.
Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.
Gaudim dels bonics Parc Natural de Cap de Creus, Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i el Parc Natural Montgrí. Hem tingut moltíssim vent, zones interiors planes per la badia de Roses i després de l’Escala, zones de costa molt complicades que ens han causat un molt desagradable atac de pànic.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Llançà, Port de la Selva, Parc Natural de Cap de Creus, Cadaqués, Roses, La Garriga, Les Torroelles, Reserva Natural Els Estanys, Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, Castelló d’Empúries, Armentera, Cinc Claus, s. Martí d’Empúries, Ruïnes d’Empúries, L’Escala, Parc Natural Montgrí
. Deixem el petit paradís que per nosaltres ha representat Llançà per continuar ruta, per seguir el GR92 cap al sud.
. El camí entre Llançà i Port de la Selva és força planer, està molt ben arreglat i és senzillament un plaer caminar-lo. Gairebé sempre segueix a tocar de la mar. A voltes el camí passa per una passarel·la de fusta molt ben construïda i mantinguda que salva alguns forts desnivells o petits penya-segats. Aquestes passarel·les ens estalvien caminar fortes pendents.
. Tornem a pasar pel far de s’Aranella on l’altre dia vàrem estar filmant part del documental amb el nostre bon amic i guionista+director+càmera+productor, Quim.
. Arribem a Port de la Selva i deixem temporalment la costa per endinsar-nos cap al Parc Natural de Cap de Creus. Toca pujar muntanya. La pujada és notable, cosa que com sovint passa, ens consumeix molta energia i a canvi ens regala unes espectaculars vistes. Des d’adalt podem veure Port de la Selva i Llançà a l’hora.
. Un cop abandonem les vistes de la costa, caminem per camins interiors en paral·lel a la mar i pel Parc Natural de Cap de Creus. La vegetació és molt minsa, molt dura. Tot és coherent amb les condicions meteorològiques dominants a la zona. Poca aigua, sequera i molt, molt, molt vent.
. Durant el pas a través del parc tenim bastant de vent, però quan comencem a baixar cap al Cadaqués, el vent és brutal. Jenn va amb els bastons de caminar, que l’ajuden molt en les pujades i encara molt més en les baixades. Jo vaig sense bastons i ambdós, tant Jenn com jo, malgrat el pes que carreguem, tenim seriosos problemes per mantenir l’equilibri. El vent gairebé ens tira a terra.
. Bufa tant que per fer fotos de la bonica, il·luminada pels últims raigs de sol i encara llunyana Cadaqués, haig d’afermar els peus, acotar-me i agafar el telèfon fort amb les dues mans.
. Baixem per un camí on les parets, fetes a ma amb milers i milers de pedres curosa, experta i artesanalment col·locades, és impressionant. Quina feinada. Aquestes parets són veritables obres d’art. Quan veiem aquestes parets igual que els marges construïts fa molts anys per poder conrear la terra, pensem en les duríssimes condicions en que vivien les persones aquí, fa unes quantes dècades i admirem la feina brutal que van fer construïnt tant els marges, com les parets per delimitar i protegir els camins.
. Finalment, després de molt cercar, podem trobar o gairebé fer-nos un foradet al pedregós terra per tal d’acampar. Aquest vespre trobem petites oliveres per protegir-nos del vent, però hem de treballar bastant mirant d’aplanar un terra ple de pedres, per no trencar el terra de la tenda.
. Hem dormit prou bé malgrat el terra pedregós, amb força pendent i el vent. El lloc trobat no era molt bó, però ha estat prou arrasarat del vent. Sembla mentida com de fort arriba a bufar el vent aquí! La tenda ha aguantat bé.
. Baixem fins a Cadaqués que ens rep amb un enorme cartell per la llibertat dels presos polítics catalans. A l’entrada de Cadaqués també ens trobem una estàtua de la llibertat aguantant una urna del referèndum per la independència de Catalunya celebrat el passat 1 d’octubre 2017, dues estelades o banderes independentistes catalanes i uns llaços grocs amb les cares dels presos polítics i exiliats polítics catalans.
Pels lectors catalans, no cal que expliquem res més. Pels lectors no catalans d’aquesta pàgina web, no explicarem aquí tot el que això significa, ni volem convertir aquest text en un document polític, però sí que volem explicar una mica el que veiem i el que nosaltres dos vivim al llarg de la nostra ruta, igual que portem fent des del gener del 2016 des de Tailàndia.
Pels lectors no catalans només els suggerim que busquin una mica de informació sobre la situació actual dels drets humans, drets polítics i situació sociopolítica de Catalunya. Si tenen una mica d’interès, podran entendre què significa entrar a moltes poblacions de Catalunya i veure cartells per la llibertat de presos polítics catalans, urnes (ballot boxes) referents al referèndum per la independència de Catalunya del passat 1 d’octubre 2017 (i com va actuar l’estat espanyol), banderes independentistes i molts llaços grocs amb les cares dels presos polítics i exiliats polítics catalans.
. Caminem i visitem el centre de Cadaqués. Sobretot, el port. La badia està decorada amb bastantes barquetes que, sense moll per arribar-hi, esperen ancorades surant al mig de la badia, als seus propietaris per anar a fer un tomb. Al passeig de la platja una estàtua del sempre genial i magnífic Salvador Dalí dóna la benvinguda als molts visitants que sempre omplen aquest petit i emblemàtic poble de la Costa Brava.
Sempre és bonic passejar per Cadaqués, però el trobo més bonic a mida que ens allunyem. Tornem a pujar i en guanyar alçada i perspectiva, gaudim de nou, de boniques vistes de Cadaqués i la seva badia.
. Seguim pujant i caminant per un camí pedregós i sec, com la majoria d’aquestes terres.
. Arribem a la Cala Jóncols, típica de la costa brava. Preciosa. Tranquil·la. Baixem fins la sorra, caminem a través de la mateixa i tornem a pujar per seguir avançant. Aquestes fortes baixades fins la sorra, caminar a través de la platja i tornar a pujar molt fort, són típiques d’una costa accidentada com aquesta i ens deixen fets pols.
. Avui ens fa molta il·lusió tenir una cita amb el nostre amic Sergi, que és director del centre de busseig de la Cala Montjoi. Fa cinc anys el vàrem passar a veure quan nosaltres feiem l’entrenament del GR92. Ell acabava de començar la seva relació professional amb aquest centre de busseig. Avui, cinc anys després, el tornem a abraçar, ja com a director del centre de busseig. Senyal que ha fet la feina molt ben feta.
. En arribar ell està amb un molt bon amic seu que, generós i molt amablement ens convida a una cervesa fresca i més tard a un cafè. Ens senta de meravella.
. Ens trobem amb l’estimat Sergi. Ens alegrem tant de veure’l! Podem compartir una estona amb ell, temps que ell ens pot dedicar entre dues sortides d’immersió. Xerrem una bona estona i ell, molt generós, ens convida a dinar. Està molt en forma i és molt divertit. És una persona que ens estimem molt.
. Abans de marxar i acomiadar-nos d’aquest estimat amic, tenim l’ocasió de conèixer el seu cap, el gerent general de tota la Cala Montjoi ciutat de vacances, fill del cofundador qui als anys 1980s va iniciar aquest projecte. Aquest senyor és molt amable, té molta classe i un gran sentit de la responsabilitat. No en va, gestiona una empresa que obre ininterrompudament durant sis mesos l’any i que emplea, ni més ni menys, que fins a 70 persones. Una gran responsabilitat.
. Després d’aquesta estona important de qualitat amb el nostre bon amic Sergi, seguim caminant per Camí de Ronda, el GR92 que ressegueix la bonica costa. És un espectacle natural. Les pujades i baixades a diferents cales, les vistes dels penya-segats amb aigües cristal·lines, els pins, les olors, la manca de vent… un plaer per tots els sentits.
. Ens llevem amb el so de la mar. La tenim sota nostre, sota un penya-segat. Les vistes des de la tenda o al costat d’ella tot esmorzant, amb la sortida de sol són fabuloses.
. Abans de reprendre la ruta esmorzem amb uns quants (pocs) ocells cantant. Deuen celebrar el neixement d’un nou dia amb sol i sense tramuntana. Nosaltres sí que ho celebrem.
. Reprenem la ruta pel GR92, pel camí de ronda que va vorejant la costa, deixant a l’esquerra una bona caiguda lliure fins les roques de molt abaix. El tram que fem fins arribar a Roses serà per avui l’últim tram de pujades i baixades, a vegades fortes. Quan creuem Roses tot serà completament pla.
. Arribem a Roses. Com és una població força gran i brutalment turística, l’arribada del camí de ronda és per un molt bon camí preparat i molt ben acondicionat per que les persones puguin caminar. Suposem que aquest camí de ronda està tan bé, per compensar les barbaritats urbanístiques fetes durant tants i tants anys. I això és Roses, és només el començament.
. Igual que mostrem vistes i imatges precioses del que estem veient, també volem mostrar imatges de cases construïdes per tot arreu. La costa rebentada. Quina vergonya.
. Creuem Roses. Passem una mica pel passeig marítim però a part de veure la ciutadella, no aguantem gaire. Passejar entre tants i tants restaurants i terrasses, a part de les botigues de records absolutament horteres i agències immobiliàries que venen però principalment lloguen allotjaments, és quelcom molt desmotivador i fins i tot desagradable per nosaltres.
. Deixem Roses per seguir el GR92 durant un tram que realment no val gens la pena. Ens endinsem terra endins deixant la costa a la nostra esquena. Aquesta ruta, en aquesta zona, creiem que s’hauria de redefinir. Ens fa fer bastants quilòmetres extra inútils, malgrat entendre que la ruta va cap a dins cercant més tranquil·litat, evitant el tràfic de sortida de Roses.
. Passem per la Reserva Natural Els Estanys, entrant al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, on veiem alguns ocells majestuosos. No podem fer fotografies doncs estan lluny, però a vegades alcen el vol al nostre pas. Ens donen petits ensurts, però ens deixen bocabadats.
. Trobem una plantació de cànem o cànnabis.
. Arribem a Castelló d’Empúries sota un sol de justícia. Toca descansar a l’ombra. Ja que hi som, també fem una visita. A part de l’església gran, que és l’edifici antic millor conservat i més visible, també destacaria el petit centre històric amb algunes mostres del seu passat medieval, com algun convent, una sinagoga, alguna casa més noble o ja més recent, un rentador públic del segle XIX.
. Estem una estona a Castelló d’Empúries per visitar-lo, per descansar, per trobar una altra font d’aigua (això és com trobar or) i també per anar una estona a un dels nostres llocs preferits a tots els pobles i ciutats del món. La biblioteca. Què bé s’està. Podem treballar una estona, anar al lavabo i també important, podem carregar una mica les bateries dels telèfons.
. Deixem el poble per endinsar-nos de nou al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, que ens ofereix la vista d’alguns bonics ocells però també… si hi ha aigua, serà tot el bonic i romàntic que es vulgui, però si hi ha aigua vol dir… mosquits! I molts!! Lluitant amb i contra ells, acabem el dia d’avui. Hem d’entrar gairebé corrents dins la tenda per evitar que entrin amb nosaltres i per evitar ser devorats al caure el dia. Són despiadats.
. Hem dormit envoltats de núvols de terribles mosquits, però un cop dins la tenda, a part de torrar-nos de calor, hem gaudit d’un entorn lliure d’aquests maleïts insectes i hem quedat bocabadats amb el meravellós concert que bastants ocells ens han regalat. Aquesta música és per nosaltres aliment pel cervell i esperit. Han estat bastants els ocells i molt variats els que ens han acollit al seu ‘barri residencial’. Ens van donar la benvinguda al vespre-nit i ens despertem babejant per sa música. Fabulós.
. Arribem a s. Pere Pescador. És molt d’hora i no hi ha gairebé res obert. Trobem un bar que fa cantonada al costat de l’església. Detallem la localització per que és important. Entrem i mentre Jenn demana per esmorzar, jo connecto els dos telèfons a un endoll de la paret per carregar la bateria. Al cap de poc arriba un home que sense ni dir bon dia (aviat ens adonem que dir hola o bon dia, seria massa pel seu nivell educatiu), assenyalant els dos telèfons endollats, com si fós un gos ens borda: -‘Ja tens permís? Ja t’he donat permís? Hauries de demanar-ho abans…’. Em quedo glaçat. Acabem de rebre un mal exemple de cortesia catalana. Això ho fa aquest tros d’animal a dos clients del seu establiment. Nosaltres ens mirem sense donar crèdit a aquest tracte. No ens ho creiem. Suggerim que qualsevol persona que vagi a aquest bar del costat de l’església de s. Pere Pescador, no entri ni per carregar el telèfon, ni per demanar ni tan sols un got d’aigua.
. Marxem del poble amb mal sabor de boca. Sembla mentida com ens afecta la mala educació de les persones. Quan rebem somriures o gaudim de qualsevol interacció personal positiva (la gran majoria), ens ajuda en gran manera a seguir caminant. Però quan és a l’inrevés… Potser som massa sensibles. Potser sí, però jo no puc amb la mala educació, la grolleria, l’incivisme o amb la gent que es comporta malament amb els demés.
. Creuem el pont sobre el riu Fluvià. Pont batejat amb una data molt important per la història recent de Catalunya. És el pont 1 d’octubre (del 2017) dedicat a la gent que va defensar les urnes durant el referèndum per la independència de Catalunya.
Gent que ha de defensar les urnes i el seu dret de vot pacífic? Persones civils normals que han d’amagar, protegir i defensar unes urnes on dipositar el seu vot pacífic? Defensar les caixes on poder deixar un paper, el seu vot democràtic, davant unes forces policials que colpegen i agredeixen a tothom brutalment amb total impunitat i sota les ordres polítiques d’un govern central? Això a l’any 2017 (no al segle XVII)? Teòricament a la ‘democràtica’ unió europea???? Això és possible? Això té sentit? Tornem a adreçar-nos als lectors no catalans per que facin una recerca sobre el que va passar a Catalunya el dia 1 d’octubre del 2017, el dia del nom del pont.
. Seguim caminant per camins o vies amb molt poca gent. Només ens anem trobant alguns caminadors o ciclistes amb els que ens saludem.
. Seguim el riu Fluvià fins Armentera que és un poble petit on no trobem res destacable.
. La vía continua un xic lluny de la costa, encara entre camps de blat, però sobretot molts camps de pomeres. Tot és pla.
. Arribem a Cinc Claus, un grup d’unes poques cases rurals de pedra, algunes perfectament restaurades.
. Tornem a tocar la costa a s. Martí d’Empúries on trobem un lavabo públic. Tot i que no estigui molt bé fer-ho, rentem les samarretes, roba interior i sobretot mitjons que estàn… fastigosos. Després caminem amb totes aquestes peces de roba penjant de les motxilles. Semblem assecadors mòbils.
. Veiem s. Martí d’Empúries i les ruïnes d’Empúries, caminant entre molts turistes de platja.
. Seguidament a una platja de l’Escala Jenn decideix provar un banyet per què l’aigua està bonica, fa molta calor, però sobretot, per després dutxar-se per treure’s la sorra, la sal, la suor i la porqueria que anem acumulant des de fa dies en que seguim caminant, acampant i sense veure una dutxa. Com aquesta dutxa post bany a la mar ha funcionat molt bé per Jenn, després d’assecar la tenda al mig del passeig marítim, jo també decideixo donar-me un curt banyet per nedar una mica, refrescar-me i després, com ella, gaudir d’una refrescant dutxa per treure la sal i tota la suor i la ronya que he acumulat aquests dies previs.
. Fa un sol a voltes enterenyinat i l’aire bufa sense arribar a ser vent. Per caminar ens és perfecte.
. Ens aturem a xerrar una mica amb un parell de ciclistes retirats que estan a un camping de vacances.
. A l’Escala fem una llarga parada per dinar. Anem a un lloc on el jove que ens atén és molt maco, professional i simpàtic. En veure’ns les grans i brutes motxilles al terra ens fa vàries preguntes i queda frapat amb les respostes. Estem molt a gust amb ell, xerrem i també ho fem amb la jove cambrera que després de parlar una mica amb ella, descobrim que tenim una amiga en comú. El món és un mocador.
. Sortim de l’Escala i fins a la cala Montgó el camí està força bé, amb unes bones vistes de la gran badia de Roses. Però tot just acabada la bonica cala Montgó comença un drama que va increscendo fins agafar proporcions ben lletges.
El camí és complicat. Va per un munt de pedres i roques, trobem molt poques marques que guien per seguir la ruta però sobretot ens trobem amb molt fortes baixades que van llepant un alt, perillós i molt amenaçador penya-segat que acaba allà abaix la mar. A mi em costa seguir endavant. Com sempre, el pes que portem és difícil de controlar i converteix aquesta molt mala ruta, en una ruta perillosa. Sense voler dramatitzar, el pes de les motxilles fa que aquest molt mal tram de GR92 sigui tan perillós que ens juguem una molt mala caiguda. Ens juguem fer-nos molt de mal o senzillament ens juguem la vida. Una petita lliscada, ensopegada o descontrol del pes que portem a sobre ens pot fer caure pel penya-segat avall, fins les roques que sobresurten de la mar. Amb sort, ens matem. Si tenim mala sort, ens quedem vius, però ben trinxats. Jo avanço a vegades amb dificultats, però la pitjor part se la porta Jenn, qui les està passant molt, molt malament. L’angoixa, el perill, el risc, el pes… la fan desesperar. Es queda congelada. Paralitzada. No pot seguir. Té un fort atac de pànic. Tremola. Plora. Diu coses amb molta mala llet. Acaba tot en l’enèssim gran drama. Molt lleig. Costa moltíssim reconduir la situació. Al final entre tots dos aconseguim passar uns trams molt dolents, aconseguim tranquil·litzar-nos i com la cosa està tan malament i se’ns acaba la llum del dia, bastant a la desesperada ens fiquem dins un búnquer de guerra abandonat a tocar d’un dels penya-segats. Dins aquesta lamentable construcció podem encaixar amb calçador la tenda per passar la nit. Quin infern de tarda.
