dav

Konopiste – Bitola

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Hem gaudit immensament d’una ruta per les muntanyes, submergits en plena natura i també hem caminat per zones molt despoblades de Macedònia.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Konopiste, Mrezicko, Majdan, Vitoliste, Melnica, Pisokal, Shtaviva, Staro Lagovo, Novo Lagovo, Berovci, Mogila, Bitola

 

. Ahir la nit, després de tots els sentits comiats amb la fabulosa gent del centre de rehabilitació d’ex-toxicòmans, tocava mirar d’escriure diari. Vaig sobreviure fins passades les 23h i avui ens llevem a les 430h. Deixem els nostres nous estimats amics amb molta pena i ben aviat. Portem molta són. Poques hores dormides.

. La ruta va pujant entre corves, arbres i a tocar del riu Bosava. Arribem a la intersecció amb la carretera que connecta Kavadarci amb Mrezicko per seguir pujant un trocet més, arribant al punt més alt amb unes vistes espectaculars. Una encorsetada vall entre grans muntanyes i més muntanyes. Seguidament comença la dura baixada amb pendents de l’11%.

. Trobem un home caminant també. És un uniformat i ho dic per què normalment no tinc bones experiències amb ells i per tant, la meva opinió acostuma a ser molt dolenta i crítica. Però avui aquest uniformat ens ha regalat 7 peres petites.

. Arribats al poble de Mrezicko descansem una bona estona a l’ombra. Més tard seguim caminant per una altra vía que ha arrencat a mossegades troços de les muntanyes, a les roques i que ara segueix el riu Blashtica. Hi ha forces roques caigudes al camí. El riu baixa preciós. En alguns punts molt animat.

. Trobem el segon i últim home del dia també caminant. És molt simpàtic. Quan sap que anem a peu fins Majdan ràpidament ens dóna el nom d’un amic seu i de fet el truca per telèfon. Encara ens resten unes hores per arribar a Majdan però si hem entès bé, potser tenim algú esperant-nos!

. Quan la vía arriba a la intersecció que va cap a Rozden, trobem un fàcil accés al preciós riu Bistra que estem resseguint des de fa molta estona, així que ens prenem un respir i Jenn es dona un bany. Aquest és breu doncs l’aigua baixa ben freda.

. Finalment arribem amb la llengua fora a Majdan. Petit poblet amb molt poques cases però algunes ben arreglades. Preguntem a un veí pel nom que ens ha donat l’altre caminant. Ens costa comunicar-nos però finalment ens entén. El veí sent un tractor que reconeix com el tractor de la persona que cerquem. Arriba ell i el seguim.

. El seguim pel petit poble fins a casa seva. Una casa molt modesta. Ell és força simpàtic i rialler. Ens ofereix una habitació annexa a la casa i entrem al seu menjador que també és cuina i a part de dos sofas, també té el llit on ell dorm. Ens fregeix peixets de la mida de sardines que ha pescat avui al riu, després ens obsequia amb síndria, formatge, tomàquets…

. Anem a dormir ben cansats amb força pressió pel dia de demà.

. Aquí a l’hivern arriben a -15 -20°C.

Paisatge
Paisatge
Ja manca menys per Majdan
Ja manca menys per Majdan
Piscina privada temporal de Jenn. Bany refrescant. Tant refrescant que dura molt poc
Piscina privada temporal de Jenn. Bany refrescant. Tant refrescant que dura molt poc

 

. Avui és un dia important de plena natura. Descobrirem i matarem tota la incertesa sobre l’existència o no de pas entre Majdan i Vitoliste pel mig de les muntanyes. Tenim dubtes importants, doncs dos mapes mostren una connexió, mentre que d’altres dos no en tenen. Quina ruta hem de prendre, la molt probable manca total de senyals… Tothom ens ha dit, teniu mapa i gps? Aquestes preguntes ens preocupen doncs tenen un rerefons significatiu. Son uns quants quilòmetres de pura natura, de boscs, on no podem equivocar-nos, ni perdre’ns. A més avui tenim una pressió important afegida i és que tenim previsió de pluges. Si plou, a part de nosaltres no tenir cap aixopluc i acabar xops, podem tenir encara més problemes amb el fang al terra o per creuar tolls i rius que portin encara més aigua i que tallin el camí. És definitivament una aposta arriscada. Però ens agrada la natura, ens va la marxa, volem vèncer reptes i de fet, tota la ruta des de Bangkok fins a Barcelona és un immens repte per nosaltres.

. Per mirar de vèncer la pluja i acabar o avançar el màxim possible abans de ploure, ens llevem a les 4h i comencem a caminar a les 5h. Entre la nit passada i aquesta dormim ben poc.

. Deixem Majdan i anem amunt. El camí és bastant dolent al inici i després pitjor, tot i que caminant es poden salvar molts obstacles. El bosc, a ambdós costats del camí, és una borratxera d’arbres. És tan espès que amb prou feines podem veure gaire enllà, tret de la direcció del camí.  Caminem anant amunt i amunt.

. La vía ofereix bastantes bifurcacions que ens fan tornar bojos. Els nostres sistemes de navegació aquí al mig no són gaire o gens precisos. Avui necessitem precisió doncs les bifurcacions ens poden allunyar del nostre camí. No volem perdre’ns a les muntanyes i haver de passar la nit o empassar-nos les pluges al bosc.

. Sembla que anem avançant cap a l’oest. Sembla que anem prenent les decisions correctes fins que arribem a un punt on no. Creiem que ens hem equivocat. Ens enredem per una vía errònia. És molt fàcil. Arribem a un pas inundat i fem marxa enrere.

. Prenem una altra vía que sembla ser la bona, però a mi m’estranya per que comença a baixar massa aviat. Esperava seguir pujant durant uns quilòmetres més encara. Bé, seguim endavant i si per la ruta errònia vàrem trobar una zona inundada que no vàrem passar, ara ens trobem un rierol que porta encara més aigua. Jenn creua emprant unes altres sabates. Jo no vull i vaig riu amunt on trobo dos troncs creuats sobre el rierol. No puc caminar per sobre, però sí que assegut sobre el tronc i a cops de cul, avanço. El tram final em costa més, doncs és molt delicat per ser lliscós. Finalment creuem ambdós. Aquest rierol déu de ser la raó del descens del camí, per que a partir del moment de creuar-lo, recuperem alçada ràpidament a força de grans pendents. Quines pujades!

. La vía és realment preciosa. Tenim poques vistes per la densitat d’arbres. Gaudim molt del camí, la natura, però patim també molt per les fortes pujades, el pes de motxilles i el cansament. Sobretot patim per la feixuga pressió psicològica de no saber si estem a la ruta correcte, afegint que la tempesta s’atansa. El cel es va tapant i fa estona que sentim trons.

. Arribem al punt més alt. Creiem veure Vitoliste lluny, molt més abaix. Veiem un cérvol. Comença la baixada per un altre camí preciós. Malauradament els forts trons i llamps finalment desencadenen la pluja.

. L’últim tram de baixada fins al poble de Vitoliste és per camí empedrat que sembla fet pels romans i que és un trenca turmells. De fet Jenn pateix una forta torta de peu degut a que mirem de fer la baixada el més ràpidament possible, doncs està plovent i per aquestes pedres. La tempesta descarrega sobre nosaltres.

. Arribem a Vitoliste, trobant molt poques cases, bastantes abandonades. La imatge del poble és trista i depriment. Ja no seguim més avui. Estem fets pols.

. Estem fets pols però molt contents per haver triat aquesta ruta. Hem patit i hem gaudit encara més. Per suposat el millor regal ha estat la bellesa natural per la qual hem creuat, però també tenim la gran i modesta satisfacció interna i personal d’haver arribat a la destinació final. Ha estat un petit repte per nosaltres. Crec que per poder creuar hem fet servir un 25% de sort, 50% d’experiència i saber llegir els camins i un 25% de mapa i gps que no funciona gaire, sense senyal o sense precisió, molt malament quan tenim diferents camins sense cap indicació.

. Arribem a Vitoliste on parlem amb una veïna que ens regala petites pomes. Encabat cerquem un lloc per passar la nit, a cobert de la previsible pluja que tornarà al caure. Al final trobem un lloc per acampar, bastant cutre com és una fàbrica tèxtil abandonada, però un cop dins, se’ns passen les manies quan sentim caure aigua a base de bé. Torna a ploure. Aquest vespre i aquesta nit, no ens enganxa!

. Hi ha dies que amb prou feines tenim alguna foto una mica decent o interessant per publicar, però avui, la feina és meva per poder triar…

El camí a vegades està força complicat
El camí a vegades està complicat
Fent-se de dia dins les muntanyes
Fent-se de dia dins les muntanyes
Tots dos caminant pel bosc, buscant el camí, construint la nostra ruta cap a casa, pas a pas
Tots dos caminant pel bosc, buscant el camí, construint la nostra ruta cap a casa, pas a pas
Jenn, valenta, creua el riu pel mig
Jenn, valenta, creua el riu pel mig
Jo creuo per aquí
Jo creuo per aquí
Quan el camí és senzilla i meravellosament perfecte
Quan el camí és senzilla i meravellosament perfecte
Aquí sí que ja baixàvem de les muntanyes bastant ràpids i plovent
Aquí sí que ja baixàvem de les muntanyes bastant ràpids i plovent

 

. Deixem el depriment Vitoliste ben d’hora per seguir una ruta petita que va esquivant els turons arrodonits que esquitxen la vall.

La zona més propera a Vitoliste encara té camps bastant verds que poblen els turons amb uns quants arbres que es colen entremig. Baixant de les muntanyes com fèiem ahir, ens va portar a aquest grup de turons que més endavant no estan gairebé gens treballats agrícolament, doncs suposo que les pedres, les roques i la situació física del poble o econòmica del país, no ho deuen fer viable. Sí que és un petit paradís per que el bestiar, especialment ovelles, vagin pasturant.

. Per la molt solitària ruta arriba un cotxe de cara i com faig sovint, aixeco la mà per saludar. El senyor s’atura i amb un somriure em fa les típiques preguntes. Al final, arrel d’un comentari meu sobre la seva càrrega, ens regala un pa, que està boníssim per cert.

. El paisatge és bonic. Molt diferent a la banda d’ahir on les grans muntanyes atapeïdes de grans arbres no deixaven veure el terra.

. Ens passem la meitat del dia baixant amb pendents del 8% fins que arribem a un pont sobre el riu Crna. A partir d’aquí, pujada, pujada i pujada.

. El dia, a part de l’atractiu del paisatge, ens te molt entretinguts amb el cel, per variar. Seguim semblant pagesos i aquests núvols, trons i amenaces de tempestes ens tenen avorrits. Ahir ja vàrem pringar. Avui és una cursa constant per veure fins on arribem, si podem trobar algun refugi o sostre al llarg de tants quilòmetres sense gairebé res de res… La natura és un espectacle. Per un costat, gaudim dels turons propers i les grans i pelades muntanyes llunyanes. Per l’altra, patim les pluges i la constant incertesa de si la tempesta de torn ens enganxarà a cel obert.

Paisatge
Paisatge
Riu Crna
Riu Crna
Paisatge
Paisatge

 

. Seguim caminant per la vía solitària a través d’una gran vall, però de cara al final de la mateixa, el que vol dir que ens espera una bona pujada. Per que tots ja sabem i hem après que després d’una vall, arriba una muntanya i quan fem el cim o travessem el coll, què ens espera? Una altra baixada cap a una altra vall. I així portem dies i dies.

. Un totterreny dels anys 80 s’atura, baixa un uniformat i ens demana educadament el passaport. La seva col·lega pren nota des de dins el vehicle, però no sé si s’adorm o no sap llegir, per que triga una eternitat.

. Efectivament anem cap a l’extrem de la vall i durant aproximadament 10 quilòmetres no fem altra cosa que pujar i pujar. L’esforç i el desgast són grans, igual que la recompensa en forma de precioses vistes.

Quan arribem al coll del recorregut d’avui, a partir de llavors, toquen uns quants quilòmetres de baixada i vistes d’una altra vall.

. El temps ens respecta durant el matí. Avui està ennuvolat a estones, fins i tot, l’aire o brisa i la nostra suor fa que tinguem fresca. No plou i això és fonamental, al menys durant la primera meitat del dia.

Com ens hem tornat a llevar a les 4h i hem començat a caminar cap a les 5h del matí, malgrat el nostre patètic ritme, podem avançar força i atansar-nos bastant a l’objectiu d’avui que és el poble de Novo Lagovo.

. A primera hora de la tarda ja veiem a la llunyania Novo Lagovo. Però resulta que està cobert amb una espessa i enorme capa de núvols grisos fosc. Semblen efectes especials d’una películ·la. No sabem si seguir avançant o començar a buscar un sostre. El petit problema és que no hem vist res de res on amagar-nos en quilòmetres. Seguim? Arribarem nosaltres abans de que descarregui? Mentre tots aquests dubtes ens assalten, el cel, la bèstia negra s’atansa sense pietat ni res que l’aturi. La mateixa bèstia que ja ens va enganxar de ple l’altre dia quan baixàvem les muntanyes.

Què veig d’alt un turonet? Una mena de caseta sembla que excavada a la muntanya i amb un porxo! Pugem a veure-la d’aprop i efectivament, la casa està tancada, els voltants estàn plens de porqueria i ampolles, però el porxo pot funcionar. Aquí ens quedem i al poc comença a ploure tímidament. A mida que al mig de la tarda sembla que es faci de nit, la bèstia gris fosca arriba i deixa anar aigua a bots i barrals. Amb prou feines veig a uns 50 metres de distància.

Ens quedem aturats, bastant secs i freds durant gairebé quatre eternes hores.

. Semblava que l’aigua no s’acabava mai, però al final el cel torna al ser blau. Després de la tempesta, per increïble que semblés unes hores abans, la natura respira bellesa. El sol es ‘cola’ des de l’horitzó abans d’anar a dormir, mentre els últims núvols s’aferren als cims rocallosos sense voler marxar. Tot està encara cobert per una densa, gris fosca i temible manta de núvols carregats amb la força de la natura. La tempesta ha estat molt forta. Els moments posteriors, han estat màgics.

. Ja podem sortir del cau i seguir caminant. Hem baixat de les muntanyes, estem a una gran vall i els principals conreus que veig són blat, blat de moro i bastantes plantes de tabac.

. Entrem al poble de Novo Lagovo que malgrat no ens agradi escriure-ho, té una pinta molt similar a alguns dels pobles ja visitats, és a dir, depriment. L’arribada de dos motxillers amb pintes força de vagabund a un poblet tan petit aixeca certa expectació. Parlem amb un home que com ja va fer una dona a Vitoliste, només fa que queixar-se, lamentar-se i parlar de la ‘plata’ (diners). Aquesta conversa juntament amb el munt de cases mig abandonades o en males condicions no ajuda a aixecar els ànims. Però unes noies d’uns 13 anys se’ns atansen i una, amb bon anglès, ens fa de guia i ajuda a trobar l’única botigua de queviures. Jenn va a comprar menjar, doncs fa dies que no hem trobat cap botiga de cap mena. Entra amb les noies i surt amb la compra i amb una molt bona sorpresa. El propietari de la botiga té, al final de la seva propietat, un petit edifici amb dos apartaments que gairebé estan preparats per poder viure. El senyor, bastant seriós i no gaire somrient, té la generositat de deixar-nos passar la nit a un dels apartaments i sense acceptar ‘plata’ a canvi! Caram quin regal. Nosaltres, després de la tempesta d’aquesta tarda, anàvem bojos cercant un indret mínimament arrasarat o com a mínim amb una teulada per acampar sota i acabem el dia dins un apartament per nosaltres sols. A més, un cop instal·lats torna la noia que ens ha ajudat, portant una bossa amb pomes i prunes i dues ampolles d’aigua de la font. Quina sort que tenim!

Paisatge
Paisatge
Paisatge
Paisatge
Tempesta grossa, dura i llarga
Tempesta grossa, dura i llarga
Després de la tempesta, per increïble que semblés unes hores abans, la natura respira bellesa. El sol es ‘cola’ des de l’horitzó abans d’anar a dormir, mentre els últims núvols s’aferren als cims rocallosos sense voler marxar. Tot està encara cobert per una densa, gris fosca i temible manta de núvols carregats amb la força de la natura. La tempesta ha estat molt forta. Els moments posteriors, han estat màgics
Després de la tempesta, per increïble que semblés unes hores abans, la natura respira bellesa. El sol es ‘cola’ des de l’horitzó abans d’anar a dormir, mentre els últims núvols s’aferren als cims rocallosos sense voler marxar. Tot està encara cobert per una densa, gris fosca i temible manta de núvols carregats amb la força de la natura. La tempesta ha estat molt forta. Els moments posteriors, màgics

 

. Esmorzem molt bé al nostre sorprenent apartament i donant-li moltes gràcies ens acomiadem del senyor del rebost que ens ha ofert aquest fantàstic lloc on passar la nit.

. Avís per ciclistes i caminants: La carretera que va de Prilep a Bitola i Ohrid, marcada a molts mapes com a autopista A3, NO és una autopista! És una carretera ben normaleta, secundària pels nostres estàndards, el que vol dir que es pot caminar o passar amb bicicleta. Un altre tema és l’existència o no de voral i l’estretor de la vía.

. Al poble de Berovci Jenn demana a una empresa de granit si pot utilitzar el lavabo. Aquesta petició es converteix en una invitació a un cafè, amb una molt interessant conversa amb el jove, culte i amb molt bon anglès, que ens convida. Dóna gust veure que l’empresa va bé. Tenen cent empleats i exporten bàsicament als estats del Golf Pèrsic on tenen molta ‘plata’ i paguen bé. Al menys no és una empresa de les tantes que hem vist tancades o abandonades.

Part de la conversa gira entorn a un indret pel que vàrem passar fa molts pocs dies. La mina d’Allchar, molt propera al poble de Majdan on vàrem dormir una nit. Sembla ser un lloc únic al món en termes geològics i minerals. Segons publica Viquipèdia, el diposit d’Allchar és un dipòsit hidrotermal de baixa temperatura d’or, arsènic, antimoni i tal·li que es troba al municipi de Kavadarci, al sud de la República de Macedònia. Durant un temps, entre 1880 i 1908, va ser explotada la part del dipòsit rica en tal·li. La mina Crven Dol, a dins del dipòsit, va produir durant la seva explotació 500 tones de tal·li. El mineral lorandita, descobert en aquest jaciment, està sent utilitzat per determinar el flux de neutrins solars.

. Ara que ja hem baixat de les muntanyes i al final del dia d’ahir ja caminàvem per la vall, avui seguim aquesta vall cap al sud en direcció a Bitola. Durant la primera meitat del dia el conreu dominant és el tabac. Veiem moltes petites i mitjanes plantacions de tabac. També trobem uns quants equips de tres a cinc collidors que, a ma, van agafant fulles grans i les apilen ordenadament bé en caixes, bé en sacs per transportar-les. Després les tenen a assecar, com vàrem veure ahir al poble de Novo Lagovo.

Vaig a saludar uns collidors demanant-los permís per fer-los us foto. Ells encantats. Al mateix temps un noi jove em saluda i parlem un xic. És molt agradable. Segueixo positivament sorprès en veure que uns quants joves tenen un molt bon nivell d’anglès. Ell em comenta el que ja hem sentit abans. Els sous són molt baixos, entre 200 i 300 €/mes, potser 400 €/mes a la capital Skopje. També em confirma que les persones de mitjana i avançada edat diuen que vivien millor quan això era part de Iugoslàvia. Els països més pobres actualment com Macedònia o Bòsnia i Hercegovina, o l’estat que llavors era dominant, que era Sèrbia, estaven millor com a Iugoslàvia. Els que crec que estan molt millor sent independents i a més són dins la UE són Eslovènia i Croàcia.

. La segona meitat del dia, a mida que ens atansem a Bitola, veiem que el tabac va minvant i el cereal o el blat de moro són més presents. De fet acabem acampant a un camp de blat de moro. Aquest encara no recordo tenir-lo a la llarga i gairebé interminable llista de diferents indrets on hem dormit.

. Parlem amb un empresari del blat. Aquí es cull bastant. Ens comenta que pateixen molt la competència del blat de Sèrbia. Li pregunto si a Sèrbia els costos laborals són encara més baixos que aquí. Em diu que la raó principal és que tenen moltes més extensions, una producció força més gran i per tant, tenen importants economies d’escala i poden aplicar preus més baixos. Exactament igual que ens explicaven a Kirguizistan davant la immensa extensió i producció de la veïna Kazakhstan.

. Quan estem fent una pausa una mica apartats de la vía se’ns atansa un ciclista de 63 anys. És nat a un poblet a 6 quilòmetres d’on som, però va emigrar quan voltava els 20 anys, va viure a França i ara és a Austràlia. Aquí de vacances està de passeig. Pedala mirant de perdre uns quants quilos que li sobren. Amb ell estem una bona estona mantenint una molt agradable conversa.

. La vía per la qual caminem va més o menys paral·lela a la carretera principal entre Prilep i Bitola. La nostra és molt tranquil·la i durant forces quilòmetres caminem pel que per mi és, una petita i silenciosa obra d’art. El terra és tot un impressionant mosaic de pedres cúbiques. Estan molt ben anivellades horitzontalment, pel que caminar per sobre d’elles no trenca els turmells com ens va passar baixant les muntanyes. A més, estan col·locades artísticament en forma de ventall. Ja se que és una carretera i pot semblar exagerat, però penso que hi ha una feinada brutal enterrada aquí i trobo un treball admirable.

Collidors de tabac
Collidors de tabac
Parella simpàtica
Parella simpàtica
Llargs trams d’aquesta vía són un veritable mosaic a l'aire lliure. És un punt intermig entre les vies empedrades romanes i l'asfalt. Una feinada brutal. Per mi, quelcom molt admirable
Llargs trams d’aquesta vía són un veritable mosaic a l’aire lliure. És un punt intermig entre les vies empedrades romanes i l’asfalt. Una feinada brutal. Per mi, quelcom molt admirable

 

. Comencem el dia amb la intenció d’arribar a Bitola per prendre’ns un petit descans, fer bugada, rentar motxilles i reposar part del material que ja no aguanta més i ha acabat per trencar-se del tot.

. Davant el poble de Mogila trobem una benzinera que encara està tancada. Té una cadena on només entenem que obren a les 7h. Deixem les motxilles a terra i caminem pel davant del restaurant i màquines expenedores de la benzinera. Volem fer un cafè. Veiem que són les 653h, així que ens esperem entre els sortidors de benzina i l’edifici tancat d’oficina i restaurant. Arriba un animal gran, un goril·la sobre una moto i descobrim que es tracta d’un pas intermig, un esglaó perdut de l’evolució, entre els orangutans i els humans, amb molt mala llet i pitjor educació.

Aquest animal baixa de la moto cridant-nos en macedoni i fent-nos senyals per que marxem. Ens ensenya el cartell que diu que obren d’aquí a 7 minuts, i creua els canells com senyal de que o ens detindrà, o trucarà als uniformats. Tot, cridant com un animal.

Nosaltres ens el mirem sorpresos. Jo primer pensava que feia conya, doncs estem dempeus allà al mig esperant ser clients d’aquí a 7 minuts. Responent als seus crits, jo també el crido, rient i dient-li que gairebé són les 7h. Aquesta resposta nostra encara és pitjor. Ell segueix igual. Llavors veig que ho diu seriosament, pel que li responc de la mateixa manera, dient-li que calli, bordant-lo donant-li a entendre com si ell fos un gos, fent-li gests grollers amb braços i mans i enviant-lo a un lloc ben lleig.

L’amable home que ens vàrem trobar ahir en bicicleta i que està de vacances a aquest poble ja ens va dir que els habitants de Mogila no eren gens amables. Aquesta bèstia potser viu al poble. Podría ser una bona representació de com d’animals i maleducats alguns energúmens poden ser. Potser és el batlle de Mogila.

. Passat i oblidat aquest lleig incident, seguim passejant entre camps de cereals collits. Uns quants pagesos van al camp en tractors, altres en bicicleta, en cotxe i d’altres ja són treballant la terra.

. Arribem a Bitola on tenim una interessant conversa amb un jove que té una paradeta d’espelmes i flors propera a un cementiri. Parla suficient anglès. També ens confirma el sou típic de 200 €/mes. Un lloguer promig poden ser 100 €/mes. Després resta pagar els serveis com aigua (barata) i electricitat (cara), menjar i ja no resta gairebé res més. Aquest jove ens comenta que el 70 – 80% dels seus amics han emigrat. Abans tenia la seva colla de 10 – 15 amics, mentre que ara es troben tres o quatre.

Ara bé, molta gent es queixa de la pobresa, dels pocs diners, de que estaven molt millor com a Iugoslàvia… però bastants segueixen fumant bastant, bevent, moltes terrasses de cafès estan plenes de gom a gom a diferents hores del dia i el més preocupant per mi, és la gran addicció que tenen a fer apostes de diners. A part de bastants casinos, trobem moltes cases d’apostes esportives. Ens informen que un estimat 70% de les persones (suposem que homes) aposten.

. Bitola creiem que és la segona ciutat en població de Macedònia. Arribem al centre i creuem el que sembla el principal carrer peatonal, ple de cafeteries amb molta gent que estan bé gaudint d’una beguda, menjar, seuen per veure gent o per ser vistos. Uns (unes) quants/es es passegen amunt i avall com si això fos una passarel·la. Nosaltres, lluny de mostrar una imatge artificial i a la moda, passem carregats amb totes les motxilles. Portem les pintes d’haver dormit a qualsevol lloc i no haver pres una dutxa en els darrers sis dies. Preguntant per quelcom que ens agrada molt i que curiosament en macedoni també es diu ‘biblioteca’, la trobem. Hem d’explicar i parlar amb dos homes que finalment ens permeten accedir a les sales de lectura i treball de la tercera planta. Aquí podem seure (sense preocupar-se per si cau una altra tempesta), llegir, escriure, anar al lavabo, carregar els telèfons i tenir accés wifi a internet. Meravellós! Aquí ens quedem la resta del dia, temps durant el qual Jenn va a comprar part de l’equip que ha de substituir. Què bé que estem a les biblioteques!

Nosaltres venerem, admirem i fotografiem joies de la natura com aquesta. Majestuós
Nosaltres venerem, admirem i fotografiem joies de la natura com aquesta. Majestuós
Paisatge
Paisatge
No sabem si primer van sembrar i després van clavar les porteries o al revés. Curiós camp de futbol
No sabem si primer van sembrar i després van clavar les porteries o al revés. Curiós camp de futbol

 

. Si ahir em passava unes quantes hores treballant a la biblioteca, avui encara més. Aquests passats dies, campant per la natura, sense gaire accés a electricitat i jugant a cucamagar amb les tempestes, les notes del diari que alimenta la web estaven bastant malament. Al final del dia d’avui, no és que estiguin de meravella, ni que jo estigui especialment satisfet amb el que escric, però avui ja puc tenir dues entrades més preparades per publicar-les a la web.

. També ha estat el dia de descansar físicament els peus, la columna, les espatlles, els genolls… tot el cos, fer bugada i rentar les motxilles.

. Al final del dia he pogut anar a fer un tomb per Bitola. A part del carrer principal més comercial, el de la passarel·la i cafeteries, també he pogut veure l’antic basar que era molt més important durant el segle XIX. He pogut copsar que hi ha forces cases molt tronades, en un estat lamentable de conservació o directament en ruïnes, però també he pogut veure alguns palauets ben conservats. Habitats o no, fan certa patxoca.

Torre del rellotge de Bitola
Torre del rellotge de Bitola
Bonic edifici molt degradat
Bonic edifici molt degradat
Senyors jugant a … no-se-què
Senyors jugant a … no-se-què
Art de carrer a Bitola. A nosaltres també ens encanten les flors
Art de carrer a Bitola. A nosaltres també ens encanten les flors

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>