Els autobusos a Bangladesh

Aquesta entrada no és precisament un homenatge als autobusos a Bangladesh, per que realment son un malson, però com en veiem tants, son tan, tan molestos com rellevants a la vida quotidiana local i a més son tan ‘fotogènics’, hem cregut oportú publicar aquesta entrada.

Partim de l’esgarrifosa, increïble i insostenible xifra d’uns 160 milions d’habitants que es mouen bastant. Afortunadament Bangladesh te una xarxa ferroviària força decent, emprada diàriament per milers de persones. El tren cobreix certes ciutats i territoris, però ni molt menys, la cobertura és tan gran com les carreteres i camins. Això provoca que milers i/o milions de persones es moguin diàriament en tuktuks, furgonetes, vehicles privats (proporcionalment molts pocs) i sobretot autobusos.

No tinc ni idea de si existeix cap control o regulació sobre les companyies de transport de viatgers, però veient la quantitat, la qualitat i com funcionen, apostaria que això és ‘campi qui pugui’.

Hi ha milers d’autobusos, tant per dins les ciutats com per les carreteres. Alguns, molt pocs, tenen una mínima qualitat, però la majoria estan malament, molt malament o extremadament de pena.
Viatjant hem vist forces vegades els nostres autobusos d’occident circulant per països econòmicament més pobres. Els nostres autobusos gaudeixen d’una segona vida. Jo per exemple recordo haver vist un antic autobús de Barcelona rodant pels carrers d’un país americà. Era el 66! L’autobús que jo agafava ja fa molts anys a l’avinguda Sarrià per anar a escola a Vallvidrera. Era el mateix, doncs mantenia la mateixa pintura i fins i tot el n°66 seguia allà!
Doncs aquí Bangladesh sembla que arriben els autobusos no se si com a segona vida després d’occident, o fins i tot com a tercera vida després d’alguna altra destinació intermitja.

Aquí tenim alguns exemples d’autobusos que avui estan rodant pels carrers i carreteres de Bangladesh

Després de parlar de les màquines, voldríem fer un apunt de com condueixen aquestes cafeteres. Cada autobús te un conductor que com a mínim és un temerari i en no pocs casos, m’atreviria a qualificar-los de criminals. El que els hem vist fer, a Europa els costaria la garjola. No seria exagerat i així ens evitaríem futurs accidents on molta gent pot sortir molt mal parada. A part del que juga amb la vida dels altres, normalment també hi ha un altre home que va cridant, pescant, fent entrar passatgers i cobrant el passatge i, opcionalment pot haver un altre que ajuda al segon. Menys vegades també porten algú que va al sostre per pujar i baixar equipatge (com per exemple, grans sacs o una taula i màquina de cosir, com vàrem veure l’altre dia). Per tant, sempre 2 homes, potser 3 ó 4.

Sembla haver estacions d’autobusos una mica més centralitzades als pobles, però moltes companyies tenen les seves oficines escampades pels carrers i allà davant carreguen i descarreguen passatgers.
La ‘festa’ comença quan es posen en marxa. Jo diria que és una petita minoria els que carreguen passatgers a un punt i els descarreguen a la destinació. La immensa majoria va circulant, tocant el sorollós i insuportable clàxon cada 2 segons, mirant de pescar passatgers i més passatgers a qualsevol punt de la seva ruta. Van com bojos, avançant a tot drap, clavant frens i donant cops de volant quan volen, tallant i tancant a d’altres vehicles només per atansar-se als costats de les carreteres a veure si poden pescar a algú més. Sovint es posen en paral.lel en doble o fins i tot triple fila cridant a les persones per que pugin, cridant-se entre ells per que no poden passar o han quedat bloquejats, foten cops de puny sobre les desastroses xapes per que no es quedin aturats, marxin i desbloquegin la carretera… Això és la selva. Això és la guerra.

Soc de l’opinió que els autobusos com a mitjà de transport públic de persones son absolutament necessaris a tot arreu, i més especialment a indrets com Bangladesh amb una brutal població que no te els mitjans econòmics com per tenir els seus propis vehicles (menys mal que no tothom va amb el seu propi vehicle). Però si aquí Bangladesh els autobusos fossin ben portats, ben organitzats, en silenci i amb respecte i educació, seria un sector econòmic tan necessari com respectable. Ara son unes bandes agressives, caòtiques i amb molt poc respecte per la dignitat humana que sovint (no sempre) porten persones com si fossin animals.

Per acabar ens agradaria donar un toc d’humor a aquesta xacra dels autobusos. Uns quants d’aquests autobusos, malgrat el seu estat de conservació totalment deteriorat, encara llueixen aquests frases: