IMG_20160716_031510

Denov – Qarshi

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut entre les dues poblacions del títol.

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiunos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Denov, Qorakichki, Hazarborg, Irty, Tasmasoy Mahallasy, Tangistepa, Bibizainob, Guliston, Marta, Qurama, Oltinsoy, Navruz, Bibizaynab, Oqarbulok, Mirshodi, Saryqamish, Pudinali, Gastigoz, Inkabod, Chorbogh, Boysun, Darband, Sisanga, Sho’rob, Sarysiya, Okravot, Chashmaihofizon, Korashina, Ayridebal, Dehqonobod, Bibiqorashoch, Navobod, Gumbuloq, Guzar, Toshguzar, Zovur, Yangikent, Mawan, Boston, Shirali, Qarshi

 

. Tornem als horaris i estratègia del sud-est asiàtic, a veure què tal funciona, per que la calor al migdia és molt forta. Sortim de Denov a les 5h amb els carrers sense gairebé ningú, tranquils on només els més matiners del mercat comencen a parar els seus negocis i també algunes senyores escombren el troç de terra de davant ses cases a l’ hora que a cop de galleda d’ aigua mullen els terres per evitar més pols. Escombren amb unes escombres de mig metre, sense cap pal, pel que s’han d’ acotar molt per poder escombrar. Quina trencada d’ esquena. Per què no afegeixen un pal?

. Veiem molts flequers i pa per tot arreu. Passem pel davant d’ un i un client que està carregant la furgoneta amb molts pans ens regala un tan calent que gairebé no el podem ni agafar. Uns quilòmetres més enllà passem davant un altre. Un senyor ens veu passar però no arriba a temps degut a la nostra ‘velocitat de creuer supersònica’ (velocitat que fa pena) així que agafa el cotxe, arriba on som, ens regala un altre pa i se’n torna.

. Un home s’ acosta en bicicleta, fa uns quants metres al nostre costat i arribant a una paradeta on vénen un refresc, ens convida a un deliciós vas, però a més quan va a pagar, és el botiguer el que no li accepta els diners i ens convida a tots 3.

. Rebem 3 invitacions per prendre te.

. A una escola un amable senyor ens reompla unes ampolles amb aigua fresca.

. 2 homes ofereixen a Jenn diners. El 1r 200 Som (0,03 €) i el 2n 5.000 Som (0,83 €). Per rematar-ho quan estem estirats al terra sota l’ ombra d’ un arbre al migdia per que la calor és insuportable, un grup d’ homes s’ atansen i ens fan les típiques preguntes. Quan s’ assabenten que anem a peu ens volen convidar a beure i/o menjar, però agraïdament refusem. Llavors un d’ ells ens ofereix diners, molt, molt insistentment. Crec que son 10.000 Som (1,66 €). L’ home ‘lluita’ per posar-los a la meva butxaca o a les motxilles. Al final marxa sense aconseguir-ho. Estem força sorpresos pels oferiments de diners.

. El conreu de cotó segueix predominant però ara també hi ha bons trams de vinyes! Torno una estona al Penedès. Fins i tot una de les molt pobres parades de bus, està lleugerament decorada amb motius ‘penedesencs’.

. Seguim caminant per una carretera ben plana, sense gairebé cap ombra i amb un sol i calor que ens estan matant. Aturats de nou a un poblet que ens pot obsequiar amb una mica d’ ombra a la parada de bus, a poc a poc esdevenim l’ atracció d’ uns quants veïns. Uns homes venen al nostre voltant i fan sempre les mateixes típiques preguntes. Caminem? No s’ho acaben de creure però tampoc veuen cap bicicleta o vehicle amb nosaltres. A més, suposem que les nostres patètiques pintes ja gairebé al final del dia els deuen donar una idea de que no mentim. Així que un dels homes es mostra molt actiu i ens convida a una deliciosa ampolla d’ aigua amb gas fresca i un got gran de cervesa que ens costa molt acabar. Per gaudir d’ aquest petit gran plaer de la vida ens fa seure a una taula amb cadires. Per fer-ho fins i tot ell agafa la motxilla de Jenn i la porta fins allà. Quina meravella d’ home que ho reconfirma amb la manera d’ acomiadar-se i rebre la nostra gran gratitud.

. Fem un trocet més després de la trobada amb el grup d’ homes i podem trobar un altre bon lloc per acampar. Malgrat hem sortit dutxats i força nets de l’ hotel, arribem al final del dia, de fet cada dia, xops, bruts, suats, empolsats… i malgrat acampar te moltes, moltes avantatges, entrar a la tenda i/o al sac de dormir després de com arribem, fent servir com a coixí l’ armilla que porto tot el dia i que està també xopa de suor… no em fa gaire gràcia.

Senyores espolsant catifes a la carretera
Senyores espolsant catifes a la carretera
Vestit tradicional masculí
Vestit tradicional masculí
Vinyes ben treballades
Vinyes ben treballades
Parada de bus del Penedès
Parada de bus del Penedès

. Amunt a les 4 i torno a dormir només 5 hores. Malgrat començar força bé, molt aviat la temperatura s’ enfila espectacularment fent que cada pas, cada quilòmetre, requereixi un gran esforç.

. Després de Qurama, als voltants del qual hem acampat avui, el paisatge canvia radicalment i entrem en un desert. Fins ahir els voltants de la carretera des de que entravem a Uzbekistan eren grans o molt grans camps conreats. Els de blat, ja eren una gran taca groga – marró clar seca doncs ja havien collit, però molts altres com cotó, raïm, arbres fruiters… eren verds amb aigua canalitzada i corrents per arreu. Ara tot és una gran taca groga – marró clar seca fins a l’ horitzó, fins on arriba la vista, excepte aquells petits punts verds que normalment impliquen petits pobles. Ara la calor i sensació de necessitar aigua s’ accentuen encara més, potser només pel que veiem, per que el sol i les temperatures segueixen matant-nos.

. Passem pel davant una caseta bastant al mig del no res i el senyor ens convida a seure a la mini ombra de l’ únic mini arbre que te a la porta de sa mini casa molt modesta. Xerrem una miqueta i ens ofereix te, que a aquestes hores i temperatures no podem refusar. Mentre l’ estan preparant arriben els ‘4 magnífics’, uns senyors tots vestits amb una mena de bates típiques en homes grans i que amb ses barrets i barbes estan molt interessants. Amablement es deixen fotografiar. Més tard entrem a la saleta – habitació – casa per gaudir d’ un te i també d’ un iogurt amargant i un ‘plov’ (arròs amb pastanaga) que ens va bé per seguir una mica més de ruta. Aquesta generositat ens arriba d’ una senyora que, com és molt, molt típic i freqüent per aquesta part del món (Kirgizistan, Pamir, Tadjikistan i Uzbekistan) te gairebé totes les dents folrades d’ or fent que els seus somriures ’llueixin’ molt.

. Mirem de seguir però al cap de molt poc ens hem d’ amagar del sol. Això és un forn. Ens estirem a l’ ombra d’ un arbre compartint espai amb una vaca que està aquí aparcada pasturant herba tan seca com nosaltres. Quan decidim tornar a la carretera hi ha alguns trossos en que l’ asfalt es desfà sota els nostres peus. És entre curiós i una mica fastigós doncs és com si trepitgés una tifa de vaca, però ara és l’ asfalt el que es mou i envolta lleugerament les soles de les botes. Com les soles estan ja molt tronades, espero no es quedin enganxades dins l’ asfalt. Això succeeix amb alguna capa d’ asfalt però ni molt menys amb tota la carretera que està en molt bones condicions.

. Arribem a un punt on la carretera fa un gir de 90° per seguir cap a Boysun i aquí un senyor ens dona un parell de gots d’ aigua amb gas fresca. Mentre l’ estem gaudint, apareix un altre que ens porta una ampolla d’ aigua amb gas fresca sencera que ens bebem divinament. A més aquest segon senyor ens la porta i amb la ma al pit / cor ens diu ‘please’ (si us plau, accepteu-la). L’aigua, divina, ens arriba a l’ estómac i al cervell, el seu gest ens arriba al cor. Seguim trobant gent bona pel món, i gairebé cada dia!

. A partir d’ aquest punt en forma de ‘V’ al mapa ens resten uns 41 quilòmetres fins a Boysun on esperem (hem) arribar demà. La carretera es va enfilant durant una llarga estona, cosa que fa el final del dia més difícil, però la temperatura i sol van afluixant a mida que avancem, i això ajuda molt. Com estem al mig de res, mirem de caminar fins que gairebé es fa fosc, fins aproximadament les 21h quan podem trobar un raconet un xic apartats de la carretera on plantar la tenda i veure els estels. Jo els veig només 2 segons per que a la que aconsegueixo estirar la dolorida esquena, em quedo dormit gairebé abans de que el cap es recolzi sobre la suada armilla que cada dia em fa de coixí.

Carregats d'aigua i poc menjar, passejant pel ...
Carregats d’aigua i poc menjar, passejant pel …
... desert
… desert
Els 4 magnífics. Els 4 mosqueters
Els 4 magnífics. Els 4 mosqueters
Generositat i hospitalitat trobades al mig del no-res de la ma de senyora amb típica dentadura d'or
Generositat i hospitalitat trobades al mig del no-res de la ma de senyora amb típica dentadura d’or

. Mirem de trobar alguna estratègia que funcioni o que funcioni millor per que fer 30 quilòmetres diaris amb aquesta calor ens està costant moltíssim. Avui ens aixequem una mica més aviat. A les 3h, el que malauradament significa que torno a dormir només 5 hores i abans de les 4h estem caminant en la foscor, gaudint d’ una ampla carretera amb poc tràfic que ens permet avançar molt bé sota un espectacular cel ple estels i on distingim clarament la Vía Làctia. Ara sí que tenim temps i energia per gaudir d’ un cel meravellós. Malgrat les poques hores de descans i son, aquesta temperatura és un regal.

. Es fa de dia amb suavitat, discreció, elegància i fins i tot m’atreviria a dir que amb tendresa. És molt bonic veure com les muntanyes, pics i turons que ens envolten es van desempallegant de l’ envoltori de la nit i a poc a poc es van retallant mostrant els seus perfils contra els primers raigs de llum. Sembla mentida que aquesta primera llum, que amb ‘tendresa’ ens il·lumina aquest bonic i dur paisatge aviat, quan surt el sol i s’ aixeca prou des de la línia de l’ horitzó, es converteix en una agressió tan forta per les nostres pells, pels nostres cossos que patiran la calor durant hores i hores.

. Després d’ una estona sense cap senyal de vida, com ahir ens vàrem trobar durant molts quilòmetres, arribem a un altre control policial on l’ uniformat de torn es mostra prou amable, com tots els que hem tingut fins ara (tot s’ ha de dir). Com amb aquests controls ens toquen els … nassos, aprofitem per demanar-li aigua. Bebem a l’ hora que reomplim les nostres ampolles per afegir pastilla potabilitzadora o la  cantimplora que ja incorpora un filtre. Aquí també ens trobem un veí del mini poble on som que molt amablement ens ofereix esmorzar a casa seva. És una gran temptació però la refusem molt agraïts per que hem de caminar i avançar el màxim ara que el sol encara és ‘amigable’.

. Ens trobem un ciclista molt maco. Ja feia dies que no ens trobavem cap i ens estranyava. Aquest porta la ruta ben estudiada i ens complau comprovar que anem pel bon camí. Coincidim en la ruta en el que sembla el camí més curt si volem creuar Uzbekistan i seguir per Turkmenistan. Ell arriba des d’ allà i ha fet el que nosaltres tenim pel davant com a ruta prevista. Celebrem la coincidència, el que ens sembla confirmar que hem fet una bona i encertada feina de recerca prèvia a la sortida del viatge i també al llarg del mateix.

Mentre xerrem un cotxe s’ atura, surten un parell d’ homes i comencen a fer-nos fotos. Aprofito per demanar-los un xic d’ aigua. Ells amablement ens ofereixen l’ ampolla de la que beuen. Aquí i a aquestes alçades, ni filtres ni punyetes com l’ altre dia. Ens bebem el que convingui. Fins i tot em beuria la benzina. Esperem no ens faci mal. Ara ens senta a glòria. Quan marxen, reomplen l’ ampolla i ens la donen.

. Fem bastants quilòmetres sense res de res per enlloc, fins arribar a Gastigoz. Aquí, el poble està una mica separat de la carretera i haig de caminar molt per mirar de trobar l’ única botiga per comprar més aigua. Quan la trobo, a l’ altre costat del poble, està tancada. Durant la recerca i voltes pel poble, un home també ens convida a prendre te i menjar a casa seva, que refusem agraïts i una dona ens regala una ampolla d’ aigua gairebé plena.

. Cap a migdia arribem al depriment poble de Inkabod on a part de vendre moltes ampolles d’ aigua (calenta), no hi ha res més. Desolador. A aquestes hores hauríem d’ estar amagats del sol però avui tenim un teòric allotjament al final del dia i sobretot Jenn vol arribar-hi el més aviat possible, així doncs decidim tirar pel dret, no amagar-nos i arribar a Boysun cap a les 15h sota una calor que ens deixa exhaustes. Avui tot d’ una tirada (amb aturades curtes per descansar) fins trobar un allotjament. Si en arribar ens dutxessim i estiressim al llit, no ens aixecariem fins demà, així doncs, encara molt suats i molt plens de porqueria sortim a menjar una mica, cosa força difícil abans de les 20h. En tornar avui és Jenn qui fa la bugada i molt aviat caiem morts.

Quilòmetres i més quilòmetres de desert
Quilòmetres i més quilòmetres de desert
Creiem reconèixer un llit allà dalt. Això sí que és dormir sota els estels!
Creiem reconèixer un llit allà dalt. Això sí que és dormir sota els estels!
Omplim el rebost abans que arribi l'hivern
Omplim el rebost abans que arribi l’hivern
Forn de totxos
Forn de totxos

. Tornem a canviar l’ estratègia. Ahir ens vàrem aixecar a les 3h, començavem a caminar cap a les 4h i va anar bé fins el migdia. Com al final de l’ etapa arribavem a un poble amb forces possibilitats de trobar allotjament, volíem arribar l’ abans possible per poder descansar, però a l’ hora va implicar caminar els últims 10 quilòmetres al mig del dia. Això fou mortal. Aquesta estratègia tampoc ens serveix si hem d’ acabar el dia acampant, doncs millor plantar la tenda cap el tard, cap allà les 20:30h. Avui provem quelcom nou. Com el sol i la calor son molt, molt forts, mirarem de caminar moltes hores de nit o evitant al màxim les hores de sol.

. Al matí visitem Boysun, el centre i el mercat, tot molt més animat que ahir, doncs arribavem a la tarda d’ un diumenge. És sempre maco veure les parades, la gent, el menjar i aquí ens agraden particularment unes motos molt antigues que com la majoria dels cotxes, també fan de taxis. Aquí tothom puja a tothom i es transporten per un preu, entenem.

Com aquests dies a Uzbekistan han estat molt durs per la calor i el pes extra que portem amb més aigua i menjar, i encara ens resta una bona tirada, Jenn cerca un carretó al mercat. Donem voltes i més voltes fins que a una botiga trobem un possible candidat, però només te una roda, el que implica estar constantment controlant i corregint el pes no només pel balanceig de davant a darrera (com jo feia amb el carretó que ens va durar 3 dies a Birmània) sinó també implica estar constantment controlant i corregint el pes de dreta a esquerra. Això no funcionaria durant molts quilòmetres o hores. Com els intents d’afegir una segona roda no rutllen, ho deixem córrer, malgrat la gran ajuda d’ un noi que desinteressadament ens ha donat un bon cop de ma.

. Al mercat un policia demana de males maneres el passaport a Jenn qui el mostra i no li deixa no tocar-lo.

. Havent dinat, tornem a l’ hotel per descansar, sense carretó, per gaudir d’ una dutxa i a quarts de 4 de la tarde comencem a caminar. El camí que triem no va directament a la carretera per on vàrem arribar, sinó que s’ enfila per uns turons que maten les cames amb dures pujades a canvi d’ unes molt bones vistes de Boysun, a l’ hora que ens estalvia un parell de quilòmetres.

Pel camí entre turons ens trobem uns quants homes ennegrits de dalt a baix, suposem que per treballar amb carbó. Passen sobre uns rucs i sa imatge és un punt molt curiós. Més endavant també ens creuem amb 2 nois que amb les pintes que tenen, a casa gairebé hom canviaria de vorera, però aquí els saludem amb respecte i un somriure, rebent a canvi el mateix, afegint-hi un tros de pa de regal. Son així de generosos.

. El caminet de rucs després porta a una petita carretera molt local que transcorre per sobre la plana que acabem de pujar, per després tornar a la carretera d’ ahir. Aquesta tarda caminar és senzillament un plaer. Les motxilles pesen la meitat, doncs la temperatura és magnífica, bufa el vent i el sol ja va de baixada.

. A una benzinera els demanem una mica d’ aigua que amablement ens donen. A l’ hora arriba un ciclista que va començar sa ruta a Venècia i ho va fent amb una bicicleta petita i plegable amb només 6 canvis. Hi ha molta gent molt trempada, atrevida i admirable pel món.

. La carretera es bifurca podent anar cap a Termiz o cap a Qarshi (cap a on anem). Ja gairebé fosc del tot ens trobem unes paradetes on venen pomes i 3 famílies venedores ens regalen unes poques. Ens mengem algunes a la seva salut.

. Es fa de nit cap a quarts de 9 i seguim. Ja tenim l’ experiència de Tailàndia i Birmània, aquí hi ha poc tràfic i tornem a treure ‘l’equip de nit’ per ser més visibles pels vehicles. És una meravella caminar en la foscor, amb una temperatura divina i sota un gran llençol d’ estels.

. Arribem a Darband tot ben fosc cap a quarts d’11, portem 7 hores caminant i hem cobert una bona distància (tenint en compte el nostre ritme habitual). El més important, ens trobem molt bé, força frescs tenint en compte la distància feta. Mentre ja cerquem un lloc per acampar o dormir unes poques hores, trobem un botigueta oberta que ja està tancant. Jenn entra per comprar quelcom de menjar i acabem sopant a casa seva, fent una bona xerradeta, mirant les fotos que he fet fins ara a Uzbekistan i a mitja nit ens estirem sobre una de les típiques plataformes per dormir. Ells també dormen fora el pati sobre una altra plataforma.

Boysun. Mercat
Boysun. Mercat
Boysun. Mercat
Boysun. Mercat
Altres taxis. Joies antigues sobre rodes
Altres taxis. Joies antigues sobre rodes
Tornant a casa després de, suposem, treballar amb carbó
Tornant a casa després de, suposem, treballar amb carbó

. Amunt a les 3:45h havent dormit gairebé 4 hores. Caminem fins a una intersecció a 5 quilòmetres on ens trobem un altre control de passaports amb un uniformat que tracta les persones com si fóssim de la seva mateixa espècie. Animals. Però què es pot esperar d’ això? A part dels noms i informació apuntada a ma a un llibret, aquí també ens passen les motxilles per un escaner. Seguim mantenint i empleant més funcionaris inútils.

. Ara la carretera M39 és impressionant. Sembla una pista d’ aterratge amb unes amplades de 3 carrils per banda. Podem caminar per on volem doncs el tràfic és molt baix i tots tenim lloc per compartir espai dins aquesta activitat anomenada ‘menjar quilòmetres’. Caminem 5 hores més fins trobar un lloc molt més bo del que esperava per dormir la resta de la nostra particular nit. Les nostres 5 a 7 hores de dormir durant una nit normal ara les partim en 2 trams. Aproximadament de 23h fins a 3h i de 9 ó 10 a 15h. Veurem com funciona i sobretot com ens trobem nosaltres. Avui, de moment, això funciona molt bé i la calor l’anem esquivant. Esperem poder seguir-ho fent.

. L’ entorn és molt sec amb turons per arreu, tot és groc, avui una boníssima temperatura doncs el sol està una mica cobert i tenim un vent diví. Així sí.

. Seiem per descansar a una de les poques pedres que veiem pel camí quan una furgoneta típica de transport de persones passa, s’ atura, fa mitja volta aquí al mig i ve a aturar-se davant nostre. Jo sec sobre una pedra tot carregat fins les dents sense poder moure’m gaire. La furgoneta no transporta persones sinó síndries. Un home treu de la furgoneta una i ens la regala. No la puc portar! És igual. No atén a raons. Me la deixa sobre les cames. Llavors una altra furgoneta s’ atura i li dona al primer home de la síndria, un pa rodó que va a parar sobre la síndria. Finalment per rematar aquesta exhibició de generositat sembla que arriba la caritat. Ja m’ imagino que fem unes pintes molt tronades i peculiars. Molt poca gent entén que volguem caminar i potser algun es deu pensar que ho fem per que no ens arriba ni per un taxi compartit. Llavors el mateix home que em te assentat sobre la pedra i gairebé immòbil, enterrat sota les 2 motxilles, la síndria i el pa, m’ofereix diners. Això ja no ho puc / podem acceptar de cap de les maneres. La ‘lluita’ dura una estona fins que ell em posa els diners entre les motxilles i no puc treure’ls. Son 8000 Som (1,25 €), els volguem o no, i gairebé ens enfadem tots per no agafar-los.

. Ara ja porto a sobre 21 kg de motxilles + 4-5 kg de la síndria el que representa un insostenible i esgarrifós 53% del meu pes quan estic vestit. Miro de continuar una mica però no puc, així que tornem a seure i ens cruspim gairebé tota la síndria excepte un bon tros que Jenn porta a unes nenes que venen iogurts durs i salats a una paradeta de carretera. Elles, al cap d’ una estona, ens regalen dos trocets dels seus iogurts per cadascun. Elles que deuen tenir uns 6 i 8 anys i que no haurien d’ estar aquí treballant. Son massa joves. Per això vol la gent tenir 4, 6, 7 fills? Potser elles son filles úniques. Potser errem en el judici i fem una equivocada lectura, però hem parlat amb tantes persones que tenen tants fills i que no saben parlar de res més, que quan veiem ‘tants’ fills així, com aquestes nenes, ‘tants’ fills emigrant a llocs llunyans per que no es poden mantenir, ‘tants’ fills per que algú tingui cura dels pares quan siguin grans…, ens seguim preguntant si no seria millor no tenir-ne tants.

. La carretera bona i acabada s’ acaba i entrem en zona de guerra, de construcció i de moltíssima pols que encara s’ aixeca més pel vent i el tràfic que va passant. És un gran núvol de pols que ens penetra per tot arreu. Quin merder. Mengem pols, pedres i sorra durant els últims quilòmetres del dia i els primers de la nit. Llàstima que això no hagués estat al matí i ara podríem avançar millor durant la nit.

. Son cap a quarts d’ onze. Fa molta estona que malgrat la lentitud i dificultat d’ avançar en la foscor i un terra molt irregular, també gaudim d’ una temperatura excel·lent i d’ un cel espectacularment ple estels on la Vía Lactia es veu molt clarament. Ja hem fet 30 quilòmetres i toca cercar lloc per dormir. No veiem res i la carretera en construcció no dona gaires oportunitats. Llavors distingim sobre un turó una mena de contenidors que son allotjaments dels treballadors de la carretera i entre ells, una ombra que es mou. És un dels empleats de l’ obra al que preguntem si podem plantar la tenda durant només 5 hores per algun racó. Ell crida a un parell d’ homes més que fent una cadena ens ajuden a pujar les rampes del turó damunt on ells son, al mig de la foscor. Nosaltres gairebé no podem pujar pel pes de les motxilles i la forta i lliscosa pendent. Ja som amb ells i amb el nostre perfecte ‘llenguatge de signes + uzbec + rus + anglès + molta imaginació i creativitat’ els expliquem la nostra ruta i demanem plantar la tenda durant només 5 hores. Aquests senyors als que amb prou feines veiem la cara ens deixen dormir a un dels contenidors que no te ningú a dins i disposa de 3 llits. Moltes gràcies!

Nosaltres els regalem síndria, elles iogurt. Dolces nenes venedores
Nosaltres els regalem síndria, elles iogurt. Dolces nenes venedores
Un poble? O un grup de cases escampades al mig de… ?
Un poble? O un grup de cases escampades al mig de… ?
Caminar per aquí és menjar pols fins atipar-se
Caminar per aquí és menjar pols fins atipar-se
IMG_20160705_154338
La bellesa sorgeix per arreu

. A les 3:30h ens aixequem i molt agraïts deixem el contenidor – habitació i el campament. Baixem el turó i jo em foto de cap, donant-me un fort cop al genoll que m’ emprenyarà tot el dia, però no va a més. Cap a quarts de 5 comença a clarejar, desem els llums, les armilles reflectants i podem accelerar una mica el ritme, només una mica. Seguim envoltats de terres molt seques, tot és una gran paleta de tonalitats de groc i marró esquitxada de tant en tant amb unes quantes cases ben lletges que a vegades formen pobles, a vegades una simple agrupació desordenada de vivendes. Tornem a passar un altre control policial però avui el simpàtic uniformat es limita a saludar-nos, preguntar-nos d’ on som però crec que a títol personal com fa tothom, fins les vaques, cabres i ovelles i ni ens demana el passaport, ni apunta res. El saludem i seguim sota l’ atenta i curiosa mirada de tothom que està al control.

. Arribem bastant ràpids a Korashina amb l’ intenció de trobar allotjament i descansar fins demà a les 3h, però l’ únic hotel que hi ha és molt car per nosaltres i crec que per aquesta població on estem. Els de l’ hotel no s’avenen a negociar res de res, malgrat asseguraria que a l’ hotel no hi ha cap client. Tot i no voler negociar, quan li demano si tindria una mica d’ aigua, ens porta una ampolla nova fresca amb gas que després de 20 quilòmetres ens sap a glòria. Com no ens allotjarem, farem el que més m’ agrada a mi, seguirem endavant. Abans però Jenn va a dinar a un restaurant on li cobren un concepte tan estrany com ‘tovallons’.

. Després de dinar seguim amagats del sol. Cerquem una ombra, ens estirem i dormim una estona fins que ens tornem a posar en marxa abandonant aquest poble tan lleig que és Korashina. En canvi el següent poble, Dehqonobod, no és que tingui res d’ especial però te molta més gràcia, ambient, és més petit i recollit. Aquí un forner ens crida bojament des de l’ altre costat del carrer i fa que l’ anem a veure. Ens fa seure, ens ofereix una mica d’ aigua, ens mata a preguntes i acaba regalant-nos un pa, igual que més endavant fa un altre senyor al que saludem davant casa seva. Durant el dia també hem tingut 2 ofertes súper temptadores en que ens regalaven 2 síndries. Llàstima que ha passat mentre caminàvem i sincerament, encara tinc molt fresc el record de portar ahir la síndria a més de les motxilles, pel que no podem acceptar-les malgrat molt a gust ens les menjariem senceres.

. Abans que es faci de nit i per tal de descansar millor unes poques hores més cerquem lloc per acampar, doncs aquests 2 dies fent horaris de son partits per evitar la calor, ens estan passant factura. La cosa no està fàcil per trobar lloc on passar la nit. Casa rere casa i encara amb força llum no ens permet amagar-nos tranquil·lament i el cansament acumulat des de les 3:30h ens està fent molt de mal. Acabem precipitant la decisió i plantant la tenda a una mena de forat o esquerda al terra entre un pla i un petit penya-segat. No veig perill per enlloc, però certament no és el lloc ideal per passar la nit.

IMG_20160706_123447
Si no vols veïns, vine aquí
Botiga mòbil. Furgoneta de l’ època soviètica
Botiga mòbil. Furgoneta de l’ època soviètica
Moto de l’ època 'romana o turca’
Moto de l’ època ‘romana o turca’
Acampant a llocs no gaire recomanables
Acampant a llocs no gaire recomanables

. Dia avorrit a través de quilòmetres de desert, tot sec, tot groc i marró, tots torrats de calor i sol… ens amaguem a una parada de bus durant les hores centrals del dia per poder continuar. Podem comprar una síndria que ens mengem molt a gust i les restes se les rifen unes quantes cabres i ovelles que pasturen per arreu, suposem que menjant herbes molt seques. Suposem que les restes de la síndria els hauran agradat tant com nosaltres l’ hem gaudit.

. Volíem avançar una mica més al final del dia, però un home a un restaurant tocant la carretera ens ofereix acampar al jardí on tenen uns quants arbres. Acceptem de bon gust i ben agraïts. Posem la tenda sobre una de les plataformes sota l’ atenta mirada dels empleats que miren, toquen i ens fan les típiques preguntes. Son molt amables. Ens porten una ampolla d’ aigua congelada que anem gaudint a mida que el gel es fon. Els lavabos continuen sent… forats al terra compartits on sempre, repetim, sempre és millor buscar uns matolls al cam o desert i amagar-se darrera.

Companys de carretera
Companys de carretera
Hores i quilòmetres d’ això
Hores i quilòmetres d’ això
Hi ha (molts) llocs on ens preguntem, qui vol viure aquí?
Hi ha (molts) llocs on ens preguntem, qui vol viure aquí?
Iogurts que no necessiten nevera
Iogurts que no necessiten nevera

. Amunt a les 3h i començem a les 4h després d’ acomiadar-nos del cambrer que amablement ahir ens deixava dormir sobre una plataforma al mig del jardí. Ens sorprèn molt el fet de que després de tanta amabilitat i bon rotllo mostrat ahir al vespre, avui a les 4 ens demani diners per haver acampat. Ens quedem bocabadats però amb un simple i rotund ‘no’, ho deixem clar. Ell ho accepta, mitja volta i a seguir dormint.

. Caminem de nit amb poc tràfic, temperatura de luxe, estels, ningú que et cridi ‘d’on sou? La bicicleta?…’. Entrem a Guzar amb els primers raigs de llum i esmorzem al carrer sota la mirada i atenció de tothom que passa pel nostre davant. Vaig al mercat que l’ estan obrint i trobo pa i alguna cosa més de menjar per la resta del dia. Abans de sortir de Guzar i enfrontar-nos a la carretera que ens espera amb tanta amplada com insolació, ens aturem a una benzinera on ens donen aigua per reomplir ampolles i també ens regalen un pa. Avui ja hem deixat la carretera M39 per agafar l’ autopista A380 que és com una autovia nostra. Unes hores més tatd i just quan ens aturem per amagar-nos del sol durant les hores centrals del dia, ho fem a una benzinera abandonada, però per allà surt una parella gran que semblen ’ocupes’ i ens conviden a te, pa i iogurt. Tot mol bàsic però molt agraït per part nostra.

. Seguim per poder descansar durant les hores d’ amagar-se del sol, però sense haver de parlar amb ningú. Ens estirem sota un arbre al voral de la carretera, per que cau un sol i fa una calor que ens deixen fets pols. Aquí mateix, a uns 5 metres del tràfic, ens estirem i quedem ben adormits.

. Després de Guzar ens sorprèn veure de nou el color verd. Sembla que tenen aigua i els conreus, una mica de cotó però sobretot d’ arbres fruiters, tornen a agafar protagonisme. Quina il·lusió tornar a veure verd, malgrat no sigui verd casteller. Més endavant aquest verd va desapareixent però no tornem al desert pelat doncs petites herbes verdes, dures i seques trenquen la sequera i els grocs o marrons. Tornem a un semi desert.

. L’ autopista és ampla, freda en quan a l’ ambient i el pas dels pobles i molt calenta en temperatura. Ens estalviem les constants preguntes de veïns. Aquí la gent va per feina i per desplaçar-se. Ningú s’ atura per res i nosaltres tampoc, si no és per descansar a alguna parada de bus.

. Atansant-nos a Shirali entrem en zona de gas. Grans refineries fumegen o millor dit, treuen foc per les altes xemeneies a ambdós costats de l’ autopista. Una preciosa posta de sol acaba el dia mentre tornem a plantar la tenda entre matolls, terra, sorra i un cop gaudida la posta de sol ben rogenca. Muntem la nostra parada amb la suau llum que aquestes grans flames de gas produeixen força lluny d’ on estem. Sembla mentida quanta llum fan.

Guzar. Mercat
Guzar. Mercat
Guzar. Mercat
Guzar. Mercat
Amb aquesta calor fins les cabres s’ amaguen!
Amb aquesta calor fins les cabres s’ amaguen!
Acampant amb bona posta de sol
Acampant amb bona posta de sol

. Amunt a les 3h i començem a les 4h continuant per l’ avorrida autopista que va acompanyada de la vía del tren sempre en paral·lel per aquesta gran plana. Al menys, últimament el paisatge ha canviat un xic i malgrar seguir sent molt avorrit, ja no és tan desolador com el desert, ja que tenim alguns arbres fruiters, camps de blat collit i també tornem a alguns camps de cotó que li donen un bonic toc de verd.

. Finalment arribem a Qarshi, una ciutat on volem descansar un dia sencer doncs el tram fet fins ara amb la calor i els diferents intents d’ horaris fets per evitar-la, ens ha deixat molt cansats. A part ara ja necessitem una bona dutxa i rentar la roba que està fastigosa. Jo crec que els meus pantalons s’aguanten d’ empeus tots sols per la brutícia que porten enganxada.

Des de les 4h del matí fem uns quants quilòmetres abans d’ arribar a Qarshi, el que ens deixa a les portes de la ciutat al mig del dia. Malgrat ja fa estona que estem caminant dins la franja de les ‘hores prohibides’ per la calor, preferim continuar per trobar un allotjament el més aviat possible i descansar. Ens arrosseguem pels carrers de la ciutat amb molta dificultat mirant de gairebé creuar-la de sud a nord per 2 motius. Un, per que sembla haver un grupet de 3 hotels concentrat al nord, l’ altre per que seguirem cap al nord i tota la feina (quilòmetres) que fem avui, ja la tindrem al sac i ben lligat. Pel camí Jenn s’atura a una botiga mentre jo espero fora. Malgrat ser una ciutat ja grandeta, esdevenim de nou el centre d’ atenció. Uns joves s’atansen, em pregunten… i al final un d’ells acaba regalant-nos 2 ampolles d’ aigua. Això ho fan davant una dona que amb una nevera al carrer ven begudes fresques i qui també amablement ens canvia una de les  aigües que acabem de rebre per la mateixa però fresca de la seva nevera, que ens bebem amb tant de plaer! Moltes gràcies a ambdós pel regal i pel canvi! Beure aigua fresca quan tens tanta set i fa tanta calor, és un plaer diví.

. Comença l’ esperpèntica experiència de trobar allotjament a Uzbekistan. Segons ens han dit altres viatgers, mai fonts oficials o uniformades, a la sortida d’ aquesta república, a part de poder ser escorcollat fins la medul·la, també et poden demanar uns paperets que ens han de lliurar els hotels com a prova d’allotjament. Un altre ‘registration’ dels c…… Necessites ensenyar i demostrar un per cada dia d’ estada. Pels ciclistes, els uniformats de m…. poden acceptar un paper de registre cada 3 dies, per que no sempre trobes allotjaments especialment si estàs pedalant per pobles de mala mort. No hi ha cap notícia del marge de dies que tenim els caminants. Per que sincerament, quí punyetes vol creuar aquest tros de terra de pena a peu? Doncs amb aquest marc de referència arribem fets pols al primer hotel.

Un home amb cara de pomes agres i manca total d’atenció al públic ens diu que no té habitacions. Seguim pel segon hotel on un home educat i professional ens atén com és normal però el preu és massa alt. Aquí no hi ha cap negociació possible.

Seguim arrossegant-nos sota el sol cap al tercer hotel on ens tornem a trobar un altre tros de carn maleducat i amb cara de fàstic que ens fa el favor de mirar-nos. Després d’ una llarga estona intentant esbrinar quant costa una habitació doble i empassant-nos uns preus que son més del doble del que hem pagat aquí fins ara, al final accedim a agafar una habitació malgrat ens desagrada profundament quedar-nos aquí o donar de menjar a això que tenim al davant. Bé, ara toca lliurar els passaports, la nostra informació… i llavors, un cop veu al segell d’ entrada del visat que estem per la seva terra des de fa dies, ens demana els papers de registre dels hotels anteriors. L’ última vegada que vàrem estar allotjats fou fa 5 dies, el temps que hem trigat en fer a peu la distància entre Boysun i Qarshi. A caram! – On heu dormit aquests 5 últims dies? Ens pregunta com si fos un policia. – Pel camí on hem pogut, doncs venim a peu, responem. Portem dins l’ hotel parlant davant d’ això tan desagradable que es refugia darrera la recepció, potser ja mitja hora llarga i el fet de no tenir cap paperet per tants! dies esdevé un gran problema. Tan gran que ha de fer diverses trucades. En unes d’ elles puc parlar amb una persona educada que afortunadament parla anglès i que al final de diverses converses ens diu que esperem mitja hora per que ell miri de solucionar aquest ‘gran’ problema amb el seu cap. Esperem més de mitja hora però ja son quarts de 6 de la tarda, se’ ns acaba el dia i no tenim resposta, ni lloc per dormir encara. Aconseguim que el desagradable de la recepció truqui fins a 3 vegades al que estem esperant, però en no respondre, tornem a agafar les motxilles i sortim al carrer, a seguir cercant allotjament.

Caminem per grans avingudes, boniques per anar en cotxe i fatals per caminar-les ara, fins un altre allotjament que resulta ser només per militars! Portem un marcador de 4 allotjaments a 0. Ens guanyen per golejada. El noi que ens ha regalat l’aigua també ens ha donat el nom d’ un altre hotel, al que ara seguim la pista. No està gaire proper i ja gairebé no ens resten forces. Quan el trobem, tornem a començar.

Un altre home seriós al que miro de fer conyes per dibuixar-li un somriure i de pas mirar que no ens demani aquests tristament famosos papers de registre, ens atén. Aconsegueixo fer que mig somrigui! Al final de la conversa acceptem una altra habitació fora del nostre pressupost i en fer el registre, després del passaport, ens demana i passa el mateix, exactament el mateix que a l’ hotel anterior amb la diferència que aquí no hem d’ esperar trucades. Si ells ens accepten i no tenim cap prova d’ allotjament en els últims 5 dies (sembla ser una esgarrifosa eternitat), ells poden tenir ‘molts’ problemes. Però quina podrida mentalitat fa aquestes regles? Als 2 llocs anteriors on ens hem allotjat abans d’ arribar a aquesta ciutat no han demanat res de res. Aquesta república et convida definitivament a NO venir! Marcador d’ hotels versus nosaltres, 5 a 0.

Estem molt, molt cansats, emprenyats i fastigueixats amb aquests sistemes i regles dels ‘-stans’ (Kirgizistan, Tadjikistan, Uzbekistan, Turkmenistan…). Estem molt cremats. Però seguim picant pedra, som forts i perseverants. Aquesta gentussa, aquests uniformats, aquests burrrrrròcrates, aquestes regles i normes tan ridícules com fastigoses i molestes no ens faran defallir.

Arribem al sisè hotel on un home sorprenentment simpàtic ens intenta atendre. Sabem i som molt conscients que nosaltres hauríem de parlar una mica d’ uzbec i no esperar que tothom parli anglès, ni molt menys. Ja ens sap molt greu no aprendre sa llengua millor, però a una ciutat grandeta i als hotels esperàvem un xic d’ anglès. Ens costa molt, molt de temps i esforç esbrinar la complicadíssima qüestió de quant costa una habitació doble. Estem tan, tan cansats que acceptem una pel doble del que hem pagat fins ara. Ara comença el misteri i intriga del registre. Seguim fent-li conyes per mantenir un ambient distès i rieller malgrat engegariem tot a fer punyetes (no en aquest senyor) i jo seguiria camí per acampar fora la ciutat, malgrat ja no puc fer una passa més. El de l’ hotel va fotocopiant passaports, visats, cobra el preu de l’ habitació en un gran feix de diners, tots en bitllets de 1.000 Som i miraculosament no ens demana res més! Sembla que tenim l’ honor de ser acceptats sense la auditoria i persecució dels altres hotels. Llavors som nosaltres els que li demanem el famós paper de registre per afegir-ho a la nostra particular col·lecció i ensenyar-ho a qui convingui. Ara que ja havíem arribat tan lluny, ara ell ens respon: ‘-Registration? No, no, no. Ensenyeu el passaport i ja està’ Jo, que ja estic agafat al mostrador per que no m’aguanto, una mica més i caic a terra. No li salto al coll per escanyar-lo per que ja no em resten forces. Jenn i jo estem literalment esgotats físicament, i mentalment no donem crèdit al que ens està passant per poder dormir a un hotel. I aquests volen estrangers i turisme? No ho creiem pas. Mirem de mantenir la calma i sempre somrient (pur teatre) però amb fermesa li exigim el ridícul paperet de registre. Ell triga com 3 ó 4 minuts de rellotge cercant entre llibretes, entre fulles, per calaixos… fins que ens lliura uns papers que semblen ser els seus registres, però les plantilles estan en blanc, és a dir, manca emplenar el nom del client, passaport, data entrada, sortida. Tot està en cirílic i ell accepta d’ emplenar les dades. Al final, a quarts de 8 aconseguim habitació i paper de registre.

És això normal? Sense haver arribat a les principals atraccions turístiques d’ aquesta república i sincerament, per molt boniques que puguin ser les dues o tres ciutats que porten visitants fins aquí, algú te ganes de passar i alimentar tot aquest sistema?

Tenim molt present el que ens va dir un cònsol d’ una ambaixada quan li demanavem un visat no per 30 dies com és el de turista normal, sinó que volíem estar 60. Per què? Doncs per poder caminar la distància amb més calma sabent que ens torrariem de calor. Això de caminar no li podiem dir, així que li veniem la moto de voler visitar més a fons Uzbekistan. La seva resposta veient el nostre ‘gran interès’ i suposem que entenent que si estem 60 dies deixarem més divises que només amb 30, va ser: ‘-I per què voleu estar-vos tants dies al meu país? No val la pena’. Ens vàrem quedar de pedra. Aquest no està a una oficina de promoció turística, està treballant a una ambaixada, i creiem que amb això ja està dit tot.

. Arribats a l’ habitació, divina dutxa després de 5 dies de suar, acampar i arribar fets una porqueria i caiem morts.

Molts quilòmetres molt avorrits
Molts quilòmetres molt avorrits
Aquests encara roden
Aquests encara roden…
... i aquests també, malgrat el crim medio-ambiental
… i aquests també, malgrat el crim medio-ambiental

. Avui dia de descans físic a Qarshi, però amb molta feina a fer. Començo el dia fent la bugada. Ahir en arribar no em quedaven forces i ara toca treure una mica tota la porqueria que portem a sobre. I és molta! Quina aigua més marró / negra i quanta estona que em costa fer això que tant m’ agrada! Després vaig a fer un tomb per un mercat cercant sabaters. Les botes, que porten ja molts quilòmetres i que estan bastant malmeses, necessiten cures intensives. Aquestes malles que fan servir moltes marques de botes acaben foradant-se. No se si ho fan expressament per que els peus ‘respirin’ o per que es trenquin abans i hagis de comprar unes altres. Pensarem que és per la primera raó. Les que porto estan foradades, cosides, recosides i avui vull que un artista professional, un dels molts sabaters que trobem als mercats amb bones mans i unes màquines de principis del segle passat que encara les fan funcionar, em tapi aquests forats a veure si allargo la vida d’ aquestes bones companyes de ruta. Efectivament al final trobo un sabater, li ‘explico’ el que vull, ens posem d’ acord i amb ell m’estic mentre fa la feina. Acabo xerrant i fent-me fotos amb alguns dels altres sabaters que treballen a aquesta zona. Finalment no acabo amb botes noves, però espero aguantin uns quants quilòmetres més.

. La bugada, les botes i la visita del mercat m’ ha deixat lliure per fer turisme, a les terrorífiques 2 de la tarda. Ben tapat i mullant el barret amb aigua cada vegada que tinc l’ oportunitat, surto de visita. Qarshi te grans avingudes, molt ajardinades i una urbanització dels carrers molt ampla. Aquestes avingudes son poques i estan sorprenentment ben urbanitzades i ajardinades. Al llarg d’ una en especial, la Mustaquillik ko’chasi, estan fets o estan fent grans edificis públics de caire modern. No son dissenys futuristes però tenen bona pinta. La gran majoria semblen oficines com correus, jutjats, universitat… Passejo gairebé sol doncs aquests grans carrers estan deserts. També m’ atanso a l’ estació de tren, moderna i nova. Allà al costat hi ha un altre mercat, molt local, pel que faig una petita volta amb la mala sort de trobar-me una parella d’ uniformats. Miro d’ evitar-los però jo, allà, soc com una ovella negra a un camp nevat. Avui m’enganxen en a mi com varen fer l’ altre dia amb Jenn a Boysun. Canvio de costat del carrer però un d’ ells ve directe. -Documentation! Passport! Vomita amb tota l’ educació que el seu uniforme li permet. Jo obro la motxilla petita i abans de treure res em fa senyals per creuar el carrer i anar on està l’ altre, menjant pipes i llançant les closques pel terra. En arribar, la seva cara, actitud i postura ho diuen tot. Deixo la motxilla a terra i busco el passaport. Un d’ aquests personatges entra la ma dins la motxilla demanant que obri una altra bossa que duc dins. Jo enretiro la motxilla i li faig entendre que no ha de tocar res (doncs l’ hauria de rentar i desinfectar després) i que ara li ensenyo el passaport. Mentre el busco, veig moltes cames al meu voltant. En mostrar-li el passaport ja tinc uns 15 curiosos envoltant-me a pocs centímetres fins el punt de també mirar el passaport mentre l’ ensenyo a aquesta parella. Com d’ altres vegades, el volen agafar i jo, mirant d’evitar un possible robatori i extorsió per part seva si els deixo agafar-lo, l’ enretiro i agafant-lo fort els mostro el visat. El p… adhesiu que tant m’ ha costat i que per desgràcia d’ aquests trossos de carn amb potes, em permet estar legalment aquí uns dies més (mirant que siguin els menys possibles). Aquesta autoritària, maleducada, grollera i … parella que tristament em recorda la recent història viscuda per la generació dels meus pares, no amaguen la seva frustració i mala llet. En comprovar les dates (sembla que saben llegir), amb un fastigós i molt desagradable gest, em ‘deixen anar’, em ‘perdonen la vida’, em permeten seguir passejant, em reconfirmen el que molts d’ ells son (que no tots per què també vull recordar el tracte amable i cordial rebut per d’ altres), m’ alimenten encara més les ganes que tinc de fer quilòmetres, de fer la nostra ruta, de visitar un parell de ciutats històriques que esperem que valguin la pena i em motiven encara més a marxar d’ aquí el més aviat possible.

Canvistes amb bosses de plàstic plenes de milers de bitllets de 1000 Som (0,15€) i 5000 Som (0,77€)
Canvistes amb bosses de plàstic plenes de milers de bitllets de 1000 Som (0,15€) i 5000 Som (0,77€)
Les botes abans...
Les botes abans…
... les botes durant...
… les botes durant…
... i les botes després
… i les botes després

 

 

 

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

6 thoughts on “Denov – Qarshi”

  1. Caram Lluis… quines peripècies. SOU MOLT GRANS NANO!!!
    Tot el meu suport llunyà, però sincer i una forta abraçada.
    ENDAVANT i FORÇA!!!
    :)

    1. Hola Cris! Moltes gràcies pels teus comentaris, paraules i suport sincer que el sentim molt, molt proper i que ens ajuda de gran manera a seguir endavant. Una abraçada + … petons!

    1. Hi Bonnie! I wish you could read or translate more of our Catalan posts. Or even better, I wish I could personally translate them to you! Thank you anyway for all your great support and interest. Petons (kisses).

  2. I echo Bonnie’s comments. While I cannot read the posts, the pictures are amazing. Jenn and Lluís, I am in awe of your adventurous spirit and life changing trek. Thank you for sharing…looking forward to your further adventures.

    1. Hi Elaine, Thank you for your comment and nice words. We know Catalan is a bit hard, but it is a language used by few million people on a daily basis so there are some decent Catalan-English translators that could give you a pretty good idea of the text, so you can better enjoy those ‘amazing’ (thank you) pictures. Una abraçada = A hug.

Leave a Reply to Lluís Cancel reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>