Duixanbe (Tadjikistan)-Denov (Uzbekistan)

 

Deixem Tadjikistan i ens endinsem a Uzbekistan.

Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut entre les dues poblacions del títol.

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu–nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Duixanbe, Chorykkoron-Dara, Mehrobod, Obshoron, Vahdat, Shurobi Iskandar, Hisor, Dahved, Mehrobod, Cakhobat, Rabshanddilon, Sugdiyon, Selburi, Ittifok, Dehkonobod, Guliston, Qadi Juybor, Shakhrinav, Jovidon, Zarnisor, Ahorun, Tursunzoda, Sarkor, Bakoi, Frontera Tadjikistan, Frontera Uzbekistan, Sarkasiya, Bayragesh, Nilobo, Bayburk, Sariosiyo, Topalang, Yangiturm, Yurchi, Tal, Denov

 

. Els comentaris del dia d’ avui no son gens agradables i poden ferir la sensibilitat d’ algun lector a l’ hora que poden utilitzar algunes paraules i/o expressions no adients per tothom, pel que preferim avisar abans i potser suggerir saltar la lectura del dia d’ avui, seguint amb el dia de demà.

. Avui ha estat un dia dolorós, fastigós, ple de ràbia, frustració i interacció amb lladres uniformats funcionaris de m…. que ens han robat uns quants euros més (i no pocs). Aquests lladres segueixen existint i encara son molts. Aquests funcionaris de m…. que malauradament no només estan aquí sinó que son una veritable plaga, una xacra a totes les nostres societats, segueixen inventant mecanismes per perpetuar la seva especie, per seguir robant, extorsionant i xuclant recursos dels seus conciutadans els quals ja els hem d’ alimentar involuntàriament quan paguem els nostres impostos. Però el que ells reben amb aquests impostos no sembla ser suficient així que segueixen collant a vegades legalment i a vegades il·legalment a tothom que poden, abusant de la seva autoritat. Una falsa, patètica i deplorable autoritat de la que es creuen mereixedors pel sol fet de portar un grotesc uniforme, de seure a una cadira on estan enganxats amb ciment i de la que, malgrat la seva demostrada ineptitud i ineficiència, incomprensiblement no se’ls pot acomiadar per que son ‘funcionaris empleats d’ alguna de les innumerables i molt sovint innecessàries administracions públiques’ i a més pel fet de tenir un p… segell a la ma amb el que es senten els reis del mambo. Hi ha poques coses pitjors que a un crani sense res a dins o amb només males i egoistes idees, vestir-lo amb un uniforme i deixar-lo portar, bé una arma, bé un segell. Quin càncer de gent!

Feta aquesta ‘breu i suau’ introducció, direm que nosaltres vàrem haver de volar fins a Bixkek, Kirgizistan, només per fer-nos els visats de Tadjikistan i Uzbekistan. Tadjikistan fa un visat turista de 30 dies però també un de 45 dies, el que tenim nosaltres, per que voliem estar el màxim temps possible. Per fer aquest visat ràpidament van cobrar una important quantitat de diners i a l’ ambaixada només ens van dir, aquest és el dia d’ entrada, aquest és el dia màxim fins el que podeu estar, bon viatge.

Al llarg del nostre recorregut des de Langar hem estat fitxats i registrats sovint. Cap dels uniformats que ho han fet ens han informat de res. Un viatger ciclista ens va comentar que a Duixanbe ens haviem de registrar a unes oficines dites ovir. Com Duixanbe és al mig de la nostra ruta, vàrem arribar ahir diumenge i avui dilluns al matí hem anat a registrar-nos a ovir, sense saber per què ho hem de fer, doncs ja tenim un visat que legalitza la nostra estada durant 45 dies. Ha costat trobar la finestreta correcte i un cop allà un uniformat ens diu que arribem tard. Vàrem entrar a Pamir el 16 de maig i havíem de registrar-nos només en aquesta finestra, enlloc més de tot Pamir o Tadjikistan, abans del 16 de juny. Avui és 20, per tant, a part de l’ absurd cost de registrar-nos, ens volen robar una desorbitada multa. La ‘conversa’ i explicacions dura molta, molta estona. Al final ens tanquen la finestra a la cara i ens envien al ministeri d’ afers exteriors. Anem al ministeri d’ afers exteriors on fent cues, mirant de parlar amb algun descerebrat funcionari i esperant, ens tirem algunes hores més. Al ministeri d’ afers exteriors al final se’ns treuent de sobre donant-nos 2 noms de la podrida oficina ovir que ens solucionaran tot si anem ara mateix, segons ens asseguren. Tornem ràpidament al primer cau de lladres del dia. Allà parlem amb moltes altres persones mirant d’ evitar els maleducats miserables del matí. Evidentment les persones de les que ens han donat els noms i ens solucionaven tot, no apareixen per enlloc. Després de moltes finestretes i ineptes acabem davant els maleducats miserables del matí, on només un home es mostra educat, atent, comprensiu i amb ganes d’ ajudar. Ell és un miratge, un oasi al mig d’ un desert de porqueria. Ell és una bombolla d’ aire net al mig del contingut d’ un gran forat de lavabo local on tot el que evacuem quan fem les nostres necessitats s’ acumula, es perpetua i retroalimenta. Durant unes quantes hores més mirem de parlar i fer entendre que ningú ens ha dit que malgrat tenir un visat de 45 dies, si estem més de 30, hem de venir a aquesta oficina a registrar-nos abans de 30 dies. Vàrem intentar registrar-nos a Qalai-Khumb fa molts dies i no ens van acceptar. El contingut de tot el viscut és massa llarg per escriure-ho. Les desorbitades multes que ens volen robar van minvant a base de picar molta pedra, mostrar-nos amables i somrients malgrat el que pensem i sentim, negociar, insistir… al final un altre p… paper i segell acaba enganxat als nostres passaports després de que les brutes mans d’ un tros de carn amb uniforme hagi llençat dins un calaix tots els bitllets de somoni (moneda local) que han aconseguit robar-nos.

. Ens hem passat tot el dia a uns forats com els lavabos que hem comentat tan sovint. Dins uns forats plens a vessar de tot allò que va quedar enganxat al meu passaport quan va caure a aquell inoblidable pou. I hi ha molts forats d’ aquests plens de trossos de carn uniformats amb unes gorres enormes que els afegeixen un toc encara més grotesc i els acaben de donar una imatge encara més ridícula i patètica.

. Avui 37°C al carrer.

. Acabada aquesta fastigosa experiència, anem a fer teràpia i a alegrar els nostres esperits. Fa molts dies vàrem conèixer en Umed, una meravellosa persona que portà la seva dolça mare a les aigües termals d’ Avj. Ell és cuiner a un gran i prestigiós hotel, així que li paguem una visita. Els 3 ens alegrem moltíssim de retrobar-nos. Estem una estona amb ell, ens fem fotos i fins i tot ens cuina/convida a una deliciosa sopa, a una taula de la terrassa de l’ hotel, on les vistes son maques però la companyia és fabulosa. En acabar, ens acomiadem molt sentidament i iniciem la llarga excursió cap al nostre allotjament caminant per Duixanbe, gaudint d’ una molt còmode temperatura i d’ uns llums que adornen alguns carrers principals com nosaltres fem per nadal. Un ‘final feliç’ per un dia horrorós.

. Tot el dia treballant en el contingut de la web. Si bé estem a la capital, a Duixanbe, la connexió a internet permet al menys poder incorporar el text a la web, però segueixo sense poder incorporar cap foto. A més, les altres plataformes de xarxes socials que fem servir per publicar fotos amb breus texts més freqüentment tampoc em funcionen per que semblen estar bloquejades pel govern i jo no tinc manera d’ esquivar això. És desesperant no poder acabar bé la molta feina feta, publicant fotos que enriqueixen molt el contingut. Punyetes de connexió a internet, a tot Tadjikistan i ara a la seva capital !!!!

 

 

. Després del fastigós dia del robatori i d’ahir estar treballant tot el dia amb el telèfon, avui, després de 2 dies i mig de feina, el dedico a visitar Duixanbe.

Agafo el carrer Ismoil Somoni que si no tinc malentès, és la carretera M41 per la que venim caminant des de Khorog i per la que seguirem cap a Uzbekistan. A l’ alçada del monument Abuali ibn Sino pujo per anar a visitar la gran mesquita que he vist als mapes. Quina és la meva sorpresa quan em trobo que està en construcció i encara els queda molta feina. Torno cap al carrer Ismoil Somoni per visitar l’ edifici més bonic que he vist a Tadjikistan, la National Teahouse. No se si serveixen molt te o si la fan servir per res, però està tancada, no és visitable i és espectacular. Quina preciositat d’ edifici! Creuo el riu Dushanbe per passar pel museu nacional i tornar al parc Rudaki, impecablement cuidat. Des de l’ estàtua d’ A Rudaki es te una bona vista del palau de l’ estat i de la biblioteca nacional. Passo pel monument a Ismoil Somoni i segueixo passejant per la bonica i agradable avinguda Rudaki arribant fins l’ estació de tren que no te cap gràcia ni interès. Està totalment morta i deserta. Per fer més volta i veure més coses, malgrat no tenir pinta de guardar cap indret d’ interès, agafo el carrer Nazarshoev fins l’ avingua Saadi Sherozi que em porta per barris residencials amb edificis de vivendes molt modestos i fets pols. Aquesta avinguda mora a l’ avinguda Jabbor Rasulov que després esdevé el carrer Gafurova. El millor de tota aquesta volta pels ‘voltants’ és descobrir alguns mosaics ben bonics que cobreixen façanes senceres i que son molt típics de l’ era soviètica. Alguns eren i son propagandístics però certament bonics.

. Quan estic visitant un dels pocs monuments típics del centre, se m’ atansa un uniformat d’ aquests que tan bona fama tenen i que porten aquestes gorres que semblen parasols de platja. No se què em diu que no l’entenc. Ell segueix. Jo segueixo fent una foto. Al cap d’ unes frases sento ‘passport’. Ell insisteix i quan vaig marxant un cop he fet la foto que volia, m’agafa de la samarreta, estira i continua amb el seu mal to. Jo, amb molta calma i un somriure totalment sarcàstic evitant engegar-lo allà a on em va caure el passaport, trec el document de la butxaca amb tota la parsimònia que puc mentre aquest pallasso grotesc va repetint ‘passport’ amb un to molt desagradable.

Al final trec el passaport i l’ obro per la pàgina on està el fastigós visat i ara, el maleït paper ovir del robatori de fa 2 dies. L’ uniformat allarga la seva ma per agafar el document i jo recordo el que en més d’ una ocasió i per diferents persones, ens van dir a Bixkek, Kirgizistan, on la corrupció és també esgarrifosa. No us refieu de cap uniformat mai. Si us demanen el passaport els ho ensenyeu però no el lliureu doncs a vegades l’agafen i llavors et demanen diners per tornar-lo. Fins ara no hem tingut cap mena d’ aquests problemes, i ara no vull que sigui la primera vegada. Així doncs, quan això amb gorra grotesca que tinc al davant mira d’ agafar-me el passaport, li enretiro i li faig entendre que el pot mirar i prou. Veig que li fot molt. Amb els seus dits segueix els conceptes i sobretot dates del visat. Sembla que sap llegir i fins i tot comptar (quina sorpresa) per que suposo que en veure que porto a Tadjikistan més d’ un mes, mig crida ‘ovir’ i llavors veu el p… paper del robatori de fa 2 dies. Després de tot el que ens han costat aquests p…. segells de m…. els ensenyo clarament. Espero que acabi de digerir que no em pot agafar per aquesta via (a menys que s’inventi algun altre permís-registre-excusa) i espero que acabi de digerir que amb mi avui no cola. Amb molta mala llet i una gesticulació ben desagradable aixeca el braç com fent-me fora dels voltants del monument on ens trobem. Jo, amb el somriure el més sarcàstic possible per fotre’l al màxim, vaig guardant el passaport amb el paper higiènic dins la butxaca i marxo tot xino-xano.

Un frustrat intent de robatori-extorsió-mordida? No ho se.

Problemes amb l’ autoritat? Quina autoritat? Autoritat de què? En base a què? En base a un patètic uniforme que utilitzen no per servir a la gent sinó per servir-se de la gent? Repeteixo, quina xacra!

El que em costa molt d’ entendre és com d’ un poble tan meravellós, com d’ un col·lectiu de persones tan maques com moltes de les que ens hem trobat al llarg d’ aquestes setmanes, pot sortir aquesta mena de trossos de carn que bé amb uniformes, bé a molts llocs funcionarials, fan veritable fàstic. Son aquestes desgràcies les que fan molt de mal a un país i fan tirar enrere uns quants visitants que a gust vindrien a conèixer aquestes terres i a l’hora, deixar unes quantes benvingudes i necessàries divises.

. Avui 39°C al carrer.

. A la tarda, després d’ haver caminat forces quilòmetres (sense motxilles!!), torno a l’ hostal i demano si puc fer servir el seu ordinador per intentar incloure les fotos a la web. Tenen un ordinador que només el fan servir molt de tant en tant i no molestaré a ningú. Amablement me’l cedeixen i puc comprovar com puc incloure les fotos. Quina sorpresa i alegria! Així doncs, començo a incorporar fotos a les 3 entrades que vaig poder publicar (només el text) i que es remunten a Bixkek, ja fa unes quantes setmanes enrere. Trigo molta estona en recuperar-les, incorporar-les al seu lloc i això sense posar els peus de pàgina. Després segueixo amb les 2 noves entrades a partir de Qalai-Khumb que miraré de publicar demà incloent directament les fotos! Al final acabo gairebé a les 2 de la matinada. Això de la web és una matada de feina!!

. Després de poder incorporar totes les fotos que tenia pendents d’ entrar a un total de 5 entrades a la web, avui toca escriure els peus de pàgina, publicar 2 noves entrades sobre els últims dies i recorregut, respondre alguns dels correus que tinc pendents… fer tot el que tingui a veure amb internet abans de que demà finalment marxem de Duixanbe i el més segur ja no tingui connexió durant les properes 5 setmanes. Un dia de molta feina de ‘despatx’ però sense corbata!

 

 

. Després d’ uns quants dies a Duixanbe, finalment seguim ruta cap a l’ oest, cap a la frontera amb Uzbekistan. Com els famosos visats son tan especials tant per Tadjikistan com per Uzbekistan i requereixen una data específica d’ entrada, hem de dosificar la distància que ens resta amb els dies que tenim. Avui ens atansem fins a Hisor.

. Deixem Duixanbe aviat per mirar d’ evitar al màxim la calor de les hores centrals del dia. Ens alegrem molt pel fet de que quan vàrem triar l’ hostal d’ estada a la ciutat, vàrem triar un bastant allunyat del centre, aspecte negatiu, però bastant a l’ oest de la ciutat, aspecte molt positiu avui quan carregats de nou, no hem de tornar a creuar la ciutat afegint més quilòmetres a la ruta d’ avui. Per tant, tota la feina feta el dia d’ arribada avui ens serveix per poder sortir abans de la ciutat. De manera similar a l’ entrada, el carrer principal que a l’ hora és la carretera M41 està força ben urbanitzada amb una molt agradable vorera que aprofitem fins que dura, uns pocs quilòmetres més enllà. Els camps allunyats de la carretera son ben grocs i secs. En la majoria dels casos em semblen camps de blat ja collit. Més propers a la carretera tenim arbres fruiters. El paisatge no és res destacable. Ara que ja hem caminat una distància considerable, no recordo, en setmanes, haver vist gairebé cap indústria, fàbrica o activitat econòmica privada d’ aquestes característiques. Segons tenim entès, les 2 principals fonts d’ entrades de riquesa a Tadjikistan son les transferències privades de tots els emigrants que estan fora treballant (sobretot a Moscou) i els diners de les ONGs que treballen i ajuden aquí dins.

. Mentre caminem, per la nostra esquerra arriba un cotxe que vol incorporar-se a la carretera principal. Veiem que el cotxe s’ atura i baixen un parell d’ homes. Un es mostra molt entusiasta, gesticulant i xerrant pels descosits. Ens costa molta feina esbrinar el que diu, però creiem entendre que ens va veure caminar com uns 100 quilòmetres abans d’ arribar a Duixanbe i ara està molt sorprès i content de retrobar-nos, comprovant que seguim en ruta. Certament aquest físicament gran home es mostra molt il·lusionat i nosaltres, sorpresos, agraïts i honorats per la seva admiració, acceptem la seva petició de fer-se fotos amb nosaltres.

. La carretera M41 arriba un punt que te un desviament per anar cap a Hisor. Just arribats en aquest punt ens aturem a l’ ombra per descansar i uns forners que estan en plena feinada d’ anar enganxant les masses al forn de pedra i anar treient pans rodonets per vendre, ens regalen un acabat de sortir del forn, calent, cruixent, deliciós. Moltes gràcies!

. Arribem a Hisor i no és fins que el creuem del tot que no trobem un hotel a una mena de polígon industrial estrany, nou, on tot està tancat, no hi ha res, ni ningú. Inicialment ens demanen una quantitat que queda molt lluny del pressupost i afortunadament acabem fent-lo entrar amb un 50% de descompte. Un cop aparcades les motxilles a l’hotel i amb un sol i calor importants, torno al poble a fer-li una visita amb calma. És un poble de bona mida, amb força activitat comercial al centre. Per destacar alguna cosa, faria especial esment a una escultura d’ una tetera que m’ agrada per tots els fantàstics records que em porta del Pamir. També destacaria un centre d’ art i l’ urbanització del seu entorn.

. L’ entrada i estada a Hisor ens va portar per una carretera que deixava la principal M41 per arribar al centre del poble. Avui, per sortir, seguim aquesta cucada de carretera asfaltada i estem encantats. El seu curs és més o menys en paral·lel a la principal, però és molt més petita, tranquil·la i transcorre entre camps conreats de blat, vegetals, molts arbres fruiters (sobretot pomeres, pereres i pruneres) i també vinyes! Sí, vinyes! I son aquests quilòmetres els que em fan sentir gairebé com a casa. Aquest petit mar de vinyes i les vistes d’ una plana em transporten a casa, em traslladen als passeigs que fem de tant en tant pel bonic Penedès on les vinyes i els caminets que transcorren entre elles son un bonic indret i paissatge per perdre’s tot fent salut i uns quants quilòmetres. Quin recorregut més bonic i familiar!

. De camí se’ns afegeix un pagès jove que te ganes de fer-nos companyia i de practicar el seu… tadjik. Ja li diem que tret d’unes poques paraules, molt poques, no entenem res, però això no és impediment per que segueixi xerrant en una barreja de tadjik i rus mentre camina amb nosaltres. En un moment s’ atansa a un arbre i agafa unes poques cireres molt petites i dolcetes per oferir-nos-les. Un detallet.

. Un altre veí, també jove i amb una bicicleta s’ afegeix a l’ excursió durant un bon tros, fent-se fotos amb nosaltres.

. Arribem a un poblet i decidim seure a l’ ombra per descansar, amagats del sol que abans de les 11h ja castiga. Aquí ens veu una senyora i comencem una petita conversa. Això definitivament no és el Pamir. Ho notem i ho trobem molt a faltar, però sorprenentment, al cap d’ una estona la senyora es despenja amb una invitació a te. Quina sorpresa! Creiem entendre que és la jardinera de l’ escola que ara està tancada per classes (vacances escolars) però ella està per aquí amb altres persones i també uns quants nois que l’ estan pintant. L’ acompanyem fins on ens diu. Ens fa seure als jardins de l’ escola. Al cap d’ una mica apareix amb una tetera i una tasseta per servir-nos te. Van arribant els pintors per fer un petit comitè de benvinguda mentre la senyora desapareix i acaba portant-nos un plat de pasta amb tomàquet i ceba. Moltes gràcies! Estem una bona estona amb ells responent les típiques preguntes, d’on som?, caminant???? ni s’ho creuen, ni ho entenen. Tenim nens? Al dir-li que no, gairebé ens dona el condol. Com ja estem un xic cansats d’ aquestes reaccions i malgrat saber que no ens entendrem mai, jo li pregunto si ella en te de nens, i ella encantada ens diu que en te 4 i un pintor jove que s’ ha afegit a la conversa, 7!! Per ells és un honor i motiu d’ alegria. Llavors sóc jo el que els dona el condol, fent-los entendre que ens sap greu. Ara son ells els que no ho entenen. Nosaltres no sabem com poden mantenir tantes criatures i veiem que la gran majoria ha d’ emigrar a d’ altres països per sobreviure. Quan els preguntem per què tenen tanta canalla, la resposta que ja hem sentit molt, molt repetidament trobem que és del tot egoista i bastant lamentable. Per amor? Per donar-los la millor vida que els pares puguin? Per portar al món noves persones que els pares educaran amb paciència, amor, molt de treball i absoluta dedicació per tal d’aportar gent adulta de la que sentir-se orgullosos com a pares? … Porteu a aquest món, que ja està molt ple de gent, tota aquesta mainada per alguna raó concreta? Doncs sí. Molts, i son molts de diferents indrets, han coincidit en la mateixa raó que no és altra que: Tenim tants nens per que així quan siguem grans algun d’ ells (o tots) ens cuidaran. Nosaltres sempre quedem bocabadats amb aquesta raó. Trobem aquest raonament lamentable.

L’ambient i l’ oferiment del te no ha estat o nosaltres no l’ hem percebut tan maco, honest i de tot cor com en la majoria de les anteriors ocasions, però els fets son aquí i de tot cor els estem ben agraïts.

. Seguim per una llarga recta que sota un sol de justícia ens ha de portar a la carretera principal, la famosa M41. Li hem estat molt fidels durant centenars de quilòmetres, des de Khorog. Ahir i avui li hem fet el salt una mica mentre caminàvem per aquesta petita carretera molt secundària que ha estat tot un plaer. Doncs quan anem per aquesta recta a Jenn se li afegeixen 2 dones. Una de les quals està encantada i súper excitada pel fet de poder practicar anglès. Acompanyen a Jenn força estona.

. Ja tornem a caminar per la famosa carretera M41 que veiem segueix impecablement urbanitzada des de que varem sortir de Duixanbe. Ara és un noi el que vol practicar anglès i se’ns afegeix. Pensàvem que no duraria gaire però es manté ferm i aguanta els aproximadament 3 ó 4 quilòmetres finals que ens resten fins arribar a Shakhrinav. A Shakhrinav ens ajuda a trobar un xic de menjar cuinat, doncs en ser ramadà, no trobem restaurants ni cap cuina oberta, i això ja ens va passant fa molts dies. El nostre amic – acompanyant es mostra molt amable mirant d’ ajudar-nos a acabar el dia abans d’ acomiadar-se.

. Per finalitzar, seguim una miqueta fora de Shakhrinav fins que trobem un lloc adient per acampar. Costa un xic trobar un indret, però finalment podem muntar el nostre palau mòbil i estirar les esquenes sense mosquits que ens ataquin sense pietat com ens ha passat les 2 nits anteriors.

. L’acampada d’ aquesta nit m’ ha sentat de meravella. Vàrem trobar un bon indret, hem estat prou tovets, la tenda només amb la mosquitera, veient estels a la nit i sentint un concert esbojarrat d’ ocells al matí en fer-se de dia cap a quarts de 5. Hem dormit molt bé i si no fos per que hem de fer ruta, a gust m’ hagués quedat unes hores al matí. Les 2 nits anteriors, allotjats a un hotelet de Hisor que estava força bé, han estat molt pitjors. El matalàs tenia les molles ‘a flor de pell’, feia molta calor i en obrir les finestres les 2 nits per que ens ofegavem, allò s’ ha convertit en 2 batalles campals defensant-nos dels molts mosquits. Tot això ha quedat en en un no gaire agradable record i a la tenda hem dormit molt, molt millor.

. La carretera continua molt ben urbanitzada, igual que des de que vàrem sortir de Duixanbe i avui la seguim fins una gran rotonda. A l’ esquerra un tram recte ens porta fins la sorprenentment gran Tursunzoda on sembla que entrem per la part residencial. Només fem que caminar pel mig d’ edificis de vivendes no molt alts, però grans pels estàndards que hem vist al llarg d’ aquestes setmanes. Un noi molt amable ens acompanya fins a correus i un hotel, les nostres primeres destinacions. Malauradament no podem fer servir cap d’ ells, i estan a tocar. El primer per que està tancat. El segon per que no és un hotel per nosaltres i a més ens diuen que no hi ha cap més allotjament a tot el poble (després esbrinarem que menteixen), el que ens porta a l’ opció òbvia i preferida per mi, acampar.

. Mentre Jenn s’està barallant per enviar per correu postal a les famílies amb les que vàrem estar, la impressió d’ algunes fotos que hem fet al Pamir, jo espero a una parada de bus. Arriba un altre uniformat. Sense cap mena de males maneres em demana el passaport que li ensenyo sense deixar ni que el toqui. Sembla tot correcte i em demana que pugi al cotxe per anar no se on. Li dic que som 2, que s’ esperi a que Jenn acabi i que anirem a peu on ell sembla dir, però no pugem al cotxe. No sembla haver molt problema. Arriba un altre home, sense uniforme, i truquen per telèfon. Quan finalment Jenn arriba on som, es sorprèn veient-me tant ‘escortat’. Un tercer home, sense uniforme tampoc, ens torna a demanar els passaports i el primer uniformat ho ratifica. Ambdós els ensenyem i, com amb el primer, quan aquest nou home fa el gest d’ agafar-lo, li retiro deixant-li clar que es mira, però no es toca. Comproven les dates del visat, el paper-robatori ovir i marxen deixant-nos en pau. Semblen estar tranquils deixant clar que hem de deixar Tadjikistan en 2 dies i així entenc que ens ho transmeten. Ens resten 2 dies i adéu Tadjikistan. Que no pateixin, que no ens quedem.

. Ens tornem a penjar les motxilles i cerquem alguna cosa per menjar. No hi ha manera. Preguntem a uns senyors i un jove amb un anglès prou bo s’ ofereix a traduir i ajudar-nos. Quan li preguntem per menjar i allotjament ens fa pujar al bonic cotxe del seu cosí i ens atansa a un lloc on, primer trobem una bona habitació i un cop instal·lats, anem a menjar quelcom cuinat. Aquest noi i el ‘xofer’ del seu cosí han aparegut al moment oportú. De nou hem trobat la gentilesa i bondat en aquestes persones que ens han permès tenir una estança a Tursunzoda molt més agradable del que ens imaginavem unes poques hores abans. Molt agraïts ens acomiadem del nostre jove guia i anem a menjar una mica, esperant que l’ estómac deixi de donar pel sac ja d’ una vegada. L’ allotjament està molt a prop de l’ hotel que falsament ens deia que son els únics. De fet estem a la mateixa illa de cases.

. La resta del dia és tranquil. Ja hem fet la feina. L’ explicació del per què tot està tan tranquil i mort és per que avui és festiu. M’atanso al mercat i les 4 parades que resten ja van tancant. Potser demà farem alguna altra visita abans de deixar el poble.

. A l’ allotjament on hem acabat gràcies a l’ ajuda del nostre nou amic local i que mai haguéssim trobat, hi ha un grupet que ens sembla que son refugiats ucranians, esperant a que acabi una altra aberració anomenada guerra dins d’ Europa, la nostra Europa que tan presumeix de tantes coses i que últimament està decebent tantes i tantes persones. Una senyora pica a la porta de l’ habitació i ens regala 2 magdalenes, més tard un noi fa el mateix amb un parell de pastes i un glopet de cola fresca. El noi que ahir ens va ajudar a trobar l’ allotjament avui ajuda a Jenn a trobar un lloc on internet funcioni una mica. Només una mica. Quan acaben amb el sidral de la connexió a internet, el noi i els seus pares ens regalen 2 panets rodons i 2 gelats!

. Visitant el mercat de Tursunzoda, a un raconet perdut i gens transitat, veig un parell d’homes fent pa a la manera local, que és molt tradicional. Els demano permís per fer una foto. Ambdós estan molt seriosos. Em costa molt poder dibuixar un petit somriure inicial, però un cop ho aconsegueixo, tot és més fàcil. No només faig la foto, sinó que fem una mini ‘xerradeta’, i fins i tot em regalen 2 pans acabats de treure del forn, cruixents, bons, saborosos i que no puc començar encara per que cremen. Ha costat, però al final he tret a la superfície la seva bondat i sobretot, els seus somriures.

. Visito el mercat que de llarg, diria que és el més interessant del poble. Pels carrers avui també hi ha poca gent. No és festa avui. On son tots? Doncs deuen ser al mercat per que hi ha una gentada i un ambient molt interessant. A part de veure tot el que venen, el riu de persones amb els seus vestits, barrets (homes), mocadors (dones) … fa que la visita per aquest petit caos organitzat durant unes poques hores valgui molt la pena.

. Arriba el moment d’ atansar-se al màxim a la frontera per demà al matí mirar de començar el més aviat possible el penós procés de sortir de Tadjikistan i entrar a Uzbekistan. Sortint de Tursunzoda pregunto a un home, assenyalant recte la carretera que tenim al davant: Uzbekistan? Ens reponen, ‘O’ (sí en tadjik). Bé, estem en la bona direcció. Pel camí ens sorprèn un xic trobar-nos camps d’ arròs verds plens d’ aigua. Deixem Tadjikistan i ens fa l’ efecte que tornem al inici, a Tailàndia. Pel camí, sorprenentment i recordant ‘vells temps’ uns treballadors a una mena de magatzem de totxos ens ofereixen te i davant una casa, quan alguns dels seus habitants arriben mentre nosaltres caminem pel davant, ens ofereixen te i menjar. Llàstima que tinguem feina i no gaire temps, per que ens hagués agradat molt haver acceptat. Ens plau marxar amb aquestes 2 generoses ofertes sota el braç. Ens deixen un molt bon gust de boca.

. Esperem poder acampar quan ens resti 1 ó 2 quilòmetres per arribar al control fronterer de sortida de Tadjikistan, però quan crec que manquen uns 5 ó 6 quilòmetres, 2 homes diferents ens diuen que en només 1 quilòmetre hi ha un control policial (no sabem si de fronteres o el típic del ‘registration’ dels c……). Això ens fa canviar els plans. Aprofitant que estem a una paradeta on vénen síndries, els comprem una i ens la cruspim amb ells. Tenen un enorme camp ple de síndries i manualment dins de sacs les porten des del mig del camp (a la quinta forca) fins la carretera on som. Aquesta gent son molt maca. Mig xerrem amb ells i en veure que teòricament la policia està a només 1 quilòmetre, els preguntem si podem plantar la tenda al costat de la seva parada. I és clar que sí. Encara millor. Aquí tenen com una mena de contenidor / refugi amb unes eines i roba de camp i a fora una plataforma típica on mengen i/o descansen. Podem dormir a sobre. Genial! Passem unes poques hores amb ells veient com un reguitzell de clients van comprant a mida que van (anem) reposant la pila de síndries en venda. Diem ‘anem’ per que en varies ocasions vaig amb un sac fins a aquella quinta forca on recullen les síndries, carrego algunes de força pesades i els ajudo a portar-les fins la carretera. Esperem haver ajudat i contribuït una mica a sa dura feina. A les 20h s’ acaba la prohibició del ramadà, es posa el sol i com ells sopen aquí (pensàvem que marxarien a casa) acabem sopant amb ells potser el nostre plat tadjik preferit, ‘plov’ (arròs amb algunes verdures i pocs trocets de xai). Quina manera més maca i adient d’acomiadar-nos de Tadjikistan, coneixent aquesta gent tan maca, compartint unes boniques hores, ajudant i finalment acampant dins un concert de grills i granotes. Quina sort que seguim tenint!

. Demà s’acaba el nostre permís d’ estada a Tadjikistan i comença el d’Uzbekistan. Això és el que diuen els fastigosos visats de m…. que tant ens han costat. Això de que tinguin un dia específic d’ entrada i sortida ens ha donat molts mals de cap.

Demà toca creuar una altra frontera i això sempre és un esport de risc. Per molt ‘amigable i teòricament fàcil’ sigui la frontera, sempre poden sorgir problemes i de fet, en surten, com per exemple vàrem tenir entrant a Tailàndia o entrant a Kirgizistan. Però la de demà és especialment difícil pel que ens han comentat molts ciclistes i altres viatgers que ens hem trobat pel camí, doncs molts ciclistes vénen d’ Europa i van cap a l’ est, cap a Àsia, ruta contrària a la nostra que sortint d’Àsia anem xino-xano cap a Europa.

Per què és especialment difícil?

1. Bé, la part fàcil però que jo no les tinc totes, és sortir de Tadjikistan. Després de la fastigosa experiència amb els lladres corruptes de m…. de l’ovir a Duixanbe, no se què esperar quan sortim d’ aquí. No se si els uniformats dels segells s’ inventaran alguna excusa per robar-nos, extersionar-nos i/o amenaçar-nos o si seran bons professionals, ens posaran el segell de sortida sobre els nostres documents legals i ens deixaran seguir endavant.
2. Uzbekistan és un món a part. No sembla tan surrealista com el seu veí Turkmenistan, que allò ja és gairebé impossible, però per Uzbekistan ens han explicat unes quantes històries que ens tenen preocupats. Això no vol dir que ens hagin de passar a nosaltres, però som ferms candidats.

2.1. Les males històries que hem sentit de primera ma de gent que li ha passat directament, parlen d’entrar i/o sortir d’ Uzbekistan patint un escorcoll minuciós per part dels uniformats de la frontera. Per escorcoll minuciós aquí parlem de mirar tot, tot i tot. Totes les bosses, bossetes, racons, butxaques, parts i peces de les bicicletes, tots els fitxers i fotos en qualsevol soport (remenar tot l’ ordinador, càmera de fotos, telèfon mòbil, llàpissos de memòria, targetes de fotos…), remenar i mirar tota la roba, especialment la roba interior femenina, en alguns casos fer un escorcoll a la persona nua, sense cap peça de roba, fer tot l’ escorcoll a fons i un cop finalitzat, tornar a començar, per un cop acabat el segon, tornar a començar i fer-lo fins a 3 vegades, mirar medicament a medicament i si algun d’ ells porta alguna de les moltes substàncies prohibides al país/estat llavors et poden imposar grans multes o empresonament (jo he llançat el 90% de les pastilles de la meva farmaciola per si de cas), …

Tot aquest despropòsit, a part de frenar a moltes persones fent que canviïn de destinació i vagin a visitar una altra part del món (cosa que després d’ això trobo el més lògic i normal), fa que cada pas fronterer, sigui d’ entrada o sortida, acabi sent una brutal violació del dret a l’ intimitat, una brutal i gairebé inacceptable agressió personal, una fastigosa intrusió a la teva vida i una agònica experiència de 2 ó 3 hores.

2.2. Les bones històries que afortunadament també hem sentit de primera ma de gent que li ha passat directament, parlen d’entrar i/o sortir d’ Uzbekistan i només ser escorcollat una mica l’ equipatge per sobre sense posar cap problema.

Esperem i desitgem que tant l’ entrada com la sortida siguin amigables i sense un escorcoll que intrusiva i irracionalment atempti de manera tan greu contra la nostra intimitat i que al final, depenent de com ens hagin tractat, no ens ‘obliguin’ a recomanar a tothom que NO vagin a Uzbekistan. Esperem i desitgem de tot cor tenir una experiència normal, bona i poder encoratjar a tothom per que visiti aquesta part de món.

. Hem dormit molt bé dins la tenda, sobre la plataforma i amb vistes al camp. Un equip d’ ocells ens ha despertat amb els seus cants, abans que el despertador ens faci la punyeta com cada dia.

. De camí a la frontera un flequer ens crida i surt corrents amb 2 panets cremant que acaba de treure del seu forn. Un regalet deliciós i molt agraït de bon matí.

. Boníssima sortida de Tadjikistan i molt bona entrada a Uzbekistan! Quina sorpresa més gran!

1. Sortida de Tadjikistan: Arribem a una caseta on un militar, mig estirat a una cadira amb una postura i cares en perfecta concordancia amb el vestit militar que porta, ens mira els passaports. Avui és l’ últim dia en que podem estar legalment a Tadjikistan. Ho mira i ens fa només una pregunta que ja temíem, -’on està el paper de immigració?’. Responem la veritat -’En entrar a Tadjikistan per Murghab no ens varen donar cap.’ A diferència de si arribes en avió on sí que omples un paper verd i l’ has de guardar fins la sortida. Sembla que la resposta satisfà al uniformat i seguim cap a un altra caseta on registren a ma la nostra informació. Aquests son molt amables. Fins i tot bebem aigua fresca boníssima que tenen allà. Ara ja només resta una última finestra on un altre militar uniformat ens segella la sortida sobre el visat i com sembla que ho ha de fer una segona vegada, atén la meva petició de fer-ho a una pàgina del passaport que ja està força plena. Ja estem fora de Tadjikistan. Amb un gran somriure i actitud molt amigable per part nostra, hem sortit fenomenalment.
2. Entrada a Uzbekistan: Arriba la part més temuda. A una finestra ens trobem un senyor molt amable que a part de donar-nos la benvinguda a Uzbekistan, ens agafa els passaports, registra la nostra informació i ens segella sobre el mateix visat. Seguim endavant i entrem a una sala on un altre uniformat ens dona la benvinguda. És molt amable, gairebé massa. Xerrem una mica i ens explica com emplenar 2 papers, un en anglès i l’ altre en rus on declarem tot el que portem, especialment objectes electrònics i la quantitat exacta en divises fortes com l ‘euro, dòlar … Emplenats els papers passem a una altra sala on un altre uniformat, també força amable i rieller, repassa els escrits, passa les 2 motxilles per un escaner i seguint amb l’ amabilitat i les conyes em demana obrir tot. Ara arriba el moment en que penso o temo que comenci a remenar-ho tot minuciosament, que em miri el telèfon, que trobi els llàpissos de memòria i la tarja que he amagat amb totes les fotos del viatge fins ara … Començo a obrir bosses i bossetes, ell ho mira per sobre i en jo comprovar que ell no fica gairebé el nas, miro d’ entretenir-lo més temps a llocs de la motxilla on no tinc res a amagar, retardant i evitant aquells llocs on tinc coses amagades. No triguem gaire en donar per acabat l’ escorcoll. En a mi i el que porto a sobre, ni m’ha mirat, com tampoc no em demana pas el telèfon per veure (tafanejar) les fotos que porto… res. El següent punt d’ interès rau en que vol veure els bitllets d’€ i de US$ que he declarat. Li mostro els US$ però en arribar als € el primer home simpàtic que ens explicava els formularis li diu que som de fiar i amb les comprovacions fetes fins ara ja entrem a Uzbekistan. Ha estat molt, molt suau i molt, molt millor del que ens temíem. Benvinguts a Uzbekistan!!!!

. Entrem a Uzbekistan i tenim grans camps molt ben conrreats a ambdós costats de la carretera que és ben ample i amb l’ asfalt força sencer. Per un costat blat ja collit, tot groc, i a l’ altre costat, grans plantacions de cotó amb plantes verdes que van creixent. Els vorals de la carretera son de terra, excel·lents per caminar. La pega principal és que no hi ha gairebé gens d’ ombra per amagar-se de la calor i el sol de justícia que piquen fort.

. Al poc de caminar ens trobem uns nens que estan treballant un dels moltíssims canals per l’ aigua. Aquest noi porta una samarreta amb la senyera que malgrat acabar d’ entrar a peu a Uzbekistan, em fa sentir una mica com a casa.

. Quan portem un troç, m’aturo a fer una foto d’ un camp de pomeres que està molt professionalment treballat. Com els que tenim per Lleida. El pagès em veu, em ve a saludar, ‘xerrem’ una mica i ens regala unes quantes pomes. Al llarg del dia rebem fins a 5 invitacions per prendre te! Caram quina sorpresa! Acceptem una d’ elles que acaba convertint-se en un te, pa, pomes, iogurt amargant i quan marxavem, ens porten una sopeta amb pasta i patates. Acaba convertint-se en un preciós encontre amb unes fabuloses persones i a més sortim amb més pomes a les motxilles, que ja pesen no una sinó dues tones!

A una altra aturada un home insisteix en que seiem al seu local i la seva esposa ens serveix una mena de iogurt amargant fresc amb tomàquets i altres vegetals.

. Les persones que ens anem creuant son súper amables. Gairebé tothom, les dones també, saluden (portant-se la ma al pit i abaixant un xic el cap, salutació que m’ encanta), somriuen, tornen les nostres ‘selam aleikum’, … Quina entrada a Uzbekistan, de moment!

. Arribem a un edifici que és un escola de medicina. Anem a reomplir aigua que després filtrarem i un noi molt amable, després de desfer-se en elogis per Barcelona, ens regala un refresc de préssec fresc a una ampolla de litre per obrir.

. La carretera arriba a un gran riu i abans de creuar el pont hi ha un gran control militar. Un uniformat ens dona la benvinguda a Uzbekistan. Molt amablement ens demana els passaports, pren nota i ens els torna.

. Al final de dia, abans de que es faci fosc, arribem al poble de Topalang ja cercant lloc per amagar-se i mirar de plantar la tenda. Un home ens saluda, creua la carretera i ens ofereix anar a dormir a casa seva. Estem sorpresos, força al·lucinats i refiant-nos d’ ell i la seva paraula, igual que ell es refia de nosaltres anem a casa seva juntament amb sa muller i un encant de filla que deu tenir 4 anys. Ens ofereixen un molt bon sopar, una excel·lent companyia afegint molts més familiars i veïns a la ‘festa’ i deixant-nos una habitació per nosaltres sols. Son tot generositat i ens omplen d’ atenció. Quina gran sort haver trobat aquest senyor o millor dit, que ell ens hagi trobat, convidat a casa seva, hagi confiat en nosaltres i nosaltres en ell.

. La nit a casa de la família ha estat molt còmode amb 2 petits peròs, feia molta calor i amb el tema del diari/web no he pogut començar a escriure tot el que ens ha passat avui fins força tard, he acabat a mitjanit adormint-me sobre el telèfon i al final només he pogut dormir 5 hores.

. Seguim caminant per la carretera amb un molt bon voral i amb enormes camps de cotó als costats. Les plantes, verdes i joves, no son gaire altes i estan constantment regades i/o molt humides, doncs tenen canals amb aigua per tot arreu. Fan servir molta aigua per aquest conreu.

. Sabem que nosaltres som estranys, estrangers i que destaquem per arreu a aquests països malgrat intentem caminar discretament. Això ho comentem per que saludem a tort i dret però hi ha un munt de gent que no només ens saluda sinó que ens afusellen a preguntes (sempre les mateixes), alguns ens aturen per fer-nos fotos o fer-se-les amb nosaltres. Si ens aturem a descansar es forma una petita congregació o manifestació de veïns que fins i tot criden a d’ altres per que s’atansin a veure aquestes 2 estranyes criatures… Ens afalaga tanta atenció, curiositat i interès en nosaltres però no podem atendre a tothom, ens sap greu només saludar, somriure i seguir caminant per que no ens podem permetre el luxe de perdre tanta valuosa energia, especialment si tenim bastants quilòmetres per fer cada dia i ara sí que ja estem en temperatures molt, molt altes que ens obligaran a canviar l’ estratègia i rutina de ’treball’.

. Ens aturem discretament a un raconet a l’ ombra per descansar. Un veí ens veu i va sortint gent d’ arreu. Un home ens ofereix te que el seu fill ens porta al carrer en una gerra com de confitura. Al final 2 senyores ens regalen 2 panets que amb prou feines podem encabir a les motxilles.

. Arribem a Denov, trobem un bon allotjament amb una persona molt professional i atenta amb la que a més canviem diners. Abans però anem a fer un tomb per aquesta petita ciutat amb força gent i molta vida al voltant del mercat que és gran i molt interessant, com gairebé tots els mercats. Els productes, la gent, la indesitjable i mala gent (alguns canvistes de divises)… Per completar una mica la visita de la ciutat ens atansem a l’ estació de tren. Tot el que no sigui al voltant del mercat està tan tranquil com mort. L’ estació no és una excepció. No corre però es mou un tren de mercaderies. Mentre passegem traient el nas per tot arreu, ens trobem una colla de treballadors de l’ estació i acabem prenent un te al despatx, amb aire condicionat del cap de l’ estació.

. Tornant al canvi de divisa, el de l’ hotel ens ofereix un bon canvi després de que nosaltres hem comprovat la competència que està dins el mercat, on tenim una mala experiència i recomanen anar amb molta cura. El canvi oficial dels Som d’ Uzbekistan (diferents als Som de Kirgizistan), és aproximadament ni més ni menys que la meitat del que ofereixen al carrer, per tant canviem uns quants dòlars dels Estats Units d’ Amèrica (Euros no son gaire o gens benvinguts) i acabem sent milionaris. Però a la petita molèstia de tenir un canvi tan alt com 1 US$ = 6.150 uzbek Som, s’afegeix la gran molèstia de que els bitllets més grans son de 1.000 i 5.000 uzbek Som, pel que per 1 milió de Som et donen ni més ni menys que 1.000 bitllets de 1.000 Som! Això és una bestiesa, ocupa molt d’ espai i pesa una barbaritat. Per què no fan bitllets de 10.000, 20.000, 50.000 ó 100.000 Som? És un altre dels misteris d’ aquest indret.

. Per acabar, sense dramatitzar el més mínim i tenint sempre present que tant Jenn com jo estem molt bé i perfectament de salut, ens assabentem d’ una informació que no per ja sospitada o gairebé coneguda, ens deixa de preocupar, afectar i emprenyar molt. El pitjor de tot és que encara tenim per dies i no sabem com solucionar-ho:

.. Jenn porta a sobre 20 kg, que a hores d’ ara representa un 33% del seu pes vestida.

.. Jo porto a sobre, amb menjar i aigua degut a les altes temperatures i a la possible manca de freqüents poblacions al llarg del camí on trobar menjar, 21 kg (4 kg la motxilla petita i 17 kg la motxilla gran), que a hores d’ ara representa un 44% del meu pes vestit. Això és una bestiesa inacceptable.

Repetim que estem bé, saludables i sans. Aquesta informació no és ni per preocupar a ningú, ni per ‘presumir’ de com de malament estem gestionant el pes que carreguem aquests dies. I el que encara ens resta per endavant!