Tornem a caminar de nou! Reemprenem la nostra ruta!!!!
Després del parèntesi fet durant algunes setmanes, ens hem arribat fins a Cox’s Bazar, a la punta sud-est de Bangladesh, per reemprendre la nostra ruta a peu. Per què Cox’s Bazar? Per que és el lloc on arribaríem des de Birmània si existís un pas fronterer amb Bangladesh. És el punt més proper a la frontera amb Birmània. Com no existeix pas fronterer, al menys que tinguem constància o si més no per estrangers, ja fa moltes setmanes que vàrem acabar la nostra ruta a Birmània i ara la tornem a agafar aquí, a Cox’s Bazar.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu–nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Cox’s Bazar, Khuruskul, Idgaon, Chakaria, C. Mohila, Lohagara, Padua, Karanihat, Keochia, Satkania, Dohazari, Chandanish, Rowshan Hat, Patiya, Chittagong
. Comencem el dia amb bones notícies. Confirmen a Jenn que ja han trobat el seu equipatge i que arribarà a Cox’s Bazar a mig matí! Anem a l’aeroport i comença la festa d’accés i no accés a les minúscules terminals. Un anar i tornar de la de sortides a la d’arribades, parlant amb els de seguretat, de les aerolínies… fins que finalment arriba l’equipatge. És gran. Molt gran. És el carro amb la motxilla, fent tot plegat un paquet que han de portar entre dos homes.
De camí a l’aeroport ens ha agafat un bon ruixat i dins l’aeroport encara plovia, pel que Jenn demana que la deixin muntar la roda del carro més tot el que necessita, dins la terminal de sortides, no al carrer. Allà es converteix en el centre d’atenció de tots, treballadors, empleats i tota cuca vivent que passa. Si ja de normal hem copsat que tothom ens mira molt i molts se’ns adrecen, ara, amb tot aquest muntatge, encara és més pronunciat.
Quan sortim de l’aeroport ja no plou, però com ahir, fa molta xafogor, tot està enfangat i nosaltres mullats de suor només caminant uns pocs metres. Això sembla que va per llarg…
. Aprofitant que estem allotjats molt a prop de la platja vaig a veure la posta de sol sobre l’oceà. A Catalunya només puc veure sortir el sol sobre la nostra bonica Mediterrània, però avui que estem encarats a oest, avui aprofito per gaudir d’ una bona brisa, unes vistes fantàstiques, notar la sorra sota els meus peus descalços, airejar-los i tenir una mica de pau, fins que inevitablement acabo voltat de locals o amb nens que simplement seuen davant meu mirant-me igual que jo miro l’oceà. Jo de cara a l’oest, ells de cara a mi.
. Per acabar el dia, un cop es fa fosc, que és cap a quarts de 6, sent negra nit a les 6, anem a sopar a un ‘restaurant’ molt local. Avui que tenim habitació i a més, un bany a la vora, mentre sopem seguim mirant d’ enfortir els nostres estómacs. Aquestes coses no les hem fet, ni les faríem mai durant els nostres viatges motxillers ‘normals’ de 2 – 5 setmanes, però ara vivim per aquí, això va per molt llarg i ens hem de fer molt més durs i resistents. No creiem necessàries més explicacions, ni detalls. A bon entenedor, poques paraules. A veure com ens dents el que mengem, bevem i què tal passem la nit.
. Doncs després del sopar i les aigües locals que vàrem beure ahir, hem passat una bona nit sense cap cursa al lavabo. O estem de molta sort, o esperem estar reforçant els nostres estómacs.
. Tornem a caminar. Es nota la manca d’entrenament però entrenats i en forma o no, la calor i la xafogor que fa ens mata a partir de la segona hora. Si bé els núvols de tempesta amenacen de tant en tant, avui ens salvem, però per contra patim moltíssim el fort sol, la calor i l’humitat que ens fa aturar cada poca estona i suar per tot arreu. A mi la suor no para de rajar-me per sobre i per dins els ulls. Cada milímetre de la meva pell sembla una petita font màgica de Montjuïc.
. Deixem Cox’s Bazar i no agafem la carretera principal que va cap a Chittaging sinó que ens endinsem per una cucada de camí amb molt poc tràfic. Només alguns tuktuk van circulant i per tot arreu trobem moltes persones. El camí a molts trams està literalment fet i aixecat de l’aigua que ho cobreix tot. Aigua on pesquen i on tenen camps d’ arròs.
. Cada vegada que ens aturem en qüestió de segons estem voltats d’entre 20 i 40 persones que es queden davant nostre mirant-nos. Jo m’entretinc comptant-los.
. Hi ha gent per tot arreu i segueixen tenint nens i més nens. Si no vaig molt errat, Bangladesh té uns 160-170 milions d’habitants. No tinc ni idea de com els poden comptar, però això, per aquesta extensió de terreny fa que la densitat de persones per quilòmetre quadrat sigui brutal. Sota el meu modest punt de vista, això és totalment insostenible. La mitjana d’edat sembla força jove. Nosaltres trobem moltíssims joves. I segueixen tenint nens…
. Quan portem unes quantes hores, un dels nostres ‘seguidors’ que parla un xic d’anglès i va en moto ens convida a un té. Desprès, mentre el degustem envoltats de mig poble, ens convida a passar la nit a casa seva al poble on viu, que és on volem arribar al final del dia. Acceptem però encara ens queden uns quilòmetres. Els anem caminant amb ell al costat amb la moto i fent-me un senyor interrogatori.
. Arribem a Idgaon, anem a la seva mini casa i estem una estona amb ell, sa dona i fillet. Estem a cobert, a l’ombra i ja sense suar tant. Estem a una casa molt local vivint i compartint les seves vides. Això per nosaltres és un privilegi per què ens enriqueix molt veure aquesta vessant que mai crec que veuríem viatjant d’una altra manera més convencional i també ens permet viure com ells. Més local no pot ser.
. A mitja tarda em diu que l’acompanyi en moto i comencem un gira per llocs on vénen medicaments (el terme farmàcia em sembla potser massa) i al•lucino amb la vida real dels mini poblets d’ aquesta zona. Això sí que és una visita a fons al cor de Bangladesh. Tothom molt amable, a part de preguntar el meu país, després molts em demanen per la meva religió i/o si sóc musulmà. Això juntament amb la meva professió, estudis acadèmics, estat civil i fills sembla que tornarà a ser la bateria de preguntes habituals.
. El passeig en moto també em puja l’adrenalina per que aquí condueixen d’una manera molt ‘peculiar’ i típica d’altres països de la zona. Ell en sortir ja em diu, acosta els genolls al meu cos. Ja és prou premonitori i significatiu. A part del tràfic i de la gentada per tot arreu, gaudeixo molt de tots aquests camps d’ arròs que estan totalment verds. L’excursió dura unes hores i jo em vaig quedant adormit de tant en tant, mentre ell va fent la seva feina amb els ‘farmacèutics’ o, com ell em diu, amb els ‘doctors’. Estic mort. Aquest dia s’està fent etern però tan, tan intens! Només amb el dia d’avui ja podria omplir unes poques pàgines del diari, però em quedo sense bateria, es fa de nit aviat i a les cases i carrers molt sovint marxa la llum durant molta estona.
. Ens serveixen sopar amb arròs i uns vegetals. La taula, estil Àsia central, és para amb una estovalla al terra i 3 plats. La muller i cuinera no seu amb nosaltres. Mengem amb les mans.
. Acabem dormint dins la tenda per evitar els mosquits, xops de suor, regalimant i sentint els forts roncs d’ un veí de la casa del costat. Mil gràcies a aquesta família que ens permet dormir sota el seu sostre.
. Ens acomiadem aviat de la generosa família amfitriona i emprenen camí per la carretera principal que va de Cox’s Bazar a Dhaka. No volíem agafar aquesta ruta però tret dels autobusos que van bastant de bòlid i sempre toquen el clàxon, resulta ser una bona ruta doncs té bons vorals. Suposo que és per què moltes persones caminen sense tenir vehicle propi. Tot i que la majoria no camina gaire, agafant constantment tuktuks per qualsevol desplaçament, per curt que sigui.
. La vegetació és espectacular allà on no hi ha grans camps d’arròs. Arròs per tot arreu. Està força alt i d’un verd preciós. No em canso de veure aquests grans camps de ‘gespa’.
. A partir de les 9h del matí la xafogor és esgarrifosa. Per un costat, tenim sort que ni ahir, ni avui ens ha plogut durant el dia. Fa 2 dies ens va enganxar un xàfec a Cox’s Bazar i aquí plou amb ganes. El desitjat final del monsó sembla que encara no ha arribat. Per un altre costat, l’absència de núvols ens deixa a mercè d’un sol de justícia que ens torra. Combinat amb una altíssima humitat acaba amb una xafogor que ens està matant. Anem tot el dia suats. De fet anem sempre xops, enganxosos i bruts. Una desagradable sensació que sembla impossible d’evitar. No podem fer molts quilòmetres seguits sense haver d’aturar-nos. Cada aturada, allà a on sigui, acaba irremediablement amb una congregació de moltes persones, entre 20 i 40 cada vegada que no deixa encara de sorprendre’ns. El 99% són homes que ens envolten i es queden davant nostre mirant-nos. Ens estem curtint i preparant per quan siguem famosos… !?!?
. Després de tot el dia caminant, a les portes de Chakaria ja no podem més i comencem a cercar lloc per dormir a llocs on no hi ha ni hotels, ni res similar. Preguntem a un lloc públic amb una petita tanca i trocet de pati. Sembla que ens deixen plantar la tenda a un raconet però d’entre la multitud, la que indefectiblement ja s’ha congregat, apareix un noi amb un gran cor i un xic d’anglès. Parlant amb ell ens diu que ell ‘te la responsabilitat de vetllar per nosaltres, estrangers‘, així que ens ofereix plantar la tenda al sostre del petit centre comercial on ell té una botiga. Pugem amb dificultats per unes escales encara en construcció, hem de desmuntar el nou carro de Jenn, però allà estarem a l’aire lliure i tranquils. Baixem a sa botiga esperant que es faci fosc i passades les 18h, negra nit, pugem per muntar la tenda. Llavors ja caient 4 gotes, veient llamps i trons per arreu. Això a nosaltres no ens agrada gens ni mica. El nostre nou amable amfitrió es despenja i ens comenta que podríem estar a un lloc a cobert. El comentari ens sona a música celestial, ben al contrari que els trons que espateguen sobre els nostres caps. Acceptem de mil amors i acabem dins la botiga del davant el nostre amfitrió esperant a que acabi la feina i tanqui la botiga per poder-nos estirar. Les esquenes ens ho demanen a crits.
. L’horari comercial no ens afavoreix gaire doncs malgrat haver estat contents per poder canviar el terrat mullat i exposat a la tempesta per estar dins la botiga, hem hagut d’esperar fins passades les 22h per que tanqués i poder dormir. L’espera ha estat un seguit d’interrogatoris per part de mig poble que ens ha vingut a veure i fotografiar. En tancar, anem a plantar la tenda dins la botiga però quan ens volem assegurar de que sortirem a les 530h del matí, resulta que el botiguer amfitrió no hi serà i ens quedarem tancats fins les 9h. Punyetes no podem sortir tan tard! Però la generositat d’aquest noi arriba fins el punt de quedar-se a dormir dins la botiga per demà poder obrir la reixa que tanca el petit centre comercial. Tot un detall que a Europa mai passaria. Nosaltres dormim al passadís fora la botiga que romandrà tancada. Amb la tenda parada i uns quants espectadors per allà, ens presenten un de ‘seguretat’ que vigila. Tanquen el passadís amb tanca i nosaltres finalment podem posar-nos a dormir. Però al mig de la nit Jenn es desperta notant quelcom estrany i sentint algú córrer. Sembla que algun cabró malparit li ha grapejat el cul. No sabem si ens volia robar (no trobem res a faltar) o si volia grapejar. A més, per fer-ho ens ha tallat la tenda deixant un trau ni més ni menys que de 20 cm. Malparit de merda!!!! I això que estàvem al petit passadís central on tot està tancat amb tanca i candau.
. Creuar Chakaria és un merder de gent, tuktuks, camions, autobusos i tothom tocant el clàxon. Sembla mentida com poden viure amb tant de soroll constant i tantíssima porqueria dins els pobles.
. Jenn té problemes musculars molt dolorosos a una cama i això ens passa quan estem a punt d’agafar una ruta petita cap a Chittagong vía Banshkhali. Ens fa replantejar l’opció de la ruta teòricament més petita i potser bonica, optant per continuar dins la carretera principal N1 via Satkania, per si hem d’agafar algun transport públic si Jenn no millora.
. Avui estem morts i no tirem ni a la de 3. Malgrat fer-me pesat, aquesta increïble xafogor ens té fotuts i les 2 passades nits no han estat precisament bones, doncs no hem pogut descansar. A vegades un de nosaltres fa figa i l’altre aguanta i ajuda, un altre dia és al revés, però avui ens toca de ple a ambdós.
. Estirats als vorals de la carretera cada pocs quilòmetres, en una ocasió uns homes ens ofereixen i conviden a un té, 2 plàtans i 4 galetes. Son molt macos.
. Cada quilòmetre és un petit drama. Anem aturar-nos cada molt poc i ens fem pena a nosaltres mateixos. La cama de Jenn sembla que no va a pitjor però és una amenaça permanent. Em sento tan inútil i incapaç de caminar que em pujo per les parets. Sembla mentida com el cos no respon.
. Són només les 15h, anem passant les pitjors hores del dia, però ni així podem seguir. A més, grans núvols s’atansen i comença a tronar. Ens tornem a aturar per enèsima vegada i miraculosament ningú ens veu ni ens atabala. Veiem que no podem seguir i que aviat ens mullarem, així que vaig a un edifici on trobo un elegant home amb ulleres (cosa rara i normalment signe de tenir estudis) darrere un escriptori. Amb una mica de bengalí, anglès i signes li demano si podríem acampar a algun raconet a cobert. Al cap d’una estona ja estem a dins. És una gran granja de peixos i pollastres. Després de molt insistir aconsegueixo poder ajudar portant un pesat sac de pinso pels peixos fins a una piscina força llunyana. Una petita contribució en forma d’ajuda. Al poc es desferma una intensa tempesta. La miro a cobert pensant com d’afortunats tornem a ser avui, trobant aquesta gent. Una dutxa a cops de galleda i poder rentar la fastigosa samarreta i mitjons augmenta la nostra felicitat. Estem amb ells, entre ells, vivint de nou en directe i primera persona la vida real interna de Bangladesh, com fa 2 dies amb els farmacèutics i ahir amb els botiguers. Una xerrada del home elegant a 15 nois joves treballadors i després una enriquidora llarga conversa i sopar amb els propietaris de la granja ens acaben de regalar un altre dia molt intens que ha tingut molts moments força durs, però que viatjant així ens ha recompensat amb aquestes experiències tan íntimes com enriquidores. Ens sentim privilegiats de ser entre ells, amb ells.
. Hem dormit dins la tenda, dins l’habitació de l’oficina on ens van rebre, on treballen i on curiosament també han dormit els 2 homes que ens han fet de perfectes amfitrions, malgrat tenir una habitació al costat amb 2 llits disponibles. Estan més còmodes dormint al terra, em diuen.
. Caminar des de les 6h (o abans) i fins les 8h és un plaer on la motxilla pesa la meitat. De 8 a 9h l’escalfor creixent em va situant al món real i a partir de les 9h el pes sembla que és va multiplicant exponencialment a mida que passen les hores, que no els quilòmetres.
. Seguim completament envoltats de camps d’arròs i piscifactories que són grans o petits llacs als costats de la carretera. Aigua i aigua per tot arreu. Amb aquesta aiguada, humitat i sol, crec que fins i tot jo creixeria més.
. Els primers quilòmetres del dia els gaudim molt per què l’entorn, la vegetació i la manca de pobles, és a dir, la manca de persones, ens fa fruir molt més de la natura. A més, caminem molta estona sota una divina ombra regalada per una paret d’arbres. Suposo que deu ser d’un parc natural que hem vist anunciat i que els homes d’ahir ens confirmaven, dient que anéssim al tanto amb els elefants i tigres petits si és que marxàvem de nit. En una de les nostres múltiples aturades i quan irremediablement estem voltats de persones, ens porten un te fins on som. Els tes aquí és serveixen sempre en got de vidre petit amb nansa, poca quantitat i amb llet condensada. Conclusió, aquesta gent segueix mostrant-se molt amable, generosa dins la seva súper modèstia i a més, gaudim d’un té dolç, molt calent i deliciós.
. La carretera, malgrat ser una de molt important, està força bé per caminar. Normalment té un bon voral de sorra tova molt bona pels peus. La principal pega són els nombrosos autobusos que passen molt ràpid i sempre tocant el maleït clàxon. La desidia de caos, soroll i molta merda, a part de molta més gent del ja habitual, arriba quan creuem pobles, per molt petits que siguin. La gran majoria d’ ells no surten ni als mapes. Els pobles vists fins ara són lleigs amb ganes, estan plens de merda i deixalles especialment als 2 extrems del poble (com a Birmània) i fins els gossos, vaques, gallines, cabres o gossos toquen el clàxon. Tothom fa soroll, tot el dia. Això fa que mirem de fugir dels pobles, per què tampoc ens ofereixen hotels de moment.
. La manca d’allotjament per nosaltres ens afecta molt. És del tot normal i comprensible que no hi hagi hotel a la majoria de pobles per on passem, però aquí de moment no podem trobar lloc per acampar lliurement per què tot és arròs, aigua i/o hi ha gent per tot arreu. Així que malgrat no m’agradi gens abusar de ningú, hem de demanar poder plantar la tenda a llocs tancats, privats, públics… El dia va arribant a sa fi, estem força tronadets però molt millor que el petit drama d’ ahir i m’haig d’ espavilar. Provo a una escola sense cap sort. Després m’atanso a una porta metàl•lica i truco. Ningú respon. M’atreveixo a obrir la porta pel meu compte i accedeixo a un pati. La casa està molt tancada. Quan marxo apareix un nen (com no) i a través d’ell acabo parlant amb el pare qui força seriós em mira com preguntant-se ‘què punyetes fa aquest raret al meu pati?’. El puc convèncer de que ens deixi dormir al pati, però al final ells acaben oferint-nos una gran habitació, gran llit, bany per nosaltres… Un cop dutxats divinament socialitzem amb tota la gran família, veïns, família propera que fa uns 2 quilòmetres per veure’ns… És un espectacle de curiosos, de somriures, preguntes, ens fan mil fotos, ens pregunten molt, ens expliquen temes i detalls que ens enriqueixen… tornem a sentir-nos privilegiats de poder viure aquesta intimitat familiar sent uns complets estranys.
Per afegir salsa a la trobada també la policia truca a la porta preguntant sobre aquests ‘estrangers-astronautes’ que tenen dins la casa. Al final nosaltres ni sortim a la porta i ells marxen.
Fins i tot el noi que parla anglès, tan al•lucinat amb el nostre viatge com la resta de la família, enregistra una entrevista a Jenn.
Tanta socialització ens porta a la mitja nit, el que ens deixarà sense dormir prou hores una altra vegada, però malgrat necessitem descansar, quan la bona sort i la bondat de la gent ens presenta aquestes oportunitats de viure experiències tan íntimes com valuoses, no les podem deixar escapar.
. Dormo amb prou feines 5 hores, però a un llit, amb ventilador i a una casa plena de bondat. A les 530h abans de marxar encara ens preparen un té, pa i platanets. Marxem molt contents i súper agraïts.
. El monsó malauradament encara no ha acabat i si fins ahir havia plogut fort a les tardes i vespres, avui tot és gris fosc i trona per arreu. Triguem uns 6 quilòmetres en rebre un bon xàfec. Ens amaguem i esperem per continuar més tard sota una pluja que encara ens ho permet, tot i que ens hem de tornar a esperar molta estona per què segueix plovent a bots i barrals. Quina manera de caure aigua! Hem canviat el ‘sol i pols’ de fa poques setmanes per ‘pluja i fang’ que ens estem menjant ara.
. L’ única avantatja de la pluja és que manté la temperatura una mica més viable. Ara tenim 33°C que se senten com a 44°C. Avui, això, és molt millor que el que vàrem tenir fa 2 i 3 dies.
. Seguim cercant trocets d’ hombra per aturar-nos, descansar i seguir endavant. A una de les parades se’ns apareix un home amb cara de ‘santon’ que ens fa passar a l’entrada de la seva súper humil casa. Allà treu una estora, ens fa seure i estirar per descansar i més tard ens porta un parell de tes i uns fregits.
. Arriba l’hora de cercar allotjament. De moment estem força condicionats per la manca d’hotels, la no possibilitat d’ acampar lliurement per no trobar un trocet sense aigua, per tenir moltes persones molt, molt curioses per tot arreu i per les fortes tempestes que cauen a tort i dret. Així doncs seguim amb la política de trucar portes mirant d’ evitar les cases particulars per no molestar. Arribem a un altre minipoblet anomenat Chandanish a uns 35 km de Chittagong i vaig a preguntar si podríem dormir a una mesquita. Ja és el segon intent i no sembla molt exitós. Però sento la paraula escola i em sona molt millor. Un noi m’acompanya per uns carrerons de fang que fan de murs de contenció de piscines i grans dipòsits d’aigua fins a una casa. Parlo amb un home i més tard Jenn i jo acabem tots 2 assentats fora la casa durant molta estona envoltats i jugant amb tota la canalla del poble, que no és poca. Jugant amb ells passem l’estona. A les 18h és ben fosc i portem estona lluitant amb els mosquits. L’ home que sembla serà el nostre amfitrió em demana que l’acompanyi i de camí en la foscor, saltant tolls d’ aigua i fang em pregunta si he tingut problemes amb la policia, si estic legalment… com tot està correcte, seguim fins un lloc on hi ha uns quants homes, cap dona, on destaquen un parell. Un, amb la postura i actitud sembla ser el ‘soc el més important del poble, el sherif i el reiet del meu petit regne‘. L’ altre, l’ ajudant. Ambdós mirant els seus mòbils, el segon em fa les típiques preguntes. Van parlant entre ells i jo al mig fent cara de bon Jan i sense tenir idea d’on dormirem avui. El consell tribal acaba les deliberacions i torno a marxar amb el que m’ha portat. A veure si ens deixen una classe a l’escola i podem dormir unes quantes hores. Doncs no. Molt millor. Torno on Jenn encara se les veu amb unes quantes nenes o adolescents, recollim equip i acabem a una habitació amb llit i ventilador de sostre, un dels millors invents de l’humanitat. És el germà del que ens ha atès des de l’inici qui ens acull aquesta nit. Ens podem dutxar, tornar a sentir-nos un xic persones, i entre adults i molta canalla també ens porten arròs i cosetes per barrejar tot amb la mà dreta, fer una mena de bola i portar-s’ho a la boca amb els dits. Es desviuen per el nostre confort i ens inunden d’atencions. L’ electricitat va i ve sovint amb llargues estones sense, però trobar i compartir temps amb aquestes famílies és un luxe.
. Súper agraïts de nou per haver-se quedat a casa d’aquesta nova generosa família,mirant de no ferir cap sensibilitat ni d’insultar-los, els oferim una contribució monetària com a senyal de gratitud. Aquests tampoc l’accepten de cap de les maneres.
. Des del poblet on hem dormit, segons ens diuen, ens resten uns 35 ó 40 quilòmetres fins a Chittagong, la segona ciutat més gran de Bangladesh i per on hem de passar per continuar cap a Índia. No ens fa gens de gràcia travessar aquestes mega ciutats i no ens agrada gens, però gens, arribar-hi de nit, pel que volem fer uns quants quilòmetres avui per mirar de dormir abans de la ciutat i entrar-hi demà al matí.
Seguim per la carretera principal, la N1 que ara ja no és tan agradable com uns dies enrere. Els vorals sovint no hi són i el tràfic és considerable, sobretot per la gran quantitat d’autobusos que passen rebentant les nostres oïdes amb els seus forts clàxon. Aquí tothom toca el clàxon tot el dia creant una contaminació acústica gairebé equiparable amb la contaminació física que hi ha sobretot als pobles, per molt petits que siguin. Si bé el camp i els trams entre poblacions els trobem força nets, atansar-se a qualsevol petita població i caminar per ella és com fer-ho per sobre un abocador d’escombraries. La quantitat de merda, porqueria i brutícia amb la que tranquil·lament conviuen i que ara trepitgem barrejada amb un fangal provocat per les pluges, és esgarrifosa.
. Parlant de brutícia, una imatge que trobo impactant és la d’uns homes submergits dins una aigua negra que té pinta de ser una barreja d’aigua estancada podrida i/o amb petroli. Ni se què fan, ni que cerquen, però no puc arribar a entendre com allà dins no és moren immediatament.
. Seguim fins a Patiya on trobo un curiós monument. No estic segur d’entendre’l bé però suposo que és per recordar algú que els devia fer molt de mal i que com a recordatori, per no oblidar i sobretot per no repetir, cal que sigui present a la memòria històrica de la societat. Potser nosaltres també necessitem alguns d’aquests recordatoris per no oblidat mai quí és quí, i què ens han fet.
. Passat Patiya arribem a un creuament on per anar més directament, trenquem a esquerra. Ara sí que, malgrat el tràfic i el soroll, podem gaudir d’ un bon tros de carretera custodiat per uns preciosos arbres que ens separen dels camps d’arròs, de l’aigua i ens regalen una fabuloda ombra. Més endavant i per tal d’ evitar la carretera, trenquem a dreta per un pont i tram prohibit pels cotxes i vehicles industrials. Tornem a caminar en pau. Un camí ideal. Passem pel mig d’un barri molt local i malgrat intentar-ho repetidament, avui la gran sort que hem tingut aquests dies enrere no ens acompanya. El dia, com les forces, es va acabant i pinten bastos. No hi ha un pam on podem acampar, ni edifici públic o propietat privada que ens deixi un raconet de pati dins les seves tanqués de protecció, que és l’únic que cerquen. Un trocet de terra ferma amb un mínim de seguretat. Aquesta manca de fortuna ens empeny a seguir endavant, atansant-nos cada cop més a la mega ciutat. Seguim sense sort.
. Són quarts de 6 de la tarda i el nostre camí més local s’acaba, desembocant de nou a la carretera principal. Estem fotuts i molt, molt cansats. Ara hem d’anar per feina. Hem fet força més distància de la que volíem per avui o hem fet de promig aquests dies, però no podem deixar-ho ara, així que decidim arribar fins el fons. Seguim fins a Chittagong on hi ha hotels. No sé si podré arribar caminant. Ja no m’aguanto. Em menjo de manera animal tot el que trobo a la motxilla i encarem el gran pont Shah Amanat, que creua l’enorme riu Karnaphuli. Per evitar caminar amb el tràfic seguim un carrer paral.lel al pont fins arribar a l’aigua. Ara ja és completament fosc i per arribar i creuar el pont hem d’emparrar-nos per una brutal pendent d’uns 45°. Jo ja no puc ni amb les ulleres i llavors veig gairebé una al•lucinació. Esgotats com estem ambdós, Jenn comença a pujar estirant tots els molts quilos que porta al carro i la motxilla. La força i resistència que avui i ara està demostrant és tan admirable com increïble. Brutal.
Jo vaig al seu darrera gairebé de 4 grapes. Assolim el ‘cim’ sense alè i, com sempre, acompanyats de molts adolescents que si bé ens donen un copet de mà, no paren de preguntar, fer-nos fotos, fer-se-les amb nosaltres… però malgrat són molt pesats i podrien ser seriosament perillosos sobretot ara que tot és fosc, sempre es mostren amables, com la grandíssima majoria de persones que ens hem trobat fins ara. Estem parlant sempre d’homes per què les dones no les veiem gairebé per enlloc (a cap professió, cap negoci, cap botiga, cap se’ns adreça…). Malgrat em faci molt de mal escriure això, elles no pinten res de res fora de casa.
Arribem a Chittagong un cop creuat el pont. Ara estem al mig d’ una aglomeració tal de persones, tuktuks, camions, autobusos i soroll que hem de seure per prendre quelcom fresc amb sucre. Hem de creuar un gran carrer i caminar entre milers de persones i tot tipus de vehicles, per uns carrers sense cap mena d’ ordre i amb el gran carro més les motxilles a sobre. Cada metre avançat és una victòria i un gran desafiament a com no enganxar-se o xocar amb aquest núvol de tuktuks i gent que d’entre la foscor, pobrement iluminats per petites bombetes i anunciant la seva presència a toc de clàxon, ens envolta i ofega. Així em sento, ofegat. Tornem a seure al terra. Jo, des d’ abans del pont que ja no puc més. Ja no sé a on anar a buscar un mínim d’energia. La xafogor ens té xops. El soroll, malalts. Els quilòmetres i el pes, esgotats.
L’ últim tram fins arribar a Station road penso que el fem per pur instint de supervivència. Crec que si em mirés ara a un mirall em faria por veure’m els ulls, doncs crec que serien com aquells que estan enfonsats i expressen una barreja d’agonia, esgotament i gairebé desesperació. Després d’un llarg camí arribem a un hotel on podem descansar. Aquestes últimes hores seran difícils d’oblidar.
