Paisatge dominant

Lapseki – Feres (Grècia)

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

D’aquest curt trajecte destaco un parell de punts. El retrobament amb Jenn a Çanakkale durant uns dies i la finalització de la llarga Turquia per entrar a Grècia.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Lapseki, Çanakkale, Gelibolu, Pinarlikent, Bolayir, Koruköy, Camköy, Tatil, Enderkent, Kocaçesme, Bahçeköy, Izzetiye, Kesan, Yeniceçiftlik, Esetçe, Sarpdere, Ipsala

 

. Després d’arribar a Lapseki i quedar-me a les portes d’agafar el ferry cap a Gelibolu per seguir caminant cap a Grècia, m’he atansat fins a la ciutat de Çanakkale on tenia una cita ineludible, molt important i molt esperada. Amb qui? Amb Jenn!!!!

. Després d’un temps separats, cadascun de nosaltres fent Turquia a la nostra manera, avui ens retrobem gairebé al final de Turquia, gairebé a les portes de Grècia. Quina alegria!!!!

. Hem estat 4 dies a Çanakkale, doncs Jenn havia de treballar. La idea inicial era invertir aquests dies, Jenn acabar la feina que tenia i continuar plegats caminant els aproximadament 100 quilòmetres que ens resten fins la frontera amb Grècia.

Aquesta era la idea, però com cada dia és una sorpresa, doncs no podrà ser. Jenn necessita més temps a Çanakkale i jo no vull estar aturat tant. Així que ella es quedarà fins que acabi el que ha de fer i jo seguiré a peu per acabar el que haig de fer, que no és una altra cosa que el tram de Turquia restant fins arribar a Grècia. Vull acabar finalment Turquia.

. Aquests dies junts han estat molt bé. Han estat dies de descans, retrobament, explicar-nos moltes coses, dormir còmodament a una habitació amb lavabo i sobre un llit confortable amb llençols nets sense preocupar-se de les possibles pluges, de si ens veu o emprenya algú… També han estat, però, dies de molta feina. Jenn sobretot ha estat treballant molt. Jo també m’he passat moltes hores acabant de preparar 3 noves entrades per la nostra web.

. Entre tanta feina i descans també hem pogut fer una mica el turista, tot i que no hem trobat molts alicients. El que més m’atrau de Çanakkale és la seva situació geogràfica i estratègica. Procedint del Mediterrani, és una perfecta porta d’entrada al mar de Marmara, que després, a través de l’estret de Bòsfor a Istambul, dona accés al mar Negre. És un corredor marítim d’enorme importància. Testimoni d’això és el gran nombre d’enormes vaixells de càrrega que passen.

. A Çanakkale hem vist una fortalesa que està estratègicament situada a la costa tenint al davant, a l’altre costat de l’estret, una altra. També està la molt sosa torre del rellotge, el bastió Hamidiye, la platja Halk o el cavall de la pel·lícula Troia del 2004 que el tenen exposat al passeig marítim com a reclam publicitari.

Publicitat de Troia a Çanakkale
Publicitat de Troia a Çanakkale
Torre del rellotge a Çanakkale
Torre del rellotge a Çanakkale
Fortalesa Çimenlik a Çanakkale
Fortalesa Çimenlik a Çanakkale
Fortalesa davant de Çanakkale, a l'altre costat de l'estret i típic tràfic marítim
Fortalesa davant de Çanakkale, a l’altre costat de l’estret i típic tràfic marítim
Un petit banyet al mar de Marmara
Un petit banyet al mar de Marmara

 

. Marxo de Çanakkale i deixo a Jenn per que acabi la seva feina. Mentrestant jo segueixo caminant per acabar l’últim tram de Turquia de 100 quilòmetres fins a Ipsala on hem quedat en retrobar-nos.

. M’atanso fins a Çardak, allà on vaig dormir ara fa pocs dies i on vaig descobrir un ferry principalment per camions però que per suposat, també admet passatgers. De fet, el trajecte en ferry Çardak – Gelibolu és més curt que el Lapseki – Gelibolu.

. Damunt el ferry veig dofins.

. A Gilebolu tot està molt tranquil. Trobo un carrer on fan el típic mercat amb parades de fruita, verdures o roba. Creuo el poble. Vaig a parar a una platja que està bastant preparada pels banyistes, tot i que encara no és temporada.

. Per continuar ruta puc anar més per feina i ràpid agafant l’autovia, però com gairebé sempre, segueixo cercant, apostant i preferint les vies el més petites possibles, sempre que connectin pobles on pugui trobar menjar i aigua. Avui deixo Gilebolu enrere agafant un camí de terra que entre grans camps de cereals, cap arbre i poquíssimes cases, em porta per damunt uns turons en la direcció més o menys volguda.

. La solitud, el sol que ja s’ha decidit a sortir i el vent són els meus companys de ruta. Sense arbres, són molts pocs els ocells que puc sentir.

De tant en tant, a les parts més altes, puc gaudir de bones vistes del mar de Marmara i de la costa sud, aquella per la qual he estat caminant uns quants dies fins arribar a Lapseki.

. Si després de caminar molts quilòmetres amb avellaners i oliveres vaig acabar acampant, com a mínim un cop, a un camp d’oliveres i un altre d’avellaners, ara porto ja dies caminant entre grans plantacions de cereals, especialment blat, i finalment aquesta nit, a manca d’altres opcions com m’acostuma a passar, doncs acampo a un camp de blat. Al costat per no aixafar les plantes. Em costa bastanta feina mirar de trobar un lloc mínimament arrasarat del vent que bufa amb ganes tot el dia.

Ferry Çardak - Gelibolu
Ferry Çardak – Gelibolu
Gelibolu arribant pel mar
Gelibolu arribant pel mar
Gelibolu marxant per terra
Gelibolu marxant per terra

 

. Un cop he deixat el meu campament i després de reprendre la ruta per un camí de terra, he arribat al poblet de Koruköy on m’he aturat a esmorzar i també a gaudir de la generositat d’un parell d’homes que m’han convidat a 2 tes.

. Després ha tocat caminar per una autovia que afortunadament no porta gaire tràfic. Més endavant l’he pogut deixar i caminar per un camí de cabres bastant fet pols on durant tota la llarga estona en que he estat, ha passat només un motorista, que a més de ser l’únic, també m’ha ofert portar-me.

. He tornat a descansar a un altre poblet molt rural anomenat Kocaçesme on els homes han estat molt freds. Aquí he pogut veure com un venedor ambulant amb la seva furgoneta plena de trastos, que suposo mira de vendre de poble en poble, ha estat aguantant el regateig d’un veí bastant vell quan comprava una falç.

. Després d’aquest poblat toca autovia de nou amb una llarga i pronunciada pujada. M’ha costat força arribar a dalt. Pel camí, molt de bosc i de tant en tant unes boniques vistes del nostre Mediterrani. De fet, entre ahir i avui serà per mi un breu hola i adéu al nostre mar. He passat del mar de Marmara al Mediterrani però per poc, doncs ara la ruta va una mica terra endins per anar a buscar el pas fronterer amb Grècia.

. Després de ‘fer el cim’ arriba la dolça baixada que no castiga gaire els genolls. Al llarg de la baixada entro a una estació de guardes forestals als quals els queda com mitja hora de feina abans de plegar. Temps suficient per fer un parell de ‘nous i breus amics’ i fer un cafè.

Un d’ells, físicament molt gran i sembla força vell d’edat té només 44 anys. Serà que segons em diu, fuma 3 paquets de cigarretes diaris i això li passa factura al seu aspecte exterior. No vull ni pensar com te els pulmons. Ell però encerta de ple la meva edat, cosa que la gran majoria dels quals m’ho pregunten (pregunta típica a Turquia quan camino sol) normalment em fan més jove. Serà que aquesta aventura a peu està passant factura al meu cutis i ja semblo més vell…

L’altre amic és més jove i força comunicatiu. Entre el seu traductor del telèfon i el meu patètic turc, ens entenem força bé. Resulta que viu a Ipsala, la meva destinació final a Turquia, a poc més de 50 quilòmetres d’on som ara. M’ofereix portar-me en cotxe i la temptació és gran, però li responc que arribaré… a peu. També li comento que estaria molt bé poder trobar-se d’aquí a 2 dies al seu poble, en el que serà el nostre últim dia a Turquia abans de creuar a Grècia.

Un bonic racó natural
Un bonic racó natural
Un breu hola i adéu al nostre Mediterrani
Un breu hola i adéu al nostre Mediterrani
Avui una bona collita de saboroses cireres
Avui una bona collita de saboroses cireres

 

. Ahir ja vaig passar el port de muntanya al mig d’una zona amb molt de bosc. Avui segueixo caminant entre bosc espès però de baixada fins arribar de nou a una gran plana o el conreu de cereals és el paisatge predominant. Un pèl avorrit.

. Una petita alegria arriba quan l’amic gran fumador d’ahir atura el cotxe davant meu al mig del camí. Ens saludem afectuosament. Ell va cap a la feina, on ens vàrem conèixer ahir, i jo segueixo caminant cap a Grècia.

. Intento fer un xic de turisme desviant-me de la vía i entrant al petit poble de Izzetiye on la vida rural i els animals com ovelles i vaques és el més interessant. La resta… no val la pena desviar-se ni 10 metres.

. La població més gran que passo avui és Kesan. Però no hi estic gaire sinó que trobo una drecera pel mig dels camps que malgrat em castiga un xic els turmells, també m’estalvia una bona distància. Aquesta vía alternativa em porta durant una estona per camps anegats d’aigua. Suposo que serà per plantar arròs.

. Al final de la drecera està un altre poble d’aquells tan ‘inoblidables’ com el seu nom, Yeniceçiftlik que encara no se mi com pronunciar-ho. Aquí acabo el dia d’avui.

Quan els pneumàtics no serveixen
Quan els pneumàtics no serveixen
Fauna local compartint una piscina pública i municipal
Fauna local compartint una piscina pública i municipal
Deixo Kesan enrere a través d’una drecera camp a través
Deixo Kesan enrere a través d’una drecera camp a través

 

. Abans de sortir de Yeniceçiftlik i després també un cop arribo a Ipsala, em poso morat de móres. De negres i de blanques. Quin festival! Em recorda quan les vaig trobar i descobrir al Pamir.

. El paisatge segueix sent pla o ondulat amb blat, suposo que ordi i camps conreats. El cel, ben gris, plovisqueja i segueix bufant el vent.

. A manca de només 15 quilòmetres de Ipsala, a qui em trobo? Doncs al meu segon amic jove guarda forestal que va de casa seva cap a la feina, allà on treballa al mig del bosc. Atura el cotxe, baixa, ens alegrem mútuament de retrobar-nos. Ara la salutació ja no només és donant-se la mà sinó que també ja ‘txoquem banyes’ o els laterals del front, com ja fan els amics més íntims. Si no ens hem perdut en la traducció i interpretació, potser aquesta tarda ens retrobem a Ipsala. Ja veurem si això succeeix. Estaria molt bé.

. Un cotxe s’atura al mig de la carretera i em regala una ampolla de mig litre d’aigua. A una benzinera m’ofereixen un te. Feia molt de temps que això no em passava. Des de l’alçada de Bursa cap a Grècia les benzineres no sembla que ofereixin te als clients i el personal, normalment és molt, molt més fred, distant i a vegades gens amigable. Sempre hi ha excepcions, és clar, i aquest matí em trobo amb una a la benzinera d’Esetçe.

. Precisament a Esetçe uns gossos em surten en actitud d’atac. Un és especialment agressiu i arriba corrents per aturar-se just a mig metre meu sense deixar de bordar ensenyant totes les dents. Jo em quedo ben quiet. No em deixa ni moure. No es calma quan li parlo pausadament. Al final no em queda cap més remei que acabar la diplomàcia i atacar. Llavors sóc jo el que a crits i pedrades el vaig perseguint. Ara és aquest tros d’ase qui marxa corrents amb la cua entre les potes. Després veig uns homes que miren l’espectacle…

. Arribo a Ipsala plovisquejant, tot és gris però jo ho veig gairebé de color de rosa. Estic a només uns 6 quilòmetres de la frontera amb Grècia i aquí em retrobaré amb Jenn. Després de tants quilòmetres i setmanes, arribar aquí representa un fita per mi. És el final de Turquia. Ho veia tan, tan lluny des de Geòrgia…

. Mentre mato el temps esperant a que arribi Jenn, volto un xic pel centre on veig una altra torre del rellotge… i també veig com un noi jove va fent voltes fins marxar corrents quan aconsegueix desempallegar-se d’un gos de carrer que el seguia tota l’estona. Ha estat una escena entretinguda i divertida.

. Vaig al punt de trobada on he quedat amb Jenn i espero. Mentrestant conec un senyor amb el que tinc una breu conversa. Just llavors arriba Jenn i la conversa acaba amb un esclat de generositat per part d’ell. Ens ofereix una mena de sala de reunions per passar la nit, ens deixa la clau de la porta i la seva muller, juntament amb la seva preciosa filla de 8 anys ens obsequien amb un àpat deliciós. Sopa, fideus, tomàquet, dàtils, iogurt i cafè turc (aquell tan negre i espès). Caram quina arribada a Ipsala. Llàstima que això de Turquia s’acabi, doncs gests com aquests hem tingut molt poquets al llarg d’aquest enorme estat i que sempre ens han sorprès i dels que estem molt agraïts.

Delicioses mores, caramels penjats dels arbres. Avui m'he posat 'morat’
Delicioses mores, caramels penjats dels arbres. Avui m’he posat ‘morat’
Paisatge dominant
Paisatge dominant
Benvingut a Ipsala
Benvingut a Ipsala
Ipsala, torre del rellotge
Ipsala, torre del rellotge

 

. Deixem Ipsala i tot xino-xano caminem els 6 quilòmetres fins la frontera. A manca de 2 ó 3 quilòmetres ens trobem amb una llarga cua de camions aturats al voral. Estan esperant fer la patètica burrrrocràcia administrativa de la frontera i tenint en compte les dolentes relacions entre Turquia i Grècia, sembla que aquestes són farragoses i molt lentes. De fet són quarts de deu del matí i un camioner ens diu que no sap si podrà creuar avui.

. Ens acomiadem de Turquia d’una manera prou representativa. Un parell de camioners, atrapats a aquesta llarga cua immòbil, ens conviden a un te. Deixem les pesades motxilles a terra i gaudim d’una conversa interessant tot assaborint el nostre últim te a Turquia.

. Arribem a la frontera i passem el control de passaports sense gaire problema. Segell de sortida que ens mata el visat que ja vàrem pagar i adéu. Ens demanen obrir les motxilles. Al següent punt de control de nou ens fan obrir les motxilles. Ja tenim els segells de sortida i entre una pila de camions que estan quiets, aturats, fent eternes cues, passem caminant fins arribar a un pont on un parell d’uniformats, un d’ells armat, ens prohibeixen continuar. No podem seguir a peu. Grècia està a tocar, però no es pot caminar. Són tan ….. que sembla que si vas en bicicleta sí que pots sortir de Turquia i creuar el pont, però no a peu. Què es pot esperar d’aquesta gent? Esperem sota el sol a que arribi algun vehicle on ens facin entrar. Tret dels camions, no hi ha gairebé cap moviment. Ells ens obliguen a no passar i quan al cap d’una estona veiem que passen 2 autocars amb perfecta possibilitat de pujar-nos uns pocs metres i aquests uniformats de m…. els deixen passar sense obligar-los a pujar-nos, llavors se m’acaba la paciència. Començo jo a increpar i cridar a aquests 2 uniformats ….. Es posen un xic nerviosos i la situació és tensa. Els increpo i dic que hem de continuar. Que ja n’hi ha prou d’aquesta espera. Acaba de deixar passar 2 autocars que perfectament ens podrien agafar. Si ells ens volen obligar a no caminar una distància ridícula, també poden obligar a 2 autocars a pujar-nos. Estic molt emprenyat amb aquestes patètiques normes imposades a força de les armes. Fins i tot li crido al que va armat que hem fet tot legalment i volem abandonar Turquia ja! Que pensa disparar-me? La cosa està lletja. Al següent cotxe que passa i que està ocupat per només una parella, pugem i fem sobre rodes la minsa distància fins a la frontera grega. Uniformats, armats, funcionaris de m…. !

. A Grècia veuen els passaports, els escanegen com a la majoria de les fronteres i endavant. Ni segells, ni res de res, com ha de ser. De fet, ni tan sols un ‘hello’ (hola) o ja seria massa demanar a aquests funcionaris de fronteres un ‘welcome to Greece’ (benvinguts a Grècia). Res de res. Ja som dins a Grècia.

. Esperàvem trobar més situacions com gent refugiada, esperant, més activitat o tràfic… però tot està molt mort. També esperàvem més controls, però gairebé encara amb els passaports a la ma, seguim caminant i ens trobem dins l’autopista. Això és una autopista europea, pel que no es pot caminar, igual que no es pot anar ni amb tractor, ni en bicicleta. Seguim caminant fins que podem trobar un tros de tanca mig malmès per on saltar i abandonar l’autopista. Ara ja podem caminar per una vía molt, molt més tranquil·la, tot i que el tràfic entrant a Grècia des de Turquia és ridícul.

. No hi ha hagut manera de trobar cap lloc per canviar les lires turques que ens sobren.

. Anem caminant tranquil·lament per una petita carretera antiga a través de camps treballats bàsicament de cereals, però veig molt de terreny que no està aprofitat. Sembla que déu ser per la situació molt propera a una frontera que històricament ha estat molt complicada, o bé per la típica migració del camp a la ciutat i/o la situació econòmica local que no conviden a seguir treballant la terra. No veig o no sé veure que sigui una terra especialment fèrtil o fàcil de treballar, però crec que és podria treure molt més profit.

. Passem silenciosament el poblet de Vrisoula i com ha passat abans amb Peplos, l’únic soroll o vida que sentim són poquíssims cotxes i ocells. No hi ha res més. Però d’un edifici surt un home que ens crida i convida a entrar a una mena de bar on està ell i el seu amic propietari bevent una cervesa. Ens conviden a aigua fresca, un gelat i ens ensenyen les primeres paraules en grec. Un parell d’homes macos.

. A mitja tarda ens hem d’amagar corrents doncs una forta tempesta amb aigua i molt de vent ens ‘atrapa i ataca’ pel darrera.

Manera força coherent i adient d'acomiadar Turquia. Prenent un te
Manera força coherent i adient d’acomiadar Turquia. Prenent un te
No ens donem compte i ja estem a Grècia i dins l’autopista de la que hem de sortir
No ens donem compte i ja estem a Grècia i dins l’autopista de la que hem de sortir
Fort vent i pluja que ens dóna la benvinguda a Grècia
Fort vent i pluja que ens dóna la benvinguda a Grècia
No entenem molt bé aquesta senyal. Si vas amb tanc, no pots passar de 60 km/h????
No entenem molt bé aquesta senyal. Si vas amb tanc, no pots passar de 60 km/h????

 

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>