Aquesta entrada fa referència a un episodi de la vida de Jenn, de la nostra vida, que mai oblidarem.
Durant el que desitgem no siguin moltes setmanes, hem deixat temporalment la nostra ruta per enfrontar-nos a una important operació quirúrgica. Jenn ha patit un notable revés de salut que l’ha portat a visitar un quiròfan a Delhi.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Haridwar, Delhi
. Ambdós, separats per uns quilòmetres, degut a les molt preocupants notícies rebudes i l’alarmant missatge de Jenn que em deia ‘Vine a Delhi’ després de les seves proves mèdiques, hem passat males nits pensant en el que tenim pel davant. El viatge, l’aventura, la vida ens dona una bufetada, un revés de salut que hem d’afrontar i solucionar sigui com sigui.
. Jo vaig arribar caminant fins a Haridwar però he dormit a Dhampur, pel que a les 7h estic a l’estació de tren demanant la manera més ràpida d’arribar a Delhi. Em diuen que vagi vía Moradabab. El tren passa teòricament a les 8:30h. Espero a l’estació on la densa boira gairebé no deixa veure l’altre costat de les vies. Aquesta boira i el fred em van encongint i congelant a mida que passen les hores i el tren no arriba. Finalment, a les 10:30h, 2 hores tard, arriba un tren ple de gent al que pujo a cops d’empenta amb les 2 motxilles. Ho faig juntament amb tots els altres passatgers que ens hem anat acumulant a l’andana durant molt de temps. Tots els altres, que no son pocs, també empenten cap a dins.
Si fora l’estació la boira i el fred feien l’espera no gens agradable, dins el tren, atapeït i aturant-se a tot arreu, els 60 quilòmetres fets en hora i mitja es fan eterns. Finalment arribo a Moradabab. Toca trobar un tren cap a Delhi. A la guixeta em costa molt poder comprar un bitllet per la sorprenent poca col·laboració del venedor, doncs acostumen a ser ben atents i amables. També és complicat per la lluita i empentes que directament haig de donar als típics, habituals i molt nombrosos animals que miren de colar-se sense respectar ni cues, ni res.
Amb el bitllet a la ma veig al taulell d’anuncis un tren que sembla anar a Delhi i està sortint ara de la vía 4! Tot carregat corro escales amunt i avall, creuo per un pont i arribo a la vía 4 quan el tren ja està en marxa. Mentre corro en paral·lel al tren, a una porta oberta d’un vagó veig un home al que pregunto si el tren va a Delhi. Amb la seva confirmació, puc saltar dins el vagó. Bé, ha estat tot molt just però ja estic en el bon camí per retrobar-me amb Jenn. Curiosament puc seure i em quedo adormit durant una estona. Quan desperto veig l’estació de Nagibabad cosa que em sorprèn moltíssim doncs està a la ruta Moradabab – Haridwar, i no a la Moradabab – Delhi. Veient això m’hagués pogut estalviar les fredes hores d’espera del matí així com el primer tren. Penso que potser el tren va a Delhi fent aquesta volta estranya.
La gran i desagradable sorpresa arriba quan el senyor que m’ha confirmat que el tren anava a Delhi quan jo pujava en marxa arriba i em diu, – ‘Jo també vaig a Delhi però aquest tren no!’ – Com? Em respon que ell ha preguntat a empleats de l’estació de tren de Moradabab els qui li han confirmat que el tren anava a Delhi però ara s’ha assabentat de que no és així. Fa com 2 hores que hem deixat Moradabab i seguim durant 2,5 hores més fins arribar a Saharanpur on teòricament podrem agafar un tren que arribi a Delhi. Seguir dins el tren, ara ja ple de gent, sabent que m’estic allunyant de Jenn i que encara arribaré molt més tard, ben fosc, se’m fa molt feixuc.
El dia, la llum natural es va esmunyint entre aturades al mig del camp i a múltiples estacions de tren. Encara de dia, a les 16:30h, arribem a l’estació de Saharanpur que, com no, està plena de gent. El senyor que em va fer pujar al tren i que també està fotut, juntament amb un amic seu i jo, baixem per mirar d’arribar a Delhi. Al taulell de informació els diuen que a les 17h passa un tren que va a Delhi. Una altra cua, bitllets i a les 17:30h tenim el tren al davant. Abans d’intentar pujar, doncs ja està ple de gom a gom, miro d’ assegurar-me. Tots diuen que és el tren però a un despatx, crec que del cap d’estació, em diuen que el tren no va a Delhi, sinó que va a Ghaziabad. No se on punyetes està aquest poble però no és Delhi i llavors ja exploto. Els dic que tinc un bitllet a Delhi, que a informació ens han confirmat que aquest tren arribava a Delhi i que no puc acabar a qualsevol altre lloc, al mig de la nit, quan no sabré com punyetes arribar a la principal estació de tren de la capital de la seva gran Índia, de la que estan tan orgullosos. Al final, per molta desesperació que mostri, toca empènyer i entrar com un tanc dins un vagó a rebentar de gent i preparar-me per un altre etern recorregut fins una estació que encara no serà la definitiva i a la qual arribaré ben tard i fosc. Això és un malson.
El malson continua dins un dels moltíssims vagons. Hi ha tanta, tanta gent que els trens tenen com 20, 30 … vagons i sempre van plens. Jo puc fer-me un petit lloc estant d’ empeus entre 2 bancs de 3 seients on seuen entre 8 i 10 persones. El passadís també està ple. Tots els seients tenen un mínim de 2 persones. És molt emprenyador estar durant hores agafat fort per aguantar-se d’empeus, per no perdre la posició o per recuperar-la després de que passin els innumerables venedors amb caixes o galledes de menjar. És també molt sorprenent veure gent que, a part d’omplir tots els seients i espais horitzontals del tren seient on sigui o anant d’empeus, també seuen o s’estiren als prestatges que son per deixar l’equipatge. Per ‘respecte’ als passatgers que queden sota seu, es treuen les sabates deixant-les sobre els ventiladors que ara a l’hivern no funcionen. Això és una gran gàbia de zoo. Un zoo on em trobo alguns passatgers amables i educats però on la majoria son bèsties maleducades. Animals. Animals que quan després de 3,5 hores, a les 21h arribem a Ghaziabad salten, empenten, empenyen com a subnormals sortits de les cavernes. Estem tots apinyats a la porta, però tot i així uns quants encara volen passar, miren de colar-se, d’avançar quan no hi ha espai per res o de pujar al vagó quan desenes de nosaltres estem intentant deixar aquesta fastigosa llauna d’humanitat. Baixo arrossegant a tot i a tothom que puc cridant i insultant per que ja no puc més. Després d’aquest etern dia estant ara no se on i amb aquestes bèsties ja exploto. No puc més. Quins animals salvatges que son. I així els ho dic.
Entre 21 i 22h espero a l’estació de Ghaziabad un tren molt tronat i local que en 45’ em deixa a l’estació de New Delhi. A les 23h finalment acaba aquest malson i puc retrobar-me amb Jenn.

. Entre ahir a la nit i aquest matí Jenn em posa al dia de tots els detalls mèdics que va descobrir fa 2 dies. Com comentàvem, el problema detectat a Bangladesh i pel que s’ha estat medicant durant 3 mesos, lluny de millorar, ha empitjorat. Ara és necessària una operació quirúrgica per extreure aquest problema i evitar-ne probables pitjors problemes futurs. Els resultats de les proves fetes fa 2 dies van forçar a fer-ne d’altres més complexes i exhaustives per estar segurs de l’abast del problema. Avui toca tornar a l’hospital per recollir els resultats i parlar amb la metgessa.
Agafem el metro per fer els aproximadament 17 quilòmetres fins les afores de Delhi on està el gran hospital. És un gran complex, com d’altres que hem vist aquí a Delhi o a Bangkok per exemple. És, de fet, un centre de salut però la sensació és que és una màquina de fer diners. És un gran, gran negoci.
Arribem a l’hospital per on Jenn ja es mou amb molta soltura després de les moltes hores que va passar aquí l’altre dia. Anem de finestra en finestra recollint papers, informes i conclusions que llegim immediatament. Pel que podem entendre la cosa està molt menys fotuda del que amenaçava. Però no volem malinterpretar la informació així que amb tots els resultats anem a veure la metgessa.
Arriba l’hora de la veritat. La metgessa llegeix i analitza tota la informació. Efectiva i afortunadament no és tan greu com semblava o com podria ser. La seva primera frase és -’ Aquests resultats son bons. Massa bons’. Existeix un problema que s’ha de solucionar però l’amenaça no és ni immediata, ni mortal. Si no es fa res, sí que pot acabar malament o molt malament. Ara som nosaltres qui la bombardegem amb una llarga llista de preguntes que ens havíem preparat. Un cop recollida tota la informació som nosaltres, bàsicament Jenn és clar, qui hem de decidir fins on arribar en la solució. El que està clar és que no podem deixar-ho així.
Un cop recollida tota la informació, proves i conclusions, les posem sobre la taula. Arriba un important temps d’anàlisi i reflexió. Cal parlar-ne amb profunditat, analitzar tota la informació, avaluar els pros i contres, els riscs que existeixen actualment, els riscs que molt probablement poden arribar en el futur. Per tal de valorar-ho tot, sortim de la consulta procurant no malbaratar temps d’altres pacients que esperen darrera nostre. És una estona molt intensa en que amb total objectivitat i claredat hem valorat factors com:
* És una massa estranya i ara no és maligna.
* Molt probablement no evolucionarà cap a un càncer (no és segur) però ja te una mida considerable i seguirà creixent.
* Jenn ja està en pre-menopausa patint els típics desequilibris hormonals, de temperatura corporal, etc
* Des de fa molt de temps Jenn està fins els nassos de tots els problemes, molèsties i inconvenients que comporta tenir el període. Això tant quan vivia a Catalunya com, més agreujadament, mentre caminem pel món, mes rere mes.
* La intenció o voluntat de Jenn de tenir fills fa molts anys que és absolutament nul·la.
* La història clínica i ginecològica de les dones de la família de Jenn (mare, àvies, tietes) mostra un panorama molt, molt preocupant amb tot tipus de problemes, alguns tan seriosos com diversos càncers.
* Què passa si ara no fa res i seguim el nostre camí?
* Què passa si ara extreu aquesta massa estranya?
* Què passa si, tenint molt present tots els càncers i morts derivats dels mateixos que ha patit Jenn a la seva família més directa, extreu aquesta massa estranya i aprofitant la cirurgia, també extreu l’úter?
* I els ovaris?
* I ja que obrim la caixa de Pandora, per què no extreure també l’apèndix, tal i com ambdós vàrem intentar fer a Catalunya abans de començar el viatge i com a preparació del mateix?
* Si ara no toquem res, haurem de seguir fent controls cada certs mesos, allà on estem del món i la nostra ruta.
* Els propers estats / països que tenim pel davant i pels que esperem poder caminar durant uns quants mesos son, Índia on ens resta per acabar encara més de 1.000 quilòmetres, Pakistan, Iran, Azerbaidjan, Geòrgia, Turquia…
* Entre Bangkok com a inici de la nostra ruta i fins arribar a Europa, les 2 ciutats o capitals on coneixem hospitals de qualitat i nivell internacional equiparables als estàndards europeus son Bangkok i Delhi.
* Què tal és aquest hospital?
* Quí és aquesta ginecòlega i cirurgiana?
* Quina formació, credibilitat i experiència mèdica te?
* Quina ha estat la impressió que ha causat a Jenn durant les visites mantingudes?
* Quina confiança li transmet?
* Quant de temps requereix la recuperació en el cas d’operar ara?
* Quant de temps tenim disponible?
* On estem de la nostra ruta?
* Què tenim pel davant?
* Quina meteorologia preveiem trobar-nos si operem i ens aturem ara o si seguim endavant?
* En quins mesos i estació de l’any preveiem seguir caminant per les zones de muntanya i del nord?
* Quant de temps tenim de marge per poder caminar la llarga distància que encara ens resta a Índia?
* On ens podem ‘aparcar’ durant setmanes per fer una recuperació tan llarga?
* Com ens mourem fins que Jenn no pugui tornar a carregar els seus aproximadament 20 quilos (per que jo no puc portar 45, ja que és gairebé el que peso ara)?
* Quant de temps tenim de visat?
* Ens arriba el visat si ara ens aturem entre 6 i 8 setmanes?
* Si no arriba (que per Jenn, no ho fa), es pot extendre el visat que te?
* Què cal fer?
* Haurà de sortir d’Índia per fer-se un altre visat a l’estranger i tornar a entrar?
* Quant costa l’operació?
* Quant costa extreure només aquesta massa creixent?
* I també l’úter?
* I si afegim els ovaris?
* I si ho completem amb l’apèndix també?
* Quant han costat totes les proves fetes fins ara i una estimació del que pot venir?
* Com tenim el pressupost?
* Com podrem refer-nos d’aquesta important mossegada financera?
Després de valorar totes i cadascuna d’aquestes qüestions, per les quals sincerament no tenim respostes per totes però sí per la majoria, Jenn amb el meu total recolzament, pren la decisió. Esperem una estona per tornar a veure a la cirurgiana i en entrar Jenn li diu: – ‘Vull extreure aquesta massa estranya juntament amb l’úter, els ovaris i l’apèndix. Quin és el primer dia en que podem fer-ho?‘. Consultant agendes de la cirurgiana i dels quiròfans disponibles, ens apuntem al primer forat possible. L’operació queda fixada per 5 dies més tard.
Aquesta decisió representa un canvi importantíssim al nostre viatge i al calendari que teníem previst. També representa un brutal forat al pressupost. Però sobretot representa una importantíssima, gairebé vital decisió en la salut de Jenn que agafant el brau per les banyes i demostrant una valentia i coratge admirables vol tallar el problema d’ arrel.

. Després de passar-nos tot ahir a l’hospital avui anem a fer un passeig per Old Delhi, el casc antic al voltant de la mesquita Jama i el Fort Vermell. El que volia ser un passeig tranquil acaba sent una angoixa de milers i milers de persones pels carrers on no es pot gairebé avançar. Tot és tan, tan caòtic, ple de gent, botigues, trastos, porqueria, merda, tuktuks, més gent… que acabem mentalment esgotats. Tornem a l’habitació i com molt sovint em passa, un moment molt especial del dia és quan entrem a l’habitació i tanquem la porta. Ja estem al nostre espai. Aquí no hi ha més indis. És una sensació que la vaig tenir per primera vegada a Benarès ara fa 16 anys. És curiós com funciona el cervell. Ara, gairebé cada vegada que tornem al nostre cau temporal, allà a on estem dormint aquell dia, segueixo recordant i revivint la mateixa sensació d’arribar al nostre petit oasi de tranquil·litat on, sobretot, no hi ha més persones. Una sensació que tenim a flor de pell des de que vàrem entrar a Bangladesh i per tot Índia. Aquestes superpoblacions son esgarrifoses.
. Avui tornem a agafar el metro i voldria incloure un petit comentari al respecte. El metro de Delhi és força nou i està molt bé. És una inversió impressionant que dona servei a possiblement milions de persones cada dia. Però tenint molt present que qualsevol servei que s’hagi de prestar a tantíssima gent ha de ser complexe i tot un repte, trobem que hi ha detalls que ho fan molt ineficient en alguns aspectes. L’accés al metro funciona bé amb una tarja magnètica que pots carregar amb saldo o, l’opció sembla que majoritària, comprant una fitxa per cada trajecte. Els preus varien en funció de la distància recorreguda. A la parada de metro de Ramakrishna Ashram trobem una sola màquina expenedora de fitxes que no funciona i 2 llarguíssimes cues amb desenes d’indis per comprar les fitxes. Un cop hem perdut molt de temps, podem comprar les nostres. Llavors hem de passar un control de seguretat amb cues separades entre dones i homes. Com hem comentat anteriorment, la proporció de dones al carrer és ridícula comparada amb la quantitat d’homes (a Delhi ja veiem moltes més noies i dones), així que Jenn deixa la motxilla a l’escàner i passa l’escorcoll ràpidament. Jo m’haig d’empassar una altra llarga cua, aquesta vegada una sola que és la suma de les dues anteriors de les guixetes. Arribo als uniformats i passo el ridícul escorcoll que, com moltes coses aquí, sembla que ho fan per fer veure que treballen, per cobrir l’expedient fent teatre o per emplear més persones que no fan res o no gaire cosa. Per què dic això? Per que la manera en que fan els escorcolls, amb els centenars de passatgers que entren, és tan patètica, ridícula i teatral com molesta i ineficient. M’haig d’empassar una altra cua amb la consegüent lluita per fer respectar l’ordre d’arribada, per tal que el metro tingui més empleats, més ma d’obra barata fent veure que vetllen per la seguretat, escorcollant de manera teatral a tothom per cobrir l’expedient.
Un cop dins el metro, repetim la nostra admiració pel funcionament i qualitat tant de l’inversió i el servei, com del comportament i civisme dels passatgers. Això no son els trens que hem agafat durant la ruta pel mig d’Índia. És també curiós el constant bombardeig de missatges de civisme que emeten per la megafonia de les estacions i dins els vagons. Missatges constants com ‘no es pot seure al terra’, ‘no es pot entrar menjar o beure’, ‘no escopir al terra’, ‘no doneu empentes i respecteu als altres passatgers’, ‘seients reservats per persones grans o amb ‘altres capacitats’ (que no discapacitats)’, ‘el primer o últim vagó està reservat per dones’ …
. Igual que escrivim i publiquem comportaments deplorables de molts dels animals de 2 potes que habiten aquesta hiperpoblada Índia, també ens fa il·lusió deixar palès comportaments cívics i educats quan els trobem. I al metro de Delhi és un bon lloc per veure com un parell d’ homes s’aixequen per deixar seure una persona que es troba malament, un noi fa el mateix cedint el seient a una dona o quan malgrat els milers de passatgers, aquests majoritàriament respecten les cues i/o entren i surten dels vagons amb prou ordre i civisme. De veritat que ens agrada escriure i fer públic això per contrarestar l’enèssim episodi que em torna a passar a la nit quan per entrar al metro estic fent cua i arriba un altre tros de carn que ens passa a tots fins arribar a la porta que estic a punt de creuar. Llavors, de sobte, aquest ruc es troba un blanc petitet que amb mala llet (fins i tot rima) l’agafa del braç, l’atura, l’arrossega i mig empenta cap enrera. La seva mirada de sorpresa i ràbia continguda em diu tot. Jo li dic que al darrera està la cua. Aprendran algun dia? Veient el comportament general a aquesta bombolla de desenvolupament com és el metro on per megafonia els estan recordant constantment com comportar-se amb resultats prou positius, sembla que hi ha esperança.
. Mentre esperem el dia de l’hospitalització aprofitem per fer relacions públiques i seguir engrandint la nostra xarxa de coneguts i noves amistats. Jenn va conèixer una dona a Bangalore mentre feia la seva meditació. Aquesta dona viu a les afores de Delhi i avui quedem amb ella per conèixer-la una mica millor.
Agafem el metro fins a Gurgaon a uns 30 quilòmetres del centre de Delhi on estem allotjats. Un cop allà ens trobem amb Namrita, un encant de dona amb la que xerrem molt a gust a un parc. Jo estic encantat de poder quedar amb algú per parlar tranquil·lament a un parc, sense menjar, beure, bars, cafès o restaurants pel mig, però aquesta sensació malauradament s’esvaeix al final del dia quan acabem anant a un mega complex d’edificis anomenat CyberHub. Aquí moltes multinacionals tenen grans oficines. És tota una ciutat on deuen treballar milers de persones i també és un lloc ple de restaurants. És, per mi, un dels pitjors llocs on em pots portar. Per què c….ns / punyetes la gent sempre ha de trobar-se i acabar menjant? La companyia és fabulosa però jo ho passo molt malament pel lloc on estem i sopem.
Les hores que passem amb la nostra nova amiga Namrita passen ràpides per que és un encant de dona. Ella te una vida força interessant, un somriure contagiós, parla molt i ens fa una oferta súper generosa que finalment acceptem amb molt de gust. Després de l’operació Jenn estarà ingressada a l’hospital uns dies. Ens donaran l’alta i passats uns altres pocs dies haurem de tornar a l’hospital per fer una altra visita. Degut a aquesta visita de seguiment, ens haurem de quedar a Delhi i és per aquests primers dies de post operatori fora l’hospital que Namrita ens ofereix estar-nos a casa de la seva mare. Quina generositat que demostra. Si al final acabem estant-nos allà tal i com avui acordem, serà un gran favor el que ens farà. Esperem que es materialitzi i les paraules i l’acord no se’ls emporti el vent.



. Comença l’experiència hospitalària de Jenn. Avui comencem un imprevist i molt important parèntesi dins el nostre viatge – aventura que, sabent quan i com comença, no sabem ni quan, ni com acabarà. De fet, sembla un fidel i representatiu exemple del nostre dia a dia, però a escala molt més gran. Cada dia del viatge és diferent i molt intens. Això és difícil d’aconseguir i de mantenir al llarg de tants dies, al llarg de tantes setmanes i mesos, però se’ns està presentant així. La diversitat i varietat de dies i d’experiències que portem viscudes fins ara fa que aquest viatge – aventura ens faci viure la vida de manera molt, molt intensa. Això és un enriquiment constant.
Avui comença una experiència vital molt important especialment per Jenn, que a aquestes alçades de la seva interessant vida, ingressa per primera vegada a un hospital. A més, ingressa no per una petita ximpleria, sinó que ho fa per una operació important i que no te lloc ni als Estats Units d’Amèrica, ni a Catalunya, ni a Europa sinó que és a Índia. No està malament per estrenar-se visitant un quiròfan per primera vegada.
Jenn es troba bé, està tranquil·la i confia tant en la qualitat de la metgessa i cirurgiana com en la qualitat de l’hospital que pel que hem vist fins ara en les visites prèvies, és d’uns estàndards internacionals. La seva tranquil·litat, confiança, racionalitat i determinació afrontant un problema d’aquesta magnitud amb una solució d’aquesta envergadura fa d’ella una persona certament encara més admirable. Jo em trec el barret davant seu. Quina dona més especial! Quina dona més admirable!
. Arribem a l’hospital carregats amb totes les motxilles. Jo em quedo guardant tot l’equip mentre Jenn va a recollir els resultats de les últimes i nombroses proves que es va fer l’altre dia. Tots els resultats pel preoperatori ja estan fets i pagats.
. Encara ens resta temps per la visita amb la cirurgiana així que mirem de començar a posar una mica de fil a l’agulla o una mica de claror en un altre tema que suposem ens donarà molts maldecaps. El p… visat. Després del calvari que vàrem patir a Dhaka per aconseguir el visat turista de l’Índia, Jenn només va tenir l’opció de fer un visat turista per 6 mesos que en condicions de visita normal, ja està molt bé. Però com nosaltres anem a peu i molt a poc a poc, els 6 mesos havien de ser suficients per poder cobrir els aproximadament 2.700 quilòmetres estimats de ruta. Teníem marge. Jo, estranya i afortunadament vaig poder fer un visat de turista per 1 any. Molt més car, però ja que passàvem pel rocambolesc procés dels malalts mentals, vaig picar més amunt per encara tenir molt més marge. Per si teníem problemes. I ves per on, aquí estem empassant-nos un greu problema que ens deixarà bloquejats, pel cap d’avall de 6 a 8 setmanes. En a mi no se m’acaba el visat, però els 6 mesos de Jenn ja son una altra història. Creiem que malgrat ja hem fet molta feina, ja hem caminat un bon tram de la ruta de l’Índia, ens ensumem que aturant-nos entre mes i mig i 2, no tindrem prou temps amb els 6 mesos de Jenn. És per això que ella va a preguntar a un servei per pacients internacionals de l’hospital. Les primeres informacions no pinten gens bé. El visat turista que tenim no és extensible. Bé, aquesta és una altra important limitació i preocupació que haurem d’afrontar, gestionar i solucionar més endavant. Ara tenim un escull molt més important i aquest és immediat. De fet, és el més important que ens hem trobat en el que portem de viatge.
. Anem a la consulta de la cirurgiana amb una muntanya de informes i proves. Ella fa un últim cop d’ull i ens envia a admissions. Ja està. Han ‘quedat per trobar-se’ demà amb Jenn al quiròfan. Un lloc certament poc habitual i gens recomanable per tenir una cita, pensem ambdós.
. El procés d’admissió és relativament senzill. La definició de l’abast de la intervenció quirúrgica està molt clara, molt definida i amb petites possibles variacions, molt clarament valorada en quant al preu a pagar. Un empleat emplena un formulari, Jenn va a pagar un percentatge molt alt del molt elevat cost total de la intervenció i amb el rebut de pagat ens acompanyen a una habitació. Aquests dies ja hem comprovat per cadascuna de les proves que Jenn ha hagut de fer, que si no les pagues abans, ningú mou un dit. Avui, amb el pressupost al que ens enfrontem, no podia ser diferent.
Jenn ha triat una habitació compartida amb un altre pacient. No volia una habitació amb entre 4 i 5 pacients més, ni tampoc una habitació per ella sola. En arribar a l’habitació, saludem una senyora ingressada i passem la resta del vespre en espera mentre les infermeres van fent algunes lectures de temperatura o pressió arterial.



. Hem passat una bona nit. A Jenn encara no l’han tallat ni obert per enlloc, pel que físicament està com una rosa. El seu acompanyant qui ja te el títol de ‘GA, general assistant’ o assistent general, ha dormit de conya a un silló – llit que és glòria comparat amb els llocs on he dormit aquestes últimes setmanes.
Ambdós estem físicament bé i mentalment també. Jenn és molt forta, molt valenta i està totalment decidida. Jo també i la recolzo plenament.
Durant el matí, entre visita i visita de les infermeres, Jenn te temps de gaudir d’una estona meditant abans d’entrar a quiròfan Avui medita en una posició que trigarà en poder repetir. Ens havien dit que possiblement la baixarien a quiròfan cap a quarts de 12h per començar l’operació cap a quarts de 13h. Al final la baixen a les 14:30h. Jo l’acompanyo fins la porta del quiròfan i espero notícies.
. A les 17:30h m’avisen que tot ha acabat i que tot ha anat bé. Puc mantenir una breu conversa amb la cirurgiana qui em confirma que tot ha anat bé i que ara Jenn estarà a un post-operatori en observació durant el temps que necessiti. Després ja la transferiran a l’habitació. Allà l’espero.
. Un xic abans de les 20h porten a la joia de la casa de tornada a l’habitació. Malgrat els calmants, està molt adolorida. Conscient però amb poques forces, va demanant el que necessita i entre tots mirem de tenir la millor cura possible. Ara comença una altra etapa que serà dolorosa i probablement llarga. Ara toca prémer les dents i treballar dur en la recuperació.



. La primera nit després de l’operació ha estat força bona. Jenn ha dormit bastant gràcies també als calmants. A mig matí ja ha tingut el valor i la necessitat d’aixecar-se. La resta del dia l’hem passat a l’habitació entre visites de la cirurgiana que ens confirma de nou que tot va anar bé, i constants visites de les infermeres que van fent la seva feina. Jenn, descansant, recuperant-se i fent alguns grans avenços com aixecar-se i caminar unes molt poquetes passes. Comença la recuperació! A veure quan triguem en reemprendre la nostra ruta cap al nord d’Índia.

. Aquest segon dia post operació és molt profitós. Després d’una primera dutxa que li senta de meravella i dels primers aliments sòlids que agraeix també molt, les infermeres segueixen fent la seva feina i podem parlar amb la cirurgiana qui ens confirma que demà mateix podem deixar l’hospital. Ella i tots veiem que Jenn està força bé. Prova d’això és que avui ja anem a ‘passejar’ per la planta. Unes quantes passes molt importants. Fem més d’una ‘escapada’ de l’habitació. Jo estic molt sorprès per la fortalesa i capacitat de Jenn. En dia i mig ja camina aquests trams. És admirable!
. Si demà podem fotre el camp de l’hospital vol dir que ens hem de buscar la vida i l’allotjament. Des de que ens vàrem veure l’altre dia amb la nostra nova amiga local Namrita hem estat en contacte amb ella. Avui ens confirma que tindrà un lloc per nosaltres per aquests primers dies de post-operatori i si això no fos prou, sembla que també ens vindrà a recollir en cotxe. Namrita s’està convertint en el nostre àngel particular.

. Efectivament Jenn va millorant a marxes forçades malgrat aquestes millores que tan admiro siguin ‘només’ unes curtes passejades pels passadissos de la planta de l’hospital. Tant la cirurgiana com les infermeres, que entenen de tot això, estan contentes amb la favorable evolució de Jenn. El seu bon estat de forma degut al tipus de viatge o vida que ara tenim i sobretot la seva fortalesa mental ajuden en la recuperació.
Avui ens passem el dia esperant. Primer, dins l’habitació de l’hospital fins que rebem la visita de la cirurgiana qui ens confirma el que ja ens anunciava ahir. Avui després de 4 dies, un dia abans del que estava previst, podem deixar l’hospital! Fantàstic. Això implica que toca tornar a passar per caixa a fer els últims pagaments i deixar tot en ordre abans de poder marxar. Un cop rebuda la confirmació, avisem la nostra nova amiga local Namrita per que quan pugui i li vagi bé, ens vingui a recollir, doncs no tenim ni idea d’on anirem a dormir avui. Mentre esperem per marxar, ens acomiadem de les infermeres i aprofitem per fer algun passeig més.
. Quan arriba Namrita baixem molt a poc a poc fins el cotxe que ens espera a la porta. Això és un gran, gran luxe. En 2 viatges baixo tot l’equip de Jenn i meu, el deixo al porta equipatges i durant una estona ens movem per les afores de Delhi anant des de l’hospital fins a Gurgaon on viu la mare de Namrita. La idea inicial era estar-nos allà, a una habitació que tenen lliure però sembla que els plans han canviat. Ens aturem una mica per saludar la mare i per fer un mos que ens prepara el cuiner que tenen i que viu amb ells. No ens quedem aquí sinó que anem a un apartament que la germana de Namrita i el seu marit tenen com a inversió, doncs viuen a Europa. L’apartament està per estrenar. Namrita ens ha deixat 2 matalassos, algunes mantes, alguns estris de cuina i una mica de menjar. L’apartament està a la quinta forca, a una zona on estan convertint camps de conreus en immensos projectes immobiliaris on uns quants edificis relativament petits separen gegants edificis amb capacitat per milers de persones. Estan construïnt com una altra ciutat residencial nova. Arribem ben tard i fosc. El panorama des del cotxe és desolador. Fantasmagòric. Amples carrers deserts o mig construïts defineixen els límits dels monstres de ciment en construcció que potser algun dia allotjaran molts milers de persones més.
Arribem a l’apartament, una planta baixa amb només 2 pisos a sobre. Llavors comença una petita batalla per tenir electricitat. La gestió és llarga i la manera de funcionar aquí sembla que està en consonància amb com funciona Índia en general. Finalment, després de trucades, alguns crits, esbroncades i merder general, podem encendre els llums. Estem una miqueta més amb Namrita però com ja és molt tard, ella marxa i nosaltres caiem morts de son sobre els matalassos. Abans que Namrita marxi, per enèsima vegada, li agraïm moltíssim la seva generositat. Ella insisteix que no hi ha per tant. És així de generosa i modesta. Tornem a trobar la bondat de la gent, aquesta vegada en grau superlatiu.
.