Oliveres. Un mar d'oliveres moltes de les quals són veritables obres d'art de la natura

Karasu – Mudanya

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

.

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Deixo definitivament el mar Negre per anar a buscar el mar de Marmara a través del llac Iznik.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Karasu, Tuzla, Karapinar, Hara, Tepetakla, Yuvalidere, Limandere, Kurumese, Sinanoglu, Ferizli, Sögütlü, Rüstemler, Kurudil, Demirbey, Poyrazlar, Kömürlük, Süleymanbey, Köprübasy, Adapazari, Sakarya, Erenler, Hanli, Kirazca, Arifiye, Ahmediye, Adliye, Karaçam, Dogançay, Serefiye, Kayikbasi, Örencik, Dereköy, Baglarbasi, Alifuatpasa, Esentepe, Düzakçasehir, Bayirakçasehir, Teyfikiye, Gökgöz, Turgutlu, Pamukova, Çardak, Kozan, Bayat, Ciciler, Mekece, Çerkesli, Besevler, Kaynarca, Çiçekli, Iznik, llac Iznik, Göllüce, Müsküle, Gölpinar, Narlica, Pasapinar, Sölöz, Dutluca, Gölyaka, Akharem, Gemlik, Hisar, Engürücük, Gençali, Kumsaz, Kursunlu, Altintas, Yavas, Mudanya

 

. Sortint de Karasu i encabat Tuzla em trobo amb grans camps de fruiters. No estic segur, però diria que he vist kiwis i pereres. La petita novetat és doble. Per un costat, els avellaners segueixen presents, però ja no són exclusius i per tot arreu. Per un altre, les muntanyes i els turons van aplanant-se deixant extensions de terreny pla de considerable dimensió. Aquests terrenys estan molt ben aprofitats per l’agricultura. Durant les primeres hores de caminar aquestes plantacions d’arbres fruiters em sorprenen. Tots estan molt ben arrenglerats, com les vinyes emparades, i alguns d’aquests grans camps han fet una forta inversió posant pals de ciment i tot tapat per una immensa xarxa, suposo que per protegir els fruits dels ocells. Sigui com sigui, la inversió és considerable.

. Un cop els fruiters van minvant, els avellaners segueixen esporàdicament omplint turons, mentre que la majoria dels camps estan molt ben treballats i llaurats. Ara sí que veig horitzó! Què en feia de temps que no veia terra plana!

. Pel camí em trobo un indret on venen cases prefabricades. No sé si aguanten molt, però són ben coquetones.

. Un pagès sobre un tractor i més tard un home dins una furgoneta ofereixen portar-me.

. Tot el matí i fins mitja tarda ha estat de nou molt emboirat. Tot gris, un xic fred, però ideal per caminar i avançar sempre que no passi d’aquí i no és posi a ploure. El paisatge tampoc mata gens, pel que el sol no hagués fet més maco allò que no ho és gaire.

M'encanta el bon, creatiu i bonic reciclatge
M’encanta el bon, creatiu i bonic reciclatge
Cases prefabricades. No sé si aguanten molt, però són ben coquetones
Cases prefabricades. No sé si aguanten molt, però són ben coquetones

 

. Matí de nou molt emboirat. Tot està gris, mullat, fresquet… Pel camí segueixo entre camps conreats, plantats o simplement llaurats deixant que la terra s’oxigeni. Terreny pla, arbres alts en petits grups normalment situats de tal manera que serveixen de separació entre camps o propietats.

. Mentre estic prenent un te, arriba un cotxe del que baixen 5 homes. Semblen treballadors del camp o més aviat de la indústria per les pintes i roba que porten. Seuen amb mi a la taula, ens saludem cordialment, mirem de tenir una mínima conversa que per variar no va gens lluny, m’ofereixen un cigarret (els homes a Turquia fumen molt) i al final, en marxar, em regalen una pasteta de bolleria industrial.

. Arribo a Sakarya, una ciutat relativament gran. A mida que em vaig atansant al centre, els carrers i negocis milloren un xic la seva presència. Passo per davant d’un senyor que està prenent un te (com no!) i em saluda en alemany. Ens saludem un xic i em convida a seure a prendre un te. Ara comença una conversa 10% en turc, 90% en alemany. Haig de fer veritables esforços per recordar les poques paraules d’alemany que encara em venen al cap i juntament amb el meu patètic turc, doncs podem comunicar-nos prou bé.

La història d’aquest senyor és tan típica com coneguda. Turc, va emigrar a Alemanya on ha treballat 38 anys, ara torna a viure aquí, li entra un lloguer d’uns 1.000 €/mes (avui unes 5.000 lires turques/mes) que a la Turquia normal donen molt de si, i aquí està la mar de bé, amb els seus 3 fills que evidentment estan treballant i vivint a Alemanya.

. Arribo al centre de Sakarya. Faig un bon tomb per un parc, pel centre que és una típica zona peatonal plena de botigues… i vaig fent una visita i matant el temps.

. Surto un xic del centre més concorregut i sec a les escales d’un habitatge, pensant que ni hi són o no tornaran aviat. Bé, només sec i al poc arriben els propietaris. Es sorprenen de veure’m, però em diuen que cap problema. Jo segueixo tranquil, dinant quelcom que encara porto a la motxilla. Al cap d’una estona surt l’home i m’ofereix un te. Accepto. Abans de sortir amb el te, torna a sortir per oferir-me un ‘tost’ per menjar. Li faig entendre que no cal, que acabo de dinar, però com no em sé expressar prou bé, accepto encantat i agraït, doncs és més fàcil. Al cap de poc surt ell amb un te i un plat de plàstic amb 2 torrades primes de pa amb formatge desfet (tost). M’ho lliure molt amablement i immediatament torna dins la casa, tancant la porta.

Em recorda quan ja fa uns dies, a un lloc bastant remot a les muntanyes, una família em va obsequiar amb un deliciós àpat, traient la safata al carrer i tornant dins la casa, tancant la porta. És molt curiosa aquesta barreja de generositat i a l’hora, precaució mantenint l’element estrany fora de casa amb la porta ben tancada i tota la família dins.

Mentre avui gaudeixo d’aquest regal, torna a sortir l’home i em posa al telèfon amb un noi de la família que està estudiant Erasmus a Budapest. Tenim una bona conversa en anglès, i encabat, puc acabar les torradetes ja amb la família dins la casa, però la porta mig oberta.

. Aprofito el temps mort de visita al centre per assecar la tenda de campanya al tímid resol del migdia. Sembla que la boira aixeca una mica i potser puc assecar la tenda que està xopa de la rosada del matí.

. Em quedo a Sakarya un parell de dies a descansar.

Venda mòbil d’ous
Venda mòbil d’ous
Assecant la tenda
Assecant la tenda

 

. Sakarya no té res d’especial. Està entre Istambul i Ankara per la majoria dels mortals que van entre aquestes dues grans ciutats, viatjant d’oest a est i viceversa. Per mi també està al mig de la ruta, però és més entre el nord (mar Negre) i el centre-oest (mar Marmara) que és cap a on m’adreço.

. De Sakarya, o millor dit, del que he vist a Sakarya, només destacaria un parell o tres imatges que publico a continuació.

Una casa amb cert estil al centre de Sakarya
Una casa amb cert estil al centre de Sakarya
Si la foto pogués transmetre l’olor del cafè...
Si la foto pogués transmetre l’olor del cafè…
Artesania deliciosa i ben presentada
Artesania deliciosa i ben presentada

 

. Abandonar un centre urbà relativament gran i poblat és sempre, o gairebé sempre, bastant desagradable. Les carreteres i accessos són grans per engolir el nombrós tràfic que entra i surt a diari. A més, a part dels cotxes, el més molest són els grans camions.

Ja miro de matinar molt per començar a caminar amb la primera llum, però tard o d’hora em menjo força tràfic que ho converteix tot en una porqueria. La sortida de Sakarya o Adapazari és ben desagradable.

. La carretera, que va cap al sud per trobar les grans carreteres i autopista entre Istambul i Ankara, és un merder. Després aquesta vía es va trobant encorsetada per les muntanyes que tornen a la càrrega. Aquelles planes que vaig veure al nord de Sakarya abans d’arribar, han tornat a desaparèixer i ara són les muntanyes les que de nou dicten el recorregut de la vía, que no fa altra cosa que, com passa molt sovint, seguir el curs d’un riu. Muntanyes bastant grandetes, molts arbres i no és fins potser passats uns 20 quilòmetres que no torna a obrir-se la vall.

. Avui els protagonistes han estat els empleats d’un parell de benzineres. Acostumo a fer-les servir per anar al lavabo, rentar-me o senzillament descansar. Força sovint acabo xerrant amb els empleats, a vegades els mostro el mapa de la nostra ruta i sovint em conviden a un te.

Avui però un noi de 25 anys, després de xerrar i fer el te, m’he acomiadat no només amb una salutació, sinó que ens hem donat la mà i hem ‘xocat els 2 costats del front’. Ja marxava i ell torna a cridar-me. Em vol convidar a dinar. Així que sec amb ell a un menjador i demana un altre menú igual que el que té ell com a empleat. És a dir, un plat amb arròs, mongetes i uns trocets de carn. Moltes gràcies. A més, en marxar, un altre noi que treballa al menjador m’ha regalat un parell d’ous.

Uns quants quilòmetres més endavant i quan caminava llastimosament per davant d’una benzinera a la que no pensava entrar, un empleat em crida i fa senyals per que hi vagi. Qualsevol excusa és bona per descansar els castigats peus, així que m’atanso. Em convida a un te, però uns altres empleats, en veure’m i com estaven menjant, comparteixen amb mi un tros de pa, un trocet de formatge i 3 olives.

. Pel camí em trobo un control dels uniformats. Sembla que no tenen prou amb una cordial (i totalment falsa) salutació, doncs em demanen el passaport. Punyetes de … uniformats! Amb un somriure tan gran com fals, els hi ensenyo. Un el vol agafar i jo no el deixo anar. Ell l’estira i jo més. Li ensenyo la informació, el visat i com tot està correcte, doncs cap problema. Ja que m’han tocat el que no sona, al menys aconsegueixo mig litre d’aigua fresca.

. Arribo finalment al poble de Pamukova. Aquest era l’objectiu força ambiciós i poc probable per avui. Per què? Doncs per què volia intentar fer en un dia la part més desagradable de la ruta d’aquests propers dies, per demà intentar poder agafar una vía molt, molt més local, petita i espero que tranquil·la. Arribant a Pamukova la ruta de demà hauria de ser molt millor. No sabia si podria arribar, però finalment puc deixar la vía més transitada a Pamukova. M’ha costat un dia de molta feina. Certament els peus noten que avui, després del descans de Sakarya, els ha tocat treballar de valent i portar-me tot carregat durant 45 quilòmetres. Avui dormiré ben pla mentre els peus segueixen bategant al ritme que els marca el cor.

Riu Sakarya tocant Pamukova
Riu Sakarya tocant Pamukova
Carxofes
Carxofes

 

. Quin plaer més gran caminar sentint ocells de nou i per una vía ben petita voltat de camps. Terra molt ben conreada i molts arbres fruiters. Menjo les meves primeres cireres.

. Un motorista s’atura i ofereix portar-me. Abans de marxar em regala un panet. Un parell de crios sobre una altra moto també ofereixen portar-me, així com un tractor.

. Frueixo moltíssim del silenci, els ocells, la natura, pau, vida rural 100%… Fabulós passeig.

. Creuant el poblet de Kozan un senyor em convida a entrar al ‘bar del poble’ per prendre un te.

. Pel mig de Kozan veig vaques que van al seu aire, una senyora que porta la seva vaca a pasturar pel mig del poble i el lleter que va recollint llet porta a porta tot omplint unes cisternes que a gust robaria.

. Sortint del poble em torno a trobar el lleter atrapat en un petit embús de trànsit causat per uns altres veïns els quals suposo que deuen ser bons clients seus, a jutjar per la quantitat de vaques que maneguen.

. El camí entre Pamukova, Çardak, Kozan, Bayat i Ciciler, és senzillament fabulós. No tant per la gran bellesa del paisatge, sinó per la tranquil·litat, silenci, ocells cantant, envoltat de camps molt ben treballats amb moltíssims arbres fruiters. Tot està regat amb tubs de plàstic. A més, em poso les botes de cireres.

. Al matí, des de Pamukova fins el poble de Mekece gaudeixo molt, però llavors toca canviar de ruta. Toca agafar una que en direcció oest va cap a Iznik. Arribo a migdia al inici d’aquest nou tram, quan el sol ja pica bastant. Després d’uns 20 quilòmetres de feliç passeig matinal entre camps, començo aquest nou tram que em regala d’entrada 6 eterns quilòmetres de pujada ininterrompuda del 10% a ple sol, sense cap ombra, ni lloc per descansar. Al cap d’una estona el cap em balla. Quan finalment puc trobar un tros amb ombra, haig d’aturar-me, doncs no hi ha manera de poder continuar. El descans em senta bé. Encara millor quan acaba la maleïda pujada i puc caminar normal, tot i que amb fort vent que bufa de cara. La pujada acaba al llac Çerkesli.

. Pel camí em trobo un equip de 5 homes que estan fent un te al mig de la carretera, doncs són els que posen les tanques divisòries. En veure’m arribar, a part de la normal sorpresa i perplexitat, em conviden a un te. Deixo tot i sec a terra amb ells. Tenim una típica conversa tan breu com agradable. En acabar pregunto si tenen una mena de paperera on deixar el got de plàstic. Malauradament sa resposta és llençar-lo al terra. Els dic que de cap manera. A més, fa uns quants quilòmetres que porto una ampolla de plàstic dins una bossa penjant, esperant trobar una paperera. Així que agafo alguns gots de plàstic emprats pel té i els poso dins la meva bossa d’escombraries. Ells em miren amb cara de… però saben que és el correcte. No pretenc ser exemple de res, però m’agradaria tant que aquestes petites llavors que Jenn i jo anem deixant al llarg del camí, servissin d’alguna cosa. Si algun d’aquests treballadors es queda i interioritza el missatge de que no es pot llençar la brossa per tot arreu, sinó a una paperera i ho fa la resta de la seva vida, ja em donaria per molt satisfet.

. El tram cap a Iznik transcorre dins una gran vall custodiada per una paret de muntanyes al nord i sud. La vall va d’est a oest. Està també molt ben treballada i plena d’arbres fruiters.

. Un venedor de cireres em regala un grapat en veure’m passar.

. Arriba el final del dia. Mort i sense gaires forces cerco un lloc per amagar-me i acampar. Deixo enrere el poblet de Kaynarca i darrera un camp d’oliveres baixo un terra ple on crec trobar un lloc prou decent. No em resten gaires més forces i ja són les 19h, amb poca llum natural. Quan estic netejant i preparant el terra per protegir el terra de la tenda de campanya i a punt de plantar-la, passa un senyor que força desagradablement em diu que allà no. Fora. Fins i tot m’espera dalt el terra ple que he baixat per acompanyar-me fins la carretera i amb un gest, indicar-me que segueixi endavant. Que marxi. Què desagradable! Menys mal que encara no havia plantat la tenda. Ja sense forces i amb molt poqueta llum, segueixo un xic, em fico dins un bosc i allà em quedo, esperant que no passi res més. De moment del que sí que segueixo gaudint és del cant dels ocells mentre preparo el campament.

El 'bar del poble’, Kozan
El ‘bar del poble’, Kozan
A Kozan, la senyora porta a pastar la vaca pel poble
A Kozan, la senyora porta a pastar la vaca pel poble
A Kozan també, uns altres veïns porten a pastar unes quantes vaques fora el poble, causant un petit embús de trànsit. I a més, la furgoneta de la dreta és el lleter, qui va recollint llet dels veïns!
A Kozan també, uns altres veïns porten a pastar unes quantes vaques fora el poble, causant un petit embús de trànsit. I a més, la furgoneta de la dreta és el lleter, qui va recollint llet dels veïns!
Llac Çerkesli
Llac Çerkesli

 

. Tota la nit plovent i part del dia també. Plegar tota la tenda xopa, ficar-la dins la motxilla i caminar mig matí per un fangal que em deixa fet un fàstic de genolls a botes, és molt desagradable.

. Arribo aviat a Iznik on em trobo alguns edificis històrics, una bastant preservada llarga muralla i un jaciment arqueològic. Sembla que aquí hi ha història. El centre està força ben arreglat. Té pinta de ser turístic, doncs a part de l’urbanisme, també trobo botigues de records o de peces de ceràmica decoratives. Volto una mica pel centre i segueixo avançant.

. A mesura que m’allunyo de la ciutat veig que els camps van poblant-se d’oliveres. Dies enrere eren avellaners, últimament tot tipus de fruiters amb molts cirerers i avui, especialment a l’arribada al llac Iznik, les oliveres són per tot arreu. Són oliveres bastant altes i bastantes, molt antigues.

. El dia segueix molt tapat i no deixa de plovisquejar. No és fins que no trobo una font que no puc mig rentar-me la meitat inferior dels pantalons i les botes. Al menys ja no porto fang enganxat per tot arreu.

. Avui agafo una altra vía que promet. Espero que sigui tan maca com pinta. És una carretereta molt petita, molt local i que va llepant el llac Iznik per sa vessant sud. És un senyor llac. La vía efectivament va vorejant el llac, esmunyint-se entre camps d’oliveres i algunes cases o muntanyes no molt altes. Si no fos per la pluja i que tot està tristament gris, això seria molt més maco. Però sense cap mena de dubte estic molt content d’haver triat aquesta ruta.

. Avui la sorpresa arriba a primera hora de la tarda. Quan porto caminat aproximadament un 60% del que tenia previst per avui, passo per davant d’un càmping. El que em crida l’atenció és una zona de gespa amb un gran arbre a tocar de l’aigua. M’ho quedo mirant i mentre admiro l’arbre un noi jove em saluda. És molt simpàtic i resulta ser el que porta tot el càmping. Xerrem una mica. Aviat esbrino que és turc, però va viure any i mig a Xile. Parla força bé el castellà i es mora de ganes de practicar-ho. Em convida a un te i vol que em quedi la resta del dia i nit per practicar. A mi, per distància i feina feta avui, és massa aviat per aturar-me, però per una altra banda penso que estaria bé si l’ajudo amb el castellà i suposo que podré plantar la tenda a algun racó. Efectivament ell em diu que cap problema. Així que mentre ell segueix atenent els últims clients que ja van marxant, jo planto la tenda a on ell em diu, que és a escassos 5 metres de l’aigua.

Anem xerrant de tant en tant i el cel va passant de gris clar, a gris fosc amb uns núvols que porten una mala llet que espanta. El vent va pujant, el cel fosc tapa el llum natural i la cosa pinta malament. Li demano que com això comenci a descarregar tan fort com pinta, la tenda patirà. Vist que una de les seves tendes ha sortit volant i que això va de mal en pitjor, em diu que com aquesta nit no hi haurà ningú al càmping, que dormi dins una de les dues cabanes que té. Les seves paraules em sonen de meravella. Vaig disparat a treure les motxilles de la tenda i desmuntar-la, però no tinc ni temps de fer-ho com cal. Arreplego tot i fent una gran bola, ho deixo dins un edifici. El vent bufa de valent i ja plou. Després surto a ajudar a salvar altres tendes. Mentre fora fa un temps ben dolent, tots acabem a resguard amb gent molt maca.

. Ja que estem dins, a cobert, mirant el mal temps per la finestra i xerrant, aprofito que tinc audiència per ensenyar-los un impressionant 3 de 10 amb folre i manilles dels nostres, dels Castellers de Vilafranca. Ja tenim 7 espectadors més admirant l’art del gairebé impossible. Bocabadats veient un desafiament a les lleis de la gravetat amb una bellesa plàstica que parla per si mateixa.

. Avui penso que fa 24 hores estava amagant-me a un camp per mirar de passar la nit i en ser vist pel presumpte propietari, em va fer fora, vaig acabar acampat d’urgència a un bosc on m’he passat la nit sota la pluja. Avui, sóc convidat a quedar-me a un càmping, acampo a tocar del llac i pel mal temps, acabo dormint dins una coquetona cabana de fusta, sobre un llit i amb vistes al llac que tinc al davant a uns 15 metres. Caram, caram com canvia la cosa en un sol dia i què afortunat sóc.

Iznik
Iznik
Iznik
Iznik
Llac Iznik
Llac Iznik
7 espectadors més admirant l’art del gairebé impossible. Bocabadats veient un desafiament a les lleis de la gravetat amb una bellesa plàstica que parla per si mateixa
7 espectadors més admirant l’art del gairebé impossible. Bocabadats veient un desafiament a les lleis de la gravetat amb una bellesa plàstica que parla per si mateixa

 

. Dolç despertar dins la cabanyeta on la realitat del que sento ja no em fa tanta gràcia. Segueix plovent.

. M’ho penso i repenso. Surto o espero. Sembla que de moment no cau massa aigua així que agafo tot l’equip de pluja i surto a seguir caminant.

. La petita carretera ressegueix el llac Iznik deixant normalment una petita distància amb l’aigua i a potser un centenar de metres de les muntanyes. Aquestes distàncies van canviant però el que no canvia és el tipus de conreu. He passat d’un mar d’avellaners ara fa uns dies a un mar d’oliveres. Quantes oliveres i moltes d’elles, què maques que són. De fet, les més velles i grans acostumen a ser veritables obres d’art de la natura.

El passeig, pel silenci, els ocells, el llac i els milers d’oliveres és una preciositat. La gran pega és que des de les 6h del matí que començo a caminar fins les 15h no para de ploure. I a mi això em senta molt malament. A vegades plou poquet, a vegades amb ganes, a vegades em puc amagar, sovint no puc, i vaig fent quilòmetres sota la molt emprenyadora pluja.

. Una furgoneta s’atura, fa marxa enrere i s’ofereix a portar-me.

. Quan estic acabant de creuar el poble de Gölyaka, des de la terrassa coberta d’un restaurant un home em crida i m’ofereix un te. Accepto encantat. Em porta el te i ell marxa per seguir parlant amb els seus amics. Quan acabo i vaig a acomiadar-me m’ofereix menjar. Ara sí que m’ha sorprès. Accepto i em porta pa, un trocet de formatge, tomàquet i per suposat, olives i oli. Deliciós. En acabar li agraeixo molt i torno a cobrir-me tot per seguir caminant sota la pluja.

. Després del meravellós passeig per la petita carretera que voreja el llac, toca agafar durant un tram, una autovia de 2 carrils per sentit amb molt de trànsit. Aquí ja és una vía ràpida i no hi ha llocs ni per seure, descansar o amagar-se. Després d’una petita treva sense ploure entre les 15h i les 1630h, quan estic ja dins l’autovia torna a ploure amb ganes. Entre el cansament acumulat, tot el dia de pluja i ara el tràfic on especialment els camions em deixen fet una porqueria, miro d’accelerar el ritme, però això no va bé. Plou massa. Els camions encara m’envien més aigua des del terra, a part de la que em cau dels núvols. Acabo saltant fora la vía a un indret amb una mica de vegetació i en patètica posició fetal, miro d’aixoplugar-me sota unes minses branques. Aquí cargolat aguantant el xàfec em sento fatal.

A la ruta hi ha trams meravellosos, d’altres normalets i d’altres fastigosos, com ara aquest. Aguanto una estona més i quan sembla que la pluja afluixa un xic, segueixo caminant per aquesta fastigosa vía. No m’agrada gens, gens ni mica, la pluja.

Llac Iznik
Llac Iznik
Llac Iznik
Llac Iznik
Oliveres. Un mar d'oliveres moltes de les quals són veritables obres d'art de la natura
Oliveres. Un mar d’oliveres moltes de les quals són veritables obres d’art de la natura

 

. Sona el despertador i penso que encara és mitja nit. Tot està molt fosc pels núvols.

. Passo l’horrible tram de la ciutat de Gemlik, que és un indret amb forta presència de indústria pesada, magatzems, un nus de connexió entre diferents carreteres, autovia i autopista que uneix poblacions molt grans i on el tràfic és molt considerable. També passo Hisar… tot plegat, molt de tràfic. Horrorós. La petita alegria és que aquesta foscor de núvols de moment no es tradueix en pluja.

. Entro a una altra carretereta petita i de nou, la trobo plena d’oliveres.

. Comença a ploure. La pluja dura una estona. Després tinc tot el dia sense pluja.

. Torno a gaudir de més oliveres, ocells, silenci, poquíssim tràfic, gens de voral per caminar…

. Sembla que les oliveres acaben quan arribo a la costa. Vaig passant per poblets petits típics costaners encabits amb calçador entre la muntanya i l’aigua. Tornen les pujades i baixades molt fortes, no tan llargues com dies enrere. Trobo cases per tot arreu. No són grans, però sí que destrossen la costa. I segueixen construint. Ara, que ja és maig, no hi ha ningú. Tanta casa per tenir una mínima ocupació amb prou feines de 4 mesos d’estiu.

. Arribo a Mudanya, poble gran aquí. Més edificis en construcció, cases fetes per tot arreu. Molt bon passeig marítim dividit en 2 trams, un de més antic i el segon més nou. Quan ja estic acabant tota la llarga costa de Mudanya, veig uns nois ballant a la platja. Quina alegria i bon humor que porten. M’estranya tant que siguin turcs! Miro, els dedico uns aplaudiments… i al poc estic ballant amb ells. Efectivament són estudiants d’Erasmus que es passen aquí una setmana. Xerrem una mica i em conviden al sopar que tenen avui dins el seu hotel. Els acompanyo. Em toca esperar a recepció una bona estona per després acabar sopant molt a gust. Gaudeixo de bones converses en anglès, italià, castellà i també català! Quines ganes tenia de parlar en català! Conec en Carles de Mollerussa, una bona peça que fa 5 anys que viatja pel món, te 2 ONGs, i és un noi molt maco que transmet optimisme. Quin plaer estar una mica amb ell.

. Malgrat estar tots allotjats a l’hotel, l’hotel no sembla tenir cap interès en trobar ni que sigui un traster per jo poder quedar-me, ni al terrat. Sembla que tampoc em puc estar amb cap estudiant, com ho ha intentat en Carles. M’agradaria estar més estona xerrant i també responent les seves preguntes sobre el viatge que faig, tal i com em demanen, però com no puc quedar-me a dormir de cap manera, cap a les 21h, tot ben fosc, m’acomiado d’ells i marxo al carrer a cercar un lloc cobert per dormir. Quin pal sortir tan tard i fosc a veure on punyetes dormo!

Després d’una estona trobo un indret. A les fosques m’instal·lo. A la nit torna a ploure. Menys mal que he trobat un sostre…

A Gemlik el monument el tenen ben clar (i fàcil)
A Gemlik el monument el tenen ben clar (i fàcil)
Amb vies per caminar així, dóna gust
Amb vies per caminar així, dóna gust
Mudanya
Mudanya

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>