Aquesta parella de germanets també eren terapèutics per mi. Quin plaer jugar amb ells!

Evzoni – Konopiste (Macedònia)

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Han estat els nostres primers quilòmetres i dies per Macedònia, on hem pogut compartir una estada com a voluntaris a un centre de rehabilitació de toxicòmans.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Evzoni (Grècia), Bogorodica (Macedònia), Gevgelija, Negorci, Prdejci, Miletkovo, Miravci, Davidovo, Udovo, Gradec, Demir Kapija, Besvica, Barovo, Krnjevo, Dolna Bosava, Konopiste

. Ens aixequem encara a Evzoni plovent. El cel, com ahir la tarda, està completament gris blanquinós. Tot és un paquet de núvols i aigua on no es diferencia res. Quina porqueria de temps!

Esmorzem i esperem més d’una hora per veure si la pluja ens dóna una petita treva. Estem a només 3 quilòmetres de la frontera entre Grècia i Macedònia.

. Finalment la pluja afluixa. Ja era hora! Ens carreguem tot i trobant accessos paral·lels a l’autopista podem arribar a la frontera.

Un detall molt trist el veiem al llarg de l’últim tram de camí, dins a Grècia, abans de la frontera. És una vía principalment per camions els quals tenen unes terminals de pas fronterer separades de la resta de vehicles. Ara caminem totalment sols, però suposem que aquí es deuen formar cues de camions esperant. El que és molt trist i fastigós és veure l’enorme quantitat de deixalles a ambdós costats de la vía. Ampolles, papers, plàstics, llaunes, restes de menjar, caixes de cigarrets, … porqueria, brutícia i molta merda (amb perdó de la paraula) que és un fidel reflex de la gent que fa això, qui són senzillament una gran merda (sense perdó). Són uns veritables porcs. Als animals que llencen brutícia així jo els fotria … deixem-ho córrer.

També volem esmentar que al llarg del nostre camí per Grècia hem trobat moltes papereres i molts contenidors de brossa. Ens congratulem de fer públic que malgrat la ‘normal’ brutícia de les nostres societats, el tros de Grècia que hem vist ens ha sorprès agradablement per la seva netedat o si més no, per la relativament poca brutícia que hem vist pels carrers o vorals de les vies per on hem caminat.

. Arribem a la cua de vehicles que volen deixar Grècia enrere i com si fóssim un altre cotxe, esperem el nostre torn. Mostrem els passaports a la caseta del uniformat de torn qui els escaneja i retorna sense badar boca. Deixem Grècia.

. Arribem a la cua de vehicles que volen entrar a Macedònia i com si fóssim un altre cotxe, esperem el nostre torn. Mostrem els passaports a la caseta del uniformat de torn qui els escaneja i retorna amb alguna pregunta com quant de temps pensem quedar-nos i algun altre comentari sense rellevància. Més endavant ens trobem un altre uniformat que curiosament ens pregunta, -’On aneu?’. Ens quedem mirant-lo bastant perplexos i a punt d’esclatar a riure, però responem, -’A Macedònia?’. Sembla que la resposta en entonació de pregunta és suficient per deixar-nos passar. Seguim i llavors sí que riem a gust, mentre ens preguntem, ‘acabem de creuar la frontera, on vol que anem?’.

. Ens costa un xic trobar el punt just per abandonar l’autopista i agafar una vía caminable que ens permeti avançar cap a la primera població.

El cel està molt, molt negre però encara aguanta sense ruixar-nos. Nosaltres mirem de caminar el més ràpid que podem, velocitat que no és gens ràpida.

. Només entrar a Macedònia ens trobem amb una altra sorpresa. Està ple de casinos! No coneixem les lleis de Grècia ni de Macedònia, però és molt significatiu que a tocar de la frontera hi hagi tants casinos força grans.

. Observant a un veí que ens avança sobre la seva bicicleta podem trobar un forat a la reixa de separació i seguretat de l’autopista. Per aquest forat podem accedir a l’autopista, creuar-la i arribar a un pont que ens dóna accés a Gevgelija, el primer poble i l’objectiu d’avui.

. Ara toca trobar allotjament. Caminem pel centre cercant tres indrets que ja teníem estudiats. Només en trobem un, però durant la recerca se’ns atansa un senyor que ens ofereix allotjament. Fa temps vàrem visitar Croàcia i aquest tipus d’oferiments de la gent mirant de vendre una habitació de casa seva als visitants era molt típic. Avui interpretem que es tracta del mateix. No li acceptem el primer preu i marxem. Al poc torna amb un descompte del 25%. Això ja ens encaixa millor i el seguim per, de moment, veure l’habitació. Resulta que aquest senyor de 50 llargs és un ‘tout’ o persona que pesca clients al carrer i fa d’intermediari a canvi d’una comissió que acabem pagant nosaltres, és clar. Per què diem això? Per que no ens porta a casa seva, sinó que arribem a un hotel.

A l’hotel mirem l’habitació, ens quedem amb la informació i marxem. Per cert, aquí ja ens anem reafirmant sobre les primeres sensacions que hem tingut en entrar a Macedònia. Encara és massa aviat, però ens sembla haver entrat en un altre estat post soviètic. Per què diem això? Per que la senyora que ens mostra l’habitació de l’hotel és tan seriosa i desagradable! Potser ha estat una coincidència. Veurem els propers dies…

. Anem al tercer allotjament que teníem estudiat. Aquest sí que el trobem. Truquem i ens obre una senyora. La conversa que tenim amb ella, per una cosa tan extraordinàriament complicada com pagar-li una habitació per un parell de nits, és rocambolesca. Escriure o descriure el que vivim amb aquesta soca de dona, també igual de desagradable que la primera, seria molt llarg. Ens reconfirma que, com la primera dona de l’hotel, això és un pèssim servei i atenció al client. O encara pitjor, al potencial client, doncs encara no hem pagat res. Pot ser que per vendre una habitació aquesta gent faci aquestes cares, doni aquestes respostes i funcioni així? Quina vergonya! Ambdues són tan desagradables que ens recorda molt les dolentes experiències i pèssims tractes rebuts als estats post soviètics com Kirguizistan, Uzbekistan o Geòrgia.

. Finalment acabem agafant una habitació al segon lloc per una nit i demà canviarem d’allotjament.

. Un cop amb una habitació, toca fer deures. Què? Jenn escriure molt. Jo també bastant, però no tant. Fer la bugada. Enviar informació a les nostres famílies. Respondre correus. Gestió de fotos. Etc, etc Tot això ara sí, còmodament des de dins una habitació mentre fora segueix plovent.

Pas fronterer de Bogorodica
Pas fronterer de Bogorodica
Benvinguts a Macedònia
Benvinguts a Macedònia
Informació límits de velocitat
Informació límits de velocitat

 

. Segon dia de descans. Dia per seguir treballant, escrivint, descansant el cos que no la ment, i també dia per fer les tedioses feines administratives com canviar diners o mirar d’aconseguir una targeta SIM pel telèfon, per connectar-se a internet.

. Comencem el dia passant unes quantes hores escrivint fins que arriba l’hora de deixar l’habitació i mudar-se a una altra. Un cop instal·lats Jenn marxa. Al cap d’una estona torna amb uns quants Denars de Macedònia (moneda local que avui cotitza a 1 € = 61,35 Denars) i també arriba amb una tarja SIM pel telèfon.

. Més tard sóc jo el que va a fer un tomb turístic per aquest poble. Efectivament la realitat confirma l’expectativa de que Gevgelija no té gairebé res interessant, però sempre hi ha alguna cosa per compartir.

Malgrat sigui un tema no gaire agradable com és la mort, volem publicar algunes imatges amb tots els nostres respectes per les persones difuntes i ses famílies. Ho publiquem com a document gràfic que trobem interessant. Publiquem uns anuncis de defuncions enganxats a un plafó informatiu del centre de Gevgelija i algunes de les tombes del cementiri. Malgrat ser un tema delicat, el volem tractar amb el màxim respecte. Trobem que reflexa part de la vida local. També ens recorda molt a imatges vistes a la població de Poka, Geòrgia i que ja vàrem publicar en aquesta entrada

Anuncis de defuncions a un plafó informatiu del centre de Gevgelija
Anuncis de defuncions a un plafó informatiu del centre de Gevgelija
Amb tots els nostres respectes per la persona difunta i sa família, publiquem aquesta foto com a document gràfic que trobem interessant
Amb tots els nostres respectes per la persona difunta i sa família, publiquem aquesta foto com a document gràfic que trobem interessant
Amb tots els nostres respectes per les persones difuntes i ses famílies, publiquem aquesta foto com a document gràfic que trobem interessant
Amb tots els nostres respectes per les persones difuntes i ses famílies, publiquem aquesta foto com a document gràfic que trobem interessant

 

. Després de dos dies de descans per fi podem reprendre la ruta, per fi podem seguir caminant.

Comencem un nou estat amb nous costums, cultura, llengua, alfabet, persones… veurem com ens va per Macedònia i com ens tracta la seva gent.

. Tenim la sorpresa de que Macedònia té una hora de diferència amb Grècia i amb nosaltres. Hem d’endarrerir el rellotge una hora.

. A un poblet veig unes senyores amb contenidors de llet al costat d’un tractor amb un pagès. Els demano permís per fer una foto i no volen. Fins aquí, ho trobo raonable. Però les seves cares, la manera de dir que no i el pagès fent-me gests com per que segueixi el meu camí i que marxi… em deixen un mal gust de boca.

. Al poc de sortir de Gevgelija un cotxe d’uniformats ens atura i miraculosament ens demana els passaports amb educació. Diuen sisplau! Així, sí que els ensenyo sense cap problema. Miren els documents, fan trucades… tot correcte. Ens els tornen. En marxar fins i tot un d’ells es disculpa per les molèsties. Caram, quina sorpresa.

. Al cap d’uns cent metres ens arriba pel darrera un potent i car tot terreny amb matrícula de la república Txeca. Surten tres uniformats semi militars. Un d’ells, com un animal ens demana els passaports. Quan jo li dic que els demani amb educació afegint un sisplau, es fa el suec i diu que no entén anglès. El tros de carn aquest també mira els documents, fa trucades, apunta la informació… al menys amb aquest jo no deixo anar el passaport i el tinc sempre agafat, malgrat ell l’estira un xic.

. Seguim avançant per una vía molt solitària, més o menys en paral·lel a l’autopista. Aquest camí és de terra i només passen tractors o quatre veïns. Els camps estan conreats en un 50%. Hi ha terreny sense treballar i els conreus que més sovintegen són les síndries, el raïm amb parres molt altes, un xic de blat de moro i alguna cosa més. Les visites de les muntanyes a dreta i esquerra són boniques. Les parets vestides d’arbres ens recorden que estem caminant per una gran vall.

. Després de passar alguns pobles veient poca gent amb cares llargues, serioses i no gaire agradables, arribem al poble de Miravci trobant-nos quatre homes paletes que treballen a una casa. Un d’ells, rieller i amable en ofereix i regala una cervesa de mig litre. Després, quan passen un parell de tractors carregats de síndries, en regala una. Malgrat li agraïm molt el detall, li diem que no la podem carregar. És inútil. L’agafem i amb molta feina i dolor, la portem endavant fins que ens aturem per cruspir-nos mitja síndria cadascun. Aquest senyor ens ha alegrat el dia i donat esperances de trobar gent amable i riellera.

. Veiem uns quants homes passant amb tractors molt antics, però també uns pocs amb carro i cavall o ruc. A un home que arriba en carro tirat per un cavall i amb dues enormes vaques al darrera, li demano fer-lo una foto. Ell accepta. Abans de fer-li es cargola el bigoti per sortir més afavorit. Aquest gest em fa molta gràcia. En ensenyar-li la foto es posa molt content i ens regala dos caramels. Quina dolçor d’home!

. Després de menjar-nos la síndria ens trobem un cotxe amb matrícula de Zagreb, Croàcia. Jo pensava que eren turistes però resulten ser dos uniformats més que ens estan esperant. Un d’ells ens demana els passaports, per variar. És bastant soca, però aconsegueixo que finalment digui sisplau. Miren, remiren, no fan trucades i finalment Jenn acaba practicant el seu croata amb un d’ells.

. Seguim caminant ja lluny de l’autopista per una vía molt local i poc transitada. Aquesta segueix el riu Vardar que baixa de les muntanyes, en direcció cap a on anem.

. Després d’aquests primers dies a Macedònia amb aquesta gent de moment tan… diguem que freda, per no dir encara desagradable i amb tres controls amb uniformats en un dia, no són precisament un bon començament. Fins i tot Jenn ha suggerit en més d’una ocasió fer mitja volta, tornar a Grècia i seguir per Grècia fins arribar a Albània. La veritat és que la idea és temptadora, però no ens deixem vèncer. Amb determinació i perseverança seguirem el nostre camí, la nostra ruta. Veurem què ens deparen els propers dies. Esperem que la cosa millori i que la gent sigui mínimament maca.

. Per cert, notícia! Avui no ha plogut! Ara bé, ha fet molt de vent i els núvols passaven literalment ‘volant’, és clar. Anaven de bòlid, com els arbres i nosaltres a vegades anant de costat.

Veí amb carro
Veí amb carro
Una síndria de regal
Una síndria de regal
Riu Vardar que arriba des de la vall, cap a on anem nosaltres
Riu Vardar que arriba des de la vall, cap a on anem nosaltres

 

. Comencem el dia amb un error meu d’interpretació del mapa. Això ens fa caminar un tros que després hem de recular. Aquest fet fa que m’emprenyi força amb mi mateix. Per tal de no recular tanta distància, trobo una drecera que implica una ‘mini escalada’ per un pendent ple de vegetació, matolls, esbersers i roques soltes que ens fa gastar moltes calories només començar el dia.

. Un cop ja ben col·locats a la vía que seguirem en paral·lel al cabalós riu Vardar, encarem cap a les muntanyes. Encara no toca pujar, doncs tota la distància d’avui la fem en pla.

. Les visites són certament boniques. La vall, a mida que va fent-se estreta, va perdent els camps conreats. De tant en tant tornen a aparèixer quan el riu fa algun revol que permet un tros de terra fèrtil.

. Gaudim molt, molt de les vistes. El riu baixa ràpid, ben marró, suposem que per l’arrossegament de fang i nutrients. Les muntanyes estan a petar d’arbres. Totes ben verdes que contrasten amb el blau del cel. Avui al matí segueix fent força vent. Després es calma i el cel segueix ben blau.

. Pel camí veig un cotxe d’uniformats. Després de l’experiència d’ahir amb tres controls de passaports, avui vull canviar un xic l’estratègia. Com no tinc ganes de que aquests uniformats de m…. em posin de mala lluna i tampoc vull haver d’ensenyar-los educació, miro d’avançar-me. Abans d’arribar a la seva alçada ja trec el passaport i quan arribo, amb un to mig rialler, mig cínic, ensenyant el document els pregunto: -’Passport?’. Ells mig riuen. Primer em pregunten d’on sóc. Després on vaig. Miren el passaport i cap problema. A Jenn no  l’emprenyen, doncs els dic que anem junts.

Almenys aquests no ens han preguntat si hem entrat a Macedònia legal o il·legalment. Ahir ens ho vàrem preguntar un parell de vegades i nosaltres encara riem. Portem passaports europeus, pel que no tenim cap necessitat d’entrar il·legalment. Fins i tot a la frontera no ens varen voler posar cap segell d’entrada. Per d’altra banda, si haguéssim entrat il·legalment, creuen aquests uniformats que els ho diríem?

. Més endavant un altre cotxe oficial em passa pel davant sense tenir temps d’aturar-se. Sí que ho fa amb Jenn, que va més endarrere. Li pregunten unes quantes coses, se la creuen i no cal que els ensenyi el passaport.

. En més de 20 quilòmetres no hi ha res. Cap poble, gairebé cap casa. Només la nostra vía, el riu, les muntanyes i un restaurant on trobem un parell de persones agradables! Igual que trobem un altre a una benzinera de Demir Kapija que també ens cau força bé. Avui tenim contacte amb tres homes i tots tres han estat agradables. Anem recuperant punts positius pel capítol ‘persones locals de Macedònia’. Ens alegrem molt de trobar gent agradable i riellera, doncs quan veiem cares llargues, serioses, desagradables o actituds molt fredes, a mi m’afecta bastant.

. El cabalós riu Vardar ha de passar una gorja amb unes grans roques a ambdós costats a l’alçada de Demir Kapija. A un dels revolts veiem uns quants homes pescant al riu.

Riu Vardar avall
Riu Vardar avall
Riu Vardar amunt
Riu Vardar amunt
Gorja
Gorja

 

. Al poble de Demir Kapija ens toca decidir per quina opció continuem la nostra ruta cap a l’oest, concretament cap a Bitola. Com ens va dir un home ahir, tenim l’opció més ‘civilitzada’ i assequible que és seguir cap al nord i nord-oest per vies transitades i habitades, o tenim l’opció més salvatge i aventurera, que és anar cap al sud-oest, cap a les muntanyes on durant quilòmetres no trobarem ningú, ni res més que natura.

Hem passat moltes hores de recerca amb diversos mapes i informacions. La ruta de les muntanyes té molts alicients que la converteixen en un repte més atractiu. Els punts que a priori poden semblar negatius són, una previsible duresa de la ruta, la manca de pobles, de menjar, de gent, l’existència d’animals com ossos o llops, el poc accés a la ‘civilització’ en cas d’accidents o problemes de salut… però hi ha un tema afegit que sí que m’amoïna molt. Què és? És el fet de que la connexió entre dos pobles a la part més llunyana, concretament la connexió entre Mrezicko i Vitoliste, a la nostra recerca mostra en dos mapes que sí estan connectats, però dos altres mapes no tenen cap connexió. Si després de dos o tres dies arribem a Mrezicko i no podem continuar, serà un complet i devastador desastre per nosaltres.

Malgrat la incertesa i el risc de prendre l’opció més ‘aventurera’, tenim clar que preferim un contacte total amb la natura, gens de tràfic, suar de valent per també gaudir d’unes vistes espectaculars (esperem) … anem cap a les muntanyes.

. Al matí, abans de deixar Demir Kapija trobem una ben conservada estació de tren i un centre del poble ben urbanitzat. Unes quantes cases que no estan malament, tenen els seus jardins i formen el poble.

. A poca distància de deixar Demir Kapija la vía passa a ser de terra i pedres.

Ens trobem unes quantes vinyes i alguns altres camps conreats, però l’espai no és gaire gran doncs la vall es va fent més petita i les muntanyes van arribant.

. Avui ni vent, ni pluja. El cel ben blau i un sol torrador que a partir de les 10h ens fa la vía molt més dura. Però el més important és que no plou!

. Deixo el camí per anar a veure una vinya. Aquí em trobo amb un pagès que la treballa amb un tractor i amb el que ens saludem amb un gran somriure.

. Bastant amarats arribem amb la llengua fora al poble de Besvica. Són quatre cases escampades, unes quantes més abandonades, vestigis del imperi otomà en forma de les restes d’un minaret i un imponent enorme arbre de més de 500 anys. Preciós!

. Al poble tornem a trobar el pagès del tractor a la vinya. Ens tornem a saludar i ell fa que el seu nét ens porti una ampolla d’aigua fresca! Després arriba la seva muller amb un plat que conté uns fregits i dos trossos de formatge. En comptes de fruir del menjar al costat de l’impressionant arbre, anem a casa seva on ens conviden a menjar i beure. Fregits, formatge, amanida, cervesa, aigua i cafè és el festival que gaudim, però sobretot apreciem una molt enriquidora experiència al costat d’aquesta família. Ens expliquen unes quantes coses sobre la vida en general o que, per exemple, ara a l’estiu aquí al poble viuen unes 10 persones. Una fabulosa estona que acaba amb fotos, abraçades i petons.

. Seguim caminant. Les primeres hores de la tarda són molt assolellades i caloroses. No hi ha res, ni ningú. Estem voltats de muntanyes, no molt altes, atapeïdes de vegetació. El camí, pedragós, és la típica vía de muntanya que fa corves i més corves regalant-nos unes boniques vistes. Hi ha un tram de camí en molt bon estat que a més és recte i pla, al final del qual veiem unes impressionants muntanyes cap a les quals anem. Esperem que la vía no s’emparri tan amunt.

. A més alçada tornem a trobar més vinyes. L’indret on estan és ben maco. La bonica imatge em porta nostàlgicament a casa, al meu estimat Penedès, no tant per aquest entorn tan muntanyós, evidentment, però per trepitjar vinya.

. Arribem al poblat de Barovo que trobem desert. Algunes cases escampades, la majoria abandonades. A una de les abandonades trobem bona aigua. Com hem arribat tocadets, seiem al terra d’un revolt a descansar, gaudir de l’ombra i de pas, cosir forats a la meva armilla i als pantalons de Jenn i meus. Jenn es canvia de pantalons per cosir un llarg trau que ha aparegut als seus pantalons de ruta. Jo cuso durant estona l’armilla i els meus pantalons mentre segueixo assentat al terra a una cruïlla i en calçotets.

. Quan tornem a estar vestits arriba una furgoneta. Xerrem amb el conductor. Aquest home viu a Negotino però un cop per setmana o dues setmanes ve aquí, a la casa on va néixer. Avui tenim la fortuna de ser al lloc i moment ideals, doncs ens convida a fer un cafè.

Pleguem tot l’equip i anem cap allà. La caseta és molt modesta, cosa que evidentment no ens importa gens. L’important és aquest senyor de 61 anys. Mentre s’està fent el cafè obrim una ampolla de cervesa. Comença la conversa a fons. Ell parla en macedoni, Jenn exprem el seu croata que va millorant dia a dia i jo em trenco les banyes i trituro el cervell per seguir la conversa a mida que aprenc quatre paraules a garrotades. Entre les paraules, els gests i un tros de cartró on escrivim xifres, crec que al llarg de les hores ens comuniquem prou bé i aprenem moltes coses. Algunes dades són que ell és pensionista i cobra uns 200 €/mes. La seva esposa també, però ella 300 €/mes. Amb la pensió conjunta i els ingressos d’ell que té una vinya, ja van fent. Ens comenta que tracta la vinya amb un producte químic que costa 50 € per mig quilo el qual el barreja amb 350 litres d’aigua per escampar per la vinya. A part de moltes xifres, també parlem de història, de l’imperi otomà, la 1a i 2a guerres mundials, el període socialista amb Iugoslàvia, la situació actual… … ell és una màquina de xerrar. És una piconadora.

Sí, diem que estem hores per que després de fer el cafè i una estona de conversa li comentem que hauríem d’anar passant per mirar de fer 6 quilòmetres més abans d’acabar el dia. Llavors ell suggereix que a la casa té una habitació amb 2 llits que podem fer servir i quedar-nos a dormir. Caram quina sorpresa!

Amb Jenn comptem quilòmetres fets, pendents, hores estimades, recorregut… fins que finalment acceptem amb molt de gust. Un cop decidit que ens quedem a dormir, ell segueix parlant. Quan es fa fosc entrem a la casa, aguantem una estoneta més el discurs en macedoni… i morts de cansament anem al llit. Llavors jo haig de començar a fer el diari malgrat em caic de son. Puc avançar una mica però caic adormit molt sovint i quan rellegeixo el que he escrit, no té gaire sentit… Avui no acampem!

 

Estació de tren de Demir Kapija
Estació de tren de Demir Kapija
A Besvica admirem aquest arbre de 500 anys i trobem vestigis del imperi otomà en forma de les restes d'un minaret
A Besvica admirem aquest arbre de 500 anys i trobem vestigis del imperi otomà en forma de les restes d’un minaret
Un bonic camí cap a les muntanyes que des de lluny ja ens impressionen doncs anem cap allà
Un bonic camí cap a les muntanyes que des de lluny ja ens impressionen doncs anem cap allà
Vinyes d’alt les muntanyes
Vinyes d’alt les muntanyes

 

. Com ahir el sol i la forta calor van fer el camí pedregós encara més dur de pelar, malgrat vàrem anar a dormir una mica tard, avui tornem als ‘horaris d’estiu’ com fèiem al sud-est asiàtic. Amunt a les 430h i a la ruta a les 5h. Ens acomiadem del nostre amable amfitrió xerraire i seguim caminant per terra, pedres, pujades, baixades i uns quants tolls d’aigua i fang que sovint ens compliquen poc, o molt el pas. Les moltes i fortes tempestes que nosaltres patíem diàriament a Grècia, aquí també deixaven anar molta aigua i uns quants dies després encara patim les conseqüències.

. El paisatge segueix sent ben bonic amb boscs per arreu, turons, muntanyes, gorges, riu i també bastantes vinyes de muntanya, que alimenten dos importants cellers de la zona.

. A partir de Krnjevo caminem gairebé enganxats al riu Bosava. El seu xiuxiueig causat per l’aigua que alegrement baixa de les muntanyes ens encanta, reconforta i si ens concentrem molt i ens ho creiem, també ens pot arribar a abaixar un xic les altes temperatures.

. Arribem al poblet de Dolna Bosava amb algunes boniques cases i gairebé ningú més. No és fins al final del poble, és a dir, molts pocs metres, que no trobem un paleta que està fent un mur amb ciment i pedres. No són totxos sinó pedres com pilotes de handbol. La paret li està quedant molt bé. Ens saludem i amb un sorprenent i justet anglès ens convida a un cafè que amb molt de gust compartim. El seu anglès ens permet comunicar-nos prou bé. És molt maco.

. Seguim per una meravella de camí que va enganxat al riu Bosava. Hi ha trams que són senzillament perfectes per caminar. De postal. També ens trobem dos homes que estan recollint la mel dels ruscs. Hem vist bastants ruscs al llarg de la ruta aquests últims dies.

. Ens acostem perillosament a les hores centrals del dia quan el sol i la calor ens fan molt de mal. Les ombres que uns bonics arbres ens van regalant fan que poguem avançar fins al poble de Konopiste.

. Arribem a Konopiste i la sorpresa torna a saltar. Estem força tocats i només tenim ulls per una mica d’ombra on aparcar les pesades motxilles i descansar. Al poc d’entrar al poble veiem dos edificis d’apartaments de dues plantes amb un preciós jardí ben cuidat que, tot verd, té un petit llac i una part tapada sota la qual una meravellosa ombra, com si fós aigua d’un oasi, ens crida per què anem a seure. Però això és propietat privada. Bé, entrem amb cura, modèstia i educació per preguntar si podem seure. Dins ens trobem unes persones que amb un bon anglès es sorprenen de veure’ns i ens reben amb els braços oberts. Els demanem permís per seure. Ells encantats. Uns criden a d’altres i aviat estem amb els responsables d’aquest indret. És un mini resort per turistes com jo pensava inicialment? No. És un centre de rehabilitació de toxicòmans.

Les persones que ens reben són un encant. Aviat ens sentim molt, molt còmodes. Gairebé tots parlen anglès. Xerrem una llarga estona mentre generosament ens porten cafè, te, pa i trossos de pollastre. Ens informen que ara són 13 pacients, 4 persones treballadores i 6 voluntaris. Després de la llarga introducció i coneixement inicial, a petició nostre doncs volem conèixer millor el que fan, ens mostren un vídeo. Més tard ens ofereixen una dutxa que agraïm moltíssim.

Un cop fet tot això, arriba l’inevitable. Aquest indret, de manera molt similar al camp de refugiats que vàrem viure i trobar a Serres, Grècia, és un altre indret ideal per oferir la nostra ajuda com a voluntaris. Jenn i jo ho parlem un xic, però no calen gaires paraules. Ambdós ho tenim molt clar. Així que parlant de nou amb els responsables els oferim quedar-nos amb ells un parell de dies, si volen. També els encoratgem a que ens preguntin el que considerin oportú, doncs som dos estranys que no coneixen de res i aquí cuiden persones. Això és un negoci, privat i tracten temes molt sensibles. Ells efectivament ens pregunten més coses sobre nosaltres, el nostre viatge, vida a Catalunya… Finalment accepten el nostre oferiment encantats.

Què bé poder quedar-nos com a voluntaris per ajudar! Ens fa molta il·lusió.

. La resta del dia el passem xerrant amb uns, els altres… La majoria dels pacients tenen entre 20 i 30 anys i 3 d’ells es ‘confessen’ amb nosaltres explicant-nos com han acabat aquí i pel que han passat, especialment al principi, per deixar enrere la brutal dependència que els seus cossos i cervells tenien. Els seus relats ens posaven els pèls de punta.

. Al vespre, després de sopar, ‘conquereixo’ una part de la cuina, faig fora la cuinera i rento els plats. Això sempre és molt fàcil de fer i sempre és agraït per tothom, començant per la cuinera i acabant amb totes les persones que porten els plats bruts trobant-se aquest nou voluntari.

Quan després d’uns dies encara patim les conseqüències de les moltes tempestes
Quan després d’uns dies encara patim les conseqüències de les moltes tempestes
Casa a Krnjevo
Casa a Krnjevo
Trobem bastants ruscs al llarg del camí
Trobem bastants ruscs al llarg del camí

 

. Durant aquests dos propers dies en que estarem ajudant a aquest centre de desintoxicació, miraré de descriure els fets i activitats de manera discreta i preservant la intimitat de les persones i instal·lacions. És quelcom evident i bàsic. Això és un centre de salut i un negoci privat, on a més hi estan persones que han estat intoxicades o enganxades a drogues i que ara, amb un esforç jo diria que sobrehumà, estan sortint del immens forat negre que les addiccions a les drogues representa.

. Primer dia d’ajuda voluntària oficial.

Jenn aviat està al costat de la cuinera ajudant-la en el que li demana. Toca tallar verdures, pelar aliments… Passades unes hores Jenn inverteix la major part del seu dia i esforç en ajudar a una altra noia netejant un soterrani que està bastant fastigós. D’allà treuen molta porqueria i també ampolles d’aigua que entre tres, tranportem a l’altre edifici on està la sauna.

A mi m’assignen a jardineria. La tasca que em té ocupat durant moltes hores, durant tot el dia és tallar les herbes altes als voltants del llac que tenen. El jardí és molt gran i les parts més planes ja les han fet amb una màquina tallagespa de 4 rodes, però ara resta una gran zona irregular, en pendent, amb pedres grans i a tocar de l’aigua que en algunes zones és una petita jungla. Haig d’agafar una màquina tallagespa de les d’un pal amb una hèlix al final i afaitar una bona part del jardí. Em passo hores durant les quals aprenc una mica a fer servir aquestes màquines (és la primera vegada que faig servir una), aprenc a reomplir benzina o a reposar el cable de l’hèlix que és el que talla les herbes, però també el que es trenca més al picar amb troncs gruixuts o pedres.

A part d’aquestes dues tasques principals per ambdós, Jenn i jo també coincidim una estona netejant el brut soterrani, jo puc rentar uns pocs plats després de dinar, sí que rento tots després de sopar i finalment, després de sopar, encara m’apunto a una activitat final.

Quan surto de rentar els plats del sopar em trobo uns sis pacients amb grans bosses de plàstic plenes d’ampolles de plàstic reciclades. Jo els ajudo agafant una. On anem? Doncs a seguir el procés de reciclatge. Resulta que aquest centre té un acord amb una empresa embotelladora. La fàbrica regala al centre ampolles d’aigua, refrescs i tes que tenen algun defecte d’etiquetatge o que han estat tapades sense estar plenes del tot. A canvi aquests valents fan de tant en tant, com ara avui, separació i empaquetat de diferents tipus de plàstic.

A pocs metres del centre de desintoxicació, encara dins el petit poble, hi ha un magatzem amb grans contenidors de cartró i bosses plenes d’ampolles de plàstic de diferents colors. La tasca que fem fins que ja es fa fosc és agrupar ampolles per colors, assegurar-se de que no contenen líquids, treure’l si és el cas, destapar les tancades per no deixar aire dins, premsar centenars d’ampolles i empaquetar-les per colors. És una feina manual que ens te ben liats durant una bona estona. Però per mi, que sóc un gairebé ‘fanàtic’ del reciclatge doncs hi crec molt, és una tasca molt important. Evitar que aquests milers d’ampolles acabin intoxicant la natura i de pas, reutilitzar els plàstics de nou, és fantàstic.

. Jenn i jo acabem el dia fets pols. Amb prou feines puc escriure una part del diari. Estem força cansats però interna i modestament molt satisfets.

Bolets
Bolets
Vinyes emparrades
Vinyes emparrades
Un bitxo molt gran
Un bitxo molt gran

 

. Aquest segon dia d’ajuda també ha estat un regal pels nostres cors, esperits i cervells.

Jenn ha continuat buscant-se feina i s’ha engrescat en netejar a fons el frigorífic, microones, el menjador… molta feina. Mentrestant jo he estat assignat a acabar la feina d’ahir quan vaig ‘afaitar’ bastant les herbes del voltant del llac. Avui, després de l’afaitat toca el pentinat. Quin pentinat? El que faig amb un rasclet recollint les herbes tallades, carregant-les damunt una carreta i abocant-les a una zona determinada de la propietat. Així que amb força dolors de braços i esquena de la feina feta ahir, avui torno a plegar-me durant unes hores molt assolellades per escombrar les herbes tallades. Avui acabo també amb butllofes, però per variar, no són als peus, sinó a les palmes de les mans.

A part d’aquestes dues tasques que ens tenen ocupats durant una bona estona, Jenn i jo també coincidim a la cuina on ajudem a la cuinera a preparar el sopar.

. Aquí a l’hivern, arriben a -15°C. No veuen el terra en 3 mesos, doncs pot estar cobert amb 80-100 cm de neu!

. Aquests dies he après algunes coses sobre les drogues que no tenia ni idea. Per exemple:

.. Durant el període inicial de desintoxicació els pacients són tancats a una habitació sense cap mena de substàncies per apaivagar la manca de droga. Sembla que els que estan enganxats a la cocaïna ho passen molt malament pel gran desig que tenen. És un tema de cap. En canvi, els de l’heroïna a més, tenen uns fortíssims dolors a tot el cos. Sembla que els problemes, dolors i angoixa són de cap i de cos.

.. Un noi que ha deixat la cocaïna ens comenta que va estar com una setmana tancat amb un desig mental fortíssim.

.. Un altre noi que durant 15 anys s’ha fotut de tot i que últimament estava amb heroïna, es va passar tres setmanes tancat. No recordo quants, però molts dies seguits sense dormir i els dolors que tenia a tot el cos eren tan forts que ell mateix saltava i es deixava caure al terra de cop, o rodolava pel terra per xocar de paret a paret per fer-se mal i sentir un mal diferent al que el seu cos li estava torturant per la manca d’heroïna.

.. Sembla que tres grams de cocaïna costen uns 250 €. Un pacient es prenia un gram cada dos o tres dies. Un altre, tres grams cada dia.

.. Normalment les drogues van acompanyades de l’alcohol i apostes. Ens explicaven que si un gram de cocaïna et col·loca durant tres o quatre hores, acostumava a barrejar-ho amb alcohol i encabat sembla que perdia més diners fent apostes que amb el que li costava la droga.

.. Sembla que l’accessibilitat per comprar droga és escandalosament fàcil. Això en a mi em fa plantejar unes preguntes: . Realment hi ha un interès real en combatre aquesta brutal i devastadora epidèmia? Qui la fàbrica, qui la distribueix, qui la compra, qui diu que la combat… segur que tothom fa el que diu? Hi ha tants interessos i tants diners pel mig que … per que com està ara, i sense tenir gairebé ni idea de com realment està, aquí tothom suca molts diners. Si hi ha aquest nivell de demanda, els fabricants guanyen diners, els distribuïdors guanyen molts diners, els que diuen combatre el tema guanyen molts diners amb recursos i pressupostos públics enormes, els que recullen les víctimes i tracten de salvar-les guanyen molts diners… el negoci és tan, tan, tan gran que veure les víctimes d’aprop em trenca el cor per un costat i em fa plantejar aquestes qüestions. Només per reflexionar…

. El programa de desintoxicació i rehabilitació que utilitzen a aquest centre està format per 4 fases que tot pacient ha de passar. Les fases són les següents, si ho he entès correctament: 1 Withdrawal. 2 Detox. 3 Objectives. 4 Life skills. 1 Withdrawal: Tancament a una habitació durant els dies que calgui sense cap substància substitutòria per passar el ‘mono’. 2 Detox: Desintoxicació. Sessions d’exercici físic i moltíssimes hores de sauna per netejar el cos de qualsevol resta de toxines que poguessin romandre dins l’organisme. 3 Objectives: Començar a reeducar el cervell plantejant objectius a assolir que poden semblar increïblement obvis per les persones sanes, però que pels pacients deuen ser complicats. 4 Life skills: Conceptes per reconstruir la seva vida fora del món de les drogues. Aprendre a viure en societat de manera constructiva. Eines per sortir d’aquest centre, d’aquesta peixera, viure i no recaure mai més.

El tractament acostuma a durar de cinc a set mesos, depenent de la persona.

. Avui al vespre no rento tots els plats del sopar (només el meu), doncs amb Jenn ens passem molta estona acomiadant-nos d’aquesta gent tan maca. Tant el personal empleat, els voluntaris i també la gran majoria dels pacients han estat molt, molt carinyosos.

Ens anem acomiadant de gairebé tots. És molt emocionant. Abraçades, petons, intercanvi de correus, aplaudiments i xiulets dels nois per la super woman (Jenn) que gairebé la fan plorar… A mi, un noi de 21 anys m’abraça i hem diu que durant aquests dies, el que hem parlat i el que jo he fet per ell l’han impressionat, l’han marcat i ens està molt agraït. Gairebé acabo plorant davant seu.

. Pet part nostra, ens hem quedat també emocionalment tocats. Reconeixem que sí que aquestes persones la van esgarriar i de la pitjor manera, amb drogues. Sí que per les drogues em temo que hauran fet moltes coses dolentes, entre d’altres, desgraciar les seves famílies i amics. Sí que van entrar dins el forat negre de les drogues ells solets. Però ara estan sortint també sols amb uns patiments i esforços sobrehumans. Per l’esforç que han fet, fan i acabaran fent, els pacients tenen tot el nostre recolzament i admiració per aconseguir haver arribat fins on son ara. Igualment volem fer públic el nostre recolzament i admiració per

l’equip humà i professional que amb professionalitat i vocació tracta i sana aquestes víctimes de les drogues.

. Una de les coses que són més difícils per mi en aquesta aventura que fem caminant des de Tailàndia fins a Catalunya és acomiadar-se de tanta gent tan, tan maca, especial i bona que tenim la immensa sort de trobar o conèixer per camí. És emocionalment dolorós. De veritat. Més d’un cop se’ns entel·len els ulls o directament plorem de pena, doncs hem conegut i coneixem persones extraordinàries que gairebé segur no tornarem a veure mai més.

Una casa a Konopiste
Una casa a Konopiste
Jenn ajudant a la cuina
Jenn ajudant a la cuina
Aquesta parella de germanets també eren terapèutics per mi. Quin plaer jugar amb ells!
Aquesta parella de germanets també eren terapèutics, per mi. Quin plaer jugar amb ells!
Lluís afaitant el jardí
Lluís afaitant el jardí

 

 

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>