Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Deixem de caminar terra endins en paral.lel al mar Caspi per atansar-nos a la costa, fins la platja.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Gorgan, Dangelan, Kordkuy, Ebrahim Abad, Bandar_e_ Gaz, Nowkandeh, Galugah, Tirtash, Lemrask, Reyhan Abad, Valmazuo, Khalil Sahir, Kelak, Behshahr, Shahid Abad, Asiabsar, Rostamkola, Kolet, Komishan, Chaleh Pot, Neka, Asrem, Sourak, Anjilnesam, Badeleh, Esbokola, Sari, Mahfrugak, Efratakht, Tabarestan, Qaemshahr, Balalamok, Perchikola, Kelagar Mahalleh, Dehkola, Simorgh, Sangtab, Gushikola, Kiakola, Bahnemir, Kaleh, Taze Abad, Babolsar
. Deixem Gorgan i en direcció a Sari, a l’alçada de l’ universitat, no seguim la carretera principal sinó que trenquem a esquerra per agafar una de secundària que més o menys corre en paral·lel a la principal. Crec que farem un tros més, però volem provar a veure si menys tràfic ho compensa.
. El poc tràfic, o menor que a la carretera principal, és molt d’agrair però no hi ha cap arbre, cap ombra i el sol ens està deixant ben servits.
. Pel camí un home ens regala préssecs, una dona, enormes mores negres, els empleats d’una benzinera una ampolla d’aigua fresca.
. Mentre estic esperant a que arribi Jenn un motorista se m’atansa, sense badar boca em regala un petit pastís i suc de fruita fresc i marxa per fer el mateix amb Jenn. Al cap d’una estona ens torna a veure estirats al terra descansant. Queda molt sorprès. Li diem que hem gaudit del seu regal d’abans i ara ens dona un pa, que no hi ha manera de refusar.
. 3 cotxes ofereixen portar-nos.
. Un home ens regala 2 litres d’aigua fresca.
. Tornem a patir uniformats. Un cotxe amb 3 elements dins ens atura. Comencem amb les preguntes típiques en farsi i acaben demanant el passaport. Jo el mostro però en tot moment el mantinc agafat. Si bé aquests uniformats no crec que siguin tan dolents i corruptes com els de Tadjikistan i Uzbekistan, per si de cas, jo no deixo anar el document malgrat ells el volen tenir a les seves mans. Llegeixen la informació del visat, fan trucades i sembla que podem continuar caminant. La pega és que com l’altre dia, fan mitja volta i ens segueixen durant 1 ó 2 km. Llavors arriben 2 cotxes més i hem de tractar amb 2 altres uniformats que tornen a demanar el passaport. Finalment els faig pronunciar la paraula ‘siusplau’. També arriba una moto amb 2 més que van amb escopetes. Ja tenim un comitè de 7 uniformats que deuen estar molt avorrits per tocar-nos els nassos així. Suposem que no saben què fer amb nosaltres. Estem legalment però caminem i anem per llocs no gens populars o turístics. Finalment podem marxar i sembla que ningú ens segueix.
. Seguim per la tranquil·la carretera entre camps de blat i molts fruiters que normalment estan en propietats delimitades per tanques.
. Arribem a Kordkuy, estem una mica de temps i comença la feixuga tasca diària de cercar allotjament. És una incògnita que cada dia és molt, molt pesada. La idea per avui és començar a cercar alternatives a la sortida del poble. Encarem l’última part del poble i un senyor molt rialler surt de la seva botiga. Insisteix en convidar-nos a un gelat. Jo prefereixo seguir per que no queda molta llum natural però Jenn no es pot resistir a un gelat, així que seiem i gaudim del regal mentre mirem de conversar amb aquest home tan trempat. Durant la conversa, sense nosaltres fer cap esment al tema de dormir, ell ens diu d’anar a casa seva i quedar-nos a dormir. Nosaltres ens quedem molt sorpresos. Li preguntem on viu, i ens respon que sobre la botiga, just al nostre camí. Sortim de la botiga, veiem una casa gran de 2 plantes i al final acabem amb no només a una habitació de la casa sinó a un apartament sencer per nosaltres sols! Ens conviden a sopar i després ens deixen a l’apartament amb la clau per tancar-nos. Aquests iraniàns no deixen de sorprendre’ns. Son al·lucinants.
. Amb tanta hospitalitat i generositat local he comprovat que no estic perdent tant de pes. Vaig trobar una bàscula i he tingut una de cal i una de sorra. La bona notícia és que estic als voltants dels 51 kg, que és el meu pes normal. La mala notícia és que segueixo carregant massa pes. La motxilla gran està en 16, la petita 4 i l’armilla 2. Total, 22 kg, un 43 % del meu pes. Quina rucada i subnormalada.
Ara podria desfer-me de potser un 25 – 33 % de la motxilla traient l’equip de fred, el que tan bé m’ha anat durant les fredes nits i matinades de l’hivern a Índia, però potser el torno a necessitar passat l’estiu. Això de portar la casa a sobre mirant d’anar preparat per calor, molta calor, aigua i fred (no per molt de fred) és una mandanga i un pal que ens te fregits i molt castigats pel pes que hem d’arrossegar.
. Un home atura el cotxe al voral de la carretera, baixa, camina cap a nosaltres i ens dona repetidament les gràcies per visitar Iran. S’acomiada amb un benvinguts a Iran, torna al cotxe i marxa.
. El matí es desperta ennuvolat, cosa que si no desemboca en aigua, agraïm molt. Però aviat s’aixeca un fort vent que envia els núvols ben lluny, contra la gran paret de muntanyes que sempre ens acompanya a la nostra esquerra, en paral.lel al mar Caspi que tenim a la dreta, però que encara no veiem. Aquest vent ens va de cara. Al principi la fresqueta o l’aire contra la nostra desagradable suor ja ens està bé, però és que segueix bufant i bufant ben fort fent ballar els arbres, a nosaltres i enviant-nos sovint núvols de terra aixecada que ens arriba directament a la cara. Avui passem moltes hores de sol, vent i sorra.
. Arribem a l’aturada del migdia a una petita benzinera. Trobem un petit racó arrasarats del vent i amb una petita ombra. Mentre dinem un client ens regala 1,5 litres d’aigua i un altre 2 ampolles petites d’una mena de iogurt típic d’aquí.
Quan se’ns acaba l’ombra l’encarregat de la benzinera ens fa entrar a la sala ‘prohibida’ on hi ha maquinària important. Allà podem descansar sense vent ni sol. Quan marxem l’encarregat truca al seu nebot per que ens pregunti en anglès si estem bé, si necessitem menjar o beure i que ell està al nostre servei.
. Un home s’atura a l’altre costat de la carretera, creua els 2 carrils, salta la tanca de ciment i torna a creuar 2 carrils més, tot per regalar-nos uns quants maduixots.
. Arribem a Galugah, destinació per avui i com cada dia, la tensió per trobar allotjament aflora afegint-se al cansament del final del dia. Però som a Iran i de nou torna a aparèixer la solució en forma d’home jove sobre una moto. Aquest generós veí mostra la seva cara purament iraniana i amb gesticulacions i farsi al mig del carrer ens pregunta si necessitem res, menjar, aigua… Nosaltres responem que en quant a tiberi i aigua estem servits. Llavors ens aturem un moment en la conversa per que en certa mesura tenim ‘por’ de fer la pregunta que cada dia ens amoïna molt. Ens fa ‘por’ per que comencem a conèixer aquesta meravellosa gent i no volem forçar la situació ni la resposta. Però finalment preguntem, -‘hi ha cap parc o lloc on puguem posar la tenda per dormir?’. Quina és la resposta? Efectivament, ens convida a casa seva.
Fa unes trucades i anem a la casa que és un oasi de pau, silenci, comoditat. Arribem suats, xops, fastigosos i fets una porqueria, com cada dia i coneixem a part de la família. Ens fan deixar les pesades motxilles a una habitació que ja sembla preparada per nosaltres i ens serveixen beguda fresca, pa, formatge, confitura i fruits secs. Això, així, d’entrada. Després una divina dutxa i jo em quedo de ‘relacions públiques’ mentre envio a Jenn a dormir aprofitant la calma de les hores prèvies al vespre. Sempre anem amb son, dormint no suficient, així que per si de cas tenim un altre vespre molt social, al menys Jenn haurà descansat una mica més, per que realment ho necessita.
Mentre Jenn dorm jo vaig xerrant amb qui apareix de la família i quan estic sol, escric el famós diari inspirat pel cant dels ocells que viuen a fora al jardí. També em vaig quedant adormit de tant en tant i la mare del jove que ens ha convidat segueix portant te, pa, fruita del seu jardí…
Al final del dia sopem plegats i també arriba un altre membre de la família que només arribar em fa 3 petons, salutació típica a Iran entre homes. Resulta que aquest senyor ens ha vist caminant al matí a Kordkuy i ara es queda de pedra en trobar-nos a casa de la seva família a Galugah.
. Un cotxe i una moto ofereixen portar-nos.
. Un pagès ens regala un grapadet de fabes seques ‘pel camí’.
. Arribem a Behshahr i un motorista, com alguns altres abans, frena al meu costat i em fa les preguntes de rigor… en farsi. Després, quan veu qui som i el que fem, sembla voler assegurar-se’n de que som ‘tourist’ i quan li responc que òbviament sí, llavors es posa la ma a la butxaca i treu un bitllet de 100.000 rials (2,5€) que insisteix molt, molt en que accepti. Nosaltres estem afalagats i normalment acceptem menjar com maduixots, pa, formatge, te, aigua… però malgrat aquest bon home es mig emprenyi, els diners no els podem acceptar.
. Entrant a Behshahr un cotxe fa marxa enrere durant potser 500 metres fins trobar una entrada on poder aparcar davant nostre. Del cotxe baixa la mare de la família i un adolescent que parla anglès. El motiu de la seva aturada és per saludar-nos, donar-nos la benvinguda a Iran i convidar-nos a casa seva.
. Més endavant ens aturem a un petit supermercat pet comprar menjar. Jenn entra a fer ses compres mentre que jo em quedo fora amb tot l’equip per guardar-lo, per que no podem entrar amb tot el que portem penjant de nosaltres i per que no m’agrada gens anar ‘de compres’. Mentre espero, un noi amb la seva mare també ens conviden a casa seva.
. Segueix fent molta calor i ara el problema afegit és que durant setmanes caminarem pel nord, per un corredor natural, una franja de terreny que al sud està delimitada per un llarg sistema de grans muntanyes mentre que al nord voregem sempre el mar Caspi que entre d’altres regals, ens obsequia amb força humitat. Conclusió de la pel·lícula, tenim molt de sol i força humitat que ens fa suar de valent acabant els dies ben fastigosos.
. Un cotxe ofereix portar-nos igual que un camioner amb la diferència que aquest últim ho fa baixant del camió, creuant 4 carrils de la carretera i saltant la tanca de separació de ciment per dir-nos-ho personalment i aprofitar per també fer-se una foto amb Jenn.
. Entrant a Neka un home surt d’una botiga i ens dona una ampolla d’aigua fresca de litre i mig. Un altre botiguer amb pintes moltes divertides ens crida a sa botiga, obre la nevera i ens regala la beguda que vulguem. Agafem un suc fresc i com tot el que generosament rebem, ho gaudim moltíssim a la seva salut i de sa família.
. Malauradament tenim un altre encontre amb encefalogrames plans uniformats. Quin…! Estem estirats descansant a un banc, airejant els peus quan arriba un cotxe patrulla. El conductor em fa senyals per que m’atansi al cotxe. Jo li responc amb una salutació, però no em moc. Ell hi torna. Jo segueixo fent-me el suec i torno a saludar-lo. Tercera ‘crida a files’. La meva tercera resposta és imitar el seu gest mirant de dir-li que si vol res de mi, que sigui ell qui aixequi el cul del cotxe. Al final surt i després d’algunes preguntes, ell borda -‘passport’. Miro d’educar a això que tinc al davant repetint-li 3 vegades -‘passport loftan (si us plau)?’, sense gaire èxit. Mira el passaport que jo no li lliuro i mantinc agafat, fa trucades i després fa el mateix amb Jenn. Mentrestant una munió d’homes curiosos ens envolta. Quan ja he guardat el passaport allò uniformat me’l torna a demanar per apuntar dades. Seguidament ens vol fer pujar al cotxe patrulla, cosa a la qual ens neguem. Suposem que no anar corrents al cotxe quan ens ha cridat, dir-li que no per anar a la seva gàbia professional (comissaria) i no deixar-li agafar els nostres documents, no li fa gens de gràcia. Al cap d’una estona d’estira i arronsa podem marxar. Però tenim la petita mala sort de que mentre mirem de sortir del poble, ensopeguem amb la comissaria, on un altre ruc surt al carrer a fer-nos entrar i tornar a demanar el passaport. Amb aquest tampoc li lliurem i si això el sorprèn i emprenya, jo ja estic també molt fart d’aquests uniformats de m…. Per si no fos prou, un cop he guardat el document per 3a vegada, ara és l’uniformat amb més estrelletes qui el vol veure. Per 4a vegada el mostro, no li deixo ni tocar-lo. Quan ha acabat, el vaig ensenyant a tota la resta d’empleats que trobo allà, els quals, davant el seu patètic cap, no el volen mirar ni volen participar del meu sarcasme. Finalment podem fotre el camp d’aquest poble.
. La jornada es fa llarga, no tenim la increïble sort d’altres dies i acabem acampant a una caseta de camp mig amagada darrera unes plantes que estan molt crescudes. Hem de netejar a fons el terra abans de plantar la tenda, però al menys hem trobat un lloc on passar la nit.
. Mentre surt el sol ens aturem a esmorzar. Jenn compra algunes coses i quan el botiguer s’assabenta del viatge que fem, ens porta 2 gots de vidre amb aigua calenta del típic gran contenidor que moltes botigues tenen pels amants del te i ens regala 2 sobres de cafè instantani. Després, quan jo estic rentant els gots per tornar-los, ell arriba ràpidament i no em deixa rentar. Al menys puc fer un dels gots.
. Un motorista s’atura al nostre costat, em dona la ma i amb un gran somriure crec que en farsi ens dona la benvinguda i gràcies. Immediatament després segueix el seu camí.
. Un home ens veu passar i treu una ampolla d’aigua fresca amb la qual reompla una de les nostres ampolles.
. Arribem a Sari que ja és una ciutat grandeta. La creuem gaudint de l’ombra proporcionada pels arbres i edificis. És força tranquil·la, moltes botigues i fins i tot pollets de coloraines! pintats per atreure més l’atenció de la canalla.
. Passat el parc i riu Tajan un cotxe s’atura i un noi amb un anglès molt bo i accent ianqui ens pregunta si necessitem res, si volem que ens porti enlloc i acaba donant-nos les seves dades per si volem o necessitem qualsevol cosa. Ell està ‘al nostre servei’.
. Decidim fer l’aturada pel dinar al parc Aftab de Sari que està força bé. El millor és la gespa i una fabulosa ombra sota una gran palmera. Després del descans ens fa una terrible mandra tornar a reprendre la ruta, sobretot per que si la sortida de Sari és tan lletja com l’entrada, tenim hores per empassar-nos tràfic, tallers mecànics, petites indústries, negocis i un entorn gens atractiu.
. Efectivament sortim de Sari i ens trobem de nou amb tot el ja comentat. Quin pal caminar amb calor, sol, humitat i aquest entorn.
. Un parell de bons detalls ens arriben quan un senyor de Teheran amb un bon cotxe s’atura al voral, espera a que arribem i ofereix portar-nos. També un venedor de síndries i melons ens regala un melonet que per no portar-lo a sobre, ens el cruspim pel camí. Ens aporta energia i aigua que certament necessitem.
. Quan portem uns quants quilòmetres allunyant-nos de Sari ja estem de nou, com cada dia, amb la pesada càrrega de trobar un lloc per dormir. Ahir fou una caseta mig abandonada de camp amagada darrera unes plantes molt crescudes i avui… portem estona i de moment no trobem res. Però de sobte l’esperit i realitat de Iran ens torna a sorprendre amb un altre regal. Per la transitada carretera ens avança un senyor en bicicleta. S’atura i ens pregunta què punyetes fem, a on anem i on dormirem. Li responem i què passa després? Que tenim una invitació per estar-nos a casa seva aquesta nit.
. Ell va a la feina en bicicleta i viu a un poblet molt proper que tenim pel davant. Quedem amb ell al cap d’una estona per tenir temps d’arribar-hi. Al vespre gaudim d’una altra experiència personal de luxe.
. Ahir al vespre vàrem estar tan bé amb aquesta nova parella de generosos, hospitalaris i entranyables iraniàns que decidim avançar un dia el ‘dia de descans de Jenn’ i en comptes de tornar a la ruta per demà aturar-nos, avui ens quedem amb ells a la seva senyora casa al mig del camp.
. El matí és de luxe. Dormim fins que el cos ens diu prou i les oïdes ens fan ‘mal’ de tant silenci i ocells cantant.
Un esmorzar al porxo, fer la bugada (motxilla gran inclosa) i unes quantes hores escrivint estirats a l’ombra davant arbres fruiters plens de préssecs i ocells ens senten de meravella. Celebrem, gaudim i degustem cada hora del dia en que no estem carregant més del 40% del nostre pes i no estem caminant sota un sol de justícia. Celebrem, gaudim i degustem cada petit detall que esdevé un gran plaer.
. Passem un dia súper tranquil recuperant salut física. Abans de fer-se fosc el senyor i jo anem a fer un tomb en bicicleta pels carrers i carreteres locals dels voltants. És un luxe. De fet, és com anar a fer un tomb pel Penedès, entre vinyes i camps. Aquí el que predomina son els arbres fruiters i uns quants camps d’arròs.
Què bé es va sobre rodes! Què bé es va en bicicleta!!!
. La trista hora dels adéus arriba irremissiblement. Hem passat un dia i un vespre junts amb aquesta fabulosa parella que ens ha obert casa seva i com ens passa gairebé cada vegada que marxem d’una casa on ens han acollit i hem estat tan a gust, l’hora dels comiats és sempre difícil.
Tornem a la transitada i desagradable carretera per avançar fins a Qaemshahr on hem de decidir entre 2 opcions de ruta. Una és seguir l’autopista que ens estem menjant per que fins ara trobem que és l’única alternativa que tenim. La podem seguir fins a Babolsar vía Babol. L’altra opció ara és agafar una carretera secundària que també va a Babolsar vía Kiakola. Apostem per la secundària malgrat ens sembla que és uns 3 ó 4 quilòmetres més llarga. L’esperança de patir molt menys tràfic ens justifica en principi la distància extra.
. Creuar Qaemshahr no precisament pel centre és un seguit de tallers mecànics, petites botigues o negocis relacionats principalment amb l’ automoció, i magatzems. És ben lleig. Igual que un bon tros després. La cosa millora a poc a poc a mida que ens anem allunyant de la població principal.
. Pel camí trobem moltes furgonetes i camions venent centenars de melons i síndries. Un generós botiguer li regala un bon meló a Jenn. Aquest no és tan petit com el de l’altra dia, així que hem d’aturar-nos per menjar-lo en una sentada.
. Aquí ja no tenim o veiem camps de blat. Ara predominen uns pocs camps d’arròs i el que talla el bacallà son els arbres fruiters.
. Un cotxe s’ofereix a portar-nos.
. La carretera és certament menys transitada. Creiem que hem encertat amb la decisió. Anem passant petites poblacions i de tant en tant algun home, en cotxe o moto, s’atura al meu costat per fer les preguntes de sempre.
Un d’aquests curiosos sobre 2 rodes ens saluda, pregunta i segueix endavant. Al cap d’una estona ens el trobem al seu negoci i ens tornem a saludar. Aquesta vegada ell ja està en condicions d’oferir-nos aigua i l’interior del seu taller per amagar-nos un xic del sol. Amb ell, el seu fill i el que pensem que son empleats, compartim una estoneta mentre assaborim aigua fresca. Ens ofereixen menjar però és un pèl aviat i encara tenim feina. Volem seguir avançant.
Ens acomiadem i al cap de poc ens el tornem a trobar quan passem pel davant una botiga de carrer. Ell va carregat de tomàquets. Veig que creua la carretera i entra a una casa. Quan arribem a l’alçada de la mateixa, quí està a la porta esperant-nos i fent-nos senyals per entrar-hi? Ell mateix, és clar!
Ja és gairebé l’hora de dinar i la de fer una aturada, així que no podem resistir tan temptadora proposta.
Entrem a casa seva, coneixem sa muller, també arriba el fill del taller, ens fan un recorregut pel seu enorme terreny darrera la casa amb desenes i desenes d’arbres fruiters, dinem amb ells i abans d’acabar l’àpat ja tenim una altra meravellosa invitació per passar la nit amb ells.
Després d’ aclarir alguns punts per la resta del dia i per demà al matí, acceptem molt agraïts la invitació. La resta de la tarda la invertim en caminar fins el nostre objectiu del dia, per després tornar a estar junts amb ells.
. El vespre, amb la família, és un plaer. Son maquíssims, com gairebé sempre.
Mirem, dibuixem i seguim mapes del nostre origen i ruta, esquivem la inútil i ridícula censura d’alguns canals de internet així ells poden al·lucinar amb espectaculars vídeos dels Castellers de Vilafranca que jo orgullosament els mostro i promociono. Jenn i jo també aconseguim ajudar un xic a la cuina fent el sopar, jo puc pelar patates (cosa gens habitual pels homes d’aquesta cultura), gaudim d’un deliciós sopar i finalment tornem a anar a dormir a les 23h, quan demà ens hem de llevar a les 4:30h. Aquesta vida tan intensa, cada dia, ens ompla de satisfaccions, de fabuloses experiències, ens enriqueix moltíssim però ens deixa sense energia. Quan podrem dormir?
. Tornem a tenir un encontre amb un uniformat que prou amablement ens demana i comprova els passaports.
. Mentre estem ‘tranquil·litzant a les autoritats’ uns veïns ens regalen una bosseta amb fruita.
. La carretereta que estem seguint és un plaer. Petita, tranquil·la, poc tràfic i entre molts camps, ahir de presseguers, avui de tarongers juntament amb blat de moro, arròs, … Fou un gran encert triar aquesta carretera en comptes de la principal. Aquest ha estat un dels millors trams que hem gaudit caminant a Iran.
. A mig matí i a un llarg poble amb moltíssimes botigues de mobles, una parella atura el cotxe. L’home baixa i ens ofereix anar a casa seva. Estudiant on viu, el mapa, el que portem caminat i les possibles opcions i conseqüències, acceptem fer un esforç extra caminant uns quilòmetres més del nostre límit normal per arribar-nos allà on viu o molt a prop. Quedem en enviar-li un missatge quan arribem. Quina bona sort que sembla que seguim tenint!
. A Babolsar un senyor s’atansa, pregunta i ofereix casa per descansar, beure, menjar. Agraïts refusem sa generosa oferta, seguim caminant fins que torna a aparèixer, aquesta vegada amb moto i un traductor per repetir la invitació (no sabem si dormir a la nit està inclòs al paquet). Tornem a refusar i acaba donant-nos la ma i fent-me 3 petons, que pel que veig, és com es saluden o acomiaden els homes quan es tenen molta confiança.
. M’aturo esperant a Jenn i un jove barber surt de sa barberia, em saluda i ofereix tall de cabell i barba amb ‘no money’ (gratuïtament).
. Abans de finalitzar el tranquil centre de Babolsar creuem un pont sobre el riu Babolsar on veiem que tot està força ben arreglat. També trobem uns nens passejant en kayak.
. A la sortida de Babolsar un jove també insisteix en oferir-nos casa per aquesta nit. Decebut quan agraïts li refusem la seva generosa invitació doncs un veí seu ja se li ha avançat, estranyament marxa de sobte sense dir res.
. Després de refusar 2 invitacions, fem uns pocs quilòmetres extres traient la llengua per atansar-nos al poble del senyor que amablement ens ha convidat a passar la nit a casa seva i li enviem un missatge. Esperem gairebé una hora sense tenir resposta. El dia va passant. Un amable noi el truca i no agafa el telèfon. Més tard sembla que sí respon amb la molt desagradable sorpresa de que no està al poble que ens ha dit, no vol parlar amb nosaltres i / o no se què punyetes passa, però estem al final del dia, sense gairebé cap lloc per acampar i el impresentable aquest ens ha deixat amb el cul enlaire. Això sí que ens ha sorprès i ens deixa fotuts. No hi ha temps per renegar ni queixar-se ara. Queda poca llum i després de fer uns quants malabarismes, el noi que ens ha ajudat amb el telèfon ens ajuda moltíssim per poder arribar a un parc on teòricament podrem dormir.
. El vigilant del parc és súper amable. Ens diu que en arribar podem acampar al mig del passeig marítim davant la sorra i platja. Després cap a les 23 – 24h ens podrem moure fins el quiosc de l’entrada on dorm ell i on estarem més segurs.
. Mentre fem temps per plantar la tenda, Jenn menja quelcom. Quan el cambrer s’assabenta de que som de Barcelona, es torna boig i acaba regalant-me un te.
Ens estirem esperant que es faci més fosc quan l’amable vigilant ens crida i diu que podem dormir a una petita habitació que ell obre amb clau i que fa les funcions de mesquita. Allà dins acabem dormint la resta de la nit després d’ un altre dia ple de sorpreses. No totes poden ser bones, oi?
