IMG_20160614_045138

Labi Jar – Duixanbe

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut entre les dues poblacions del títol.


Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiunos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Labi Jar, Nurobod, Komsomolobod, Chinor, Aini, Chorsada, Kumok, Aligalabon, Sicharog, Obi Garm, Kadiog, Saroy, Qulobod, Miskinobod, Muminobod, Boboi Vali, Kalai Dasht, Durakhshon, Takht-i Alif, Bungakiyon, Gulomdaviat, Chashmasor, Khamisavra, Dubeda, Faizobod, Faizobod-i Bolo, Taknazari, Mehrobod, Buston, Mekhrgon, Chilamazor, Andigon, Vahdat, Pistamazor, Zavodi Khisht, Neftyanik, Duixanbe

 

. Hem dormit bé a un indret força espectacular on plantavem ahir la tenda. Després d’ una forta pujada vàrem decidir plantar la tenda a prop d’ un penya-segat que ens ha donat unes espectaculars vistes del riu. Hem tingut bon temps, cap tempesta i començar un nou dia sortint del cau i veient aquest espectacle natural, ajuda a seguir endavant.

. L’asfalt d’ ahir fou un miratge. Va ser un tros de carretera com ens esperàvem, tenint en compte que sobre el mapa aquesta és la principal ruta que uneix la capital Duixanbe amb Kirgizistan a l’ est. Però aquells quilòmetres asfaltats amb un voral caminable van desaparèixer a l’ alçada de Nurobod. Aquí suposo que la natura i el pressupost manen. Aquestes muntanyes entre les que transcorre el riu son terra barrejada amb pedres, més o menys comprimida però certament sense cap consistència. Jo ‘culpava’ de tota la destrucció al riu que baixa ben fort, marró ple de terra que arrossega de tot arreu, però ara que portem forces quilòmetres seguint aquesta carretera que sembla una muntanya russa, quan estem molt amunt, molt lluny del riu, podem veure que la muntanya es desfà com la xocolata al sol. Grans esquerdes obren enormes forats, creen mini valls que no arriben al riu i les esllavissades s’ emporten la carretera. Així doncs, entenem que invertir aquí és difícil, pel que avui ens hem trobat amb molts quilòmetres de terra, pedres, sorra i molta, molta pols aixecada pels vehicles que ens passen. No és la vall de Wakhan o entre Khorog i Qalai-Khumb on passaven molts pocs vehicles, ni tampoc és un tràfic infernal, però sí que hem notat la diferència. I tots els que passen aixequen una polseguera que ens va cobrint de peus a orelles. La carretera és un fàstic, la calor comença a ser un tema rellevant i que anirà prenent més i més importància i el que sí que gaudim molt son les vistes sobre aquesta gran vall, les muntanyes que l’ enmarquen i el riu que l’ esgarrapa fent-la molt més fonda.

. Em poso morat de mores. Literalment. A manca de pobles, veïns, botigues per comprar menjar o restaurants, tenim la sort que és època de mores. Les moreres estan per tot arreu. Als carrers, als vorals de la carretera, a algun petit camp… i estan que treuen fum. Tenen mores, la majoria blanques però també hi ha de negres, per tot arreu. Son com caramelets dolços naturals, boníssims! Les mores negres deixen anar un líquid que taca molt les mans i boca deixant-les morades i d’ aquí deu venir l’ expressió de que m’ estic posant morat, avui de mores.

. Arribem a Aligalabon, molt abans de l’ objectiu del dia. Aquí, després d’ hores torrats al sol i plens de pols fins les celles, ens trobem que el cel ara ha ennegrit i els grans trons que sentim fa estona ara ens ressonen fort sobre els nostres caps. Avui voliem avançar com un dia normal per demà fer una etapa curta. Malgrat ser força aviat decidim que demà farem una etapa no tan curta, sense arribar a ser normal, i avui ens quedem aquí amb un lloc a cobert per passar la nit. Ara estem a resguard per si el cel decideix deixar anar tot el que ens està anunciant a crits.

Al final no plou, pel que em deixa una mica mig emprenyat per no haver avançat més, però bé, la decisió la vàrem prendre i demà esperem fer la feina que toca.

. Un cop a Aligalabon, a part de descansar a cobert de la gran tempesta que al final no arriba, el principal al·licient que trobo dins aquest ‘apassionant poblet’ és el poder agafar, abraçar i jugar amb una ovelleta petita que és una cucada. És d’ anunci. Em passo una molt llarga estona gaudint de sa suavitat.

IMG_20160614_021452
Habitació amb vistes, molt bones vistes!
IMG_20160614_052313
Esquerdes i cicatrius a la cara de la vall
IMG_20160614_035323
Tot acaba aquí abaix i el riu s’ho emporta

 

. El dia ens sorprèn amb una mena de boira baixa, núvols, cel gris. Fins i tot, si hom està quiet, pot arribar a fer un xic de fresqueta, però això, sempre que no plogui, son unes condicions perfectes per caminar. Comencem ben de matinada amb bones notícies doncs. Com ahir ens vàrem rostir bastant avui hem decidit avançar la sortida i la feina. De moment no creiem necessari arribar als horaris de Tailàndia i Birmània, cosa que molt probablement haurem de fer a Uzbekistan, però sí que avui hem marxat més aviat. Sorpresos per aquest cel, el que no hem pogut evitar ha estat una altra llarga carretera de pedres, terra, grava, sorra i molta més pols. Això no és gens agradable ni de caminar ni pels ciclistes que suposem que no ho han de passar gaire bé. Quan ens acostem a Sicharog veiem una gran extensió de terreny amb molts camions, grans piles de grans roques i molt de moviment. És la primera vegada en moltes setmanes que veiem aquest nivell d’ activitat econòmico-industrial. Quan passem el poble direcció oest veiem encara més activitat i una impressionant obra d’ enginyeria civil. Si ho entenem bé, estan construïnt una planta hidroelèctrica generadora d’ electricitat. El moviment de terres és impressionant.

. La carretera segueix pujant i baixant. La gran notícia un cop passat Sicharog és que torna l’ asfalt! I no és que ens agradi particularment doncs preferim la natura i la terra, però aquí la manca d’ asfalt significa per nosaltres estar coberts, dutxats, ruixats i menjant pols cada cop que passa un vehicle. Això son bones notícies que ara es sumen al cel estranyament cobert que ens permet caminar amb ‘frescura’.

. Una petita anècdota és que després de molts quilòmetres seguint el riu Khingob, després d’ aquesta impressionant moguda de terra per fer la planta hidroelèctrica, el deixem. Ja no l’ acompanyem més. La carretera trenca a dreta endinsant-se a una altra gorja, resseguint un altre riu, aquest molt més petit. És impactant el fet de no haver vist cap gran extensió plana de terra i haver estat caminant per Tadjikistan sempre per gorges, seguint rius i entre muntanyes.

. Pel camí ens tornem a trobar un parell de ciclistes. Puc parlar amb un d’ ells qui em dona una bona informació sobre Duixanbe. Com a tots, els desitgem un molt bon viatge.

. Arribats a Obi Garm bastant frescs i sencers, trobem un bon allotjament que ens obliga a utilitzar tots els nostres recursos negociadors per fer-ho entrar dins l’ ajustat pressupost. No sembla haver cap altra opció d’ allotjament, o no la sabem trobar. El fet de tenir l’ hotel gairebé tot per nosaltres segur que ha ajudat a aconseguir un bon tracte on tothom guanya. Faig un tomet pel poble, que com la gran majoria, és lleig amb ganes. La bellesa sempre diem que està a l’ entorn on la natura que els envolta els fa visitables.

. Això definitivament ja no és el Pamir. Fa pocs dies que estem caminant per aquesta carretera que connecta pobles, però no de la manera que vivíem setmanes enrere. Els pocs pobles que hem creuat tenen moltes de les cases emparrades per la muntanya, sobre o sota la carretera. Hem passat per davant d’ unes quantes cases, la majoria molt tancades, inaccessibles, sense persones a la vista. Quan ens hem trobat algú pel carrer, la nostra salutació sí que ha estat resposta, però amb prou feines i definitivament sense cap mena d’ il·lusió o alegria. Només uns pocs mostren un somriure obert mentre que la majoria, especialment les dones que van molt més cobertes que al Pamir, ens miren amb recel i/o fins i tot s’afanyen a creuar ses portes entrant dins els seus petits móns on sovint resten relegades a criar nes, nens i més nens i a fer les tasques de la llar. Les invitacions a prendre un te a casa amb la família, les expressions d’ alegria, la generositat i hospitalitat portats a uns extrems que mai havíem conegut com al Pamir, ja no hi son. Com les trobem a faltar! El Pamir ha fixat uns estàndards d’ hospitalitat i generositat increïbles. Creiem que serà difícil igualar-ho.

IMG_20160615_030155
El riu va fent el seu camí
IMG_20160615_050426
Mirant de dominar la natura
IMG_20160614_062422
Mores per posar-se morat. Dolces com a caramels

 

. El dia gris i tapat que tant vàrem gaudir caminant sense patir massa calor durant el dia d’ahir, es va convertir en una tempesta que va començar al vespre i ha durat tota la nit. Com si es tractés d’ una petita broma, ha deixat de ploure quan hem sortit a caminar. Ens semblava que ens en sortiriem però al poc de deixar Obi Garm torna a ploure amb ganes i no ens deixa durant una llarga, eterna estona. Ja feia dies que ens en lliuravem pels pèls, però avui toca pringar a base de bé. Què desagradable i emprenyador és caminar sota la pluja i el vent. No ho passem gens, gens bé. La resta del dia estem entre pluja suau no tan forta com al matí, cel gris, vent, fresca, després torna el sol… Tota la primavera concentrada en un dia.

. El paisatge ha canviat radicalment en un únic aspecte. Els turons verds i no molt alts segueixen envoltant la carretera però la diferència essencial és que ho fan des de lluny! És a dir, que després dels revolts a la sortida d’Obi Garm la vall es fa més gran,més ampla, perdem de vista el nou riu que ara seguim i creiem que per primera vegada, veiem unes extensions de terreny respectables. Per primera vegada no estem encaixonats entre grans muntanyes o dins estretes valls dominades per un riu. Ara veiem uns bons terrenys aprofitats per l’agricultura.

. Ens trobem 2 ciclistes que fa més d’ un any que varen sortir d’Europa i segueixen una gran ruta. Els podem donar informació del que els espera pel camí, doncs volen fer el que nosaltres hem caminat.

. El voral de la carretera és fantàstic. Terra i sorra que avui està toveta o mig fangosa per la pluja. Ara ja sí que l’ asfalt és constant i està en bones condicions, gens de pols i tot pla. Ideal per caminar admirant els verds turons que son relativament llunyans. El tràfic va augmentant lleugerament a mida que ens atansem a Duixanbe però encara és força baix. Als petits i mitjans pobles que creuem ja trobem algunes botigues i les cases acostumen a tenir grans tanques que les fan molt poc visibles impedint qualsevol interacció amb els veïns.

. La gent definitivament no és com la de Pamir. Ho diem amb tristor i cap mena de retret. Des de que vàrem agafar aquesta carretera més principal, allà al poblet de Labi Jar, la gent és molt més distant, la majoria torna la salutació amb certa ‘mandra o rancança’, altres ni això.  Principalment les dones que semblen estaquirots tapades de dalt a baix amb coloraines, molt sovint resten quietes, mirant i sense cap mena de reacció quan les saludem verbalment o amb un gest. Els homes generalment son molt més amables. També tenim gent amable i riellera, però és més aviat minoritària. I el que no veiem ni sentim per enlloc son les meravelloses i molt enyorades invitacions a prendre te. Com les trobem a faltar! Això definitivament no és el Pamir ni la part de Tadjikistan que hem gaudit entre Qalai-Khumb i Labi Jar. Des de Langar a la vall de Wakhan fins a Labi Jar hem viscut un veritable somni de generositat, hospitalitat i bondat de la gent que, sincerament, tampoc és normal.

. I després d’ aquesta reflexió amb un cert toc de crítica per tornar a la ‘realitat’, estem acabant el dia quan a un altre petit poblet que no surt ni als mapes, igual que uns quants dels que creuem, uns nois estan pintant una casa nova que està a punt de ser acabada. Ens saludem i no sabem com va la cosa que fent el gest de dormir (ma a l’ orella i tombant el cap), el noi ens indica que entrem a la casa! Ens sorprèn molt agradablement la invitació i ens atansem. Hi ha un petit exèrcit d’homes treballant. Amb parsimonia i pose de padrino (versió russa, no italiana) surt un senyor que és el propietari de la casa i pare d’ algun d’ aquests nois. És molt seriós i pensem que potser no li agrada la idea. Mig parlem en rus amb ell. Va agafant confiança i un cop aconseguim arrencar-li un somriure, ja estem ‘tranquils’. Tornem a tenir un indret on passar la nit. La casa està nova, molt ben pintada i de qualitat. Seiem al terra entre coixins i no ens porten res per menjar. Ens sorprèn un xic i llavors recordem que estan en ple ramadà. No poden beure ni menjar res fins el vespre, concretament fins les 20h. Ells van i venen, estan un xic amb nosaltres fins que poc abans de les 20h comencen a portar menjar i més menjar. Al terra i entre coixins seuen 8 homes i nosaltres dos. Un pa rodó de 3 pams comptats de diàmetre presideix el desembarcament de plats. Ells esperen mirant el rellotge fins que quan arriben les 20h, es llencen sobre el menjar. No sembla que hagin fet el dejú un dia sinó una setmana. Espectacular. Els locals mengen molt. Nosaltres ara ens trobem amb un festival de gent i un menjar molt saborós. Ens bombardegen a preguntes que anem responent amb gust i molta dificultat per la gran barrera de l’ idioma. Quan tothom va acabant, van marxant i ens quedem uns pocs fins que anem a dormir al terra, com sempre sobre uns matalassos i a una habitació per nosaltres sols.

Quina generositat la d’ aquesta gent!

IMG_20160616_122547
Parada de bus artística
IMG_20160617_114030
Parada de bus molt artística
IMG_20160617_073321
Camions de museu

 

. Ens llevem, pleguem els llits, endrecem l’ habitació que només té uns quants matalassos i com tothom encara dorm, en marxar deixem una nota d’agraïment.

. El camí que és el voral de la carretera és perfecte per avançar. Ens anem trobant parades de bus que si bé no son mosaics com al Pamir, aquí tenen uns dissenys curiosos pintant les parets amb rius, ocells… Els camps es van fent grans, els turons arrodonits, i unes grans extensions de camp estan cobertes de cereals. Els ocells no deixen de cantar. Suposem que estan tan contents com nosaltres amb aquest bon i assolelat temps, res a veure amb ahir.

. Portem bona part del dia caminant i no hem trobat un lloc per menjar res, així que preguntem a uns senyors, fora de qualsevol població i al mig del no-rès, per mirar d’ evitar una potencial invitació a ses cases. Els 3 homes ens indiquen que si seguim un parell de quilòmetres més trobarem menjar. En quant al tema de dormir, la cosa està pitjor. Bé, ja plantarem la tenda a algun lloc, pensem. Seguim un xic més, contents de no haver estat convidats a casa, doncs ens sembla massa. Però resulta que quan ens acomiadem dels senyors, un pagès amb el seu tractor també ha estat testimoni de la nostra conversa. Ens avança i s’ atura un xic endavant nostre com si ens estès esperant. Efectivament ha parlat amb els senyors d’ abans i ens diu que si volem menjar i dormir, que anem a casa seva. No ens ho podem creure. Aquests tadjiks son increïbles. Com tornem a estar a les últimes, com cada dia després dels quilòmetres que ens posem com a objectiu diari estem morts, acceptem de bon gust. Ell no te ni idea de qui o com som. Nosaltres no tenim ni idea d’amb qui o a on ens fiquem, però tots 3 refiem de la bondat de la gent i ens lliurem als altres amb total confiança i honestedat. Ell no viu a la carretera sinó a un poble com a 2 quilòmetres cap a dins els camps. Com no tenim ni idea de cap a on anar, ell agafa el tractor i ens fa seguir-lo. En anar nosaltres tan a poc a poc, ell acaba aturant el tractor i ens fa pujar. Jenn, amb molts problemes, acaba entrant dins la cabina i pot seure. Jo em penjo de la porta pensant que serà curt. Les botes estan sobre una reixa. Els peus i un braç son els meus punts de recolzament. Arribem a un tros de camí on el tractor està molt inclinat cap a on jo estic. No tinc prou forces. Estic mig penjant, les botes em van lliscant i cada vegada noto i veig com la roda gran del tractor la tinc més propera a mi. Potser saltar sigui la millor opció. Al final aguanto i tot ha estat una mala estona.

Arribem a la casa i després de saludar a tothom amb ses corresponents cares de sorpresa, ens fan aparcar les motxilles i seure sobre els coixins. Les dones es posen en marxa i a poc a poc van apareixent plats de menjar i te. Malgrat ells no poder ni menjar, ni beure res de res en tot el dia pel ramadà, a nosaltres ens ofereixen un festival de menjar que ens deixa sense paraules.

En acabar jo faig ximpleries i jugo amb els nens, fent-los córrer, riure, … guanyant-nos la seva confiança, i el respecte i bona predisposició dels adults. Més tard és Jenn qui es carrega tota la canalla a les espatlles i juga molt amb tots ells.

A una part de la seva propietat tenen un ruc. L’anem a veure. Com està lligat a una cadena, aconsegueixo fer-li acaronaments fins que ens fem ‘amics’. Jo l’ acarono i parlo amb suavitat xiuxiuejant-li a les seves enormes orelles i ell m’ acosta el seu cap al meu cos. Després l’ abaixa per olorar-me els peus. Estranyament després d’ olorar no es mor, ni l’ agafa cap atac de res. Ans al contrari, després d’ olorar, em llepa els dits del peu. Jo em deixo fer doncs em fa pessigolles i em fa gràcia que un ruc em llepi un peu, fins que em fa una mossegadeta petita i aquí sí que ja l’ aturo. Necessito els peus en perfecte estat, ara que semblo haver-los curat i recuperat després de molts dies de problemes.

La vida en família, amics i veïns és molt tranquil·la. De nou esperen fins les 20h i torna a començar una altra festa del menjar. Nosaltres els acompanyem tot i que com encara estem digerint el que ens han ofert en arribar, ara mengem molt menys. Ells segueixen insistint en que seguim menjant. Com ahir i com gairebé cada dia, estan impressionats amb el que ja hem caminat des de la vall de Wakhan i volen que mengem molt per recuperar forces. Recuperar pes és una utopia doncs demà cremaren tot en els primers quilòmetres.

La generositat i hospitalitat torna a ser espectacular. De la mateixa manera que comentavem el fet de les menys salutacions i les manques d’oferiments de te pel camí, aquests 2 dies tornen a ser impressionants. El que tenim la sort de viure amb la intimitat d’ aquestes famílies que ens obren casa seva com nosaltres els obrim els nostres cors, de bat a bat, ens te al·lucinats.

IMG_20160617_081217
Ruscs ja no mòbils?
IMG_20160617_084855
Botiga ja no mòbil?

 

. Doncs abans de marxar de la casa del generós pagès amb la fabulosa família, volguem o no, ens serveixen l’ esmorzar. No es limiten només a un te i pa, que ja ens està més que bé, sinó que també ens porten tomàquets tallats (amb gust de tomàquet, no la porqueria amb gust de cera que ens venen a casa), també porten una mel espessa i 3 ous ferrats! Per si no fos suficient, en marxar, tot i veure’ns carregats com arbres de nadal, ens fan emportar 1,5 litres de suc de cirera i un bon tros de pa. Quina família! El comiat és força trist, com gairebé sempre després d’ experiències d’ aquesta qualitat i profunditat. Amb la majoria dels membres de la família ens donem una forta encaixada de mans, amb les dones gairebé sense tocar-lis les mans i amb el pagès que ens portà a casa i el seu pare, fortes i sentides abraçades. Fins a 11 persones ens acomiaden. Aquesta gent ens està deixant una profunda marca als nostres cors i records.

. El camp ja no és tan verd. El groc dels camps de blat agafa protagonisme. Mentre seguim camí, a uns 40 quilòmetres a l’ est de Duixanbe ens avança un tot-terreny i s’ atura. Resulta ser el nostre amic de l’ equip que enretira les mines anti-persones i amb el que vàrem prendre plegats un te i iogurt. Quina sorpresa i il·lusió retrobar-lo! Xerrem una mica i amb sort ens veurem a Duixanbe.

. Desansant a un lloc amb una mica d’ombra, uns nens juguen. Ens venen a veure. Ens afusellent a preguntes en tadjik o rus que no entenem. Es fan una mica pesadets, però res greu. Tornen, ens parlen, no entenem res… marxen i al cap d’ una estona tornen per regalar-nos mitja síndria que ens cruspim allà mateix.

. A Vadhat, que és ja una ciutat una mica gran (amb algun semàfor!) a uns 20 quilòmetres de la capital Duixanbe, a les 15:30h, no hi ha gairebé ningú pel carrer, potser per que encara tenim 36°C. Tampoc trobem cap restaurant o lloc per menjar res mínimament cuinat. Tot està ben mort. Només els venedors de melons i síndries es mostren ben actius venent des dels seus camions o vells cotxes carregats fins que la xapa gairebé toca les rodes posteriors.

. Seguim per l’autopista de 3 carrils per banda, no gaire agradable però tampoc amb un tràfic terrible. Les persones accedeixen, creuen i fins i tot en dues o tres ocasions un cotxe ens avança des del darrere circulant en contradirecció pel carril de la dreta. Ens donen un bon ensurt, tot i que veiem que no causen gran enrenou entre els vehicles que ens venen de cara i que s’ allunyen de Duixanbe.

. Ens aturem un momentet a una petita ombra i un senyor ens regala una ampolla tancada de litre i mig d’ aigua. Moltes gràcies!

. Acampem a 15 quilòmetres de Duixanbe. Ja hem fet i estirat prou el dia. Pensàvem en dormir potser a Vahdat, a 20 quilòmetres de Duixanbe, però hem volgut allargar una mica més per tal de poder arribar abans demà, ja que estranyament, sabem on dormirem. Cada dia és una sorpresa, no tenim ni idea i llavors no ens afecta tant a l’ hora de fer la ruta. Però per demà tenim una reserva, així doncs, allà acabarem el dia i no seguirem més. Per tant, quan abans arribem, abans ens descarregarem les motxilles i podrem descansar.

IMG_20160618_092129
Preparem una festa amb molta canalla?
IMG_20160618_114306
Benzinera

 

. Ens llevem a les 4:30h. Hem tingut una bona acampada malgrat les pronunciades irregularitats del terra, però com cada dia arribem ben cansats, jo puc dormir a gairebé tot arreu. Què bé s’ està estirat al terra sense cap pes a sobre!

. El dia s’ aixeca preciós, assolellat i ja de bon matí, ben calorós. Un cop hem fet 5 quilòmetres arribem a una porta tan monumental com d’ estil triomfalista soviètic, que ens anuncia l’ arribada a Duixanbe, tot i mancar 10 quilòmetres. A partir d’ aquí un carrer molt ben urbanitzat ens facilita el caminar mentre anem trobant-nos cada cop més botiguetes, gent, furgonetes que fan d’ autobusos… més vidilla de ciutat.

. El centre queda lluny. Anem trobant-nos amb edificis una mica més alts o més senyorials. Algunes de les cases son ben boniques o son mansions ocupades per organitzacions com l’ ONU. L’ hostal ens queda molt lluny. Cap a l’ altre costat de la ciutat. Ara ja fa molta calor i els trams que no tenen gens d’ ombra es fan molt llargs.

Destaquem el carrer Rudaki amb un passeig peatonal al mig i grans arbres que creen una mena de túnel d’ ombra, frescor i natura. És un plaer caminar per aquí. Arribem al parlament que te davant seu l’ estàtua de Ismoil Somoni amb el national blazon de Tadjikistan al seu darrera. Seguim creuant els ben bonics jardins Ustod Rudaki plens de flors. Estan excel·lentment treballats. A un costat esta el palau estatal Qasri Millat que surt a molts cartells per tot Tadjikistan. La seva cúpula daurada reflexa el fort sol i un cop li faig una foto haig d’ aguantar el petit ruixat d’ un de seguretat per que ‘està prohibit fer fotos’ (ja, ja, ja… son tan patètics). Continuem suant la gota grossa per carrer Sheroz per tombar a esquerra per la gran avinguda Ismoil Somoni que ens deixa a esquerra el modern i horrible museu nacional de Tadjikistan i a continuació l’ espectacular i preciós edifici que és la National Teahouse. Amb una forta calor i uns quants quilòmetres a sobre gaudim d’ una bona urbanització d’ una nova capital fins que finalment arribem a l’ hostal. Aquest és un petit apartament completament renovat, net, ben equipat on ens trobem només 2 altres viatgers molt simpàtics amb els que xerrem i fem amistat. En Mark és molt maco i una font de informació molt interessant referent a la seva professió. Aquest simpàtic viatger arriba des d’un raconet de món allunyat de tot i segur que preciós anomenat Perth. La resta del dia, bugada grossa per que portem molta, molta porqueria a sobre després de només 4 dies sense dutxa, una dutxa divina, descans físic i molta feina intel·lectual.

IMG_20160619_025658
Parada de bus molt artística
IMG_20160619_041855
Porta d’entrada a Duixanbe, malgrat encara manquen 10 km

 

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>