Aquest breu escrit és un homenatge a totes les mares i a tots els pares dels viatgers que voltem pel món.
Molt sovint només veiem o ens fixem en els que som visibles, en els que voltem pel món, en els que apareixem a les fotos (de cara o d’esquena), en els que expliquem mil i una històries, experiències, aventures i anècdotes quan tornem a casa, en els que escrivim llibres, en els que viatgem, en els que alimentem una web per informar a familiars, amics i a tothom que estigui interessat en nosaltres … però darrere nostre no podem, ni hem d’ oblidar mai que normalment hi ha forces persones que ens donen suport des de casa i entre aquestes, unes de les més importants, especials i sovint anònimes son els nostres pares.
Evidentment cada persona, cada família és un món diferent. Les relacions entre pares i fills son gairebé tan variades com persones existeixen, però a risc de simplificar-ho molt, m’ arriscaria a afirmar que sigui la relació que sigui, els pares sempre son i seran pares i sempre juguen un important paper en la nostra vida des de petits fins a l’edat adulta.
Respecte als pares, hi ha de tota mena. Hi ha de serens, patidors, festius, dramàtics, més propers, més llunyans… però de nou, a risc de simplificar-ho molt, m’ arriscaria a afirmar que tots ells estimen i es preocupen pels seus fills i en aquest cas, per nosaltres, els viatgers.
Si es preocupen per nosaltres quan estem a casa, com deu ser el seu grau de preocupació quan viatgem a través d’aquest fascinant món en el que vivim i que tant des de casa com sobre el terreny, està ple d’incerteses i de coses desconegudes per descobrir?
Els viatgers ens capbussem i aventurem a explorar el món trobant-nos cara a cara, cada dia, davant aquestes incerteses i ‘misteris’ que anem descobrint pas a pas. Mentrestant els nostres pares estan pensant en nosaltres constantment sense saber què fem, com estem, què descobrim, què patim, què gaudim, … Ells son les persones que més ens estimen a la vida, a ells els devem la nostra vida, i és a ells als que modestament vull dedicar aquest petit però molt sentit i profund homenatge.
Als nostres pares que ens han donat la vida, moltes gràcies.
Als nostres pares que des de petits ens han cuidat, educat i sempre vetllen per nosaltres, moltes gràcies.
Als nostres pares que des de casa ens segueixen, moltes gràcies.
Als nostres pares que des de casa petegen, es preocupen i malgrat això ens recolzen, moltes gràcies.
Als nostres pares que quan un fill els diu que es va a caminar pel món durant 3, 4 ó 5 anys, es queden petrificats, petegen des de casa, però mostren una maduresa i un amor tan grans que tot i el dolor que senten ho transformen en un recolzament total per que el seu fill faci realitat un somni tan esbojarrat com fascinant, moltes gràcies.
Als pares de tots els viatgers, moltes gràcies.
