Curiositats de… Iran

 

Aquestes son algunes de les curiositats que ens agradaria comentar:

 

. El te, com el pa és un element essencial de la dieta i vida social quotidiana. El te no el preparen i serveixen en un sol pot, sinó que fan servir 2. Un més gran on posen només aigua per bullir i un de més petit que, damunt l’anterior, conté te més concentrat. Normalment prenen el te amb petits gots de vidre i amb bastant sucre que agafen separadament.

. El pa, com el te és un element essencial de la dieta quotidiana. Hi ha bàsicament uns 4 ó 5 tipus principals de pans. Hi ha moltes fleques però la gran majoria fan i venen grans quantitats d’un sol tipus de pa, i no de cap altre.

. Mengen a terra. Taules? Cadires? Espai ocupat dins la casa per utilitzar-lo només unes poques hores al dia? A gairebé totes les cases on hem menjat, la taula es para sobre les grans catifes que cobreixen els amplis i ‘lliures de trastos’ menjadors. Però la taula consisteix en un plàstic, més gruixut si el fan servir cada dia o més prim si és d’un sol ús, sobre el qual mengen. Avantatges? Mai fan curt d’espai a taula si tenen convidats inesperats (com nosaltres). Posen més plàstic, més llarg i encabeixen a tothom. Durant la resta del dia l’espai és lliure i la sensació d’amplitud, genial. Desavantatges? Menjar assentat a terra és molt incòmode i quan hem de doblegar tant les cames i genolls, fa mal.

. Dormen a terra. Llits? Espai ocupat dins la casa (dormitoris o a la sala d’estar) per utilitzar-lo només unes poques hores al dia? A gairebé totes les cases on hem dormit, els llits son bé matalassos prims, bé mantes posades sobre les grans catifes que cobreixen els ‘lliures de trastos’ dormitoris o menjadors. Avantatges? Mai fan curt de llits si tenen una bona col·lecció de matalassos apilats a algun racó. Si arriben convidats inesperats (com nosaltres), treuen els matalassos i dormen bé a les habitacions, bé a la sala d’estar. Desavantatges? No li veiem cap. És un gran estalvi d’espai que està ocupat i mort durant la major part del dia. Potser l’únic inconvenient és per la gent gran als que costarà més aixecar-se des del terra i no des d’un metre d’alçada.

. A gairebé totes les cases i allotjaments on hem estat, les dutxes no tenen cap plat de dutxa o cortines als banys. Cada vegada l’aigua s’escampa per tot arreu. Tampoc trobem enlloc tovalloles. I a gairebé tot arreu les aixetes tenen problemes o fuites.

. A gairebé totes les cases i allotjaments on hem estat, les cuines estan molt ben equipades i la gran majoria tenen 2 neveres, però és que a més acostumen a ser enormes i molt sofisticades. Això entenem que és per la gran afició a menjar molt, molt bé, a cuinar i a tenir nombrosos convidats, normalment família, que es fan visites freqüents compartint quantiosos àpats.

. A Iran condueixen per la dreta i prou cívicament, tot i que no del tot. Hem vist unes quantes maniobres gairebé pròpies dels indis. Un altre detall dolent és que el voral, allò que queda a la dreta de la línia contínua i que teòricament és només per emergències o avaries, per molts d’ells és un carril més i circulen per allà, per on nosaltres caminem.

. Hi ha cotxes que funcionen amb benzina però molts sembla que ho fan amb gas. Això implica portar dipòsits als porta equipatges que semblen no ser molt segurs. La prova d’això és que molts passatgers baixen dels vehicles en arribar a les estacions de repostatge i esperen a un indret prou allunyat per si de cas es produeix cap accident o explosió durant la càrrega de gas.

. En general fumen poc i qui ho fa, fuma cigarrets molt prims.

. Hi ha suficients autocars, la gran majoria de bona o molt bona qualitat. També hem vist molts taxis o cotxes privats compartits. Molta gent espera al voral de la carretera, aixeca el braç i un cotxe privat s’atura recollint al nou passatger que pagarà una quantitat acordada en funció de la distància.

. Moltes persones donen molt ràpidament el telèfon per poder-los trucar o contactar vía una aplicació de missatges extremadament popular i utilitzada per tothom.

. Unes quantes cases tenen acabats exteriors només amb el totxo sense cap capa final de ciment o aïllament.

. Les persones acostumen a sopar i anar a dormir molt tard. És fàcil i comú sopar a les 23h i anar a dormir a partir de mitja nit o l’1h. El nostre drama particular ha estat gaudir de tota aquesta immensa generositat, de la vida social associada i haver-nos de llevar el matí següent a les 4:30h per caminar evitant la forta calor.

. Els lavabos públics acostumen a estar no del tot malament i sorprenentment gairebé sempre tenen sabó líquid perfumat. Aquest sabó arriba per un petit tub que te sortides per cada una de les piques i que arriba procedent d’un dipòsit més gran on es magatzema el sabó en major quantitat.

. Hi ha infinitat de garatges petits, especialment a les entrades i sortides de les poblacions. Tots aquests negocis sobreviuen degut a la mala qualitat dels vehicles construïts a Iran (informació confirmada per 2 fonts locals diferents).

. Hi ha 2 marques locals bàsiques de cotxes que dominen el mercat. Sembla que els cotxes importats estan extremadament castigats amb taxes que arriben al 300%.

. Curiosament hi ha 2 marques europees que han cedit els drets de construcció d’alguns dels seus models a fabricants locals. El resultat final és veure molts d’aquests vehicles europeus circulant però sense la qualitat i estàndards europeus, pel que sovint acaben visitant els inacabables petits tallers de reparació que inunden les poblacions.

. A gairebé tots els pocs ascensors on hem pujat ens hem trobat un fil musical que ens fa ‘gaudir’ durant els pocs segons que es triga en pujar els pocs pisos d’alçada.

. Hi ha força jardins a moltes poblacions i acostumen a estar molt ben cuidats amb plantes i flors.

. No hem vist grafitis o pintura de carrer lliure com a tal, sigui per només pintar, embrutar o reivindicar coses. El que sí que hi han son moltes parets artística i diríem que ‘oficialment’ pintades. Aquestes cobreixen moltes parets de moltes poblacions sovint amb molt bon gust.

. Molts pobles i ciutats tenen els carrers d’accés dividits per una ampla i ajardinada mitjana.

. L’urbanisme i la qualitat dels carrers és generalment bona. El que trobem sorprenent és l’existència d’un molt bon sistema de recollida d’aigües pluvials molt ben fet, net, però tots els solcs i canals son oberts. Això comporta un risc important de prendre molt de mal si despistadament hom cau dins. És estrany que no cobreixin aquests grans solcs amb plaques de ciment gruixudes o amb reixes metàl·liques.

. Son mestres en fer pícnics. La seva facilitat, costum, pràctica i afició a fer-los els converteix en uns experts. A qualsevol hora i lloc aturen el seu cotxe, treuen una estora que estenen al terra i l’omplen de menjar. Això pot ser des d’un simple pa, formatge i te amb gots de vidre i sucre, fins a treure molt més menjar cuinat o llest per menjar o pels més elaborats, portar una barbacoa mòbil, carbó, encendre el foc i posar carn a la graella o portar una petita bombona de gas, encendre el foc i cuinar arròs.

. Com passa amb els pícnics, també son mestres experts en acampar a tot arreu. Però les seves acampades son peculiars. Sempre veiem les mateixes tendes, que son enormes i a molts parcs de pobles i ciutats ja tenen una plataforma de ciment d’aquestes preparada per poder acampar gratuïtament. Normalment porten els cotxes a rebentar de coses, els aparquen a tocar de la vorera o parc i al seu costat planten les tendes.

Una frase d’una amiga local que ha estat 40 dies viatjant amb el seu marit i fill ho diu tot. ‘Em pregunteu quant costen els hotels? Ni idea, nosaltres sempre acampem’.

Ens encanta aquesta filosofia i també la tradició, la preparació de molts parcs i normalitat amb que moltíssima gent es mou per tot Iran acampant als parcs i a d’altres indrets. Felicitats!

. Les poblacions estan generalment netes. Algunes molt netes. Per contra, aquesta gran afició a fer pícnics a tot arreu, especialment al camp, comporta el llançament de moltíssimes deixalles al terra. Tan educats, generosos i hospitalaris que son i alguns d’ells, tan porcs embrutant incomprensiblement tots els laterals de les carreteres sent l’exemple més dramàtic el parc nacional de Golestan.

. És força molest el fet de que moltes persones ens preguntin les 4 mateixes preguntes, D’on sou? Sou de la ‘nostra religió’? Esteu casats? Teniu nens? Bastants tenen una veritable obsessió i fixació pel tema de tenir canalla i de pertànyer a una o altra religió, cosa que ens torna a demostrar l’efectivitat del brutal rentat de cervell que pateixen milions i milions de persones.

. Utilitzen l’alfabet i xifres àrabs però sa llengua és el farsi, molt diferent a l’àrab. També utilitzen les xifres arabs però pel 4 i el 6 sovint utilitzen un símbol diferent propi diferent al dels àrabs.

. Tenen el seu propi calendari, molt diferent al nostre. Si nosaltres estem a l’any 2017, ells estan al 1396.

. Cuinen deliciosos menjars, sovint força similars a moltes de les cases on hem tingut la gran sort i honor d’haver estat convidats.

. En els 3 mesos que hem passat a Iran, durant la nostra ruta a peu (bàsicament per Sarakhs, Mashhad, Bojnurd, Parc de Golestan, Gorgan, Sari, Babolsar, Chalus, Rasht i Astara) al llarg d’uns 1.500 quilòmetres només hem trobat poquíssims ciclistes occidentals. No ha estat fins les últimes setmanes quan ens hem trobat uns pocs turistes blancs occidentals als punts més turístics com Shiraz, Yazd i Esfahan.

Per acabar aquesta entrada, la més gran lloança i la més ferotge crítica:

. El millor

.. Sense cap mena de dubte, les persones. La seva generositat i hospitalitat ens ha deixat sense paraules. No hem vist mai res així enlloc del món, i ja portem molts anys voltant-lo. Ha estat veritablement increïble.

Els lectors que hagin llegit les entrades anteriors ja sabran del que parlem. Si no heu pogut llegir res abans, feu una ullada a qualsevol entrada de Iran que segur està plena d’exemples representatius o també podeu llegir les següents entrades especials: Però quí fa tot això? o la versió en anglès de Jenn: Who does this?

. El pitjor

.. També sense cap mena de dubte, les increïblement … (aquí, vergonyosament i plens de ràbia, ens auto-censurem per que no volem ser inclosos a alguna llista negra que no ens permeti tornar a visitar aquest bonic estat, ni a aquesta meravellosa gent) … discriminatòries, denigrants, … lleis que obliguen a tothom a tenir un comportament social determinat, però que amb les dones arriben a extrems incomprensibles. Aquestes imposicions legals les obliguen i limiten en molts aspectes de la seva vida, sent un dels més simbòlics i visibles l’haver de tapar-se el cap amb un mocador i tot el cos amb una gran tela normalment negra, malgrat estar a una zona del món bàsicament desèrtica arribant a unes temperatures altíssimes.

Altres incomprensibles restriccions derivades d’unes imposicions legals basades en … (aquí, vergonyosament i plens de ràbia, ens tornem a auto-censurar per que no volem ser inclosos a alguna llista negra que no ens permeti tornar a visitar aquest bonic estat, ni a aquesta meravellosa gent) … son, per exemple:

.. No està permès ballar.

.. No està permès cantar.

.. No estàn permesos els bars o bars musicals.

.. No està permès que un noi i una noia joves no casats es trobin sols, quedin o passegin sense estar casats. Una ‘mena de policia’ te atribuït el poder de preguntar-los quina és la seva relació, comprovar-ho amb ses documentacions i si son ‘només amics’, portar-los a comissaria i registrar als seus historials personals tan greu ofensa.

.. Les dones tenen terminantment prohibit conduir motos.

.. Les dones han de banyar-se a la platja o espais públics completament vestides.

.. Etc, etc, etc … … …

3 frases que ens han fet esborronar i son testimonis d’aquesta situació:
.. Som lliures a la seva gàbia (‘seva’ referida a qui ‘gestiona’ aquesta societat).
.. Fa anys que estem casats, de veritat que volem tenir fills, però no dins aquest país, pel que esperem a emigrar.
.. Si haguéssim tingut una filla en comptes d’un fill, ara viuríem fora d’aquí. Teníem tot preparat.

Aquestes limitacions a la llibertat en aspectes tan senzillament quotidians, normalment no son acceptades o cregudes voluntàriament per la gran majoria de la població, per tant, les han d’imposar a la força mitjançant lleis que l’extensa policia de tots tipus obliga a complir sota penes d’ arrest, empresonament o pitjors conseqüències. Les imposen per llei per que recordem que els habitants d’aquest fantàstic estat, son perses, no àrabs, una important diferència a tenir en compte, si no se’ls vol insultar

Com a conseqüència d’aquestes imposicions legals, gairebé tothom te dobles o triples vides paral·leles. La vida del carrer o pública (un pur i patètic teatre), la vida de la feina (un altre pur i patètic teatre, forçats a tenir encara més cura amb el seu comportament i companys de feina) i la seva vida real, la que només poden viure i expressar lliurement tancats a casa seva.

És molt trist i dolorós per nosaltres veure com els nombrosos entranyables nous amics que hem fet pel camí i les moltes, moltíssimes precioses persones que hem conegut, pateixen aquestes incomprensibles lleis.
A totes les iranianes i els iraniàns, un dels pobles més generosos, hospitalaris, atents, amables, increïblement bons que hem tingut la sort de conèixer al llarg dels nostres aproximadament 30 anys viatjant pel món, els desitgem de tot cor una bona vida, una millor vida, per que sense cap mena de dubte, se la ben mereixen.