Després de la nostra aturada hivernal per gaudir enormement de les nostres famílies, tornem a Turquia per continuar la nostra ruta a peu.
Hem estat gaudint moltíssim d’una aturada a casa per veure les nostres estimades famílies, per gaudir de la seva companyia, per veure uns quants amics, fer unes presentacions o sessions de preguntes referides a la nostra aventura tant a biblioteques com a la universitat…
Felicito públicament a Jenn per haver fet 4 xerrades davant un total d’unes 200 persones i parlant en català. Ha estat genial!
També ens hem amagat de les fredes temperatures i freqüents tempestes que ens feien i fan la vida molt miserable… però ja ha arribat l’hora de tornar a la ruta.
Aquesta vegada, però, serà diferent. Després de gairebé 2 anys i uns 10.500 quilòmetres junts, ara Jenn i jo seguirem caminant cap a l’oest, cap a Catalunya, però separadament. Ella va a la costa sud de Turquia a fer unes rutes molt atractives a partir d’Antalya i jo torno al punt fins on vàrem arribar a peu, a la costa nord de Turquia, a Samsun.
En quant a la meva ruta prevista, inicialment tenia pensat sortir de Samsun i mirant de fer la ruta més curta, ja que el pes de les motxilles em mata, volia anar per l’interior de Turquia en direcció a Istambul. Ara però aposto per una ruta que sembla considerablement més llarga resseguint la costa nord, tocant el mar Negre com vinc fent des de Geòrgia. Per què? Espero trobar millors vistes, paisatges més agradables, menys tràfic… al menys això espero i és una aposta que em costarà més quilòmetres i dies carregant tot a sobre. Espero que valgui la pena i em surti bé.
Ara que torno a la ruta, aquí tenim la informació actualitzada sobre el pesos, els maleïts quilos amb els que reprenc la ruta:
. Jo: 57 kg, un augment d’un 15% (7,5kg)!!! respecte als 49,5 kg d’arribada quan començava aquest període de descans.
. Motxilla Petita (sense 1l d’aigua): 3 kg, descens d’un 25% (1kg)!!! respecte als 4 kg d’arribada.
. Motxilla Gran (sense 1,5l d’aigua): 12 kg, descens d’un 25% (4kg)!!! respecte als 16 kg d’arribada.
. Total carregat: 15 kg (sense aigua) és un descens d’un 25% (5kg)!!! respecte als 20 kg d’arribada.
. Conclusió: El pes total de 17,5 kg (15 kg sense aigua + 2,5 l d’ aigua) representa un 30,7% del meu pes corporal. Ara surto amb uns 5 a 7 kg extres de propi pes i he rebaixat uns 5 kg d’equipatge. Amb el temps, aquesta proporció s’anirà invertint a mida que em vagi aprimant i l’equipatge és faci més pesat.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Istambul, Barcelona, Pendik, Samsun, Atakum, Çatalçam, Taflan, Erenköy, Dereköy, 19 Mayis, Ondokuzmayis, Çandir, Tepeköy, Karaköy, Gümüsyaprak, Bafra, Keliker, Hüseyinbeyli, Yukari Elma, Yeniköy, Yenice, Karli, Alaçam, Etyemez, Kozköy, Yakakent, Küplüagzi, Gerze, Yaykil, Kebeli, Meliksali, Kurcali, Çelen, Abdurrahmanpasa, Yeniköy, Sakarabasi, Gökçebel, Atbasi, Hatip, Aksu, Hacioglu, Teyfikiye, Zaviye, Büyükdüz, Doganli, Topagaç, Ayaz, Karabey, Düzköy, Taçahmet, Kesköyü, Güzelkent, Türkely
. Arriba el dia de tornar a marxar. Què bé hem estat a casa i aquesta vegada, quant ens costa tornar a marxar, a penjar-se les motxilles i a seguir caminant pel món!
. Deixem Barcelona per aterrar al segon aeroport d’Istambul i allotjar-nos a un apartament proper a l’aeroport, a la ciutat de Pendik. Arribem amb un dia plujós, molt gris i trist. Sortim de la terminal quan ja no queda llum natural. La foscor, la pluja i la fresca fan força depriment l’arribada.
.
. Després d’uns dies a un apartament a la ciutat de Pendik que es troba davant la terminal del segon aeroport d’Istambul, arriba la molt trista i dura hora dels adéus. Jenn marxa a les 8h cap a l’aeroport, doncs el seu vol a Antalya és a les 11h i jo em quedo a l’apartament fins a migdia. El meu vol a Samsun és a les 1725h.
. A migdia deixo l’apartament i camino durant una mitja hora els poc més de 2 km fins la terminal de l’aeroport. De dia tot és millor i més fàcil. Avui no és fosc, no plou i trobo passos fàcils per caminar. El tram d’avui és molt més agradable que quan vàrem arribar, fosc i plovent.
. A les 1230h, ja dins la terminal, toca esperar 5 hores fins la sortida del vol. Quin pal d’espera. Ara ja sense Jenn, que deu estar aterrant a Antalya, encara és pitjor. Ja la trobo a faltar.
. Aterro a l’aeroport de Samsun a les 19h, a uns quilòmetres a l’est de la ciutat, just quan comença a fer-se fosc. Un cop recollida la motxilla és fàcil trobar l’autobús Bafas que em porta cap a Samsun. Per la finestra puc veure i recordar alguns dels trams que vàrem caminar amb Jenn quan arribàvem per primera vegada. Aquells dies varen ser molt llargs i durs doncs plovia bastant. Ambdós recordem la dura arribada que vàrem tenir a Samsun sota el fred i la pluja.
. Creuada la ciutat amb l’autobús, baixo a un lloc que ja reconec i m’atanso a la cafeteria del nostre amic. Quantes hores que vàrem invertir aquí treballant i ajudant al nostre amfitrió i nou amic! Allà el torno a trobar. Quina alegria. Després d’una breu salutació m’acompanya a casa seva, uns 20 quilòmetres fora la ciutat.
. Dins la profunda tristesa que em representa reprendre la ruta sense Jenn i sent avui el dia del comiat, l’única alegria del dia arriba amb el retrobament del nostre amic.
. Arribem a casa seva i allò és un camp de batalla. Tota la sala d’estar és una zona de treball. Està allisant les parets amb un guix prim abans de pintar-les i aquí té uns quants dels seus amics. Al cap d’una bona estona un parell d’ells marxen a buscar no-se-què i en insistir si jo volia res, els demano em portin un trocet de pa per sopar alguna cosa que tingui dins la motxilla.
Durant les següents hores arriben i marxen una bona colla d’amics, tots als voltants dels 40 – 50 anys, que estan de gresca xerrant i amb la televisió emetent canals de música tecno. Això sembla una festa d’adolescents durant la qual el meu amic i un altre home es fan un fart de pencar amb les parets del menjador.
Tots aquests amics són molt amables amb mi. Tot ho ‘parlem’ en turc amb l’enorme limitació que això comporta i quan no en sabem més, llavors el meu amic tradueix.
Passades gairebé 4 hores, a quarts d’una de la nit, arriben altres amics i un d’ells em porta un falafel per menjar. Jo havia demanat un petit trocet de pa amb el que tindria prou. Havent passat tantes hores des de que ho havia parlat, pensava que jo ho havia entès malament, però ara arriba aquest saborós detallet. Són macos aquesta gent.
Passada l’una de la nit un altre amic el veig molt interessat en conèixer un xic a aquest estranger que seu entre ells. És molt amable. Després de les típiques preguntes, em mira de convèncer de totes les meravelles que representa tenir fills. No faig gaires més comentaris. La conversa juntament amb tot aquest ambient d’amics de tota la vida que vénen a fer companyia i ajudar al meu amfitrió, cares somrients, amabilitat, … segueixen omplint el meu cabàs d’experiències quotidianes enriquidores. Molt lluny de ser atraccions turístiques les que visc derivades de fer aquesta aventura a peu, són situacions com les d’aquesta nit, per exemple, les que puntuen positivament dins la duresa del viatge. Poder viure aquestes vides privades, quotidianes, locals i molt autèntiques em fan sentir molt privilegiat.
. Avui m’he aixecat a les 6h del matí i a quarts de 2h em vaig a dormir, deixant encara a 3 homes treballant les parets metre segueixen xerrant, bevent, fumant i fent-se companyia.
.
. El dia arriba amb un sol preciós i una temperatura boníssima per caminar, però malgrat ja començaria a menjar-me quilòmetres, avui vull estar a la disposició del nostre amic per que crec que el podré ajudar.
. Quan els homes que al final s’han quedat a dormir a la casa es van despertant, ja ha passat mig matí. Tres de nosaltres anem cap a Samsun on torno al meu ‘ex-lloc’ de feina, és a dir, la famosa cafeteria. Ara ja està acabada i en ple funcionament, tot i que encara trobo tres detallets inacabats per retocar.
. Conec un home de Bagdad, Irak, que va fugir fa 4 anys, va venir aquí a Samsun i després d’aquests anys, la setmana vinent finalment marxa a viure a Vancouver, Canadà. És la típica història de refugiats o emigrants per raons horribles. Raons per tots conegudes. Raons que avergonyeixen l’espècie humana. Una història real que ara tinc davant la meva cara, en carn i ossos. Sembla un home maco. Està molt agraït per haver pogut salvar la vida i ara començar de nou a un altre indret del món. Li desitjo molta la sort.
. Tornem a la casa del meu amfitrió. Avui puc tornar a ajudar de veritat, com vàrem fer juntament amb Jenn treballant a la cafeteria.
. Quan vàrem arribar, entre d’altres moltes coses, Jenn i jo vàrem poder salvar uns rosers. Avui veig amb alegria que han sobreviscut dins les torretes on els vaig trasplantar. Comencen a treure els primers nous brots verds. Avui toca fer 2 grans forats al terra i trasplantar-los a la seva casa definitiva.
Estic una bona estona pencant al jardí fins que ambdós rosers estan sans, estalvis i amb un bonic indret amb molta terra on creixeran i es faran preciosos. A més, la casualitat fa que un cop trasplantats veig que un roser ha quedat davant la finestra de la cuina, pel que quan ells rentin o cuinin el podran veure sempre. Quan les precioses roses floreixin, espero que recordin a Jenn i Lluís, aquells dos sonats que caminant des de Bangkok, un dia van aparèixer a les seves vides i també van salvar i finalment trasplantar aquest roser.
. Acabats els rosers, toca tallar herbes. Per fer-ho avui m’estreno amb una màquina talla gespa. Al principi, com tots els principis, em costa un xic però al cap d’una estona ja la faig ballar i tallar tot. També aprenc a buidar-la, mig desmuntar-la per desembussar-la…
. Acabo força suat i sense temps de netejar-me, sec per sopar. Si ahir això era una reunió d’adolescents de més de 40 anys, avui la cosa és més calmada. Tenim el propietari de la casa amb la seva promesa, un altre amic que des d’ahir no s’ha separat un moment de nosaltres i també arriba una parella convidada amb 2 nens. Comento això per que la dinàmica social és curiosa. La promesa de l’amfitrió ha cuinat mentre nosaltres treballavem al jardí. Seiem tots a taula, els 3 homes mengen molt ràpid, s’aixequen i marxen. Un d’ells, com sobre la taula en aquell moment no hi havia més pa que un trocet que m’estava cruspint jo, sense cap vergonya ni problema, me l’agafa, se’l menja i surt de la casa amb els altres dos amics. Jo acabo el sopar molt més pausadament, recullo la taula i davant la sorpresa de les dues dones, rento els plats. No vull ser exemple de res, de cap manera i ho faig per senzillament seguir ajudant, però també per que m’agradaria deixar petites llavors dins les seves mentalitats i cultures en pro d’una igualtat de gèneres, especialment a països on les dones estan o lluny, o a anys llum dels homes. En acabar la rentada de plats la dona convidada em diu -‘ha estat un plaer conèixer-te’.
. Al vespre quan van marxant tots, l’amic que està amb nosaltres des d’ahir ja no només em dona la mà, sinó que també s’acosta i toca el seu front dret amb el meu front dret i després igual amb l’esquerra. És com fer-se un parell de petons a ambdues galtes, cosa que fan sovint els homes amics, però ara només amb el front. Crec que és un punt intermig entre donar-se la mà i fer-se 2 petons. Després de veure’m en acció ajudant durant tot el dia crec que m’he guanyat el seu respecte i agraïment. M’agrada el seu gest.
. Ahir va fer un dia preciós per poder caminar i avançar, però el vaig dedicar a ajudar al nostre amic i amfitrió. Durant la nit ha fet molt de vent. Sentint com bufava des del llit, m’ha alegrat molt de no estar acampant aquesta nit a fora.
. Jenn i jo vàrem arribar caminant fins la cafeteria del nostre amic a Samsun i des d’allà mateix avui reprenc la ruta. Arribo aviat a la cafeteria i trobo un camí fabulós per sortir de Samsun que durant un llarg tram està perfectament urbanitzat, al llarg de la costa, tocant el mar Negre. Pel camí només veig que restaurants, cafès, edificis d’apartaments relativament recents de 4 – 5 plantes, uns fabulosos passeigs peatonals amb carril bici, jardins, de tant en tant alguns banys i uns quants netejadors que tenen bona cura de tenir-ho tot molt bé. Aquesta ruta, en paral.lel a la carretera, és una meravella.
. Al cap d’uns quants quilòmetres la perfecta urbanització s’acaba deixant pas a uns camins mig de terra, grava o pedres que es poden caminar bé. També tinc alguns arbres sota els quals sembla que la gent fa els seus pícnics o senzillament van a beure alcohol, doncs llastimosament estan bastant bruts. Recullo algunes ampolles de plàstic i vidre fins que em canso.
. Durant tot el matí segueix bufant força el vent i els núvols amenaçadors s’atansen inexorablement fins que acaben descarregant. Alleugereixo el ritme avui que faig només 20 quilòmetres. És el primer dia de caminar i encara no estic en forma.
. El primer dia caminant, amb 20 quilòmetres al sarró, va anar de meravella. En canvi avui, segon dia, els peus m’han estat torturant a partir del quilòmetre 10. Els 18 restants han estat un petit malson a cada passa.
Ja sé que no estic en forma encara i per això començava amb 20 quilòmetres, però no m’esperava tant de dolor. Veure’m com va demà.
. Després de la pluja, el sol torna a sortir i fa que els camps verds dels voltants siguin més bonics. Encara he pogut veure alguns avellaners, però molt residuals. La costa segueix ben propera però no està a tocar i els camps de blat semblen dominar el paisatge. Algunes vaques donen un toc de gràcia i ajuden a arribar a Bafra malgrat el dolor de peus.
. Deixo Bafra amb un altre dia assolellat i una temperatura fresqueta en sortir el sol. La nit és encara massa freda per mi. Segueixen predominant els camps plans o turons ondulats, tots força treballats i la gran majoria, preciosament verds. Veig verd per tot arreu, veig camises verdes de la meva colla dels Castellers de Vilafranca.
. Arribo al poblet de Keliker i m’aturo a les escales d’un centre assistencial per a dones i nens. Els peus i les butllofes… Mentre descanso surt una infermera, que després de que ‘parlem’ una mica entra a l’edifici i al poc em porta una safata amb té, pa i trocets de formatge i tomàquet. Gràcies per aquest petit esmorzar.
. Més tard, a Karli un home em fa senyals per que m’atansi i en arribar em convida a un te.
. Segueixo caminant de poble en poble encara amb el mar Negre una mica lluny. El veig quan estic en alt, però no és fins arribar a Yakakent que no el torno a veure d’aprop. Especialment a la sortida del poble.
. A Yakakent veig un home que té 2 cabres lligades mentre van menjant l’herba de la mitjana de la carretera. Una bona idea pel que es vulgui estalviar un talla-gespa i de pas, vagi engreixant els animals que es cruspiran aviat.
. Estic molt content i agraït amb el temps que ha fet durant el dia. Ara bé, a la tarda i nit, torna el fred.
. Avui acampo al primer pis d’un edifici en construcció abandonat.
. La nit ha estat freda, massa freda per mi. Però al matí, poder despertar amb el cant dels ocells i havent passat una altra nit ‘d’ocupa’ a l’edifici abandonat sense cap mena de problema ni d’encontre amb ningú, compensa.
. Ahir arribava de nou a tocar del mar Negre i avui, quilòmetres i més quilòmetres on només tinc les roques i l’aigua a dreta mentre que les muntanyes i els turons es precipiten abruptament sobre la costa a la meva esquerra. Res més. Ningú més. Molt pelat i solitari. A més, a trams la boira que entra des del mar encara fa tot més fantasmagòric.
. Després de 32 llargs quilòmetres sense res ni ningú, finalment puc arribar a la ‘civilització’, a Gerze. Aquí arribo força tronat i amb l’imperiosa necessitat de rentar-me i curar-me els peus. Algunes butllofes han millorat, altres van desapareixent, trobo de noves i una ha empitjorat considerablement i té una pinta ben lletja, a part del mal que fa.
. Vaig directe a una benzinera on aparco les motxilles i al lavabo, descalç, vaig a rentar-me bé i netejar amb sabó aquests peus. Quan ja he acabat, estic una estona al sol per assecar tot el que pugui, quan un amable empleat, després de la típica pregunta d’on sóc, m’ofereix un te. Li accepto encantat però li dic que ja aniré a prendre’l en una estona, que ara estic descalç i no puc. En veure’m així i amb la no gaire bona pinta d’un dels peus, ell és tan amable de portar-me el te fins on sec. Quin detallet més maco.
. Després de les cures i malgrat sembli un ànec escaldat quan camino, encara em resten forces per mirar de creuar la ciutat i cercar un lloc per dormir a les afores. Trobo un paller molt vell on podria estar bé, però me la jugo i segueixo. Sovint aquestes decisions al final del dia em fan ballar molt el cap. Trobaré quelcom millor més endavant? L’estaré pifiant i estic rebutjant un bon lloc que després trobaré a faltar? És la decisió correcta ara?
Segueixo un bon tros fins que trobo un restaurant ara tancat per ser fora de temporada i que té un molt bon jardí. La porta del recinte no està tancada amb pany. Entro a les instal.lacions i a part del bon jardí em trobo un raconet força protegit del vent, a la terrassa del voltant del restaurant. Em quedo sentint com trenquen les onades aquí al davant i com sempre, esperant que ningú tregui el cap quan ja sigui dins la tenda de campanya. Avui sembla que refusar el paller amb bona pinta trobat anteriorment ha estat un encert. No sempre surt bé, ni molt menys.
. Malgrat el ja típic fred de la nit i al que no hi ha manera d’acostumar-me, ha estat bonic dormir a tocar de l’aigua amb una melodia d’onades trencant a la costa. Al matí evidentment segueixo sentint aquesta dolça cançó però no veig l’aigua. Una boira espessa cobreix tot. La temperatura baixa més i no es veu gairebé res.
. Si ahir podia divisar Sinop a l’altre costat de la badia, avui només emergeix una petita part de costa que s’atreveix a treure el nas per sobre aquesta enorme manta de boira que cobreix tot.
. La ruta cap a Sinop puja i baixa de manera que a estones estic a ple sol, a estones baixo cap a un núvol de cotó que des de la mar s’endinsa cap a terra. Una boira que sembla voler menjar-se tot.
. Deixo d’encarar Sinop i trenco per una via molt local, estreta i amb gairebé ningú. Per aquí gaudeixo d’un mar de camps conreats completament verds que van seguint els turons arrodonits. És preciós. Molts ocells, vida de camp, 4 cases sense ningú… aquesta és la part bonica. Per contra, el peu esquerre està malament i em fa molt de mal a cada passa.
. Agafo durant uns pocs quilòmetres una carretera un xic més transitada (molt poc en comptes de poquíssim) i el terreny és pla. Veig algun vestigi més de civilització. Fins i tot trobo una benzinera a Çelen. Aquí m’aturo per mirar de rentar la ferida del peu. Sec a fora, al sol per mirar d’assecar-la una mica i un empleat em porta una cafetó de sobre. Un detallet.
. Un home gran, sembla que una mica tocat del to molt extrovertit, m’atura, em parla molt i també m’agafa les ulleres de sol doncs vol veure amb elles. No és la primera vegada que alguna persona, encuriosida, ha volgut veure la vida a través de les ulleres de sol.
. Torno a canviar de via, per tornar a un camí amb poquíssim tràfic de nou. Només sento ocells, camino entre boscs, no hi ha gaire terra treballada doncs això és una muntanyeta darrera una altra. Els primers quilòmetres són de forta pujada i en a mi ja no em resten forces. Ha estat un mal dia en quant a la salut, el mal de peus, turmells, esquena i finalment esgotament.
Al llarg de la dura i inacabable pujada, a una de les poquíssimes cases habitades un senyor em dóna aigua quan li demano.
. El paisatge és preciós, súper tranquil, ocells i boscos… i jo ja trec la llengua i el fetge. Al final del dia ja vaig ceg per trobar un lloc on passar la nit. Darrera una tanca amb una porta feta pols i mig oberta veig un caminet que porta a una casa abandonada. Entro. Està feta una merda. Fastigosa. Però jo ja no tinc més forces enlloc. Entro, mig netejo un racó i me’l preparo per passar una altra nit i poder estirar finalment l’esquena posant els peus enlaire. Malgrat l’entorn de la casa és per tancar els ulls… ja no em moc, entre d’altres raons, per que ja no puc moure ni les celles i per que és fa fosc.
. Quan miro de fer el diari, abans de caure adormit, em quedo de pedra. M’he equivocat de ruta i no estic on pensava. Punyetes! Em quedo més fet pols del que estava. Tirar enrere demà podria ser una solució, però trobo que seria molt cara en temps i esforç. Crec que si segueixo per la ruta on accidentalment sóc ara, eventualment i d’aquí a uns quants quilòmetres (potser més d’un dia de ruta) arribo a algun lloc on pugui continuar cap allà on vull. Però com tot sigui com aquests últims quilòmetres, gaudiré molt de l’entorn, però ja en parlarem com va el tema del menjar i aigua.
. La dormida dins la casa abandonada i en ruïnes ha estat força bé doncs m’ha protegit bastant de la freda nit.
. Reprenc el camí per una carretereta petita sense gairebé gens de tràfic. Només camino entre boscos i amb els ocells tocant la simfonia de la primavera. Respecte a això, quin plaer.
. De tant en tant em trobo alguna població amb 4 cases i normalment ningú. A vegades hi ha algun pagès o persones d’avançada edat. A un poblet un home m’ajuda amb els típics gossos emprenyadors, després sec a fora de casa seva i ‘fem petar la xerrada’.
Avui he trobat la bondat de la gent, i m’he trobat poquíssima gent, en 3 episodis:
.. A un poblet amb 4 cases i 5 iaios prenent el té, em conviden a un.
.. A una font d’aigua divina, quan estava bevent ha arribat un cotxe amb 5 adolescents que carregats de refrescos i vodka, venien a beure. Hem parlat una miqueta, m’han convidat a mig got de refresc i ha estat agradable tractar amb ells.
.. La millor troballa del dia ha estat quan he passat per davant una casa solitària al mig del no-res. A la porta un pare d’uns 60 anys i el seu fill estaven pintant. Ambdós s’han aturat quan he arribat. Crec que han vist un extraterrestre. Després de les salutacions pertinents i la pobre, pobrissona conversa típica amb el meu turc patètic, m’han tret un senyor àpat amb té, formatge, olives, pa, tomàquet i melmelada. Diví! Com saben que no hi ha cap restaurant ni botiga per enlloc en quilòmetres, ni d’on vinc, ni cap a on vaig, m’han regalat aquest fabulós àpat.
Ha estat curiós que amb tanta generositat, m’han fet seure a un banc fora la casa, han tret una safata amb el menjar i han tornat a dins tancant la porta. Allà fora he menjat i només el pare, al final, ha sortit a seure al meu costat.
. La via que he triat i trobat va en paral.lel a la costa i sempre cap a l’oest. Aquesta via fa un munt de volts i revolts, pujades llargues matadores que després s’han de baixar.
Tots son boscos amb molt poc terreny conreats. De tant en tant les vistes són espectaculars. També trobo un munt de rierols i forces fonts d’on bec aigua a manta, esperant que no em faci mal. A hores d’ara encara no he hagut de córrer darrere cap matoll.
. Quan porto 33 quilòmetres començo a buscar lloc per passar la nit. Avui la cosa no pinta gens bé. Trigo 5 eterns quilòmetres més sense cap mena de sort. Avui, ni cases en construcció, negocis de temporada encara tancats, cases abandonades ruïnoses… Avui ja no puc més i salto dins un tros de bosc per que ja no m’aguanto. Trobo un tros de terreny força irregular, tort, en pendent, però aquí em planto. Em sembla que aquesta nit, sense cap protecció extra com un sostre o alguna paret que em deixi arrasarat, crec que avui tocarà passar més fred.
. Ara bé, les nits són encara fredes però durant el dia la temperatura és fenomenal. I porto uns dies de bon sol. Que duri!
. La nit no ha estat tan freda com esperava. Freda sí, però el principal inconvenient ha estat la pendent del terreny on vaig plantar la tenda a última hora d’ahir quan arribava ja sense cap força. He estat tota la nit lliscant cap abaix els peus, cap al final de la tenda i tornant amunt. Bé, acampant al bosc he tingut un altre dolç despertar amb els ocells cantant a cau d’orella i la tenda, xopa de rosada cap a dins la motxilla.
. Segueixo per una ruta molt poc transitada que no deixa d’esmunyir-se entre les muntanyes i els turons ben verds que em separen de la costa. Amunt i avall. Verd per tot arreu amb camps de conreu guanyant terreny. També vaig trobant més poblets, però amb 4 gats o morts del tot.
. A un poble em trobo un noi mentre estic rentant uns mitjons. Parlem i em convida a un refresc a la seva feina. Allà conec al seu cap i alguns altres treballadors i curiosos que em cusen a preguntes quan els mostro el mapa de la nostra ruta publicat a la web.
. En atansar-me a la costa ja hi ha més vida i activitat. Fins i tot ja trobo una benzinera on em conviden a un te.
. A la que estic gairebé a la costa, el solet preciós que durant el dia m’escalfa amorosament queda tapat per una espessa boira que fa baixar bastant la temperatura. Caram, s’estava millor d’alt les muntanyes.
. Arribo a Türkely amb 2 objectius principals. Un és fàcil i és comprar menjar doncs porto uns dies entre muntanyes i mini poblets sense res de res. L’altre és molt més important. La ferida del peu esquerre, amb les meves precàries cures, no ha empitjorat, però no veig que millori i segueix fent mal. La meva principal preocupació és que no s’infecti. Finalment a aquest poble trobo un centre mèdic molt bàsic i entro amb totes les motxilles penjant, una bota amb mitjó fastigós a una mà i el peu descalç. Amb una mica de turc i fins i tot alemany els ensenyo el peu i explico. Un metge em deriva a una infermera qui em substitueix la gasa amb iode que jo portava, per una altra de nova. És quelcom molt ràpid i senzill. El més important és la seva confirmació de que ‘infection, yok’ infecció, no. Ja puc seguir caminant, amb dolor, però molt més tranquil.
