Una vergonya. Una gran tristesa. Un crim.

Kyaikhto – Pyinmana

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquí tenim la segona entrada de Birmània. Degut als problemes de connectivitat aquesta entrada abraçada el recorregut fet entre Kyaikhto i Pyinmana, com diu el títol. Aquest trajecte és el que dona per finalitzada la nostra primera estada a Birmània.

Degut a la gran extensió a cobrir, la curta durada del visat, la no possibilitat d’extendre’l i la poca, diversa i no coincident informació respecte a què ens pot passar quan estem més dies dels permesos, ens veiem obligats a marxar per obtenir un nou visat i tornar a entrar per continuar la nostra ruta. El món és massa gran, ric i divers per unes lleis i visats tan curts de mires i de sentit.  Aquesta tornada enrere per un p… segell, que ens surt molt cara en tot tipus de recursos (temps, energia, diners…) com és fàcil d’imaginar, ens fa una il·lusió terrible !

Les dificultats comentades a l’anterior entrada de Birmània continuen i no milloren gens. Les bones coses afortunadament també es mantenen.

Tornem un altre mes a Birmània, pel que vist el panorama, com funcionen les coses, la connectivitat i sabent de quin peu calcen, publicarem quan podrem.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiunos !(necessitem seguidors per que possibles patrocinadors ens facin un xic de cas) !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Kyaikhto – Pont riu Sittaung – Daik-U – Penwegon – Phyu – Oktwin – Toungoo – Myohla – Pyinmana.

 

. Un motorista ens veu i saluda un parell de vegades al llarg del camí fins que a la 3a, quan ja estem a punt d’ abandonar un poble uns quants quilòmetres més tard, se’ ns torna a adreçar per convidar-nos a un saborós te.

. Arribem a una benzinera per anar al lavabo. Hi ha 3 noies molt avorrides i una d’ elles ens regala 2 ampolletes d’ aigua fresca que assaborim abans que s’ escalfi.

. La pluja de la nit, just fins una mica després de que comencem a caminar, ens ha estat amenaçant tot el matí, però no ens ha tocat durant la resta del día. La part positiva és que ha deixat molta terra i sorra molla o humida i això ens ha anat de conya per caminar més tou i no menjar tanta pols.

. Passem el llarg pont sobre l’ impressionant riu Sittaung (és enorme!) i seguim una miqueta més endavant cercant lloc per acampar. Com ja vàrem fer a les muntanyes, trobem una casa-refugi de pagès entre camps d’ arròs. M’ atanso i sembla que no hi ha ningú, així que crido a Jenn i discretament entrem doncs tot està obert. És només unes quantes fustes aixecades del terra i cobertes amb un sostre fet de les fulles de palma rodones que veiem uns dies enrere. Esperem que es faci més fosc, per si algú ens fot fora i al final, muntem la tenda. Quan ja gairebé no es veu res i jo fa estona que estic dins el nostre ’palauet’, arriba un home en una moto. Merda ! Viurà aquí? Estarà només de pas? S’emprenyarà? Ens farà fora? Quan el saludem li donem un gran ensurt i ell queda tan sorprès, gairebé petrificat, com nosaltres. Ha vingut a emportar-se un parell de vaques que estaven pasturant per aquí. Al final resulta ser una bellíssima persona que amb una comunicació mínima, ens dóna a entendre que tot està bé. Un altre ensurt d’ ocupa que acaba en un no res. Dormim força bé dins la tenda i sobre unes fustes, en bona part gràcies a la generositat d’ aquest senyor (al qui suposo no li afecta gens ni mica que ens quedem), i també gràcies al cansament amb el que arribem al final de cada día.

 

. Son les 5h del matí. Anem a una benzinera on veiem 4 empleats, tots joves. Quan arriba un cotxe per repostar veig que li donen una ampolla d’ aigua fresca de 600ml. Nosaltres no anem a carregar, sinó a descarregar (com sempre és l’ objectiu dels Castellers de Vilafranca). Tot i la diferència, també ens regalen una ampolleta d’ aigua fresca.

. Finalment sembla que trobem una carretera que no porta tràfic. Miracle! Hem fet com uns 10 km fins un creuament i ara tirem pel dret. Als pocs quilòmetres veiem que és una carretera en construcció. Però com la construeixen! A forces trams veiem persones descarregant un camió ple de pedres pels laterals i a cop de pala. No te remolc que s’ aixequi i ho treuen a mà, palada a palada. Després hi ha moltes altres que a ma van omplint safates metàl·liques amb pedres i grava per emplenar rectangles de carretera, a ma. Altres escombren la terra i la pols… Això és una matada!

. Sol, calor, molt de sol, molta calor, sorra, terra, pedres i més sorra, terra i pedres.

. Al llarg de la carretera en construcció no trobem gairebé gens de tràfic, però tampoc cap arbre, ombra, moltes pedres, terra, pols i sol a dojo. Cap lloc per amagar-se fins que decidim anar sota un dels pocs arbres que està al pati d’ una casa. En arribar tota la família surt a veure aquesta parella d’ astronautes. Saludem, somriem, demanem permís per seure sota l’ arbre. Un noi ens porta 2 gots grans de te. Mentre el gaudim, fem conyes amb ells i jo, per variar, ensenyo un parell de minifotos que sempre porto de la meva estimada colla, els Castellers de Vilafranca. Ensenyo una gairebé impossible Torre de 9 amb folre (sense manilles) i un imponent 3 de 10 amb folre i manilles. Ja fa molts i molts anys que ho faig. En viatges normals els regalo les fotos i ja deuen haver moltes escampades arreu del món, però ara només porto una, plastificada, que ensenyo i guardo pels següents. No cal dir que al·lucinen.

. Alguns camions llargs tenen la caixa de càrrega amb pals verticals als costats que sobresurten. Quan van descarregats veig que alguns porten hamaques penjant agafades als esmentats pals i persones penjant dins les mateixes. Ha de ser divertit moure’ s amb el balanceig del camió i els sotracs del terra.

. Aquesta vía que ens estalvia uns quants quilòmetres evitant passar per Waw o Hpa Yar Gyi està de conya en quant a ruta. Tràfic nul, camí de terra … però tot això està molt poc habitat, estem voltats de grans extensions de plantacions de no-se-què on no hi ha arbres, llocs per descansar, per acampar… Això ens obliga a seguir i seguir quan el cansament ja és molt acusat. El paisatge és preciós però hem de trobar algun lloc per dormir. No veiem temples, ni escoles, ni tan sols un lloc per plantar la tenda! La cosa torna a estar un pèl fotudeta. Una bona estona més tard veig un mini refugi pel sol. Son unes canyes de bambú que aixecades del terra deixen un espai mig cobert d’ uns 4 metres de llarg x 1,5 metres d’ ample. Sobre canyes rodones i sense poder posar ni la tenda ni l’ hamaca, aquí que entrem i ens refugiem. Avui toca dormir vestit tal i com vaig tot el día, i com fa tant de fred, afegirem guants, gorra i mosquitera per la cara, pels nostres estimats mosquits.

Descarregant a cop de pala.
Descarregant a cop de pala.
Exportant cultura catalana. Avi (i tothom) al·lucinant amb la Torre de 9 amb folre (sense manilles) dels Castellers de Vilafranca.
Exportant cultura catalana. Avi (i tothom) al·lucinant amb la Torre de 9 amb folre (sense manilles) dels Castellers de Vilafranca.

 

. Fem un bon tros per la carretera que no està asfaltada amb moltes pedres, sorra molt fina, pols i calor. Però és súper rural pel que veiem com viuen aquí, al mig de grans camps plantats amb petites plantes i gairebé sense arbres. Carros estirats per bufals son la imatge que més ens ve al cap, a part de veure gallines i porcs campant per arreu.

. Tornem a la ’civilització un xic més urbana’ i tots els veïns ens miren i remiren, fins que un amable i trempat senyor insisteix en convidar-nos a un cafè i galetes. A part es fa moltes fotos amb nosaltres.

. Pel carrer, abans d’ arribar a Daik-U, sentim una música molt forta. En atansar-nos trobem una gran decoració. És la celebració d’ un casament. Tant ells com nosaltres ens quedem mútuament mirant interessats en el que veiem. La parella ens rep, convida a passar i seure a una taula de convidats. Ens sentim afalagats i un xic incòmodes doncs per una estona passem a ser el centre d’ atenció de la festa, robant involuntàriament el protagonisme a la simpàtica parella. A taula ens mimen. Unes senyores ens porten menjar, beure i pel nostre darrera van passant molts dels convidats per que es volen fer fotos amb nosaltres. Després de saludar a gairebé tothom i ser fotografiats per tot arreu, Jenn balla una mica amb unes senyores i el protagonistes reals ens demanen que anem al lloc ’oficial’ de fotos i vídeos doncs ens volen al seu àlbum. Nosaltres insistim en que estem fets una porqueria, després de dies sense dutxa i empassar-nos molta pols, però no hi res a fer. Ells ens hi volen. Passem una estona molt agradable i interessant, veient i experimentant com viuen un casament aquí.

. Arribem finalment a Daik-U cercant allotjament. Un dels principals problemes i reptes de tot aquest estat / país. Després de molt cercar trobem el que sembla l’ únic allotjament. L’ únic? Només un? Malament. Efectivament preguntem al molt desagradable senyor de recepció i ens deixa bocabadats amb un preu caríssim. Ni que fos Barcelona!! Evidentment marxem i un cop al carrer, voltats de curiosos, un home ens ofereix quedar-nos a casa seva. La proposta és tan generosa com inhabitual. És la primera persona que ens ofereix casa seva. Ens costa acceptar però al final deixem les motxilles a la seva llar, que deuen ser uns 25m2. Sortim a visitar el poble i a comprar aigua i al cap d’ un parell d’ hores tornem a trobar-nos el nostre amfitrió pel carrer. Ens deixa de pedra quan ens fa entendre que podem estar a casa seva per descansar durant el día, però no ens podem quedar a dormir. La policia no li permet i podria tenir problemes. Nosaltres l’ últim que volem és causar cap problema a ningú i molt menys a una persona que ens vol ajudar, així que molt agraïts, tornem a agafar les motxilles i al carrer, a buscar-nos la vida. No sabem qui pot haver avisat a la policia. Potser el lladre de l’ allotjament??? No ho sabem i seria injust fer prejudicis, però el no poder robar a 2 estrangers i que el veí gairebé del davant se’ ls emporti a casa seva…

. Si veniu per aquí, no oblideu la tenda de campanya !!!!

. Tornem a fer ruta sortint d’ aquest poble amb un mal gust de boca. Lamentem molt que hi hagi tan bona gent i que uns quants ‘…’ no els permetin escampar la seva bondat, hospedant forans a casa seva. A la carretera tornem a visitar una estació de servei, pels seus lavabos. Mentre els fem servir, els joves empleats ens ofereixen beure aigua del típic bidó d’ aigua del que ells, i ara ja també nosaltres, beuen. Però a més ens regalen un tall de sindria, una ampolla d’ aigua fresca i es fan unes quantes fotos amb nosaltres.

. Seguim fent ruta i avui havia de ser una mitja jornada de descans. Així que provo sort i a una casa amb un gran pati demano si seria possible plantar la tenda de campanya a un raconet. La seva resposta és que seguim carretera. Més endavant provo un temple i aquesta vegada surt bé. Avui dormim a un temple que te al mig del pati un arbre impressionant. Una fabulosa i immensa obra d’ art de la natura.

 

. El més destacable del día i molt important per nosaltres és que la lesió d’ espatlla esquerra que Jenn arrossega fa dies avui ha empitjorat molt. Avui ha estat un calvari per ella i de retruc per tots dos. La cosa no pinta gens bé ni de tenir fàcil solució, però estic segur que la trobarem.

. Un camioner s’ ofereix per portar-nos.

. Per la raó abans esmentada avui hem caminat moltes hores, com gairebé cada día, però no hem pogut avançar gaire. La cosa estava tan malament que cap al migdia hem arribat a un poble de mala mort, Nyaunglaybyin, cap al migdia i en comptes de continuar avançant, hem decidit quedar-nos, cercar allotjament i mirar de recuperar un xic aquesta espatlla. No veiem cap ’guest house’ però sí un parell de motels. Anem a preguntar al primer i, per variar, és caríssim. Anem al segon, i igual. Però aquí mirem de negociar (regatejar) una mica i només podem passar de caríssim a molt car. Acceptem a disgust. Un cop a l’ habitació, que no te res d’ especial, veiem que per no tenir, no te ni electricitat. Quan ho reclamem, ens responen que potser a la nit. Doncs si paguem això volem, com és natural, electricitat i si no un descompte. Res de res i a sobre ens respon que potser seria millor que marxem a un altre lloc. Al·lucino amb el nivell de servei al client i el que claven. Entenc que fa molt poquet que s’ estan obrint al món, però tal i com és el sud-est asiàtic, ja s’espavilaran, ja. Doncs dit i fet, demanem tots els bitllets que hem pagat per aquesta habitació, recollim les motxilles i, de nou, al carrer. Ja comença a ser massa habitual i això ens està deixant una lletja cicatriu als records i experiències d’ aquest indret.

. Al carrer de nou? Doncs jo ho tinc molt clar. Endavant. Sempre endavant. Seguim camí. Les cases s’ acaben aviat i tornem als grans camps plens d’ unes plantes baixes i gairebé sense arbres excepte als costats de la carretera. Menys mal. Torna a acabar-se el día i toca espavilar-se amb l’ allotjament. La cosa pinta complicada. Hem de seguir caminant doncs no veiem cap lloc un pèl raonable per acampar. Un mini, mini refugi de 4 canyes presenta sa candidatura. És força penós, però no hi ha res més. Espera un moment. Sembla que allà lluny hi ha una mena de temple diu Jenn que acaba de tenir molt bona vista. Anem a provar fortuna? Arribem i una part és un temple, però una altra una mena de mini-veïnat. Ens reben no monjos sinó persones que sembla viuen aquí. Costa un xic fer-nos entendre però al final, amb les millors ganes per part de tots, ens deixen estar-nos a una sala força gran que tenen sense fer servir. Deixades les motxilles ens fan un petit tour del conjunt d’ edificis. Hi ha un temple que resulta estar mig ple de dones. Algunes resen de genolls, altres passegen amb el cap cot com fent penitencia… semblen fantasmes. Això sembla ser una trobada de dones en meditació. Després ens porten a la cuina, un lloc obert amb terra d’ argila on tenen un bon foc i una bona pila de llenya. Obren una de les enormes sindries que veiem aquests dies per tot arreu i a part de menjar tota la petita multitud que ara ja ens envolta, també ens ofereixen un bon plat de sindria ruixada amb llet condensada. Després ens porten arròs i unes verdures. Tots son molt amables i generosos. Quina gent més maca. I quina puresa en les seves accions. De nou, trobem la bondat de la gent en estat pur. Aquí no ha arribat la cobdícia dels pocs hotelers, ni el control policial. Aquí semblen ignorar les absurdes lleis fetes per afavorir descaradament els 4 hotelers a l’ hora que roben tot el que poden al visitant forani forçant-lo a dormir a allotjaments ’oficials’ mentre prohibeixen als seus ciutadans convidar-nos a quedar-nos a cases de locals. Quant han d’ evolucionar i què ràpid s’ hauran d’ espavilar! Una bona dutxa a base de galledes d’ aigua per treure una mica tota la porqueria que anem arreplegant al llarg del dia ens permet acabar el día amb un millor sabor de boca, després d’ un día dolorós.

 

. Ens aturem un moment a descansar i de la botiga del davant ens regalen te que bebem molt a gust i 2 ampolles d’ aigua fresca que refusem molt agraïts per que ara tenim seriosos problemes de pes. Hem d’ estar molt malament per arribar a refusar aigua i a més, fresca!

. Un motorista s’ atura davant nostre i donant-nos les gràcies diverses vegades (encara no sabem per què), ens regala 3 tipus de pastissos! Quedem bocabadats. Com ja hem publicat anteriorment, ens han regalat forces cosetes, begudes… que sempre, sempre rebem plens d’ alegria i gratitud, però rebre una bossa amb 3 caixes amb pastes!

. A una benzinera ens regalen 2 ampolles d’ aigua fresca que ens bebem allà mateix i en marxar encara ens ofereixen 2 més.

. Un noi en moto s’atansa a nosaltres mentre estem tirats al costat de la carretera sota un arbre i ens pregunta si estem bé i si necessitem res.

. Ens aturem a un mini poblet per descansar i menjar part dels pastissos doncs ens ocupen i pesen força. De sobte arriben 2 adolescents portant-nos 2 ampolles d’ aigua fresca! Després es queden amb nosaltres mirant de parlar, ensenyant-nos vídeos de cantants… i més nens i algun adult curiós també es va afegint al grup.

. Un altre exemple de benzineres. Què pesat, no !?! Però és que aquesta vegada no havíem entrat, sinó que passem pel davant de la benzinera quan 2 noies empleades vénen cap a nosaltres amb 2 ampolletes d’ aigua tan fresca que encara té una part congelada. Jo acabo de beure’m 1 litre, com Jenn, pel que jo la carrego no sé on, per després. Jenn decideix beure-la doncs no pot/vol carregar-la, però un cop tota beguda i quan marxem, encara li regalen una altra.

. Aquesta història sola pot ocupar tot un capítol d’ un llibre. Després de tantes i tantes mostres de generositat, de bondat de la gent i després de tants problemes amb el … allotjament, aquí tenim un dels grans per quès. Després dels problemes de salut de Jenn amb sa espatlla i els seriosos problemes amb el pes que portem, avui hem anat molt carregats i en arribar al quilòmetre 30 del día, estem entrant arrossegant-nos a un altre poblet de mala mort anomenat Penwegon. Entrem a un temple on una amable senyora ens adreça a parlar amb un monjo. Ràpidament també van a buscar a un noi que parla un anglès molt bàsic, però amb bona intenció ens anem entenent. Ens rep un monjo relativament jove, gras, que està mig estirat sobre uns coixins mastegant ‘betel nut’, amb les corresponents dents hiper fastigoses, parlant amb la boca plena i escopint saliva vermella dins un recipient. De tant en tant fa un petit gest a la senyora mentre mira el recipient i ella el recull i li torna net. L’ aparença, la postura, l’ actitud, el que mastega i com ho fa em recorda un personatge d’ una pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. No soc gaire seguidor de la sèrie, però recordo que en Hans Solo està presoner dins una mena de paret / congelador i abans de alliberar-lo en Skywalker va a parlar amb una mena de granota o gripau gegant que està mig estirat sense gairebé poder-se moure degut al seu estat físic i també degut a la seva actitud. Recordeu el personatge al que em refereixo? Doncs poseu-li ulleres i una tela color grana.

El noi-traductor li explica que cerquem un raconet al temple on poder dormir i demà fotem el camp a les 5h. Al monjo li costa una mica i finalment decideix trucar al ‘boss’ (al cap). Així que ens toca esperar a que el cap vingui aquí. Mentre esperem ja son uns quants que s’ han atansat curiosament per veure els 2 blancs fets una porqueria i carregats com a rucs. Nosaltres seguim responent preguntes i amb tota la modèstia, crec que ens anem guanyant el seu respecte i admiració per haver caminat des de Bangkok fins aquí.

Al cap d’ una estona arriba el cap. Jo pensava que seria un altre monjo però han trucat a les ‘autoritats’ del poble. Es presenten com a 8 – 10 persones. En total crec que debem voltar les 30 persones. Quan arriben el primer que fan és posar-se davant el monjo, s’acoten, s’ agenollen i dobleguen tot el cos 3 vegades. Tot això davant nostre. Al·lucinant. Al·lucinem. Amb això fet resulta que ens han portat el batlle i el cap de policia encapçalant el grup. Els hem de tornar a explicar tota la història. Ens demanen els passaports, el poli apunta les nostres dades a una llibreta i tant ell com el batlle fan fotos del passaport i el visat. Malgrat tenir-ho al davant ens pregunten els noms, nacionalitats… el que em fa sospitar que no entenen el que està escrit, de la mateixa manera que nosaltres no entenem res de les seves precioses lletres. Ens diuen que pels estrangers està prohibit dormir fora d’ un allotjament autoritzat (guest house, motel, hotel). No podem dormir al temple, així que hem de marxar. Aquesta expressió i situació em comença a sonar prou familiar últimament aquí. Tot això triga gairebé 2 hores i el día es va acabant. Diem que nosaltres caminem, així que sense voler cap problema amb ningú, que ens tornin els passaports i que marxarem caminant doncs la llum natural del día s’ acaba. Tot això ho fem sempre mantenint els somriures i fent conyes malgrat els nostres interlocutors no riuen i molt a gust els… … … Fins i tot els proposem passar la nit a comissaria. Res de res. El consell d’ estat d’ aquest petit raconet de món on finalment aquests personatges poden fer servir el seu poder i autoritat, ens fa fora sense dubtar-ho. Suposo que es deuen sentir realitzats i importants. Però ara hem de tornar a esperar. Arriba un altre senyor que sí parla un anglès molt bo. Li hem de tornar a explicar la història. Ha vingut a ajudar-nos amb les traduccions. Ara ja l’ expectació és total i amb els que som aquí podriem començar una petita manifestació. L’ amable traductor ens diu que és il·legal (!!!!) no dormir a allotjaments oficials i que fins i tot, si ell volgués convidar-nos a casa seva, la policia no el deixaria. Seguim al·lucinant. Al final ens diuen que ens acompanyaran uns 36 km fins al poble de Phyu per obligar-nos a allotjar-nos a una ‘guest house’. No ens queda més remei que acceptar-ho. Aquest trajecte és el que teníem pendent per demà, així que demano ens apunti el nom del poble per que demà vindrem en bus per seguir la nostra ruta a peu i arribar a Phyu a peu. Ara els que al·lucinen son ells. Fins i tot, mirant de mantenir el forçat i hipòcrita ‘bon rotllo’ em permeto demanar al traductor que li digui al policia que ja que ens forcen i obliguen a anar a 36 km d’aquí i com demà tornem a fer la nostra feina ben feta, si ens podrien venir a recollir en cotxe per portar-nos aquí, on estem, a aquest poble de … Acabem el día dormint a Phyu.

 

. Ahir ens van tornar a fer fora d’ un altre poble, aquella gent de m…., però nosaltres tenim el nostre somni i parides i estupideses com aquestes no ens el fotran enlaire. Ja prou que haurem de sacrificar o renunciar per problemes de salut o altres raons fora del nostre control. Per tant, a les 5 h del matí tornem a ser al carrer havent dormit poc més de 5 hores, per tornar al poble d’ ahir i fer la ruta a peu. Ahir al vespre preguntava al de la ‘guest house’ si els autobusos passaven per aquí a les 5 del matí. Sí, cap problema. Doncs avui a les 5 del matí ens diu que hem d’ esperar fins les 6. Quina gràcia que ens fa! Marxem de totes maneres endinsant-nos a la foscor, cap al centre del poble a veure si trobem algun altre autobús. Pel camí i per provar sort, faig auto-stop. Vaig posant el braç i no ens fan gaire cas, però de sobte un gran camió de 5 eixos, nou i amb llumetes de colors s’ atura! Vaig cap allà, li ensenyo el nom del poble on volem anar en les seves lletres i… diu que ok!! Doncs durant 1 hora anem còmodament asseguts al darrera del conductor. Tot és força nou, te un bon ambientador, la musiqueta és bona, les vistes interessants i van millorant a mida que es fa de día. Circulem per la dreta però el conductor també seu a la dreta, pel que ha de refiar del que li diu el copilot en aquest cas, o treure mig morro del camió al carril contrari per veure si pot avançar o no. Malgrat la bona suspensió, els constants sotracs de la carretera es noten força però fer camí així i des d’ aquí dalt és un luxe. Visca les rodes !!!! Arribem a les 6 h al famós poble on ens varen fer fora ahir i comencem el camí de tornada, aquesta vegada a peu, és clar.

. 3 motoristes al llarg del día s’ aturen al nostre costat oferint portar-nos sobre la moto fins el proper poble.

. Ens aturem un moment a descansar, amagant-nos del sol. Ho fem al banc de fusta de l’ entrada d’ una casa. Al poc veiem un senyor a qui li demanem permís per seure. Cap problema. Al cap de molt poc el senyor ens regala 2 ampolletes d’ aigua fresca per continuar la ruta.

. Ja fa molts dies que vàrem deixar de veure i creuar aquelles enormes plantacions d’ arbres per treure goma i ara fa dies que gairebé exclusivament veiem grans extensions de terreny sense arbres, tots amb unes plantes molt baixes, com si fossin tomaqueres sense emparrar. No sabem què és. Sí que veiem sovint petits grups de persones d’ unes 10 – 20 especialment dones, que van collint en aquella posició tan típica dels asiàtics i que jo cada vegada que ho he provat m’ he anat a terra de cul. Sembla que seguin sobre els seus talons i així de plegats van collint grans extensions de terreny.

. Un altre detall que m’ agradaria comentar és que també fa dies ens estem trobant vaques i bufals d’ aigua. Els bufals els fan servir per tirar de carros de fusta, crec que igual que en temps dels romans fa 2000 anys i algunes famílies tenen una o un parell de vaques lligades per allà casa seva. També hi ha petits ramats d’ ambdós animals.

 

. Avui hem fet 38 km, crec que el trajecte més llarg fins ara i juntament amb els 34 km d’ ahir fan un total de 72 km en 2 dies. Així que ja ens hem guanyat el día de descans de demà.

. Tot el paisatge és completament pla i anem en paral·lel a les vies del tren. És curiós sentir i veure’l passar. Te pinta de ser molt antic però també te pinta que funciona prou bé. Hem vist uns quants al llarg del día.

. A un poble pel camí hem ficat el nas entre unes cases i hem pogut veure com uns nois anaven entrellaçant troços de canya de bambú plans i construint les típiques parets que vesteixen moltes cases per aquí. Això sí que és una feina artesana.

. Durant molts quilòmetres hem seguit envoltats d’ aquells conreus de la planta baixa que desconec. Però ja propers a Oktwin hem pogut gaudir d’ uns preciosos camps d’ arròs. Alguns tots completament verds. Meravellosos. Altres secs i collits. També hem vist uns quants camps en els que estaven plantant arròs. Com? Manualment. Uns grups de persones agafen uns feixos de plantes d’ arròs, que son com manats de calçots molt més prims. Llavors, caminant dins els camps amb aigua fins els genolls, es van acotant i clavant una planta del feix dins el fang.

. Una altra feina d’ aquelles que justifiquen no voler anar a treballar cada día és la construcció i/o reparació de la carretera. De nou piles de pedres deixades anar per un camió son recollides amb unes pales i posades dins safates metàl·liques “un pèl grans” per ser transportades a ma fins el trocet en el que estan treballant, deixades allà i escampades regularment per les mateixes persones o per unes altres.

. Però el tema del día i per desgràcia no només del día d’ avui, és que ens passem quilòmetres i moltes hores partint tant dolor com ràbia en veure que per ampliar una p… merda de carretera, estan tallant uns arbres que son veritables tresors i joies de la natura. Molts, molts d’ aquests majestuosos arbres han nascut i crescut als costats de la carretera, han donat ombra a les persones i casa a molts animals durant anys i panys. Sovint ens quedem bocabadats, abracem, toquem, fotografiem aquestes meravelles de la natura. Son grandioses obres d’ art. I quan aquí els veiem escapçats, tallats, desapareguts, a vegades se’ ns entelen els ulls, doncs la tristor ens supera, a vegades la ràbia ens fa cridar i insultar als desgraciats responsables d’ aquests actes. És això el que considerem progrés?

Escampant a ma.
Escampant a ma.
Una vergonya. Una gran tristesa. Un crim.
Una vergonya. Una gran tristesa. Un crim.

 

. El tema dels allotjaments aquí és realment un problema i un malson. Hi ha molts pocs llocs on els estrangers som admesos i aquests son o molt cars o caríssims. Si tenim la gran sort de trobar algun lloc amb preus més ’normals’ i ens ‘permeten quedar-nos’, llavors el servei i/o condicions de l’ habitació acostuma a ser bastant deficient. Persones poc amables, sovint grolleres, el seu anglès és com el nostre birmà, sovint marxa l’ electricitat, a vegades tenen tovalloles, a vegades no, wi-fi és ciència ficció, els llits i les parets son… curiosament els llits tenen un llençol que tapa qualsevol esponja que fa de matalàs, no hi ha llençol per cobrir-se i deixen unes mantes al peu del llit que només veure-les ens fan suar encara més del que ja ho estem fent. Evidentment també hi ha bona gent que dins la modèstia dels llocs juntament amb la poca experiència que jo crec que tenen amb clients internacionals, doncs fan bona feina o els veus que hi posen totes les ganes.

. Un altre exemple estrany per nosaltres encara relatiu als allotjaments és que avui hem sortit a les 5h per començar la ruta del día. Tothom encara dorm i a la recepció del lloc on dormiem no ens trobem una persona estirada a un llit o sofà o algun lloc mínimament còmode on muntar guàrdia cada nit. No. Ens trobem 3 persones dormint sobre 5 cadires de plàstic. Un està sentat amb les cames estirades endavant, però és que els altres 2 tenen els peus sobre una cadira mentre que el cul sobre una altra amb les esquenes totalment cargolades i els caps mig penjant. Això crec jo que no és ser pobre, és ser masoquista per que millor estarien estirats al terra mateix.

. El paisatge entre Oktwin i Toungoo està dominat per preciosos camps d’ arròs, alguns temples i un tristíssim cementiri d’arrels d’ arbres juntament amb els troncs que no s’ han pogut emportar.

. Hem anat a dinar el menú típic i l’ amable senyora del restaurant ens ha regalat una bona sopa de vegetals i en marxar, ha enviat una noia darrera nostre per regalar-nos una ampolla gran d’ aigua fresca.

. Avui podem veure entre palmeres un eclipsi parcial de sol. Curiós i bonic.

. Son les 8 del vespre i veig que tenim 37°C amb una temperatura de sensació de 41°C. Ens estem rostint !!!

 

. El paisatge està dominat per camps d’ arròs verds i plens d’ aigua. És preciós. Per contra, com han aniquilat jo diria que centenars de preciosos arbres, ara tot és un gran camp obert sense cap ombra. Això converteix el caminar per aquí durant molts quilòmetres en un infern. El sol i la calor son contundents. Fins i tot molts locals es queixen que fa molta calor.

. A una benzinera em permeten beure del bidó que tenen pels empleats i també em porten un cafetó de sobre, que em senta molt bé.

. Unes noies motoristes m’ avancen, fan mitja volta i s’ ofereixen a portar-me. Després tornen a fer mitja volta i s’ allunyen entre grans camps d’ arròs. Al cap d’ unes quantes hores i quilòmetres les dues mosses tornen a aparèixer. Quina sorpresa! Tornem a mantenir una mini conversa molt bàsica. Volen fer-se una foto amb mi i de pas m’ han portat una llauna de beguda energètica (per aquí hi ha unes quantes amb noms força divertits). Tot un detall per part d’ aquestes maques adolescents.

. Estic amagat sota un arbre i un motorista s’ atura davant meu oferint portar-me. Ell amb tota la bona intenció insisteix que ‘free, free’ gratis, gratis.

. Un camió està aturat al mig d’ aquest forn. No veig cap avaria ni ningú remenant pel motor, cosa habitual de veure tenint en compte algunes de les màquines que fan córrer per aquestes contrades. Penso que és la meva oportunitat de poder ajudar a algú. M’ atanso i pregunto al senyor si està bé. Sí, està bé. Trec l’ ampolla d’ aigua de la motxilla i li ofereixo. Diu que no cal i ens acomiadem entre somriures. Poc després em regala una petita bossa de pipes per que vagi menjant i miri de no pensar en com em sento fregir-me des dels peus (sobretot), fins el cap d’ on regalimen gotes de suor que m’ entren als ulls.

. Porto tot el día caminant, unes 12 hores, i arriba el petit drama de cada día. On dormir ????? El sol, que he vist sortir majestuosament des de l’ horitzó i que he patit en majúscules al llarg de la major part del día, com cada día, ara s’ acomiada bastant ràpidament com volent emfatitzar el seu últim missatge, ‘espavila a trobar un lloc per dormir que arriba la foscor’. Ja porto estona cercant i res de res. Al final sobre una corva i dalt un turó veig un edifici que no sembla habitat. Em fico camp a través per arribar a una antiga escola abandonada. Encara té taules i bancs de fusta, pel que ràpidament faig una redistribució / redecoració d’ una part de la sala, preparo l’ hamaca i ja a les fosques torno a tenir lloc per dormir. M’ estic convertint en un expert ocupa…

 

. Una dona em regala una ampolla d’ aigua i un petit paquet de galetes. Aquest paquet, quan estava a punt de cruspir-me’l amb molt de gust i gana, tinc el plaer i l’ oportunitat de poder-li donar a un nen que em trobo al mig del no-res mentre està recollint ampolles de plàstic.

. L’ ampliació de la p… carretera deixa un balanç esfereidor d’ arbres, de joies, sacrificats. Van passat camions i camions amb grans troncs. I això fa que caminar durant hores sense cap ombra sigui un calvari. Per un costat, avui sí que gaudeixo d’ un bon espai per caminar, però a partir d’ un poblet em trobo que els treballs d’ ampliació estan força avançats, ja no han deixat ni rastre de cap arbre i em trobo davant d’ una mena de carretera de doble sentit, tota de terra, que va en paral·lel a l’ asfaltada o antiga en funcionament. Perfecte per caminar, però mortal per fer-ho entre les 10 i les 15h, just quan passo. Avui realment m’ hauria d’ aturar. És ridícul i gens assenyat continuar per aquest infern de pols i calor, però avui haig d’ acabar i arribar a un punt abans que es faci fosc, així que toca pringar de debò. Faig alguna curta aturada a algun dels pocs indrets amb ombra que trobo. Com trobo a faltar aquests meravellosos arbres !!!!

. Per aquestes contrades no tornen la salutació gairebé ningú. Al sud-est el percentatge deu rondar un 60%, però és que especialment aquests pocs últims dies trobo que si arriba a un 10% els que responen, ja és prou. Avui com un parell d’ exemples il·lustratius, saludo fins a 3 vegades a uns nois que tinc de cara i em miren amb cara de … sense respondre en absolut. Aturats al costat de la carretera 2 adults estan amb una moto. Passo pel davant i saludo: Mengabà (hola) i res. Mengabà !! i res. Deixo de caminar, m’aturo davant seu: Mengabà !!!! i l’ únic que respon un és: ‘where you go?’ (on vas?).

. Un noi motorista m’ avança, fa mitja volta i s’ ofereix a portar-me.

. Artesans del bambú, tallen canyes de bambú al llarg convertint una canya rodona en 4 quarts que després trenen entre elles fent diferents tipus de plafons, parets, tanques… Tot és manual i molt artesà.

. Per mostrar també la generositat de la gent (en contraposició als allotjaments) 3 exemples: 1- Ja fa dies i crec que ja ho vàrem publicar, el carretó va dir prou i l’ home que ens va ajudar a reparar-ho no va voler que li paguéssim res de res. 2- Avui Jenn ha anat a arreglar uns pantalons i de nou, no li han volgut cobrar res. 3- Encabat ha cercat quelcom més complicat com és reforçar una part de la motxilla de difícil accés i treball. Dues persones han estat treballant a 2 llocs diferents i cap de les dues ha volgut cobrar res. De cap manera. ‘Present’ (un regal). Com no ha hagut manera de que acceptin res, Jenn ha acabat anant a comprar-los menjar/detallets i els ha portat també com a ’regal’ malgrat la seva reticència a acceptar-ho.

. Una de les anècdotes del día ha estat a un control policial. Ja feia dies que no trobava cap i crec que encara més dies que a més no em demanaven el passaport. Arribo a un control on un uniformat em demana el passaport i ’where are you from?’ (d’ on ets?). Jo intento i de moment encara aconsegueixo, mantenir un somriure i actitud festiva malgrat el que realment penso. Suposo que tot deu ajudar doncs davant la meva cara riellera aquests uniformats es mostren amables. Mentre es porten el passaport dins una oficina durant 10-15’ (no se per què punyetes necessiten tant de temps) aprofito per demanar-los aigua que generosament em donen. Després de que els 5 ó 6 uniformats hagin estat informats i hagin vingut a veure l’ atracció del día, em tornen el passaport i… arriba un altre. Aquest és força jove i jo diria que va borratxo o col·locat. Fins ara m’ havien fet preguntes però sense furgar massa i per aquelles preguntes incòmodes o perilloses jugo el paper de que l’ anglès no és prou bo i no ens acabem d’ entendre. Per exemple: Com et mous? A peu. A peu??? Sí. D’ on vens o vas? Vinc d’ X i vaig a Y. On has dormit o dormiràs? Sí, sí, a peu d’ X a Y.

Doncs quan ja tenia a tots tranquils i el passaport a la ma a punt de marxar, arriba aquest fastigós borratxo uniformat i comença a fer preguntes més perilloses, com: I vens a peu des d’ X, i on has dormit? Sí a peu per que m’ agrada molt el vostre país i la gent és fabulosa. Però on has dormit? A peu tinc temps d’ assaborir els poblats, els camps, m’aturo a dinar la vostra bona cuina… I ara vas fins a Y a peu? Sí. Ja tens reserva d’ hotel a Y? No encara. No puc perdre molt de temps aquí doncs encara em resten forces quilòmetres i no se si arribaré. I on dormiràs si a Y no hi ha hotel? A no? Doncs si quan arribi no hi ha hotel i son els únics llocs on ens deixeu/obligueu a estar als estrangers, doncs suposo que marxaré a un altre poble on pugui dormir…

Doncs això segueix fins que sóc jo el que es posa una mica seriós i canvio a un altre to, encara amigable (malgrat em mori de fàstic haver de parlar amb això amb potes que tinc al davant i a gust li fotria…). Llavors em diu que segueixi esperant a que el cap del seu cap em doni permís per seguir caminant. Al final puc seguir i ja he perdut un temps molt valuós, doncs el sol està molt amunt.

Marxo caminant ràpid i recordant-me de tota la família del fastigós borratxo uniformat, la qual potser no te cap culpa i prou pena tenen de tenir-lo a la família. Al cap d’ una estona arriba una moto pel darrera i s’ atura davant meu. Qui és? Efectivament, el p… fastigós borratxo uniformat. No m’ho puc creure. Segueix un xic l’ interrogatori però ara ja parla més ell que jo. Assenyalant una estrelleta de merda que porta al deplorable uniforme em recorda que és policia, que això no és Síria o Sud-Àfrica, que això no és perillós però que ell està per protegir… Amb prou feines l’ entenc doncs ja acumulem molts minuts de parlar borratxo amb un anglès molt dolent (res a recriminar sobre el seu anglès). Però no l’ entenc i encara rient i sense badar-li el cap, aconsegueixo que em deixi en pau i torno a caminar ràpid sota el sol.

I què passa al cap d’ una altra estona? No és conya, no. El p… fastigós borratxo uniformat torna a tallar-me el pas aturant la moto davant meu. Em recorda i em rectifica que això no és Síria o Sud-Àfrica i que això no és perillós. Jo no entenc res. Segueix assenyalant l’ estrelleta del uniforme i em recorda que és policia. Llavors arriba una nova part del serial que si fins ara no l’ entenia gaire, ara m’ acabo de perdre del tot. Per que no crec que s’ entengui el que sembla obvi. Crec que em diu que soc la seva responsabilitat, que és policia i m’ ha de protegir. Que si vull dinar amb ell i ja per rematar-ho sento que diu: ‘Because I love you’ (per que t’estimo). Estem al mig d’ una carretera, ara ja sí que sota un sol que torra el cafè i aquí al mig abaixo les ulleres de sol i li pregunto: Com? Què has dit? Per variar no entenc la seva resposta i sincerament no crec que sigui el que sembla obvi. No ho crec. Sigui el que sigui i miraculosament encara mantenint el somriure, aconsegueixo desempallegar-me d’això tan desagradable que tinc al davant, per continuar el meu llarg camí. Acaba acomiadant-se, dient que no l’ oblidi.

Si ahir era agradablement sorprès per la doble visita de les amables i generoses adolescents motoristes, avui toca assatjament policial. Ja dic jo que cada día és una sorpresa i una petita aventura. Realment no sabem mai el que el nou día ens portarà.

Pista =  Forn
Pista = Forn

 

. Doncs ahir vàrem donar per acabada la nostra ruta a peu en aquesta primera fase/visita a Birmània. La nostra intenció, tant a Birmània com a la resta d’ estats que ens trobarem entre Bangkok i Barcelona és creuar-los a peu. Això és l’ ideal, però ja sabem que no sempre serà possible per moltes raons. Una d’ elles que aplica concretament a Birmània, és que no existeix (o no coneixem) cap frontera terrestre amb Bangladesh. La manca d’ aquesta frontera ens impossibilita el poder seguir a peu fins el següent estat i aquest fet ens representa un forat al nostre recorregut. Això combinat amb que donen visats de turista de només 28 dies i la gran extensió de terreny a cobrir, ens força a marxar, tornar volant a Bangkok per aconseguir un altre maleït visat, tornar a volar aquí i reprendre la ruta a Pyinmana per seguir cap al nord-oest fins un lloc simbòlic on esperem arribar i donar per finalitzada la nostra segona i última estada a Birmània. Lamentablement aquest final no serà a la frontera amb Bangladesh sinó abans.

. Avui és un día per recuperar forces i gaudir d’ un dels millors descobriments que hem fet al llarg de tots aquests pobles. Jenn ha trobat un petit paradís, un oasi de força silenci, poquíssima gent, ombra, cultura… un dels nostres llocs preferits a qualsevol poble o ciutat del món, començant per la nostra estimada Barcelona. Ens hem passat la major part del día a… una biblioteca. Quin plaer. Ens encanta. Hem aprofitat per llegir, escriure, preparar més material per les futures entrades de la web… com diem, un petit oasi – paradís.

. Per si no fos prou la nostra joia, a més la jove i amable bibliotecaria ens ha portat una ampolla d’ aigua precintada i algunes mandarines. Li diem (o intentem fer-li entendre) que estem tan bé que a gust ens quedariem a dormir!

Biblioteca ben aprofitada (1)
Biblioteca ben aprofitada (1)
Biblioteca ben aprofitada (2)
Biblioteca ben aprofitada (2)
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>