Mashhad – Bojnurd

 

Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.

Portem aproximadament unes 3 setmanes a Iran. No sabem què ens aconteixerà més endavant però el viscut fins ara és fabulós.

No ens cansarem de repetir, escriure i lloar l’al·lucinant hospitalitat i generositat dels iraniàns. Encara que semblés impossible, els fabulosos, generosos i hospitalaris habitants del Pamir han estat relegats a la segona posició, superats per aquest poble iranià al que de moment estem infinitament agraïts i que ens deixa bocabadats dia sí, dia també.

Esperem que els lectors no s’avorreixin llegint tanta bondat recollida per aquests 2 caminants enamorats del món.

Benvinguts a Iran! Quines persones!!!!

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Mashhad, Kazem Abad, Nazeriyeh, Askarieh, Khansadat, Soltanabad, Gonabad, Golbahar, Nobahar, Shikha, Dastgerd, Chenaran, Qol Qouchan, Deh Bagh, Khair Abad, Amir Abad, Tolki, Mohammad Abad, Chahar Mehan, Sayid Abad, Qezelkan, Hakim Abad, Kalateh-ye Ali Zeynal, Reza Abad, Biknazar, Shurcheh, Almajogh, Yasaghi, Àrea servei Sharifi, Mohammadabad, Quchan, Fathabad, Filab, Shahre Khone, Firozabad, Yousofabad, Daqiyan, Faruj, Kuran-e Torkiyeh, Faruj, Reza Abad, Shirvan, Sisab, Qoch Ghaleh, Hesar-e-Garmikhan, Qarlagh, Baba Aman, Halagh Ashiyan, Bojnurd

.

.  Ens acomiadem trista i sentidament d’ aquesta nova fantàstica família que ens ha acollit a casa seva durant 2 nits com uns membres de la família més. A Mashhad, igual que a Teheran, ja tenim una família especial per recordar i esperem que per seguir en contacte.
El pare de Mohsen no es limita a acomiadar-se a la porta de casa sinó que a les 5:30h s’anima a caminar amb nosaltres un trocet durant el qual ens presenta una vegada més la seva admiració pel que fem. Li tornem a repetir que no hi ha per tant. Ja els hem explicat a casa seva el que fem, però ara ens veu carregant tot l’equip, caminant decidits cap a les afores de Mashhad i ell encara es fa creus.
. Quan ja caminem sols cometem un error garrafal que ens costa car. Mashhad és molt gran. Els carrers i vies d’accés a la ciutat son veritables autopistes amb una construcció de bona qualitat on les tanques i tot el disseny està molt ben dissenyat per conduir, no per caminar. No se com ens ho hem fet però per sortir de Mashhad en direcció nord-est havíem d’anar a trobar l’autopista Azadi (n°22) però resulta que hem estat caminant durant molta estona per l’autopista Imam Ali. Quan ens adonem de l’error ja ha passat molta estona de caminar, força distància i energia. Em senta com un cop de puny a l’estómac. Quin error! Hem de rectificar, invertir molta energia i empassar-nos el gripau per arribar finalment a l’autopista Azadi (n°22). Un cop allà filem més prim i aconseguim encarar la ruta deixant definitivament Mashhad vía un carrer ample que va en paral.lel a l’autopista.
Pel camí veiem bastants vehicles, cotxes privats o camions que carregats de síndries, tomàquets o sabates venen el producte a qui passi pel seu costat.
. Abans de deixar final i definitivament Mashhad, ara que ens hem menjat autopistes, carreteres i carrers tant del centre com de barris perifèrics volem insistir en l’excel·lent urbanisme i l’espectacularitat dels seus jardins i flors que inunden molts quilòmetres per dins la ciutat. La qualitat i bons detalls d’acabats en carrers, voreres, clavegueram, creuaments etc juntament amb la netedat de tots els carrers és certament admirable. Volem felicitar als departaments d’urbanisme i de parcs i jardins de l’ajuntament de Mashhad. Creiem que és un exemple a visitar i copiar per les nostres poblacions europees.
. Anem deixant enrere la ciutat. A mida que els quilòmetres i el pes de les motxilles va passant factura ens anem trobant amb la bondat de la gent. No deixen de sorprendre’ns.
. Un cotxe s’atura i ofereix portar-nos.
. Un altre també fa el mateix mentre un noi baixa per oferir-nos anar a casa seva a descansar, menjar i dormir. Llàstima que encara és migdia per que si ens ho ofereix al vespre…
. Veiem uns pans penjant d’un senyal de carrer per anunciar que hi ha una fleca. Em fa gràcia i m’aturo a fotografiar-ho. Seguidament el noi de la fleca ens regala un pa i aigua fresca.
. Ens aturem a dinar a l’ombra d’un arbre. Mentre preparo una mica la parada arriba el botiguer d’ una botiga de queviures i ens regala 2 refrescs petits frescs. Després no hi ha manera que accepti diners per 2 petits sucs que Jenn li compra.
. Tornem a aturar-nos amagant-nos del sol i només seure un botiguer arriba amb una tassa i aigua fresca. Més tard un veí també apareix amb una safata, 2 gots de vidre i una ampolla d’aigua fresca.
. Passem moltes propietats tancades amb parets de totxos. Dins sembla haver tallers, magatzems de logística, algunes explotacions agràries o ramaderes, però no és gens bonic.
. El cel està cada vegada més negre. La brisa va tornant-se vent i comença a ploure. És mitja tarda però la poca llum i el mal temps sembla que ens transporti al vespre. Ens aturem per treure l’equip de pluja cobrint-nos nosaltres i les motxilles i apareix un noi sortint d’un taller. Ens convida insistentment a prendre un te a cobert. No ens podem resistir. Mentre assaborim el te amb 3 bons homes que fabriquen portes metàl·liques i dipòsits d’alumini, el temps va empitjorant i la pluja es fa més intensa.

La nostra conversa és tan senzilla en contingut com complicada per que només sabem poquíssimes paraules en farsi. I a part del te, què acaben oferir-nos aquests hospitalaris iranians? Doncs que ens quedem a dormir a una caseta que tenen al costat del taller. La seva oferta és molt temptadora. Si bé encara ens queda una estoneta en que podríem avançar un xic més, la pluja i el fet d’haver caminat ja una distància considerable, malgrat una part d’ella ha estat penosament inútil, fa que de nou acceptem la seva generositat.

La resta del vespre la passem mirant de comunicar-nos amb ells, fent diari, cosint i fent manteniment d’equips…

De nou hem tornat a tenir molta sort durant tot el dia i sobretot a la sempre complicada finestra de temps en que als vespres hem de trobar on dormir.

 

. Iran, com a Àsia central sigui Kirguizistan, Pamir, Tadjikistan o Uzbekistan, basa la seva dieta en el pa. Tenen molt de pa. Hi ha com 4 ó 5 tipus principals i tots estan boníssims, especialment si acaben de sortir del forn. Jenn no pot resistir el flaire d’una fleca i malgrat haver esmorzat fa molt poc, s’atura a comprar i menjar un deliciós pa. Quan estem assentats fora al carrer el flequer apareix amb 2 gots de vidre amb te i la petita safata amb sucre que sempre l’acompanya.
. La carretera avui és molt més agradable. Seguim caminant entre propietats delimitades i protegides per grans murs de totxos i portes metàl·liques amb dissenys on hi ha un que sembla tenir molt d’èxit.
Tenim bastants arbres a alguns trams que ens donen una ombra revigoritzant. D’entre aquests arbres, com al Pamir, tornem a trobar moltes moreres i unes quantes ja tenen mores blanques madures, així que a la que podem, en gaudim.
. Un cotxe s’atura oferint portar-nos.
. Al mig d’ un llarg tram sense ombra ens trobem un camió aturat. En arribar a la seva alçada el camioner ens convida a un altre te. Porta la tetera o termo juntament amb 3 gots de vidre i el sucre, és clar.
. Caminem durant hores gaudint immensament de silenci (SILENCI amb majúscules) així com del cant dels ocells.
. Després d’ una aturada a un indret prou idilic amb un petit rierol ens trobem una família amb fill de 25 ants, mare i àvia que estan fent un pica-pica al terra sota uns arbres. Ens conviden a seure amb ells i prenem un te, pa i ous bullits.
. Un imponent tot-terreny s’atura, fa marxa enrere i ens regalen una ampolla de refresc de litre, fresc.
. La temperatura és molt més agradable avui. Corre un xic de brisa i juntament amb el poquíssim tràfic, silenci, ocells i arbres fa que la caminada sigui molt bona.
. Entre propietats tancades amb grans murs trobem camps de blat i forces arbres fruiters.
. La tarda i vespre es compliquen, el cel torna a tenyir-se de gris, els trons amenacen i afegeixen pressió per trobar un lloc per dormir, si pot ser a cobert.

 

.  Aixecar-se encara de nit per poder aprofitar bones hores de poca calor és un pal. Però és quelcom necessari i a part de la recompensa de poder gaudir de bones temperatures, de tant en tant tenim regals extres en forma de precioses sortides de sol.
. Arribem a Chenaran que és prou grandet i veiem que també està molt net. Les papereres i contenidors que tenen fan bon servei i a part dels escombraries, la gent no llença la porqueria al terra.
. Sortint de Chenaran la tranquil·la carretera antiga que tant hem gaudit durant 2 dies des de la sortida de Mashhad acaba desembocant en la nova autopista. Menys mal que tenen un ample carril de terra que va en paral.lel a l’asfalt i és per on podem caminar. La gran pega, és la nul·la cobertura d’ombra. El sol ja a les 10h del matí ens comença a rostir.
. Ens aturem a descansar a Khair Abad i un senyor ens porta 2 gots petits de vidre, sucre i una tetera amb te.
. Més endavant unes dones treballadores del camp ens donen un altre te, un trocet de pa i formatge.
. Quan arriba migdia i la calor ens obliga a tancar la paradeta per una estona arribem traient la llengua a uns pocs arbres per tapar-nos amb la seva fabulosa ombra. A més ens trobem 4 camioners de Bojnurd, a uns 180 quilòmetres més endavant de la nostra ruta, que ens conviden a te, pa, formatge i ens ofereixen portar-nos dins els seus grans i còmodes camions fins a casa seva, allà on esperem arribar en aproximadament una setmana. Abans de marxar amb els seus 2 grans camions de 5 eixos, ens deixen pa, formatge, cogombres i aigua glaçada. Son molt macos i generosos. De fet, son molt iraniàns.
. 2 homes més, prenent l’ombra, ens donen un parell de gots d’aigua fresca. Un d’ells ens escriu en farsi una nota amb el seu telèfon convidant-nos a dormir a casa seva quan arribem a Quchan.
. Arribem a Sayid Abad, Jenn compra un refresc i mentre seiem un flequer ens regala un pa rodó ben bó. Mentre el mengem per que no tenim lloc a les motxilles un client arriba a la fleca, surt amb una bossa plena amb uns 10 pans i quan els deixa al cotxe torna regalant-nos 2 tomàquets i 4 cogombres. Això és un no parar!
. El paisatge als voltants de l’autopista és un mar de camps de conreus ben treballats. Diferents tipus que s’intercanvien amb camps d’arbres fruiters.
. Reemprenem la ruta i al cap d’una estona ja hem acabat amb la distància que aproximadament ens marquem per cada dia i sobretot ja no ens queden energies. Creuem l’autopista per treure el nas al petit i depriment poble de Qezelkan cercant allotjament però la cosa no pinta. Ens trobem amb uns quants homes sentats mirant-nos fixament i no tenim ganes d’esvalotar tot el poble per dormir-hi. Així doncs, com sempre, seguim endavant. Una mica més enllà veiem una casa que sembla abandonada al mig d’ un gran camp conreat. Anem cap allà però de sobte ens aconteix un altre episodi digne d’aparèixer a un llibre i que reflecteix la borratxera de bondat que aquest poble genera.
Un home atura el seu camionet al voral de l’autopista, creua 2 carrils, salta la tanca de ciment, creua els altres 2 carrils de direcció oposada i baixa el terraplè que separa l’asfalt d’un camí de terra que està molt més baix, que és una vía de servei i que és per on caminem nosaltres sense por de ser atropellats. Estem molt cansats i ja estem encarant el camp a través per atansar-nos a la casa abandonada. Aquest senyor ens sorprèn baixant des de l’ autopista i ens aturem. Parlant només en farsi, amb uns crits d’il·lusió i alegria que es reflecteix dins els seus ulls, ens fa entendre que vol convidar-nos a dormir a casa seva. Triguem bastant de temps en aclarir-nos i al final, veient la seva desmesurada passió, il·lusió i generositat, acceptem bastant a cegues la seva invitació. Ell torna a creuar l’autopista i marxa. Nosaltres, que ja estàvem acabats per avui, comprovem el mapa i ens trobem amb la crua realitat. Aquesta meravellosa invitació ens costarà, ni més ni menys que 8 quilòmetres més! Quan ho veiem gairebé caiem de cul a terra. Portem 30 quilòmetres, son les 18 h i les nostres energies ja no hi son. Hem de buscar les reserves que els nostres cossos tinguin, però ja no tenim reserves guardades enlloc. Hem de tirar de fortalesa mental. Quan anem carregats amb tot, a partir dels 30 quilòmetres, els cossos comencen seriosament a dir prou. Si físicament estem forts, mentalment encara ho estem més. Aquesta és la veritable fortalesa que ens permet seguir. Aquesta fortalesa és la que utilitzàvem l’ altra dia sortint de Mashhad quan ens vàrem equivocar i la mateixa fortalesa mental és la que ens permet afegir 8 quilòmetres més al final del dia. Se’ns fa fosc pel camí i quan finalment ja arribem a les portes de Kalateh-ye Ali Zeynal apareix un cotxe de la foscor i surt el nostre nou amfitrió. Ens ve a buscar per dur-nos a casa seva dins el poble.

Arribem a sa casa i morts de cansament ens donem una divina dutxa, la seva muller que està a la casa (te 2 esposes) ens prepara una mica de te i sopar i aquest fabulós home no deixa de parlar-nos en farsi. No entenem res i així li fem entendre amb les cares i gests que li fem, però ell segueix xerrant, mentre nosaltres el seguim escoltant educadament.

És curiós que com ja em varen preguntar / suggerir l’ altra dia uns altres homes, ell em pregunta per què no m’afaito. Miro de fer-li entendre que ho faig de tant en tant amb unes petites tisores però que no tinc màquina d’afaitar doncs afegeix pes. Resulta que ell sí que en te una i ja que per ell és important que vagi afaitat a l’hora que jo em moro de ganes d’afaitar-me cara i cap per la calor que fa i les grenyes que porto, li demano la seva màquina d’afaitar. Vaig al bany i surto amb la cara i tota la closca netes. Ah caram quina sorpresa que es porten! No em volia afaitat, doncs aquí em te. Cara neta i cap pelat. Quina fresca més agradable! Ara se m’ airejaran encara més les idees.

Després del numeret de l’ afaitat i el sopar anem a dormir molt, molt, molt cansats, malgrat en a mi encara em resta hora i mitja de feina de diari / web.

Els nostres dies, molt sovint, son tan intensos! Cada dia és diferent però normalment la intensitat, les sorpreses, les incògnites, els canvis, … no s’aturen fins el final de cada dia. Aquesta vida i viatge que estem vivint ens fa assaborir la vida d’una manera molt especial.

. Quan una persona com aquest home fa el que ha fet (saltar autopistes, convidar-nos a casa seva quilòmetres més enllà sense saber res de nosaltres…) i nosaltres també acceptem confiada i cegament la seva invitació, treiem el fetge per no decebre la il·lusionada oferta i tots acabem feliçment gaudint els uns dels altres, això és molt important i especial. És que el món s’ha tornat boig? Som nosaltres els boixos? Ens arrisquem igual que els nostres amfitrions i al final les recompenses son tan grans! Els nostres enriquiments ens fan creure i confiar en la bondat de la gent, per que la trobem gairebé cada dia.

Expliquem tot això per que ens passa de veritat i per que modestament volem mostrar al món com son realment les persones, sigui a Iran, al Pamir, Tadjikistan, Bangladesh, Tailàndia… Si les nostres notícies i mitjans de comunicació només ens mostren drames, guerres i propaganda manipulada per odiar al desconegut, a l’estranger, nosaltres mostrem com son veritablement les persones que ens trobem pel nostre llarg periple.
. Jenn avui, 3 mesos després de la seva important operació quirúrgica, carregada amb 25 quilos de pes, ha caminat 38 quilòmetres! Bravo, bravíssimo! Moltíssimes felicitats!!!!

 

.  Abans d’acomiadar-nos del nostre il·lusionat amfitrió gaudim d’un esmorzar amb te, pa i formatge. Menys mal que de casualitat la casa on hem dormit està propera a la carretera i aquest matí no hem de fer quilòmetres extres per reemprendre la ruta.
. Ja de bon matí fa molt de vent i avui fa fred! Ambdós ens hem de cobrir els caps, colls i toca caminar amb un fort vent de cara que no ens deixa en tot el dia. És bonic i agradable sentir el vent de cara però avui bufa de valent i al llarg de les hores ens castiga el ritme, ens frena molt, ens envia núvols de sorra a la cara i a mitja tarda, quan encara no hem cobert una distància mínima acceptable, ens fa cercar un lloc arrasarat per dormir sense sortir volant amb i dins la tenda. Hauríem d’haver caminat més però l’esforç extra d’ ahir passa factura i el trobar un lloc per passar la nit dins un lloc tancat ens fa plegar abans d’hora, cosa que en a mi mai m’agrada gens.
. Ja que hem tingut la sort de poder entrar i viure íntimament la vida i casa d’un fabulós i generós veí del poblet anomenat Kalateh-ye Ali Zeynal, volem mostrar com son els carrers d’aquests pobles i com és una casa. Aquí publiquem 4 fotos com a document visual.
. Els camps conreats formen un gran puzzle i segueixen a dreta i esquerra de l’autopista fins, en ambdós casos, arribar a les faldilles d’ unes cadenes de muntanyes que corren llunyanes a nord i sud del corredor d’asfalt.
. Ens aturem a descansar les castigades esquenes als voltants d’una empresa. Aquí ens veu un home jove i ens fa entrar a una saleta on podem seure a un banc. Resulta ser una empresa de producció d’ous de gallines i aquest home és el cuiner qui ens ofereix i porta un bon tros de pa i llet boníssima. Després arriba un altre home, el de manteniment i amb ambdós mig xerrem una mica. Son les 11h, ens proposen descansar 1 hora i a migdia ens serviran el dinar que preparen pels 50 treballadors. Jenn està fosa, així que s’estira al banc on seiem i dorm fins a migdia quan ens porten una safata metàl·lica amb arròs, unes mongetes, pa i aigua (fresca). Dinem, fem conyes i ben agraïts ens acomiadem tornant al camí de terra i al fort vent de cara.
. Caminem molts quilòmetres sense cap població. Passem per davant una altra gran empresa quan surten uns treballadors que ens conviden a un te. Acceptem i mentre esperem a una caseta de control d’accés un amable empleat amb bon anglès encarrega 2 cafès a un altre home. Mentre esperem i si no ho he entès malament, aquí també fan ous i tenen 700.000 gallines que produeixen 40.000 quilos d’ous cada dia! Al final ens fan entrar a un edifici dins del recinte i ens seuen a un bonic despatx – sala de reunions amb una taula, 8 cadires cadires i pissarra. Aquestes sales em recorden els meus temps quan havia d’anar disfressat amb vestit i corbata… Aquí dins ens serveixen un cafè. En acabar, agraïts de nou, ens acomiadem i marxem.
. Arribem al poblet d’ Almajogh, seiem i en baixar del cotxe un home gran ens regala un parell de pastes.
. Encara ens resten uns pocs quilòmetres per arribar a l’objectiu d’avui però el fort vent ens te un xic amoïnats per que com no trobem un bon lloc arrasarat i protegit, temo que les barres que formen l’estructura de la tenda no aguantin o que sortim rodolant embolicats dins la tenda. Així que arribem a una mena d’ àrea de servei força tronada on a part de zones per botigues tancades sense ocupar, només hi ha un restaurant en funcionament. Jenn menja allà i encabat preguntem al noi encarregat si podem entrar i acampar a algun raconet protegit del vent que no faci nosa a ningú. Ell és molt amable i al final d’una rocambolesca conversa bàsicament en farsi creiem que tindrem algun lloc per dormir.
Efectivament al final de la tarda arriba un altre senyor que ens acompanya a una mini caseta com d’un guarda de seguretat que petiteta sembla una caseta dels miners del segle XVIII. Sigui com sigui, és acollidora, és tancada i ens permeten dormir a dins. Fantàstic i moltes gràcies! Fora el vent segueix bellugant-ho tot i fa fred.

 

.  El fort i al matí fred vent continua bufant amb molta intensitat. La nit ha estat un concert de coses bellugant-se i picant contra les parets, coses com ferros, fustes, sostres… bellugant-se pel fort vent. Quan tornem a la ruta hem de cobrir-nos bé. Malauradament segueix bufant de cara i això ja cansa. Amb el pas de les hores aquesta resistència es nota amb un desgast addicional.
. On hem dormit tenen 3 gossos. Un d’ells, molt bufó per cert, decideix emprendre una petita aventura i sense ser convidat, s’afegeix a la nostra expedició. Al principi pensàvem que es cansaria aviat i se’n adonaria que no som una bona companyia doncs caminem i caminem sense poder tenir cura d’ell. Prou feina tenim només amb nosaltres mateixos. El bonic gos continua als nostres peus i aguanta ni més ni menys uns 15 quilòmetres quan finalment desapareix. A nosaltres ens treu un pes de sobre. Esperem retorni sa i estalvi a casa seva.
. Seguim amb el festival generós dels iraniàns. Fa 2 dies ens trobàvem 2 homes que estirats sota un dels pocs arbres que hi havia al costat de la carretera, ens varen convidar a un got d’aigua fresca. Llavors un d’ells ens va escriure el seu telèfon i un text en farsi que no tenim no idea del seu significat. La nostra direcció cap a Quchan era clara. Ell viu a Quchan i només veure’ns ens va convidar a casa seva, tot emprant 3 paraules d’anglès i molt de farsi.
Doncs avui recollim la seva invitació i tornem a apostar per ‘cites a cegues’. Seguim apostant fort per refiar-nos de la bondat de la gent. A través d’ un breu missatge sembla confirmar la seva total honestedat i intenció en oferir-nos casa seva. Arribem a l’entrada de Quchan i un taxista ens orienta en la direcció a seguir basant-se en la nota escrita en farsi. Però a més ell truca al telèfon que ens va donar. No respon. Bé, quan tornem a carregar-nos tot l’equip i comencem a caminar el taxista ens crida i diu que no ens moguem doncs el nostre amic està de camí. El taxista ha tornat a trucar per iniciativa pròpia fins que ha rebut resposta del nostre contacte.
Efectivament al cap de poc apareix i dins el seu cotxe ens porta a casa seva. Allà coneixem sa muller, filla i 3 familiars més. Ens podem dutxar, rentar les poques robes que portem dia sí, dia també i gaudim d’un boníssim àpat sense faltar mai el te.
. Més tard arriba una parella jove i maca on ella és una veritable joia de persona. Parla bon anglès i podem comunicar-nos bé amb ella i a través seu amb tota la família. Conversem extensament i aprenem moltes coses, molts detalls de la vida de les persones i especialment de les dones a Iran.
A la nit decideixen fer un sopar una mica més occidental i anem a buscar 3 pizzes. Quant de temps feia que no menjava pizza i punyetes, què bones que estan!
Finalment aquesta meravellosa vida social que ens anem trobant casualment cada dia i que ens enriqueix tant, fa que anem a dormir gairebé a mitjanit.

 

. Ens aixequem a les 5h i tant la muller com el marit també ens acompanyen tan aviat. Te, pa, formatge i melmelada és el deliciós esmorzar. Després el marit no ens deixa marxar caminant des de casa sinó que agafa les motxilles grans, les posa dins el cotxe i ens porta a la carretera on ens deixa per seguir la nostra ruta a peu. La generositat i amabilitat d’ aquesta nova família ens segueix deixant sense paraules.
. Sortim de Quchan, seguim gaudint de bonics camps llaurats o verds i sense gaire vent. També seguim fruint moltíssim del silenci així com dels cants dels ocells que ens tenen encisats, igual que els iranians.
. Passem per un poblet amb 3 cases on no sembla passar res. Ni el vent. Jenn busca un rebost o botiga on comprar un refresc. No troba res. Se’ns atansa un senyor i malgrat els esforços mutus no sembla que ens entenem. Marxem xino-xano però a les afores del poble arriba el senyor al damunt una bicicleta tan antiga com ell i li porta a Jenn un refresc de 1,5 litres fresc! I no hi ha manera de que accepti cap pagament o compensació.
. 2 nois jovenets s’atansen a Jenn i li regalen 2 roses.

. Una moto amb 2 homes també s’atansen a Jenn per preguntar-li si necessita aigua. Jenn respon que encara en te però ells insisteixen i acaben agafant-li l’ampolla que dur al costat de la motxilla i li diuen que van a no-se-on a omplir-la. Al cap d’un tram caminat tornen amb l’ampolla plena i a més porten una altre contenidor amb aigua fresca per que es renti la cara i es refresqui.
. Arribem a Faruj, el final del nostre dia i abans de començar a cercar lloc per dormir Jenn vol menjar quelcom a un restaurant. Quan estem dins entra una parella de Teheran. Ell és d’un poblet proper a on estem i han vingut a passar uns dies de vacances. Xerrant i xerrant acabem a l’ apartament d’uns familiars seus al mateix Faruj. Allà coneixem una barreja de 5 famílies que es troben i al final acabem sopant amb ells. Molt tard agafem 2 cotxes i ens endinsem carretereta endins, direcció Turkmenistan fins arribar a Kuran-e Torkiyeh, el poble d’on és originari el nostre nou amfitrió i dormim a la casa del seu germà, qui per cert te unes quantes enormes vaques. Abans d’anar a dormir puc fruir profundament d’un got de llet fresca. Senzillament deliciosa. Sublim.

 

.  Segon dia en que amb prou feines dormim 5 hores. Tanta vida social i després el deure d’aixecar-se aviat per menjar-nos quilòmetres ens està esgotant. Gaudim d’un bon esmorzar amb pa acabat de fer encara calent, mantega feta per ells, melmelada, te i com no, llet de les 5 grans vaques que tenen al pati i que generen uns 70 – 80 litres al dia.
Un cop ens acomiadem de la generosa i maca família que de rebot ens ha acollit a casa seva, la parella de Teheran que realment ens va convidar ens porta en cotxe uns 20 quilòmetres des del poblet on hem dormit fins a la carretera on continuem la nostra ruta. Si normalment comencem a caminar entre les 5h i 5:30h, avui comencem a les 8h! Tocarà patir.
. Pel camí un cotxe s’atura, baixa un noi de Mashhad que al·lucinat i excitat amb la nostra caminada, ens felicita i omple de lloances per caminar sota un sol de justícia. També ens convida a dormir a casa seva, però és a Mashhad i no tornarem enrere. Abans de continuar sa ruta ens escriu el seu telèfon, correu i ens dona una bossa de petits cogombres.
. Un cotxe ens passa, fa mitja volta, circula per l’autopista un tros en contra direcció, torna a fer mitja volta i s’atura amb nosaltres. A part de les típiques preguntes, el conductor també ens presenta la seva muller i bebè, responem les típiques preguntes i ells acaben regalant-nos unes saborossíssimes galetes i una ampolleta d’aigua.
. Al mig del dia ens amaguem del sol i estirem a l’ombra d’una mesquita. Estirats al terra passa un uniformat insistint que podem entrar a la mesquita per descansar o dormir. Preferim quedar-nos fora. Després torna a passar i ens regala 2 ampolletes de mig litre d’aigua fresca.
. Efectivament avui toca patir, més del compte. El fet de començar tan tard, malgrat hagi estat per una fantàstica raó, pesa molt. El que ens castiga més és el sol, la calor, la manca de vent o brisa i la manca total d’ombra, arbres o algun raconet per no rostir-nos sense descans. Fins i tot hi ha un moment en que deixem el nostre camí, creuant tota l’autopista només per que hi havia una casa amb un arbre i un pèl d’ombra.
. Dos cotxes s’aturen i ofereixen portar-nos.
. Encara ens queden uns 5 quilòmetres per arribar a Shirvan però ja no podem més així que a una benzinera preguntem per acampar a algun lloc discret. Un empleat surt de la benzinera i va a una casa del costat on parla amb un noi. Aquest va a buscar al seu pare qui resulta ser un encant d’home jubilat que treballa el seu hort. En arribar no dubta un segon en oferir-nos estar a casa seva. No ens permet de cap manera que acampem enlloc.

Un cop a casa, amb el terra cobert amb grans catifes com a cada casa on hem estat, la seva muller ens cuida com si fóssim de la família. Una dutxa ens permet treure’ns 10 quilos de porqueria i incomoditat. Després un deliciós te, meló ratllat, síndria i més tard, el sopar amb arròs, pollastre, verdures, iogurt… ens deixa molt bé, tot i que ens caiem adormits malgrat la fantàstica companyia. Quina parella de jubilats més tendre i maca!

 

. Ens llevem a les 4:30h mirant de marxar silenciosament sense despertar els nostres amables amfitrions però com dormim tots amb uns matalassos a la sala principal, la senyora es desperta, ens prepara te i ofereix un bon esmorzar abans de marxar. Veiem que per esmorzar és típic prendre te, pa, mantega, formatge i a vegades melmelada. Ens dol acomiadar-nos cada dia de gent tan, tan maca.
. 2 cotxes ens ofereixen portar-nos.
. Mentre creuem Shirvan, 2 persones ens ofereixen te, esmorzar o anar a casa seva.
. A un parc de Shirvan ens congratulem veient com reciclen pneumàtics fent figures o torretes de plantes.
. Un home a Shirvan que treballa per preservar el mediambient ens convida a casa seva a Bojnurd.
. A Shirvan ens trobem amb bonics parcs molt ben cuidats on moltes persones gaudeixen dels seus típics pícnics.

. També veiem que alguns parcs tenen unes petites plataformes on sembla permès acampar. De fet veiem unes poques tendes i un parell de persones dormint a l’aire lliure tapats amb unes mantes. No son captaires sinó gent acampant a un parc al mig de la ciutat.
. Pel camí un cotxe s’atura preguntant-me si estic bé, si em cal res i com cau un sol matador, em regala mig litre d’aigua.
. Un camió de repartiment de gelats s’atura al voral de l’autopista i espera que arribem a la seva alçada. Quan som a la seva alçada baixen 2 homes, ens saludem amb un ‘Salam’ donant-nos les mans, un d’ells entra al camió i surt amb 2 gelats per cadascun! Això és un no parar.
. El paisatge segueix sent molt dur. Encara gràcies dels camps conreats que molts estan verds i és un regal pels ulls i uns 2 ó 3°C menys mentals, però la temperatura, les muntanyes i turons pelats juntament amb la manca absoluta d’arbres i ombra fa la ruta força dura.
. Un home ens regala 3 caramels.
. De tant en tant, molt poc freqüentment, ens trobem alguna moneda i ens fa molta il·lusió. Avui, en un tram de pocs quilòmetres entre Jenn i jo en trobem fins a 10!
. Preguntem per acampar a un raconet d’una fàbrica de ciment però no és possible. Els guardes, però, ens donen 2 gots d’aigua fresca i després arriba un treballador del torn de nit que ens omple el got amb refresc de llimona.

 

. Hem hagut de tornar a acampar sota un pont. El terra, irregular i perillós per la tenda de campanya ens ha obligat a deixar la tenda massa fora el túnel amb la mala sort que a les 2h de la nit la pluja ens ha tocat, obligant-nos a fer mudances per no mullar-nos més.
. El senyor del refresc de llimona d’ahir sembla que ha acabat el torn de nit i ens troba pel camí mentre torna a casa seva a Bojnurd. Al matí ens dona aigua.
. Un pagès passa amb moto i ens regala una bossa petita amb unes quantes sembla que pometes de la mida d’anous.
. Un cotxe para i ens regala un caramel per cadascun.
. L’home de les 5 vaques que ens va acollir a casa seva fa pocs dies passa amb el cotxe i ens troba. Ell va a cap a Bojnurd amb la seva filla. S’aturen, baixen del cotxe, ens donem abraçades, una petita conversa expressant la nostra alegria i sorpresa en retrobar-nos, ells ens donen un trocet de pa i segueixen el seu camí.
. 5 cotxes s’aturen al llarg del dia oferint ajuda i/o portar-nos.
. El paisatge s’endureix més. Només alguns trocets plans conreats i verds alleugereixen la nostra vista, però la proximitat dels turons absolutament pelats juntament amb el fort vent ens regala un paisatge força hostil sense cap arbre ni ombra per enlloc. Menys mal que avui està força ennuvolat i el fort vent abaixa la temperatura fent el caminar més còmode.
. L’home que trobàvem ahir refredant el cotxe i que ens oferia portar-nos i estar a casa seva, ens torna a trobar tornant de la feina i avui arriba preparat. Ens porta 2 pans farcits de verdures que la seva dona ha fet per nosaltres i torna a insistir en que anem a casa seva. Al final, tanta insistència i generositat es fa irressistible i ens comprometem a anar amb ell demà.
. El senyor del refresc de llimona d’ahir i que ens ha donat aigua al matí quan ens ha trobat en tornar a casa seva després de treballar a la nit, avui a la tarda, quan estem a les portes de Bojnurd torna a aparèixer. Sembla que ens ha estat buscant expressament per que només avançar-nos surt del cotxe amb un gran somriure, ens saluda donant la ma fortament, amb les mans agafades acota el cap, fa un petó i es toca el front i en separar les mans es porta la seva al cor. És molt emocionant i sentit. La seva cara d’ alegria ho diu tot. La nostra, també. Després ell torna al cotxe i del maleter, de dins una nevereta, treu un suc i 3 vasos de plàstic. Asseguts al cotxe per descansar les nostres adolorides esquenes fruim de la bona companyia tant com del suc fresc. Després, en acomiadar-nos, la feina és nostra per refusar la seva insistent invitació a anar a casa seva per sopar i dormir. Tenim 2 altres compromisos acceptats en ferm i hem refusat un tercer. Això de que entre aquesta meravellosa gent ‘competeixin’ per allotjar-nos a casa seva i que nosaltres haguem de triar i refusar invitacions és quelcom molt sorprenent. El senyor, abans de continuar ens regala una ampolla d’aigua de litre i mig congelada. Aquesta gent és increïble.
. Hem quedat amb el nostre amic que vàrem conèixer a Shirvan, el defensor del mediambient, que també ens va convidar a estar a casa seva i ens ve a buscar. Arribem a casa seva on comença un altre festival d’hospitalitat, generositat, tendresa i amor juntament amb la seva muller i 2 encisadores filles. Xerrem, sopem, anem a dormir passada mitjanit… 

 

. Dia de descans físic però d’alta intensitat social. Al matí i fins a mitja tarda gaudim moltíssim del nostre fabulós amic mediambientalista i sa meravellosa família. Després ens mudem a casa de l’altre compromís, el del cotxe que ens portà els pans farcits de verdures fetes pet la seva muller. Un altre íntim gran privilegi.

. Dins la ciutat de Bojnurd trobem el bonic parc Afarinesh on veiem com alguns dels llocs designats estan ocupats per tendes de campanya i d’ altres amb gent gaudint d’un saborós picnic matiner. Això de la cultura i tradició de fer pícnics i acampar ens encanta. Suposem que tard o d’hora farem un intent d’acampar a un parc, tot i que la nostra petita i llarga tenda juntament amb les grans i pesades motxilles faran el tema un xic complicat.