb la seva mare… aquest impresentable marxa sense dir-nos res, sabent que l’estem esperant a una habitació del mateix hotel. Nosaltres ja vàrem perdre o invertir el dia d’ahir en ajudar-lo amb molt de gust com a part del nostre voluntariat, però això de perdre avui tantes hores necessàries i deixar-nos plantats ens ha sentat molt malament. Serà……..

. Aquests dies anteriors hem estat caminant molt i hem fet molta feina. De fet només ens resta un tram relativament curt per arribar a Paltan / Dacca, però avui agafem un bus per compensar les hores perdudes esperant aquell desgraciat, per entrar a Paltan / Dacca i gestionar temes de visats. Quin malson això dels p…. visats!

. Amb el bus arribem a Paltan, a prop del parc Gulistan. Sortir del bus és submergir-se de nou en el caos amb majúscules, al nivell de Chittagong. Això és senzillament inhumà. Com poden persones arribar a viure dins aquests inferns!

Dins aquest monumental merder ens toca cercar allotjament. Jo vaig amb les dues motxilles i Jenn amb la motxilla i el carro, que la fa anar per pla, li dona una maniobrabilitat mínima i dins aquest merder, aquest carro es converteix en una llosa increïblement pesada que hipoteca qualsevol moviment. El carro certament es converteix en un gran inconvenient. Moure’s entre centenars de persones, botigues, negocis, paradetes, tuktuks, cotxes, autobusos, motos, tothom tocant el clàxon i anant per on els dona la gana, és quelcom horrible. Mentre Jenn espera al carrer i acaba voltada de molts homes, jo vaig pujant i baixant escales de cada hotel que veig, i tots ells em refusen per que soc estranger. A més, la majoria no em vol donar allotjament dient-m’ho amb un despreci insultant. Molts d’ells em fan un desagradable gest amb la mà per que marxi i altres em donen un ‘no room’ (no habitació) com a resposta amb una cara tan desagradable i fastigosa com la ciutat on viuen. Vist el panorama, deixo a Jenn, el seu carro i les motxilles, a la recepció d’un hotel on son mínimament educats i lleuger vaig a cercar un lloc per dormir. Em passo com 2 hores corrents d’hotel en hotel a través d’ aquests carrers tan, tan desagradables. La gran majoria em segueixen refusant per ser estranger. Només un parell de nivell internacional em tracten amb educació. Llàstima que siguin molt cars. Donant voltes i més voltes acabo davant l’estació de tren de Kamalapur. Aquí finalment trobo una habitació. A l’únic empleat amable de la recepció li deixo per escrit que agafo l’ habitació que m’han ensenyat i que tornaré en un màxim de 2 hores, el temps que calculo necessari per anar a rescatar a Jenn i arribar aquí entre el monumental i constant embús. Torno a buscar a Jenn i aconseguim arribar sans i estalvis a l’hotel.

Doncs malauradament l’únic empleat amable no hi és i la resta de subnormals ens diuen que no hi ha habitació. És igual que li digui que l’he reservat per escrit fa 2 hores. No ens allotjarem aqui. Jo, que després del desencís del impresentable del matí i després d’haver estat patint cares de fàstic de molts hotels visitats caminant a través d’aquesta merda de ciutat, exploto. Picant sobre el taulell els crido que son uns merdosos i que es mereixen la merda en la que viuen, per que en el fons, son ells els que la generen i ells son així. No considero que sigui un tema de pobresa, és que son així. Es pot ser extremadament pobre, però net i educat. Aquí tenen escombraries, deixalles i porqueria davant les seves cases i no les recullen. Tenen muntanyes de deixalles al mig dels pobles i allà van creixent. Més val que tots aquests, o si més no una gran majoria es quedin aquí, per que això no hi ha qui ho arregli.

Finalment nosaltres trobem una habitació força més cara, a un hotelet amb un personal ben amable, rieller i servicial.

Les muntanyes de deixalles creixen al mig dels pobles, al mig de les cases
Les muntanyes de deixalles creixen al mig dels pobles, al mig de les cases
Reciclant peces amb molt d’art
Reciclant peces amb molt d’art
Reciclant peces amb molt d’art. Detall
Reciclant peces amb molt d’art. Detall

 

. Últim tram abans d’ arribar caminant al gran caos de Dacca. La carretera que uneix Cox’s Bazar – Chittagong – Dacca a aquestes alçades segueix tenint 2 carrils per sentit, totalment insuficient per tot el tràfic que roda i sobretot per com condueixen. Però si ens fixem en com ‘condueixen’, llavors és igual que els posin 2 ó 22 carrils per sentit. Estan abonats al caos circulatori total i constant. En sortir de Sonargaon nosaltres tenim una bona notícia, segur que gens compartida pels conductors i passatgers. Tot està tranquil, fins i tot silenciós (increïble), per que tots els vehicles estan aturats en un monumental col•lapse circulatori. Ja se que no és gaire solidari, però quin plaer! Caminem al costat dels vehicles quan deixen una mica d’ espai al voral, o entre ells pel mig de la carretera quan sovint els 2 carrils queden desdibuixats i ignorats amb 4 carrils plens de camions, autobusos, cotxes, carros, tuktuks i de tot, envaint qualsevol racó on puguin ficar el nas, una roda, un tros de vehicle… Quan per desgràcia tornen a moure’s, torna el desastre total.

. Fa molts quilòmetres que hem deixat enrere els bonics camps d’arròs per caminar entre cases, poblacions i molta indústria. Sembla mentida però en només una sola setmana hem vist més indústria que en 2 mesos i mig creuant el Pamir, Tadjikistan i Uzbekistan. Suposo que l’esperpèntica població i la ma d’obra barata afavoreixen la instal.lació de fàbriques i indústria.

. Al poble de Katchpur, just abans d’un pont sobre un altre gran riu, veig un autobús fent una de les típiques maniobres com és donar un cop de volant per avançar un altre vehicle que va més lent. Els autobusos aquí van com a bojos amb molt poc o cap respecte per cap altre vehicle amb els que comparteixen carretera. Fent aquesta maniobra es troba a una corva a dretes amb un tuktuk que va llepant el voral, on estic jo. L’autobús, fent sonar el seu fort clàxon, com fan sempre i a tota hora, escup el tuktuk més cap a l’esquerra i el fa fora la carretera. Jo estic al voral i veig com el tuktuk mira d’evitar l’autobús a l’hora que intenta mantenir-se dins la carretera, però la física mana i el tuktuk, que és un tricicle, primer el veig rodant només sobre 2 rodes intentant girar fins que tot seguit acaba estavellant-se i rodolant pel terra.

. Seguim creuant rius. Veiem una benzinera amb estil i personalitat doncs te una decoració diguem que ‘peculiar’. La gent fa la bugada normalment al toll d’ aigua, llac o riu que te més a prop de casa seva i alguns l’ estenen a assecar a qualsevol lloc, refiant que el sol que ens torra, assecarà tot ràpidament. També hi ha força llocs de venda de les sempre espectaculars, resistents i grans canyes de bambú.

. Finalment arribem i entrem a Dacca. Realment és un caos esgarrifós. No entenc com poden viure així i aquí.

Tuktuk accidentat per causa d’un altre temerari descerebrat conductor d’autobús
Tuktuk accidentat per causa d’un altre temerari descerebrat conductor d’autobús
Benzinera amb estil i personalitat
Benzinera amb estil i personalitat
Roba a assecar
Roba a assecar
Quantes caixes de fruita i cartrons podran apilar més?
Quantes caixes de fruita i cartrons podran apilar més?
Canyes de bambú
Canyes de bambú

 

. Un cop arribats a Paltan i Dacca, avui toca veure-se-les amb aquells funcionaris que tant ens agraden, els dels visats. Quines esgarrifances m’agafen només de pensar-hi. És vergonyós i indignant haver de mantenir tots aquests funcionaris ‘de segell’ (aquí i també a casa) que no foten res més que … deixem-ho córrer.

. Abans de continuar, com ja he fet en d’altres ocasions, vull avisar que alguns dels detalls que venen a continuació poden ser un pèl avorrits per la majoria dels lectors, però prefereixo deixar constància per si és d’ajuda a algun altre viatger independent que decideixi venir per aquestes contrades (aquí tots som família i ens hem d’ajudar).

. Primer, informació sobre com fer una extensió de visat turista un cop dins Bangladesh. Segon, com obtenir un visat turista per Índia a Dacca:

1) Com fer una extensió de visat turista un cop dins Bangladesh. Això és el que hem hagut de fer durant tot el matí. Tan apassionant, com fastigós.

Cal anar a les oficines del DIP, Department of Immigration and Passport a Agargaon road. Allà arribem a les 8h però atenen de 10h a 13h, de diumenge a dijous. Cal demanar una sol•licitud com la que adjunto a més avall. Emplenada la sol•licitud, s’ha d’enganxar una foto i afegir fotocòpia del passaport i de la pàgina on està el primer visat de turista d’ entrada, que és el que es vol ampliar. Tot això es lliura a la finestra 4 on un home fa unes guixades als papers i ens envia a la finestra 1. Aquí arriba l’atracament a ma armada i pagable només en moneda local, taka. La dimensió de l’atracament dependrà del passaport que es tingui. Un cop pagat, portem tots els papers a la finestra 2 on ho recullen i ho entren a un ordinador. Ells es queden tots els papers i al cap d’una estona ens donen un paper on a part de les dades personals, ens indiquen el dia que hem de tornar aquí per rebre, o no, l’ extensió del visat. Jo pensava que trigarien un parell de dies, però resulta que la policia ens ha ‘d’investigar’, han d’emetre un informe i els dels visats llavors acceptar-nos un altre mes, o no. Doncs per tornar a recollir la resposta ens fixen la data, ni més ni menys, que per d’aquí a un mes!! Si llavors ja estarem marxant d’ aquí! I si no ens volen? Llavors ja haurem gairebé exhaurit els dies d’ampliació que demanem! No entenc res. Bé, ja tornarem en un mes quan esperem ja estar a punt de marxar de Bangladesh.

2) Com obtenir un visat turista per Índia a Dacca. S’ha d’anar a la High Comission of India, a Felani road, paral.lela a Bir Uttam Mir Shawkat Sarak (Gulshan ave), cantonada amb carrer 143. Aquí ens atén un noi senzillament exquisit. Educat, rialler, amable i amb bona informació. El volem felicitar. Un cop per allà, demanar per les oficines del visat. Pels estrangers com nosaltres hi ha una oficina especial a la planta -1 dita Foreign counter (per no fer les cues, barrejar-nos, ni passar el que han de passar els de passaport de Bangladesh). Aquesta oficina atén o rep sol·licituds de diumenge a dijous de 8h a 13h. El que necessitem per demanar un visat turista és: . Imprimir la sol·licitud de la pàgina web . Aquesta sol·licitud incorporarà una foto digital pujada a la web i la mateixa enganxada a la impressió en paper. Cal també, . fotocòpia del passaport, . fotocòpia del visat de Bangladesh, .  fotocòpia de l’últim visat d’estada a l’Índia (si s’ha estat prèviament), . diners en efectiu en moneda local, taka. Aquí el robatori dependrà, com gairebé sempre, de quin passaport es tingui i del tipus i durada del visat. Un cop rebin tot això, els temps que triguen en tornar-te el passaport amb el visat és d’un mínim de 5 dies laborables. A data d’avui, segons ens informen, es pot demanar un visat turista per 1 any i de múltiple entrada.

Amb tota aquesta porqueria ens hem estat barallant durant tot el dia, anant de finestra en finestra, d’ edifici en edifici, creuant a peu uns apassionants, sorollosos, arriscats i esgotadors 23 quilòmetres per dins de Dacca.

. A les 7h, tenim 28°C que se senten com 34°C. A migdia, 31°C que se senten com 41°C.

. Per acabar aquest llarguíssim dia, molt pesat, on hem caminat moltes hores per dins la bogería de Dacca i seguim totalment fastiguejats per haver de tractar i mantenir tantes sangoneres funcionàries, vull acabar amb un parell de fotos. Una m’ha semblat divertida, l’altre interessant i que bé podria aplicar-se al inici del nostre viatge-aventura-projecte. Aquesta última foto diu: ‘A vegades la més petita passa en la direcció correcta acaba esdevenint la passa més gran de la teva vida. Fés una petita prova si cal, però fes la primera passa’. De pas, m’agradaria relacionar-ho amb un text que vaig publicar ja fa uns mesos titulat Desencadena’t

Sol·licitud visat Bangladesh 1
Sol·licitud visat Bangladesh 1
Sol·licitud visat Bangladesh 2
Sol·licitud visat Bangladesh 2
img_20161019_145454
Amb quina o quines d’elles t’identifiques?
A vegades la més petita passa en la direcció correcta acaba esdevenint la passa més gran de la teva vida. Fés una petita prova si cal, però fes la primera passa
A vegades la més petita passa en la direcció correcta acaba esdevenint la passa més gran de la teva vida. Fés una petita prova si cal, però fes la primera passa

 

 

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>