Benvinguts a Birmània. Ja estem campant per aquí, un nou indret que fa molt poc que sembla voler obrir-se al món.
Certament ha representat un canvi per nosaltres. No només en els temes típics i bàsics com poden ser la moneda, l’idioma, les precioses lletres i xifres del seu alfabet… sinó que també ens afecten força aspectes més quotidians com l’allotjament, disponibilitat d’aigua, de connectivitat a internet, els menjars, la calor, l’estat de les carreteres, la durada del visat…
Han estat uns primers dies un xic complicats. Ni ha estat tot un camí de roses, ni hem patit cap ‘drama’ o tema seriós, ni molt menys, però sí que hem ensopegat amb alguns entrebancs que et forcen a fer coses que no faries normalment i que al cap i a la fi, com diu una frase que jo tinc molt present, ‘el que no et mata et fa més fort’. I espero que a poc a poc ens anem fent més forts.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant de tant en tant, veniu aquí i seguiu–nos (necessitem seguidors per que possibles patrocinadors ens facin un xic de cas) !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies:
Mae Sot – Frontera Tailàndia amb Birmània – Myawaddy – Pas per les muntanyes (carretera vella) – Out Bo Tae – Kawkareik – Kyondo – Hpa-An – Thaton – Don Wun – Kyaikhto
. 2 novetats rellevants avui. 1. Estrenem un carretó per portar part del nostre equip. 2. Deixem Tailàndia per entrar a Birmània.
- Després de fer tot el nostre recorregut de Tailàndia amb les motxilles a sobre, ara ens assabentem que els propers dies potser hi haurà trams sense gaire accés a aigua o menjar. No podem portar més pes a sobre i tampoc és sostenible seguir com fins ara. Sobretot si tenim visats de només 28 dies i més de 1.000 km a fer. Fem una inversió i provem un carretó. Jenn segueix portant sa motxilla gran, molt alleugerida de pes. S’allibera de la petita i carrega al carro part del que més li pesava, més menjar i aigua. Jo segueixo amb la petita i poso tota la motxilla gran al carretó. Tot te pros i contres. Contres, ens condemnem a anar per carretera, a vegades és difícil de maniobrar, a les pujades tot el pes és mortal. Pros, quina meravella descarregar el pes de l’ esquena i poder portar més aigua.
El primer día és llarg. A veure com va amb el pas dels dies i quilòmetres.
- Deixem Mae Sot, frontera tailandesa, segell de sortida i creuem el pont de l’ amistat fins a Birmània. Un cop a la frontera d’ aquest 2n estat, un home demana passaport i apunta. Més endavant un altre ens fa omplir formulari, el repassa i cap a una altra finestra on fan foto, escanegen passaport, segell i cap a dins. Tots molt amables. Ja estem a Myawaddi, poble típic fronterer amb algun típic indesitjable de torn, però tothom somrient i tornant nostres salutacions. Costa treure diners d’ un caixer pel que recomanem portar més d’ una tarja de crèdit i millor de més d’ una entitat financera.
Amb les poques coses necessàries fetes, només ens resta seguir fent quilòmetres.
. Un home atura el seu cotxe per preguntar-nos si estem bé. Si necessitem res.
. Un home arriba per preguntar d’ on som. Li diem i immediatament respon, – ok, bye (bé, adéu) i marxa pitant. El millor és que te la cara sense cap pèl, però des d’ una gran piga a la galta esquerra li surt un llarg feix de pels amb els que podria fer una trena. És com una fuita d’ aigua a una canonada.
. A un petit restaurant local un home ens ajuda molt explicant-nos i traduïnt per nosaltres el que menjarem.
. 20 km després de Myawaddi hi ha una bifurcació que és clau pels propers dies. Per arribar a Kawkareik podem anar per la nova carretera molt més plana, ampla i per on va ara tot el tràfic, o tal i com ens va recomanar en Yun, trencar a dreta per la carretera vella, molt més estreta, tronada de debò, amb una llarga i dura pujada doncs s’ emparra per les muntanyes, però per la que ara no passa tràfic, creua poblets de muntanya molt autèntics i que és molt més bonica. Al creuament i amb uns 25km fets, la temptació de la nova és molt, molt gran, però agafem la vella. Resten 48km per Kawkareik.
. Quan portem un tros de la vella pujant i suant de valent, des d’ un petit lloc-botiga-restaurant… ens ofereixen i regalen 1 litre d’ aigua fresca meravellosa. Quin petit, gran, grandíssim plaer.
. La pujada és certament dura. Ara amb el carretó no el puc empènyer sinó que l’ haig d’ estirar. Veritablement tot això és un bon exercici físic que em fa treballar molt diferent musculatura i m’acaba de posar en forma. A part de l’ esforç i cert ’patiment’ físic, aquesta carretera vella és una meravella. S’ em fa molt difícil imaginar que fins fa molt poc, aquesta era ‘la’ carretera. Ara caminem sols, alguna moto dels pocs veïns que saludem, ens avança, les vistes de les muntanyes, els rierols, els poblats amb 4 cases de fusta, les cabres pasturant, els 4 veïns ens tornen somrients les nostre salutacions ( amb un menglabà, hola, inclòs ) mentre, com ja és habitual, ens miren sorpresos. Molt sorpresos.
. La carretera segueix, però se’ ns acaba el dia ( i les forces ). Tot això és molt natural i salvatge, així que trobem una casa-refugi que la deuen fer servir els pagesos potser. Discretament entrem, netegem el terra, muntem la tenda i abans de dormir encara em dona temps de fer diari envoltat de sorolls d’ ocells, grills i altres animals que no tinc ni idea de què son, però que sonen molt bé.
. Després de molta estona caminant entre pura natura, sense més sorolls o música que la dels ocells, arribem no a un poblet, sinó a un parell de cases d’ on surten unes 20 persones. Ens miren molt sorpresos. Potser comencen a acostumar-se a veure uns pocs ciclistes (Yun i els seus tours), però em sembla que no veuen sovint gent caminant, que no passin de llarg i que s’aturin a ’parlar’ amb els. Així ho fem i a la que perden la primera vergonya, son super amables, riellers, s’atansen primer amb vergonya, però quan riem i els encoratgem a acompanyar-nos, es desfermen i fan torns per fer-nos més fotos i fer-se-les amb nosaltres. Ens sentim una mica com aquelles estrelles del cinema als que envolten els fotògrafs.
. Després d’ unes quantes hores pujant i pujant, estirant el carretó, comença una llarga baixada. Penso que estic salvat, però el poc asfalt que queda a aquesta vella i molt tronada carretera desapareix molt sovint deixant pedres, sorra, … que converteix el fer passar el carretó per aquí en un petit malson. M’arriba un moment ‘col·lapse’ quan el meu cos diu prou. Ja em va passar el primer día abans d’ arribar al segon aeroport de Bangkok i també arrossegant-me per entrar a Sing Buri. Tot el cos es declara en rebel·lia, excepte el meu cervell. La perseverança que sovint m’ ha ajudat a fer coses que en principi semblava que no podria fer, a vegades em porta a no escoltar suficientment el meu cos. Haig d’ aprendre a escoltar millor. Quedo fos i m’ haig d’ estirar. Ho fem al costat d’ un control militar amb uns pocs soldats i un bon raig d’ aigua que Jenn fa servir per refrescar-me el cap i el cos. Estic estirat a un esglaó i un soldat em porta un mango verd. Em diu que el mengi per passar la set. És amargant però a base de caixalades l’ acabo. Segueixo estirat una estona fins que ja mig recuperat seguim. Llavors passem pel davant d’ aquests soldats, uns 6 que munten guàrdia aquí dalt perduts i entre fusells, mòbils, tatuatges i somriures ens ofereixen un gran plat d’ arròs blanc, amb algun trocet de no-se-que. Tot un detall per part seva. Malgrat la difícil comunicació, riem força mentre recuperem forces i deixem els plats ben nets.
. Només arribar a un minúscul poblet, al final del llarg día i amb pintes d’ extenuats, un noi ens fa seure a l’ ombra d’una casa i ens regala 2 ampolles d’ aigua. Benvinguts a Out Bo Tae, un lloc perdut al final del llarg descens des de les muntanyes, on la generositat i amabilitat dels seus poquíssims habitants ens afalaga. No només per la sempre benvinguda, necessària i somiada aigua, sinó per que també ens permeten acampar a una habitació encara en construcció, dins els dominis del temple i per si no fos suficient, després d’ una molt refrescant dutxa a base de galledes, mig vestit per que estem a la visita de tot el poble, després anem a dinar/sopar el típic arròs, pollastre, sopa i te i no hi ha manera de que ens acceptin diners. De cap manera.
. Portem 2 dies pujant i baixant muntanyes, i les poques interaccions amb gent local han estat fabuloses. Plenes de rialles i generositat.
. El nostre estimat Yun passa pel poble mentre estem descansant i recuperant-nos. Li fotem un bon crit que el fa aturar. Va amb 5 altres ciclistes de Bangkok. Ens fem una forta, forta abraçada. Quina il·lusió!!! Fins i tot li hem deixat un petit missatge a la casa ’ocupada’ on hem passat la nit per si el trobava. No ha estat així. Potser la propera vegada que torni a fer aquesta espectacular ruta.
. Deixem muntanyes, passegem per la vall amb la carretera per nosaltres sols amb vaques i bufals. Aquesta part potser és una de les millors, malgrat tenim molts controls militars, aquí, a diferència de la carretera principal, sense demanar passaport. Només, què punyetes fem per aquí caminant?
. 2 homes en cotxe, un en moto i un en tractor s’ ofereixen per portar-nos. Fins i tot una ambulància també ens ofereix arribar-nos fins a Kyondo.
. Un mecànic de motos ens ofereix aigua mentre passem i acceptem ben agraïts.
. El carretó diu prou després de 3 dies, uns 90km de pedres, terra, sorra, asfalt bo i d’ altre dolentíssim molt granulat. Una roda s‘en va a fer punyetes.
. Sembla i sonarà a ximpleria però durant aquests 3 dies a vegades empenyent però majoritàriament estirant el carretó com una mena d’ esclau, m’he vist sovint com en Robert de Niro a la pel·lícula La Missió quan arrossega aquella càrrega infernal pel mig de la selva. Això sobretot ho he recordat durant les moltes hores de pujades els 2 primers dies i durant les moltes hores passades a la carretera principal amb el tràfic.
. Un mecànic de rodes de cotxes i camions ens repara la roda del carretó que ja no ha aguantat més permetent-nos fer els últims 12km fins el següent poble. De cap manera accepta gens de diners i quan insistim molt, gairebé s’ ofen.
. Anem arrossegant-nos al final d’ un día dels durs de veritat. Unes senyores ens han vist, han agafat la moto i ens porten expressament 2 llaunes de refrescs i una ampolla d’ aigua fresca. Jo segueixo al·lucinant amb aquesta gent.
. Després d’ unes 11 hores i 35 quilòmetres, amb un promig de pena però res a fer amb aquesta carretera entre Kawkareik i Kyondo i amb el carretó per sobre les pedres, arribem fets pols a Kyondo on resulta que hi ha un gran festival amb molta gent arribada d’ arreu. Un parell de noies ens ajuden molt per tal de poder plantar la tenda de campanya a un raconet del gran recinte d’ un temple, doncs els monjos sembla que inicialment se’ ns treien de sobre. Malgrat el cansament, una dutxa a les fosques ens ajuda a poder treure’ns la fastigosa suor, part de la brutícia que hem arreplegat i anar a gaudir de l’ ambient, les ofrenes, espelmes, la munió de gent, els llocs per menjar, i també a patir molt els sorolls, la música de diferents llocs molt alta i que es superposen unes a d’ altres. També veig uns quants militars armats amb fusells, i fins i tot un d’ ells passeja un gran llença-granades o una mena de petit bazoca que porta sobre les espatlles mentre camina entre molts assistents.
. Sol, calor, sol, calor, sorra pols, pedres, molta pols, sol i més calor.
. Al llarg de molts quilòmetres entre Kyondo i Ein Du quan esperàvem trobar més cases o temples, només trobem quilòmetres i més quilòmetres de plantacions d’ arbres per treure goma, tots ben arrenglarats.
. Un camió i 3 furgonetes s’ ofereixen a portar-nos. Una de les furgonetes, que ens ofereix arribar-nos fins a Yangoon, a uns 400km des d’ on ara estem i a on esperem arribar algun dia, al no tenir èxit amb sa generosa invitació, abans de continuar també ens ofereix aigua.
. Un cotxe ens dona una ampolla d’ aigua quan és cap a les 13h, cau un sol matador i estem menjant pols a base de bé des de fa uns quants quilòmetres. Ens la bebem gairebé abans de que torni a engegar el cotxe.
. Avui, primer día sense carretó després de les 3 primeres i úniques jornades. Reconec que hagués estat molt útil a Tailàndia, des de les afores de Bangkok (no dins) cap al 2n día fins l’ arribada a la carretera 12 que uneix Tak amb Mae Sot, amb alguna excepció. A partir d’ allà, com aquí, de cap de les maneres. La Tailàndia plana amb excel·lents carreteres i uns vorals de somni pels que portar el carretó hagués estat una meravellosa manera d’ estalviar-nos pes i patiment. Allò no te res a veure amb això. Pujar i baixar muntanyes amb una carretereta vella, tronada, amb moltes zones de terra, forats, sorra l’ hem pogut fer per que les vistes i l’ entorn eren molt bonics però sobretot per que la carretera era per nosaltres. Gens de tràfic. Meravellós. I de somni per fer en bicicleta o a peu lleuger de pes. Ara bé, quan hi ha molt de tràfic que utilitza el poc i dolent asfalt que hi ha disponible i nosaltres, peatons, hem de caminar el més lluny possible per uns vorals de pedres, sorra, desnivells… llavors, lamentant-ho moltíssim, el carretó no és una opció vàlida per mi. De fet esdevé més un malson i problema que una solució.
. Gran dilema per Myanmar i segur per alguns altres estats que tenim pel davant. Cada vegada més calor, la carretera és de pena, amb tràfic, el carretó deixa de ser una opció vàlida, hem de tornar a les motxilles pures i dures, fan un visat de només 28 dies, tenim més de 1.000km a fer…
. Mal día. El primer i inevitable día en el que no podem continuar a peu i hem d’ agafar unes rodes en forma de transport públic. Suposo que faré un escrit/entrada dedicada exclusivament a la trista (per mi) previsió de que hi haurà trams de terra entre Bangkok i Barcelona que no podrem fer a peu. Som molt conscients d’ això. A mi em dol (em fot molt), però la realitat és aquesta.
. Després de 4 dies per Myanmar / Birmania a bon ritme, amb molta calor a les moltes hores del centre del dia, sense cap allotjament i acampant cada nit, aquesta nit ha estat força dolenta i al matí Jenn no es trobava gens bé. Res de greu, res per preocupar-se, però suficientment malament com per no poder seguir a peu 2 dies més fins a Hpa-An a uns 45 km. Avui no podem continuar. No podia gairebé ni aixecar-se i menys, carregar el mort de la motxilla.
. És negra nit. Seguim amb la idea/estratègia de robar quilòmetres al día abans que el sol ens il·lumini i ataqui sense pietat. Una bona estona més tard, ja de día, una furgoneta de transport públic agafa 2 nous clients força diferents als que ja porta a hores d’ ara. Veig que els homes van dalt el sostre agafats a uns ferros, però a ambdós ens enxoven a la part de ‘càrrega normal’ que està a vessar de dones. Ens col·loquem com bonament podem entre cames, roda de recanvi, altres grans paquets de viatgers… Ja trobava a faltar aquestes experiències als transports públics!
. Després de molts quilòmetres caminant i veient plantacions i plantacions d’ arbres per treure goma, avui finalment hem canviat de paisatge. Molts camps d’ arròs tots collits, amb les branquetes seques donant un color groguenc als costats de la carretera. Però el més maco son unes muntanyes que de sobte s’alcen de manera molt abrupta, en una mena de pastissos verticals incomunicats al mig de la plana de camps d’ arròs. Algunes d’ aquestes parets crec que engrescarien a més d’ un escalador.
. Baixant sense mirament la motxilla de la part superior de la furgoneta, em trenquen una part de la mateixa. Els maleeixo i m’ agafa una emprenyada sonora. Un cop trobat un allotjament per que Jenn descansi i es recuperi començo feines de manteniment. Primer bugada. Surt una aigua que no és te, és cafè. Després em passo una llarga estona mirant d’ arreglar la motxilla. Veurem si ho he fet prou bé i segueix aguantant el que ens ve pel davant.
. Potser és el día, potser sóc jo que tampoc estic gaire fi de salut, però per aquí aquesta ciutat no trobo la gent gaire amable. Malgrat les enormes ganes que tinc d’ acompanyar a Jenn en la seva recuperació, estirant-me a un llit, dormint i sense sortir al carrer per aguantar els aproximadament 34-35°C (31°C a les 19h i ja fosc), el cap m’empeny a sortir i visitar un xic de Hpa-An. Trobo un temple que està força bé, la torre del rellotge que és horrible i en una excursió intentant arribar al riu Thanlyin em perdo una bona estona pels carrers i carrerons trobant potser l’ única cosa que val la pena, el gran llac que està al centre de la ciutat. El millor del llac son les vistes d’ algunes d’ aquestes muntanyes abans esmentades. Una amb un temple just a la punta del cim. És com una gran piràmide.
. Dia de descans i recuperació de la salut a Hpa-An dins l’ habitació. Ens quedem amagats dels 37°C de l’ exterior que suposem ens tornarem a trobar a partir de demà.
. El més important de tot és que Jenn ja es troba millor.
. Les 2 sortides que fem avui son per menjar, a l’ hora que per fer recerca de com arribar des del nostre allotjament fins la carretera que voreja el riu i que haurem de trobar demà al matí a les fosques. La primera recerca ens podria portar fins allà però els carrerons i algunes portes i tanques metàl·liques als carrers no ens agraden gens per que com els tanquin a la nit i ens quedem bloquejats a les 5h… La segona recerca te millor pinta, pel que apostem per ella i veurem què passa demà quan finalment podrem deixar aquest lloc i seguir endavant.
. Pel carrer veig uns homes que amb una destresa magistral es passen amb els peus, cap, pit, genolls, turmell… una pilota molt típica per aquí amb la que juguen passant-la per sobre una xarxa. És molt destacable amb quin domini toquen i es passen la pilota.
. Sortim a les 5h, però triguem unes 2h per deixar del tot l’ escampat i sembla que urbanísticament caotic nucli urbà de Hpa-An i també per poder arribar a un gran pont que creua el gran riu Thanlyin, tot a uns 9km. En aquest punt proper al pont fruim d’ unes espectaculars vistes de la muntanya sola que veia l’ altre día des del llac, emergent entre camps d’ arròs verds i amb la sortida del sol. Molt bonic.
. Arribem al pont i ens trobem un altre control militar, però aquesta vegada amb la novetat de que diuen: – No podeu continuar caminant. I nosaltres: – I per què no? Nosaltres anem cap allà. – No podeu. Agafeu un bus. – No agafem cap bus. Nosaltres caminem. A peu. – Bus. – A peu (+ somriures molt exagerats i falsos però sembla que convincents). Al final acaben acceptant la nostra tossuderia i ells mateixos ens creuen el pont en les seves motos. És un pont llarg, d’ estructura metàl·lica, ara bé, el que és enorme és la trobada d’ aquest riu Thanlyin amb un altre. Quina massa d’ aigua, sembla un llac!
. Un cotxe ens veu, fa mitja volta i ens ofereix portar-nos. Un altre cotxe també s’ ofereix quan ens avança, al igual que un camió.
. Passant per unes cases un senyor ens saluda amb un gran somriure juntament amb un signe d’ admiració. Seguidament ens ofereix el menjar del seu plat i com fa poc que hem dinat i el refusem molt agraïts, ens indica si volem pujar a sa furgoneta.
. Caminem de les 5 del matí a quarts de 12 quan el cansament i la calor ja pesen molt. Massa. Dinem molt bé a un lloc de carretera sense saber en part ni què demanem, ni què mengem, però ens donarà calories i benzina per continuar. Després de reprendre la marxa podem fer uns pocs quilòmetres més i quan ja arribem al nostre límit per avui trobem unes 20 cases/botigues a una cruïlla. Aquí ens agradaria trobar allotjament (impossible) o si més no, un temple on poder dormir, doncs la tarda es va acabant lentament, però res. Ens diuen que hi ha una pagoda 2 km més enllà
. Doncs com aquí no hi ha manera de dormir, seguim 2km més. Però a part del cansament normal del final del día, fa una bona estona que veiem el cel ben gris (fantàstic per que tapa el sol) amb uns llamps caient i uns trons que no fan gens de gràcia. Encara no ens ha plogut cap día en ruta i efectivament, aquests 2km més de regal acaben sent sota la pluja. Menys mal que cau però sense ser cap monsó. Suficient per mullar i obligar-nos a posar el ponxo. Arribem al punt de la carretera on hi ha una gran porta que indica el camí cap a la pagoda i un monestir. Però veiem un temple dalt a la punta d’ un alt penya-segat! Espero que no sigui allà, per que sembla una broma de mal gust. Caminem un altre troç que es fa molt llarg fins trobar-nos davant una gran paret de roca amb una gran pagoda a la punta de dalt i diverses pagodes més petites daurades escampades entre alguns edificis del monestir. Ha deixat de ploure. Com el sol està ja força baix, il·lumina directament aquesta bonica postal. Fins aquí força bé. Ens endinsem entre edificis mirant que no ens caigui cap coco sobre. Acabo de veure caure un parell i si això et toca al cap, et mata. Arribem a una sala gran de fusta amb un monjo a qui gairebé abans d’ adreçar-nos ja ens rep amb actitud i posat desagradable. Preguntem si és possible dormir a un raconet i els seus repetits i escuets ‘no’ em sorprenen molt. Seguim intentant i està clar que amb aquest desagradable no tenim res a pelar. Encara enfundat dins el ponxo per la pluja, marxem. Abans però, com som perseverants, trobem un monjo molt vell a la porta d’ un altre edifici. Miro de fer-li entendre que voldríem dormir a un raconet de la sala on està ell. Sembla que diu que sí. De fet, sembla que és això el que jo vull entendre. Per si de cas cola, entrem amb tot i ens quedem a una cantonada mentre el sol va baixant perillosament. Al cap d’ una estona torna el monjo vell i… al carrer. Punyetes, la cosa s’ està posant lletja. Hem de prendre decisions i trobar solucions ràpidament. Tornem cap a la carretera, però abans mirem diferents indrets per plantar la tenda, sense sort. Entre unes cases tan bàsiques que no se si hi viuen o son per desar eines, trobo un petit clar. Aquí potser sí. Just abans de treure la tenda veiem 2 homes. Li preguntem a un qui afortunadament dona el vist-i-plau i als pocs minuts arriba l’ altre i ens fa fora. Ens acompanya/escorta a la carretera i a una mena de gran parada de bus entre les botigues i botiguers que estan a aquest indret. Ens senyala que dormim allà, que seria l’ equivalent a dormir sobre l’ escenari de la plaça s. Jaume durant les festes de La Mercè (sense tanta gent, és clar). Preguntem als botiguers per dormir i ens assenyalen la carretera. És a dir, foteu el camp d’ aquí i busqueu-vos un altre lloc per dormir que aquí no tenim res. Caram amb l’ hospitalitat i l’amabilitat d’ aquesta gent!
. Ara sí que resta molta poca llum. Sortim disparats a peu continuant direcció Thaton, encara a 19km d’ aquí. Un tros més endavant veig com un magatzem o casa allargada i malgrat les reticències de Jenn, ara vaig a pinyó fixe. Discretament m’atanso, miro, no veig a ningú i porto a Jenn. Sembla ser que es una mena d’ estable o lloc per bestiar encara en construcció. Trobem un raconet, ens assegurem que no hi hagi ningú, ni que emprenyem, així com que tinguem una sortida i/o que no ens puguin tancar (involuntàriament per no saber que som dins). Ràpidament i a les fosques plantem la tenda i calladets ens quedem d’ ocupes. Aquí no molestem ni representem cap despesa per ningú. Avui ha anat just!
. Acabo aquest dia escrivint el diari dins la tenda, amagat sota la suada i ‘perfumada’ samarreta que porto durant tot el dia per tal de minimitzar la poca llum generada per la pantalla, mentre noto i sento (oide) les gotes de suor saltar del meu pit al matalàs. És una mica ridícul això d’ amagar-se com si fóssim uns ocupes criminals, només per que no hi ha cap allotjament i en aquest temple/monestir/poble son així de… Això del diari sovint em mata i avui, com molts dies, m’ estic morint/adormint dins un forn.
. Un camió articulat, a les 530h de la negra nit, s’ atura al mig de l’ estreta carretera. Fins i tot fa marxa enrera i bloqueja tot un carril. Arriba un altre camió, s’ atura al seu costat i tapen tota la carretera. Arriba alguna moto matinera i tots es queden allà enganxats. El 2n camió continua, obrint el pas per la resta. Nosaltres seguim caminant sent testimonis de tot l’ embolic. Quan arribem a l’ alçada del 1er camió causant de tot el sidral i que encara està aturat, resulta que ens està esperant a nosaltres per oferir portar-nos!
. Similar al cas anterior però ara amb un cotxe una mica més endavant. Passa, ens veu, s’ atura, encara és fosc i fa marxa enrere per interessar-se per nosaltres.
. Arribem a un altre pont, aquesta vegada no tan gran com el d’ ahir. No ens aturen, ni obliguen a no anar a peu, però sí que hi ha militars a l’ accés que controlen. Creuem el pont sense escorta i a l’ altre costat del riu el militar de guàrdia ens ofereix un dels bunyolets fregits que s’ està cruspint per esmorzar. Super oliós i refregit, però gràcies pel detall.
. Sortint de Thaton una família està cuinant quelcom. Ens tornen la salutació i ens conviden a entrar al seu pati per esmorzar. Creuem una petita tanca que només serveix per delimitar, doncs no tanca res, i allà ens trobem un parell de famílies amb uns quants nens al voltant del foc. Cuinant hi ha una senyora que crema trossos de coco sec sobre els que posa una petita i molt antiga paella. Dins aboca una mena de crema com per fer pankakes, sèsam i coco que està ratllant i que segons ens fa entendre, ve directament d’ una altíssima palmera a 5 metres de nosaltres. Fa com una truita i ens donen una per menjar. Està molt bona i segur que ens ajudarà a fer la feina d’ avui. Un esmorzar deliciós voltats d’una fantàstica companyia.
. Com avui molts dels quilòmetres caminats han estat amb alguna casa propera i entre tants veïns, no parem de saludar i somriure rebent gairebé sempre la mateixa resposta. Molt millor que a les ciutats o nuclis urbans més poblats.
. Arribem a l’ hora d’ aturar-nos per dinar i per amagar-se de la pitjor part del sol. Dinem una mena de barreja de verdures i un cop hem acabat, el del restaurant, un indret petit, familiar i molt local, ens regala un altre plat amb altres verdures i sopa. Gratis. Per que seguiu ruta, suposo que vol dir mentre mira les nostres motxilles.
. Ens aturem a una benzinera, que últimament estan esdevenint importants llocs per anar al lavabo. Arribem amb les pintes habituals que no son gaire bones i un camioner només veure’ ns ens porta 2 ampolles d’ aigua fresca! Divina! Després treu la bèstia de camió que porta i jo encara em pregunto com passarà per alguns indrets d’ aquesta petita carretera i del que estic gairebé segur és que no el deixaran creuar alguns dels ponts que ja hem creuat. Els enfonsaria.
. Pel camí i des d’ una casa, als que ja hem saludat, un home ens crida demanant que passem al pati de l’ entrada. Allà hi ha força gent, entenem que familiars i ens treuen una altra ampolla d’ aigua fresca. No podrem seure amb ells tal i com ens demanen per que encara tenim un xic de feina i hem de trobar on dormir avui.
. Arribem al poblet de Don Wun. Son cap a les 16h i encara tenim prou llum com per trobar on dormir, que no allotjament doncs no hi ha. Entrem a una escola. Sembla que no hi ha ningú, però apareix un noi. Amb el nostre millor somriure li preguntem si podríem dormir a algun lloc de l’ escola. Ell, amb un altre somriure ens respon afirmativament. Quina sorpresa i bona notícia! Trobem al pati un típic enterimat de fusta que està cobert, però al final acabem instal·lats a una gran sala amb un asfalt ben finet on plantem la tenda. I per si no fóssin prou bones notícies, el noi ens porta una ampolla d’ aigua i un pa de supermercat tallat a llesques. Caram, això és mimar-nos!
. Clong, clong… sentim davant nostre, provinent de la gola de la foscor que ens va engolint a mida que avancem quilòmetres, guanyant-los al sol i la calor. Clong, clong… seguim sentint però ara un xic més proper. Serà una vaca? Ara i per la carretera? No veiem res encara. Clong, clong… seguim sentint però ara un xic més proper. Serà una bufal d’ aigua? Ara i per la carretera? Seguim sense veure res encara. Clong, clong… seguim sentint però ara ja no només més a prop sinó que sorprenentment, des d’ una alçada considerable. No entenem res. Seguim sense veure què és però en sentir-lo tan proper ens apartem una mica i esperem. De sobte, apareixent de la foscor i a un parell de metres nostre, pel carril dret de la carretera, ens trobem un enorme elefant! Va xino-xano, gairebé com nosaltres. No porta cap llum ni res de res per fer-lo mínimament visible durant la nit. Em sembla veure algú a sobre però no ho veig gaire doncs em quedo bocabadat davant aquesta petita muntanya mòbil, que a poc a poc va dissovent-se dins la foscor de la nit al nostre darrera.
. Passem pel davant d’ una de les nombroses parades on vénen sindries, enormes sindries i unes venedores ens regalen un tall.
. Cap a quarts de dotze ens aturem a dinar. De nou és un lloc molt, molt local on ens serveixen amb gratitud i ens fan fotos. Suposem que després podran publicitar el seu restaurant com, menjar local, clientela internacional. Quan els podem fer entendre que en acabar l’ àpat volem descansar un xic esperant que el sol i la calor afluixin, ens treuen més aigua i ens regalen un plat de sindria ja tallada. Què bona que està!
. Per dinar ens hem aturat a un poblet que tenen moltes cadires, sillons, taules, tarimes fetes com a casa es fan amb vimet, però aquí amb bambú. També venen canyes molt grans i rectes. L’altre negoci predominant sembla ser les fulles de palma seques i doblegades, agrupades fent com una gran teula. Aquestes peces les posen juntes per fer teulades. Aquest parell de negocis ens dóna l’ opció de veure quelcom més a part dels arbres per treure goma. Podem gaudir de grans canyes de bambú que emergeixen del terra entre moltes palmeres amb unes boniques fulles rodones que s’ obren com les palmes de les mans.
. Una parella granadeta ens avança amb la seva moto i en veure’ ns arribar ens saluda prou efusivament. Nosaltres encantats d’ aturar-nos uns segons. Compartim 4 paraules en la seva llengua i quan ens disposem a continuar, ens regalen 2 llaunes d’ una beguda energètica. Gràcies!
. Ens trobem a en Ronie, un simpàtic irlandès que va en bicicleta des de Vietnam a Irlanda. Ens saludem i comentem temes comuns de viatgers. Com m’ agrada trobar i xerrar amb altres viatgers. Son admirables, igual que aquest trempat ciclista amb el que semblem compartir un tema que ja deixa de ser una coincidència i comença a ser la realitat d’ aquest país/estat en aquest moment de la seva història. El tema de l’ allotjament està fotut. Molt poques i força cares ’guest houses’ (per estàndards de sud-est asiàtic), rebuig per estar a alguns temples (nosaltres encara hem d’ intentar-ho més per corroborar-ho), la gent molt amable però sembla difícil acampar al costat de casa seva… En Ronie avui s’ ha fotut 120 km entre pit i esquena per que ’no sembla que pugui parar durant el día i ha d’ esperar al vespre per trobar lloc o, força més probable, inventar-se’l’.
. Com acabem fent nosaltres. Avui no tenim la sort de trobar una escola i abans que es faci fosc trobem una altra caseta en construcció i posant un enterimat d’ aquests típics d’ aquí com a pantalla – barricada, al seu darrera plantem de nou la tenda. Si veniu per aquí en breu, no oblideu la tenda de campanya!
. Tota la feina feta i avançada durant aquests dies anteriors durant els que hem mirat de fer promigs diaris una mica més alts, ens serveix avui per fer un trajecte més curt per tal d’ arribar a Kyaikhto, un poble un xic més gran que te la pinta de tenir algun allotjament. Efectivament en arribar trobem hotel, però tenen una llista clara amb preus per ‘foreigners’ (estrangers). Seguim cercant i de nou ens trobem amb el mateix, però aquesta vegada la negociació a fons funciona i podem agafar una habitació molt decent amb un 40% de descompte, cosa que ja ens entra al pressupost. Torno a fer bugada, visita al poble, el mercat està bé, a descansar i a actualitzar la web.
. Avui ja podem confirmar que les enormes plantacions d’ arbres per treure goma, una mena de monoconrreu que ens ha acompanyat durant molts i molts quilòmetres i que jo m’ imagino que hauran costat grans drames en forma d’ expropiacions forzoses, pertanyen al ministeri d’ indústria.
. Què bé s’està a un llit després d’ una dutxa eterna i retrobant aquella bonica i poc freqüent sensació d’ estar net!
