Aquesta entrada descriu l’últim tram de la bella Itàlia, que ens ha regalat art, agricultura, rius, pluges i molta gent extrovertida, amable, generosa i hospitalària.
Aquesta entrada és curta en text, dies i en distància, però la volem publicar separadament per mostrar en fotos la bellesa de la natura entre Cuneo i el Coll de la Madeleine.
Deixem Itàlia amb tristor. Aquesta terra d’artistes ens va acollir inicialment amb certa fredor, igual que malauradament crec que nosaltres els catalans ens comportem a casa amb els estrangers. Ho consideràvem tristament normal. Així va ser, amb alguna bonica excepció, des de Gorizia a l’entrada des d’Eslovènia, fins a Verona. Però de Verona en endavant les sorpreses han anat caient. Sorpreses que han arribat molt seguidament i després del nostre pas per Itàlia podem dir, amb alegria i il·lusió, que Itàlia ha pujat a la tercera posició en la nostra particular llista d’estats o nacions més hospitalitalàries, després del increïble Iran, després del Pamir en segona posició i desbancant a la que era tercera fins fa poc, Albània.
Marxem donant les gràcies a totes aquelles persones que ens han ajudat al llarg del camí. Grazie mille cari amici!
15.000 quilòmetres !!!!
Per cert, el dia que creuem el Coll de la Madeleine és el dia en que arribem als 15.000 quilòmetres caminats des de Bangkok !!!!
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Cuneo, Tetto Cavallo, Borgo s. Dalmazzo, Vignolo, Beguda, Tetto Turutun Soprano, Bedoira, Maigre, Festiona, Fiandin, Baru, Coime, Ospedalieri, Fontan, Perdioni, Paluch, Forani, Goletta Sottana, Goletta, Vinadio, Pratolungo, Roviera, Pianche, Pietraporzio, Pontebernardo, Prinardo, Villaggio Primavera, Bersezio, Argentera, Coll de la Madeleine
. Comença la pujada cap al Coll de la Madeleine. Veurem com va. Tenim especialment al cap, el fred de les nits.
. Sortim de Borgo amb un caminet preciós. Va per la banda sud del riu Stura. És un plaer. Petit, tranquil, amb arbres, molts castanyers, herba, ocells… Fantàstic.
. Tenim la sorpresa del nostre amic de Borgo amb qui hem estat. Aquest matí li ha sorgit una emergència a la feina i no s’ha pogut acomiadar de nosaltres, així que més tard ha agafat la bicicleta i ens ha atrapat pel camí. Hem estat una mica més amb ell i després ens hem acomiadat amb molta tristor. Fins i tot amb els ulls entelats. Com ens costa acomiadar-nos de persones tan maques!
. El dia és fabulosament assolellat. Això és un plaer per caminar durant el dia, però segurament comportarà temperatures més baixes a la nit.
. Al cap de les hores ja veiem les muntanyes nevades.
. Seguim per la vall del riu Stura que a mida que avancem, es va fent més estreta.
. Finalment a la tarda arribem a la nostra destinació d’avui. L’objectiu era Vinadio. En arribar visitem el fort que està molt tronat, però és molt gran. No hi ha gairebé ningú per enlloc. Avui hem vist molt poques persones al llarg de tot el dia.
. Arribem a Vinadio. Com, per variar, no trobem lloc per dormir i aquí les muntanyes fa fred, ens hem de buscar un lloc a cobert. Resulta que aquest enorme fort té moltes habitacions o forats coberts i majoritàriament bruts. Sembla tot força abandonat. Però després d’estudiar a fons tots els raconets, triem un forat ben fosc i protegit per encabir la tenda amb calçador. Si no ens visita ningú, aquesta nit dormim molt arrasarats i dins un fort històric!
. Hem dormit tranquils, secs i menys freds del que esperàvem.
. Esmorzem al recinte del fort, que té una gran zona verda. Trobem un lloc amb sol per escalfar-nos i un cop llestos, seguim endavant cap al Coll de la Madeleine. Abans de deixar Vinadio enrere veiem un cartell que avisa que el port està obert. Menys mal!
. Ens endinsem per la carretera vella, una pista d’un carril que és una meravella. Arbres, silenci, ocells i també esllavissades de pedres, unes pujades que ens fan treure el fetge i també trepitgem neu. Un tram ens regala la neu que fa molt bonic d’alt de les muntanyes però a terra, no fa tanta gràcia doncs significa, fred.
. Tenim vistes boniques del riu Stura, molt avall sota els nostres peus, però les vistes més espectaculars són de les muntanyes que encara nevades les tenim a tocar dels dits.
. Veiem un cérvol jovenet emparrar-se per la muntanya, fugint de la nostra presència.
. Al poblet de Pietraporzio tornem a baixar al nivell del riu per després gaudir d’una bonica pista de terra fins a Pontebernardo.
. A Pontebernardo seguim la carretera, doncs no trobo cap altra alternativa viable. Arribant a un túnel, el podem evitar tot caminant per fora, pel seu costat, per un tram de pas estret encaixat dins una gorja amb una paret de roca brutal.
. Al final del dia arribem molt justos de forces a Argentera, a 1.700 msnm. Fa fred. Toca acampar molt arrasarat. És l’últim poble d’Itàlia, quatre cases i ningú per enlloc. Sembla un poblet fantasma.
. Ahir vàrem caminar uns 30 quilòmetres pujant suau i avui uns 29 pujant fort durant un llarg tram. Arribem fets pols.
. Trobem lloc per acampar a una mena de soterrament per entrar a un estable, sota una casa. Allà toca netejar a fons el terra, ple de pedres, per salvar la tenda i els nostres cossos. També afegim branques d’arbres amb fulles. El fred es nota ja abans de fer-se fosc.
. Aquesta nit dormo amb 3 parells de mitjons, 3 pantalons i 3 samarretes.
. La nit no ha anat tan malament com esperàvem. Freda sí, però malgrat tenir la neu molt propera a la tenda, ho hem passat força acceptablement.
. Ens llevem, esmorzem, ara sí pelats de fred i amb unes quantes calories dins, ens enfilem els darrers 6,5 quilòmetres d’Itàlia, els darrers fins el Coll de la Madeleine.
. Quin fart de fer revolts i més revolts. Hem de seguir la molt poc transitada carretera, doncs malauradament no trobo alternativa de camins. Hi ha força neu per tot arreu i pels camins no passaríem, si trobéssim el camí.
. Amb tants revolts aviat guanyem alçada passant dels 1.700 msnm d’ Argentera als 1.993 msnm del Coll de la Madeleine. El coll uneix les valls de la Tarentèsa i la Mauriena, entre el massissos de la Vanoise i la Lauzière.
. Les vistes de pujada són espectaculars.
. A tocar del coll està el bonic llac que és el bressol del riu Stura. El riu que agafàvem a Cuneo i que hem estat seguint muntanyes amunt. Encara glaçat, aquí neix el riu Stura.
. Arribem al coll. Hi ha encara força neu, sobretot als voltants. Les vistes són veritablement precioses.
. Passen alguns cotxes, unes quantes caravanes i forces motos. Una parella de 70 anys ens veu caminar amb les motxilles i ens ofereixen un cafè. On? A la seva caravana! Accepten encantats, doncs prendre quelcom calent ens sentarà de meravella. El senyor treu unes cadires i la senyora ens porta una galeta i un deliciós cappuccino amb la seva escuma… de somni. Igual que la conversa que tenim amb aquesta parella viatgera. Quin goig de gent.
. Deixem Itàlia amb tristor. Aquesta terra d’artistes ens va acollir inicialment amb certa fredor, igual que crec que nosaltres els catalans ens comportem a casa amb els estrangers. Ho consideràvem tristament normal. Així va ser, amb alguna bonica excepció, des de Gorizia a l’entrada des d’Eslovènia, fins a Verona. Però de Verona en endavant les sorpreses han anat caient. Sorpreses que han arribat molt seguidament i després del nostre pas per Itàlia podem dir, amb alegria i il·lusió, que Itàlia ha pujat a la tercera posició en la nostra particular llista d’estats o nacions més hospitalitalàries, després del increïble Iran, després del Pamir en segona posició i desbancant a la que era tercera fins fa poc, Albània.
Marxem donant les gràcies a totes aquelles persones que ens han ajudat al llarg del camí. Grazie mille cari amici!
