Aquests últims dies, Mae Sot. Aquesta ciutat fronterera, porta de sortida de Tailàndia cap a Myanmar (Birmania) ha esdevingut la nostra petita base d’operacions per recuperar forces i preparar l’entrada a un nou estat.
Durant aquests dies hem estat força ocupats amb un parell de temes.
El primer i principal ha estat mirar d’ajudar, presentant-nos com a voluntaris, a alguns camps de refugiats o a algunes organitzacions humanitàries. Hem trucat forces portes, hem parlat amb gent, en nom de les persones que generosament ens han confiat alguna donació econòmica i en el nostre propi nom, hem fet dues donacions monetàries a una ONG i a una clínica (mini hospital) que ajuda a refugiats, però no hem aconseguit poder ajudar enlloc amb la nostra feina. Per això estem un xic decebuts.
El segon tema de la setmana ha estat conèixer una persona fabulosa, generosa, idealista, ciclista… així com el seu entorn personal que ens ha cuidat, ajudat i captivat.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies:
Mae Sot
. Després d’ estar treballant 6 hores en les entrades de la web, publicació de fotos i d’ atendre altres comunicacions amb les persones de casa, ens trobem a en Yun. Ahir el vàrem conèixer, vàrem passar unes hores plegats i avui en Yun i sa dona ens acullen a casa seva. Passem la tarda plegats, anem a casa seva i acampem al porxo de l’ entrada.
. Anem a una ONG anomenada Right to Play que ajuda a persones que estan a camps de refugiats, per oferir-nos com a voluntaris ajudant un parell de dies. Com treballen dins els camps de refugiats i no ens permeten entrar, no hi ha manera de poder fer res. És una resposta que ja hem sentit unes quantes vegades aquests últims dies des de que hem començat activament a cercar alguna organització on poder aportar quelcom per tal de fer la vida d’ alguns refugiats un xic millor. Fins i tot els plantejo fer un ‘taller de castells’ on construint petits castells amb adults i canalla, compartir els grans valors que té l’ activitat castellera. No podem entrar. No hi ha res a fer.
. En Yun s’assabenta de que 2 ciclistes han tingut un accident. Afortunadament no han patit danys físics però una bicicleta està força malmesa i necessita molta reparació. Quan nosaltres anem a veure’l a la seva botiga ens diu que esperem allà. Al poc apareix amb el seu cotxe, pugem i anem a la botiga de bicicletes on estan els 2 ciclistes. Agafem la bicicleta malmesa, les bosses i a Anais per tornar a casa d’ en Yun, mentre en Nico ens segueix amb sa bicicleta. A casa en Yun treu les eines i amb Nico comencen a desmuntar la bicicleta, peça a peça. És com una disecció/autopsia. Aquestes bicicletes son obres d’art, molt cares. Salven tot el que es pot aprofitar per demanar només les peces a substituir i després tornar a muntar-la. Quan acaben, aquest generós personatge que ho fa sense demanar ni esperar res a canvi, ens porta a dinar. Ell paga per tots 5. No hi ha manera de que accepti els nostres diners, però no paro fins que aconsegueixo posar-li els diners a la seva bossa d’ amagat, sense que ell s’ assabenti. Després ens acompanya a visitar un bonic temple i quan cap al vespre tornem a casa seva on avui acampem nosaltres 2 juntament amb els nostres bons i admirats nous amics ciclistes de Montpeller, en Yun ha avisat a 2 amics seus que ens estan esperant. Volen conèixer els ciclistes que porten 4 mesos voltant per Àsia i els bojos que porten 4 setmanes caminant per Tailàndia.
. Hem estat molt bé, acampats al porxo d’en Yun, però per no abusar de la seva immensa generositat, decidim mudar-nos a un molt senzill allotjament. Pleguem la tenda i ens acomiadem dolçament de na Noyna, la muller d’ en Yun, un altre amor de persona qui abans d’ anar a treballar ens ha portat unes petites bossetes amb una mena de llet i uns ’roti’ o pans rodons plans. També ens acomiadem dels 2 admirables ciclistes i nous bons amics, Anais i Nico als qui desitgem tot el millor en la seva ambiciosa aventura ciclista per Àsia i Àfrica ( http://2coinsdumondeen2roues.net ).
. Tornem a l’ ONG Right to Play on ahir vàrem oferir-nos com a voluntaris. Hem estudiat sa web ( http://www.righttoplay.com ) i com moltes altres ONGs, admirem la feina que fan. Com fins ara ens ha estat impossible entrar a cap camp de refugiats per ajudar, considerem que aquesta organització és mereixedora d’ una aportació econòmica per part nostre, que som només els portadors de les altruistes donacions econòmiques que hem rebut. Tal i com ens comprometem i publiquem a la nostra web ( http://bangkokbarcelonaonfoot.com/donate-contribueix/ ), aquí i avui ajudem a persones molt necessitades. Aquí i avui volem tornar a agrair les vostres aportacions.
. Som tossuts i perseverants (si no fos així no faríem aquest viatge) i volem ajudar. Així que anem a la Mae Tao Clinic on ens han dit que potser podem ajudar. Ens presentem, expliquem que volem dedicar 2 o 3 dies a ajudar en el que sigui, abans de seguir cap a Myanmar i ens posen en contacte amb la persona responsable dels voluntaris. Al cap d’ unes hores ens tornen a donar carabasses. Entenem perfectament que presentar-nos així sense avisar i per tan poc temps és difícil de coordinar. Ens agraeixen les nostres intencions, però volen voluntaris per un mínim de 3 mesos, a part d’ altres requisits que no complim.
. Després d’ estar 2 dies i mig perseguint al fabulós Yun per possiblement comprar-li un carretó per portar les motxilles o bona part del pes, m’atanso a la botiga. Ell no està, però parlo amb sa germana que és una altra bellíssima persona. El motiu pel que en Yun ha estat evitant parlar del tema és que no el vol cobrar. La seva generositat personal, material, humana, és tan gran. Ell/s va/n en bicicleta, nosaltres a peu. Compartim una manera d’ entendre les persones, d’ entendre i anar pel món tan similar com íntima i com compartim tants valors, no hi ha manera de que accepti diners. Però com dic, som tossuts i igual que ahir amb els diners del menjar, costa molt, però aconsegueixo que accepti una compensació econòmica que espero sigui suficient. Quina família més especial, generosa, fantàstica!
. Self-service guest house: Porto molts, molts anys viatjant, dormint a tot tipus de llocs, d’ allotjaments i avui puc afegir una altra experiència a la col·lecció. Arribem a un senzill allotjament (guest house) on no hi ha ningú. Hello! Hello! Ningú respon. Després d’ insistir una mica més apareix un motxiller hospedat aquí, que va arribar fa un parell de dies. Sembla que la cosa funciona així. Entrem, voltem cercant habitació, si trobem una habitació oberta o amb el candau sense tancar, representa que està lliure. Entres, deixes les teves coses, tanques, t’emportes la clau i l’ habitació és teva. Així ho fem esperant trobat algú al vespre per poder pagar. Al vespre l’ únic que trobo son 2 motxillers que arribem i fan com nosaltres. Hello, hello… els sento, surto només amb la tovallola de bany per pantalons i els faig d’ amfitrió. Els explico, ensenyo una habitació i allà es queden. No sé com acabarà però ja els he ajudat i tenen on dormir avui. Al final no és fins el matí que no trobo una persona a qui poder pagar. Ja ja estic més tranquil.
. Anem a la Mae Tao Clínic ( http://maetaoclinic.org/ ). No hem pogut ajudar de cap manera amb el nostre voluntariat frustrat, però tenim una cita amb un amable noi de Myanmar, com la gran majoria de pacients, que ens ensenya i explica detalladament l’ admirable feina que fan. Atenen entre 300 i 400 persones cada día i, per exemple, tenen uns 3.000 parts l’ any. Estem una bona estona amb ell i entre pacients, adults i nens, que troben en aquest petit santuari una taula de salvació no només per recuperar la salut perduda, sinó que a vegades per salvar la vida. Com fèiem fa un parell de dies, tornem a considerar que aquesta organització és mereixedora d’ una aportació econòmica per part nostre, que som només els portadors de les altruistes donacions econòmiques que hem rebut. Tal i com ens comprometem i publiquem a la nostra web ( http://bangkokbarcelonaonfoot.com/donate-contribueix/ ), aquí i avui ajudem a persones molt necessitades. Aquí i avui volem tornar a agrair les vostres aportacions.
. Tot i els torradors 30°C i agafar-nos en contradirecció als llocs i feines que encara hem de fer, la nostra educació, el sentit comú i els nostres sentiments ens fan anar expressament fins la botiga d’en Yun per acomiadar-nos. Tenim la sort de trobar-lo a ell i sa germana. No podem dir adéu sinó fins aviat. De fet el més segur és que en 2 dies en Yun i els seus amics ciclistes ens avançaran a la carretera vella ja dins Myanmar. Durant la forta, sincera i sentida abraçada amb en Yun, ens diem que compartim somnis. Compartim sensibilitats i maneres d’ entendre el món, de sentir-lo, de cuidar-lo, d’ estimar-lo i d’ anar a través seu de manera respectuosa i ecològica. Ell l’ acarona amb la seva bicicleta, amb les seves rodes, nosaltres amb els nostres peus. Compartim somnis diferents però que van tan de la mà que ens agermanen. Només així es pot entendre aquesta actitud, aquest vincle sorgit en tan pocs dies i que espero perduri en el temps. Quina gran sort conèixer gent tan maca pel món. Els portarem per sempre dins els nostres cors.
