Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les poblacions del títol.
Deixem Geòrgia i resseguint la costa del mar Negre, ens endinsem a la llarga ruta a través del nord de Turquia. Ens resten molts quilòmetres fins arribar a Europa, però seguim atansant-nos, tot xino-xano.
Arriba la tardor a marxes forçades. Podem gaudir de 4 meravellosos dies de sol que assaborim al màxim, però el mal temps, les pluges i tempestes constants ens hipotequen i condicionen severament la nostra ruta. El pitjor de tot és que aquest panorama, lluny de millorar, te pinta de que anirà a pitjor quan afegim les cada cop més llargues nits i les baixades de temperatures.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Gonio, Kvariati, Sarpi (Geòrgia), Sarp (Turquia), Kemalpasa, Esenkiyi, Hopa, Sugören, Çamliköy, Arhavi, Güngören, Kiyicik, Güzelyali, Sümer, Findikli, Yeniköy köyü, Yeniyol köyü, Senyur köyü, Çirakli, Bayan, Ardesen, Zeytinlik, Hamidiye, Kirazlik, Pazar, Yesilköy, Kalecik, Melyat, Balikçi, Merdivenli, Kemerköy, Çayeli, Sögütlü, Balikçilar, Yenikale, Gündogdu, Taslik, Kurtulus, Rize, Çiftekavak, Alipasa, Derepazari, Yaniktas, Sandiktas köyü, Sarayköy, Yaliköy, Iyidere, Eskipazar, Kyyicik, Of, Sogukpinar, Çamburnu, Tersane, Yeniay, Çavuslu, Sürmene, Zeytinli, Arakli, Yesilyali, Buyuksehir, Konakönü, Kalecik, Arsin, Gölcük, Yomra, Kasüstü, Yalincak, Çimenli, Pelitli, Konaklar, Trabzon
. Finalment podem continuar la nostra ruta! Per què escrivim això? Doncs per que hem estat atrapats a la costa del mar Negre de Geòrgia durant uns quants dies en que ha estat plovent, plovent i plovent.
Ja vàrem arribar aquí fa dies xops, freds i bastant tronats per que la pluja ens va enganxar de ple al tram final de la ruta. Estàvem contents d’haver arribat a la costa, al final de Geòrgia, tocant amb la frontera turca, però aquesta joia s’ha anat convertint en nerviosisme i certa desesperació quan dia rere dia ens hem vist atrapats per núvols grisos, negres, vent i cortines d’aigua. Estar aquí esperant que deixi de ploure em posa malalt. Em pujo per les parets!
Veient el costat positiu d’aquest ‘captiveri’, també podem dir que al menys hem estat a un bon lloc (bon hostal, bona habitació, …) i no tenim l’angoixant pressió d’un visat.
Els de l’hostal deuen estar encantats amb el mal temps i nosaltres. Un cop sembla que se’ls ha acabat la profitosa temporada alta d’estiu i quan el mal temps espanta qualsevol turista o visitant de costa, ara els arriben 2 sonats en plenes tempestes que com van a peu, es veuen obligats a quedar-se dia sí, dia també, atrapats pel mal temps. El mateix mal temps que els deu tancar la temporada i l’aixeta dels ingressos ara els va remullant la caixa amb els nostres Laris (moneda local de Geòrgia).
Així que avui finalment podem continuar la nostra ruta!
. Deixem Gonio amb unes grans ganes de fer els aproximadament 6 quilòmetres fins la frontera amb Turquia, esperant que el pas de la mateixa sigui suau, normal i sense problemes. Cada frontera és un misteri, però a mida que ens atansem a aquesta penosa, lamentable, buròcrata i terriblement decebedora Europa, aquesta Europa que no honora els valors sobre els quals s’omple la boca dient que son la seva base fundacional, aquesta Europa tan solidària amb la gent de fora i també amb els que som a dins i ens tracta com ho està fent, al menys en quant a passaports la cosa te pinta de ser més i més senzilla. Ja hem passat prous calvaris a través de moltes fronteres anteriors on els visats i els … … uniformats ens han fet gairebé vomitar i la vida bastant miserable.
. El tram entre Gonio i Sarpi el fem amb fresqueta però sense pluja. Sí! Avui no plou! La carretera és estreta d’un carril per sentit, enganxada entre penya-segats rocallosos plens d’arbres i la mar.
. A Sarpi, l’últim petit nucli urbà de Geòrgia, canvio els últims Laris per Lires turques. És sempre bo comparar els diferents canvistes i negociar. Per què? Per ‘principis’ i per que entre la primera oferta i la que aconsegueixo al final, després de comparar uns quants canvistes i negociar amb l’últim, trec un 15% més.
. Arribem a l’edifici de duanes de Geòrgia, ensenyem els passaports, segells de sortida al costat dels d’entrada i adéu Geòrgia. Igual de fàcil entrar que sortir.
. Arribem al sidral d’edifici en construcció de Turquia. Ara és un xic molest però serà molt gran. Aquí lliurem els passaports i, tal i com esperàvem, ens demanen el visat, que no tenim. Responem que esperàvem poder pagar-lo aquí. Ens quedem un xic angoixats per si no es pot fer aquí, tot i que ens estranyaria moltíssim. Efectivament l’amable uniformat es queda els nostres passaports i ens fa anar passadissos amunt i avall per comprar el visat. Un cop pagat en efectiu, ens donen una merdeta d’adhesiu que portem enganxada a un dit mentre desfem el camí recorregut abans. Tornem on tenen els passaports, enganxen els adhesius, posen segell i ja podem entrar i sortir de Turquia quan vulguem durant els propers 6 mesos, estant-nos dins un màxim de 90 dies.
. Toca canviar l’hora. Si a Geòrgia estàvem dues hores en davant respecte a Catalunya aquí hem d’endarrerir una hora doncs ja estem més a l’oest, més propers a casa i a Turquia tenim només una hora de diferència.
. Ja som a Turquia. La carretera aquí es troba amb les mateixes grans dificultats de tenir muntanyes i parets rocalloses que sovint cauen en picat al mar Negre. La diferència entre Turquia i Geòrgia és que sembla que la primera, on som ara, és econòmicament molt més potent. Això ho veiem, per exemple, amb la carretera que ara comencem i que seguim al llarg de bastants quilòmetres durant el dia d’avui. És una molt bona carretera amb 2 carrils per banda i un enorme voral a tocar del mar, una bona divisió i unes grans roques molt ben posades com a base i defensa del mar. Molt sovint els 2 carrils sentit Geòrgia estan dins a túnels, doncs les muntanyes no perdonen, ni donen opció a més.
. Pel camí ens avancen 2 ciclistes que en saber d’on som ens pregunten: – ‘Vosaltres sou els que aneu caminant des de Tailàndia fins a Catalunya?’ Van sentir de nosaltres a Zarzma, Geòrgia. Estem una molt agradable estona parlant amb ells. Son molt macos. Van fer 2 mesos a Nepal, 3 a Índia, varen volar de Delhi a Tbilissi i ara han estat voltant per Geòrgia i Armènia. Com a anècdota volem dir que si nosaltres estàvem esperant uns dies a l’hostal a que acabés de ploure, ells es varen passar 45 hores dins tenda esperant que deixés de ploure.
. El camí avui ens obsequia amb bon temps, sense pluja, un bonic mar, unes boniques i verdes muntanyes que de tant en tant deixen escapar salts d’aigua. Les poques platges que hi ha son de pedres com a Batumi.
. Arribem a Hopa, ciutat un xic gran. Seguim més endavant on demanem si podem dormir amb la tenda a algun lloc d’una mesquita. La resposta del seu responsable és tan desagradable com negativa. Acabem acampant davant del mar, a tocar d’una mena de contenidor – refugi tancat que te per sobre un plàstic. Estirem una mica aquest plàstic i al petit espai que aconseguim deixar sota, plantem la tenda. Tenim una llarga i gairebé freda nit, però no plou! De totes maneres la tenda, al matí, torna a acabar ben molla per l’humitat, rosada i condensació.
. La nit encaixonats sota el plàstic i enganxats a una paret de ferro ha estat llarga i fresca. Al matí fa fred. Estem a començaments d’octubre i ja fa rasca.
. Veiem una muntanya darrera el poble d’Arhavi que ja te el cim cobert de neu!
. Segueix el bon temps, sense pluja i amb un sol preciós que fa del paisatge una constant postal. Tornem a gaudir de salts d’aigua i plantacions de te. Tenim a tocar parets i parets de muntanyes rocalloses enganxades al mar.
. És una molt bona carretera amb un ample voral. No hi ha cap més pas. Turquia ha fet una enorme inversió en la construcció d’aquesta vía. Per la banda de muntanya tenim molts túnels i per la de mar, un munt de quilòmetres amb unes enormes roques perfectament posades al mar per fer de trenca onades i protegir la boníssima vía. Suposem que aquesta gran obra és per facilitar l’enorme quantitat de camions i exportacions amb les que Turquia inunda molts estats i mercats d’Àsia central. Com després de molts quilòmetres no veiem cap peatge però sí ens hem trobat una llarguíssima cua de camions aturats abans d’una mena de control (potser 2 quilòmetres de camions aturats), ens imaginem que aquests camions, aquest riu d’exportacions son els que paguen la boníssima carretera a través de impostos o taxes. Això és la meva teoria.
. Seguim avançant quilòmetre a quilòmetre i com avui fa un dia espectacular, amb sol, mirant enrere a l’horitzó veiem Batumi, Geòrgia.
. Ens hem trobat poquíssims motoristes aquests últims mesos. La majoria eren europeus en ruta per Àsia central. Avui un motorista local de Samsun, ciutat on pensem arribar tard o d’hora, arriba pel darrera i s’atura. Ens pregunta coses, mirem de mantenir una molt bàsica conversa i ens regala 2 barretes energètiques i una ampolleta d’aigua de mig litre per cadascú. Moltes gràcies! També ens dona informació molt pertorbadora. Diu que a Rize, cap a on anem, sempre plou. En 2 – 3 dies arriba més pluja. Entre Rize i Trabzon acostuma a ploure a dojo. Després fins Samsun, teòricament no, però ara a Samsun, cap a on ell va i hi viu, sembla que tenen pluja i també cau neu! Tot això és demolidor per nosaltres.
. Seguim avançant el que podem en una mena de cursa contra les tempestes que s’atansen. El clima ara i a partir d’ara serà bàsic.
. Arribem al poble de Findikli i com no veiem cap lloc per acampar, ens atansem al petit port on hi ha casetes petites d’estiu. Aquí uns quants veïns tenen aquestes mini-casetes a tocar de la mar, algunes d’elles amb un petit moll on accedir als petits vaixells. Ara hi ha molt poca gent que encara es resisteix a donar l’estiu per acabat. Preguntem a una filla i sa mare si podríem plantar la tenda a un dels petits molls que estan coberts. Elles ens diuen que cap problema. No hi ha ningú, estarem protegits de la possible (avui poc probable) pluja i del vent. Les veïnes ens donen el vist-i-plau, doncs som 4 gats i no destorbem a ningú. Per arrodonir la nostra bona sort, elles dues molt amablement ens conviden a sopar. És una cucada de lloc. Entre el lloc i les veïnes avui hem tingut la sort que ens va mancar ahir.
. Hem passat una molt bona nit, al petit port, protegits del temps que segueix sent bo de nit, espectacular durant el dia. És tan, tan important tenir bona climatologia!
. Seguim avançant bocabadats per la bellesa del mar Negre en dies assolellats com el d’avui. Si el clima és bo, tot és molt més agradable i maco. La vida és bella…
. A part de la mar, a tocar de la qual caminem durant hores, a esquerra tenim un munt de muntanyes que es van perdent a l’horitzó. Però és que al poble d’Ardesen ens trobem amb una cadena muntanyosa amb molts dels seus cims amb bastanta neu. Ens quedem tan sorpresos com bocabadats. Son una cadena que te la muntanya Kaçkar com a pic més destacat amb un cim de 3.937 metres.
. La carretera entre Ardesen i Pazar és una mena de llarg passeig marítim. Des de Pazar seguim gaudint de les precioses vistes del mar blau amb les muntanyes nevades.
. Al llarg del dia 2 cotxes s’aturen per oferir portar-nos.
. A Pazar ens aturem a fer un àpat quan un amable senyor practica el seu anglès rovellat amb nosaltres i ens convida a un te.
. Quan deixem Pazar, pel camí ens trobem 3 senyors que a un aparcament de la carretera estan fent un te, però també uns bons vodka barrejat amb cola. Ells ens conviden a cola.
. Se’ns acaben les hores de llum que aquí son des de poc després de les 6 hores del matí fins a quarts de 19h. Hem de trobar lloc. Deixem Pazar enrere i anem a buscar un tram de carretera antiga que voreja una muntanya. La carretera actual va recte amb 2 túnels, però esperem trobar-nos un raconet per la vella carretera. El que ens trobem és una gran sorpresa. Durant 3 anys estaran omplint de roques i terra aquesta part de la costa per construir, ni més ni menys que un aeroport sobre el que ara és mar. El tràfic de camions que transporten tot el que mosseguen a la muntanya per descarregar-ho dins el mar és important. El més fotut és que els possibles llocs per acampar desapareixen… així que entre unes muntanyes, a una petita vall trobem el poblet de Kalecik on veiem una mesquita. Després del desagradable responsable de la mesquita de l’altra dia que vàrem trobar-nos, soc força reticent a tornar a preguntar. Agafem un camí un xic llarg i apartat de la ruta per arribar-nos fins la mesquita. Allà trobem al responsable qui amable i riellerament no ens deixa plantar la tenda al porxo de la deserta mesquita sinó que ens diu de dormir dins l’edifici, a uns sofàs que hi ha a una habitació – despatx. Fantàstic! Tornem a estar de bona sort, com ahir.
. Una furgoneta ofereix portar-nos.
. Entrant a Çayeli ens conviden a un te.
. Seguim caminant a tocar de l’aigua durant hores. El blau del cel i de l’aigua és ben bonic. Juntament amb les inacabables muntanyes verdes i plenes d’arbres, ens fan oblidar una mica o mitiguen en part la gens agradable única vía per la qual podem caminar, com és l’autopista. Sí que està molt ben feta, sí que te un voral tan ample que és com si fos un tercer carril i sí que el tràfic no és molt intens, però segueix sent un pis d’asfalt compartint espai amb cotxes i camions.
. Accedim a platges de pedres solitàries i a vegades posem els nostres castigats peus en remull. A vegades senzillament gaudim intensament de la bellesa, pau, tranquil·litat i solitud de platges de pedres solitàries al final de la temporada d’estiu.
. Avui gaudim d’un altre regal de dia amb sol, cap núvol i temperatura excel·lent.
. Parlant amb els nostres amables veïns de Çayeli que ens conviden a te, demà sembla que el bon temps aguanta i a partir de demà passat, arriba pluja a dojo durant dies i baixada de temperatures 10 – 13 graus. Això son no males sinó fatals notícies. Ens obligarà a tornar a parar i amagar-nos de nou. Això ens obliga a repensar i canviar la nostra estratègia. No ens aturarem a Rize sinó que probablement, si arribem prou d’hora, el passarem aprofitant que demà en principi no plou, caminarem tot el que puguem i anirem a Trabzon per fer-la servir com a base.
. Arribem força d’hora a Rize. Encara que potser em faci pesat vull escriure que avui també fa sol ! És una notícia excel·lent. De veritat. Fins ara, quan hem parlat amb gent local, sempre ens han dit que aquest llarg troç de costa i especialment Rize estan gairebé constantment sota la pluja, un element fatídic per nosaltres. Per això, quan comencem el quart dia consecutiu amb sol jo m’oblido del mal d’esquena, d’espatlla i del pes que carreguem i em concentro en el cel blau que deixa lluir un bon sol. Així podem caminar. Així sí que podem avançar.
. Rize és la ciutat més gran que hem trepitjat des de l’entrada a Turquia fins a dia d’avui. La nostra intenció era aturar-nos aquí però amb les tempestes que s’atansen a partir de demà i havent arribat prou aviat avui a la ciutat, decidim aprofitar el bon temps per avançar un xic més. Cada quilòmetre compta.
. La carretera segueix tocant la mar i com ha passat amb la majoria dels nuclis urbans mitjans que hem creuat a Turquia (Hopa, Findikli, Çirakli, Ardesen o Çayeli), els pobles, els nombrosos alts edificis d’apartaments queden a la nostra esquerra, al sud de la carretera i un molt bon passeig marítim urbanitzat amb jardins, alguns restaurants, cafeteries, equipaments esportius queda a la dreta de la carretera tocant l’aigua i per on passem.
A Rize, on veiem encara més edificis d’habitatges d’unes 15 plantes, es nota que tenen un pressupost més alt. Hi ha més instal·lacions esportives, trobem persones fent exercici (caminant, corrents…) i trobem un llarg camí amb el terra com si fos una pista d’atletisme. És un terra molt més tou, molt agradable per caminar. Aquesta catifa vermella d’esport senta de meravella a les molt desgastades soles foradades de les meves agonitzants botes. Amb no molt tràfic, prou silenci, sol, preciós mar i plantes com jasmí, creuar la llarga badia o front marítim de Rize és molt agradable.
. Fa dies que esmentem la presència de plantacions de te per tot arreu. No veiem que siguin molt grans en extensió. Semblen molt més atomitzades en petites propietats particulars, però el te i les fàbriques de te son per tot arreu. Fins i tot el trobem com a gran motiu de decoració a façanes o parets d’edificis sencers.
. Aturats a una benzinera per anar al lavabo (i jo rentar-me el cap de pas), un empleat ens ofereix te, doncs tenen una gran tetera, gots i sucre crec que a disposició dels clients.
. Sortim de Rize veient horroritzats com els alts edificis d’habitatges segueixen multiplicant-se, destrossant la costa, destruint les parts més baixes de les muntanyes i fent una mena de passadís davant l’autopista i mar.
. Passat Rize arribem al poble de Derepazari on trobem uns contenidors de brossa recoberts de verd que els fan molt més agradables a la vista.
. Una relativament important però sobretot molt aproximada curiositat de Derepazari és que aquí arribem als nostres 10.000 quilòmetres caminats des de Bangkok. Repetim que és un càlcul molt, molt aproximat.
. Seguim un xic més gaudint d’un dia fabulós, un mar Negre preciós amb una aigua ben transparent. Fins i tot avui veiem alguns veïns dels poblets de Sarayköy i Yaliköy dins l’aigua.
. Continuem fins al poble de Iyidere on aturem la caminada per motius meteorològics. Sabem que s’atansen tempestes i volem estar a cobert quan arribin. Agafem un autobús fins a la següent ciutat gran que és Trabzon. Dins l’autobús tenim la sort de conèixer un noi que en arribar a Trabzon ens ajuda en 2 qüestions molt útils. La primera és que ens diu de no baixar de l’autobús a l’estació d’autobusos de Trabzon, sinó fer-ho a una parada molt més cèntrica on tindrem millor situació dins la gran ciutat així com més opcions d’allotjament. La segona és que ell baixa amb nosaltres i en turc ens ajuda a trobar allotjament a un hotel.
. Un cop instal·lats, gaudim d’una dutxa després d’uns quants dies sense poder-ho fer i sortim a fer un tomb pel que sembla el centre més antic de la ciutat. Moltes persones i alguns carrers peatonals molt comercials ens fan oblidar ràpidament la solitud i tranquil·litat de la nostra ruta o de les moltes petites poblacions que hem creuat recentment. Ara som a una ciutat.
. Dia atrapats a Trabzon. Efectivament el pronòstic del temps s’ha complert i després de 4 fabulosos, realment fabulosos dies de sol en que jo he assaborit molt cada hora sense pluja, avui plou. Plou i plou. No son els grans ruixats que ens varen atrapar al sud de Geòrgia, però caminar 12 hores al dia i acampar en la foscor 12 hores més, així, sota pluja constant, és un petit suïcidi. Al menys, de moment, no fa fred de dia i dins la ciutat tampoc pinta com que faci molt de vent.
Entrem ràpidament a la tardor. Aquí a la costa nord de Turquia les pluges son les grans dominants i a part de la fatídica pluja, el fred i les condicions meteorològiques adverses van i aniran a més.
Tenim molt present el fred que vàrem patir durant moltes setmanes el passat hivern, creuant el nord d’Índia.
. Ja que estem una altra vegada fastigosament aturats pel mal temps, aprofito per seguir promocionant Catalunya, la nostra rica cultura i l’espectacularitat del món casteller. Dins l’oficina de turisme de Trabzon els mostro un vídeo del 4 de 10 amb folre i manilles descarregat pels Castellers de Vilafranca .
Quin orgull i honor formar part d’aquesta gran Colla castellera des de fa dècades! I quina gran il·lusió poder aportar el meu granet de sorra per fer més conegut el nostre espectacular món casteller. M’encanta promocionar i compartir la nostra culturalment rica identitat.
. Portem 2 dies atrapats de nou pel mal temps i la pluja. Aquesta vegada estem a Trabzon. Però vàrem arribar aquí en transport públic, sobre rodes (!) i això no és a peu, per tant, hem de refer la distància entre Iyidere i Trabzon a peu.
. Després d’haver estudiat a fons els mapes cartogràfics per mirar de seguir la millor ruta possible, tot i que sovint només hi ha una ruta disponible, aquestes setmanes veiem que també hem d’incorporar a la nostra recerca els mapes meteorològics. El temps, concretament el mal temps i les pluges, ens estan afectant moltíssim i hem de prendre decisions, modificar-les, adaptar-les i tornar-les a actualitzar al mateix ritme frenètic en que ens arriben les maleïdes tempestes constants.
. Després de 2 dies de ploure sense gairebé descans, ahir a la nit estudiava la previsió del temps pel tram entre Iyidere i Trabzon. La informació no era gaire encoratjadora però tampoc tan dolenta, així que ha tocat arriscar-se i sortir a per totes.
. La distància a cobrir, carregats amb motxilles ens suposarien uns 2,5 dies. Sense motxilles potser 2 sense forçar molt, però amb aquestes tempestes que ens colpegen tan sovint i tenint molt en compte que Jenn es queda a Trabzon, decideixo intentar anar a per totes i rematar la feina d’una tacada. Aniré al meu aire i això representa una gran, grandíssima diferència.
També preferiria seguir la direcció est – oest que és el nostre rumb natural, és a dir, anar a Iyidere i tornar caminant fins a Trabzon, però les tempestes i probabilitat de pluges fan més recomanable sortir de Trabzon i caminar cap a Iyidere. Així doncs, avui toca una marató i mitja caminant.
. Surto a quarts de 5h de la nit de l’hotel. Trabzon encara dorm. Aviat arribo al port de Trabzon i una estona més tard, encara fosc, passo pel davant de l’aeroport. M’agrada veure els llums de la pista d’aterratge.
Ja de dia arribo a Yomra on em desperto de cop, copsant la voràgine constructora que estem veient i vivint des de que vàrem entrar a Turquia. Al llarg de molts quilòmetres i pobles hem vist, escrit i denunciat la gran quantitat d’edificis en construcció o ja acabats, que es multipliquen com a bolets. Sovint tenen unes alçades desproporcionades i creiem que innecessàries. Estan destrossant la costa. A Yomra em trobo amb un altre exemple. Concretament un grup de potser 8 edificis enormes en construcció a tocar de l’aigua. També puc trobar un petit grupet de casetes coloristes de pescadors resistint la brutal pressió constructora.
. Continuo menjant-me quilòmetres sense veure gairebé cap diferència entre un poble i el següent. El que potser els pot diferenciar un xic és si tenen el passeig marítim més o menys desenvolupat o ben urbanitzat, o si tenen més o menys grans edificis normalment d’apartaments que defineixin i destrossin el perfil de la població.
. Les muntanyes que fan de paret amb el sud i de frontó pels núvols sí que ens semblen més baixes que dies enrera quan érem més propers a Geòrgia. De totes maneres, amb més o menys alçades, el paquet de muntanyes que corren en paral.lel a la costa al llarg de moltíssims quilòmetres esdevenen una important paret pels núvols i també un gran pulmó verd i sistema ecològic que estem segurs alberguen gran quantitat d’espècies animals.
Ens encanta que la natura s’imposi fent molt difícil, car i econòmicament inviable la construcció a moltes zones. El que no ens agrada tant és que aquest perfil geogràfic i aquesta època de l’any ens portin tantes tempestes i aigua, quelcom fatídic per nosaltres.
. Puc avançar durant 37 quilòmetres fins a Sürmene sense pluja! Estic encantat. Però a mida que m’atanso a Sürmene veig com uns núvols ben negres que estan descarregant sobre el mar s’atansen a la costa. Ja miro de caminar ràpid, però aquesta pluja sí que m’enganxa de ple.
. Afortunadament la tempesta passa i amb una pluja molt més suau m’arrisco a seguir endavant. Si puc mantenir el ritme, que cada cop em costa més, potser arribo a Iyidere encara de dia.
. Pel camí em trobo amb dos indrets on es dediquen a la construcció de vaixells. Un està molt avançat. Trobo força interessant veure l’esquelet d’un altre.
. Una altra petita curiositat arriba quan creuo un poble amb un nom ben curiós. Of. Sí, el poble es diu Of.
. Finalment, sota un cel ben negre però sense pluja (molt important), arribo força tronat al mateix punt on fa 3 dies acabàvem la nostra caminada i agafàvem un autobús. Ja sóc a Iyidere i encara tinc com mitja hora de llum, tot i que com tot està tan núvol, els cotxes ja van amb els llums encesos.
He invertit 13 hores, una de les quals, aturat per menjar i esperant el pas de la tempesta. Al final, 12 hores i 63 quilòmetres més al sac.
. Torno cap a Trabzon amb un noi molt amable i simpàtic. És d’Ordu, ciutat també a la costa i que tenim al mig de la ruta. Em comenta que fa pocs anys va volar a Barcelona i en bicicleta va baixar fins al Marroc per on va estar voltant durant 3 mesos. Em fa sentir un xic trist quan em diu que a Catalunya molta gent no li va permetre acampar. No se exactament on, ni com anava, però suposo que com nosaltres, acampar a un raconet del pati o propietat d’algú creiem que no fa mal a ningú i a nosaltres ens salva la nit. Així que des d’aquí, amb tota la prudència i humilitat, demanaria que a Catalunya siguem un xic més hospitalaris i generosos a l’hora d’acollir o permetre que els viatgers puguin gaudir un xic del nostre aixopluc. Ja se que som més aviat seriosos i reservats, però ajudant a d’altres persones segur que coneixerem gent molt maca, molt interessant, molt gran i farem nous amics.
Nosaltres, per exemple, avui a la nit ja tenim una motivació extra per arribar a Ordu on si les coses van normalment bé, estarem allotjats amb aquest nou amic amb el que esperem aprendre noves coses i compartir un temps ben bonic. Veurem si podem retrobar-nos i conèixer aquest noi un xic més a fons.
. Després de la caminada d’ahir, per tal de donar un respir a les cames, els peus i recuperar un xic el dit gros més tendó del peu esquerre, avui restem a Trabzon un dia més, esperant que sigui l’últim.
Avui està molt tapat però durant el matí – migdia no plou, així que aprofito per mirar de visitar i treure alguna cosa d’aquesta ciutat. La visita a l’oficina de turisme de l’altre dia no fou gaire encoratjadora en quant a coses o atraccions a visitar dins la ciutat. De fet, va servir més per jo fer d’oficina de turisme promocionant els castells.
. Fent un passeig pel centre m’atanso a la muralla. Queda un bon tros d’empeus i una zona la tenen ben urbanitzada i ajardinada. En canvi, la zona més propera al mar sembla una zona de guerra amb maquinària pesada derruïnt moltes petites cases que bé estan abandonades, bé en molt mal estat de conservació. Estan obrint grans espais. Potser això acabarà sent una zona totalment recuperada i nova, però ara te un sabor tan antic com tronat.
. Carretejant per aquesta zona antiga també passo pel mercat. Típiques botigues, locals, comerços i bastantes senyores comprant. Sempre és interessant perdre’s per dins, veure i viure la vida local quotidiana.
