IMG_20160529_120657

Khorog – Qalai-Khumb

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut entre les dues poblacions del títol.


Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiunos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Khorog, Tem, Pashor, Tishor, Porshnev, Buwed, Kushk, Barchid, Vozm, Yomj, Buni, Chokhkandez, Pastbau, Pastkhuf, Zor, Vamar, Rushon, Derzud, Barushan, Derushon, Vamd, Shidz, Vaznavd, Qalot, Deh, Shipad, Dasht, Khekhik, Baravni-Tor, Baravni-Tag, Dashtak, Krgovad, Togmay, Shodak, Jorf, Kevrun, Rzvay, Zingrogh, Madrasa, Qalai-Khumb

 

. Dia de descans a Khorog previst i vist el panorama de salut, molt necessari.  Aprofitem per escriure i mirar d’ actualitzar la nostra web amb noves entrades però sobretot jo em trobo amb molts problemes de connectivitat. Aconsegueixo pujar el text però no hi ha manera de poder pujar les fotos, pel que l’ actualització no és possible. Al menys per part meva amb tot el contingut que tinc preparat.

. A uns jardins hi ha una oficina d’ informació turística lligada a unes organitzacions que col·laboren i ajuden al desenvolupament del Pamir. El seu personal parla un molt bon anglès i tenen molta bona informació. Anem a parlar amb ells i la informació d’ un noi ens fa trontollar tot el plantejament de viatge dins Tadjikistan. Tenim uns dies limitats d’ estada, una data fixa de sortida que no podem passar i encara molts quilòmetres per endavant. La nostra ruta passa per Pakistan i des del seu nord ens agradaria molt poder creuar el petit trocet d’ Afganistan per entrar a Tadjikistan per Langar. Aquesta és la ruta. Aquest és el nostre somni per aquest tram tan específic, però som molt conscients de les nostres pròpies limitacions (estem parlant de rutes i passos entre muntanyes molt altes, entre 3.800 i 6.500 metres) i sobretot de les limitacions en quan a passos fronterers (els poquíssims passos semblen estar tancats i els que potser son oberts, son tan arbitraris i volàtils que no ens la podem jugar).

Tenint al cap aquesta ruta, aquest desig i la més que previsible espina clavada per que el més segur no podrem fer aquest pas, de sobte una de les persones de l’ oficina d’informació turística ens diu: ‘Per què no aneu a Afganistan? Aquí a Khorog hi ha un consolat que tramita els visats en 15 minuts i podeu entrar pel pont que hi ha a Langar.’ Nosaltres ens quedem bocabadats. Molt, molt sorpresos. Recordo haver vist el pont a Langar (una mica lluny del poble) i com tinc aquest tema i trocet de terra entre cella i cella, vaig preguntar si es podia passar. Tothom em va respondre amb un no rotund. Ara sembla que està obert. Si és veritat, podríem tramitar el visat ara (que no és barat), cercar transport per desfer els aproximadament 215 quilòmetres ja caminats fins a Langar, arribar al pont, entrar finalment a Afganistan, caminar entre Langar i Kurot com a mínim o idealment fins el pas fronterer que hi ha amb Pakistan i que està a l’ alçada de Chekhel Kand i Sarhad Buroghil. Llavors tornar amb vehicle fins davant Langar, tornar a entrar a Tadjikistan i prendre un altre vehicle fins a Khorog on ara estem per continuar la nostra ruta a peu per Tadjikistan.

Poder fer tot això seria la pera. El cost seria alt econòmicament i molt alt en temps. Podríem tancar el més que previsible forat que tindrem amb Afganistan, però obriríem un altre a Tadjikistan per que no podríem acabar a peu tot el que ens manca encara. Tot això comença a cuinar-se molt ràpidament dins els nostres caps. Se’ns il·luminen els ulls i gairebé estem convençuts de que val la pena, doncs creiem que poques vegades tindrem tan a ma Afganistan i aquesta remota part que corre entre Tadjikistan i Pakistan per arribar fins la Xina. L’ adrenalina corre ràpid per les nostres venes i quan comencem a caminar cap al consolat d’ Afganistan ens trobem amb l’altra persona de l’ oficina d’ informació turística. És una dona molt experta i segura del que parla. Com ja ‘ens coneixem’ una mica, ens aturem a parlar amb ella. Li comentem tota aquesta sacsejada que estem a punt d’ iniciar i ella, amb absoluta i rotunda seguretat, ens diu: ‘El pas fronterer de Langar, el pont, està tancat i NO es pot accedir a Afganistan’. Tornem a quedar-nos bocabadats. Seiem per parlar amb més calma i detalladament sobre el tema. Ens ho reconfirma. Per tant, tot aquest sidral per res. Més tard la primera persona que ens havia obert aquesta opció truca a Langar i des d’allà confirmen que el pas està tancat. Fi de la història. Hagués pogut ser fantàstic.

. Mentre estem fora l’ esmentada oficina d’ informació turística s’ atansen 2 viatgers. Comecem a parlar amb ells, sobre el que volen, cerquen, mirem si els podem facilitar alguna informació que els sigui útil, quina és sa ruta… i ells també s’ interessen per nosaltres. Quan els diem que seguim en direcció nord-oest cap a Dushanbe ens parlen del transport… i veient les nostres cares i reaccions s’ aturen i ens pregunten: ‘Are you the walkers? From Bangkok to Barcelona?’ (Sou vosaltres els caminants? Des de Bangkok a Barcelona?). Nosaltres ens quedem bocabadats. No els coneixem de res, venen de Dushanbe, lluny d’ aquí, i saben de nosaltres. Responem: Doncs sí, som nosaltres. Com sabeu de nosaltres? La seva última resposta és: ‘Sou famosos!’. Jenn i jo ens quedem de pedra i molt sorpresos.

 

. Dia per seguir al·lucinant i estimant aquesta meravellosa gent de Pamir. Son increïbles. Per cert, això és Pamir i més a l’ oest, Tadjikistan. Semblen haver importants diferències culturals i de costums entre ambdós, a part de l’ existència de diverses llengües dins el Pamir, ben diferents al tadjik, com per exemple, el pamir, wakhan, ishkoshim, rushon…

. Deixem Khorog plovent un xic. Bona temperatura i cel canviant. A la sortida del poble passem pel petit aeroport on no veiem cap avió. Potser s’anima de cara a l’ estiu.

. Un camió de càrrega ens passa, s’atura, fa marxa enrere i s’ofereix a portar-nos.

. Un cotxe s’atura i s’ofereix a portar-nos. Quan li agraïm però seguim caminant, ells reprenen la marxa i als pocs metres s’ aturen. Una dona, elegantment vestida surt i ve corrents per que es vol fer una foto amb nosaltres. Li demana a una altra senyora que també surt del cotxe. Em sembla que tal i com fa les fotos la seva amiga, no sortiran gaire bé. Llavors surt la tercera dona del cotxe. Totes 3 van molt elegantment vestides i acaben demanant al conductor que els faci una foto amb nosaltres. Tota l’ escena ha estat molt simpàtica.

. Arribem a Yomj i ens aturem a descansar a una font on poso la cama en remull sota aigua ben fresca que arriba de les muntanyes. Espero això ajudi la lesió i a apaivagar el dolor. Estem al costat d’ una senyora molt gran que es mereix una foto i que es posa molt contenta en veure’s a la pantalla. Mentre seguim per aquí passa una altra senyora i ens diu, ‘veniu a prendre te, aquí és casa meva’. I així comença una altra petita història d’ amor, de generositat, de conèixer i gaudir de gent admirable. En Jura i la seva senyora Suparna ens fan seure a una plataforma que moltes cases tenen al pati i allà ens treuen te, pa, mantega… mentre gaudim d’ una enriquidora conversa. Més tard fins i tot ens fan quedar-nos a dinar un deliciós ‘plov’, arròs amb algunes verdures i trocets de carn. Passem una estona meravellosa amb gent educada, amb classe i amb un gran cor.

. Abans de deixar el poblet de Yomj un senyor ben gran ens convida a prendre te a  seva i a més una jove professora d’ anglès ens repeteix la mateixa invitació. Ens resulta difícil deixar aquest poble.

. Estirant i forçant un xic la distància d’ avui arribem al següent poble, Buni. Avui el dia ha estat una constant combinació de núvols, petits ruixats, solet… però entrant a Buni torna el fort vent, el cel ennegreix, veiem com la sorra s’ aixeca però aquesta vegada lluny de nosaltres. Comencem a cercar un lloc per dormir, un lloc per plantar la tenda. Resulta que una veïna del poble, una fabulosa noia de 25 anys, ens ha vist fa hores caminant per la carretera mentre ella anava en vehicle des de Khorog a Buni. Ara ens veu arribar. Parla prou anglès i quan parlem amb ella, què passa? Que sense dubtar-ho ens ofereix passar la nit a casa seva. Acompanyem la seva mare i ella fins la casa on una altra exhibició de generositat i hospitalitat te lloc. Ens ofereixen el que tenen. Al cap d’ una estona arriba el pare amb el fill de 17 anys. Tornen el ramat de pasturar per les muntanyes. Tota la família és encisadora i amb ells passem la nit.

Aquesta gent és al·lucinant!

IMG_20160528_092306
Una senyora molt maca
IMG_20160528_115723
La bondat i generositat personificades
IMG_20160529_035321
La bondat i generositat personificades
IMG_20160528_150229
Una altra mostra de la generositat rebuda

 

. Fins a 3 vehicles s’ han aturat oferint-nos transport. Un és un altre camió que s’atura i fins i tot fa marxa enrere.

. Al llarg del dia crec que ens han ofert prendre te a ses cases com 3 ó 4 persones.

. A Pastbau ens aturem a descansar a una parada de bus. Està ‘poblada’ amb uns quants homes locals als que amablement saludem i, com sempre fins ara al Pamir, amablement ens corresponen. De fet son tan amables que no ens donen temps ni a despenjar-nos les motxilles. Ens ofereixen prendre un te a casa seva, a uns pocs metres d’ on estem. Son irresistiblement amables. Acceptem, anem a casa seva i comença un altre festival d’ hospitalitat i generositat. Un veritable plaer. Xerrem una mica, fem conyes amb els adults o la canalla mentre degustem les típiques coses que ens ofereixen casa rere casa, com per exemple, te, sucre, pa, melmelada, mantega, dolços, galetes…

. Ens trobem un altre caminant! Aquest sí que és l’únic com a nosaltres que hem trobat fins ara. Amb un carretó enganxat a la cadera va fent la ruta Estambul – Xi’An, la ruta de la seda. Molt bé per ell!

. Seguim entre grans muntanyes. Semblen no tan immenses com per allà Langar, però son molt rocalloses, punxagudes, algunes estan nevades i estan a tocar del camí. Paisatge espectacular i el cel, també està força tenebrós. Molt gris, deixa anar pluja, vent i això és força emprenyador. Però va a estones i en arribar a Pastkhuf la cosa s’ ha calmat bastant. Ara, al final del dia torna a tocar buscar-nos la vida i un lloc per probablement plantar la tenda. Primer ens volem assegurar que estem a Pastkhuf. Ens plantem davant el cartell que així ho anuncia al principi del poble, però com a està en cirílic, necessitem un xic de temps. Mentre estem desxifrant el nom arriba un home en bicicleta. Després de la salutació i somriure de rigor, ens ofereix te. Li preguntem si som a Pastkhuf. Després de la seva confirmació i en saber que cerquem lloc per dormir, sense dubtar-ho un segon ens ofereix casa seva.

Excepte el poble gran que és Khorog, les últimes 3 nits hem estat convidats a dormir a les cases particulars de les primeres persones que ens hem trobat entrant als pobles. Només entrar a Gozhak, Buni i Pastkhuf, les primeres persones amb les que hem parlat ens han ofert passar la nit a casa seva. Amb aquesta família passem la nit. Abans però, una llarga classe de vocabulari d’ anglès a la filla ens dona l’ oportunitat d’ aportar alguna cosa a part de diners i també ens ajuda a sobreviure a les 3 hores de dvd on ens empassem el casament del seu fill. El dvd, mortal. Ells, fantàstics.

. El lavabo avui està a 160 passes anant cap a la muntanya (direcció oposada a Afganistan), creuant un rierol a través d’ una estreta fusta que fa de pont. Muralleta de pedres de metre i mig d’ alçada, sense cap teulada. Això és fer les teves necessitats amb unes espectaculars vistes de pics rocallosos i punxaguts nevats aquí mateix.

. Insistim que aquesta gent és fabulosa.

IMG_20160529_073149
Tempesta a la vista. Cel i muntanyes tenebroses
IMG_20160529_084622
Petita illa i platja al mig del riu
IMG_20160529_151010
Lavabo. Aquest doble. Per compartir?? Per triar?
IMG_20160529_151110
Val la pena fer l’excursió de 160 passes per anar al lavabo i gaudir d’aquestes vistes!

 

. La cama, després de 7 dies de martiritzar-me amb fortes punxades de dolor, fa 2 dies que sembla voler donar-me un respir i el dolor va afluixant bastant. Després de 2 dies de repos absolut, de massatges i d’ afluixar una mica amb el nombre de quilòmetres que fem diàriament (sense deixar de fer-ne doncs no tenim gaire marge), la lesió suposo que encara hi és però sembla anar curant-se i sobretot el dolor em deixa caminar.

. Al pont abans de Rushon ens tornen a demanar el passaport. Registration és una paraula que als uniformats de per aquí els encanta, tot i que reconeixem que fins ara no han estat gens malament, ni hem patit cap abús d’ autoritat. Fins ara, bé.

. Rushon és un poble un xic més gran on podem tenir alguns serveis com un banc o un restaurant. El millor del poble, com a tots fins ara, és l’ espectacular entorn natural on es troba i els pics nevats del seu entorn.

Vaig a bescanviar un bitllet gran per petits. Això no els suposa cap negoci per ells, però ho fan gustosament i a més m’ ofereixen mores de morera, blanquetes i dolces que son molt típiques de per aquí. Agafo unes 3 ó 4 i ells em donen un bon grapat més. Son com caramels naturals gairebé ‘addictives’.

. Seguim caminant xino-xano, gaudint de cada pas, de cada metre, tot molt a poc a poc. Arribem a Derushon i ja és el final del dia per nosaltres. Entrem al poble i ens acompanya una senyora jove que ha anat a passejar una cabra. La porta com nosaltres portem els gossos. Als 3 se’ ns afegeix un noi jove que vol practicar un xic el seu anglès molt justet a l’ hora que vol satisfer la seva curiositat vers nosaltres. Ens mig comuniquem, com amb la majoria dels locals, en una barreja d’ anglès, pamir, tadjik, rus i molta gesticulació. Preguntem al noi on podem plantar la tenda. Ens entén i ens diu que l’ acompanyem. A l’ altre costat del poble arribem a casa seva. Creiem que la seva intenció, amb la que estàvem encantats, era deixar-nos acampar al pati de casa. Opció fantàstica. Però en arribar ens trobem el pare, la mare i la germana de 20 anys que te un molt bon anglès. La reacció de la família és de llibre del Pamir. Acampar al pati? Només si volen, però de cap manera. Que es quedin a casa. Ens fan seure a unes plataformes típiques, porten coixins, te, pa, fruits secs i una mica de sopa amb llenties que han dinat. Amb ells passem el vespre, xerrant, aprenent coses molt interessants del Pamir i de Tadjikistan (2 realitats diferents). Fins i tot hi ha temps per que Jenn balli al ritme de la música del Pamir. S’ està tan bé amb aquestes meravelloses persones! Ja fosc pregunto pel lavabo. Llavors el nostre jove amic va a buscar un lot i comença una altra petita expedició a un lloc remot, amagat i una mica llunyà, dins la seva propietat. Aquí passem una altra confortable i familiar nit al Pamir.

IMG_20160529_065945
Parada de bus artística
IMG_20160530_094610
Uniforme escolar
IMG_20160530_111238
La bellesa natural corre entre Tadjikistan i Afganistan

 

. Ens acomiadem dels nostres nous amics de Derushon i caminem frescs gaudint d’ arbres i verd fins a Vamd. A partir d’ aquí toquen uns quants quilòmetres de pedres, sorra i sol, molt de sol i calor. És mig matí i el sol ja pica força. El tram fins arribar a Shidz es fa duret i a Shidz ens hem d’ estirar una estoneta a l’ ombra d’ aquests arbres tan ben plantats a tocar del riu i a molts poquets metres d’ Afganistan. De fet veiem i sentim un grup d’ infants que caminen plegats per l’ altra llera del riu.

. Passat Shidz toca un altre tram sec, sense pobles, no cases, no arbres ni res més que pedres, terra, sorra, roques i més i més pics. Ens trobem un motorista que ve de Budapest i fa una senyora volta d’ uns 50.000 km en 3 mesos! Aquestes xifres i distàncies per nosaltres és ciència ficció. Ell va amb una gran moto i és un home ben trempat.

. Ara que ens hem trobat amb motoristes i ciclistes ja podem dir que amb moto poden fer un promig entre 500 i 800 quilòmetres al dia. En bicicleta, entre 80 i 120 quilòmetres al dia. I a anys llum arribem nosaltres que mirem de fer entre 25 i 30 quilòmetres al dia. Quina diferència més brutal! A vegades somio amb rodes…

. Arribem al poble de Vaznavd ja molt tronats, però encara volem fer un últim esforç i atansar-nos fins a Qalot. Aquests últims esgotats 5 quilòmetres transcorren a través d’ una estreta i espectacular gorja. El riu Panj ha deixat de ser una mena de llac tranquil allà on és molt ample per convertir-se en una implacable serra talladora de muntanyes. El món es va fent més i més estret, les parets i les grans muntanyes de pura pedra van acostant-se  entre elles, el nostre camí s’esmuny entre aquestes roques com una serp. El riu baixa enfurismat, encorsetat i amb la seva imperturbable perseverança i força va tallant aquestes majestuoses parets de pedra que en ser tan altes amaguen el sol. El riu va fent forat. Cada vegada el tenim més lluny sota els nostres fumejants i adolorits peus. Aquests últims quilòmetres, malgrat l’ esgotament, son espectaculars. Quina gorja!

. Finalment arribem a Qalot. Jo he passat un dia força bo en quant a la cama, però el cansament acumulat juntament amb 2 tortes de peu mentre busco un lloc per acampar i passar la nit, em fan pols la cama i em tornen al dolor intens que m’ ha perseguit durant aquests últims dies. Quin dolor més punyent! Al final dormim a una de les plataformes on la gent seu, xerra i/o menja, a cel obert, al costat d’ un sorollós salt d’ aigua, sense tenda i dins els sacs. Estem tan cansats que espero poder dormir malgrat l’ allotjament ‘lliure’ d’ avui.

IMG_20160531_051026
Veí enfeinat i molt maco
IMG_20160531_132747
Les grans muntanyes s’acosten entre elles, la vall s’encongeix i la gorja creix
IMG_20160531_142506
Al final del dia, fins i tot els raigs de sol tenen dificultats per endinsar-se a la vall

 

. Matí perfecte. Hem dormit molt bé a l’ aire lliure i al costat d’ un salt d’ aigua. El dia es lleva cobert, cosa que ens permet caminar sense el potent i torrador sol d’ ahir. Sembla que la cama torna a rutllar. Ja no em fa tan de mal, em permet seguir la nostra ruta, però a l’ hora em manté alerta i si faig un mal moviment, em clava una ganivetada molt dolorosa.

. Sortim de Qalot. A poc a poc la gorga estreta va obrint-se un xic sense deixar d’ embolicar-nos amb unes muntanyes i parets de pura pedra. Ens quedem bocabadats quan després de sentir unes explosions veiem uns petits homes al mig d’ una gran paret de roca, fent forat gairebé a ma construïnt una pista o caminet al llarg del riu. A aquest pas trigaran 100 anys. Quina matada!

. Arribem al poble Deh on les propietats estan molt ben dividides per parets de pedres. Un senyor surt de casa i ens veu arribar. Quan estem a la seva alçada ens ofereix te i acceptem. Quin mini festival culinari. Te, llet, iogurt, pa, mantega i un trocet de pastís cuinat per la filla del senyor. Què bo que està tot això! Ens omplen els cors amb la seva generositat i els estómacs amb energia per continuar uns quants quilòmetres més.

. Seguim el riu. Seguim per una llarga gorja amb pics, parets i més parets de roca. Què dur és tot això. Què bonic de veure i quin privilegi poder caminar xino-xano per aquí. Arribats a Shipad tenim un altre oferiment de te per part d’ un noi molt maco i generós que està construint-se una gran casa per la família. Els pares en aquest cas son els que estan a Moscou treballant. A totes, absolutament totes les cases on hem tingut l’ honor i el plaer de ser convidats a un te o a dormir, tots tenen 1 ó 2 fills treballant a Moscou.

. Pel camí s’ atura un cotxe amb 3 joves viatgers que han llogat aquesta mena de ‘relíquia’ a Bixkek i que van fent la mateixa ruta que nosaltres. Tenim una enriquidora i sobretot molt divertida conversa. Son genials. La part més sorprenent ens torna a impactar quan ens diuen que han sentit parlar de nosaltres. Es veu que som un xic ‘famosos’ i nosaltres no estem gens acostumats a això. Nosaltres som discrets i així anem pel món. Ens diuen que trobant-se amb altres viatgers compartien històries, anècdotes i no sabem qui va dir: ‘Doncs jo conec la millor història de totes les que esteu explicant. Hi ha un parell de bojos, els caminants (walkers) que fan tota aquesta ruta a peu!’. Sembla ser que és així com aquests nois saben de nosaltres. Deixant aquesta petita i curiosa anècdota a part, ens ho passem genial parlant amb aquests 3 viatgers dins el seu tronat Lada el qual fou reparat per allà Langar per un ‘mecànic’ local emprant cable de la xarxa elèctrica.

. Arribem a unes poques cases que segons descobrim després, formen el poblet de Dasht. Un jove amb una destral ens ofereix te i en preguntar-li on podem plantar la tenda de campanya ens fa acompanyar-lo.  A casa seva tenen molt de terreny amb arbres fruiters, a part d’ animals. Ens indica el gran jardí i allà plantem la tenda, al costat d’ una jove vaca lligada a un arbre i que s’ està posant les botes d’ herba. Ens porten te i xerrem amb els joves de la casa. No serà fins més tard, al vespre, abans de fer-se fosc que puc tornar a munyir una vaca. Aquesta vegada ja puc treure llet amb ambdues mans, no només amb una com l’ altra vegada. Començo a ser un ‘expert’. Avui dormim dins la tenda.

IMG_20160601_044409
Afganistan. Picant la roca a ma per fer camí
IMG_20160601_080132
Afganistan. Picant la roca a ma per fer camí
IMG_20160601_141632
Després de la gran gorja la vall torna a obrir-se

 

. Marxem discretament del terreny de la família que generosament ens ha deixat acampar. No son tan extraordinàriament amables i generosos com les famílies que fins ara ens hem trobat pel Pamir, però els estem igualment agraïts.

. Al mig de la carretera arriba un cotxe de cara. Nosaltres els saludem, com fent amb tothom, amb tots els vehicles que ens venen de cara. El cotxe, una cafetera tronadíssima que no entenc com sobreviu a aquests sotracs, forats, pedres i sorra que és aquesta indispensable vía de comunicació, s’ atura i dels 5 homes que viatgen al seu interior, el conductor i 2 més baixen disparats amb tanta energia que en un milisegon de malpensament per part meva, totalment infundat i irracional, pensava que ens volien atracar. És clar que no! Son tan gentils i tan macos que només ens volen saludar, felicitar per caminar aquesta dura ruta (ens alcen el dit gros) i sobretot donar-nos la ma, dir-nos benvinguts i donar-nos les gràcies per estar aquí. Una mica més i els faig un petó.

. A poc a poc anem deixant aquesta gorja estreta i llarga que durant quilòmetres ens ha emparedat entre grans murs de roca pura. El riu Panj segueix innexoablement el seu camí descendent i no atura ni un segon sa feina erosionadora. Va fent forat ben fons. La gorja es va obrint i ens mostra altres grans pics, de nou encara nevats, que no veiem des de feia dies per les grans parets que ens cegaven. Això també comporta que el sol, que avui torna a picar amb molta força, ens rosteix a mida que va avançant el matí. La calor arriba al seu màxim exponent quan ens trobem a un pont amb un altre control de passaports després d’ un llarg tram de pedres i sorra. Aquí ja estem força fotuts i el sol ens està castigant amb duresa. Però és que després del pont segueix un altre llarg tram de pur desert. La sorra, finíssima, s’ aixeca a cada passa mentre milions de pedres ens fan ballar els peus, ens castiguen les cames, turmells i alimenten les butllofes. Quina torrada! Després d’ una eterna pujada arribem al poble de Baravni-Tag completament fosos i exhaustes. Malgrat la duresa del camí i el que ja portem fet, la sort ens torna a somriure. Caminant com a fantasmes veiem un home que deixa la reunió que te a casa dels seus veïns i baixa com 30 metres fins la carretera. Ens ve a veure i, com no, a oferir te. No ens podem negar per que amb prou feines li podem respondre. Ens porta a casa seva i comença una altra festa del Pamir, de sa generositat i hospitalitat. Te, pa, iogurt (deliciosament casolà), ‘plov’ (arròs amb verdures), cireres, galetes… i una llarga estona ‘xerrant’ amb la família, jugant amb els nens i amb mig poble que s’atansa. Fins i tot acabem fent equacions matemàtiques amb uns adolescents. El comiat és sempre trist i tendre, per que aquesta gent és senzillament meravellosa. Ja recuperats li donem a entendre al generós senyor que el seu fabulós oferiment ens ha arribat al moment perfecte.

. Seguim ruta gaudint d’ unes vistes espectaculars. El riu ara el tenim lluny sota els nostres peus. Valls verdes allà on arriba l’ aigua, desert pur entre pobles i uns pics nevats que gairebé toquen el cel. Volem esgarrapar uns quants quilòmetres més al dia i seguim molt a poc a poc, fins que ja no ens resta res. Arribem al poblet de Dashtak cercant un lloc per acampar quan una altra fabulosa noia i després sa família ens permet fer-ho al pati de casa seva, sota un arbre de mores blanques boníssimes que estan per tot el terra. Però abans d’ anar a dormir dins la tenda, ens tornen a obsequiar amb te, pa, mantega, ous ferrats, marcocs dels seus arbres… és que son al·lucinants.

Mentrestant també aprofito per curar-me no una sinó tres butllofes d’ un dit del peu més una quarta a un altre dit. La cama sembla força recuperada i això és una gran, grandíssima notícia per mi.

. Menció a part arriba quan potser visc un dels moments més fastigosos de la meva vida. Jo porto a l’ armilla el passaport juntament amb el paper higiènic. Al capvespre, quan ja és mig fosc i abans d’ anar a dormir dins la tenda vaig al lavabo de la casa. El lavabo és, com descrit amb anterioritat a d’ altres habitatges, una caseta de fusta, aquesta amb teulada, que cobreix un terra amb unes fustes paral·leles amb un forat al mig i a sota un gran forat ple de… Doncs sóc tan, tan, tan ruc que en treure el paper higiènic de la butxaca el passaport s’ en va literalment a la merda. Em quedo de pedra. Per un costat, per raons que no venen al cas, penso, doncs es podria quedar allà abaix. Em sembla el lloc ideal per desfer-me d’aquest document i el lloc perfecte on ha d’ estar, però evidentment, avui en dia encara el necessito. Així que comença ‘l’ operació rescat’. Amb l’ ajuda d’ un home de la casa intentem aixecar tot el terra de fusta per poder accedir i/o ‘baixar!’ a buscar-lo, però no podem més que treure una de les fustes fent el forat d’ accés un xic més ample. Agafo una pala i entrant el braç pel forat miro d’ arribar al document. No arribo. La cosa pinta més negre que tot el que ara veig davant la meva cara. Aconsegueixo una altra eina del camp. Un pal de fusta amb una peça metàl·lica al final en un angle de 90°. El pal és més llarg, però jo no he crescut prou com per que el meu braç amb el pal arribin abaix, així que no queda altra que, o baixar o fer un últim intent pel forat. Una dona arriba amb 2 lots i un mocador amb el que m’ embolico boca i nas. M’estiro a terra i vaig entrant primer l’eina, després el braç, ara el cap i com segueixo sense arribar a la gran, horrible i absolutament fastigosa gran pila d’excrements i de tot el que tinc davant la meva cara, toca anar esmunyint el cos pel forat. Baixant i baixant, assegurant-me que l’ home que m’ ha deixat l’ eina que porto a la ma, m’agafa ben fort pels peus, per que com afluixi, em vaig directe i de cara. A mida que vaig baixant la furtor i tot és tan, tan, tan fastigós que gairebé vomito sobre el mocador que em tapa la cara. Això és indescriptiblement desagradable. Finalment puc pescar el document. Ara l’ home m’ha d’ estirar amb força però no massa ràpid, doncs no vull que el document caigui del ferro perpendicular al pal, tot i que amb la pastarada que l’ envolta el suposo prou enganxat. A poc a poc em van estirant i arrossegant per les fustes del terra d’ aquest lavabo fins que sortim tots dos. Jo i el passaport. Ara toca netejar-lo… Tot plegat haig de reconèixer que pot ser fins i tot comic, però ha estat increïblement fastigós. Suposo que això és el més a prop que he estat d’ aquella expressió tan típica com grollera que diu, ‘ves a la merda!’.

IMG_20160602_082118
Petit poblet a Afganistan
IMG_20160603_025818
Acampada sobre plataforma casolana on les famílies passen moltes hores, mengen i conviuen
IMG_20160603_031803
La porta de l’infern
IMG_20160603_031845
L’infern a tocar de la meva cara

 

. Un dia de llargs trams sense res més que pedres, roques, parets de roques mig penjant que en qualsevol moment deixaran anar un tros i bloquejaran aquesta carretereta, el riu Panj sempre a la nostra esquerra juntament amb Afganistan. També tenim moltes, moltíssimes pedres, sorra i pols amb algun mini trocet d’ asfalt de tant en tant. Amb aquesta carretera tan dolenta i estreta el tràfic és molt baix. Per aquí només veiem algun cotxe antic fet pols d’ alguns veïns que es deuen moure entre pobles propers, per que aquests cotxes no crec que aguantin llargs recorreguts per aquí. També passen els tot-terrenys que fan de taxis col·lectius i que sí fan llargues rutes, uns pocs tot-terrenys d’ alguna ONG o organització estrangera i finalment grans camions, enormes per aquestes amplades, que van i vénen a/des de Xina. Molt esporàdicament algun motorista o ciclista europeu fent ruta per Àsia central. Amb tots aquests compartim aquest trocet de carretereta esgarrapat a les muntanyes i gràcies a ells juntament al vent que de tant en tant bufa, nosaltres acabem els dies plens de sorra i pols fins les orelles. Però tots tenim dret a compartir el camí i creiem que tots hem d’ estar molt agraïts als que varen construir aquesta carretera. Sovint veiem a la part afgana com manualment van foradant les roques per fer un petit pas, o com les persones gairebé han de fer escalada i arriscar ses vides per poder passar per trams molt compromesos i/o inexistents. Llavors nosaltres recordem i agraïm molt a totes aquelles persones que han fet possible aquesta vía de comunicació tan important.

. Quan portem uns 22 quilòmetres i anem bé de promig (distància / hores invertides / energia restant) tenim la sort i/o mala sort de trobar-nos uns homes d’una organització que està aquí per netejar mines anti-persones. Van amb potents tot-terrenys. El que sembla el cap de l’ equip s’atura per preguntar-nos, ‘Així que realment aneu caminant? Quina ruta feu? Quina és la vostra destinació final?’ Quan li responem, es queda molt sorprès, baixa del cotxe i demana a un col·lega seu que li faci una foto amb nosaltres. La seva reacció ens afalaga. Tenim una breu conversa, suficient per descobrir que son gent maca i interessant. Dic que tenim la sort i/o mala sort de trobar-los per que ens conviden a passar la nit al seu camp base. Ens fa molta il·lusió i ens atreu molt poder compartir un vespre parlant i aprenent moltes coses interessants. La (gran) pega és que estan a uns 15 quilòmetres d’ on ens trobem. Això acaba sent un incentiu fatal per nosaltres doncs ens passem la resta del dia mirant d’ arribar i/o trobar on s’ estan, malgrat ens representin uns 37 quilòmetres. Jo avui les passo molt, molt malament. Malauradament no arribem a poder compartir unes hores amb aquests homes. Caiem morts al poble de Togmay.

IMG_20160603_090550
Afganistan. Així han de jugar-se la vida algunes persones
IMG_20160603_091025
Afganistan. Així han de fer camí algunes persones
IMG_20160603_091205
A punt de refrescar-se i reomplir ampolles

 

. Ens llevem amb molta calma per que ahir vàrem arribar esgotats després de 34 llargs i molt durs quilòmetres. Avui encara ens resta feina per fer però comencem més tard. Anem fent camí i al cap d’ una estona ens trobem els homes de l’organització per netejar mines anti-persones que coneixíem ahir. Estan fent entrenament a un camp ‘net’ que ara veiem per després seguir fent la feina de veritat a una zona muntanyosa no gaire lluny d’ aquí. Xerrem una estona amb un parell d’ ells. Gent molt trempada, simpàtica i interessant. El que sembla el cap d’ operacions és europeu i és el que mostrava la seva admiració pel nostre projecte fins el punt que es va voler fer una foto amb nosaltres. Avui podem parlar amb un altre de l’ equip, ell és local i també un home interessant del que aprenem i amb el que compartim informacions que ens ajuden a entendre un xic més la complicada realitat d’ aquesta desconeguda (per nosaltres) part del món.  

. Seguim caminant per una pista amb alguns vestigis d’ asfalt molt de tant en tant, però amb moltes pedres i molta més sorra finíssima que s’ aixeca a cada pas i que quan bufa el vent o passa algun camió dels que amb prou feines tenen suficient espai per pasar, ens omple de pols fins a dins les orelles o el nas. Molts quilòmetres i molta pols avui, també.

. De sobte veig aparèixer a l’ horitzó una bicicleta força carregada. Fa dies que no ens creuem amb cap ciclista. Però aquí arriba ella. Arriba Blanca o Txuri amb la seva simpatia, energia i un somriure d’ orella a orella. Una ciclista sola que el juny del 2015 sortia de Londres i per aquí està, voltant món a la manera que l’ omple de felicitat. Primer ens aturem per saludar-nos i com ja d’ entrada te molt bona pinta, deixo les motxilles a terra per que cada segon sense tot aquest pes a sobre, és un gran segon per disfrutar. Les primeres frases aviat ens porten a una altra sorpresa que últimament ens està traient els colors. Ella diu que ha sentit parlar d’ uns que van caminant des de Bangkok a Barcelona i que li havien comentat que el més segur és que ella es trobaria ‘the walkers’. Are you ‘the walkers’? Sou vosaltres els caminadors? Doncs sembla ser que sí. Quina il·lusió trobar-vos! Ella és tan, tan maca que malgrat avui encara restar-nos molts quilòmetres pel davant, estem tan a gust que ens hagués agradat acampar aquí al mig del no res per poder gaudir durant hores d’ aquesta fabulosa i admirable dona. Ens abracem, fem fotos, petons… i esperem que tard o d’ hora ens trobem de nou. Per qui estigui interessat en la seva aventura

. Avui la nostra ‘rica vida social’ ens ha satisfet molt la ment i l’ esperit, però la feina encara resta pendent, les hores passen, els quilòmetres sembla que no, i tornem a patir llargs trams amb no-res. El cansament que ahir em va esgotar en a mi, avui ataca fort a Jenn. Ens aturem a prop d’una mena de contenidor/caixa de càrrega d’ un camió accidentat que està tota arrugada i deixada al costat de la carretera. Cerquem lloc per acampar doncs s’ acaba el dia i les forces. A més el tros de cel que tenim a sobre entre grans muntanyes ens regala un fort ruixat que ens fa entrar dins el contenidor/caixa de càrrega prou mullats com per també enfangar-nos amb la terra i pols que tenim aquí dins. De fet, mentre estem a cobert va agafant cos la idea de que aquest indret brut i gens agradable pot esdevenir el nostre lloc d’ acampada. Al final deixa de ploure i ens arrisquem a seguir, a veure si trobem quelcom millor o a veure si aconseguim arrossegar-nos fins al poble de Kevrun on podríem acampar a un indret una mica més agradable. Així és. Malgrat arribem mig fosc, podem acampar al pati d’ una casa de Kevrun.

IMG_20160603_114940
Uniformes escolars
IMG_20160604_034303
Benzinera

 

. Pleguem la tenda, recollim, paguem i marxem d’ on hem acampat però abans de deixar el poble de Kevrun un home ens convida a prendre un te (esmorzar) a casa seva. Ho fem, com gairebé sempre, a una de les plataformes que totes les cases tenen fora al pati i on fan la seva vida social i familiar. És aquí on tenen coixins, una tauleta molt baixa on fan els àpats i no tenen cadires (normalment enlloc). També ho fan servir per dormir a les nits d’ aquests mesos quan la temperatura és tan agradable. De fet, quan arribem, la filla petita de la casa encara dorm entre matalassos llargs i prims i algun que d’ altre coixí. Esmorzem molt a gust i seguim ruta. Aquests 2-3 últims dies hem fet un esforç suplementari, a vegades força car en salut, per avui tenir menys quilòmetres a fer, poder arribar abans i gaudir d’ algunes hores extres de descans, per que sincerament, ho necessitem.

. Abans d’ arribar a Qalai-Khumb, a un altre control de passaports ens trobem un parell de ciclistes. Un d’ ells ens comenta que ja ens havia vist caminant entre Khorog i aquí. Si fins fa poc comentavem que no veiem ciclistes, ahir una i avui dos. Ambdós també venen d’ Europa, com tots els que hem trobat fins ara, i també tenen a les seves cames, rutes al·lucinants i força similars. Gent molt sana, molt ferma, molt aventurera, molt admirable.

. Finalment arribem a Qalai-Khumb, un poble un xic més gran on volem quedar-nos per gaudir d’ un dia de descans després de 9 dies sense aturar-nos des que vàrem sortir de Khorog, després de 9 dies sense una dutxa (!) i abans d’ uns pocs dies que es presenten difícils, durs i complicats. Per què? Doncs per que des de Qalai-Khumb creiem que tot el tràfic segueix cap a la capital per la ruta sud, a 371 km vía Kulob, però nosaltres volem fer la via nord vía Tavildara i Nurobod per que son 285 km fins la capital. Aquests 86 km de gran diferència per nosaltres tenen un preu inicial que sembla car i es diu el pas de Sagirdash de 3.252 m amb molts quilòmetres sense cap població ni res de res entre Khostaf i Safedoron. Veurem com ho passem tot això, però segur que trobem la manera. Segur també que farem tots els possibles per estalviar-nos 86 km de més. I finalment també segur que gaudirem molt d’ un bonic paisatge natural.

. Però ara arribem a Qalai-Khumb i no hi ha gairebé ningú pel carrer. Tot està molt tranquil i mort. Des de que vàrem deixar el sud-est asiàtic que el contrast amb tan poca gent per arreu encara ens sorprèn. Preguntem per un allotjament a una casa d’ hostes i ens deuen creure o rics o ximples. Cerquem la competència que ens tracta igual i quan ells veuen que no entrem en es seves ‘absurditats’ llavors s’ avenen a negociar fins que finalment trobem el que ens convé. Tornem a tenir una habitació amb una dutxa i un lavabo que no son un gran forat a terra, ni estan a Afganistan, així que anem directament a la dutxa. Una dutxa després de 9 dies! Seguim assaborint aquells petits grans plaers de la vida. Quina sensació! Seguidament toca fer la bugada que em te una llarga estona fins que no aconsegueixo una aigua que no sigui de color xocolata. La resta del dia a curar i drenar les butllofes i a no moure més que els dits per actualitzar el diari/web. No se quan podrem trobar una connexió a internet per poder pujar les fotos i publicar unes noves entrades, cosa que no he pogut fer des de Kirgizistan.

IMG_20160605_081336
Arribem a Qalai-Khumb

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

2 thoughts on “Khorog – Qalai-Khumb”

  1. Dears,

    Greetings from Dushanbe. We talked about you with my friend Véronique ( warmshower ).
    We met each other on the way between Khorog and Kalai Khum.
    I was with a friend and we drived a white Lada Niva direction Kalai Khum.

    Kind regards
    Take care
    Alain

    1. Dear Alain, Yes we remember you. We hope you had a nice trip as well. Thanks for your comment and interest. Hugs for Véro. We hope she can share our web with our dear cyclists as she knows so many of them. Best regards.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>