Delhi – Rishikesh

 

Aquesta entrada fa referència al que ens ha succeït entre les poblacions del títol.

Bàsicament és el primer període de recuperació de Jenn després de la important operació quirúrgica.

Hem estat uns quants dies ancorats a un sol lloc sense moure’ns gaire. Això ha estat degut a la fragilitat post quiròfan i la necessitat de començar una recuperació que ens permeti tornar a caminar la nostra ruta el més aviat possible, amb garanties i sense posar en perill la salut de Jenn.
No han estat dies tan ’emocionants’ com els que vivim quan caminem pel món. De fet, molts d’ells han estat terriblement avorrits on tant Jenn com jo ens hem pujat per les parets. L’auto imposada i lògica inactivitat física comparada amb el nostre dia a dia normal, ens ha fet molt de mal psicològicament, però sorprenentment també hem tingut la sort i la joia de viure algunes experiències enriquidores que ens han ajudat a passar aquest dur període i ens han alimentat els nostres cervells i esperits.

 

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Delhi, Gurgaon, Gurgaon sector 82, Gurgaon sectors 11, 10A, 37, 36, 36A, 83, 84, 85, 86, 81, 82A, 78, Sikandarpur Badha, Khera Khurampur, Hari Nagar, Khandsa, Narsinghpur, Kherki Daula, Ghoshgarh, Rishikesh

 

. Ens despertem al nostre nou allotjament. Com on estem està tan poc habitat, se’ns fa molt estrany despertar-nos sense soroll de tràfic, clàxons o persones. Estem a Índia? Sembla impossible.

Les primeres hores, amb llum natural, les dedico a netejar la cuina, el bany i el terra de l’ apartament.

. Seguim treballant en la recuperació de Jenn. Molt de descans combinat amb algunes passejades i alguns exercicis suaus. Això serà llarg, però paset a paset, ens recuperarem del tot.

. A la tarda Namrita ens fa una visita i com ja vàrem fer la setmana passada quan vàrem estar amb ella per primera vegada, podem tenir una agradable i enriquidora conversa sense el soroll, tràfic, merder i caos d’ ahir o de qualsevol altre dia en que estem a l’Índia real de carrer. Aquí podem parlar sense haver de cridar, en veu normal o baixa. La seva companyia és molt agradable. La seva generositat, molt lloable.

 

. Deixat l’hospital i fins la visita de control de demà, hem passat uns dies de recuperació a l’apartament. Durant aquests dies hem pogut donar un cop de mà en tot el que ens ha estat possible o ens han deixat. Hem estat netejant a fons habitacions, sala d’estar, cuina, pati, rajoles amb brutícia molt enganxada tant fora com dins la vivenda, acabant de fixar les barres que aguantaran les cortines… tot el que se’ns ha passat pel cap i hem pogut fer amb les mans.

Durant aquests dies també hem pogut rentar bona part de l’equip i fer tot el manteniment possible reparant i cosint, per exemple, mitjons, pantalons, samarreta o motxilla.

. Però evidentment en el que ens hem centrat i seguirem capficats durant les properes setmanes és en la recuperació de Jenn. Cada dia hem sortit a fer un passeig. Cada dia més lluny. Sembla que va responent molt bé. Caminem molt a poc a poc, sense pes i anant amb molta cura amb els desnivells o irregularitats del terra, les petites pujades, baixades o voreres. Seguim progressant.

. També hem fet una visita a la mare, germà i germana de Namrita. Ha estat breu però l’hem aprofitat per reiterar personalment la nostra gratitud per deixar-nos estar a l’apartament, el qual ha estat oblidat i tancat durant 2 anys. Ara algú el fa servir, ens fan un gran favor i de pas nosaltres el millorem una miqueta, el netegem i fem un cert manteniment.

És curiós veure com gairebé totes les portes interiors de l’apartament on som, però també del pis on viu la mare, tenen un pany amb clau i malgrat estar dins la vivenda, tanquen les portes de les habitacions amb clau. De fet veiem com la mare no pot accedir a la seva habitació per que el fill ha sortit i abans de marxar ha tancat amb clau les habitacions.

. Aquests dies per menjar, tenim una cuina on podem preparar-nos plats bàsics però que per nosaltres son més que suficient. Un exemple divertit ha estat aprendre a fer-nos el pa local o roti. Aquells pans prims i rodons tan populars. És qüestió de barrejar farina i aigua. Res més.

Aquestes son les passes per fer roti, o com a mínim, això és el que hem estat fent nosaltres i malgrat estem molt, molt lluny del nivell dels locals, estem gaudint molt del resultat final.

Per fer pa local o roti:

1r. Barrejar farina amb aigua. Això és un merder de consideració. Totes les mans estan enganxoses a més no poder durant molta estona fins que la massa agafa prou consistència. Cal poca aigua per que si no, seguirà sent una enganxosa pasta que no hi haurà manera de treure’s de les mans.

2n. Després d’ amassar tot el merder durant una estona arribem a tenir una pasta consistent. Costa arribar a aquest punt.

3r. Convertim la pasta en fines galetes. La forma típica és rodona i no gaire gran, però a nosaltres ens surt de tot menys rodó.

4t. Cada pa primer va sobre una paella sense oli ni res. S’escalfa una mica fins que agafa certa consistència. Després es deixa directament sobre les flames per acabar-ho de fer, més o menys torrat, a gust del consumidor.

5è. Un cop passats per les flames ja tenim els nostres panets acabats de fer! Boníssims! Els locals ho fan molt millor, més bons i amb formes perfectament rodones. A nosaltres trobo que ens surten prou bons i en quant a les formes… de tot menys rodó. Juguem a identificar països segons les formes que ens surten i l’altre dia, per exemple, Madagascar estava boníssim i ben torradet !

 

. Després d’uns dies de repòs durant els quals ja hem començat a caminar cada dia un xic més, sempre sense pes i amb molta cura amb les irregularitats del terreny, les pujades, baixades i les voreres, avui toca visitar la metgessa per veure com va la cosa. És la primera visita de control després de deixar l’hospital. Si tot va bé,com sembla que va, Jenn no haurà de tornar-hi fins d’aquí a unes setmanes quan ja esperem estar totalment recuperats i totalment actius continuant la nostra ruta.

Abans de la visita toca recollir els últims resultats. De camí a la consulta els llegim amb molta atenció i tot el que veiem son bones notícies. Res estrany o alarmant. Ara toca confirmar-ho amb una professional per si de cas les nostres ganes de curar-nos, recuperar-nos i tornar a caminar ens fan llegir o interpretar coses que no son.

Arribem a la consulta i malauradament ens hem d’esperar gairebé hora i mitja per la visita. Hi ha sempre tanta gent a tot arreu! Quan finalment estem amb la cirurgiana, ella efectivament ens confirma que tot està molt bé. Veient a Jenn es queda tranquil·la per que està responent i recuperant-se molt bé. Li treu les benes protectores del tall que li va fer. Ara ja s’ha d’ anar assecant, cicatritzant i tancant del tot, tant el gran tall de fora, com sobretot, els talls interiors. Aquells talls que no veiem, que no controlem, que costen més de soldar i que ens fan més respecte. Veient com de bé està, la metgessa torna a citar a Jenn per d’aquí a 6 ó 8 setmanes, quan esperem ja estar plenament recuperats, actius i caminant pel nord d’ Índia acabant la nostra llarga ruta aquí.

Un cop feta la visita i tractats tots els aspectes mèdics, ens permetem el luxe de parlar uns moments sobre el nostre viatge a peu i les nostres experiències, responent així a les preguntes i interès de la cirurgiana. Ella està tan encuriosida i fascinada amb el nostre viatge, com nosaltres ho estem amb la seva qualitat professional. Li expliquem alguna curta història i ella també comparteix una divertida anècdota en la qual ella, fa uns 10 anys, va operar a una dona del camp fent-li unes petites incisions evitant així un gran tall i cicatriu. Com a cirurgiana estava molt contenta pel resultat en la vessant estètica. Quan va parlar amb la pacient, aquesta estava trista i preocupada. Per què? Per que sense una gran cicatriu per poder mostrar a sa família i a mig poble, les persones del seu voltant no la cuidarien tant i la pressionaren per tornar a les feines de casa i del camp molt més aviat. No poder ensenyar una gran i potser horrible senyal ben visible de l’operació que havia patit era tota una tragèdia.

Malgrat les circumstàncies en que ens hem trobat, podem afirmar que hem conegut una altra gran persona amb la qual esperem mantenir el contacte ja a nivell personal, doncs ens demana i intercanviem els correus electrònics personals.

 

. El dia, com gairebé cada dia, és avorridíssim. Intento no pujar-me per les parets. Em repeteixo mil i una vegades que el més important és la recuperació de Jenn i el bon passeig que fem diàriament. De fet és l’event i la gran efemèride del dia. Avui val la pena escriure una miqueta per que anem a una de les poquíssimes botigues que tenim als voltants on un home jove ven productes sans de qualitat. Que si oli de coco, aloe vera, productes orgànics, mel especial… Volem esmentar-ho per que només entrar l’home està súper content i ens ofereix un te que amablement ens porta en un parell de minuts. El te està acabat de fer i és boníssim. Mentre Jenn va triant el que vol, jo miro de mantenir una mínima conversa molt limitada per la barrera idiomàtica. Aquest jove no viu a cap d’ aquests monstres d’edificis que estan aixecant per tot arreu, sinó que està molt content i orgullós de viure a un poblet a 10 quilòmetres. Allà ens diu amb un gran somriure que està voltat de verd, camps, natura, vaques i bous. Ens diu que nosaltres som visitants, per tant, un regal, una benedicció. Ens ofereix portar-nos del seu poble verdures fresques i llet (!!) sense cobrar-nos res, és clar. Estem convençuts que ho diu de debò per que quan Jenn va a pagar els 3 productes que compra i que no son precisament barats, ell no ens vol cobrar res. Hem d’insistir força per poder pagar. Això tampoc és normal. Només veure-li els ulls, la seva expressió i sa bondat em donen ganes de fer-li una abraçada.

. Ja que avui hem trobat aquest meravellós senyor que ens ha donat una bona excusa i raó per escriure contingut, també volem mostrar com pinten un pas de vianants.

Primer unes senyores escombren a fons el carrer, fent servir aquestes escombres de mig metre de llargada que obliguen a doblegar-se i trencar-se l’esquena. Sincerament no entenem com aquestes escombres son tan populars i emprades a tot arreu. Escombrar en general és un pal, però fer-ho així, com hem de fer nosaltres a l’apartament on som, és una… porqueria que fa mal.

Un cop està ben net, arriba un equip que amb un cordill pinta a ma les línies al terra. Seguidament un amb una màquina ressegueix les línies pintades emplenant-les amb una pasta blanca que un altre home sembla fixar o assecar immediatament llançant pols blanca a sobre.

 

. Després d’esmorzar segueixo la feina que ja vaig començar ahir i que després de estar pencant força estona, no vaig poder acabar. Avui torno a netejar a fons per segona vegada una habitació i un bany de l’apartament on som que estaven tancats i que en obrir-los per fer reparacions al bany, els van deixar fets una porqueria. Alguns mal acabats de la construcció i la pols acumulada durant 2 anys en que l’apartament ha estat tancat, juntament amb la guarrada creada pels lampistes, m’han tingut ben enfeinat. Vaig començar ahir i avui finalment acabo.

. Després de fer els deures auto-imposats vaig a fer un tomb mentre Jenn segueix treballant i barallant-se amb la tecnología (mòbil, connexió a internet…) Sembla mentida que a Índia, on presumeixen tant del seu actual desenvolupament, el servei de internet sigui tan pobre i li doni tants i tants problemes. Ella està molt decebuda i emprenyada. Jo, mentrestant m’escapo i passo a veure el nostre amable amic botiguer al que fa uns dies nosaltres compravem productes saludables i ell ens convidava a te a l’hora que ens oferia portar-nos llet de casa seva. No em vaig poder resistir a la seva generosa oferta i li vaig demanar si ens podia portar. Avui el passo a veure. Te preparada una lletera típica amb 2 litres de llet de búfal. Segons diu, i me’l crec, sense ‘batejar’, és a dir, sense prostituir-la afegint aigua.

Com tota aquesta zona està plena d’apartaments però la gran majoria encara per ocupar, no és que a la botigueta tingui molta feina i clientela. Podem xerrar una llarga estona salvant les dificultats idiomàtiques.

Aquest home és un tros de pa i una bellíssima persona. A més, descobreixo que te una educació, sensibilitat, unes idees i uns valors certament admirables. Te 32 anys, casat, fill i filla, els pares jubilats voltant els 60 anys i els avis, amb més de 90, tots compartint la mateixa casa. Viu a un poblet on tothom es coneix i on si alguna família necessita ajuda, el poble sencer li facilitarà. Viuen al camp, son totalment autosuficients en quant a menjar i crec que tenen 3 vaques i/o búfals que els proporcionen 30 – 35 litres de llet al dia (quina borratxera i temptació per mi). A part de la botiga també proveeix llet i verdures ecològiques doncs ells no empren pesticides. La llet és només llet, sense afegir aigua. Per que sigui viable el preu de la llet sense barrejar aigua ha de ser mínim 60 – 70 rupies/litre (1€ = 70 rp). Per aquells que volen pagar unes 40 rupies/litre, els venedors acaben afegint fins a un 50% d’ aigua.

Està molt decebut per que la gent no te educació. Potser alguns dels seus veïns d’aquests nous grans edificis tenen formació, feines de qualitat o ben remunerades que els permeten viure a alguns dels edificis amb apartaments de més qualitat o a algunes cases unifamiliars, però en general diu no tenen cap respecte pel mediambient, per no malbaratar recursos naturals com la preciosa aigua, pels arbres, la brutícia i les deixalles, la vida animal… ni tampoc pels seus conciutadans. Diu repetidament que a aquests enormes edificis d’apartaments ningú es coneix ni ajuda per res.

Ell és un vegetarià total convençut per que no pot infringir cap dolor a cap animal. El bestiar que tenen a casa és gairebé com de la família.

Està tan content amb la meva visita i presència que insisteix en convidar-nos a visitar la seva família i poblet. Vida totalment rural, m’adverteix. Ja ho va fer l’altre dia. M’agradaria molt.

. A la tarda tornem a visitar-lo amb Jenn per agraïr-li la invitació i dir-li que si ella pot, serà un plaer acompanyar-lo fins al seu poblet. Veurem si podem fer-ho. A ambdós ens encantaria.

Compartim una bona estona amb ell. Després anem a fer el passeig diari com a important teràpia de recuperació fins que tornem a l’apartament per, entre d’altres coses, fer el sopar. M’estic convertint en un mestresso de casa total. També bullim la llet. Quina pinta més deliciosa que te. Efectivament el sabor és fantàstic i gaudeixo moltíssim cada glop.

 

. En quant a feina intel·lectual, Jenn està aprofitant aquesta aturada forçada per treballar i ambdós estem també fent recerca sobre un tema delicat, fotut, molt emprenyador i que ens temem que ens portarà bastanta feina i mals de cap. Els nostres visats. Com no! Tornem als visats, p…. segells i funcionaris de segell de …..  . Ens temem necessitar una més que probable extensió del visat de Jenn i un registre per part meva. Veurem com es va desenvolupant, però ens ensumem que portarà cua i que hauré d’omplir unes quantes línies escrivint sobre aquests fastigosos assumptes, en comptes d’escriure, enriquir i entretenir al lector amb temes més interessants.

És un tema que ens està consumint per dins i per fora. Cercar informació, viure amb la incertesa de totes aquestes maleïdes limitacions burrrrrocràtiques que ens hipotequen setmanes i mesos per endavant. Sortim cap el nord? Intentem gestionar-ho ara? Haurà Jenn de marxar d’Índia? … i un munt de qüestions més.

. Durant el nostre passeig diari, sempre que podem, li posem ganes i imaginació per anar a ‘descobrir nous horitzons’ o zones que malgrat no pinten gens atractives, encara no hem vist i les vull ‘descobrir’. Sona força ridícul, oi? La qüestió és caminar, intentar exercitar el cos de Jenn i si podem, no morir d’avorriment. Així que avui ‘segueixo empenyent’ Jenn una mica més lluny i ens arribem fins una zona on només hi ha una carretera que sembla una frontera actual entre la zona urbanitzable i més camps erms. Ens alegra molt trobar unes poquetes dones que van a caminar per fer salut, a les que saludem i fins i tot un parell que van corrents (!) a les que felicitem.

. Al mig d’aquest descampat veiem unes carpes roses. Què seràn? La curiositat sempre ens empeny. Amb cura i discreció sempre fiquem el nas a veure què. Evitem la porta principal i per una de servei ens trobem davant una gran esplanada amb una gespa perfecta. Aquest recinte està delimitat per unes teles de colors i te unes zones especials per les cerimònies per les quals està dissenyat que son, casaments!

Ens trobem amb un casament. Jenn vol continuar però jo li demano que esperi mentre miro la decoració, l’absència total de dones i la gran quantitat d’ homes que estan escampats per dins. Saludo a un grupet. Uns quants responen. Segueixo mirant de ‘retindre’ a Jenn. Quan em tombo ja tenim un parell dels convidats que venen a parlar o preguntar. Els responem, – ‘No som convidats, només estem passejant i ens hem aturat a mirar’ – ‘Doncs entreu. No us quedeu fora’. Els seguim cap a dins. Ens fan seure a unes taules un xic apartades des d’on puc fer les fotos de la vista general mentre establim una conversa molt cordial. Quelcom està passant al mig, sota unes teles, davant un escenari amb uns sillons reservats pels nuvis. Doncs precisament allà ens porten. Al centre del rovell de l’ou. És un rectangle. Al mig tenim un noi jove, el nuvi, davant un home que li està fent una cerimònia. A dreta i esquerra hi ha files de cadires plenes d’homes i 4 sillons reservats just davant el nuvi. Al seu darrere te una munió de només homes que son de la seva família mentre que al seu davant, tota una altra colla d’homes de la banda de la núvia.

A nosaltres ens fan seure a un dels bancs reservats, just davant el nuvi. Estem molt sorpresos. Des d’aquesta privilegiada posició puc fer fotos i veure, sense entendre res de res, tota la cerimònia i tots els rituals que fan. Per exemple, quan el senyor que fa la cerimònia acaba de fer coses rares amb arròs, pols de colors, flors… al nuvi li comencen a ploure regals que va rebent amb la mateixa cara d’avorriment i pomes agres que ha mostrat fins aquell moment. Li posen una tela a sobre i van afegint coses, entre d’altres i per mi com a més significativa, el que semblen les claus d’un senyor tot-terreny nou de trinca que està aparcat al mig de la gespa. Quan el noi ja està prou inundat, llavors un home s’aixeca i es situa al seu costat esperant que un altre s’acosti. Quan estan junts, el primer posa 2 anells gens discrets als dits del segon i li lliura un bitllet de 500 rupies (7,14 €). Els 2 homes es separen i son substituïts per 2 homes diferents que fan exactament el mateix. Així potser 10 vegades. El noi aguanta estoicament. Llavors, per si el fet d’estar asseguts davant seu no fos prou privilegiat, un altre noi passa repartint un sobret amb uns petits dolços blancs en forma de mitja ametlla, però és que un altre més tard reparteix a tots els homes que seuen dins el rectangle al voltant del nuvi, un bitllet de 100 rupies (1,43 €). Nosaltres inclosos (!?!). No podem refusar aquestes ofrenes, doncs s’ho prendrien molt malament.

També puc veure, gràcies a la nostra privilegiada posició, com entre alguns homes es passen diners amunt i avall. Veig un home amb un turbant de colors com agafa un feix de potser 100 bitllets de 500 rupies (50.000 rupies, uns 714 €) i un altre feix igual però amb bitllets de 2.000 rupies (200.000 rupies, uns 2.860 €). Uns altres homes van deixant dins una safata anells i arracades sembla que de valor, però no tinc ni idea.

Estem una estona més aquí al mig fins que un dels homes que ens ha convidat a entrar i ens ha situat en aquesta privilegiada posició ens diu d’ acompanyar-lo. Nosaltres el seguim. Ens porta de nou a la taula on hem estat assentats abans i mentre algun cambrer s’atansa de tant en tant portant algunes cosetes per picar, seguim conversant i aprofundint el nostre intercanvi cultural amb ell, el seu fill de 9 anys, un germà del pare i algun altre amic seu que s’apunta a la conversa. La majoria, després d’esbrinar qui som i què punyetes fem en aquesta part del món i més concretament com hem acabat aquí dins el casament, marxen satisfets i sempre amb somriures. Ens comenten que tenen uns 3.000 convidats. Mentre nosaltres hi som veiem molts però ni de bon tros aquesta enorme xifra.

Més tard el que s’ha convertit en el nostre amfitrió i guia particular ens porta d’excursió culinària. Ens fa agafar un plat i cullera. Entrem a una part coberta on descobrim la majoria de les dones que estan menjant i, com no, tenint cura dels fills. Per que ens seguim trobant molta, molta canalla. Passem per una secció amb safates de menjar cuinat. Tant Jenn com jo normalment mengem poc i ja estem plens amb el petit pica-pica d’abans. Per no fer el lleig, agafem una mica de cigrons, llenties (dal), arròs i un roti fet al forn (naan), que està molt més bo que els innumerables rotis que jo cuino cada dia! Després tornem a fora el gran pati que te una fabulosa gespa per jugar a futbol i ens porta davant moltes safates amb tomàquets, cebes, cogombres… talladets. Ens aturem a menjar les molt petites porcions que ens hem servit. Quan ja no podem més, ens torna a fer aixecar i seguim la ruta. Ara passem per davant unes parades on cuinen típics plats o menjars de carrer que hem vist a molts pobles. Aquí tot està molt millor presentat i potser més elaborat. Nosaltres ja no mengem res excepte una bola de gelat i un súper deliciós got de llet servit per un artista – malabarista que està situat sobre un petit escenari on altres persones ballen. Dues dones amb vestits elaborats estan ballant però l’artista és el ‘lleter’. Davant una enorme paella plena de llet va fent virgueries i malabarismes amb la llet mentre dona voltes sobre si mateix. Després la llet que em prenc em porta al cel. Llàstima que aquest punt és l’últim de la nostra d’excursió culinària. Si haguéssim començat per la llet, jo encara romandria aquí.

Per acabar aquesta gran i fabulosa sorpresa, passegem i parlem un xic amb alguns convidats. Uns quants demanen i es fan fotos amb la més maca de tots els assistents, Jenn, mentre jo aprofito per gaudir i fotografiar algunes dones amb uns vestits impactantment coloristes que son espectaculars quan il·luminats pel sol i la llum natural.

Un cop acabada la socialització post ruta culinària el nostre guia amb un amic seu, ens acompanyen amb cotxe els aproximadament 5 quilòmetres que havíem fet fins on estem allotjats, doncs ja és tard i molt fosc.

Quines sorpreses que aquest viatge i manera de viatjar ens segueix oferint! És un regal constant. Seguim al·lucinant amb la gran sort que tenim.

 

. Matí de funcionaris, matí de visats, registres i més fastigosa m…. burrrrrocràtica. Matí per oblidar doncs els records i les vivències amb aquesta gent només ens fan més miserables.

. Ens aixequem encara fosc i sortim quan comença a clarejar. Com a part de la recuperació de Jenn, caminem uns 4 quilòmetres i agafem un tuktuk per fer uns 8 quilòmetres més fins a Rajiv Chowk a Gurgaon. Des d’ aquí ens atansem a les oficines molt funcionarials de Minisecretariat però el que busquem l’han traslladat a la comissaria de policia del carrer Sonha. Arribem allà. Finalment trobem la porta del FRO (foreigners registration office) amb una petita cua d’estrangers, especialment afganesos. Un indi que també fa cua sorprenentment posa ordre i assigna números. Per què? Crec que ve aquí sovint i deu estar fins els pebrots de com els seus conciutadans i molts estrangers no respecten cap cua ni ordre quan obren les oficines. Efectivament els funcionaris de dins obren la porta i allò és un merder. Però nosaltres ajudem al indi i el recolzem posant ordre en base als números assignats. Li agraeixo públicament la seva iniciativa.

. Quan al cap de força estona podem seure davant el cap d’aquesta oficina li fem unes quantes preguntes que definiran el nostre futur immediat i a mig termini dins Índia. Hem estat treballant molt durant aquests dies preparant alternatives per continuar la nostra ruta. Opcions basades en la salut de Jenn, el seu visat, el meu visat, quants quilòmetres encara ens queden pel davant, les absurdes, emprenyadores i burrrrrocràtiques restriccions i obligacions de registre malgrat tinguis un visat que ja et permeti estar legalment al país, etc. Un munt de variables que constantment hem de tenir en compte. Un munt de factors que influeixen moltíssim en el fet de com avancem. Nosaltres només volem caminar pel món!

. La conclusió resumida i els plans que fem en base a la informació ‘oficial’ que ens donen, després de la llarga i desagradable estona que estem dins aquestes oficines és que: 1. El calendari, la ruta pendent i els dies de visat que li manquen a Jenn ens afegeixen força pressió. 2. Ambdós seguim aviat cap a Rishikesh. 3. D’aquí a 1,5 – 2 mesos, si encara volem seguir a Índia o ho necessitem per poder completar la ruta, com és molt probable, Jenn haurà d’abandonar Índia per fer-se un altre visat, tornar a entrar, com vàrem fer a Birmània i jo hauré de ‘registrar-me’. És a dir, una gran M!

. Aquests plans poden canviar en qualsevol moment, com ja ens ha passat mil vegades. Tinc molt present aquella dita de Charles Darwin que més o menys diu, ‘no son els animals més grans o forts els que sobreviuen sinó aquells que millor s’adapten als canvis’. Nosaltres tenim canvis constants de tota mena i anem trampejant com podem.

. Bastant tocats, decebuts i castigats per aquestes cadenes burrrrrocràtiques i aquests funcionaris de segell de ….. decidim no agafar un altre mai-desitjat tuktuk. Tornem a peu des del carrer Sonha de Gurgaon cap a l’apartament on estem a uns 12 quilòmetres.

. Per endolcir i millorar el previsiblement desagradable matí, avui tenim una cita amb el nostre nou amic que ens va convidar i fer de guia al casament sorpresa de l’altre dia. Arribem a peu, com ens agrada i ens trobem a la seva vila, Kherki Daula. Ens porta a casa seva on més tard arriba la seva muller i 2 fills. Amb ells passem una meravellosa tarda plena de tendresa, amabilitat, generositat… És un gran plaer i sort poder viure aquesta vida tan local i íntima. Com ja ens ha passat repetidament, això és conèixer i viure els budells de la vida quotidiana a Índia.

També esdevé una tarda de ‘moda’ on les models de la casa ens ofereixen una desfilada presentant les creacions més elegants. Per acabar, un regal i record físicament temporal és dibuixat al braç de Jenn. En marxar, poc abans de fer-se fosc per poder fer els últims 4 – 5 quilòmetres que encara ens resten amb llum natural, ens acomiadem refusant una molt insistent invitació per quedar-nos a sopar (i dormir). També deixem la porta oberta a potser veure’ns d’aquí a pocs dies per un festival que es celebra a tot Índia. Veurem què passa !?!

. Propers a l’apartament, ja fosc, coneixem una dona índia. Ens explica que va marxar d’Índia l’any 2001, ara viu a Florida, Estats Units d’Amèrica i des de llavors que no havia tornat a trepitjar el seu país d’origen. Ha vingut uns pocs dies per feina i està frisant per marxar i no tornar mai més. Malgrat ser la ‘seva’ Índia natal, ho te categòricament clar.

. Al final del dia i quan en portem 26 des de la important operació, avui, sense carregar gens de pes, Jenn ha caminat uns 16 quilòmetres. Felicitats!

 

. A les 13h, puntuals, arribem a la botiga del nostre amic que ven productes saludables. L’altra dia ell ens portà 2 litres de llet de casa seva i avui li acceptem la seva insistent invitació per anar a visitar el seu poblet i família. És molt curiós com de content i agraït està. Segueix insistint que en ser nosaltres visitants estrangers, som un regal dels déus i per ell la nostra visita és un gran honor. Nosaltres li responem també moltes vegades que l’honor i la gratitud és nostre.

. Arribem puntuals tal i com havíem quedat. Ell està ben sorprès i així ens ho fa saber. Per nosaltres la puntualitat te un marge de ‘flexibilitat’ de 60 – 120 – ??? … minuts! Si quedem a les 13h, potser acaben sent les 14 ó 15h! ens comenta. És la seva interpretació de la puntualitat. És així com mig de conya canvien el significat oficial de IST (Indian Standard Time o Fus horari estàndard d’Índia) pel significat IST (Indian Stretchable Time o Horari extensible o elàstic d’Índia). A aquesta brutal impuntualitat li responem que el nostre marge de impuntualitat, aquí Índia, a Catalunya i a arreu del món és d’entre 5 i màxim 15 minuts. Passat això, marxem. No tolerem una manca de respecte ni d’educació de ningú passats 15 minuts.

. Amb un familiar seu que viu al mateix poble i te cotxe, deixem l’autopista que uneix Delhi, Gurgaon i Jaipur per endinsar-nos en un món d’enormes fàbriques i grans empreses. Aquí hi ha grans centres de producció industrial (motos, cotxes…) i d’ocupació laboral. Suposo que aquesta molt important activitat econòmica és una de les principals raons que justifiquen la brutal construcció de gegantins complexes d’ apartaments i habitatges repartits pels diferents sectors o enormes parcel·les en que han dividit àrees als voltants de Gurgaon ciutat. La quantitat de grans edificis de vivendes en construcció ens deixa constantment bocabadats.

. Finalment, creuats polígons industrials, carreteres acabades, per acabar, camins de sorra i camps de blat arribem al seu poblet. Arribem a Ghoshgarh on tot és calma, tranquil·litat, silenci, carrers de terra, 4 veïns, gossos i bestiari escampats arreu entre camps de blat a punt de collir. En un parell de setmanes ja tindran el blat al sac i ben lligat.

. Arribem a la casa del nostre amic botiguer. Una senzilla llar. Al pati trobem els seus avis que passen dels 90 anys. Seguidament els seus fills, la muller, germana, cunyat… tota una típica família índia en un entorn rural, modest, molt típic també i sobretot molt maco, tendre, honest i agradable. Amb ells estem una bona estona. Juguem un xic amb la canalla, gaudim d’una mica de menjar que ens serveixen i com ells diuen, els ‘honorem amb la nostra presència i visita’. Ja se que això sona fatal i molt presumptuós. Al menys així ens sona a nosaltres i ens incomoda molt. Insistim en ser nosaltres els que agraïm molt la seva hospitalitat i és el nostre honor visitar-los. Gent molt senzilla i molt maca.

. El conductor amic del nostre amic, que després d’avui també esdevé amic nostre, crec que te 3,5 hectàrees de blat que es converteixen en uns 5.000 kg. També fa de bomber, taxista i te 10 vaques i bous que muny cada matí per repartir i vendre la llet. És tot un empresari pencaire! Ens porta a casa seva per conèixer la seva muller i filla i servir-nos un deliciós got de llet acompanyat d’un puré dolç que jo ja he tastat alguna vegada als temples Sikh, temples anomenats Gurudwara.

. Acabada la visita ens retornen a la botiga del nostre amic. Allà Jenn li compra altres productes i de nou, ell no els vol cobrar. És així de bó i generós. De cap manera ho acceptem! Com ja ens va passar l’anterior compra, hem d’insistir per pagar-li. Aquesta és la seva feina, el seu negoci i nosaltres seguim contents de deixar uns quants euros o en aquest cas rupies, al llarg del nostre camí, ajudant una miqueta amb les nostres ‘molles de pa’ a les economies particulars.

 

. Aquí comentem alguns aspectes generals, anècdotes o fets que hem viscut durant els dies inicials de descans i recuperació, tot just deixar l’hospital.

Aquells fets ben concrets amb prou entitat o contingut que ens han succeït, ja els hem descrit anteriorment. Ara comentem uns quants que, segons el nostre criteri, han tingut menys entitat o impacte però que no volem deixar de compartir. Aquest és una mena de petit calaix de sastre d’aquests eterns dies de descans forçat.

. Després de la visita al metge els dies s’han convertit en feina. Feina molt diferent a la de caminar i avançar en la nostra ruta, la qual estem frisant per tornar a fer. Ara és feina de recuperació física i feina intel·lectual de Jenn per tenir uns ingressos amb els que tapar una mica la gran ferida pressupostària que tot aquest episodi mèdic ha costat. Un forat o mossegada molt important al pressupost que Jenn mira de cicatritzar al màxim, treballant tot el que pot durant aquests dies de molt poca activitat física.

Aquesta activitat física no la descuidem de cap manera. Cada dia te assignada les seves hores. Bé al matí o a la tarda, l’excursió pel barri forma part de la rutina diària. Els voltants d’on estem allotjats son avorridíssims per que, o bé son edificis petits de 3 plantes la majoria desocupats, o bé grans edificis de més de 15 plantes, la majoria també deserts. En tots els casos, molts dels 2 tipus estan encara en construcció així com alguns dels carrers. Això que estèticament és força desolador, te unes enormes avantatges que nosaltres apreciem amb bogeria. Tot aquest semi desert vol dir, molts pocs indis, molt poc tràfic, poquíssims clàxons, molt poc soroll i fins i tot silenci (!), els carrers ja acabats estan nets, sense piles o muntanyes grans o petites de porqueria, deixalles i escombraries, no trobem cap animal o vaca campant i defecant per tot arreu, els carrers acabats tenen voreres per on es pot caminar car aquestes no estan envaïdes, destrossades, ni ocupades i també podem gaudir d’alguna zona ajardinada. Tot això, per nosaltres en aquest mortal període de recuperació i sanació de Jenn, esdevé importantíssim.

. Durant aquests dies mortalment avorridíssims on ambdós ens pugem per les parets mentalment, també hem estat vivint una mica com ‘locals residents’ a aquesta mena d’urbanització. Estem aquí ocupant un apartament que súper amablement ens deixen i que ha estat 2 anys tancat. Durant la nostra estada com a locals i a manca de res més mínimament excitant o noticiable, podem comentar alguns detalls o situacions com les següents:

.. La qualitat de la construcció, pel que veiem dins l’apartament on estem, en alguns aspectes és força pobre.

Un dels banys te una pica però no van fer les canonades per portar l’aigua al clavegueram. La propietària ha de trucar i perseguir uns lampistes que crec que finalment venen fins a 4 vegades per que no acaben la feina o la donen per finalitzada quan és un desastre. Fins i tot falsifiquen el seu full de reparació marcant ells mateixos la casella ‘client satisfet’ quan estem ben emprenyats.

La propietària també encarrega a un professional que fixi a les parets unes barres per penjar cortines. En un cas, suposem que degut a la qualitat de la paret, el senyor ha de fer més forats del compte fins poder aguantar la barra. Quan marxa, els grans, visibles i horribles forats extres no els tapa amb guix. Allà es queden. Pocs dies després, en córrer la cortina, tot, cortina, barra, claus de suport i part de la paret, cau sobre meu.

L’apartament va ser venut, però sembla que uns quants interruptors no reben electricitat així com uns endolls o les boques on endollar llums o bombetes. La propietària va haver de portar un electricista per connectar alguns.

.. També hi ha coses ben positives pels que viuen aquí. Als voltants d’on estem, on els carrers ja estan acabats, urbanitzats i hi ha un cert nombre de famílies que hi viuen, cada matí escombren els carrers, tot està molt net, hi ha jardiners que reguen molt els joves arbres plantats, les plantes i zones verdes on la gespa està força ben cuidada. També segueixen finalitzant els detalls d’urbanisme com pintar passos de vianants, posar parades d’autobús, papereres (miracle!), algunes màquines per fer exercicis físics… segueixen construint per tot arreu. Per nosaltres és molt important el fet de tenir molt poc tràfic i molt poc soroll. Si hem de sentir quelcom, preferim mil vegades veure i sentir la canalla jugant al mig del carrer, deixant algunes joguines a fora tota la nit o alguns joves i adults jugant a cricket o bàdminton. Molts carrers estan tancats amb una porta que un guarda de seguretat obre i tanca controlant l’accés dels veïns (massa control).

. Mentre nosaltres estem a l’apartament, netegem i procurem millorar el màxim possible les condicions del mateix, el seu estat i el seu aspecte.

. Anem fent excursions mirant d’afegir alguns quilòmetres al cos de Jenn. Sovint se’ns acaben les idees i els carrers.

. Quan anem a comprar verdures, ous, menjar… alguns dels pocs botiguers que ja ens comencen a tenir una mica vistos i una mica de confiança, ens pregunten què punyetes estem fent aquí.

Des del passeig pel centre antic de Delhi (Old Delhi) que vàrem fer ja fa dies on vàrem veure uns quants turistes blancs, no hem tornat a veure cap més occidental blanc. Per aquí, tornem a ser els únics i uns quants locals es pregunten com hem acabat aquí. Som residents? Estem treballat?

. Parlem amb la nostra amiga Namrita, el nostre bon amic botiguer i algunes poques altres persones sobre aquesta bogeria constructora en que ens veiem submergits. Gurgaon, fa uns 15 ó 20 anys era un poblet petit a uns 35 – 40 km al sud-oest de Delhi, passat l’aeroport internacional en direcció a Jaipur, Rajastan. Ara és enorme i segueix creixent. On estem ara, fa molt poc tot eren terres de conreu. Alguns camps encara mig sobreviuen aïlladament entre urbanitzacions, però creiem que tenen els dies comptats. Ara tot son ‘sectors’, grans extensions de terrenys on diferents constructores edifiquen el que semblen nous pobles dins la gran àrea metropolitana de Gurgaon. Cada certa distància ens trobem tanques, filferros i casetes de seguretat encorsetant illes o agrupacions de potser 10 ó 15 edificis de 15 a 20 plantes repartits per tot arreu entre pocs camps conreats i algunes zones amb edificis de 3 plantes d’alçada, tots absolutament iguals.

Algunes fonts apunten a que estan construïts o construint 50.000 apartaments o vivendes.

Sembla que els apartaments d’una planta dins edificis de 3, sense moblar, ni conducció de gas (és molt emprenyador anar carregant i reposant bombones de gas), costen uns 5.000.000 de rupies (71.500€). Apartaments a un gran edifici d’unes 20 plantes però de ‘bona’ (?) qualitat, moblat, aires condicionats i conducció de gas, uns 7.000.000 – 7.500.000 de rupies (uns 100 – 107.000€). Però també hem vist alguna publicitat on venen pisets petits de 2 habitacions a partir de 2.500.000 de rupies (uns 36.000€). No tenim ni idea de quants apartaments fan entrar dins cada edifici, ni sobretot de la qualitat dels mateixos.

. Entre aquests grups apinyats de vàries torres de 15 a 20 plantes trobem alguns camps de blat que encara sobreviuen, descampats lletjos amb runa, camps erms, zones amb carrers fets o en construcció i zones amb edificis baixos de 3 plantes amb 3 apartaments com el que ocupem nosaltres. Les zones urbanitzades acostumen a tenir jardins amb algunes plantes, nous arbres i gespa. Totes aquestes zones ajardinades son profusament regades, sovint a ple sol, al mig del dia. Jo, cada vegada que els veig regar tant i deixar mànegues d’aigua constantment obertes m’esgarrifo de l’enorme malbaratament d’aigua que fan. Després caldrà afegir el consum domèstic de totes aquestes milers de vivendes! 

 

. Namrita amablement ens ve a recollir al matí per portar-nos a casa de sa mare qui seguint la tradició generosa i hospitalària d’aquesta fantàstica família, ens deixa dormir aquesta nit a casa seva. Venim aquí per que ella viu a una distància prudencial d’una parada de metro que tenim la intenció d’utilitzar demà.

Recollim les motxilles més alguns estris de cuina i llençols que hem estat utilitzant aquests dies de recuperació i els pugem al cotxe.

És molt sorprenent fer els aproximadament 16 quilòmetres per l’autopista sols! Sí, sols! Sense cap sidral ni embús de trànsit. Miracle? Gairebé que sí! Quin és aquest miracle? Es diu, Holi!

. Happy Holi ! Feliç Holi ! Avui és el festival del color a la Índia colorista. Quina festassa! De fet, la part més diguem que formal o religiosa sembla ser que tenia lloc ahir a la nit, però com nosaltres estàvem acabant de fer les motxilles, netejant l’apartament i deixant tot a punt per tornar a ser nòmades, ahir tampoc vàrem sortir enlloc.

Ja havíem llegit sobre aquest dia tan especial. Avui, en un entorn sembla ser que més ‘ civilitzat, controlat i amigable ‘ tindrem la possibilitat de gaudir d’un bon tast.

Arribem a un conjunt residencial amb diverses torres d’apartaments que comparteixen unes zones ajardinades comuns a tots els veïns. Entrem a casa de sa mare, una dolçor de dona, qui viu amb el seu fill i la nora. Estem una mica amb ells. Al cap d’una estona sortim als jardins on un munt de veïns estan celebrant aquesta boja festa del color.

Al costat d’una font tenim uns quants nens i nenes que estan engrescats en una guerra d’aigua llençant-se galledes, però també tints de colors. A una altra zona han posat uns altaveus i al ritme de la música grups de persones, amics, familiars… ballen amb molt d’estil. Aquí tothom ja està ben colorejat i molt empastifat amb tot tipus de colors per la cara, els cabells, la roba… Han estat i segueixen pintant-se els uns als altres bé de manera amigable, o de manera agressiva, especialment els més joves, sempre dins un ambient festiu i de molta alegria.

També trobem per altres zones ajardinades persones que estan descansant després de jugar, o d’altres més madures que gaudeixen de tota la festa des d’una distància prudencial però sense evitar de cap manera les empastifades de color per tot arreu.

Els amics, quan es troben, s’abracen, es desitgen ‘ feliç Holi ‘ i amb pols de colors es pinten mútuament les cares, el cabell i s’abracen, afegint més color a les seves robes. Totes les persones semblen enormes paletes de colors dels pintors. Alguns son espectaculars. L’ambient és genial.

Nosaltres podem estar entre aquests veïns de manera curiosa, fent fotos primer, sent respectats, no atacats, mullats o colorejats sense permís, ballant una miqueta, per finalment entrar dins un grup de veïns que comparteixen amb nosaltres el seu menjar i sobretot unes converses molt interessants. Son persones que deuen estar entre els 40 i 70 anys, de classe mitjana-alta, amb bona cultura i bon anglès. Amb ells estem fins que el sol comença a retirar-se lentament. Llavors tornem a la nostra hospitalària família. Amb ells anem a sopar a fora. Quin dia ple de colors més explosiu !

 

. Al matí tranquil·lament sortim d’aquest complex tancat per estudiar la ruta més curta fins a l’estació de metro de Gurgaon Huda City Centre. Preferim fer la recerca ara per que després el pes de les motxilles em matarà i no em deixarà gaire marge per fer cap error.

Dinem, ens acomiadem súper agraïts d’ aquesta fabulosa família i el fill, un cop veu la fila que fem quan anem ‘ vestits de ruta o vestits de feina ‘ finalment ens acompanya en cotxe fins el metro.

. Jenn es troba força bé. Aquests dies, aquestes setmanes han estat tan necessàries com ben aprofitades per avançar en la seva recuperació, però encara no ha carregat pes i aquest punt, pel tipus de viatge que fem, és evidentment crucial. Encara no aixeca gaire pes. Sí que pot carregar les 2 motxilles petites, el que vol dir que les 2 motxilles grans les porto jo. Bé, així recuperaré la forma molt més ràpidament.

Entrem al metro. Jo porto la motxilla gran de Jenn penjada a l’esquena i la gran meva penjant del davant. Evidentment el pes és massa, però per distàncies curtes ho puc aguantar. El que pitjor porto és que la meva motxilla m’està escanyant el coll i tampoc veig res de res davant meu, ni als peus, ni a 2 ó 3 metres. La motxilla em tapa i m’escanya. Però em sento com un tanc, folrat amb 2 grans paraxocs. Podem seure dins un vagó i fer moltes parades així. En arribar a la parada de Rajik Chowk, que està a petar de gent, caminant molt a poc a poc, anem obrint-nos camí. Ni empenyem, ni emprenyem a ningú, però tampoc se’ns acosten gaire a prop o quan ho fan, reboten.

. Tornem a Delhi per cercar un bus cap a Rishikesh. Hem estat intentant comprar-lo per internet durant 2 dies, però sembla ser que no accepten targes de crèdit estrangeres. Bravo per la gran tecnología i desenvolupament de que tant presumeix Índia, o al menys, uns quants d’ells. Ara Jenn va a barallar-se i negociar per uns bitllets que ja podríem tenir comprats. Ara els intermediaris ens mosseguen i carreguen les seves comissions. Al final, la bona notícia és que tenim bitllets per marxar aquesta nit. Les males son el preu final i unes altres informacions molt, molt preocupants sobre la ruta que tenim pel davant.

El mal temps, importants tempestes, neu i carreteres tancades ens estan fent ballar el cap de mala manera.

El trenca closques de la salut de Jenn i la fortalesa de la seva recuperació, la ruta, les muntanyes, el mal temps que encara sembla castigar amb importants nevades una zona que no tenim previst trigar gaire en assolir, aquest fred, neu i esllavissades forcen a mantenir tancades durant molt més temps l’única carretera que creiem podem caminar, les restriccions de temps del visat de Jenn i el meu registre obligatori davant la policia o els d’immigració si passo de 6 mesos, etc etc ens estan donant molts, molts maldecaps.

. Un cartell anuncia que aprendre anglès és fàcil. Nosaltres no entrarem en si ho és o no, doncs depèn molt de cada persona, però sí que encoratgem a tothom a que aprengui. Avui en dia, a l’any 2017, és tan útil i necessari! Depèn, és clar, de quina feina tinguis, on visquis, el grau de contacte amb l’estranger … però per molt poc que ho facis servir, només amb els milions de turistes estrangers que ens visiten cada any arribant a molts racons insospitats, tard o d’hora podem fer-ne ús d’aquest idioma tan internacional. Esperem que ningú es prengui malament aquest suggeriment i encoratjament.

. Al vespre anem on Jenn ha comprat els bitllets de bus. Allà toca esperar fins que, força més tard del que ens havien dit, arriba un tuktuk. Dins aquella llauna que no m’agrada gens en enxoven a 3 passatgers amb 3 grans equipatges. Un llarg passeig entre un tràfic infernal ens porta fins un autobús aturat dins un aparcament fosc. Ens alleugereix el fet de trobar altres estrangers. Altes viatgers independents. Al cap d’una altra estona aquest autobús fa uns quants quilòmetres fins a un indret sota un pont on hi ha diversos autocars. Allà trobem el que sembla ens portarà a Rishikesh. Ja sabem que son milions i milions de persones (masses milions) i que han de generar llocs de treball per molt absurds que semblin, però per agafar un autobús i fer només uns 230 quilòmetres calia fer tot aquest sidral indi amb tots aquests intermediaris?

Abans de pujar al bus vaig a deixar les dues motxilles a la bodega. Un altre ‘ empleat ‘ les acaba de col·locar i em diu, – ‘40 rupies!’. Ja sabíem que potser ens cobrarien a part, però si era el cas, serien 10 rupies per motxilla. En sentir 40 i no 20, la resta de la mini conversa va així: – ‘40? 40 no. 20 potser’, – ‘OK, doncs 20’, – ’20 OK i em demanes 40? Doncs ara no et donem res, per cara dura’, ens tombem i pugem a l’autobús mentre altres motxillers van enterrant les nostres motxilles sota les seves.

 

. L’autobús ens deixa a algun lloc de Rishikesh a les 6h del matí. Encara fosc anem preguntant algun veí matiner fins arribar a l’estació de tren. Jo arribo justet per portar momentàniament ambdues motxilles. Els crec que aproximadament 35 quilos penjant dels meus suposo que entre 45 i 50 son un luxe que només em puc permetre durant pocs dies i distàncies no llargues. Un cop a l’estació de tren deixo a Jenn a bon resguard i vaig a cercar allotjament. Ens han dit que és temporada alta i que serà difícil trobar lloc per dormir. Ens recomanen reservar, però aquest no és el nostre estil, així que ens presentem aquí, com a tants altres llocs, sense res. Arriba el moment d’invertir temps i energia trucant portes, mirant habitacions i negociant condicions. Potser és difícil trobar allotjament a la zona dels 2 ponts més famosos que estan a uns 5 ó 6 quilòmetres de la zona de l’estació de tren i autobusos, però per aquí els voltants tothom te habitacions disponibles. Després d’un temps de cerca i negociació, torno a recollir a Jenn i ambdós anem a una habitació per poder aparcar les motxilles.

. Malgrat la nit ha estat llarga i sobretot Jenn no ha descansat com caldria, el temps és assolellat, tenim tot el dia per endavant i la nostra insaciable curiositat i ganes de veure món ens empeny a sortir. Ja descansarem i dormirem quan es faci fosc.

. Aviat trobem el mític riu Ganges, molt proper a l’hotel i amb un magnífic passeig urbanitzat per on caminar sense tràfic, ni soroll, amb pocs indis i vaques, a tocar del riu i les muntanyes del davant. Seguim el riu. Després ens perdrem entre carrerons i tristament entre barraques on molta gent viu en condicions de misèria. Ens miren molt, ningú ens diu res tret d’alguna breu i cordial salutació de bon dia. Més tard seguim el carrer que creua Rishikesh unint el barri de l’estació de tren amb un parell de nuclis urbans als voltants del pont Ram Jhoola primer i Lakshman Jhula després.

. Abans del pont Ram Jhoola tornem a gaudir molt d’un passeig molt ben urbanitzat a la llera del riu amb algunes platgetes de sorra i uns quants esglaons per endinsar-se a l’aigua. Una zona ideal per caminar sense tràfic ni soroll, com la propera a l’hotel on estem. Gaudim de la pau, les vistes, el sol fins que arribem al pont Ram Jhoola on un núvol de botiguetes turístiques segueixen fil per randa la definició de com convertir un indret en quelcom repulsivament súper turístic. L’aglomeració de gent, l’oferta en venda i tot el que envolta aquest bonic indret no és gens agradable. L’indret i les vistes, sí.

Això es repeteix i fins i tot jo m’atreviria a dir que es duplica quan arribem al segon pont, el Lakshman Jhula. Aquest és més curt que el Ram Jhoola però és una altra aberració turística del calibre de Pushkar, Paharganj a Delhi o alguns carrers de Benarès.

Però no tot son pegues quan ens trobem a indrets tan, tan turístics. Quines avantatges trobem? Per Jenn son molt clares. Ella pot trobar menjar europeu o ianqui amb detalls concrets com mantega de cacauet, pizza (en aquests aspectes és meravellosament ianqui) o fleques o pastisseries europees. Per mi les avantatges son molt diferents. Una és que puc trobar una botiga d’alpinisme amb un equip de joves amb opinions sòlides, fiables i expertes sobre la zona del final del tram d’Índia que volem fer. La seva informació i coneixement real del terreny és la nostra font més fiable. L’altra avantatja personal de caminar entre tant turisme sobretot local, però amb una bona concentració de blancs occidentals és que hi ha un munt de dones precioses que estan molt, molt bé. Ja se que potser no queda bé escriure-ho, no és políticament gaire correcte, però així ho comparteixo amb Jenn. Després de molts mesos veient poquíssims blancs, ara estic ‘ nerviós ‘ en veure aquesta concentració de preciositats. I és que aquí veiem un munt de persones que responen fidelment als següents típics estereotips: – ‘ Ioguis ‘ o amants practicants del ioga. – ‘ Meditadors ‘ o amants practicants de la meditació i que sovint segueixen alguna persona en concret fent classes de meditació, silenci… – ‘ Peregrins ‘ o gent que volta món de manera sembla que molt espiritual i lleugera d’equipatge.- ‘ Religiosos ‘ molt similars als anteriors. – ‘ Hippies ‘ típics i coneguts per tothom. Per aquí ens trobem moltes persones d’aquestes per que això està inundat de centres de mediació, ioga, religiosos… Hi ha un munt. Sembla que si alguns d’aquests grups no te oberta cap ‘ sucursal ‘ aquí, és com que no existeixen. Aquí es troben moltíssimes. I juntament amb tots ells, un munt de turistes locals que com sempre, viatgen en grans famílies i també persones com nosaltres  contribuïnt igualment a la pressió turística. Nosaltres som igual de ‘ culpables ‘.

Però a part de patir aquesta brutal turistada, també gaudim d’unes boniques vistes de les muntanyes que encorseten el mític i sembla que net Ganges qui serpenteja elegantment. Aquest és el mateix Ganges de Benarès…!

. Després de voltar per la zona del pont Lakshman Jhula, creuem el pont sobre el bonic Ganges que per desgràcia no podem gaudir molt per la gran quantitat de gent però sobretot per les merdoses motos que fan eslàloms entre les persones i que carreguen els subnormals de sempre qui inevitablement toquen el clàxon avisant o amenaçant als vianants. Passen a un dit de tots nosaltres que ens hem d’anar apartant. Inexplicablement aquests desgraciats segueixen amargant-nos l’existència i llastimosament no s’electrocuten cada cop que toquen els maleïts clàxons. Maleïts clàxons i maleïts ells.

Un cop a l’altre llera del riu, comencem el retorn seguint ara el corrent del riu. Al cap de potser 500 metres gaudim d’ un tros de natura on veiem accessos a centres de mediació o ioga amagats camins endins. Un bonic passeig fins retrobar-nos el pont Ram Jhoola que ara sí que creuem, tornant a la banda del riu on està Rishikesh i on estem allotjats.

. Després d’ una nit d’autobús i de potser uns 15 quilòmetres fent voltes durant tot el dia fins fer-se fosc, ara ja sí que donem el dia per acabat.

. Però malgrat el cos i el cansament ens deixen adormits ràpidament, el cervell no para, no s’ atura i a mi la informació rebuda per aquells professionals de les muntanyes que no tenen cap interès ni motiu per mentir-nos, m’ha deixat molt tocat.

Torno a repassar la conversa amb els escaladors i guies de veritat que semblen conèixer de primera mà la zona que ens interessa i per que la volem caminar els propers 2 – 3 mesos compresa entre 1) Shimla – Mandi – Manali (Himachal Pradesh), 2) Manali – Leh i 3) Leh – Kargil – Srinagar (Jamu & Kashmir). Ells ens donen una molt valuosa informació que és tan objectiva com dolorosa. És una conversa de les que marquen un important punt d’inflexió al nostre tram a Índia. Per mi representa un molt dolorós bany de realitat. Suposem que ja escriurem més sobre el tema però per no acabar l’entrada i deixar el tema a mitges, molt resumidament ells ens informen de que allò que volem caminar els propers 60 – 90 dies pinta així:

1) Shimla – Mandi – Manali (Himachal Pradesh): Shimla fa 1 setmana sembla que va rebre la nevada més intensa de les últimes 3 dècades. El tram Shimla – Manali sembla ben probable que estigui obert. Potser hi ha neu però acostuma a estar obert.

2) Manali – Leh: Aquí ens maten. Aquest tram no està obert abans del 15 de … juny!! Encara ens resten 3 mesos! És viable i caminable (per gent normal com nosaltres que no som muntanyers ni expedicionaris escaladors) fins cap al 15 de setembre.

3) Leh – Kargil – Srinagar (Jamu & Kashmir): I aquí ens rematen. A l’oest de Leh i Ladakh és zona molt militaritzada amb constants i imprevisibles tocs de queda militars. Hi ha una alta probabilitat d’haver d’acampar amb el conseqüent alt risc de trobar-se amb militars que el més segur no ens faran la vida gens agradable o fàcil. Un tema a part, que desconeixem i que sospitem pot afegir més pals a les rodes, és que no tenim gens clar el poder accedir a aquesta zona amb un visat de turista normal.

Aquest resum informatiu de la conversa te una brutal càrrega de profunditat per nosaltres i ens toca i trastoca de ple el nostre projecte i pla de ruta. Ens afecta el nostre pla de ruta modificat, la segona versió, doncs la primera inicial la vàrem modificar per la més que probable impossibilitat de creuar caminant Pakistan. Si no podem amb Pakistan, dons fem l’equivalent al nord d’Índia! I ara ens trobem amb això. Jo estic fet pols.