.
Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.
Últim tram de la nostra ruta a peu per Bòsnia-Hercegovina. Al final no vàrem marxar per Grahovo i haver aguantat uns dies i quilòmetres més a Bòsnia-Hercegovina ens ha donat la possibilitat de veure i viure experiències noves, algunes han seguit sent dures, altres bones, però totes han estat interessants.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Grahovo, Vidovici, Peci, Resanovci, Drvar, Atasevac, Ostrelj, Kolunic, Revenik, Vrtoce, Lipa, Dubovsko, Gorjebvac, Ripac, Golubic, Orljani, Bihac, Kamenica, Muslici, Papari, Sumari, Jasika, Izacic
.
. Ens aixequem amb molta boira. La tenda, de nou, la segona capa de fora i part de la capa interna o mosquitera, està ben xopa. Nosaltres sortim del nostre palauet i ara ja sí que tenim fred. Crec que devem estar a uns 10°C. Mirant un dels pocs llums que trobem, veig com el raig de llum il·lumina una columna d’aigua que és la boira. Aquesta gran humitat i fred ens acompanya durant més de tres hores. Això ens transporta als mesos d’hivern que vàrem caminar a través d’Índia. Quin fred. A nosaltres no ens agrada el fred! Però encara menys la pluja!! Aquests dos últims dies estem de sort doncs gaudim d’un cel ben blau, cosa que ens fa oblidar un xic el fred que passem amb l’espessa boira.
. Seguim avançant per la gran plana sense res de res, amb només herbes altes, roques i uns turons molt pelats. El paisatge és en certa manera bonic, però un xic desolador.
Més endavant canviem de vall i llavors tenim una altra gran esplanada també sense gairebé cap conreu, però el que canvia són els boscs dels turons que ens envolten. Uns boscs plens de preciosos arbres, alts, verd fosc. Molts arbres. Ens encanten. Per aquesta mateixa raó ens entristeix molt veure com aquests darrers dies un grup d’uns cinc o sis camions ens han avançat a primera hora del matí per tornar en direcció contrària al cap d’unes hores, carregats amb grans troncs. Veiem aquells troncs i veiem arbres tallats, cosa que ens entristeix molt.
. La vía a través de la vall va arribant al final de la mateixa quan ens trobem amb el poble de Resanovci. Aquí tenim quatre cases, tres veïns i un senyor que té un mena de botiga d’antiguitats amb molts trastos. Els que més em criden l’atenció i m’agraden són les eines antigues del camp, tant les que feien servir els pagesos com les que posaven sobre els cavalls.
. Deixem Resanovci sense boira i comencem una pujadeta d’uns quatre o cinc quilòmetres envoltats de boscos. L’ambient és fresquet però avui és molt més tolerable que ahir al matí, quan ens pelàvem de fred.
. Pel camí s’atura una furgoneta al meu costat. Un home amb cara de bon jan em saluda i em fa senyals per que m’esperi. Ell baixa de la furgoneta i ens regala un gran pa. Ens saludem, li dono les moltes gràcies i ell segueix la seva ruta des de Livno cap a Drvar. Quin detall més maco. Quin pa més bó.
. Un cop ‘fet el cim’ del trajecte d’avui ens trobem amb una molt llarga baixada fins a Drvar. Estem gaudint del sol, però en baixar uns quants metres, ens submergim en la boira de nou. Això fa baixar la temperatura uns quants graus. La bellesa dels boscs i natura que ens envolta durant tot el dia, queda eclipsada per la densa i fantasmagòrica boira que afegeix dramatisme a les cases abandonades, destruïdes, amb clars signes d’atac per armes de foc i per la nombrosa presència de cartells avisant de la presència de mines. Això avui en dia, a l’any 2018 i a Europa.
. Abans d’arribar a Drvar ens trobem amb unes fabuloses vistes. Muntanyes i muntanyes inaccessibles, total i espessament cobertes d’arbres. La llàstima és que la combinació de llum, boira, contrastos de llum, claror, ombres i una manca de bona càmera de fotos fa que la imatge que publiquem no reflecteixi prou bé l’escena. És un mar de muntanyes amb molta pendent i unes espessors que les fan semblar inaccessibles.
. Arribem a Drvar on comença el petit drama de trobar allotjament, doncs el que resta del dia i demà toca ‘dia de descans de Jenn’.
L’oferta d’allotjament és molt minsa, limitada i com a conseqüència, no gens bona per nosaltres. Provem els pocs llocs públics que descobrim i no encaixen de cap manera en el nostre pressupost. Després cerquem alguna persona que vulgui llogar una habitació. Preguntem a una floristeria, un cafè, un restaurant… d’aquests intents ens sorgeixen dues persones que estan disposades, però en parlar amb ambdues, les trobem tan desagradables i demanen preus gairebé d’hotel, pel que estem a punt d’engegar-los a fer punyetes. Ells podrien fer calaix en negre, nosaltres podríem dormir sense preocupar-se per les tempestes, però la seva cobdícia fa que nosaltres no tinguem allotjament, però ells no veuen ni una Marka o Euro. Al final estem a punt de marxar de Drvar i provar sort més endavant, quan un home que ens ha vist negociant infructuosament amb un dels dos desagradables, ens diu si podem esperar una mica, abans de deixar el poble. Ell truca a un dels desagradables intentant fer-lo canviar d’opinió, però no se’n surt. Li agraïm la seva bona intenció i mentre parlem, ens comenta que ell té una caseta al mig del bosc. Aquesta cabana no té ni aigua corrent, ni electricitat, ni veïns, ni res de res. Està literalment perduda al bosc. Ens l’ofereix com una opció i sense massa interès en els diners. Li oferim una quantitat que creiem suficient com a aportació o compensació i ell accepta.
. A mitja tarda carreguem de menjar i aigua potable, agafem les motxilles i pugem a un tot terreny. Sortim de Drvar i a molt poca distància ens endinsem per un camí que cada vegada es fa més estret, fins que passa a ser una pista forestal. Primer el nostre amfitrió-guia segueix la pista, però després porta el tot terreny senzillament pel mig dels camps, com si això fos Mongòlia. La veritat és que només per aquest trajecte pel mig del camp, per sobre les roques, per pistes plenes d’herbes, matolls i branques que no et deixen veure ni per on anem, ja val la pena venir a perdre’s pel mig del bosc. Aquest trajecte és genial, però alhora, tant Jenn com jo ens estem preguntant internament: -’Però què punyetes estem fent? Ens anem a passar un parell de nits a una casa súper perduda al bosc, refiant-nos d’aquest senyor que acabem de conèixer!’
Pel camí ens aturem un parell de vegades a dos trencalls per que ell ens ha de dir com sortir d’aquí pels nostres propis peus, quan vulguem tornar a la civilització. Després de seguir pistes forestals, anar pel mig dels camps, circular fora pistes total i seguir alguns camins que gairebé ni es veuen, on les plantes del terra i les branques dels arbres ho tapen tot, arribem a la caseta. Allà ens acomiadem, descarreguem provisions i ens disposem a passar el dia de descans totalment aïllats del món.
. La primera nit a la cabana ha anat molt bé. Avui el despertador no ha sonat a dos quarts de cinc i hem pogut dormir molt. Però molt.
El fet de no tenir electricitat ens fa dosificar molt l’ús dels telèfons i per tant, no podem escriure el diari i/o alimentar la web com voldríem.
. Però sempre que arribem a un lloc jo ja estic pensant en com sortir, per poder seguir fent ruta. En un indret com aquest, perduts al mig del bosc, la preocupació per com arribar a alguna vía de comunicació és constantment present en el meu pensament, així que amb Jenn anem a desfer part de la ruta feta ahir amb el cotxe, per tal d’aprendre correctament la vía de sortida per demà. Estem com hora i mitja caminant ràpid entre boscs, camins poc accessibles, planes pelades i vistes d’altres grans muntanyes que ens envolten. Ens equivoquem un cop, quedem un xic perduts, però finalment trobem el bon camí. És per això que ho fem avui, doncs és millor equivocar-se i aprendre avui, que demà, ben d’hora i carregats amb molts quilos de tot l’equip.
. De pas que hem anat a fer un tomb, a aprendre la vía de sortida per demà i a gaudir de la natura dins la qual estem submergits, també caminem uns quilòmetres que compensen el petit tram fet ahir dins el vehicle. ‘Bangkok Barcelona a peu’, és a peu i no sobre rodes o dins un confortable tot terreny. Així doncs, tornem a estar en pau amb la distància.
. Just a fora de la cabana, a uns arbres que estan a uns deu metres de distància de la porta, em trobo una serp. Aquesta bellesa creiem que és molt perillosa doncs segons ens van informar, si és negra i volta per aquí, és molt verinosa,
. Durant el dia ens ha plogut, feia fresca i al final hem pogut encendre el foc de llenya tant per cuinar i prendre alguna cosa calentona, com per escalfar l’habitació.
. L’estada a aquesta cabana perduda al mig del bosc ha estat tota una nova i bonica experiència. A part, també ha estat un acte de total i cega confiança en un home totalment desconegut. Ell ens ha portat aquí, a aquesta casa construïda pel seu avi l’any 1946, on l’avi acostumava a viure amb uns quants animals i conreant un tros de terra. És, suposem, un lloc molt especial pel nostre amfitrió, qui a part de la compensació econòmica que li paguem, creiem que ha estat content i orgullós de compartir aquest indret amb dos viatgers també totalment desconeguts per ell. Suposo que haurà copsat el nostre respecte i admiració per la natura, el nostre esperit viatger (i un xic aventurer) i això l’haurà ajudat a oferir-nos aquesta experiència. A més, segons ens comenta, fa un parell de setmanes sembla que ens va veure caminant entre Hutovo i Capljina. Ens va veure al sud, lluny d’aquí i avui estem a la caseta del seu avi, aquí al mig del bosc, al mig del no-res.
. Ens llevem a la nostra cabana del mig del bosc abans de la sortida del sol i sense electricitat empaquetem tot dins les motxilles a les fosques, per després esmorzar a la llum d’una espelma. Tot molt rural i ‘romàntic’. El que no és tan romàntic i sí molt natural és la pluja que segueix caient. Ha estat plovent durant part de la nit i a l’alba, segueix. Ens hem d’esperar.
. Quan deixa de ploure o afluixa bastant, aprofitem per sortir. Ja vàrem aprendre el camí de sortida d’aquest laberint natural. Ara falta que el recordem, que no perdem cap de les senyals que vàrem deixar, com llaços lligats a branques o pedres i troncs posats de manera poc natural que ens indicaran el camí.
Efectivament podem arribar a un clar, una zona sense matolls ni arbres, a partir del qual teòricament hem de seguir rectes durant uns pocs quilòmetres fins trobar-nos amb la carretera. Arribem al pla xops de cintura en avall. Tresvessar aquesta plana plena d’herbes totes mullades ens acaba de deixar xops. Però tenim sort que durant les primeres hores del dia cau una pluja molt suau o no plou gens, pel que no estem tan malament.
Les vistes des de dalt la plana sobre les muntanyes del voltant, algunes mig embolicades de núvols baixos, és ben bonica. Però el que realment és preciós és el passeig que fem per dins els boscs que estan farcits d’arbres enormes, alts, densament situats un a tocar de l’altre sense deixar passar gaire llum.
. Després de fer el cabra pel mig del bosc trobem finalment un camí prou ample de grava. Ens estranya una mica tant de camí per un indret força remot on no veiem cap signe de cases o pobles. Al cap d’uns quilòmetres i alguns ruixats més arribem a la carretera que uneix Drvar amb Petrovac, la que hem de seguir, però abans d’accedir ens trobem amb una caseta de control d’accés al camí de grava que hem seguit. Una caseta de control i una tanca, aquí? Seiem per resguardar-nos de la pluja i de la caseta surt un home. Xerrem una mica amb ell, ens convida a un cafè calentó i ens explica la realitat del trist drama que hem estat copsant des de fa uns dies enrere. Només d’aquest punt surten diàriament, sis dies a la setmana, fins a deu camions de dos remolcs plens de troncs. L’explotació forestal aquí és molt intensa i segons ens confirma el senyor, amb un control molt baix. És a dir, que les màfies de la fusta van tallant arbres a tort i dret sense gaire miraments, doncs aquí i així es mouen molts diners. Ja ens posàvem tristos veient tots aquells camions, però ara, sabent xifres concretes de només un punt d’extracció, ens posem tristos i malalts.
. La vía segueix pujant fins arribar al poble d’Ostrelj amb un port de 1.040 metres sobre el nivell del mar. Aquí el més sorprenent i certament esgarrifós no és veure els cartells que alerten de l’existència de mines, sinó veure caminets delimitats amb cintes de plàstic per on es pot caminar sense perill, doncs han estat netejats de mines. El que vol dir, que millor no sortir d’aquests petits camins. El que també vol dir és que a l’any 2018, a Europa encara existeixen zones com aquesta que és senzillament una vergonya per l’espècie humana. Veure això ens posa la pell de gallina.
. Pel camí un vehicle ens avança, s’atura i fa marxa enrere per oferir portar-nos.
. La vía després d’Ostrelj baixa, baixa i baixa fent tombs i retombs entre una impressionant i preciosa paret de grans arbres. Quins monuments! Nosaltres estem encantats i babejant amb aquesta natura tan pura i bonica.
. Durant aquesta llarga baixada ens trobem amb un ciclista que a més, és força peculiar. Porta uns quilòmetres de pujada i va amb unes espardenyes i us pantalonets molt curts, com si fos un banyador. El tors nu. Deu tenir uns 45 – 50 anys, té uns ulls blaus preciosos i un cabell llarg arrissat ros. Ens aturem a fer una xerrada i per descobrir que és tot un element. Amant incondicional de la natura i del socialisme, és bastant hippie. Ens explica algunes anècdotes divertides de la seva ruta pels Balcans i deixa als croates de volta i mitja. Els posa a parir dient que no mouen un dit si no és per diners, en canvi ens parla molt bé dels eslovens. Esmento aquests dos col·lectius per que són els que ens trobarem després de sortir de Bòsnia-Hercegovina.
. Després d’una llarga baixada sortim del núvol d’arbres, seguim sota un cel molt, molt fosc i de sobte se’ns obre la visita a una gran vall que, amb totes aquestes pluges, està ben verda. Al mig de la vall està la petita ciutat de Petrovac. Abans ens trobem el poble de Kolunic on tenim un altre control de passaports per un parell d’uniformats prou cordials i educats.
. Per tal de no entrar a Petrovac i fer un xic de drecera, agafem un caminet molt petit de terra per on no passa ningú. Fins llavors el cel ja ens ha obsequiat amb uns quants ruixats que afortunadament no han estat de molta durada, però ja estem bastant cansats i fastiguejats amb tanta pluja. A més, el cel està constantment remugant, ben fosc amb molts núvols i quan torna a descarregar, mirem de cercar aixopluc a una de les poques cases que trobem. Allà ens permeten seure a cobert a fora la casa i ens obsequien amb un suc de fruites casolà.
. Deixa de ploure, agraïts pel suc tornem a la feina, tornem a la ruta però més endavant torna a ploure per enèssima vegada. Estem fins els pebrots. Així que quan trobem una casa que sembla estar habitada i tenir un gran estable pels animals, ens hi atansem. Saludem als propietaris i amb una mica de dificultat Jenn se les empesca per explicar el viatge que estem fent i que degut a tanta pluja i tempestes, els demanem si tenen cap indret mínimament arrasarat on posar la tenda. L’estable o un garaig, per exemple. Ells es prenen el seu temps per parlar-ho, un home desapareix i al poc tenim permís no per plantar la tenda dins la seva propietat, sinó per entrar dins la casa, passar el vespre amb ells explicant algunes de les nostres aventures, per gaudir de la seva companyia, d’una conversa en una mena de bosni-croata, anglès i italià, per veure i viure amb ells la seva vida quotidiana, per gaudir d’un bon sopar, per degustar amb veritable devoció llet de les seves vaques (tenen 5 vaques que donen 10 litres de llet per vaca al matí i 10 al vespre, fent un total de 100 litres de llet al dia!) i finalment també ens permeten dormir al sofà, a resguard de les tempestes de fora.
Moltes gràcies i quina sort que hem tingut!
. Sabent que puc disposar d’un endoll aquesta nit em permet posar-me al dia del diari i repassar el contingut escrit per la web. La feina d’escriure farà que només pugui dormir quatre hores i mitja, però aquesta nit vaig a dormir tranquil doncs estic totalment actualitzat en quant al contingut de la web i demà començaré amb la bateria del telèfon totalment carregada.
. El dia d’avui no ha estat gens noticiable. Hem sortit amb la intenció de fer uns poquets quilòmetres més del normal. Aquest sobre esforç ens hauria de permetre sortir de Bòsnia-Hercegovina un pèl abans, però veurem si això és així.
. Després de la pujada i baixada d’ahir, avui gairebé tot el dia anem plans. Seguim caminant per una gran vall, deixant enrere Petrovac. No trobem gairebé res ni ningú durant uns 15 quilòmetres fins arribar al petit poblet de Vrtoce.
. Després seguim per vall rere vall amb grans camps verds i al matí, un cel variable però sense ploure. La maleïda pluja torna a arribar a la tarda i ens segueix amargant vius. El cel és un seguit de grans núvols blancs i d’altres de negres que es separen, s’ajunten, deixen anar un ruixat i tornem-hi així vàries ocasions. A nosaltres tota aquesta pluja durant tants dies ens està fent la ruta especialment difícil.
. Força tocats pel cansament i per l’aigua amb tantes hores ‘jugant a cucamagar’ amb la pluja, aconseguim l’objectiu de distància extra que ens havíem proposat, però no sabem si podrem mantenir això.
. Tant sentir parlar de molts refugiats o emigrants il·legals i encara no hem vist cap, caminant o per enlloc.
. L’acampada d’aquesta nit i la previsible de demà ens fan respecte per les notícies que ens han explicat sobre la presència de molts refugiats campant per arreu. Quan avui ja era fosc, aquest vespre hem sentit les portes d’un vehicle tancar-se, força a prop nostre. Ens hem quedat glaçats, callats. No ha passat res. Menys mal. Si ens haguéssin vist…, no vol dir que ha de succeir quelcom dolent. Però ens alegrem molt de passar desapercebuts.
. Comencem el dia amb pluja. No forta però emprenyadora. Aquest fenòmen meteorològic que ens està donant molt pel sac dia sí, dia també, ens respecta una mica fins a mitja tarda quan torna a caure. És una constant cursa amb i contra la pluja i les tempestes. Això és molt emprenyador i ens està castigant molt la nostra fràgil convivència. Si aquest projecte-aventura és dur de pebrots per sa naturalesa, la pluja i les tempestes, de dia, de nit, per caminar, per cercar allotjaments arrasarats per un petit sostre que sovint són a llocs força indesitjables, caminar mullats, els peus, mitjons i botes, passar les nits… això està donant-nos moltes més incomoditats i ens està cremant molt més, especialment a Jenn.
A migdia estem encara a uns quilòmetres de Bihac i fem aquesta distància a contrarellotge, doncs tant a la nostra dreta com a l’esquerra el cel està negre i està plovent. Pel mig sembla que s’hagi obert un passadís per que nosaltres puguem arribar a Bihac secs. I així ho aconseguim.
. Abans de Bihac però hem estat caminant unes quantes hores entre boscs i durant un tram, pels llindars del P.N. Una.
. Finalment arribem a Bihac, on sembla ser que en comptes de celebrar l’arribada al que és gairebé el nostre punt final de Bòsnia-Hercegovina, aquesta celebració es converteix en un altre drama. Toca’t els … ‘nassos’! Jenn està molt cremada i sensible. Això que estem fent des de fa aproximadament uns 13.500 quilòmetres, malgrat no quedi molt bé que ho escrivim nosaltres, és molt dur. Però Bòsnia-Hercegovina està castigant i enfonsant a Jenn més de l’habitual (i això ja és molt). Per què?
1. Hem passat per zones que, com ja he comentat, han estat molt dures i depriments. Veure i caminar per cementiris morts on les tombes són les desenes i desenes de cases mig destruïdes, en ruïnes, abandonades i amb moltes senyals de foc d’armes a les seves parets, façanes o sostres, ha estat molt trist. El constant i present record d’una horrible guerra viscuda fa només un quart de segle, ha estat molt depriment.
2. Després, hem viscut unes molt poques experiències personals bones (que jo m’he afanyat a escriure i fer públic), però hem viscut moltes més experiències desagradables amb unes quantes persones.
3. El nostre trajecte per Bòsnia-Hercegovina ha tingut molta pluja, i ja venim molt farts de la maleïda pluja des de Turquia, Grècia, Macedònia, Albània i Montenegro.
. Si seguim afegint factors que estàn afectant-nos a ambdós però especialment a Jenn, avui, l’últim dia a Bòsnia-Hercegovina doncs esperem creuar a Croàcia demà, hem viscut dos episodis més que segueixen omplint el got, o la galleda de tristesa, malestar i amargor.
Avui 1. Abans d’arribar a Bihac Jenn ha sentit gemegar un animal que estava a l’altre costat de la carretera, a un camí de terra. Ella ha creuat per anar a veure què és el que gemegava i es movia dins una bossa de plàstic. Què s’ha trobat? S’ha adonat i segueix confirmant que no tot el que veiem i vivim són flors i violes, i que al món també hi ha persones molt cruels. Algun malparit ha posat un cadell de gos dins la bossa i l’ha lligat deixant-lo allà tirat. Jenn l’ha alliberat, com és normal, però emocionalment li ha fet molt de mal. Ha estat un altre tall que enfonsa i fa més sagnant la ferida psicològica que porta.
Avui 2. Arribem a Bihac i finalment ens trobem amb molts emigrants i refugiats campant pel carrer. Van en parelles o grups d’homes. Els seus colors de pell, robes i petites motxilles o bosses que porten penjant els fan inconfusibles. Un jove de 32 anys se’ns atansa i saluda. Seguim caminant i xerrant amb ell a mida que creuem Bihac. Seu amb nosaltres mentre Jenn dina i ens explica algunes de les situacions que ha viscut. Són per posar els pèls de punta. Està aquí esperant aconseguir creuar la frontera i entrar a Croàcia. Sembla que ja ho ha fet en alguna ocasió, però ells ho fan a través de les muntanyes i boscs. Cada persona aquí és una odissea. Ell ens explica que els uniformats de l’altre costat de la frontera els peguen, agredeixen, extorsionen, roben diners i trenquen els telèfons dels immigrants il·legals. Això no tenim manera de comprovar-ho o corroborar-ho, però hores després això és confirmat per separat per un altre home originari i local de Bihac, Bòsnia-Hercegovina, un ‘blanc i europeu com nosaltres’.
. Però per no acabar tots plorant i deprimits, per no deixar-nos vèncer pel pessimisme i les males notícies, per no acabar com Jenn, també m’agradaria fer públic que:
Avui 1. Avui, de camí cap a Bihac, m’aturo a una paradeta d’autobús en ruïnes i plena de porqueria per esperar a Jenn, que va més endarrerida. No estic gaire visible. Tot i això un cotxe passa i frena un xic més endavant. Fa marxa enrere i aparca abans d’on sóc. Un home baixa del cotxe i em ve a preguntar si tinc algun problema o si necessito ajuda. Li responc que no, que estic bé mentre espero la meva companya de viatge i ell, més tranquil, marxa. M’acomiado d’aquest cavaller agraïnt molt el seu interès.
Avui 2. Passem caminant pel davant unes cases, com moltes d’altres, i ens aturem a una de les poques benzineres que trobem, per anar al lavabo. Mentre espero a que Jenn acabi, una senyora d’uns 60 anys i sa filla d’uns 35 surten d’una de les cases i ens porten expressament una llauna de sardines i una barra de pa. No sé quina pinta patètica devem fer per rebre aquest senyor detall. Els torno el seu present en quatre o cinc ocasions dient que ja portem menjar dins les motxilles, però elles no accepten el meu ‘no gràcies’ i tornen a casa seva dient-me que és només -’Una petita ajuda’. Això ha estat impressionant.
. Deixem Bihac amb el cel molt ennuvolat, però encara no plou. Com Bihac és la població més gran d’aquesta zona, en abandonar el terme municipal ens trobem amb més pobles enganxats i amb una vorera que els comunica. Això fa el nostre passeig molt més segur i còmode. Sembla que ja hem deixat enrere les cases destrossades, abandonades o amb senyals de guerra. Sí que seguim veient algunes de molt fetes pols, però són minoria i sí que trobem cases bones, en perfecte estat i unes quantes de gairebé luxe.
. El camps estan més treballats i totalment verds. No ens estranya gens amb la d’aigua que està caient aquests dies. Les grans muntanyes que dominen la vall estan completament cobertes d’arbres. Són molt grans.
. Ens alegrem molt de poder escriure un bonic detall just a un sol quilòmetre de la frontera. A la sortida del poble de Izacic trobem una senyora que ven pells de vaca, mitjons de llana fets per ella i d’altres coses. Passo jo primer i la saludo amb un -’Dobro iutro (Bon dia)’ i ella em respon el mateix. Més enrere passa Jenn dient el mateix i llavors la venedora li ofereix un cafè a Jenn. Com després ens comenta, ho ha fet per que Jenn és una dona i és un detall ‘de dona a dona’. Em sembla molt bé. Prenem el cafè, tenim una bona conversa, ella ens explica, entre d’altres coses, que els refugiats i emigrants aquí no li causen cap problema i que les màfies els cobren uns 500 € per una documentació que sovint després és falsa, és interceptada i destruïda a la frontera o pels uniformats.
. Després del cafè, després d’aquest últim bonic detallet, continuem caminant sota una fina pluja fins la frontera. Adéu Bòsnia-Hercegovina.
