Ja hem arribat a Mae Sot ! L’últim punt del nostre recorregut per Tailàndia a només 5 km de Myanmar. Quan començavem a caminar allà a Bangkok ara fa tot just 4 setmanes miravem el mapa i ho veiem força lluny. Ara acabem d’arribar i ho fem molt sencers físicament i molt, molt contents i satisfets per la feina feta i les vivències/experiències viscudes.
Som molt conscients de que això és només una molt petita part de tot el pastís, de tot el projecte, però com vivim molt al día, de fet, a cada hora, doncs ara toca assaborir-ho i celebrar-ho.
Aquests últims dies des de l’última entrada han estat força diferents a les 3 setmanes anteriors. Només a l’inici seguiem caminant tot pla amb llargues rectes que abraçaven el riu Ping. Però la cosa ja començava a pintar diferent quan els pobles cada 15 – 20 – 30 km desapareixien, trobavem cases escampades, petitissims nuclis de població i havíem de dir adéu a les fabuloses ‘road guest houses’ o allotjaments de carretera… hem creuat per darrera vegada el riu Ping començant amb lleugeres pujades i baixades per carreteres molt secundàries que ens han permès gaudir de més bosc i poquíssim tràfic.
A partir de l’arribada a la carretera que uneix Tak i Mae Sot, l’única vía que hem trobat, el tràfic ha estat intens, però encara més les interminables pujades que durant forces quilòmetres mantenien un pendent sostingut d’entre el 8 i el 10%, fent-nos treballar a base de bé una altra musculatura que fins ara estava de vacances. Pujades, baixades, bosc pur i dur, cap població ni casa durant quilòmetres i uns quants ‘amics’ més conductors fets al llarg del camí.
Aquesta realitat ens ha portat a dormir a llocs diversos sense poder gaudir d’un llit fins que hem arribat a Mae Sot. Però per això portem l’equipament i així també gaudim d’una altra manera aquesta part de Tailàndia.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant de tant en tant, veniu aquí i seguiu-nos!
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies:
Kamphaeng Phet – Ban Lan Sang – Huay Ya-u rangers headquarters – Mae Sot
. Una motorista s’ ofereix a portar-nos.
. Quan portem uns 22km un home ens dona aigua fresca que em senta de meravella i frueixo a cada glop.
. Molt important (per nosaltres), la temperatura durant el día és molt bona, cosa que per exemple avui ens ha permès caminar 30 km. El sol escalfa, sí, però és del tot assumible.
. Una noia, molt fina i educada, baixa d’ un camió i s’ofereix a portar-nos. Crec que treballa a algun parc nacional dels que passarem en uns dies.
. Aconseguim trobar una antiga carretereta que va llepant el gran riu Ping i que ens estalvia una bona volta. Aquesta vía ens porta sota el pont que fa quilòmetres que busquem. Portem tot el día d’ ahir més unes quantes hores avui per arribar aquí i amb ‘ l’emoció ’ no volem fer molta més volta per accedir a la carretera que creua el pont i que ara tenim uns quants metres sobre nostre. Per tant, decidim tirar pel dret, creuar uns camps conreats i mirar de trobar algun petit forat entre la vegetació per tal d’ accedir al pont. A tocar d’ un gran arbre ens fiquem de ple amb totes les motxilles. Fem una petitíssima, ridícula i divertida escalada entre matolls, branques, plantes, terra solta que llisca sota les nostres botes i també bosses d’ escombraries. Al final ‘assolim el cim’ i la part més divertida d’ aquesta còmica i patètica escalada ha estat veure la cara d’ una senyora que sobre sa moto no donava crèdit als seus ulls quan de sobte, sota l’ asfalt de la carretera i entre branques, matolls, plantes i merda (brossa) apareixen 2 caps de 2 blancs arrossegant grans motxilles més algunes plantes que s’ han enganxat a ells durant la pujada. Tot plegat, molt còmic. Hem arribat a l’ asfalt de 4 grapes i en posar-nos d’ empeus hem rigut plegats amb la senyora de la moto i hem pogut seguir la nostra ruta creuant el famós pont, del famós riu Ping !!!!
. Una senyora tailandesa de 38 anys que porta el seu fill de 4 anys a l’ escola ens avança amb el seu cotxe i truca al seu marit. – Maridet meu, acabo de veure 2 blancs occidentals carregats com a rucs caminant per la carretera. Agafa la moto i ves a veure si estan bé. Nosaltres seguim caminant aliens a tot això fins que arriba des del darrera una moto amb un danès grassonet que fa mitja volta i s’ atura davant nostre. En saber que estem bé, mantenim una molt agradable conversa al mig de la carretera. Estan casats, ell ve aquí els 3 mesos de l’ hivern danès i ja no es veuen més durant la resta de l’ any. Molt generós gest per part d’ ambdós, preocupant-se per nosaltres.
. Acomiadats del danès, més endavant una senyora tan gran com descabellada ens diu que ens atansem a casa seva. Quan ho fem, ella ens fa seure a taula i surt de la casa amb una gerra d’ aigua fresca i 2 plats d’ arròs blanc. Gaudim de la companyia, del menjar i de la seva generositat.
. Finalment acabem la ruta prevista per avui. Hem aconseguit fer la distància que hi ha entre Kamphaeng Phet i la cruïlla entre les carreteres 1108 i 12 en 3 dies. Ha costat augmentar el promig diari de quilòmetres, però hem arribat. Abans d’ endinsar-nos en la carretera 12 que uneix Tak i Mae Sot parem a dinar. Al restaurant hi ha un senyor que ens ajuda amb el menú. Seguim amb ell per que se’l veu molt disposat a ajudar i per que truca al seu fill que penso està a Bangkok per que faci de traductor. Parlem del menú i la recerca d’ allotjament. Com per aquí no hi ha res, acaba cobrant-nos com si fos una ‘guest house’ i ens lloga una habitació a casa seva. Anem 2 km enrere, que acabem de fer i ens endinsem en la Tailàndia ben rural. La seva llar és super senzilla i modesta. L’ habitació és, com tota la casa, de fusta. Ens porta uns matalassos prims que deixem al terra, unes mantes i pengem una mosquitera. La resta de la tarda la passem fent un passeig pels voltants, anant a saludar als veïns (el de les vaques i gallines, un que pinta la reixa de casa seva, …) i un amic seu ve a casa del nostre amfitrió i ens passem força estona fent classes d’ anglès/tailandes.
. El senyor en el que vàrem confiar ahir a la tarda acceptant la seva ajuda i lloguer d’ una habitació de casa seva, ens va portar a veure sa germana, germà, els seus veïns … vàrem passar un bon vespre a la seva humil i interessant casa i aquest matí hem acabat acomiadant-nos amb una forta i sentida abraçada. Li desitgem el millor.
. Per la carretera un camioner fa sonar el seu potent clàxon per dir-nos si volem pujar amb ell.
. Una noieta amb un altre imponent 4×4 s’ atura i ofereix per portar-nos.
. La carretera 12 és una vía important que uneix Tak i Mae Sot continuant fins la frontera amb Myanmar, allà a on anem. Té moltes corves, pujades i baixades que durant forces quilòmetres mantenen unes pendents d’ entre el 8 i el 10%, cosa que fa alantir i patir força els carregats camions, així com a nosaltres ens fa treballar de valent molta musculatura que fins ara no havíem tocat després de tants i tants quilòmetres en pla resseguint rius imponents. A l’ hora estan treballant per ampliar aquesta carretera en molts trams fent grans obres d’ enginyeria, mossegant muntanyes i reomplint grans penya-segats o desnivells. Per tant, caminem molt entre treballadors amb maquinària pesada als que admirem, saludem, somriem i ens ho tornen amb escreix. Alguns ens ofereixen aigua i un ens ofereix compartir el seu arròs. Durs treballadors, bona gent.
. Com les pujades les patim tots, quan nosaltres baixem i els camions carregats ens venen de cara a 3km/h, els saludem i fem conya fent-los senyals de que els ajudarem donant-los una empenta o faig veure que estiro una corda a mida que s’ em van atansant. Molts ens ho tornen amb llums i/o clàxon.
. Avui crec que puc dir que comencem a estar en forma. Unes setmanes arrossegant tot l’ equip juntament amb unes temperatures molt més agradables durant aquests dies ens han permès fer 29 km ahir i 34 km avui sense arribar morts o agonitzants.
. Quan l’ espectacular bola de foc s’ alça majestuosament sobre l’ horitzó, nosaltres arribem a un control policial dels que bloquegen tota la carretera. Nosaltres passem, saludem amb un somriure com mirem de fer a tot arreu i els polis ens criden dient, ‘coffee?’ Doncs amb la fresqueta que fa, els quilòmetres que tenim pel davant, tot amanit amb corves i dures pujades i baixades, per què no? Ens servim una aigua bullint amb sobre de cafè i a més ens ofereixen unes galetes! Caram quin control policial !! Mentre ho assaborim i ens escalfem, parlem amb tots ells. Ells queden molt sorpresos de que anem caminant. Fins i tot un uniformitat de rang un pèl superior em demana de posar-se la meva motxilla gran, no la petita. Li costa aixecar els aproximadament 15-16 kg i quan mira de cordar-se el cinturó del davant, la panxa no li permet. Li toco la panxa davant dels seus col·legues que riuen força. Ell demana a un d’ ells que li faci fotos. És curiós veure com de seriós es posa per les fotos amb la motxilla. Fem conyes fins que molt agraïts seguim camí. El toc molt agredolç d’aquesta afortunada situació que de nou hem pogut viure i assaborir ha estat veure a un edifici del costat unes quantes persones que per la pinta que feien, potser només és la meva imaginació, diria que eren immigrants il·legals enxampats. Unes hores i quilòmetres més endavant hem vist 4 cotxes policials amb una pila de persones a la part del darrera dels ’pick-up’ en direcció a Mae Sot i la frontera amb Myanmar, allà a on anem nosaltres. Si el que penso que he vist és cert, s’em trenca el cor pensar que nosaltres, blancs privilegiats occidentals, estem legalment aquí per que volem i ens ho podem permetre, passem a peu i ens conviden a cafè (mai m’havia passat això abans) just davant d’ altres persones que per haver nascut aquí al costat, les deuen haver passat magres per arribar aquí, han hagut d’emigrar de les seves llars i famílies i ara, enxampats per la policia, no se quin futur immediat els espera.
. Mentre patim una eterna pujada de molts quilòmetres, un gran camió articulat ens avisa amb el seu clàxon i per la finestra ens fa senyals convidant-nos a pujar i/o si volem aigua.
. Més endavant un 4×4 ens ha avançat fa una estoneta i com la carretera no para de fer corves, després el veiem aturat a una zona segura. Quan arribem a la seva alçada resulta que ens està esperant per portar-nos. Quins detalls.
. Pel camí visitem un temple força gran. És curiós el comportament de la gent. Alguns fan petar traques de petards molt a prop, d’ altres ofereixen incens, ampolles d’ aigua o veig que és molt popular els refrescs de coloraines especialment taronja i violeta, altres porten figuretes tenint molt d’ èxit les zebres i en aquest hi ha moltes, moltes figures de galls. El millor del temple és una gran figura amb serps i la gran muntanya-roca que predomina des del darrera.
. Quan portem cap els 30 km ens trobem un camionet aturat amb un equip de jardineria que talla les herbes i plantes als vorals de la carretera. En passar i saludar-los ens ofereixen un refrescant vas d’aigua fresca.
. Acabem el día. Avui ha estat el día que de moment hem fet més quilòmetres, però també el que acabem més tard i fa 2 o 3 dies que no recordo haver vist cap allotjament. Avui no arribem a temps a Mae Sot així que a les afores veiem un ’lodge’. Suposant que estarà fora del nostre petit pressupost diari, anem a preguntar. Resulta que encara l’ estan construint. És preciós, els jardins, llac, rierol… i les casetes/habitacions estan molt avançades però sense portes o finestres. Aquesta setmana ha estat difícil en quant allotjaments. Fa dies que no toquem un llit. Els amables encarregats que volten per aquí ens permeten acampar dins aquest bonic indret per així poder passar la nit. Moltes gràcies!
. Avui, 4 setmanes després de la nostra sortida des de Bangkok, arribem a Mae Sot, a només 5km de la frontera amb Myanmar. L’ últim punt de Tailàndia dins el nostre recorregut. Estem molt sencers físicament i molt, molt contents d’ haver completat tot el trajecte de Tailàndia sense cap problema. Sabem perfectament que és només un petit tros del gran pastís, però com vivim el día a día, cada hora, doncs per nosaltres és un gran motiu de satisfacció i celebració.
. Ens atansem a Mae Sot però encara ens resten uns poquets quilòmetres, així que ens aturem un moment davant un comerç. És massa aviat. Tot està tancat. Just quan estem descansant fent estiraments, arriba un cotxe, surten 2 senyores propietaries de la botiga davant la que estem. Ens saludem educadament, elles entren a sa botiga i al cap de molt poc ens treuen 2 petites ampolles d’ aigua fresca.
. Arribats al final de Tailàndia, ara toca un petit descans físic però molta feina de cap. No parem de treballar, d’ una manera o altra. Ara hem d’ esbrinar com està la situació a l’ altre costat de la frontera i com punyetes gestionar el fet de tenir només menys d’ un mes de visat amb tants i tants quilòmetres pel davant i amb el monso i la fortíssima calor trucant a la porta. Visitant Mae Sot, gaudim dels mercats, la vida quotidiana del carrer, tot el que ofereix una ciutat mitjana tailandesa i també cerquem solucions a com fer més quilòmetres (o el mateix promig que fins ara) sense trencar-nos les esquenes amb els 16-19 kg aprox de tot l’ equip, doncs això serà insostenible a mig/llarg termini. Entrem a una botiga i ens adreça a la del costat,potser te quelcom que cerquem. A la porta hi ha una bicicleta molt ’treballada’ i equipada per fer molts quilòmetres com nosaltres sobre dues rodes. Dins coneixem tot un personatge. Home local, prim, fort, cabell llis negre llarguíssim i unes ulleres rodones. Resulta ser el propietari de la botiga, la bicicleta i un gran ciclista que molt sovint viatja a Myanmar recorrent el país en bicicleta o acompanyant amics o desconeguts en rutes ciclistes. És un altre cop de sort increïble. Tots 3, juntament amb sa germana, ens engresquem a parlar de rutes, quilòmetres, carreteres secundàries, de com ell va i torna per allà sense cap mena de problema ni situació de risc, dels seus recorreguts amb altres ciclistes europeus… vaig prenent notes amb molt més interès que a la facultat i estem gairebé 5 hores plegats. Al final acabem sent convidats a estar-nos a casa seva i com tenim els ulls tan oberts com els nostres cors i ments, acceptem la seva invitació amb gran honor. Aquest gran home ens ha caigut del cel al moment més adient.