sdr

Kucista – Pocitelj (Bòsnia-Hercegovina)

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

.

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Hem començat la ruta per Bòsnia-Hercegovina comprovant de nou que, com a Montenegro (sempre amb alguna molt agraïda excepció), els conceptes d’hospitalitat, generositat, o amabilitat vers els visitants, gairebé no existeixen als seus vocabularis o vides.

.

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Kucista (Montenegro), Klobuk (Bòsnia-Hercegovina), Zupa, Ceklici, Janina, Usce, Lastva, Donje Grancarevo, Banjevci, Trebinje, Gornji Tvdosi, Tvrdos, Donji Tvrdosi, Maric Medine, Gornja Kocela, Staro Slano, Lug, Zulja, Kovacina, Dobromani, Zacobo, Budani, Tulje, Mrkonjici, Drijenjani, Dracevo, Dubljani, Velicani, Galicici, Ravno, Prijevor, Trncina, Turkovici, Dobri Do, Do, Hutovo, Dojnje Selo, Samogorine, Cerovica, Lisina, Donje Blato, Bajovci, Sjekose, Dracevo, Skocim, Visici, Klepci, Nerezi, Capljina, Tasovcici, Mostar, Pocitelj

 

. Entrem a Bòsnia-Hercegovina a través d’una vía que a esquerra nostra deixa sota els peus una vall impressionant.

. Les formalitats de frontera tornen a ser fabulosament senzilles, com ja va passant des de Grècia. Enrere queden els molts periples i patiments soferts amb els visats de per allà Àsia central i el sud-est asiàtic.

A la sortida de Montenegro, escaneig de passaports, segell i adéu. Igual que per l’entrada a Bòsnia-Hercegovina.

. Només entrar a Bòsnia-Hercegovina comencem a baixar i baixar fent molts tombs i menjant moltes mores.

. De sobte ens quedem aturats pel pas per sobre els nostres caps, d’un ocell força gran. Veiem que passa, ens aturem i restem admirant-lo bocabadats. Marxa, però fa mitja volta. Per què? Per deixar-nos admirar-lo una mica més? Doncs evidentment que no. Ha trobat una columna d’aire calent que vol aprofitar. Així que deixa de bategar les ales i fent petits cercles, sense cap esforç més, agafa l’ascensor. Puja, puja i puja moltíssim amb elegància i sense malbaratar energia. Ja ens agradaria fer el mateix a nosaltres! Quina bellesa i elegància.

. Seguim caminant per un entorn natural bonic. Les muntanyes ens envolten, per variar, i també per variar, al fons de la vall tenim un riu. Aquest el seguim durant la resta del dia.

. Deixem un camí de moltes pedres que va entre el riu i la carretera per tal d’accedir a la mateixa. El camí estava bé, tot i que és un destrossa-botes. Però s’acaba i hem de seguir per la carretera que no té voral i és un xic perillosa. De tant en tant té alguna petita esplanada per aturar els vehicles i en una d’aquestes una furgoneta de uniformats fa mitja volta, aturant-se davant meu. Què volen? El de sempre, però com des de Macedònia no ens havien emprenyat (gens, ni a Albània, ni a Montenegro), doncs pensava que no passaria el que ha tornat a passar: Borden: -’Ensenya’m el passaport’. Responc: -’Si us plau?’ . -’Com dius? Ensenya’m el passaport’ . -’Li dic que si ho pot demanar si us plau’ . -’Que te’n enfots de mi?’ . -’No’ . -’Que em vols ensenyar com fer la meva feina?’. -’No. Només educació. Està tractant amb persones, no amb animals’. -’La policia de Bòsnia no demana si us plau’ … La cosa va de mal en pitjor. La conversa es posa lletja. I més lletja quan trec el passaport i no li lliuro, sinó que li ensenyo mentre el segueixo aguantant amb la meva mà. -’Dona’m el passaport’ . -’Jo li ensenyo, però el passaport és meu. I si li dono i marxa amb  la furgoneta?’. -’Sóc policia i això és un control de passaports’. Al final li lliuro, arriba Jenn quí també fa el mateix i un cop això que tinc davant meu i els altres dos que l’acompanyen dins el vehicle ens tornen els documents, jo no li agafo, sinó que ho fa Jenn. Llavors jo agafo el meu de la mà de Jenn i marxo.

Després de tristos episodis com aquest repetits amb diferents uniformats de m…. de diferents estats, jo em pregunto si no els podrien educar una mica. No sé si trien aquests trossos de carn amb potes i uniformes expressament ja sense cap mena d’educació bàsica, o els ensinistren per actuar com animals. No entenen que si tracten a la gent educadament, com a persones, obtindran millors resultats i faran millor la seva feina? Al menys d’entrada, malgrat portar aquests uniformes i armes, haurien de tractar a tothom com a persones. A tots. Als emigrants i als locals, als il·legals i als legals, als negres, grocs, marrons, blancs, als rics i als pobres… Si pel tarannà de sa feina després ells reben mala educació o violència, llavors ells sabran com fer la seva feina (suposo).

Bé, ha estat un altre desafortunat episodi amb aquest col·lectiu i un altre intent fallit per la meva part d’educar-los una mica. Suposo que ni els seus pares, ni a l’escola, si és que mai han trepitjat una, tampoc van reeixir en l’intent d’ensenyar-los educació.

Riu Trebisnjica de lluny
Riu Trebisnjica de lluny
Riu Trebisnjica d'aprop
Riu Trebisnjica d’aprop

 

. Avui arribem ben d’hora a Trebinje i toca tornar a descansar. Invertim unes quantes hores durant el matí per trobar un allotjament a aquesta ciutat, sembla que turística, durant el mes d’agost. Quin pal! Tastem de primera mà els preus turístics d’agost i la fastigosa informalitat (per dir-ho d’alguna manera suau) d’alguns particulars que lloguen habitacions o apartaments, però que per no pagar impostos, ni s’anuncien enlloc, i a vegades treballen o es comporten deplorablement.

. Un cop passat el tràngol de trobar un lloc per dormir i descansar, aprofito una part del dia per fer una visita. La ciutat té un molt petit casc antic envoltat per una petita muralla. A part d’això, el centre és un reguitzell de cafès amb molta gent que sembla voler passar les hores davant una tassa i una taula. També tornem a veure moltes botigues d’apostes. Des de Grècia, i sobretot a Macedònia, Albània i Montenegro ens ha sorprès la gran afició a fer apostes esportives. Crec modestament que la proliferació d’aquests negocis no són una gaire bona senyal de l’economia o salut d’una societat.

Un xic més apartat del centre trobo una bonica sínia i el pont Arslanagic, del s. XVI que formava part de la ruta entre Dubrovnik i Herceg Novi per després seguir cap a Istambul.

Trebinje, casc antic i riu
Trebinje, casc antic i riu
Sínia
Sínia
Pont Arslanagic
Pont Arslanagic

 

. Una vegada visitada Trebinje i amb els deures fets com han estat el descans de Jenn, aconseguir una tarja sim pel telèfon i canviar diners per tenir moneda local que són Markas (1€=1,955 Marka), ja podem continuar la ruta.

. La vía ressegueix un canal artificial d’aigua que s’allunya de la ciutat. A la nostra esquerra tenim el canal i una plana treballada agrícolament en molt poques parts. A la dreta uns turons bastant alts amb vegetació de sequera, matolls, plantes petites i resistents a la manca d’aigua.

. Torno a tenir un altre control de passaports. Aquesta vegada no ha estat tan malament. El que s’ha quedat a la furgoneta ha estat amable i educat, no així el … uniformat que ha baixat i amb el que he hagut de tractar més directament. Un altre d’aquells trossos de carn sense educació.

Tres germanets a punt de banyar-se
Tres germanets a punt de banyar-se
A punt per anar a fer un tomb
A punt per anar a fer un tomb

 

. Seguim allunyant-se de Trebinje per la vía que va cap al nord-oest. Avui el dia s’aixeca tapat, núvol, cosa que per nosaltres ens va molt bé sempre que no plogui. El dia segueix així fins que a la tarda sí que ens plou, però d’una manera ‘dolça’, permetent-nos seguir caminant.

. El paisatge al llarg del dia i les hores és força avorrit i pel meu gust, no gaire bonic. Tenim turons de potser uns 300 – 500 metres d’alçada molt pelats de vegetació. Són tot roca i pedres. La vall per la qual anem és com una sabana africana amb vegetació verda, seca i molts pocs conreus. De tant en tant algú sí que s’ho ha treballat de valent i ha plantat alguna cosa. Em sorprèn i agrada veure una bonica vinya.

. En quant al menjar, seguim atipant-nos de mores d’esbarzers i després d’uns dies d’absència, han tornat les figues al nostre menú quotidià de ruta. Qui festival de figues!

. Al mini poblet de Dobromani una senyora se’ns presenta amb una bossa de figues i després ens porta una altra de tomàquets. Li agraïm molt i agafem només uns pocs, doncs no podem carregar tota aquesta generositat i abundància. Més tard al poblet de Zacobo tenim una conversa amb un venedor de vi, mel, confitura i rakia qui ens regala un gotet de rakia de 50° d’alcohol. Jo no m’empasso ni una sola gota.

. El que tornem a lamentar (o seguim lamentant) moltíssim és la quantitat de porcs que hi ha encara pel món. Sabem que molta gent és neta i respectuosa amb el medi ambient i aquestes persones no es noten, però no són pocs els que segueixen llençant molta porqueria per tot arreu. La quantitat de llaunes, plàstics, ampolles, … porqueria que veiem en plena natura, als vorals de la vía, és tan profundament trist, com indignant. Ja n’hi ha prou de llençar la brossa fora de les papereres o contenidors! Mai! Enlloc!

. Hi ha hagut un moment en que m’he atansat a prop d’un petit penya-segat per fer una foto de la vall i entre les herbes altes he vist com una serp de considerables dimensions lliscava ràpidament en direcció contrària a la meva arribada. Jo també he tingut un ensurt i he fotut un salt enrere. Crec que ambdós hem trigat uns moments en recuperar el pols normal del cor.

Ja n'hi ha prou de llençar la brossa fora de les papereres o contenidors! Mai! Enlloc!
Ja n’hi ha prou de llençar la brossa fora de les papereres o contenidors! Mai! Enlloc!
Muntanya típica
Muntanya típica
Muntanyes i poble
Muntanyes i poble
Boníssimes i a més, ens salven el menú quotidià
Boníssimes i a més, ens salven el menú quotidià

 

. Aquest matí, despré de fer una curta distància i passat el poblet de Galicici, finalment veiem terra conreada. La vall per la qual estem caminant es converteix en una gran extensió de vinyes molt ben treballades. Quin goig veure la terra ben aprofitada. Què bonic veure aquestes vinyes que em porten cap al meu estimat i enyorat Penedès.

. També gaudim d’una preciosa sortida de sol sobre la vall, quan el sol treu el nas per sobre les muntanyes que ens envolten.

. Deixem la carretera per prendre una vía molt més petita, local, solitària i que comença creuant la vall entre vinyes, s’emparra cap al poble de Ravno i segueix pujant amb un pendent del 12% després de Ravno per poder passar un port i després, baixar amb el mateix dolorós 12% de pendent durant molta estona, durant la qual Jenn pateix més del que ja és habitual.

. Aquesta dura i llarga baixada juntament amb la forta calor i la manca d’aigua ens porta a l’enèssima discusió. La veritat és que és un miracle que encara caminem junts.

. La vía accedeix a una altra gran vall on a part de les muntanyes rocalloses i pelades que la qustodien, destacaria un gran canal que porta una mica d’aigua i una gran extensió de terreny totalment pla a ambdós costats del canal que torna a estar gairebé sense treballar gens.

. La vía ressegueix el costat esquerra de les muntanyes i passa entre pedres, roques i una mica de vegetació que es recupera d’un foc forestal. Aquest entorn és molt sec, no trobem aigua per enlloc i Jenn torna a estar apurada, pel que arribant a quatre cases anomenades Turkovici Jenn truca a la porta d’una de les poquíssimes cases que semblen encara habitades. Una parella d’uns 80 anys es sorprenen molt de la visita i permeten a Jenn reomplir d’aigua. Mantenim una petita conversa, quan la senyora ens ofereix no aigua de l’aixeta del pati, sinó aigua fresca de la nevera. Quin plaer! Després la cosa millora quan ens ofereixen cafè acompanyat d’unes galetes. Entrem finalment a casa seva per xerrar un xic i assaborir el cafetó. No ha estat un oferiment espontani sinó derivat de la nostra petició d’aigua, però apreciem i agraïm l’aigua fresca, el cafè i la conversa que han arribat després.

. Seguim caminant i avui està sent un dia especialment complicat per ambdós. Quan precisament Jenn es queixa aquesta vegada de que cap vehicle, de cap nacionalitat, fa dies que no s’atura per oferir un xic d’aigua i preguntar-nos si necessitem alguna cosa, llavors un cotxe s’atura i un amable jove ens pregunta precisament això. Estem bé i/o necessitem res? Agraïm molt el detall i encara més l’ampolla de litre i mig d’aigua que ell regala a Jenn qui necessita molta més aigua que jo.

. Seguim caminant per una petita vía d’un carril d’ample que resulta ser una antiga vía de tren. Aquesta vía passava per aquí fa molts anys i de fet, el cafè amb la parella d’avis el fem a la la que fou l’estació de tren de Turkovici, avui la seva llar.

Bones vinyes que em porten cap al meu estimat i enyorat Penedès
Bones vinyes que em porten cap al meu estimat i enyorat Penedès
Bonica sortida de sol
Bonica sortida de sol
Escultura a Ravno
Escultura a Ravno
La següent vall que ens trobem, gran, pelada, amb un gran canal, poquíssima terra treballada i una ruta llarga de caminar. La vía segueix per la petita línia de l'esquerra de la imatge
La següent vall que ens trobem, gran, pelada, amb un gran canal, poquíssima terra treballada i una ruta llarga de caminar. La vía segueix per la petita línia de l’esquerra de la imatge

 

. Acabem la ruta súper tranquil·la fins les depriments quatre cases de Hutovo i enganxem una porqueria de vía amb bastant de tràfic, carril i mig d’asfal d’amplada, un merder de voral estret i amb pedres, pujades molt fortes i una llarga baixada… Aquesta vía és molt desagradable. A més, estem entrant en les hores centrals del dia quan la calor és ben forta. Ens trobem amb una dura pujada, molt de sol, una porqueria de voral, molta pols i bastant tràfic, … una ruta ben dura i Jenn torna a ‘petar’. Això és un drama per capítols. Portem uns dies molts crus, molt durs emocionalment amb Jenn en un debat constant sobre si vol, o pot continuar. Ella, com jo, estem patint força. Potser ella físicament més que jo. Avui tornem a tenir un altre molt lamentable episodi.

Jenn a mitja pujada mortal torna a esclatar en plors i llença la motxilla. Enèssima sessió de teràpia i reflexió. Al final ella acaba llençant vàries coses de dins la motxilla que en total deuen pesar uns tres o quatre quilos. Ella carregarà un xic menys de pes. Qualsevol gram estalviat és valuós. Seguim endavant…

. Les muntanyes són plenes de pedres i matolls. Tot és molt sec. Trobo que és un paisatge bastant lleig.

. La generositat l’hem trobat avui en una família de turistes de Mumbai que estan fent una volta de deu dies per Bòsnia-Hercegovina i Croàcia. Ells s’aturen a fer un petit pícnic mentre nosaltres seiem a l’ombra descansant a uns vint metres. En acabar el seu àpat un dels turistes se’ns atansa. Abans de que digui res, el saludem amb un ‘Namaste’ que li agrada. Tenim una conversa interessant i ell torna al seu grup. Després tornen tots cinc portant-nos de regal galetes, te i sobres de sopa.

. Arribem al llac Donje Blato i entre un núvol de mosquits plantem la tenda a tota pressa. Fa bastants quilòmetres que estic cercant un petit trocet de terreny pla, però fins al final de la baixada a tocar del llac, tot han estat fortes pendents rocalloses. Al llac els mosquits són depredadors i dins la tenda, mentre escric aquestes línies, les gotes de suor em regalimen pel front, entren als ulls i cauen gota a gota sobre el matalàs, formant un petit i curiós toll de suor.

Això fa tant de mal de pujada, com de baixada
Això fa tant de mal de pujada, com de baixada
Llac Donje Blato
Llac Donje Blato

 

. Ens despertem dins la tenda xopa per la rosada i l’humitat del llac que tenim a tocar. Mentre empaquetem tot mullat dins la motxilla, de sobte el cel es cobreix d’una petita meravella com és un núvol d’ocells. Finalment ja tenim aquí tots aquells ocells que hem trobat tant a faltar durant les darreres setmanes. Hem caminat molts dies sense ni sentir, ni veure gairebé cap ocell. Ara tenim un magnífic núvol d’ocells que volen en perfecta sintonia, tots enganxats i sense tocar-se.

.  Seguim resseguint el llac trobant unes quantes cases. Sembla que hem arribat a una zona més poblada i efectivament amb el pas dels quilòmetres, les poblacions i habitants es van multiplicant. Se’ns fa un pelet estrany tanta ‘civilització’ després de bastants dies per rutes molt petites i solitàries.

. A Dracevo una senyora gran ens veu arribar a peu, entra a casa, surt amb un ganivet i … talla i ens regala tres grans raïms que acompanya amb tres pebrots verds. Què bons i què bé aquesta senyora!

Si vas descalç, mira de no trepitjar-lo!
Si vas descalç, mira de no trepitjar-lo!
Venda ambulant
Venda ambulant

 

. Avui ha estat un dia per oblidar. Un dia en que jo he pres una mala decisió al matí, i una altra de pitjor a la tarda que ens han arrossegat a un final no feliç. Jo l’he ben fotuda. I ho escric i dic ben alt per que estic molt emprenyat amb mi mateix. Una de les meves característiques personals és la perseverança. Aquesta gairebé sempre m’ha donat molts bons resultats i gràcies a ella, entre d’altres aspectes, encara segueixo amb força aquesta aventura-viatge-projecte. Però a vegades el no donar-se per vençut i perseverar, no em deixa veure la realitat i no em permet prendre una decisió encertada. A vegades és millor, més intel·ligent, canviar d’opinió, rectificar per adaptar-se al que està passant, adaptar-se a la realitat i reconèixer a temps que les coses no són com jo penso o com jo vull.

. Avui hem començat el dia a la població de Tasovcici, a només uns 35 quilòmetres de Mostar, que és una atracció turística pel seu famós pont. Ni Jenn, ni jo, sincerament, teníem moltes ganes o il·lusió per visitar-la, però avui jo he insistit en fer de turistes, no de viatgers. Avui volia aparcar per un dia les motxilles i la caminada per anar a visitar aquel pont dels nassos. Això al mig d’agost.

Hem arribat a Mostar a mig matí, quan el nombre de visitants ja era considerable. Hem pogut veure el pont que ja estava sempre ple de vianants. Quan hem tingut prou de veure el pont, remullar els peus al riu Neretva i veure visitants com nosaltres per tot arreu, hem anat a fer un mos per després tornar al petit centre històric. Llavors el nombre de visitants, nosaltres inclosos, era esfereïdor. No culpem als visitants turistes, doncs avui nosaltres som part d’això que tant detestem, però sí que m’atreveixo a classificar aquest poble i sobretot l’entorn del pont, com una veritable porqueria turística. Fa pena, vergonya, ràbia i en a mi fins i tot fàstic intentar caminar per un minúscul casc antic on no pots veure ni els edificis, ni les façanes, ni gairebé res, perquè tot està ple de fastigosos restaurants i botigues de penosos records. Ple, ple, ple. Entenc que la gent local aprofiti una atracció turística, en aquest cas, un pont que ha estat totalment reconstruït fa poc més d’una dècada, per fer negoci. Però així no. Això és massa. Quan al mini carrer estret que segueix des del pont encara tenen la barra de posar taules d’alguns restaurants i si aquestes no fossin prou, a més també posen cartells dels seus patètics menús que bloquegen encara més el poc pas que deixen, això es converteix en un vagó de metro en hora punta. És un horror. És una vergonya.

. Conclusió de la visita a Mostar: Qui vulgui veure el pont, que miri una foto (o vàries) per internet.

Venir aquí en persona i trobar-se amb aquest abús inacceptable del poc espai públic, és un error. Si això és el que volen els locals, així reaccionem els visitants.

. Un cop molt farts i fastiguejats amb Mostar, després de la visita hem pogut confirmar la poquíssima motivació que ambdós teníem per atansar-nos fins aquí. Per si aquest estat d’ànims no fos suficient, llavors ha arribat la meva segona decisió errònia. La primera ja ens l’hem menjat al matí, que ha estat dolenta, però no tant com la de la tarda. Com deia, fastiguejats amb el que ens hem trobat a Mostar, per culpa meva hem perdut l’últim autobús per poder fugir d’aquesta trampa per turistes. Havíem de tornar cap a Tasovcici i Capljina per reprendre la nostra ruta a peu demà a primera hora. Així doncs, per si no teníem prou Mostar durant el dia, ens hem vist obligats a passar pel forat del pany i fer nit aquí. Ara, quan escric aquestes línies, ja és molt tard i malgrat haver començat el dia a quarts de cinc del matí, com cada dia, l’emprenyada que porto amb mi mateix no em permet dormir, així que aquí estic escrivint. Quina m…a de dia!

Pont de Mostar
Pont de Mostar
Riu Neretva
Riu Neretva
Bonic ocell

 

. Avui al matí ens passen dues coses bones. La primera és que finalment podem marxar de Mostar amb gran alegria d’abandonar aquesta trampa turística, la segona és la visita que fem a una cucada de lloc, com és el poble de Pocitelj.

. Ja que ens vàrem trobar forçats a quedar-nos la nit a una habitació de Mostar, una opció era aprofitar el bon allotjament, dormir fins una mica més tard, esmorzar bé i tranquil·lament marxar, però no ens estem quiets i abans de les set del matí ja estem comprant el bitllet d’autobús per deixar Mostar el més aviat possible. La motivació per fotre el camp d’aquí és gran.

. No anem directament fins a Capljina, sinó que ens aturem uns quatre quilòmetres abans per visitar el poble de Pocitelj. És una cucada. Ens agrada molt. Data del segle XV. Són unes poques cases antigues, algunes d’elles molt ben restaurades, dins una muralla en forma d’amfiteatre amb torres de vigilància a ambdós extrems. L’amfiteatre està orientat al riu Neretva. Té moltes pedres, molt ben posades.

Arribem relativament aviat, abans dels passatgers dels autobusos i també abans de que els veïns empastifin i embrutin les parets o els carrerons penjant qualsevol porqueria que vulguin vendre de record. Suposem que el fet de poder fer la visita en aquestes condicions de pau, tranquil·litat i gairebé diríem que d’intimitat, ens ajuden en gran mesura a gaudir molt més d’aquest indret i a dur-nos un molt bon record.

. En acabar la dolça visita seguim a peu fins a Tasovcici per recuperar les nostres pesades motxilles. Són pesades, ens maten, però són casa nostra. Estem molt contents de recuperar-les, doncs les havíem amagat darrera una paret i tapades amb herbes pensant que tornaríem ahir a la nit. Hem trigat bastant més en tornar, però afortunadament l’amagatall ha estat prou bo per poder-les recuperar avui.

. Sortint de Capljina la tarda es complica. Cada tarda, des de ja fa molts dies, el cel es cobreix de núvols, els trons ressonen i plou a vegades més, a vegades menys. Avui sembla que mentre estem mirant d’allunyar-nos de Capljina, el cel vol dutxar-nos a base de bé. La vía és estreta i amb massa tràfic, cosa que acompanyada de la pluja, amb els camions aixecant aigua cap a nosaltres en passar, fa la caminada molt desagradable. Ens veiem forçats a aturar-nos molt sovint per cercar qualsevol petit sostre que ens pugui resguardar de la pluja. Cases, benzineres, negocis, cementiris… ens aturem, deixa de ploure, tornem a avançar i la pluja ens enganxa de nou al descobert.

. Ja cansats de tot això i prou fastiguejats amb la pluja arribem al final del dia a un poblet on trobem aixopluc al pati d’una escola. En arribar veiem uns nens d’uns 14 anys jugant a futbol. Fa molt de temps que jo no jugo a futbol, així que abans de plantar la tenda, m’apunto a fer un partidet. És divertit. Som tres contra tres. Al final acabem 6 a 6. Amb els nois, cap problema, doncs ens entenem ràpid sense necessitat de parlar gaire. És curiós que mentre estem jugant arriba el pare d’un dels nens per recollir-lo. Aquest home es passa una estona mirant com juguem i a mi, que estic al seu costat i òbviament sóc el turista de fora amb pintes molt estranyes, ni una mirada o salutació. Quina gent…

Pocitelj, torre defensiva
Pocitelj, torre defensiva
Pocitelj, vista general
Pocitelj, vista general
Teulades boniques i xemeneies un xic gaudinianes
Teulades boniques i xemeneies un xic gaudinianes
Pocitelj, carreró
Pocitelj, carreró

 

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>