Jenn al seu nou llit i habitació

Índia i els nostres hospitals

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Però què ens passa a Jenn i a mi quan arribem a Índia? Tard o d’hora acabem ingressats a un hospital! És això una malèfica coincidència?

Tant Jenn com jo portem molts anys viatjant independentment. Curiosament, després d’aquestes dècades, les úniques vegades que hem acabat ingressats a un hospital mentre estàvem de viatge ha estat a Índia. Aquí expliquem les nostres dues experiències hospitalàries. Una per cap.

 

Tant Jenn com jo portem molts anys viatjant independentment. La motxilla és la nostra casa, el que carreguem son totes les nostres possessions, i el món, el nostre pati on des de fa anys juguem a explorar les fascinants realitats que l’omplen de riquesa. Ambdós, tant separada com conjuntament, hem recorregut llocs fabulosos i ens hem enriquit amb experiències increïbles. La gran majoria han estat positives, algunes neutres, poques dolentes i una petita minoria, molt dolentes.

Les nostres dues experiències hospitalàries a Índia jo les classificaria com a dolenta per Jenn (malgrat ella la considera neutra) i la meva, com a molt dolenta. Això evidentment és subjectiu i discutible, però el que ambdós tenim molt clar és que no ens ha fet gens de gràcia haver d’estar com a pacients a un hospital.

 

L’hospitalització de Jenn

Tot va començar mentre caminàvem per Bangladesh. Jenn va detectar forces irregularitats en la seva menstruació. Durant un cert temps ho va associar a l’edat i la pre-menopausa, però la cosa no acabava de rutllar del tot, així que va decidir fer-se un reconeixement ginecòlogic, malgrat el lloc on ens trobàvem, Bangladesh, no semblava un bon indret per fer-ho. Després d’assessorar-nos, cercar i trobar un ginecòleg amb experiència, de qualitat i confiança, a ell li vàrem fer la consulta.

Les proves fetes a Jessore, Bangladesh, van mostrar l’existència d’una massa fibrosa a la zona de l’úter i ovaris. Ens vàrem quedar molt sorpresos, però les informacions mèdiques ens tranquilitzaven. No era res per preocupar-se. No era maligne o cancerígen, però sí que calia fer un tractament i posterior seguiment. Allò va derivar en una medicació que durant 3 mesos hauria o podria dissoldre aquest cos estrany que no hauria de ser-hi.

Jenn va prendre la medicació prescrita durant els 3 mesos posteriors. Llavors calia fer un seguiment. Però a on? La nostra ruta a peu per Índia no ens porta per cap gran ciutat, tret de Benarès i Lucknow, a l’estat d’Uttar Pradesh. De fet, mirem d’evitar les ciutats tant com podem per que son un gegantí malson. Però aquestes dues grans ciutats esmentades no ens donaven prous garanties de trobar una atenció mèdica de la qualitat que buscàvem. Jenn va fer un parèntesi en la nostra ruta a peu per anar uns dies a fer la seva meditació a Bangalore, al sud d’ Índia. Per arribar-hi va agafar un parell de vols Delhi – Bangalore – Delhi, així que a la tornada a Delhi era el moment i lloc per cercar un hospital de nivell internacional i fer-se les proves de seguiment. Així ho va fer.

L’estat de salut de Jenn era excel·lent. El que ambdós esperàvem era una ràpida visita a l’hospital per fer-se les proves de seguiment i la confirmació de que després de 3 mesos de medicació aquest cos estrany havia desaparegut. Llavors la nostra intenció era retrobar-nos a Haridwar o Rishikesh al cap d’un o dos dies per continuar junts la nostra aventura a peu. Però la vida ens dóna sorpreses i no sempre son bones.

Després de trobar un hospital de nivell i qualitat internacional equiparable a la que podem trobar a Europa, Jenn es va presentar amb les proves i documentació de Bangladesh sota el braç. Un cop allà va demanar fer-se les proves de seguiment indicades pel ginecòleg de Jessore. Això va sobtar bastant al personal de l’hospital, doncs aquestes proves no els arribaven demanades per cap metge de l’hospital o ni tan sols del país, però com aquests grans hospitals son centres de salut, però sobretot, son grans negocis per fer molts diners, si Jenn paga les proves abans de fer-les, cap problema.

Amb les proves fetes, calia una visita mèdica per interpretar correctament els resultats. Arribava aquell moment esperat i gairebé assumit en el que el ginecòleg miraria les proves i diria, – ‘Molt bé, tot està net, el cos estrany ha desaparegut i pots seguir la teva vida’, però aquesta esperada conclusió que teníem tan coll avall es va convertir en una altra que ha tingut un impacte brutal en la vida de Jenn així com un gran impacte en la nostra aventura i ruta. La conclusió del metge fou: – ‘El cos estrany ha crescut, ara és una massa molt més consistent i te irrigació sanguínia, pel que seguirà creixent’. Això fou un cop duríssim per Jenn que, tota sola, havia d’empassar-se aquesta notícia. Jo no estava amb ella per fer-li costat. En aquell moment s’havia de posar fil a l’agulla i esbrinar quin tipus de massa estava creixent. Si era benigna o maligna. Si calia operar i estirpar-la urgentment o no… Calia fer més proves. Jenn es va passar la resta del dia dins l’hospital, de finestra en finestra. Primer paga, ensenya els rebuts i et fem les proves. Allò va durar fins el vespre. Abans de deixar l’hospital va concertar una visita amb la ginecòloga pel cap de dos dies. Havia d’esperar a tenir els resultats de totes aquestes noves proves fetes i les mateixes trigarien un o dos dies. Quan va acabar, va tornar al centre de Delhi on estava allotjada. Estava esgotada i sobretot molt preocupada. Estava sola sense el meu recolzament. Ara havia d’escriure un missatge molt difícil per ella. M’havia de dir el que havia passat. Jo estava lluny, esperant un missatge que digués – ‘Tot ha anat bé. Ens veiem demà al vespre a Haridwar’. Però el missatge desolador que em va arribar es titulava ‘Lluís, vine a Delhi’. Allò va ser mortal.

Un cop junts a Delhi vam anar a l’hospital. Vam arribar al matí per recollir el munt de resultats de totes les proves fetes feia dos dies. Aquestes havien de mostrar molt més clarament la situació, mida i característiques d’aquesta massa estranya i sobretot les proves havien de dir si era benigna o maligna. A mida que recollíem els resultats anàvem llegint tot. Sense ser metges, el que llegíem tenia bona pinta. Així vàrem continuar durant unes hores fins arribar a la visita amb la ginecòloga. Arribava l’hora de la veritat.

La revisió de les proves per part de la ginecòloga ens va regalar una frase, una conclusió, que ens va treure un gegantí pes de sobre. La frase màgica fou – ‘Aquests resultats son bons. Massa bons.’ Allò ens va sonar a glòria. Existeix un problema que s’ha de solucionar però l’amenaça no és ni immediata, ni mortal. La massa estava a la paret exterior de l’úter i NO era maligna. Certament era un cos estrany de la mida d’una poma petita, que s’havia fet més sòlida i que disposant d’irrigació sanguínia, seguiria creixent. Ara no era cancerígena i era força probable que al llarg del seu futur creixement no evolucionés cap a quelcom maligne, però caldria estar a sobre i continuar amb un seguiment per si de cas. La recomanació de la ginecòloga, que també era la cirurgiana en cas d’operació, fou que en no ser maligna, no era obligatòria la seva extracció, però sí el seu seguiment. Es podria considerar recomanable l’extreure aquesta massa estranya que ara no feia mal, però que certament seguiria creixent. Era una petita amenaça pel futur. Llavors vàrem ser nosaltres qui la vàrem bombardejar amb una llarga llista de preguntes que ens havíem preparat.

Un cop recollida tota la informació, proves i conclusions, posant-les sobre la taula va arribar un important temps d’anàlisi i reflexió. Per tal de valorar-ho tot, vàrem sortir de la consulta procurant no malbaratar temps d’altres pacients que esperaven darrera nostre. Fou una estona molt intensa en que amb total objectivitat i claredat vàrem valorar factors com: * És una massa estranya i ara no és maligna. * Molt probablement no evolucionarà cap a un càncer (no és segur) però ja te una mida considerable i seguirà creixent. * Jenn ja està en pre-menopausa patint els típics desequilibris hormonals, de temperatura corporal, etc * Des de fa molt de temps Jenn està fins els nassos de tots els problemes, molèsties i inconvenients que comporta tenir el període. Això tant quan vivia a Catalunya com, més agreujadament, mentre caminem pel món, mes rere mes. * La intenció o voluntat de Jenn de tenir fills fa molts anys que és absolutament nul·la. * La història clínica i ginecològica de les dones de la família de Jenn (mare, àvies, tietes) mostra un panorama molt, molt preocupant amb tot tipus de problemes, alguns tan seriosos com diversos càncers. * Què passa si ara no fa res i seguim el nostre camí? * Què passa si ara extreu aquesta massa estranya? * Què passa si, tenint molt present tots els càncers i morts derivats dels mateixos que ha patit Jenn a la seva família més directa, extreu aquesta massa estranya i aprofitant la cirurgia, també extreu l’úter? * I els ovaris? * I ja que obrim la caixa de Pandora, per què no extreure també l’apèndix, tal i com ambdós vàrem intentar fer a Catalunya abans de començar el viatge i com a preparació del mateix? * Si ara no toquem res, haurem de seguir fent controls cada certs mesos, allà on estem del món i la nostra ruta. * Els propers estats / països que tenim pel davant i pels que esperem poder caminar durant uns quants mesos son, Índia on ens resta per acabar encara més de 1.000 quilòmetres, Pakistan, Iran, Azerbaidjan, Geòrgia, Turquia… * Entre Bangkok com a inici de la nostra ruta i fins arribar a Europa, les 2 ciutats o capitals on coneixem hospitals de qualitat i nivell internacional equiparables als estàndards europeus son Bangkok i Delhi. * Què tal és aquest hospital? * Quí és aquesta ginecòlega i cirurgiana? * Quina formació, credibilitat i experiència mèdica te? * Quina ha estat la impressió que ha causat a Jenn durant les visites mantingudes? * Quina confiança li transmet? * Quant de temps requereix la recuperació en el cas d’operar ara? * Quant de temps tenim disponible? * On estem de la nostra ruta? * Què tenim pel davant? * Quina meteorologia preveiem trobar-nos si operem i ens aturem ara o si seguim endavant? * En quins mesos i estació de l’any preveiem seguir caminant per les zones de muntanya i del nord? * Quant de temps tenim de marge per poder caminar la llarga distància que encara ens resta a Índia? * On ens podem ‘aparcar’ durant setmanes per fer una recuperació tan llarga? * Com ens mourem fins que Jenn no pugui tornar a carregar els seus aproximadament 20 quilos (per que jo no puc portar 45, ja que és gairebé el que peso ara)? * Quant de temps tenim de visat? * Ens arriba el visat si ara ens aturem entre 6 i 8 setmanes? * Si no arriba (que per Jenn, no ho fa), es pot extendre el visat que te? * Què cal fer? * Haurà de sortir d’Índia per fer-se un altre visat a l’estranger i tornar a entrar? * Quant costa l’operació? * Quant costa extreure només aquesta massa creixent? * I també l’úter? * I si afegim els ovaris? * I si ho completem amb l’apèndix també? * Quant han costat totes les proves fetes fins ara i una estimació del que pot venir? * Com tenim el pressupost? * Com podrem refer-nos d’aquesta important mossegada financera?

Després de valorar totes i cadascuna d’aquestes qüestions, per les quals sincerament no tenim respostes per totes però sí per la majoria, Jenn amb el meu total recolzament, va prendre la decisió.

Vàrem esperar una estona per tornar a veure a la cirurgiana i en entrar Jenn li diu: – ‘Vull extreure aquesta massa estranya juntament amb l’úter, els ovaris i l’apèndix. Quin és el primer dia en que podem fer-ho?‘. Consultant agendes de la cirurgiana i dels quiròfans disponibles, ens vàrem apuntar al primer forat possible. L’operació va quedar fixada per 5 dies més tard. Pel preoperatori calia fer encara més proves, així que Jenn va fer-se totes elles, deixant l’hospital al vespre. Quin dia!

Aquesta decisió representa un canvi importantíssim al nostre viatge i al calendari que teníem previst. També representa un brutal forat al pressupost. Però sobretot representa una importantíssima, gairebé vital decisió en la salut de Jenn que agafant el brau per les banyes i demostrant una valentia i coratge admirables, ataca i soluciona el problema d’arrel.

Proves, més proves, resultats i conclusions com a base d’una operació quirúrgica
Proves, més proves, resultats i conclusions com a base d’una operació quirúrgica

 

Començava l’experiència hospitalària de Jenn. Aquell dia iniciarem un imprevist i molt important parèntesi dins el nostre viatge – aventura que, sabent quan i com començava, no teníem ni idea de com acabaria. De fet, semblava un fidel i representatiu exemple del nostre dia a dia, però a escala molt més gran. Cada dia del viatge és diferent i molt intens. Això és difícil d’aconseguir i de mantenir al llarg de tants dies, al llarg de tantes setmanes i mesos, però se’ns està presentant així. La diversitat i varietat de dies i d’experiències que portem viscudes fins ara fa que aquest viatge – aventura ens faci viure la vida de manera molt, molt intensa. Això és un enriquiment constant.

Aquell dia començava una experiència vital molt important especialment per Jenn, que a aquestes alçades de la seva interessant vida, ingressava per primera vegada a un hospital. A més, ingressava no per una petita ximpleria, sinó que ho feia per una operació important i que no tenia lloc ni als Estats Units d’Amèrica, ni a Catalunya, ni a Europa sinó que era a Índia. No està malament per estrenar-se visitant un quiròfan per primera vegada.

Jenn es trobava bé, estava tranquil·la i confiava tant en la qualitat de la metgessa i cirurgiana com en la qualitat de l’hospital que pel que havíem vist fins llavors en les visites prèvies, era d’uns estàndards internacionals. La seva tranquil·litat, confiança, racionalitat i determinació afrontant un problema d’aquesta magnitud amb una solució d’aquesta envergadura fa d’ella una persona certament encara més admirable. Jo em trec el barret davant seu. Quina dona més especial! Quina dona més admirable!

Vàrem arribar a l’hospital carregats amb totes les motxilles. Jo em vaig quedar guardant tot l’equip mentre Jenn va anar a recollir els resultats de les últimes i nombroses proves que es va fer el dia que va prendre la decisió. Tots els resultats pel preoperatori ja estaven fets i pagats. Llavors vàrem anar a la consulta de la cirurgiana amb una muntanya de informes i proves. Ella va fer un últim cop d’ull i ens envià al taulell d’admissions per ingressar com a pacient. Ja està. Es van ‘citar per trobar-se’ a l’endemà amb Jenn al quiròfan. Un lloc certament poc habitual i gens recomanable per tenir una cita.

El procés d’admissió fou relativament senzill. La definició de l’abast de la intervenció quirúrgica estava molt clara, molt definida i amb petites possibles variacions, molt clarament valorada en quant al preu a pagar. Un empleat va emplenar un formulari, Jenn va pagar un percentatge molt alt del molt elevat cost total de la intervenció i amb el rebut de pagat ens acompanyaren a una habitació compartida amb un altre pacient. Un cop ingressada, ambdós vàrem passar la resta del vespre en espera mentre les infermeres anaven fent algunes lectures de temperatura o pressió arterial.

Jenn ingressant a l’hospital
Jenn ingressant a l’hospital
Jenn al seu nou llit i habitació
Jenn al seu nou llit i habitació
Primeres visites pre-operatòries
Primeres visites pre-operatòries

 

Arribà el dia de l’operació. Durant el matí, entre visita i visita de les infermeres, Jenn va tenir temps de gaudir d’una estona meditant abans d’entrar a quiròfan. Ens havien dit que possiblement la baixarien a quiròfan cap a quarts de 12h per començar l’operació cap a quarts de 13h. Al final la van baixar a les 14:30h. Jo la vaig poder acompanyar fins la porta del quiròfan. A les 17:30h em van avisar que tot havia acabat i que tot havia anat bé. Vaig poder mantenir una breu conversa amb la cirurgiana qui em confirmà que tot havia anat bé i que Jenn estava a un post-operatori en observació durant el temps que necessités. Un xic abans de les 20h varen portar a la joia de la casa de tornada a l’habitació. Malgrat els calmants, estava molt adolorida. Conscient però amb poques forces, anava demanant el que necessitava. Llavors va començar una altra etapa que seria dolorosa i probablement llarga. Tocava prémer les dents i treballar dur en la recuperació.

Jenn meditant abans d'entrar a quiròfan en una posició que trigarà a poder repetir
Jenn meditant abans d’entrar a quiròfan en una posició que trigarà a poder repetir
Jenn entrant a quiròfan, optimista, valenta, convençuda i decidida. En resum, admirable
Jenn entrant a quiròfan, optimista, valenta, convençuda i decidida. En resum, admirable
Jenn tornada del quiròfan
Jenn tornada del quiròfan

 

La primera nit després de l’operació fou força bona. Jenn va dormir bastant gràcies als calmants. A mig matí ja va tenir el valor i la necessitat d’aixecar-se. La resta del dia la va passar a l’habitació entre visites de la cirurgiana que ens confirmà de nou que tot va anar bé, i constants visites de les infermeres que anaven fent la seva feina. Jenn seguia descansant, recuperant-se i fent alguns grans avenços com aixecar-se per caminar unes molt poquetes passes. Començava la recuperació!

Jenn aixecant-se per primera vegada
Jenn aixecant-se per primera vegada

 

El segon dia post operació fou molt profitós. Després d’una primera dutxa que li va sentar de meravella i d’assaborir els primers aliments sòlids que va agraïr molt, vàrem podem parlar amb la cirurgiana qui ens confirmà que l’endemà mateix podíem deixar l’hospital. Ella i tots vèiem que Jenn estava força bé. Prova d’allò és que el mateix segon dia ja vàrem anar a ‘passejar’ per la planta. Unes quantes passes molt importants. Jo estava molt sorprès per la fortalesa i capacitat de Jenn. En dia i mig ja caminava aqueslls trams. Era admirable!

Efectivament al dia següent Jenn va deixar l’hospital. Allò era el final de la seva hospitalització a Índia.

Per llegir en anglès el relat en primera persona i molt millor escrit que el meu, podeu accedir a l’entrada de Jenn.

 

Les primeres passes que en un futur esperem no gaire llunyà ens portaran a poder reemprendre la nostra ruta i seguir caminant un altre bon tros d’aquest fascinant món en el que vivim
Les primeres passes que en un futur ens portaran a poder reemprendre la nostra ruta i seguir caminant un altre bon tros d’aquest fascinant món en el que vivim

 

L’hospitalització de Lluís

Aquesta història es remunta a ja fa uns quants anys quan vaig visitar Índia per primera vegada. Aquell any fou certament molt especial en la meva vida. Crec que em va esculpir i marcar força de cara als anys següents. El primer mes de l’any el vaig fruir viatjant per Nova Zelanda. Seguidament vaig estar estudiant com un boig durant 4 mesos més per acabar el meu Màster en Administració i Direcció d’Empreses (MBA) a la Melbourne Business School de Melbourne, Austràlia, després d’haver-lo començat feia més de dos anys a Esade, Barcelona. Aquell màster m’havia esgotat, doncs el vaig fer mentre treballava de 8h a 18h de dilluns a divendres per després anar corrents fins a Esade a fer classes de 19h a 22h durant més de dos anys, incloent-hi no pocs caps de setmana. Un cop amb el títol sota el braç, vaig celebrar-ho com calia, a la meva manera. Com? Acabant la primera meitat de l’any viatjant per Austràlia i seguint els següents 6 mesos amb la motxilla per Vietnam, Indonèsia (Java, Bali i Borneo), Malàisia, Nepal i l’Índia. Fou el llavors ‘any de la meva vida’. Un any fora de casa, viatjant amb la motxilla. Després de planejar-ho molt, estudiar, treballar, estalviar, preparar-me i sacrificar moltes coses per poder afrontar aquest repte, aquest brutal salt al món, no estava disposat a deixar que gairebé res ni ningú s’interposés entre el meu vol de sortida de Barcelona al desembre i el meu vol de tornada al desembre de l’any següent. Jo marxava per un any i el volia fer sencer. Tot. Fins baix.

Així doncs, després d’onze mesos viatjant pel món, quan ja només em restava Índia de la llista de destinacions i mentre l’estava visitant, va arribar l’accident que em va enfonsar en la misèria, en un pou fosc de dolor que no semblava tenir fons.

El text que arriba a continuació és la transcripció del meu diari de viatge fet llavors. Aquest text forma part del llibre de viatges que vaig publicar en tornar a Catalunya.

Per tal de poder tenir el text que descriu l’accident així com els dies següents quan vaig acabar a un hospital a Índia, vull agraïr al meu pare l’esforç que ha fet copiant el text del llibre que tenim a casa i que amablement m’ha enviat per correu electrònic. Gràcies per aquesta feinada!

Un cop feta aquesta introducció, el text que descriu la meva experiència hospitalària a Índia diu així (reproduir-lo i llegir-ho de nou em fa esborronar i em posa tots els pèls de punta. Tots):

 

Després d’una ‘inoblidable’ i molt llarga nit a un tren que m’acomiadava de Benarès ben entrada la nit i m’ha fet arribar a Satna al matí, ara compro un bitllet esperant la sortida d´un autobús que no desentonaria a cap museu d´antiguitats. Aquí hem coincidit quatre motxillers als que s´afegeixen dos Japonesos més i un cop dins l´autobús, puja en Martín un alemany. Primer cadascú va al seu aire, malgrat ja hem trencat el gel xerrant entre nosaltres pel sol fet de ser familiars de la família motxillera.

Pujar a l´autobús no és problemàtic ja que tenim seient, però aquests són de fusta i sense cap coixí. Com la carretera sembla un formatge “gruyere” plena de forats com a melons, tant el cul com els ronyons es ressenteixen molt amb cada bot, aixecant-nos un pam del seient. Als pocs quilòmetres el motor fa figa i hem de baixar a esperar que l´arreglin. Tots fora, els “blancs” ens ajuntem fent petar la xerrada amb moltes rialles, fruint de molt bon ambient. Una estona d´espera i podem tornar a pujar per gaudir d´un trajecte assolellat, amb un airet fantàstic que entra per la finestra i patint els bots de la carretera. Poca estona més tard ens tornem a aturar. Baixem tots esperant que facin un altre miracle mecànic amb aquestes relíquies amb rodes. Després d´una llarga estona veig que la resta del passatge local torna a pujar a l´autobús, però per recollir els seus equipatges. Aquesta vegada no hi ha miracle així que agafem les motxilles i ens hem d´esperar al proper autobús que passi cap a Khajuraho per pujar-nos. Finalment arriba, però va força ple tot i que els cinc motxillers occidentals miracuosament trobem seients al final de l´autobús. La Manu, en Stéfano i en Martin seuen al meu darrere, a la última fila, mentre que al meu costat tinc la bellesa de la Rebecca. Jo sec a la finestra.

El viatge continua, el paisatge és molt sec, però amb el sol a la cara gaudeixo d´una molt bona vista i brisa. La finestra oberta, l´aire em despentina les grenyes que ja son molt llargues després d´un any sense tallar-me el cabell, vaig xiulant, camí de la propera destinació. Soc molt feliç, tot és perfecte, la vida és meravellosa, gaudeixo al màxim, a més no poder, d´aquesta experiència privilegiada, del viatge de la meva vida que durant 323 dies m´ha portat a viure molt intensament fascinants experiències. Ara ja em trobo a manca de només trenta dies exactes per tornar a casa. Tot ha anat fantàstic i aquí em veig, al mig de l´Índia, al mig del no res, gaudint del viatge amb el colze esquerre recolzat a la finestra fins que de sobte, en una mil·lèsima de segon, tot aquest estat de gràcia s´ensorra a la més fosca misèria del dolor. El nostre “estimat” conductor porta la carraca de l´autobús com si anés fent una esbojarrada cursa, però això no és notícia a l´Índia. El que sí esdevé notícia és que passa massa proper a un altre gran vehicle que està aparcat al costat esquerra de la carretera. Tant proper que no el pica amb el frontal de l´autobús, però sí d´esquitllada amb el nostre lateral, amb el costat on jo, ben burro, tinc fora un tros de colze. El tros que surt de la finestra és suficient per, de sobte, sentir un cop sec, ràpid, barreja de la xapa del nostre autobús amb un estrany i gens familiar “creck” que m´espanta molt. De moment, immediatament no sento dolor, no sento res, però mig segon després intento entrar el colze. No em segueix!. En fer el gest des de l´espatlla veig que la part superior del braç sí segueix endins, però l´altre mig braç fins el colze es queda enrere d´una manera molt estranya. Em miro el braç amb terror i dolor veient una forma totalment antinatural, una forma en zig-zag ja que des de l´espatlla a aquest punt intermedi del braç, entra tal i com jo vull. Del punt al colze, queda fora la finestra i del colze a la mà torna a entrar. Tot això ha passat en menys d´un segon i el dolor ara és insuportable. El meu crit fa tombar tot el passatge del autobús i jo m´agafo al braç que em penja sense cap sentit, de pas que un bon raig de sang caient sobre els pantalons acaba de donar el toc dramàtic al que és l´inici del meu malson particular. Acabo d´entrar a l´infern.

El dolor va en augment. Estic acollonit cridant que aturin l´autobús. No sé d´on sagna el braç, però tampoc puc mirar-ho, doncs això és horrible. Miro d´agafar-me el braç amb la mà dreta, però no sé ben bé com. Es doblega per tot arreu de manera il·lògica. Els nous amics motxillers, els tres del darrere i la Rebeca estan absolutament blancs i també criden per aturar aquesta cafetera mentre jo no paro de sagnar i cridar. Aquest braç és un calvari. Finalment aturen l´autobús. La Rebeca agafant-me per la dreta i un extremadament amable indi per l´esquerra, m´acompanyen a un seient al mig de l´autobús on, teòricament, els bots criminals no es noten tant. Aquest indi és d´admirar ja que agafa un gran mocador que porta i m´embolica el braç pel mig, entre colze i espatlla, per on es doblega i per on sembla que sagna. De pas que m´embolica el punt mig, amb les seves dues mans m´agafa els dos trossos de braç que em pengen sense control i que m´estan matant de dolor. Acompanyat per tots dos fins el nou seient, l´indi mira d´aguantar a pols i aliniats els dos trossos de braç, mentre jo no paro de cridar: – “El meu braç, el meu braç, aguanta´l. Jo no puc, se´m plega, no me´l deixis!”. “Porteu-me a un hospital!”.

Repassant mentalment el mapa de l´Índia reconec que és un dels pitjors llocs per tenir un accident ja que estem al mig del no res, lluny de qualsevol ciutat gran on podria tenir algun hospital decent. Estic ben “pillat”, ben cardat, ben fotut. L´autobús arrenca de nou i ara comença el camí a l´infern. Encara queda un bon tros per arribar a Khajuraho i el poble més proper és a una mitja hora de trajecte, sense cap dubte, una de les pitjors mitges hores de la meva vida. Segueixo cridant, tremolant, suant, em mossego la mà dreta fins gairebé fer-me sang, mirant d´aguantar el dolor i és que els sotracs de l´autobús em martiritzen, els forats del terra són grans com a síndries. Maleeixo tots els que van fer aquesta p… carretera, mentre no deixo de mirar de reüll la meva esquerra on el fabulós indi anònim aguanta amb una mà l’aixella i amb l´altra el colze, mirant de mantenir els dos trossos de braç el més aliniats possible. Quin calvari, quin dolor més bèstia, quins sotracs maleïts. El pobre indi se las veu i desitja per amortir els sotracs, mentre jo els noto fins a la medul·la espinal. El miro fixament als seus ulls negres agraint profundament el que està fent per mi. No ens calen paraules. A dreta tinc els meravellosos ulls de la Rebecca clavats dins una cara blanca i espantada. Em reconforta un xic el seu recolzament, malgrat segueixo marejat i gemegant sense descans.

Arribem al “poble” de Panna on l´autobús s´atura davant el que ells anomenen hospital. Acabat aquest trajecte mortal d´una mitja hora que més aviat m´ha semblat durar tota una vida, baixo com puc de l´autobús acompanyat del fabulós indi que mira de mantenir el braç recte, cosa gens fàcil. Li agraeixo infinitament. M´estiro sobre una pedra i van a buscar un doctor que arriba amb uns ajudants i una llitera de ferro. Em mouen a ella amb un mal horrorós i sempre cridant – “di di!” (a poc a poc) – perquè cada moviment és matador, mentre miro d´aguantar-me el braç que va totalment descontrolat. Sobre la llitera vaig entrant per uns passadissos amb una pinta horrible fins arribar al que sembla una sala de curació. De nou em tornen a moure a una taula fixa mentre miro d´ofegar els crits de dolor quan noto els ossos moure´s per dins el braç sense que encaixin de cap manera. Ara ja no és un de sol. Un cop a la taula arriba el necessari i inevitable. M´estiren el braç per tal de trobar una “bona posició” i, posant una base sòlida l´emboliquen amb venes des de l´espatlla al canell. Amb perdó, hòstia p… quin dolor! Això és horrible, però espero sigui el principi del final d´aquest infern, Sembla que faci una eternitat que va començar.

Un cop amb el braç immobilitzat, això allibera al pobre indi que m´ha estat ajudant increïblement. Sempre em sabrà greu no haber-li demanat el nom o alguna manera de contactar amb ell per agraïr-li la seva fabulosa actitud ja que quan estàs tan, tan fotut, aquest ajut no pots arribar mai a agraïr-lo suficient. De nou a la llitera em treuen de la sala i m´aparquen al terra, a un passadís al costat del pati per on he entrat. Obro els ulls i veig tot de cames, cossos i cares d´indis curiosos que em miren. Ara que estic immobilitzat, cada vegada gemego menys. He esdevingut l´atracció d´aquest poble on no es deu aturar ni el vent, però ara tenen un viatger blanc ben cardat i el venen a veure. Entre la multitud reconec les cares blanques amigues, les de la Rebecca, Manu, Martin i Stéfano que malgrat que els he dit que segueixin viatge, no m´han deixat ni un moment, tenint cura de les meves motxilles. M´han guardat la motxilla gran a l´habitació del doctor i la petita sempre ha vingut amb mi (amb la Rebecca). Han trobat les ulleres de Sol que havien volat en xocar, però no el rellotge, que encara no m´explico com ha pogut saltar. Entenc que l´impacte ha estat prou sec i contundent, però tant com per fer-me saltar el rellotge…

Bé, soc al terra, immobilitzat i ara què? Ara toquen radiografies per veure l´abast de la fractura i el que més em preocupa, veure si les articulacions del colze i/o espatlla han patit alguna lesió. Són les dues de la tarda, però per fer-me radiografies haig d´esperar tres hores més, fins que donin el corrent elèctric a l´hospital! Benvingut a l´Índia! Això és un hospital! Un hospital sense electricitat! Són tres hores molt i molt llargues, però que permeten descobrir coses. Quines coses? Doncs per exemple que el món està ple de persones fabuloses trobant-te-les als llocs més inesperats com per exemple aquest indi que durant l´eterna mitja hora, m´aguantava els dos trossos de braç. La Rebecca que m´ha acompanyat en tot moment, malgrat estava blanca per l´ensurt i havent-me conegut només quatre hores abans. La Manu, aquesta maca, dolça i simpàtica italiana que comença a fer les gestions i trucades necessàries per l´assegurança i assistència mèdica trucant a Barcelona. En Martin agafant les motxilles, la llitera i conduïnt-me a una habitació on poder estar tranquils, lluny de la multitud de curiosos locals… Quina gent més fantàstica!.

Evidentment també tinc temps de replantejar-me tota la resta del viatge, què faré, com ho faré… Tot dependrà de com hagi acabat el braç per dins i com me´l deixin. Ara em trobo a un pou de foscor, incertesa i dolor, però malgrat viure aquesta situació “ben fotuda i cardat fins baix”, penso que he estat afortunat. Potser sona irònic, però repassant el que ha estat tot l´any, he tingut fins ara tres situacions que podrien haver estat greus o fatals com trobar-me a la punta de la glacera Tasman a Nova Zelanda, la bomba que em va esclatar al costat a Djakarta i la cama que em va entrar al tronc buit a Borneo. En cap d´elles he tingut el més mínim problema. Ara estic ben fotut, però repassant el viatge d´autobús, si en comptes de treure un xic el colze arribo a tenir tot el braç fora, ni que hagués estat enganxat a la xapa, a hores d´ara no el tindria. L´hagués arrencat sencer o l´hagués aixafat entre les dues xapes en tocar-se, esmicolant-lo. Només escriure això em costa, m´agafen esgarrifances i se m´entelen els ulls. A més he tingut la sort de conèixer i descobrir aquestes quatre meravelloses persones que m´ajuden moltíssim a un dels moments més foscos de la meva vida. Ara només toca esperar. Esperar a veure la radiografia. Esperar a saber si segueixo amb tanta sort i ha estat una fractura neta i simple o és múltiple i/o ha afectat a alguna de las articulacions. A veure què hi ha dins aquest braç boterut. Aquí esperant, els minuts passen molt a poc a poc. La Manu pregunta si tinc assegurança i ara surt a la llum un paper clau, un paper que no esperava fer servir mai i que vaig escriure i plastificar ara fa onze mesos, on posava instruccions de coses a fer amb mi si tenia un accident. En veure aquest paper tots els companys motxillers al·lucinen per la previsió demostrada, però ara esdevé clau facilitant molt els tràmits per l´assistència sanitària, hospital, metge… Mentre la Manu em dona un cop de mà trucant a Barcelona des de l´únic telèfon (em penso) del poble, jo tinc la policia amb mi per fer els papers, burocràcies i preguntar-me si vull denunciar al xòfer. La denúncia comporta un judici d´aquí a sis mesos i com no penso tornar, exculpo aquest temerari conductor que em mira amb una cara com si l´hagés acabat de salvar la vida.

També arriba un que diu que és metge. Com van tots sense uniforme, de carrer i tenim mig poble aquí, ja no sé distingir-los, però aquest diu que m´aixequi. Li pregunto que com encara resta una hora llarga d´espera, – “per què ho haig de fer si cada vegada que moc una cella, el braç em mata de dolor?” – “Res, que m´aixequi.” – “Com no em doni una raó més convincent, no ho faig. Ja m´està tocant els…” Al final el que marxa és ell. Arriba l´hora de la veritat i amb una llitera, m´acosten fins la sala de radiografies on, amb molt d´ajut, em posen d’empeus. El mal és terrible i el mareig i ganes de vomitar amb prou feines les puc aguantar, però torçant-me el braç em poden fer dues radiografies. Segueixo de molta sort. El cop ha estat contra el colze i la força ha fet que l´húmer no aguantés i es trenqués pel mig amb un tall completament transversal, però salvant intactes les articulacions de colze i espatlla. Una fractura única, neta i no oberta, però tan transversal, amb tan poca superfície de contacte entre les dues parts de l´os, que per soldar-la serà pelut.

Arriba la Manu i ja ha parlat amb un metge de Delhi recomanant-me que no em quedi aquí (al cul del món) i que miri d´agafar el vol de les sis cap a Delhi. Agafant-me el braç i marejat com una sopa surto disparat per mirar d´arribar a l´aeroport de Khajuraho a les sis. És un quart de sis i manquen uns cinquanta quilòmetres. Al primer món seria factible, però aquí és un abisme. Tots cinc agafem una ambulància i de nou comença un altre infern, la p… carretera i els p… forats que tornen a fondre´m dins un fosc calvari dolorós on sento cada sotrac fins la medul·la, cargolant-me i mirant d´ofegar els xiscles entre gemecs. Això és un suplici i no hi ha manera que s´acabi. Finalment i ben fosc arribem a l´aeroport de Khajuraho on en Martin i la Rebecca van a veure si encara puc agafar el vol. Evidentment és una utopia ja que l´avió no hi és. Malgrat hem corregut força, la informació que li havien donat no era correcta i el vol aterrava a Delhi a les sis, però sortia de Khajuraho a les quatre. Haig d´esperar-me fins demà! Busquem hotel, compartim habitació i al cap d´una estona arriba un metge per veure´m. Em dona corda fins demà, que hauré de volar a Delhi per ingressar a un hospital decent. Confirma la gran sort pel tipus de fractura i un cop al llit, vestit, amb la roba feta una porqueria de brutícia amanida amb sang del braç, miro de dormir com puc. Aquest dia difícilment l´oblidaré en tota la vida. No volia aventura? Doncs aquí tinc aventura. Certament això enforteix molt.

He pogut dormir prou be, tot i que sense moure´m i sempre de cara al sostre. Els companys d´aventures i habitació van despertant-se i interesant-se pel meu estat. En Martin, amb el meu passaport, tarja de crèdit, Rupies en efectiu i una autorització per emprar la meva tarja, va a buscar un bitllet d´avió per poder arribar a Delhi, tornant al cap d´una estona amb un empleat de les línies aèries ja que no li permeten fer servir la tarja. Des del llit puc comprar un bitllet per fotre al camp d´aquest cau, d´aquest forat negre aquesta mateixa tarda, així que un cop fet, només resta esperar. Faig fora els amics per que aprofitin el temps i visitin els temples eròtics, que és això que han vingut a fer. Durant el matí torna a passar el doctor d´ahir per fer una ullada, una visita rutinària de “cortesia” que la veig com una excusa per facturar-me els seus serveis que trobo força exagerats. Li comento que malgrat després jo passi la factura a l´asseguradora, pel que ell ha fet, el que demana és un pèl abusiu, mirant de defensar els interessos de la companyia d’assegurances, per la que per cert, treballo.

Quan arribo a l’aeroport de Delhi, amb cadira de rodes m’atansen fins una ambulància que em porta durant una interminable hora pels congestionadíssims carrers de Delhi fins un hospital que en teoria és dels bons. L´entrada no és gaire agradable ja que l´edifici principal està en obres i ara treballen temporalment a aquest lloc, força depriment per cert. Arribo a una recepció fosca, bastant tronada i jo que esperava tenir un hospital occidental, trobo això, caient-me els ànims als peus. Al menys espero que tinguin bons metges.

Arriba un metge jove, molt correcte, demanant les radiografies fetes a Panna a l’hora que comença a treure les venes tacades de sang, deixant al descobert un senyor bíceps, un musculós braç, però que no és res més que una gran inflamació. Ara toca el que temia i esperava, el seu diagnòstic i les seves radiografies, així que comença a remenar, estirant el braç boterut per després forçar “bones postures” i fer noves plaques. Això fa molt, molt de mal i malgrat mossego fort, sembla que torno a reviure l´infernal trajecte d´ahir. Un cop fetes, torna a deixar-me embolicat i pujo a una habitació on, sense botes, però encara amb la porqueria de roba que porto, m´estiro sobre el llit esperant el traumatòleg.

Aquest arriba més tard. És un elegant doctor amb un turbant al cap disposat a fer feina. Mirades les noves radiografies em recorre el braç de dalt a baix preguntant si noto el seu tacte. Veient que no he perdut la sensibilitat, confirma la sempre bona notícia que l´os no ha tallat cap nervi. El seu diagnòstic és clar davant una única fractura, neta, però molt transversal. Dues opcions: (a) Obrir, operar i posar plaques a l´os, immobilitzant només el braç i deixant lliures espatlla i colze amb un període de recuperació més curt o (b) No obrir, alinear els dos ossos, enguixar i cobrir tant espatlla com colze amb tres mesos de guix. Quedo sorprès amb el termini de tres mesos. Tenia al cap que els ossos soldaven en uns 40 dies, però ell em diu que els ossos grans com el fèmur, tíbia o húmer costen molt més. Penso ràpid, sé que la fractura no és dolenta i tampoc estic disposat que m´operin aquí a l´Índia. Per una altra banda, seguint amb la perseverança que tants bons resultats m´ha donat durant aquest any, no vull donar-me per vençut. Encara em queda un mes de viatge, així que no vull tornar a casa. Desitjo apurar fins el final, ni que sigui amb un braç penjant. Fetes totes aquestes reflexions, decideixo que m´enguixin ara mateix i si demà a la radiografia es veu que ha quedat ben alineat, ja en parlarem, però crec que seguiré aquí fins el final del viatge. Dins de tot he estat molt afortunat ja que és una sola fractura, cap nervi ha estat tallat ni tampoc l´artèria humeral, que llavors hagués estat molt més seriós.

Bé, torno a tenir el braç nu, desprotegit, amb una angoixant sensació de fragilitat i davant el doctor que amb uns guants ja té la pasterada de guix a punt començant a aplicar-lo. Costa molt concentrar-me per relaxar la musculatura mirant de deixar el braç lliure i tou per tal que treballi millor. Ell estira, el va centrant i me´l cobreix de guix, tot sencer, de l´espatlla a mig avantbraç de pas que neteja la ferida oberta que tinc per algun lloc. Encara no he arribat a veure-la, però segueix supurant i provocant tot un fastigós merder multicolor. Amb el nou braç penjat del coll, ara toca esperar i assecar, fins que demà veiem com ha quedat de recte. En total he trigat unes 30 hores des de que vaig tenir l´accident fins rebre atenció mèdica amb unes mínimes condicions. 30 hores que han semblat 30 dies, quina eternitat !!! Avui dormo a l’hospital.

Un nou dia, un nou braç. Faig les radiografies de control comentant-les amb el metge. No es veu 100% recte, però ell diu, afirma i reafirma i promet que aquesta és un bona posició per l´opció del guix. Si vull una foto perfecta, hauria d´operar, ajuntar els dos trossos i amb una placa i ferros, fixar-los. Completament convençut li confirmo la meva intenció de quedar-me a l´Índia fins el final del meu viatge, d´aquí just quatre setmanes i que ni canvio tot el merder de vols de tornada a Catalunya (quatre en total), ni renuncio a apurar fins el final el meu viatge. El braç està prou bé, així que establim una visita setmanal de control amb radiografia inclosa, per veure que l´os segueixi a lloc. Si bellugués, llavors tornaria a començar el procés i potser em plantejaria volar cap a casa i operar. El doctor encara em deixa un altre dia a l´hospital, tenint temps d´escriure i escriure, posant-me al dia de tantes aventures i molt fortes sensacions que vull plasmar al diari. Si fins ara he tingut bon material per anar enriquint aquest llibre que espero que Vostè estigui gaudint, a partir d´ara la cosa pinta pitjor ja que no podré gairebé bellugar-me, ni visitar res. Restaré tancat a la meva particular presó d´inactivitat forçada, sent molt difícil d´acceptar i acostumar-me.

La resta del dia al llit de l´hospital és força mortal fins que de sobte sona el telèfon. Qui podrà ser? L´asseguradora? No, és un dels meus àngels salvadors, la bella Rebecca que ha estat tot el dia de visita pels temples de Khajurajo i en tornar a l´hotel truca per saber com m´ha anat. Content i il·lusionat pel detall em poso al dia i torno a agraïr tot el que va fer per mi, sumant aquesta bonica trucada. També m´envia records dels empleats de l´hotel on vàrem dormir. Una gran sorpresa que m´anima el dia. Acabo un xic tip d´antinflamatoris, calmants i antibiòtics per la ferida oberta que provoca una taca vermell groguenca, fins i tot a través del guix.

Amb l´última visita del traumatòleg concreto que cada dimarts passaré a fer-me una radiografia de control, fent un seguiment fins que marxi. Diu que la primera setmana tinc un vint per cent de probabilitats que l´os es mogui, la segona un deu i segueix baixant progressivament, així que tocarà fer molta bondat aquesta primera quinzena. Veurem si encara aprofito per visitar o fer alguna cosa abans de marxar. Des de l´hospital truco uns quants hotels ja que avui em donen l´alta. Al final, després de moltes trucades, aconsegueixo reservar una habitació a un hotel un pèl massa car pel meu pressupost, però ara m´haig de consentir i cuidar la salut…

 

Aquí finalitza la transcripció del text contingut al llibre que he seleccionat per descriure el passatge.

Efectivament aquell dia vaig deixar l’hospital. Allò fou el final de la meva hospitalització a Índia.

A títol informatiu, per qui tingui una mica de curiositat i no s’hagi adormit amb aquesta entrada tan llarga, vull acabar-la dient que durant les 4 posteriors setmanes després de la meva alta de l’hospital, vaig fer molta bondat, em vaig pujar per les parets i desesperar per la forçada inactivitat física, però va valer la pena doncs amb el braç enguixat encara vaig poder visitar bastantes coses de Delhi, vaig atansar-me a visitar Agra i tal i com tenia previst des de feia un any, al final de desembre, al final del que era llavors ‘ l’any de la meva vida ‘ vaig tornar a casa. Allà, durant molt de temps, vaig seguir enguixat per posteriorment recuperar-me totalment mitjançant una llarga rehabilitació.



Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>