Langar – Khorog

TORNEM A CAMINAR !

FINALMENT REPRENEM LA NOSTRA RUTA A PEU !!!!

Molt breument per qui no hagi llegit les nostres entrades anteriors, direm que caminades Tailàndia i Birmània, reprenem la nostra ruta a peu a Langar, una petita població a la vall de Wakhan, a la punta sud-est de Tadjikistan i davant d’ Afganistan, que es troba a l’ altre costat del riu.

Després de Birmània, no hem seguit per Bangladesh i l’ Índia per evitar el monsó i fem ara el centre d’ Àsia per evitar el seu duríssim hivern.

Per què Langar? Per que és possiblement el primer poble que ens trobarem / trobaríem seguint la nostra ruta des de l’ Índia i continuant per Pakistan. Anant cap al nord de Pakistan i suposadament creuant un trocet d’ Afganistan, entrarem / entraríem a Tadjikistan arribant a la vall de Wakhan. Fent la nostra ruta entrarem / entraríem per Langar, així que és des d’ aquí Langar que reprenem la nostra ruta a peu.

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu–nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Langar, Hisor, Zong, Zugvand, Shirgin, Drizh, Nizhgar, Inif, Trich, Vrang, Vnukut, Yamg, Yamchun, Tuggoz, Ptup, Navobod, Zumudg, Shitkharv, Darshai, Togakhona, Boibar, Udit, Namanguti Bolo, Namanguti Poyon, Dashti Bolo, Dashti Poyon, Rin, Ishkoshim, Sumjin, Yakhshvol, Mulvoj, Avj, Barshor, Qozideh, Shanbedeh, Vozg, Sist, Kuhi Lal, Andarob, Khashkhrug, Nishusp, Pish, Gozhak, Khorog

 

. Tal i com explica una informació oficial turística, aquí les impressionants muntanyes del Hindukush, Karakoram i Pamir convergeixen per formar el que és conegut com a Pamir Knot (nus). Les altes valls obertes entre aquestes 3 mítiques formacions muntanyoses formen el Pamir, també conegut com el sostre del món.  

. Langar està a uns 2.800 metres d’ altitud. Abans de començar a caminar de nou gaudim d’ un bon esmorzar amb la companyia de la maca parella que gestiona la casa d’ hostes on hem estat molt bé.

. Finalment tornem a caminar! Quines ganes que teníem!

Ens carreguem les motxilles i deixem el poblet de Langar per un ample camí de terra, pedres i sorra que ressegueix el riu Wakhan. En sortir del poble trobem uns quants pastors que porten el seus ramats d’ ovelles o vaques a pasturar i beure del riu. Nosaltres un xic més endavant anem a tocar l’ aigua del que és, per nosaltres, un famós i molt especial riu. Tornem al camí on anem fent quilòmetres totalment bocabadats amb el que estem vivint i veient. És la vall de Wakhan, és el primer dia que podem tornar a caminar fent la nostra ruta !!!! (després de masses dies fent enormes voltes i esmerçant molts esforços econòmics i de treball per aconseguir uns segells de m…. anomenats p…. visats). Avui gaudim de bona salut, el dia s’ aixeca assolellat, la temperatura és perfecta (molt més suau que d’ alt la plana de Murghab), les motxilles segueixen pesant massa però com avui estem frescs, no és gaire greu, i per rematar-ho, l’ espectacle natural en el que estem immersos és senzillament espectacular. Caminant aquí seguint el ritme acompassat del soroll de les meves passes sobre la terra em sento tan feliç i estic tan al·lucinat amb el que tinc davant meu que acabo plorant (una mica). Les muntanyes nevades amb alguns pics brutals que semblen voler ratllar el perfecte blau del cel, em deixen sense paraules. Entenc que els geòlegs, els amants de la natura i sobretot els muntanyencs i escaladors vulguin admirar, abraçar i fins i tot escalar i conquerir aquests mega temples de la nostra estimada Terra.

Miraré de no fer-me pesat, però aquestes escenes es repetiran els propers dies durant hores.

A mida que anem menjant quilòmetres, ens trobem amb uns quants veïns als que saludem amb admiració i respecte a l’ hora que rebem les seves salutacions i somriures. Quina amabilitat de la gent! Són súper amables. Quan demanem de fer-los alguna foto, fins ara tothom està d’ acord i en ensenyar-los la foto feta, ens donen les gràcies! Alguns ens demanen que els fem fotos amb els nostres telèfons i només per nosaltres. Tothom riu, saluda, ens mira, ens omple de felicitat i alegria veure unes persones tan i tan maques.

. Quan arribem al poblet de Drizh ens creuem un home de 84 anys que, després de saludar-lo com fem amb tothom, ens convida a prendre te a casa seva. Acceptem. Deixem motxilles i botes fora i entrem a una casa plena de catifes al terra i parets (com als allotjaments on hem estat). La seva neta de 22 anys, amb bon anglès ens atén mentre s’ àvia ens prepara el te i també puc tornar a beure pura llet de vaca. Però què bona i saborosa que és! Estem una estona amb ells, parlant molt a gust, ensenyant-los i comentant la foto dels castells i fruint de sa hospitalitat. Ina visita fenomenal.

Tornem al camí, seguim la ruta. Cap a migdia s’ aixeca un fort vent que ens ve de cara, ens castiga i ja no ens deixarà en tot el dia. Això fa que s’ aixequi una forta polseguera que a un tros convertit en un petit desert, es torna en una mini tormenta de sorra. Això ens obliga a cobrir-nos el cos i la cara completament deixant descoberts només les mans. Tenim pinta d’ atracadors de bancs! La resta del dia el seguim gaudint gràcies a la gent tan maca que anem trobant i a les brutals vistes, malgrat el fort vent de cara que ens està deixant desgastats i ensorrats. Al menys no fa gaire fred i sobretot no plou!

. Arribem a Vrang, a 2.800 m d’ alçada. Malgrat mancar encara unes poques hores de llum, cerquem i trobem allotjament.Segons el llibre de registre de la que sembla ser l’ única ‘homestay’ o casa d’ hostes del poble, al 2014 van rebre 28 clients, al 2015, 23 i enguany 2 abans de nosaltres. Aquí ens quedem a resguard del fort vent que ens ha picat força durant el migdia i tarda. El lavabo/dutxa de l’ allotjament on som? A la quinta forca fora el pati.

 

. Ahir vàrem tornar a caminar després de molts dies i els nostres cossos estaven frescs, pel que els vàrem agafar per sorpresa. Després de la bona tirada d’ ahir, avui els cossos es desperten una mica tocats, però no tan malament com esperava. Seguim caminant per l’ample camí de terra i pedres que coqueteja amb el gran riu. El riu no sembla baixar amb molta aigua i a trams és molt ample. Hi ha punts en que estem a uns 20 metres d’ Afganistan, d’ altres potser a 200. Veiem molt poca vida a la banda afgana i sí que seguim babejant amb la interminable cadena muntanyosa que segueix el riu. És com una immensa serra on una dent darrerre de l’ altra, un pic nevat darrerre de l’ altre, van tocant i fent pessigolles a un cel espectacularment blau que avui deixa passar un sol que escalfa i com estem força alts, també pica amb ganes.

Però la temperatura és ideal (tirant a fresca) i al matí no fa vent. Caminem i caminem gaudint d’ un passeig meravellós. Els locals estan fent pasturar els seus animals o treballant el camp mentre passem i els saludem. Seguim saludant a tothom i tothom ens torna el somriure i la salutació posant-se la majoria la ma al cor (salutació musulmana que ens encanta).

. Al llarg dels quilòmetres seguim creuant poblets amb 4 cases i un trocet de terra molt ben conrreada. Son artistes manuals de treballar el camp. Tenen aigua per arreu i la canalitzen amb una pala i pedres. Com? Fent solcs al costat dels camps i tallant l’ aigua amb pedres i fang per redireccionar el seu curs.

. Avui la prova de foc arriba un cop portem unes quantes hores i 22 quilòmetres. Deixem Zumudg amb la desagradable sorpresa de trobar-nos 10 quilòmetres de pur desert amb pujades, baixades i el pitjor, un fort vent de cara que a part de curtir-nos la pell i fer més difícil l’ avançar, de tant en tant ens obsequia, com ahir, amb una petita tormenta de sorra acrivillant-nos el cos i la cara. Si fossin els primers 10 quilòmetres del dia, encara, però ara al final… Això és dur de pelar!

Les vistes segueixen sent impressionants. Durant el dia hem tingut poblets, cases, conrreus, rierols, zones agrícoles excel·lentment treballades… tot amb un cel completament blau i les súper muntanyes d’ Afganistan retallant-se amb els seus cims nevats. Els últims quilòmetres desèrtics ens regalen dunes de sorra al llarg d’ una part del riu, el qual anem deixant avall i més avall a mida que la pista de terra, pedres, roques i sorra puja més i més. Espectacular!

Ens costa molt de treball i força patiment acabar aquests 32 quilòmetres d’ avui. No esperàvem no trobar res de res abans de Shitkharv, ni tampoc esperàvem tant de vent. Al final, una dolça baixada ens porta fins el petit oasi que és el poble de Shitkharv. Un jardí d’ agricultura regat amb l’ aigua, perfecte i manualment canalitzada per tot el poble. Ara que estem acabant el dia i ja fa molta estona que hem acabat el gas, toca cercar allotjament.

. Comencem a preguntar als pocs veïns que trobem. Tots, com cada dia fins avui, son súper amables, riellers, encisadors. Després d’ alguns intents, preguntem a una casa si coneixen cap ‘homestay’ (casa d’ hostes aquí). Ens fan entendre que no hi ha cap i ens conviden a estar-nos a casa seva. Ens assegurem que els entenem bé, i sí, ens fan entrar primer al pati, després a la casa. Hi ha una mena de rebedor on deixem les botes. A dreta la cuina, a esquerra una gran habitació amb catifes al terra i parets. Tenen uns coixins allargats que els fan servir de cadira. Aquesta és la nostra habitació. Deixem les motxilles i juguem una mica amb els 2 nens que tenen. També mirem de tenir una mena de ’conversa’ mentre gaudim de la seva companyia i hospitalitat. Al cap d’ una estona porten una petita i baixa taula rodona amb el sopar. Un puré de patates, ous ferrats amb cebes, molt de pa fet per la senyora i un deliciós te. Quin festival! Seguim ‘xerrant’ com podem amb ells, jugant amb la canalla, ensenyant fotos dels castells. Mirem de fer-los entendre que la filla de la casa seria una bona candidata a enxaneta. Miro de ‘captar / fitxar’ bona canalla per la Colla. Al final del dia anem a dormir, ben plans.

 

. Esmorzem molt a gust i ens acomiadem d’ aquesta meravellosa família que ens ha acollit tan i tan bé. Insistim i ens costa força per que la senyora ens accepti una contribució econòmica com a detall. Li donem el mateix que hem estat pagant a les cases d’ hostes fins ara a Tadjikistan. Malgrat estem segurs que no ho han fet per diners i de fet no els vol, esperem que el nostre modest agraïment els ajudi.

. Hem dormit ben plans. Els llits? Son matalassos que es posen al terra amb catifes. Aquests matalassos poden ser més o menys prims. Es posen al terra, dorms, al matí els plegues i tens tota la sala neta.

I el famós lavabo? Doncs si a les 3 cases d’ hostes (homestays) que teòricament son per gent de fora, el lavabo estava fora, aquí que és una casa d’ un pagès i ramader, també. Has de sortir de la casa, creuar una porta del pati, una altra porta que dona a un hort i allà al mig te construïda una petita fortificació amb pedres rodones de riu en forma de cilindre. Dins, un parell de forats on fer les necessitats. Les parets deuen fer 1,5 metres d’ alçada i allà s’ acaben. No hi ha cap sostre. I jo, després de 4 nits dormides aquí al Pamir veient aquests lavabos em segueixo preguntant, i a l’ hivern…???

. Teníem la teoria que el vent es despertava a migdia i, sempre de cara, ens picava fins el vespre, però avui, des de les 6h del matí, ja ens està ‘despentinant’. Al menys avui, amb l’ excepció d’ un tram no gaire llarg, no hem hagut d’ empassar-nos la sorra desèrtica que aixecava aquests 2 dies anteriors.

. Creuant un poble un pagès jove de 30 anys ens ofereix te. Com portem ja una bona estona de camí, acceptem de bon grat. Deixem les motxilles i botes a l’ entrada i arribem a la sala principal. És com la de l’ altra dia amb l’ avi de 84 anys. Sembla que la majoria de les cases son així. La casa i la sala principal és molt curiosa i d’estil Pamir. Sostre completament pla, doncs malgrat fer molt de fred, no neva gaire i les taulades no han d’aguantar molt de pes. Parets gruixudes amb poques i petites finestres. El millor és la sala principal que és gran amb forma quadrada. Unes columnes sostenen un curiós entremat de fustes que aguanten el sostre deixant un forat al mig per on entra la llum i aire quan fa molta calor. La part central és a nivell de terra i els 4 laterals son com petits enterimats amb 1 ó 2 nivells. No em sembla molt inspirada aquesta descripció que faig, així que millor serà veure alguna foto. No?

Aquí dins la casa, la mare del noi que ens ha convidat no només ens porta un deliciós i hidratant te, sinó que també ho acompanya de trossos de pa i un plat de fideus amb patates! Quina hospitalitat!

. Creuant un poblet i sentint la mirada de tots els veïns que estan pel carrer, una senyora molt gran amb una cara molt curtida i una sola gran dent, amablement ens ofereix anar a prendre te a casa seva.

. Pel camí un cotxe que porta una sola passatgera ofereix portar-nos fins al proper poble, creiem que sense voler cobrar. Fem la diferenciació per que dels poquíssims cotxes que circulen per aquí, la majoria son tot-terrenys taxis compartits, que és el seu transport públic, i aquests ens han ofert alguna vegada transport però com a clients. Els oferiments altruistes son diferents.

. S’acaba el dia, fa estona que s’ ha acabat el nostre gas i com no arribem a la propera població, toca espavilar-se i cercar un lloc per acampar, que per això portem la ‘monstruosa’ tenda. La tenda pesa massa i és massa gran. Si bé ens agrada per fer viatges curts o per ‘anar per casa’, per fer aquest ‘passeig’ és un petit suïcidi. La vàrem haver d’ agafar a última hora per un greu problema de subministrament i cada dia penso en ella. Però bé, aquí estem a tocar del riu Wakhan i d’ Afganistan, trobant-nos poquíssimes persones i encara menys vehicles, així que no creiem que ens haguem d’ amagar com a criminals a Birmània. Passem per un indret bonic amb arbres però està ple d’ aigua. Molt proper veiem una casa de pedres i fang en ruïnes. Li fem una ullada. Sembla que pot servir. Hem de fer una mica de neteja i aplanament del terra per poder plantar millor la tenda. Estem ben protegits per parets tronadíssimes excepte per la banda per on bufa el vent. Esperem que no bufi gaire aquesta nit. Plantem la tenda i encara de dia, a dormir. Per una finestreta veiem Afganistan. Els enviem els millors desigs esperant que els arribi la pau i la tranquil·litat ben aviat.

 

. Hem dormit prou bé dins la tenda i no hem passat fred. Un dels motius (no l’ únic) pels que hem esperat a mitjans de maig per venir al Pamir era el fred. Encara fa força fred d’ alt la plana on està Murghab,  especialment de nit. La nostra recerca i informació compartida per altres viatgers ens deia que abaix la vall de Wakhan era menys fred i ens hem alegrat molt de comprovar-ho. A les nits i al matí quan comencem a caminar fa fresqueta i si bufa el vent, una mica més, però és molt suportable. Durant el dia la temperatura és perfecta i quan pica el sol, fa calor. Molt recomanable és tapar-se tot, fins o tot la cara, doncs estem una mica alts d’ alçada, el sol pica i crema els llavis.

. Tornem a caminar gaudint d’ un preciós dia de sol, cap núvol, no fa vent… genial ! Amb aquestes perfectes condicions hauríem de volar cap a Iskoshim, però avui en a mi em falla una cama. La cama dreta sobre el turmell m’està martiritzant. El normal és que entre els 20 i 35 km l’esquena em digui prou (un altre tema és que li faci cas o no), però fins ara els peus, turmells, genolls, cames… m’ han funcionat sorprenentment bé. Aquests dies he notat la cama una miqueta però avui fa mal de debò i converteix els quilòmetres fins a Ishkoshim en un petit calvari. Toca patir.

. Seguim passant pobles que son petits oasis de verd. Veiem que allà on el riu deixa un tros de terra conrreable, unes quantes cases formen un petit poble i els seus habitants treballen la terra (amb només una pala) o porten a pasturar el seu bestiar, vaques o sobretot, ovelles i cabres. També observem que per les muntanyes no hi ha cap arbre. Cap ni un. Als pobles planten molt junts uns arbres molt alts i rectes per delimitar propietats i per aturar el vent. Dins les propietats també veiem arbres fruiters. Creiem que hi ha molts marcoquers. Entre pobles la cosa està dura i seca. A vegades fins a l’ extrem de ser un pur desert, com ja hem descrit anteriorment.

. A mida que ens atansem a Ishkoshim, les precioses muntanyes nevades afganes que ens han acompanyat aquests dies sembla que van minvant de tamany i perdent la neu dels seus cims un pèl més arrodonits. Malgrat això, segueix sent un passeig i una vall de luxe.

. Al llarg del camí un pagès que te el seu tot-terreny aparcat molt a prop ofereix portar-nos. És molt estrany que tingui el vehicle doncs tots els pagesos que hem vist van a peu.

. Un home que viatja sol dins un tot-terreny ofereix portar-nos.

. Un pagès que està al mig d’ un camp ben gran i molt ben treballat ens veu passar. Deu pensar que tenim pinta de força fotuts, i ens ofereix menjar, entenem que a casa seva. Ens fa senyals portant-se la ma a la boca i indicant-nos el que suposem és casa seva. Aquesta gent és un sol!

. Podem parlar amb uns nois de 18 anys que tenen una mica d’ anglès. El que em sembla entendre i no estic del tot segur, és que per aquí, lluny de la capital, un treballador qualificat guanya uns 100 US$/mes i un no qualificat uns 50 US$/mes.

. Arribem finalment a Ishkoshim, a 2.550 metres d’ alçada. Quan caminem pel carrer principal que és la carretera que continua cap a Khorog, un càmera que està firmant alguna cosa del poble, aprofita i també ens enregistra a nosaltres. Comparem un parell de llocs per dormir i ens quedem amb una casa d’ hostes força modesta que la porta una altra família molt maca. Les dones es porten molt bé amb nosaltres. Aprofitem el fort sol per fer la bugada, manteniment de l’ equip i jo per descansar la cama que espero demà estigui bé doncs tenim uns quants quilòmetres més pel davant. Aquí no hi ha treva, o al menys no fins que realment ho necessitem.

. El mercat dels dissabtes que feien entre Tadjikistan i Afganistan fa un any que el van deixar de fer. La cosa segueix igual. Cancel·lat.

. Per acabar el dia fem un petit tomb pel poble que no te res d’ especial. El millor evidentment està als voltants amb uns quants pics nevats i el riu passant com aquell que no vol. Ens tornem a trobar uns quants dels viatgers que hem anat coneixent a Bixkek, Osh, pel camí. És molt maco trobar-nos. Ja som com una mena de petita família nòmada motxillera. Riem, ens abracem, intercanviem informació molt valuosa apresa pel nostres diferents però molt similars camins… m’encanta. Ells ja ens coneixen i es refereixen a nosaltres com els ‘walkers’, els caminants.

 

. Quin dia més fotut. Quin mal que fa la cama! Em recordo de persones molt properes i estimades que viuen amb constant dolor… Certament és difícil de pair. Ara em toca aplicar-me el que a vegades els dic a aquestes persones. Intentar aprendre a viure amb dolor, quan no hi ha manera de fer-lo desaparèixer.

Ahir vaig patir força per arribar a Ishkoshim i avui començo el dia amb fortes punxades a la part frontal de la cama dreta per sobre el turmell. Cada passa, cada una de les moltíssimes passes em fot una forta punxada. Això son moltes passes i punxades al llarg de molts quilòmetres. Durant el dia vaig molt a poc a poc i haig d’ aturar-me sovint. Hi ha algun petit tram en que la cama em dona un respir, però molt poc després es torna a despertar i amb tant de dolor em deixa molt cardat.

. Deixem Ishkoshim ben d’ hora. A uns 2-3 quilòmetres ens trobem els ponts i instal·lacions del que és un mercat ara tancat. Aquest mercat es celebrava a una illa del riu entre Tadjikistan i Afganistan. Seguim ruta i el camí transcorre a tocar d’ una gran paret d’ una muntanya. A un raconet veiem una petita caseta voltada d’ un trocet de terra conreada des d’ on un senyor gran ens saluda i amb un gest ben evident ens convida a casa seva.

. Un xic més endavant i de nou a un altre raconet entre les parets rocalloses i els rierols que alimenten el riu Wakhan, un noi jove ens saluda i amb un altre gest ben evident ens convida a menjar i beure a casa seva.

. Un camió súper vell i tronat que trontolla per arreu, en avançar-nos s’ atura, fa marxa enrere i s’ofereix a portar-nos.

. Ens aturem a descansar sota uns arbres a Yakhshvol, un poblet d’ unes 10 cases. Mentre estem estirats sota un arbre mirant d’ apaivagar el dolor de la punyetera cama, una senyora gran surt d’ una casa un pèl llunyana. A poc a poc es va atansant a on estem mentre la saludem. Va amb una bossa de plàstic i un termo. Porta menjar al seu marit que està treballant el camp. Quan arriba a la nostra alçada s’ atura, ens saludem més formalment i, amb la gran generositat i encant que ens estem trobant dia sí, dia també, treu de la bossa un gran pa rodó, una tassa de mantega i ens omple 2 tasses de te amb llet. Nosaltres seguim al·lucinant i enamorats d’ aquesta gent. Quina meravella!

Abans de deixar el poble un parell de dones ens aturen i sense cap vergonya ens demanen que els fem una foto. La foto no és per elles, doncs no se la podrem enviar. Només volen ser retratades. Quan els ensenyem com de maques han quedat, ens donen les moltes gràcies en Pamir (kolok visior) i segueixen el seu camí.

. Anem arrossegant-nos a través del poblet de Mulvoj quan des del mig del camp un home ens saluda cridant. Això ens recorda l’ altre dia quan 3 joves van sortir corrents des de l’ escola per venir a saludar-nos, dir hola, preguntar-nos els nostres noms i donar-nos la ma. Avui aquest senyor és igual, amb la petita diferència de que camina un petit tros amb nosaltres. Durant la ‘fluida’ conversa entenem que la seva esposa treballa a les aigües termals del proper poble, on molt probablement haurem d’ aturar-nos per que la cama m’està matant.

. Després d’ uns últims 5-8 quilòmetres caminant per un tram sense arbres ni cap protecció contra el vent que avui s’ ha despertat tard, arribem a Avj. M’ agradaria continuar uns 5 quilòmetres més però el dolor de la cama aquest últim tram és tan fort que amb prou feines em puc seure o aixecar. Quina m….!

. Estem allotjats a unes instal·lacions que son les aigües termals d’Avj. Dins el recinte hi ha un edifici amb habitacions, uns ‘lavabos’ i baixant unes escales, 2 petits edificis separant homes i dones on brolla l’ aigua mig calenta de la muntanya. Teòricament diuen que te propietats medicinals. Aquí ens banyem i passem la resta del dia.

 

. Dia de descans forçat per problemes de salut. L’ última vegada que ens vàrem veure forçats a aturar-nos per que teníem algun problema fou a Birmània. Ara és per culpa meva que decidim quedar-nos un dia sencer a la minúscula població d’Avj per que la meva cama no respon ni millora. Fa 2 dies va ser molt dur arribar a Ishkoshim i ahir, que ja vaig començar el dia amb dolors, va ser un calvari.

Així no puc continuar pel que malgrat m’ emprenya moltíssim i em fa més mal dins el cap que la cama mateix, decidim quedar-nos quiets a veure si millora.

Tenim encara molts quilòmetres pel davant fins arribar a la frontera amb Uzbekistan i els dies del visat van corrent. Això és el que més m’ amoïna!

. Ahir en arribar a les aigües termals d’Avj vàrem tenir el plaer de conèixer a en Umed, un senyor exquisidament educat que amb el seu anglès ens va ajudar a allotjar-nos i amb el que després vàrem tenir unes riques i interessants converses. Ell està aquí amb la seva mare, una senyora gran per menjar-se-la a petons. Al matí aquesta senyora ens porta a l’ habitació una tassa de sopa que ha cuinat amb patates, cebes, verdures i un trocet de carn. A la tarda és en Umed qui ens porta una altra. Aquesta gent és fabulosa!

. Un tema que ens comenta en Umed és el fet que molta gent emigra principalment a Rússia, o menys a Kazakhstan, per treballar i enviar diners a Tadjikistan. Ens posa un exemple on les xifres coincideixen amb les esmentades pels nois adolescents l’ altre dia. Si a Moscou guanyes 1.000 US$, a Dushanbe son 100 US$. Ara bé, dels 1.000 US$ molts es necessiten per viure (allotjament, menjar…) i molts per papers i burocràcia (estem segurs d’ això veient com funcionen per aquesta part del món). Malgrat totes les despeses, encara els surt a compte emigrar, malviure i enviar diners cap a Tadjikistan, que segons diu, basa una important proporció del seu producte interior brut en aquestes transferències.

. El lavabo! Sembla que s’ està convertint en un tema recorrent, però és que el tema lavabos és una cosa que ens te sorpresos. Estem allotjats a un edifici amb unes quantes habitacions (potser 20) i amb tantes persones potencialment allotjades, els lavabos no estan al mateix edifici. Torno a comptar les passes fins al lavabo per que em sembla demencial. Ni més ni menys que 170 passes! Per anar al lavabo has d’ arribar-te fins a Afganistan !! El passaport que has d’ ensenyar és el paper higiènic (si fa no fa, com l’ altre passaport), et posen un segell i ja tens un visat de trànsit per una hora. Si necessites o resisteixes més d’ una hora allà dins… llavors sí que estàs fotut.

I què son els lavabos? Una caseta, aquesta sí que està coberta, amb una secció de dones i una d’ homes. La d’ homes és una fusta al terra amb 4 forats i una petita fusta de separació entre cada forat. Ja està. Ni paper (només ens hem trobat paper higiènic a la casa d’ hostes d’ ahir a Ishkoshim) i sobretot, tampoc cap porta al davant de cada forat per si vols un mínim d’ intimitat quan mires de mantenir l’ equilibri mentre fas necessitats majors.

. Ens aixequem d’ hora, encara mig fosc, per sortir amb la primera claror. Deixem les aigües termals i tornem a la ruta. El car (en temps) dia de descans d’ ahir només m’ha comprat 8 quilòmetres de caminar sense dolor a la cama. Els 24 quilòmetres restants ha tocat prémer les dents. I molt.

. Les grans, grans muntanyes i pics nevats ja fa uns quants quilòmetres que les hem deixat enrere, tot i això, encara anem veient alguns força llunyans que no deixen de sorprendre’ns. El riu, que ja fa uns quants quilòmetres que va recollint aigua de muntanyes i rierols, per aquestes contrades baixa ja bastant ple, amb ganes, amb força i amb un color gris-marronós arrossegant el que troba pel camí. En alguns trams queda encaixat entre grans parets de roques formant alguns ràpids i fent-se més fotogènic. El que també apreciem és que a la banda agfana ara ja hi ha més poblets i alguns més grans de tamany tant en casetes com en terra perfectament conreada. Com tenen poca terra i cap maquinària (suposem, doncs no veiem cap tractor…) tot ho treballen a ma i/o amb l’ ajuda de bous, pel que els petits terrenys conreats estan artesanalment ‘perfectes’. Aquests camps verds juntament amb el riu, les casetes de fang i les impressionants parets rocalloses que envolten tota la vall, fan de gairebé cada quilòmetre, una postal. I el maleït intens dolor de la cama no em podrà mai esborrar el fabulós record de tota aquesta vall, ni de les fabuloses persones que l’ habiten, que ens trobem constantment i que cada dia no deixen de sorprendre’ns agradablement.

. Pel camí ens creuem amb un senyor que ens convida a casa seva per prendre un te. Llàstima que anem en direcció contrària.

. Una senyora, vestida amb els vius colors en que les dones van per aquesta vall, quan passem pel davant de casa seva ens convida a entrar amb un gest clar i elegant.

. Arribem al poblet de Vozg amb 25 quilòmetres ja a la butxaca i força tronats. Per sobre una tanca de pedres veiem una família que ens mira i a la que saludem. Un xic més endavant ens creuem amb la que sembla l’ àvia de la casa que acabem de creuar. Te una pinta genial i li demano fer-li una foto, al que accedeix encantada. Mentrestant surten de la casa 2 homes i ens conviden a passar per fer un te. Aquesta vegada no ens podem (volem) ni negar ni resistir. Ens serveixen un te boníssim juntament amb un enorme pa rodó. Mirem de tenir una mena de conversa mentre unes gallines, ovelletes i un cadell de vaca passegen pel pati al nostre voltant.

. Finalment arribem al nostre objectiu d’ avui, el poblet de Sist. No coneixem de cap casa d’ hostes (homestay) i tocarà preguntar. En entrar al poble ja anem acompanyats de 5 persones. Una d’ elles crida a un noi i tot sembla indicar que tots tenen clar on dormirem. Tots excepte nosaltres que arribem amb cares de cansats i despistats. Però seguim al noi que ens porta per un caminet. Personalment em pensava que ens portava a la casa d’ algú qui fa com la família de l’ altre dia. El caminet s’ acaba i hem de pujar una petita paret de pedres. Ara sí que acabo de veure tots els estels, doncs aquests moviments em fan encara més mal. Però tot sigui per descobrir on passarem la nit avui. ‘Escalada’ la petita paret ens trobem a un terreny molt pla i verd. El noi ens indica amb el braç, ‘aquí podeu acampar’. Ell marxa. Ens quedem amb una cara força sorpresa. Agraïm al noi l’ haver-nos portat aquí i jo deixo anar tot l’ equip a terra. Ja no puc més. Mentre descansem i mirem el millor lloc per protegir-nos del vent que segueix bufant, arriben 2 moments interessants o si més no, curiosos.

1. Un pagès que està treballant la terra aquí al costat ens ve a veure. Comença amb les típiques preguntes d’ on som… després ja va més en profunditat. Abans voldria comentar que jo fa dies que no em tallo la barba i ara ja és força poblada. A més, quan fa fred o fresca substitueixo el mocador del cap o la gorra típica per un barret que escalfa més i que em vaig trobar a Kirgizistan. Un barret musulmà. Amb aquestes pintes i la cara torrada i de fet pols que dec fer, aquest pagès que viu a uns 100 metres del riu, que te una enorme muntanya de roca a l’ altre costat d’ aquesta frontera natural, em pregunta, primer, quin és el meu profeta i segon, si soc d’ algun dels 2 grups tristament famosos i temuts que últimament estan d’ actualitat, dels quals preferim no fer esment. Segons diu, i amb això estem total i absolutament d’ acord, l’ Islam és una cosa (la seva religió) i aquests 2 grups, una altra molt diferent. Crec que el podem convèncer que no som d’ aquells grups, que només som un parell de viatgers enamorats d’ aquest planeta, que venim a peu des de Langar i que pot estar tranquil amb nosaltres acampant al seu poble.
2. Mentre encara seiem descansant i mirant on plantar la tenda la senyora propietària del terreny arriba des de casa seva i ens porta un enorme pa rodó, 2 gots i una bonica tetera plena de te calent. Ens deixa acampar al terreny que te al darrera casa seva, cosa que no li suposa cap mena de molèstia ni despesa, però a més ens porta això. Aquesta gent és al·lucinant!

 

. Un tema que ens agrada molt veure per aquesta vall és la plantació d’ arbres. Hem vist molts arbres petits plantats i protegits amb branques de punxes. Aquests arbres normalment delimiten propietats o sobretot els planten on necessiten assegurar o arrelar la terra per evitar esllavissades o la destrucció de la carretera, que és l’única vía de comunicació.

Per altra banda els arbres ja existents els aprofiten força. Hem vist uns quants completament tallats a l’ alçada on comencen a sortir les branques. Aquestes les utilitzen per donar de menjar a les vaques i com a combustible a l’ hivern. L’ arbre es veu escapçat però és ben viu i torna a rebrotar amb moltes noves branquetes.

. Fins a 4 persones ens han ofert prendre te quan ens han vist passar pel seu davant carregats amb les motxilles. Son súper amables i generosos.

. Seguim fent quilòmetres molt a poc a poc, gaudint de les muntanyes, dels petits oasis de verd que el riu crea quan fa capriciosos tombs a dreta i esquerra permetent l’ establiment de vida i algun poblet. Sovint podem creuar els rierols que baixen per que gairebé sempre estan més o menys canalitzats, però també ens hem trobat en alguna ocasió algun rierol desbordat que ha arrossegat terra i pedres al seu pas i ara hem de saltar per les pedres per no acabar xops. Això amb el pes i les motxilles ens ho posa més difícil. El dolor de la cama afegeix un plus molt desagradable. Però aconseguim no caure en cap d’ ells.

El gran riu corre per la vall tranquil·lament. A la majoria dels trams baixa xino-xano per que te una amplada considerable. La cosa es posa més emocionant i sorollosa quan queda encorsetat entre parets i roques prou properes entre elles com per forçar-lo a passar tota l’ aigua que porta de manera que crea uns ràpids amb molt bona pinta per baixar-los fent ‘rafting’, si es te molt de valor.

. Arribem al poble de Pish, ja tenim 26 quilòmetres al sarró. Molt a gust acabaríem el dia aquí deixant una bona distància per demà, però encara ens resten unes poques forces i hores de llum pel davant. Si seguim fins el proper poble demà serà un dia molt suau, arribarem abans a Khorog i jo podré posar la cama en ‘conserva’ durant unes poques hores més. Així doncs, decidim no aturar-nos i continuar. Avui ha estat un dia assolellat i gairebé sense vent. Passem Pish mirant-lo de reüll doncs tenim ganes de deixar les motxilles. Ens trobem de nou en un tros força desèrtic. Son ‘només’ 6 quilòmetres més, però com si d’ una broma de mal gust es tractés, com al final de l’ altre dia abans d’ arribar a Shitkharv, el cel es torna gris fosc i s’ aixeca un molt fort vent de cara. No pot ser, pensem. Una altra vegada, al final del dia quan arrosseguem tant les motxilles com els peus i la llengua! Tornem a haver-nos de tapar tot el cos i la cara. Aquest vent és tan fort que ens fa trontollar. En un parell d’ ocasions gairebé em fa caure a terra. Com tornem a estar al mig d’ un mini desert, el núvol de sorra que ens envolta és molest però no tant com quan aquest maleït vent ens llança a la cara sorra i pedretes que aixeca de tot arreu. Portem tota la cara coberta. Tot i això jo pateixo un xic per les ulleres, doncs no les vull trencades per alguna d’ aquestes pedretes amb les que el vent ens està ruixant. Per posar la cirereta de pastís comencen a caure gotes de pluja, però al menys aquesta pluja és tan suau que gairebé no la notem. Aquest últim tram es fa molt dur. Durant la nostra particular batalla contra la natura i també contra el nostre cansament i equip, arribem a tenir fins a 3 oferiments de vehicles per treure’ns d’ aquest merder i atansar-nos al proper poble a on anem. Entenem que son oferiments sincers i generosos doncs la situació és força desagradable. Els estem molt agraïts. La temptació és molt, molt gran. Un sí ens porta en 10 minuts al poble i ens treu d’ aquesta desagradable situació. Però ens hem de seguir curtint i endurint i quan diem que és Bangkok Barcelona a peu, és a peu. Encara no estem tan fotuts com per afegir un altre ‘forat al nostre formatge / recorregut’. Així doncs, refusem molt agraïts les ofertes de transport i seguim endavant.

‘Tot arriba i tot passa’ com diu un estimadíssim savi de casa. Pas a pas avancem fins tornar a veure arbres i indicis de vida. Sí, sembla Gozhak! En arribar a les primeres cases del poble un home ens ofereix i convida a prendre te a casa seva. Nosaltres li preguntem si sap de cap casa d’ hostes al poble on poder dormir i ell, immediatament canvia l’ oferta del te per una d’ allotjament. És al·lucinant. Son persones al·lucinants. Aquesta és la millor recompensa que podem tenir al final de qualsevol dia i certament al final d’ avui.

. Al moment en que aquest bon i generós home, el Sr. Surobova ens està obrint la porta de sa propietat arriben ses 2 filles de 20 i 22 anys, molt elegantment vestides. Arriben d’ un concert a Khorog. Tots 5 baixem un caminet fins casa seva, una gran, bonica i nova casa Pamir. Fora tenen un porxo on els pares dormen de maig a octubre. Només entrar a la casa ens trobem un gran llit on els pares dormen quan fa fred i que ara l’ aprofiten les 2 germanes. A esquerra una espaiosa cuina amb només un petit forn i nevera. Finalment arribem a la gran sala-menjador-dormitori-… multiusos. És gran i bonica. Aprenem que totes aquestes sales tenen 5 columnes en honor a 5 personatges rellevants de la seva religió i el sostre que tant ens agrada te 4 nivells de quadrats creuats representant els 4 elements, terra, aigua, aire i foc. Com les altres cases que hem vist, a la sala tenen diferents nivells de terra segons la paret i tot està amb catifes. El lavabo, malgrat ser una casa nova de només 2 anys, torna a estar a la quinta forca. Està a 15 esglaons més 20 passes de la casa, fins arribar a una caseta amb un forat al terra. Esbrinem el perquè, confirmant les nostres sospites. Malgrat estar envoltats d’ aigua, pel riu i pels rierols que baixen de les muntanyes amb aigua fresca i neta, ni els pobles ni les cases tenen clavegueram ni tuberies. Per tant, renten els plats amb aigua recollida amb bidons des d’ un rierol proper i el lavabo, que és un gran forat, el tenen lluny de la casa per no sentir el perfum. El dia que aquesta infraestructura tan bàsica estigui disponible, llavors tindran lavabo a casa.

La filla de 22 anys, na Husnigul, parla prou anglès com per permetre’ns mantenir una llarga, bonica i molt enriquidora conversa durant molta estona. Ens serveixen te, pa, mantega, melmelada… i al cap d’ una estona comença a pelar patates pel sopar. Amb molta insistència aconsegueixo un ganivet i pelar unes quantes. És sorprenent per ells i més quan arriben algunes visites breus i em veuen al terra (no hi ha cadires enlloc) pelant patates. Després és Jenn qui em substitueix per que en a mi se’m presenta una gran oportunitat. Anar a munyir la vaca de la casa! Sí, tenen una vaca de la que treuen llet de veritat cada vespre i cada matí. Acompanyo la filla de 20 anys qui és una experta. Després que ella omple mitja galleda amb una gran rapidesa, arribo jo. La vaca deu pensar qui punyetes l’ està estirant els mogrons amb tan poca traça. La meva ma esquerra no, però la dreta aconsegueix treure uns quants raigs de llet! Ara ja puc afegir al meu curriculum una altra aptitud. Més tard gaudeixo immensament d’ un bon got de llet deliciosa. Puc tenir una vaca a la terrassa de casa a Barcelona???

Sopem patates fregides amb un ou ferrat i seguim xerrant fins que arriben els pares. Una mica més de socialització fins que fem els llits (matalassos que desapareixen durant el dia) i anem a dormir, morts de cansament. Això és viure el viatge. Això és viure la vida, dia a dia, hora a hora.

 

. Ens acomiadem molt amorosament d’ aquesta fabulosa família que ens ha tingut a casa seva. A veure si tenim sort i un dia els podem rebre a Catalunya. Després de la feina extra feta ahir, avui recollim els fruits de l’ inversió i en relativament pocs quilòmetres arribem a Khorog. És el poble més gran d’ aquí i on des d’ un principi ja teníem previst prendre un dia de descans després dels més de 200 quilòmetres des de Langar.

. Arribem, creuem el riu Gund i invertim una estona, sempre molesta però necessària, en cercar allotjament. Finalment trobem un lloc, Jenn marxa a fer temes que te pendents i jo, a escriure diari i entrades de la web mentre poso la cama en descans i cures intensives. Haig de recuperar-la el més aviat possible.

. Aquí finalitza el tram Langar – Khorog. Una veritable joia tant pels paisatges com per les persones.