Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Lucknow, Daliganj, Triveni Nagar, Mohibullapur, Jankipuram, Ahibaranpur, Madiyao, Khadri, Bhitauli Tiraha, Kamlabad, Chatthameel, Bakshi Ka Talab, Digoi, Tikari, Rukhara, Itaunja, Mahona, Ataria, Mau, Manwa, Aathroli, Gandhauli, Ahmadpur, Sidhauli, Manpara, Suraincha, Jairampur, Kamlapur, Patara, Barai Jalalpur, Shah Jalalpur, Gendharia, Khairabad, Binaura, Laddupur, Hussainganj, Sitapur, Nerikala, Bhurkura, Maholi, Neri, Khakhra, Maigalganj, Chapartala, Baikuan, Jahani Keda, Jang Bahadurganj, Mhouliya, Gurri, Bankatara, Atsalia, Hathora Buzurg, Lodhipur, Shahjahanpur, Charkhamba, Azizganj, Nawada Indipur, Banthra, Hajhanpur, Tilhar, Miranpur Katra, Fatehganj, Sisaiya, Potisha, Hareli Alipur, Maganpur, Faridpur, Tehsil, Razau, Rajauparaspur, Nariyawal, Nakatia, Shyamganj, Bareilly
. Després de la celebració de l’aniversari de Jenn, després de la joia, l’alegria, la fabulosa companyia, ens separem ‘temporalment’. Ella ha decidit tornar a un lloc súper especial per ella com és un centre de meditació, ni més ni menys que a Bangalore, al sud de l’Índia, a molts quilòmetres de la nostra ruta. Ja va estar fa uns anys, segueix meditant a casa i quan és possible també ho fa al llarg d’aquesta aventura i ruta, però ara, després de molts quilòmetres a les cames i sincerament moltes setmanes envoltats de soroll i moltes, moltíssimes persones, es reafirma en que necessita escapar-se allà abaix, al sud, al seu paradís per estar en silenci (paraula meravellosa que apreciem cada dia més), meditant i recarregant energia pels propers mesos aquí Índia i pel que tinguem després pel davant. Això és el que ella vol, el que necessita i el que la fa feliç, per tant, te tot el meu recolzament per gaudir d’uns dies molt especials que espero l’omplin.
Així doncs, molt d’hora arriba el trist moment no dels adéus, sinó del ‘see you soon’ (fins aviat). Ella marxa i jo també. A partir d’ara i durant uns quants dies i molts quilòmetres seguiré la ruta i el diari en solitari, però en nom de tots dos.
. Creuo Lucknow molt aviat. Com hem dit sovint, el millor temps per visitar Índia és abans de les 7h del matí. Així que creuo la ciutat volant de sud-est a nord-oest. Quan es fa de dia i el tràfic comença a ser normal, és a dir, infernal, ja estic a les afores de la capital d’ Uttar Pradesh. Una ciutat menys.
Si l’entrada pel sud-est fou a través d’una carretera petita d’un carril per banda i sense cap separació, ara trobo una autopista de 2 carrils per sentit, separació ajardinada i molt bon voral. A fer quilòmetres!
Trobo molts pocs camions avui. Aquest voral va molt bé per fer distància sense tenir vehicles que em sorprenguin pel darrera fent avançaments, però l’autopista és molt menys comunicada amb pobles, tot i que en creua uns quants. També segueixen circulant vaques, carros amb bous o búfals, motos o tuktuks.
. Camino durant hores. Certament trobo molt a faltar a Jenn. No a l’hora de caminar o d’avançar distància, però sí amb tota la resta que forma part del dia, que son moltes hores.
A l’hora de caminar, els nostres habituals 25 a 30 quilòmetres que fem al dia quan anem carregats amb tot l’equip i a una ‘estratosfèrica’ velocitat d’uns 3 km/h avui, al final del dia s’han convertit en 48 quilòmetres fets a uns 4 – 4,5 km/h, arribant durant unes hores a gairebé 5 km/h. No pretenc fer cap cursa, ni crec que aquest ritme sigui ni sostenible, ni saludable o recomanable, però després d’un bon descans de dia i mig avui hem sento fort. Acabo el dia cansat, però bé. Veurem com em trobo demà
. Vaig descansant de tant en tant i durant 2 aturades em regalen 2 tes que em senten de meravella.
. La solitud i molta menys oportunitat de trobar opcions per dormir que ofereix l’autopista, que creua alguns pobles però no tants com la carretera més petita, m’empeny a caminar fins entrada la foscor. Intento repetidament trobar un lloc per dormir i, deu ser que com no porto el talismà màgic de Jenn, tots els intents son fallits. Una benzinera em diu que puc estar-me a un annex al descobert un pèl lluny d’ells i quan estic muntant la parada em diuen que marxi. Una altra benzinera directament em diu que no. Arribo a un mini poble amb una mini escola i immediatament em veig a Bangladesh, amb uns 40 nens i 7 ó 8 adults voltant-me a uns 30 centímetres d’on sec, esperant ‘veredicte’ sobre si em deixen estar a una classe o no. Em fan caminar fins el centre del poble on em diuen que a l’escola no em puc quedar. Em ‘deixen’ dormir sobre una plataforma de fusta al costat d’un lloc on serveixen te, a una plaça/descampat del mig del poble a cel obert. Allà no em quedo ni boig. Al final, negra nit, amb el lot descobreixo un petit caminet ple de plantes que porta a una edificació abandonada al costat de l’autopista. Allà puc dormir al terra de sorra, sobre un plàstic que duc, vestit, amagat, sense haver de demanar permís ni explicacions a ningú i sense cap persona local. Passo fred, passo una nit no gaire agradable però tampoc terrible. Passo una nit més, que no és poc.
. Després d’una nit dura, quan torno a l’autopista em trobo amb una paret de boira espessa. Aquesta persisteix durant moltes hores. Fa fred! No m’agrada el fred!
. Unes horetes caminant i en passar per un poble, mentre la vida es desperta, la gent va obrint els comerços, escombra la porqueria i deixalles als costats sense recollir-la o els nens van a escola, un professor em convida a un te calentó i una ‘somosa’ (fregit farcit de patates i altres coses). Moltes gràcies!
. Al final del dia torna el drama de l’allotjament. Després de veure el cru panorama amb el que em vaig trobar ahir i sense el talismà màgic de Jenn, començo a buscar aviat. Res de res, no rere no. Acabo a l’estació de tren de Sitapur on veient que és relativament gran i després de fer un reconeixement de les estances i habitacions o despatxos disponibles, demano per quedar-me a una habitació traster. Li pregunto a uns nois que s’encarreguen dels llums dels trens (no entenc exactament la seva feina) i ells em porten davant el cap d’estació. Aquest no és gens amable. Diu que no, però finalment em permet quedar-me a una habitació pelada on estan treballant els mateixos 2 empleats als que he preguntat inicialment. Ja m’està bé. Tinc un sostre i 4 parets que em resguardaran de la freda nit, malgrat el terra de ciment. Mentre espero allà xerrant amb els homes, un d’ells que és ‘tècnic de llums’ m’ofereix anar a casa seva a dormir, si ‘no tinc por d’ell’ … Jo també li dic que ell està prenent un cert risc oferint-me anar a casa seva, sense saber res de mi. Suposo que no assumeix massa risc per que a casa no te res de res que jo li pugui robar i considerant la meva alçada, físic i pes actual, segur que no li represento cap amenaça personal. Ell deu pensar que si li surto malament ho pot arreglar ràpidament amb una bufada. Per part meva, basant-me en la intuïció i com sempre diu Jenn, en el que diuen els seus ulls, m’arrisco i accepto la seva generosa invitació. Ell, com els altres empleats, viu a la ‘railway collony’, un conjunt de cases pels empleats del ferrocarril (*). Ja fosc em fa seguir-lo per sobre les vies i darrera l’estació, on arribem a les cases dels empleats del ferrocarril que son súper senzilles. A casa seva, passada la porta del carrer i encara a cel obert, trobo una pica i aixeta per rentar-se i un lavabo aquest cobert. Després una segona porta dóna accés a una habitació amb un llit, una bombona de gas, 4 coses personals escampades i això és tot. Allà ens amaguem del fred, tinc un sostre, parets i sobretot gaudeixo de la bondat i la generositat del senyor, que a més comparteix el seu sopar. Dormo a terra, però molt, molt millor que al terra d’ahir. Avui comparteixo nit amb un nou amfitrió generós ple de bondat. Dona gust anar trobant persones així.
(*) Dada addicional i anecdòtica: la companyia de ferrocarrils d’Índia te, aproximadament, 1,5 milions d’empleats!!!!
. Avui ha estat el dia Sikh! Al matí, encara fred i molt emboirat, m’aturo a descansar quan un grup de 5 motoristes Sikh em conviden a un te calentó diví. Crec que els ha fet gràcia que els digui la seva salutació ‘sat sri akal’ que encara recordo de la meva visita a Amritsar, Punjab, ara fa uns anys.
. Segueixo caminant per trams en obres que portaran a tenir finalment una autopista de 2 carrils per sentit entre Sitapur i Bareilly. Ara encara manquen trams de carretera vella. El paisatge canvia lleugerament amb l’aparició de camps de canya de sucre. A més, és temps de collita. Com ja vàrem veure al gener i febrer passats a Tailàndia, veig que la cullen a ma i carregada sobre tractors, la porten amunt i avall o les traspassen a camions més grans.
. Pel camí un motorista m’ofereix repetidament pujar-me al darrera i portar-me 10 quilòmetres. Quina temptació més gran! Però a peu és a peu… Li agraeixo el detall i també la insistència.
. Al final de la jornada arribo a Maigalganj. Què toca? Trobar lloc per dormir, és clar. Però abans em quedo bocabadat amb la troballa d’un gran i sempre elegant (blanc) temple Sikh. Hem vist molts pocs al llarg del que portem fet a Índia. Suposo que la majoria son a l’estat del Punjab, l’estat dels Sikh. Però aquí tinc un. No em puc resistir i m’atanso. Un home em diu que entri al recinte obert, no al temple, però que em tapi el cap. A d’altres religions te l’has de destapar (??). Entro i admiro el temple des de fora. Però no tinc gairebé temps ni de fer una foto doncs em pressionen per que em tregui les botes (que com els pantalons i l’armilla estan fetes una porqueria) i que segui a terra per menjar. Benvingut caminant / visitant! Primer de tot, seu que et servim dal, pa i te. Després descobreixo que també puc dormir aquí (!!!) M’ofereixen un llit a una habitació amb 4 llits més que també te un bany amb lavabo i fins i tot aigua calenta per dutxar-se! Això després dels dies anteriors i avui amb uns altres 40 quilòmetres a l’esquena, és arribar al paradís. Aquestes sorpreses existeixen! Em transporta immediatament al que vàrem viure a Amritsar, al temple daurat, el seu lloc més sagrat. Aquests Sikh son fabulosos!
Evidentment també tenen curiositat sana en aquest petit viatger que arriba fet una porqueria. A part de les preguntes típiques repetidament esmentades en entrades anteriors, també em pregunten la meva formació acadèmica, experiència professional…
Com sempre intento i insisteixo moltíssim per que em deixin ajudar (fer ‘seva’). Com no hi ha manera, amagat per la foscor del final del dia aconsegueixo rentar tots els nombrosos plats d’altres persones que han estat emprats per sopar.
Avui que tinc un llit i un endoll on carregar el telèfon, malgrat em caic de son, toca escriure el viscut aquests últims 3 dies. Em costa encertar les lletres del teclat. Aquest diari i web em mataran.
. He dormit molt a gust a aquest indret que generosament m’han cedit però no he dormit gaire. Primer, vaig acabar força tard amb el diari / web, però és que a les 3h de la nit comencen a desfilar homes per dutxar-se. Després a les 4h a través dels potents altaveus del temple van parlant o cantant i son les 6h quan marxo, ben fosc, que encara estan amb aquesta polució sonora. Si jo fos un veí, no acabaríem gaire bé. Però això ho hem vist en les altres 3 grans religions que majoritàriament ens hem trobat.
. Avui vaig per feina a veure si puc arribar a un poble amb un nom raríssim com és Shahjahanpur. Son molts quilòmetres i al llarg del dia veig que el bon promig de 4,5 – 5 km/h de fa uns pocs dies, va quedant-se en 4 km/h. Es nota que la frescor de l’altre dia, després de dia i mig de descans, ja l’he perduda. 4 o màxim 4,5 km/h ja és més normal.
. Un detallet desagradable però sense importància em succeeix quan m’aturo a descansar i deixo la motxilla gran al voral. Al poc arriben 2 homes, de fet 2 cavernícoles sobre un carro tirat per un ruc. Em parlen en la seva llengua i com no els entenc, m’acomiado amb un somriure, però un d’ells m’agafa la ma esquerra, fort com per no deixar-me marxar. Els 2 estan força agressius. Jo estiro la ma i marxo. Ells segueixen cridant des del meu darrera. Jo no em tombo. Als pocs metres veig que ells han canviat el seu sentit de circulació i m’avancen, anant en contra direcció del carril d’autopista on estem (això no és cap novetat). Els torno a saludar mirant de ser amable. Llavors giren carro i ruc per plantar-se davant meu, tallant-me el pas. Em tornen a agafar el braç. Ara sí que em toca treure les meves urpes. Estiro la ma amb força recuperant la mobilitat. Els crido ben fort el nom del porc, gesticulo, faig gestos lletjos amb els dits i malgrat sigui en anglès i no m’entenguin, pel to de veu que faig servir ja saben que el que els dic no és res de maco. Marxo caminant donant-los l’esquena, mirant de que segueixin el seu camí i em deixin en pau. Ha estat lleig i violent però res de greu. Crec que el que hauria d’estar damunt el carro hauria de ser el ruc i aquests 2 animals haurien de tirar d’ ell.
. Què fan amb les canyes de sucre? 1. Les carreguen, transporten i descarreguen amunt i avall fins a la petita premsa. 2. Les passen per una premsa que les trixa. 3. El suc va passant de piscina en piscina. 4. L’escalfen molt i a partir d’aquí ja no se què passa.
. Torno a sortir de nit però com estic dins una ciutat, la manca de llum i el fred és molt menor. Els edificis protegeixen i les 4 bombetes dels carrers ajuden molt a, primer no trepitjar restes de vaca i segon, mirar de trobar la manera de sortir de la ciutat arribant a la carretera. El poble de Shahjahanpur s’allarga durant uns quilòmetres al costat del riu Garra que fa de frontera natural a l’oest. Al mateix temps el riu fa que un pont esdevingui un coll d’ampolla per accedir a l’autopista que deixava ahir quan m’endinsava al sidral urbà. Arribar a qualsevol poble o ciutat passades les 7h del matí és mortal i fer-ho a les tardes o vespres, afegint el cansament acumulat, llavors es fa insuportable.
. Un cop en ruta, toca seguir fent quilòmetres. Com molt sovint em passa, m’enfronto a un petit o no tan petit dilema. Fins on arribo avui? Quants quilòmetres voldré o podré fer? El següent objectiu intermedi és Bareilly però està a uns 85 – 90 quilòmetres. Potser puc fer-ho en un parell de dies, però la pega és que no començo precisament fresc. Ahir vaig arribar a gairebé la caiguda del sol, molt tocat després de gairebé 50 quilòmetres a l’esquena i de 3 dies anteriors fent entre els 40 i 50 quilòmetres diaris. El dilema em va voltant pel cap fins que decideixo només posar el ‘pilot automàtic’, com si fos una meditació caminant o una 5a marató seguida. Veurem com em trobo. Veurem fins on dono de mi.
. Arribo al poble de Tilhar i m’aturo a preguntar. Uns joves molt amables ràpidament em responen i fan seure. Per què no, penso? Sec, xerrem una mica, seguim xerrant, van arribant més amics, veïns, altres botiguers… es desfan en atencions i preguntes. Al cap d’una estona sembla que avui acabaré el dia de feina molt abans del previst i dormiré aquí, a algun lloc que com cada dia, serà una sorpresa que graciosa i misteriosament es desvetlla només als vespres. És un misteri on dormirem cada dia, però sincerament és un neguit. Penso que avui ja he fet una distància decent, tot i que no suficient com per arribar a Bareilly demà, així que si no passa res, arribaré demà passat. Tampoc m’espera ningú…
. Passo unes hores compartint la vida quotidiana de bàsicament 3 botiguers voltant els 25 anys d’edat. Al començament el petit núvol de veïns, curiosos i coneguts és més ampli amb les preguntes de sempre i un especial èmfasi amb el matrimoni i fills. Però què pesats que son! Quina obsessió que tenen tots! El més greu i preocupant trobo que si tots ho pregunten, és que deu ser crucial a les seves vides. Això és Índia, amb 1.200 o 1.300 milions de persones! Aquests son joves i insisteixen en casar-se i tenir fills. Més persones! Això és insostenible.
Seguim xerrant, ells aprenen coses dels europeus, jo d’ells. És frapant la contundència amb la que em diuen un parell de dades respecte al… matrimoni, és clar. El 90% dels matrimonis no son per amor sinó arranjats pels pares. Sembla que els implicats poden dir ‘no’ si no els satisfà el/la candidat/a. Això no estic segur si és igual de vàlid pels nois que per les noies. L’altra dada, és que les dones han de restar a casa. Això és la seva resposta quan pregunto on punyetes son les dones, per que no les veig a cap negoci o fent cap feina. Estan desaparegudes, per que ‘han de ser a casa, al seu lloc’.
De la llarga estona en que estic amb ells i sense veure cap dona, és bonic veure com els 3 amics veïns de botiga son cadascun d’ells d’una religió diferent, representant les 3 grans religions que crec dominen a l’Índia. Això es reflecteix en sa manera de vestir, de pensar, d’actuar … però en el tema de les esposes, els 3 coincideixen plenament.
També és molt d’admirar la generositat que mostren en oferir-me menjar. M’imagino que dec fer una pinta força patètica cada dia quan porto molts quilòmetres i vaig brut, però malgrat els dic que estic bé, que no tinc gana, em porten 3 ‘somoses’ (fregits farcits de patates i altres cosetes), un te i 2 boles dolces. Això és gentilesa especialment d’un noi que te una parada i sembla que molta fama. Em diu que fa i ven unes 5.000 ‘somoses’ cada dia! Això és brutal. Al vespre puc comprovar com molta gent fa cua per comprar-ne. Son bones, grans i un 20% més barates que el preu habitual.
Passen les hores, aquests nois estan per aquí xerrant, jugant amb els mòbils, no veig cap client per enlloc i al vespre el noi que em deixarà dormir a algun lloc m’acompanya a una fàbrica de sucre. Com ara fa 1 any a Tailàndia, estan de collita i porto molts dies veient camions i tractors carregats de canyes de sucre fins a límits insospitats. Amb ell arribem i entrem per la fàbrica que és tan gran com vella. Malgrat no siguin fotos boniques de paisatges, com és una visita força inusual, com crec que mai he estat a una fàbrica així i ho trobo molt interessant, voldria publicar algunes fotos com a testimoni. Si fa uns dies publicàvem el procés a petita escala, aquestes son fotos a escala industrial.
. Després del tour de la fàbrica ja s’ha fet de nit. Arriben algunes visites i preguntes més de nous amics i curiosos fins que el misteri d’on dormiré se’m desvetlla. Al pati de la casa on crec que viu aquest nou amic, te un petit garatge amb 2 motos. És obert però amb sostre. Allà em deixen una llitera i una bona manta. És curiós i no és una crítica de cap de les maneres, que ni trepitjo casa seva, ni veig cap de les dones. Una miqueta de menjar i aigua i bona nit. Moltes gràcies per deixar-me dormir a resguard del carrer!
. Surto a quarts de 6, un xic més aviat del normal, per que avui ja veig que serà un altre dia llarg i lent. No és que vagi molt ràpid normalment però he tingut una nit que em passarà factura. Si bé he estat còmode, sense passar fred sobre la llitera que m’han deixat amb una manta al garaig de motos, he perdut el compte de les vegades que he hagut de córrer al lavabo. Gairebé sempre a les fosques, ha estat un desagradable desastre que m’ha deixat molt dèbil i deshidratat. Quina m…. literalment! Una altra vegada l’estómac. Així que decideixo sortir abans d’ hora. Efectivament avui torno a fer la distància que volia però a un ritme patètic i amb un patiment afegit derivat de la debilitat. No cada dia es pot estar pletòric.
. Pel camí trobo una perruqueria mòbil de cavalls. Hem vist moltes de persones però no recordo cap on vagin afaitant un cavall, ben maco per cert.
. Deixo Faridpur en plena foscor, com cada dia, i també, com cada dia, haig de combinar trossos de carretera nous amb llargs trams en construcció. Estan fent una senyora autopista de 2 carrils per banda amb separació ajardinada entre Lucknow i Bareilly o més al nord. Això fa que sovint m’hagi de menjar molta pols i alguns sotracs que no veig quan encara és fosc i que amb el pes em castiguen fort els genolls i turmells.
. Pel camí, a manca d’uns 14 quilòmetres per arribar a Bareilly, m’ aturo a seure sobre un tronc i des d’un restaurant que està a uns 30 metres el jove encarregat em ve a buscar expressament per oferir-me un te. Quin detall més maco i agraït.
. La següent gran població és Bareilly que com a tal, com a qualsevol concentració humana, te tots els ingredients per no atansar-se, però l’opció d’agafar la carretera de circumvalació que l’evita és pitjor, doncs fa molta volta. La manera més recta de seguir direcció Moradabab és a través de Bareilly, així que tocarà creuar-la pel mig. Un cop dins, el sidral és el típic insuportable. Com ja porto uns quants quilòmetres i el desgast de caminar dins aquests inferns és tan gran, miro de trobar allotjament. Després de no veure cap hotel o pensió, tret d’un fora del meu pressupost, acabo trobant un temple Sikh. Vaig a provar sort.
. A l’entrada hi ha 2 senyors molt desagradables que certament no fan cap favor ni cap honor al lloc que guarden ni al col·lectiu que representen. Abans de poder parlar intentant comunicar-me amb gestos, em diuen d’obrir la motxilla petita que porto penjant al davant. Després haig d’obrir la gran. Els ensenyo molt poc, però sembla suficient. Amb un altre gest tan senzill com gairebé despectiu em diuen que per dormir vagi a la segona planta que està sobre el temple. Pujo pensant poder parlar amb algú i em trobo amb una planta sense res ni ningú. 4 parets sense finestres, tot obert i ple de pols. Bé, potser plantaré la tenda aquí.
Passada una estona vaig a fer un reconeixement de l’entorn. Darrera el temple trobo un edifici de 2 plantes amb habitacions i la cuina des d’on serveixen menjars a tothom. Allà conec uns joves que semblen estar tan sorpresos com contents de veure un occidental al que afusellar a preguntes i amb qui practicar anglès. Mentre menjo una mica de llenties amb pa, anem xerrant. Son molt macos. Tenen un anglès molt pobre però jo els incentivo a xerrar i practicar el màxim possible amb mi. No penso anar de visita turística a Bareilly, no vull veure ni trobar-me centenars de persones amb molt de soroll, així que aquí em quedo fent de professor d’anglès. Sembla que ells em van coneixent a poc a poc. Sembla que vaig guanyant-me la seva confiança i simpatia pel que més tard pregunto si podria dormir a algun lloc un xic més arrasarat que no sigui al terrat descobert. Un noi m’ajuda a traduir la petició. Em demanen el visat i finalment em deixen dormir a una habitació on hi a 4 lliteres. Millor dins que al cel ras!
. Com sempre, demano poder ajudar. Fer ‘seva’. Després d’ insistir acabo fent de pagès amb una aixada picant i removent terra de l’hort. Uns quants dels joves sembla que viuen aquí. Em diuen clarament que estan molt contents amb la meva visita. Passades unes hores ja tinc no tan sols el permís per quedar-me avui, sinó que em volen uns quants dies. Aquesta honesta proposta juntament amb la seva bondat, necessitat de millorar el seu anglès (volen marxar a l’estranger) i la meva necessitat de tenir un dia de descans on també poder rentar la fastigosa roba que arrossego, em fa proposar-los una idea. D’entre els joves que m’envolten hi ha un parell que no em deixen un segon i és amb els qui més em faig. La proposta és immediatament acceptada per un dels nois, que també és semi responsable del temple. L’altre noi no te clar si acceptar el repte.
Quina és la proposta? Si ells em donen permís per poder ajudar fent ‘seva’ i dormir aquí un parell de nits més, demà faré de professor d’anglès tot el dia amb els nois que vulguin (només de conversa, no ensenyant gramàtica), amb especial atenció a aquests 2 nois molt més propers i demà passat els proposo caminar amb mi sortint molt aviat per mirar de cobrir la distància entre Bareilly i Milak sense motxilla gran. Aprofitarem per tenir més hores d’anglès. Per què Milak? Per que està a mig camí entre Bareilly on ara estem i Moradabab, la meva propera referència dins la ruta.
Si finalment podem dur a terme aquesta proposta, per part meva assoleixo 3 objectius: 1. Puc ajudar fent voluntariat amb persones locals ensenyant-los anglès, 2. Puc tenir un dia de descans físic on l’esquena m’ho agrairà moltíssim i on podré rentar una mica la roba que porto cada dia, amb la que sovint també dormo i que fa fàstic i 3. Puc dedicar tot un segon dia a fer voluntariat mentre camino, avanço i no perdo un dia sencer de ruta.
Han dit que sí. Veurem què acaba succeint demà passat. Al menys ja se que demà no haig de marxar a les 6 del matí.
. Un cop a l’habitació dels nois on dormen 5 d’ ells, no perdo l’oportunitat per mostrar-los els vídeos del primer 3 de 10 amb folre i manilles i el primer 4 de 10 amb folre i manilles descarregats pels Castellers de Vilafranca . Al nostre apassionant món casteller ja tenim 2 nous admiradors. Estan impressionats i al·lucinats!
. Un dels nois em diu que demà no anirà a l’escola per poder practicar anglès amb mi. Jo estic afalagat amb el detall però li recordo que no soc cap nadiu en anglès, que sí que el tinc millor que ells, però que a l’escola te un professor que és professional d’això i segur que serà millor que jo. A més, si ve a caminar els 45 quilòmetres demà passat, ja faltarà a classe tot el dia. Sembla que el puc convèncer per no perdre la seva classe, però això acaba sent un efecte boomerang per mi doncs em demana que vagi a l’escola amb ell. En quins embolics que em foto! Veurem què faig o fem demà.
. Després del sopar i rentar alguns plats, ens seiem al voltant del foc que a sobre te el que per mi és un veritable tresor. Ni joies, ni monedes. Simplement una gran cassola amb molts litres de llet! Els ulls em fan pampallugues. La conversa i preguntes que tenim al voltant del foc, com ens està succeïnt sovint aquestes últimes fredes setmanes, és tan entranyable com interessant. Ells estan, com jo, encantats de poder viure aquests moments i experiències tan autèntiques. Un em pregunta què és el que em reporta viatjar tant o fer-ho així. La meva resposta, entre d’altres punts, sincerament és que caminant és una de les poquíssimes maneres d’acabar a un lloc com Bareilly o molts altres punts sense cap atractiu turístic (cap ni un). Estar aquí, ara, amb ells, amb aquestes converses, dins les seves vides és genial. Tot això son experiències molt autèntiques que m’encanten, m’enriqueixen i que donen ple sentit al caminar tantíssimes hores al dia, menjant molta pols i tràfic i amb 20 quilos a sobre que és més del 40% del meu pes.
Aquesta honesta resposta els emociona molt i m’ho agraeixen repetidament.
Acabo aquest sorprenent dia amb 2 gots de deliciosa llet calenta. Llet de veritat. A veure què depara el dia de voluntariat de demà.
. Després de veure com d’intensa és la companyia dels meus nous amics (no em deixen ni un minut tranquil) i sense tenir ni idea de com evolucionarà el dia d’avui, decideixo treballar entre les 2 i les 4:30h de la nit. Aprofito la solitud i tranquil·litat per poder escriure el diari. Així no perdo pistonada, no oblido detalls i puc estar tot el dia per ells sense el constant pes de no tenir el diari al dia. Mentre escric també sento el seguit de pets i rots que un home deixa anar sense cap problema ni mirament. A vegades compartir habitació te certes desavantatges. Si estigués profundament dormint em perdria aquests ‘tocs de realitat’.
. A les 4h el de l’altaveu ja comença amb els seus càntics i frases religioses… Més tard, el veí d’una altra religió que te el ‘despatx’ al costat crida la seva propaganda. Amb tots els respectes jo em pregunto si totes aquestes religions no poden resar en silenci, respectant el descans de les persones i sense entrar en una batalla diària a veure qui el te més gran (l’altaveu).
. Al matí abans de l’esmorzar me les pesco per ajudar una mica però aviat el cap del temple vol que l’acompanyi juntament amb un dels 2 nous amics més propers, el que sembla un possible substitut. Pugem a un cotxet utilitari per endinsar-nos en 2 events molt enriquidors per mi. 2 celebracions radicalment diferents:
.. Primer deixem els carrers principals caòtics i sorollosos a morir per anar pels carrerons de Bareilly. Sembla que hi ha una certa pau pels carrers sense asfaltar dels barris, tot i que els tuktuks i motos segueixen fent de les seves. Arribem a una casa particular força maca, ens descalcem i pugem a la primera planta on a una habitació hi ha una mena d’altar religiós sobre un llit amb un home celebrant un ritual religiós molt curiós. El propietari de la casa està d’ajudant, fent també altres coses ben curioses. Fora l’habitació resten les dones. Nosaltres 3 ens situem al peu del llit. Durant una bona estona soc testimoni en primera fila de tot el ritual basat en un llibre enorme i pesat que quan acaben se’l posen sobre el cap amb unes teles ben boniques. Els humans fem coses molt estranyes. Acabat el ritual ens serveixen menjar i marxem a per la següent sorpresa.
.. Amb l’utilitari sortim de la ciutat. Durant forces quilòmetres ens anem perdent per carreteres terciàries que naveguen entre un mar dels 3 conreus que estem veient fa molts dies i quilòmetres. Mars de canyes de sucre, blat verd preciós i mostassa verda amb flors grogues. Els 3 estan per tot arreu. No tinc ni idea d’on anem, estic obert a qualsevol tema i, evidentment, la meva confiança en aquestes fantàstiques persones és total. Aquesta confiança, incertesa i sempre estar a punt pel que sigui em segueix reportant un munt d’increïbles experiències que m’omplen tots els dies de manera molt intensa. Finalment arribem al mig d’un camp de blat i canyes de sucre on hi ha un gran envelat. És un casament! Durant potser un parell d’ hores gaudeixo d’ un món de colors, un festival de persones que bàsicament seuen i mengen mentre un grup balla al ritme d’una música molt alta (com no). Son tot dances típiques del Punjab. El festival de turbants, llarguíssimes barbes i enormes bigotis (els Sikhs no es tallen el cabell o pèl mai a la vida) així com l’espaterrant esclat de colors dels vestits de les dones, és per llogar-hi cadires. Quina sorpresa!
. Aquestes 2 experiències d’avui han estat un altre regal del viatjar a peu. Per que si no, quí punyetes s’aturaria aquí? A més, el cap del temple, que te pinta de ‘santón’ seriós, ja es deixa anar un xic, riu més i no para d’insistir en que em quedi més dies. De fet, és tanta la seva insistència que els plans de caminar demà uns 45 – 50 quilòmetres lleuger d’equipatge fent la meitat del trajecte entre Bareilly i Moradabab la postposo a demà passat. No entec ben bé què vol fer demà, però ja ho descobriré.
. El meu intent de ‘seva’ o voluntariat fent de ‘professor’ d’ anglès ha funcionat però només amb un dels nois, amb el que he estat la major part del dia. A l’altre no l’he vist fins el vespre quan hem estat treballant sobre un text escrit en anglès.
. Començo el dia treballant de nou amb l’aixada, removent terra de l’hort i netejant els plàstics i brutícia que trobo.
. La sorpresa per la qual el cap del temple volia que avui no marxés a caminar és un altre casament! De fet, és el mateix d’ahir però amb molt d’esforç m’assabento que si ahir assistíem a la celebració del nuvi, avui és la de la núvia. És una nova parella Sikh, ambdós fills de pagesos que al costat de les seves cases al camp, lluny l’una de l’altra, han instal·lat els grans envelats. La manera de presentar-ho i tota la celebració és exactament igual a la d’ahir pel que la descripció serveix per ambdós dies:
A un tros de terra tocant la casa dels pares de la núvia han instal.lat una mena de rectangle format per 2 quadrats i que queden delimitats per unes teles de colors molt vius. L’entrada al primer quadrat dona accés a tot el recinte. Aquest primer quadrat està descobert i és on als voltants del mateix hi ha molt de menjar ja cuinat o amb cuiners que el van fent. Al centre del quadrat també hi ha uns cuiners que bàsicament fregeixen de tot. El segon quadrat està cobert i ple de cadires amb un escenari damunt el qual un grup de Punjab no para de ballar dances típiques seves amb els seus bonics vestits, turbants i amb la música a rebentar les oïdes, com no podria ser de cap altra manera. Al costat de l’escenari hi ha un sofà on seuràn ambdós nuvis al final de la tarda.
. Arribem i la gent encara espera entrar. Els serveixen uns refrescs que es converteixen en un petit mar de gots de plàstic llençats a un camp de blat. Jo em nego a fer-ho i tothom em mira encara més del normal, doncs soc l’únic blanc dels centenars d’assistents. Un cop dins llenço el got a una paperera.
Quan entrem hi ha una desbandada general per agafar menjar. No tenen, ni entenen cap ordre. Ni cues, ni punyetes. Després es calmen, van seient i tots calladets resten sembla que avorrits mirant les danses sobre l’escenari.
Per mi és desolador, molt trist i preocupant veure que quan acaben de menjar, el 70% de les persones llencen les restes a terra malgrat hi ha uns contenidors ben grans al mig del pas. Fins i tot un home que tinc al costat de la taula acaba el menjar i no deixa el plat, got i cullera de plàstic sobre la taula, sinó que el deixa al terra, als seus peus! Esperar que això porti ses deixalles a una gran paperera a 5 metres d’ell és… ciència ficció.
Els vestits de les dones m’encanten especialment pels seus espectaculars colors. La desfilada de preciosos vestits així com de turbants, barbes i bigotis és genial.
