Doncs caminant el tram comprès entre Dacca i Benapole, acabem la nostra ruta a peu per Bangladesh! Ja en tenim un altre al sac!
De totes maneres, malauradament encara no podem seguir endavant cap a Índia. Per què? Doncs pels malsons dels visats i tota la burrrrrocràcia que envolta aquestes línies pintades sobre els mapes anomenades fronteres.
Els no pocs dies que encara ens resten a Bangladesh els hem d’emprar bàsicament perseguint 2 segells. El primer, l’extensió del visat turista de Bangladesh que ja vàrem demanar fa dies. El segon, el visat per Índia que també hem de gestionar a Dacca.
Així doncs, encara no marxem de Bangladesh, però sí que estem molt satisfets per haver acabat a peu un altre tram de poc més de 700 quilòmetres de la nostra ruta.
Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Dacca, Kodomtoli, Ekuria, Baghair, Kalakandi, Abdullahpur, Hashara, Nimtala, Saltibara, Shologhar, Shreenagar, Samaspur, Dogashi, Mawa, Kumargov, Mawa New Ferry Ghat, riu Padma, Ferryghat, Panchchar bazar, Surza Nagar bazar, Pulia bazar, Maligra bazar, Bangha, Muksudpur, Gopalganj Zila, Puna bazar, Pana bazar, Kalna ferry ghat, Bhatiapara, Lohagara, Narail Sadar, Durvazury, Bagarpara, Jamdia, Jhumjhumpur, Jessore, Dhopakhola, Kotwali, Jhikargacha, Krishnanagar, Navaran, Sharsha, Benapole
. Seguim una miqueta més per Dacca abans de començar l’últim grup de trajectes que si no passa res, ens portarà fins a Benapole, a la frontera amb Índia. Llavors haurem finalitzat la nostra ruta a peu per Bangladesh.
Un cop acabada la ruta, haurem de tornar a aquesta metròpolis per obtenir l’extensió del visat per Bangladesh ja demanada i per fer el visat d’entrada a Índia. Llavors haurem d’esperar-nos uns quants dies. Ens fa una il·lusió terrible i indescriptible haver de tornar a aquest immens caos sorollós i merder total, per seguir tractant amb funcionaris buròcrates, seguir alimentant-los, per que ens robin un munt d’euros i per estar matant el temps en aquest lloc tan idilic mentre esperem 2 p…. segells.
Segons les fonts consultades durant la recerca, Dacca ciutat te ara uns 7,5 milions d’habitants, l’àrea metropolitana uns 15 (no tinc ni idea com compten, per que això, vist com viuen, és incomptable) i estimen que d’aquí a pocs anys arribaran a 26 milions. A més, és una de les grans metròpolis mundials amb un creixement més elevat i sense signes de desacceleració.
Ja escriurem més sobre Dacca quan estem aquí de tornada.
. Avui fa aproximadament 1 any que sortiem a peu de Barcelona per arribar-nos fins a Sitges. Anàvem a fer castells amb els Castellers de Vilafranca i així ho escrivíem a la nostra web . Llavors vàrem caminar uns 35 quilòmetres pel Barcelonès, Baix Llobregat i Garraf. Avui, lleugers d’ equipatge i gaudint d’aproximadament uns 30 quilòmetres de bons arbres que ens han proporcionat una meravellosa ombra, hem sortit de Dacca encara fosc i hem fet uns 42 quilòmetres fins el ferry que creua l’impressionant riu Padma. El riu Padma, si no m’equivoco llegint els mapes i seguint el gran sidral de rius que tenen per aquí, és la fusió del mític Ganges i el Brahmaputra. Tot això és molta, moltíssima aigua.
. Primer hem anat sortint de Dacca, una enorme metròpolis amb uns llargs tentacles que absorbeix a milions de ciutadans i a on a l’hora es veuen unes condicions de vida sovint difícilment creïbles o acceptables per les nostres mentalitats occidentals. Sortint hem creuat el riu Buriganga, a tocar de Dacca, on hem pogut gaudir de les visites del riu amb grans vaixells, la majoria de càrrega i també algun bonic vaixell de pesca.
. Hem tornat a al•lucinar amb uns equips de persones que com formigues van descarregant vaixells de sorra a cop de galledes o cistells que transporten sobre els seus caps, els llencen a una gran pila i altres van omplint camions a cop de pala. Quines feines!!
. L’aigua ho cobreix tot. La recerca ens diu que estem a un país amb, ni més ni menys que uns 700 rius!!! L’ aigua cobreix molta part de terra i quan no son piscifactories, molta d’aquesta aigua està coberta de plantes que suren. Per tal de poder viure, sovint creen illes de sorra sobre les quals construeixen les seves cases, seguint sempre voltats d’aigua. De fet, tant les carreteres com moltíssims dels camins que donen accés als poblats estan construïts sobre piles de sorra que formen tanques elevades respecte als nivells inferiors que estan plens d’aigua, camps d’arròs, fang o en alguns casos, terra sòlida agrícola conreada. Les parts superiors estan bé asfaltades, bé ‘solidificades’ amb totxos per que es pugui caminar o circular sense desfer tota la tanca, camí o carretera. En el cas de les carreteres principals, els espais en pendent que existeixen entre l’asfalt, els vorals i els forats inferiors que envolten tot el recorregut, estan plens d’arbres que amb les seves arrels ajuden a mantenir compacte els molts quilòmetres de via i ajuden a que el pes dels camions i els criminals autobusos no desfacin el camí.
. La carretera per la que caminem avui és una meravella. Gaudim de la meravellosa ombra que ens proporcionen tots i cadascun dels arbres que tenim a dreta i esquerra. Com s’agraeix!
. Arribem al ferry que uneix les dues llunyanes lleres del riu Padma i arribem 2 anys massa d’hora! Per què? Per que segons informa un cartell, estan construint un impressionant pont per creuar un igualment impressionant riu Padma i teòricament l’acabaran al 2018. Demà informarem sobre aquest mega projecte que diu molt sobre les intencions i estratègia econòmica de tot el país. Les xifres són prou contundents.
. Doncs avui ens trobem amb un petit tram de la nostra ruta que no podem caminar i no per qüestions de seguretat, polítiques, militars o burocràtiques, sinó per simples raons naturals. Fins a dia d’avui per Bangladesh ja hem creuat molts, molts rius gràcies als ponts construïts. El més llarg que recordo fou el pont Meghna Gomti de 500 metres de llarg, que creua un enorme braç del mega riu Meghna. Avui ens trobem amb un altre monstre, el riu Padma, que si no m’equivoco llegint els mapes i seguint el gran sidral de rius que tenen per aquí, és la fusió del mític Ganges i el Brahmaputra. El passat novembre 2014 iniciaren la construcció d’un pont que tenen previst acabar el proper novembre 2018. La magnitud del projecte i on està situat diu molt de l’estratègia econòmica de Bangladesh, ampliant la directa comunicació amb Índia i més concretament amb la zona de Calcuta.
Només 4 xifres: És un pont de 2 nivells, el superior amb 4 carrils per vehicles i l’inferior amb una vía pel tren. La distància del pont, 6.150 metres més 3.680 metres de viaductes d’ aproximació. El cost pressupostat és de US$ 1.550 milions. És impressionant!!
. El tros de terra on s’agafa el ferry és, com no, un sidral. Hi ha embarcacions més petites només per passatgers i d’altres, vaixells vells i tronats que porten cotxes, motos, camions, autobusos… Creuem aquest gran riu i d’un passatger aprenem que els grans rius a Bangladesh, sent aquest un perfecte exemple, baixen arrossegant de tot dels centenars de quilòmetres previs a la seva molt propera desembocadura al mar. Aquí tenen poc pendent, el que fa que tant els residus orgànics fertilitzants molt bons per l’agricultura, com tota la contaminació i porqueria no bona per res, es va dipositant al fons del riu. Això provoca que la profunditat disminueixi i quan és època de pluges, com tota l’aigua que baixa no troba suficient espai ni fondària, s’escampa superant els límits de les lleres, causant importants inundacions.
Sense saber gaire del tema, és fàcil imaginar la quantitat de fertilitzants naturals que la sorra deu tenir aquí, i també per mi és difícil imaginar la quantitat de porqueria que deu arribar, coneixent una mica el Ganges. Veient només el Ganges a Benarés on la polució de l’aigua superava en milers de vegades els límits recomanats per l’OMS (organització mundial de la salut), veient tota la merda que tothom abocava i pensant que tot va baixant cap aquí… Bé, és només una petita reflexió.
. Arribem a l’altra llera del riu i ara toca trobar el camí per continuar cap el sud-oest. Cau un sol de justícia i ni Jenn ni jo estem gaire encertats en trobar el bon camí. Això ens suposa anades, tornades, rectificacions, esforç i energia extra malbaratada, certa tensió entre nosaltres… Al final, amb volta extra inclosa, acabem a una gran carretera encara en construcció que crec que serà l’accés sud al mega pont sobre el riu Padma que acabem de creuar.
. És una gran carretera de 2 carrils per sentit, afegint altres bons accessos. L’ estan acabant, pel que sovint caminem entre els treballadors, la maquinària pesada o l’asfalt encara calent. En ser una gran i inacabada carretera, durant uns quilòmetres ens dona pros i contres. Els principals contres son la manca total d’ombra i la manca d’accés a aigua o menjar. Els principals pros és poder caminar tranquil·lament sense preocupar-se del tràfic i, miraculosament, en silenci. Sí, en silenci! No donen crèdit a les nostres oïdes. No ens ho podem creure.
. Al final aquest miratge de la nova carretera s’acaba. Tornem a la carretera típica. Al menys finalment l’hem trobada! Malgrat el tràfic, sent els autobusos el malson, el passar per pobles veient la vida real de Bangladesh i poder gaudir d’una ombra fabulosa, ens torna a la normalitat buscada i no sempre trobada. Ens encanten els arbres i els estimem molt!
. Després de molts dies i quilòmetres en que hem aconseguit caminar molt i dormir a hotels, ara tenim un tram pel davant que no pinta gairebé bé. Avui és el primer exemple. Se’ns acaba el dia i seguim sense trobar lloc per acampar amb un mínim de garanties de no ser descoberts i voltats de curiosos o persones no desitjables que sàpiguen que estem dormint dins una tenda de campanya. Comencem a trucar portes fins que al final una família ens deixa dormir a una caseta traster, que netegem abans de retirar-se a dormir. Avui tocarà dormir vestit, afegint la mosquitera del cap i la gorra per que la mosquitera no la tingui enganxada a la cara. Gràcies per deixar-nos dormir aquí.
. Malgrat dormir sobre una fusta, vestit amb la roba suada i bruta de la ruta i amb una mosquitera a la cara no és l’ideal del descans, he pogut dormir unes quantes hores. Sortim amb la primera claror del dia i al cap d’una estona Jenn no es troba bé. Avui és un dia dur per ella doncs la salut l’ està fent una mala passada.
. Pel camí veiem ben d’aprop com fan els totxos. Hem estat veient moltes, moltes fàbriques de totxos i ara, amb 3 fotos, ho podem documentar millor.
Primer agafen terra o fang humit. Amb carretons l’aboquen a un molí que ho barreja i homogenitza. La pasta final és portada al següent grup de treballadors que estan a una gran plana.
Aquest segon grup de treballadors agafen el fang homogeni i emprant uns motlles fan centenars de totxos. Els deixen ben arrenglerats per que el sol els vagi assecant.
Al final suposo que aniran al forn. Per això veiem tantes xemeneies.
. S’atansa el final d’un altre dia i toca trobar lloc per dormir. Torna una de les principals preocupacions del dia. Veiem pel camí possibles llocs per acampar, però ho hem de fer quan sigui fosc, per que hi ha gent per tot arreu. Passem davant una mesquita petita i preguntem si podríem dormir dins. La comunicació és molt complicada. Al final el teòric encarregat de la mesquita sembla estar d’acord i ens diu que sí. Estem esperant que es faci fosc i van sortint persones de tot arreu. Com sempre, es queden davant nostre mirant-nos. Un gran cercle s’apila al nostre voltant amb prou feines a 1 metre de distància. Jenn marxa amb unes 10 dones pel darrera la mesquita i torna al cap d’una estona amb mig poblat al darrere. Tots ens envolten. Seguim assentats a peu de carretera i mesquita. Va passant molt lentament l’ estona. Avui sembla que es fa fosc més tard. Els homes que teòricament s’han compromès a allotjar-nos deixant-nos estar a un raconet al terra de la mesquita, no diuen, ni mouen res. Nosaltres esperem per si han de tornar a resar, doncs ho fan fins a 5 vegades cada dia.
Els impresentables mig lladres, vergonyosos responsables de la mesquita que ens han dit que sí per dormir allà, ja han agafat els diners de l’aportació/donació. Per això fa segles que son molt ràpids. Però ara es desentenen de nosaltres. Dona tant de gust tractar amb els representants de les religions!
Es fa fosc, ningú mou un dit, mentre molts ens segueixen mirant. Al final hem de refiar d’una veïna, una dona amb ‘iniciativa’ que ens deixarà estar a casa seva. Anem a la seva súper humil casa i allà seguim sent els micos de la gàbia del zoològic. Ens fan seure al pati a unes cadires i entre 30 i 50 persones ens envolten a mig metre de distància mirant-nos, parlant entre ells, fent-nos fotos. De tota aquesta brutal i angoixant gentada, jo diria que potser unes 10 persones passen dels 30 anys, unes altres 10 dels 20 i la resta son canalla i més canalla. I tots aquests, d’aquí a 4 dies es casaran i tindran més nens… Durant unes 2,5 hores això és un circ. El nombre de persones que apareixen, marxen i arriben de noves és esgarrifós. Per haver parat a un poblet minuscul al mig de la ruta, a prop de Bangha on des de la carretera jo veia només unes poques cases, surt gent per tot arreu. Però quantes persones viuen aquí!?
Ara ja és totalment fosc i encenen una bombeta. Tenen electricitat, però només per una estona, doncs al poc marxa i ens quedem a les fosques. Llavors els lots o llums d’alguns telèfons mòbils ens segueixen il•luminant a mig metre de distància. Generosament ens ofereixen 2 trossos de pa i un platet de verdures. Ja no podem més i entrem a la casa per muntar la tenda. Tots ens volen seguir cap a dins, però afortunadament no hi caben. Fan fora a la majoria, tot i que es queden uns quants, afegint els que tornen a aparèixer mentre planto la tenda. Tots davant nostre mirant-nos. Els diem ‘bona nit’ a veure si agafen la indirecta i ens deixen mínimament tranquils i vestits de carrer entrem dins el nostre petit ‘temple’. Ara els micos estem a la nostra pròpia gàbia. Ens arriba una mica de pau i intimitat? Ni de broma. Ja entenem que som com marcians arribats de l’espai, hem estat l’atracció durant hores, però aquesta gent no te ni mida, ni cap mínima idea de respecte i privacitat. Un cop dins la tenda i durant potser un parell d’hores més, segueixen voltant-nos, enfocant els molestos lots cap a nosaltres, parlant a 20 cm de la tela, a 2 pams dels nostres caps, mirant i traient el cap per damunt la tenda on la mosquitera és menys densa i més transparent … al final el cansament ens pot i quedem adormits.
Estem molt agraïts per deixar-nos estar a casa seva però amb perdó, punyetes quanta gent i quin comportament. Estem fins els collons de tots ells! I encara ens resta acabar Bangladesh i creuar tota l’Índia del nord! Ja sabíem que ens trobaríem això, però haver-s’ho de menjar dia sí, dia també, se’ns fa difícil.
. El premi del malson de dormir al mig del no res, amb la generosa família, vivint un Bangladesh rural de manera molt íntima, intensa i autèntica, ens arriba al matí amb una gran pau, silenci i una sortida de sol màgica traient de la foscor uns bonics camps treballats. Estem molt agraïts a la família que ens ha acollit. Marxem a trenc d’alba. Em quedo bocabadat gaudint dels primers raigs de llum il•luminant els verds camps d’arròs, els aiguamolls, les palmeres, tot el camp i sobretot, un dels punts més importants, sense persones! Quina pau! Quina meravella!!!
. Ens aturem una mica per descansar a l’ombra. Per evitar més multituds baixem un terraple fins el nivell de l’aigua, que està ple de plantes surant amb precioses flors. Estem mig amagats, a uns 10 metres sota la carretera. Doncs fins aquí abaix comencen a baixar persones. Es fa un gran grup que baixa tot el desnivell i ens envolta. Tombo el cap enrera i veig una altra multitud que s’ha aturat al voral de la carretera i des d’allà ens mira. No hi ha manera de trobar una mica de pau.
. Tot això és un enorme aiguamoll. Ara comencem a caminar entre algunes grans extensions que son fang i restes d’aigua. Veiem que recullen les plantes que molt sovint cobreixen totes les parts amb aigua. No sabem per què les deuen utilitzar.
. Per primera vegada en tot el mes que portem caminant per Bangladesh, avui un camió s’ha aturat i ha ofert portar-nos sense esperar diners a canvi, a diferència de les constants ofertes per part d’autobusos, tuktuks o qualsevol cosa amb rodes i interès econòmic.
. Seguim caminant una altra vegada entre grans camps d’arròs. La diferència amb els que passàvem fa dies és que aquests estan a punt per collir. Els camps plens d’aigua van minvant i uns quants ja son grans fangals. Les vistes del camp segueixen sent molt boniques i els pobles que anem passant, segueixen sent horribles.
. Arriba el final del dia i el pes, la pesada càrrega que portem a sobre durant tot el dia respecte a no tenir ni idea d’on dormirem cada nit, comença a notar-se més intensament. Cerquem indrets per acampar discretament, però això ho hem de fer molt al final del dia, a punt de fer-se fosc. Veig una casa que pinta bé i ens atansem a preguntar. Al seu davant hi ha 4 nois paletes construint una altra casa. Un dels nois sembla especialment amable. Esperem que acabi d’afegir ciment a un motlle i en acabar baixa per presentar-nos 3 dones que sembla que viuen a la casa del costat a on anàvem a preguntar. Els demanem si podem plantar la tenda al seu pati. Ens donen carabasses, però el jove paleta es despenja oferint-nos anar a casa seva. Com nosaltres som ‘molt flexibles i ens adaptem al que faci falta‘ (per nassos i per supervivència) acceptem de bon grat la seva generosa oferta i l’acompanyem. Arribem a la casa que és un grup de 3 amb un pati al mig, molt típic de per aquí, per que a cada casa viu una part de la família. Oncles, germans, cunyats… i més nens. Unes quantes dones de l’amable família tenen els marits a Malàisia, Singapur, … com moltes famílies. S’entesten en tenir nens i més nens i la majoria acaba amb treballs denigrants o emigrant pel món. La família és súper amable. Ens ofereixen uns dolços molt bons. Jenn es queda amb les dones mentre que jo acomanyo al nostre amfitrió a la botiga del seu pare. Aquesta està a un carreret amb unes quantes botigues més. Saludo a tothom, responc les típiques preguntes, deixo que el nostre amfitrió ’em passegi i es deixi veure amb mi’ pel mig de les botigues… Caminant per allà conec a un dels seus tiets que és professor a l’escola. Xerrant durant una estona amb ell i després posant-nos d’acord amb Jenn, quedem en que demà al matí, de 6 a 9h, anirem a la seva classe de 140 alumnes per ajudar amb l’anglès explicant coses. Ves per on, a aquest minuscul poblet podrem tornar a fer feina altruista i voluntària. Estem molt contents amb aquesta nova oportunitat. Un cop hem xerrat i saludat a uns quants (no tan massiu com ahir i molt més civilitzat), podem anar a dormir. Aquesta amable i generosa família ens ha donat arròs i un ou per sopar i ens ha cedit una habitació amb un llit per nosaltres. Què macos! Jenn torna del bany i jo aprofito per donar-me una mitja dutxa. Quan torno a l’habitació em trobo a Jenn amb 4 policies dins l’habitació. Em quedo ben sorprès. Resulta que òbviament als uniformats els ha arribat la notícia que uns estrangers estan a aquesta petita vila. Això no és gens normal. Gens ni mica. De fet és quelcom totalment excepcional i com a policies estan preocupats per la nostra seguretat. Sembla ser que com son pocs policies, no poden vetllar per la nostra seguretat, especialment si estem dins una petita població fora la carretera principal. Sempre segons aquests uniformats, el partit de l’oposició al govern actual està ple de ‘gent dolenta’ (no volem emprar la paraula que ells diuen per no aparèixer als cercadors, ni als programes governamentals que detecten unes quantes famoses paraules). Aquesta ‘gent dolenta’ vol fer mal al govern al poder, i ho fan atacant o tenint com objectius als turistes o els occidentals. Nosaltres no tenim ni idea de si això és així o no. No sabem si és veritat o no, i ni ho ratifiquem ni ho desmentim. Sí podem afirmar que fins a dia d’avui tothom ha estat amable o molt amable amb nosaltres. Seguint amb la policia, ens diuen que aquí no estem segurs i que la nostra estimada i molt amable família amfitriona no es sent segura degut a la nostra presència dins casa seva. Nosaltres no creiem que hagués cap problema, però de cap de les maneres volem preocupar, ni incomodar aquesta fabulosa família. Per tant, cap a les 22h, plena i negra nit, 4 uniformats i armats policies ens fan pujar a un vehicle per traslladar-nos al que ells consideren un lloc segur per nosaltres. Ens acomiadem sentidament de la família i som escortats fins la tètrica habitació d’un hotel de mala mort, on no veig que tingui res d’especial tret que està a la mateixa carretera. Caram quin final de dia!
. Molt tristos per com vàrem acabar ahir a la nit, ens aixequem un xic més tard de l’habitual i sortim de l’hotel. Ni esperem, ni mai volem cap escorta. En sortir de la nostra ‘suite’ evidentment no hi ha ningú muntant guàrdia a la nostra porta per protegir els 2 blancs occidentals que tant d’embolic i rebombori van causar ahir a la petita vila de Puna Bazar. Seguim sols, i seguim ben contents i confiats per que fins el dia d’avui, veient totes les persones que fins ara ens hem trobat, només podem parlar bé o molt bé de tots ells. En cap moment ens han tractat malament o ens hem sentit en perill. Ans al contrari, seguim pensant i trobant la bondat de la gent, així que seguim com cada dia, paset a paset cap a Índia primer. Cap a Catalunya després.
. Avui teníem la idea de caminar menys distància, per això hem començat un xic més tard de l’habitual, però un cop creuat un altre riu, arribem força aviat a Lohagara i en comptes d’aturar-nos, decidim seguir ruta per arribar-nos fins a Narail.
. A Lohagara ens congratulem en veure un cartell que anuncia un centre on tenen cura d’aquelles dones que per les raons que siguin, decideixen interrompre el seu embaràs. A un país com aquest, amb una sobrepoblació tan brutal, poder accedir a serveis mèdics de qualitat o al menys que donin unes mínimes garanties per tractar temes tan delicats i sanitàriament tan perillosos com aquests, creiem que és un gran avanç i quelcom per reconèixer i lloar.
. És un bon dia per caminar. Seguim per una carretera relativament estreta, aspecte molt negatiu tenint en compte la temerària i gairebé criminal manera de conduir els autobusos, però quan aquests descerebrats no passen, podem gaudir moltíssim de gran quantitat d’arbres, de la seva bellesa i la seva ombra. Quin plaer caminar per aquí. I això és així des de que hem sortit de Dacca.
. Pel camí anem descobrint ‘cosetes’, la majoria de les quals no entenem, o sobretot, no sabem per què serveixen. Un altre dels molts exemples el trobem amb uns feixos vegetals que semblen fils de cabell d’àngel gegants que empaqueten i transporten sovint per aquesta zona. A les portes d’un negoci veiem com primer pesen aquests bonics rams que semblen cabells. Després 2 homes molt experimentats fan grans feixos, llestos per vendre i transportar. Més tard seguim veient com els traginen amunt i avall, al més pur estil del sud-est asiàtic.
. Cada riu, cada pont és una oportunitat per tenir una diferent perspectiva de la vida i de les coses. Acostumat a veure la vida des del terra i com soc baixet, des de no gaire alçada precisament, cada vegada que passem un pont, un altre riu, sempre trec el nas a veure què pesco. A vegades només hi ha aigua, com és normal aquí, i a vegades podem veure embarcacions lletges, normals, boniques (com la foto que encapçala aquesta entrada), curioses… i la gran majoria, si no totes, molt ben aprofitades.
. Seguim caminant entre tolls i piscines d’aigua que donen l’oportunitat de ‘navegar’ a través dels aiguamolls amb tot tipus d’embarcacions. La fondària és poca i avui veig 2 tipus de barquetes que em semblen ‘ben mones’ i súper senzilles.
. Trobem el que sembla una petita plaga de cargols. Sense entendre gens, em sembla que es tracta del tristament famós cargol poma. Si és així, aquí en tenen a patades pel que sembla i si és el mateix que tant de mal està fent a les nostres estimades Terres de l’Ebre, llavors van ben servits, per que aquí son camps d’arròs a tocar de més camps d’arròs. No se com ho poden aturar i/o si realment és el tan perjudicial cargol poma. Espero equivocar-me.
. Avui al matí tornem a gaudir d’un molt bon dia per caminar. Seguim abraçats i abraçant grans arbres que ens omplen el camí d’ombra i bellesa. Per contra, seguim també patint molt en veure la gran quantitat d’arbres o de troncs tallats. Portem molts dies, molts quilòmetres veient escenes com aquesta que ens trenquem el cor. Els arbres no els tallen dels costats de la carretera, doncs no ho veiem així. Suposem que ells mateixos entenen que son necessaris pel propi manteniment de la vía, així que no sabem d’on surten tots aquests troncs, però hi ha molts de tallats. Si Bangladesh, com altres zones del món, està força afectada pel canvi climàtic i pateix importants inundacions, esllavissades de terra…, tallar més arbres empitjorarà encara més les coses. Ens posa molt tristos veure aquests crims contra la natura. Ens afecta caminar entre aquests cementiris.
. Durant el matí, quan gaudim d’una bona ruta, sorprenentment 2 motoristes s’ofereixen a portar-nos!
. A la tarda el temps es complica i comença a ploure. Pensàvem que aguantaria una mica més, o si més no, que no cauria tanta aigua, però avui sí que ens enganxa de ple. Creiem que el monsó ara ja sí que ha acabat, però avui ens ha tocat una tarda de pluja. Cau amb ganes i durant força estona. Avui sí que pringuem i acabem xops.
. Arribats a Jessore anem a sopar amb bona part de la roba encara ben mullada. Al restaurant uns homes ens saluden, com molts d’altres, però aquests ens porten a la taula i ens regalen un platet sembla que de carn amb una bona salsa picant. Avui rècord d’oferiments amb aquest detall, juntament amb els 2 motoristes.
. Avui afrontem l’últim tram de la nostra ruta a peu per Bangladesh. Sortim des de Jessore on després de donar bastantes voltes, trucar a diferents portes i comparar alguns hotels, sembla que hem trobat un bon allotjament. Aquest allotjament el farem servir algun dia més quan, un cop arribats a Benapole, l’últim poble de Bangladesh que és fronterer amb Índia, tornarem a Jessore per passar uns dies.
Així que traient-nos un gran pes de sobre com és el ja saber on punyetes dormirem, i a més, lleugers d’equipatge doncs tornarem a la mateixa habitació de la que sortim, ens plantegem fer els aproximadament 40 quilòmetres no en 2 dies, sinó tots avui de tacada. Estem en forma, anem lleugers, el temps ens ha millorat comparativament amb fa un mes quan vàrem arribar, els cossos estan més adaptats a la calor i humitat encara existent i sobretot, tenim una gran motivació en acabar el nostre particular Bangladesh a peu.
. A Jhikargacha ens trobem un centre mèdic que treballa contra la diabetis amb un gran cartell fora la façana encoratjant a les persones a cuidar-se sent disciplinades amb la seva dieta. Menjant bé, tindran una millor salut i vida. Això, com no, és totalment aplicable per nosaltres a casa. De fet, jo m’atreviria a dir que fins i tot és més aplicable a nosaltres pel gran i fàcil accés que tenim a menjar gens saludable. Per tant, ens permetem compartir aquest missatge amb tots els nostres lectors adreçant-lo clara i directament a tots vosaltres. A tots nosaltres. Bon menjar, bons hàbits i bona salut per tothom.
. Seguim gaudint de la mateixa estreta carretera que, com sempre, malgrat el tràfic i els autobusos, ens dona accés a la vida quotidiana dels pobles, de les persones, a menjar i beure. De pas, ens segueix regalant boniques vistes dels camps treballats i fruim molt de l’ombra i la companyia dels nostres admirats i estimats arbres. No sempre, però sí sovint, és un gran plaer caminar per aquí.
. Però tanta, tanta gent, barrejada amb tants tuktuks, bicicletes, trastos amb rodes, algunes motos, alguns cotxes, força camions i autobusos, tots per la mateixa estreta via de 2 carrils, te un component de risc que no podem oblidar, ni ignorar de cap manera. Ja fa dies vaig veure un tuktuk rodolant pel terra i avui sentim un soroll de metall al nostre darrera i a l’altra costat de la carretera. Un cotxe li ha fotut un bon toc a un ciclista, ha perdut un retrovisor i l’ha enviat al terra. Que si el cotxe s’ha aturat i s’ha preocupat per l’home que acaba de tirar pel terra? De cap manera. Ha seguit i allà l’ha deixat. Nosaltres creuem la carretera i juntament amb d’altres homes mirem d’ajudar a l’accidentat. Afortunadament no sembla que s’hagi trencat res. Te una bona pelada al genoll i alguns cops que segurament se li inflaran, però res més. Demanem a un dels homes que amb aigua li netegi la ferida i un cop seca, li posem iode que portem a la nostra mini farmaciola. Bé, ha estat un ensurt i prou. Res greu. Menys mal.
. Tota aquesta zona que estem caminant aquests dies està plena de camps d’arròs molt crescut, molt alt i a punt de collir. Alguns camps ja estan collits i també hem vist ja les primeres persones davant uns cilindres amb unes peces sobresortints que fan girar per separar els grans d’arròs de la palla. Quins camps més bonics!
. Finalment arribem a Benapole, el final de la nostra ruta! Es tracta, pel que veiem, d’ un altre poble igual de lleig que tots els que hem vist fins ara. Aquí cerquem algun cartell on puguem llegir Benapole amb les nostres lletres i així tenir una foto, però no hi ha manera de trobar-lo. Potser no busquem prou bé, però tot està en les seves boniques lletres que no entenem, així que aquesta vegada, al menys per avui, no podem publicar cap foto identificativa de Benapole. Potser quan tornem aquí, ja amb el visat de Índia i disposats a creuar la frontera, potser llavors trobem algun punt per fotografiar.
. Però sí que volem acabar amb 2 pescadors trobats molt propers al nostre final i que esdevindran les fotos de tancament de la ruta a peu. Aquests pescadors ens han agradat molt.
