Aquí tenim el que hem viscut entre les dues poblacions que titulen l’entrada.
Com ja hem comentat en alguna ocasió, el nostre viatge-projecte-somni-aventura no només tracta de que nosaltres caminem, sinó que també volem ajudar a les persones al llarg de la nostra ruta, sempre que ens sigui possible.
Ara ens trobem que hem fet un llarg recorregut per Birmània, ja hem fet servir 2 visats, ens resten menys de 2 setmanes per finalitzar el segon visat i encara no hem aconseguit cap resposta, ni trobat cap manera de poder dedicar part del nostre temps i esforç a ajudar a persones necessitades.
Per una banda en Lluís està força decebut per un tema que ja coneix des d’abans de començar, i no és un altre que la no possibilitat de caminar tota la ruta. Els forats del nostre formatge. Com no podem arribar a la frontera amb Bangladesh i es van acabant els dies de permanència legal a Birmània hem decidit acabar el nostre recorregut a peu a un lloc emblemàtic i important per la cultura birmana. Hem decidit que haver caminat des de Myawaddy fins a Bagan ja és prou significatiu.
Sent molt sincer (i dient-ho públicament) a en Lluís li hagués agradat haver apurat més, haver arribat més a prop de la frontera. Llavors la decepció de no poder seguir cap a Bangladesh hagués estat només una miqueta menor, però seguiria existint.
Què representa aturar-nos a Bagan i no uns quants quilòmetres més a l’oest? Representa com hem comentat, posar el llaç al recorregut de Birmània a un indret molt especial històrica, artística i culturalment. Però també ens permet seguir intentant rebre resposta d’algunes organitzacions o portes a les que hem estat trucant, insistint i oferint-nos com a voluntaris per ajudar de la manera que més profit puguin treure de nosaltres. També en un terreny més personal i no tan altruista, ens permet poder viure el cap d’any i el festival de l’aigua a Mandalay durant uns quants dies en que tot Birmània està paralitzada, o també ens permet estalviar-nos uns dies de caminar amb temperatures d’entre 35°C i 45°C.
Així doncs, fins aquí arriba el nostre recorregut a peu per Birmània. Les següents entrades seran com a viatgers motxillers ‘normals’ i sincerament esperem i desitgem compartir les nostres experiències quan poguem ajudar a algú que ens hagi fet cas, cosa que de moment no hem aconseguit.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu–nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Meiktila – Let Pan Pya – Indaw Jel – Kyauk Padaung – Nyaung-U – Bagan
. Avui donem la més cordial i calorosa benvinguda a Chloé, la nostra primera real i no virtual seguidora. La vàrem conèixer a Bangkok, vàrem retrobar-nos a Meiktila i avui a les 5h hem començat el dia plegats. Estem molt contents amb aquesta incorporació a l’ equip. Ara som més, així que tenim un xic més de risc doncs si un pren mal, tots prenem mal… però com diu la dita, quants més serem, més riurem. La part seriosament negativa d’ aquest inici és que ella comença amb ferides als turmells que no la deixen portar sabates. Fa dies que mira de curar-se i sembla que la cosa ha millorat molt, però encara no pot posar-se sabates pel que comença amb xancles! Jenn i jo ens quedem de pedra. Però ella, valenta, vol provar. Això és una barreja de petit suïcidi o ximpleria, i cercant la part positiva, demostració de coratge i determinació.
. Ens aturem a un petitíssim poblat preguntant per menjar. No trobem res. Portem 21 km. Seiem un xic a l’ ombra debatint si continuar sota aquest sol torrador en una mena de desert o pensar en alternatives. Mentre ho parlem estirats a l’ ombra la família de la casa del davant (el poble potser te 15 cases) ens ofereix dinar a casa seva. Un senyor molt trempat, jubilat i amb una mica d’ anglès ens convida a dinar arròs amb algunes cosetes. Quina hospitalitat i generositat. Mentre dinem fem conyes amb els menuts de la casa, ens ensenyen fotos familiars, els ensenyo fotos de castells… tot molt entranyable. Aquestes experiències ens agraden molt i enriqueixen el nostre viatge. No només és la bondat de la gent la que trobem, sinó també experiències personals que en anar caminant, molt a poc a poc, podem copsar doncs tothom te temps per accedir a nosaltres, cosa que no passaria si anéssim en bus, o potser en bicicleta si no ens aturem aquí (no m’ imagino cap raó per fer-ho).
. Una furgoneta s’ atura oferint-nos transport.
. Un cotxe cap al final del dia passa, s’atura, fa mitja volta, ens ve a preguntar si estem bé o necessitem res. Com estem al mig del camp cercant lloc per acampar i no volem que sigui tan obvi, els diem que som biòlegs i hem vist una planta molt interessant. Quan ells saben que estem bé, tornen a fer mitja volta al mig de la carretera i segueixen el seu camí.
. Cerquem lloc per acampar pel mig dels camps treballats. Chloé està fotuda de les cames, però sobretot dels peus amb una butllofa afegida a les ferides que ja portava. Acaba els 30 km d’ avui amb mal de cames, però sobretot de peus i turmells. Les ferides del turmell no empitjoren, però la butllofa fa mal. Li fem algunes cures abans d’ anar a dormir.
. Ens trenca el cor veure Chloé plorant i patint tant pels seus peus. Ahir va acabar els 30 km molt tocada i avui, malgrat sembla que te ganes, no pot. Els peus, les cames, la butllofa… li deixen clar que no podrà seguir. I nosaltres també ho sabem. Ha seguit una estona amb nosaltres aquest matí, fins i tot ha caminat una estona descalça, però ha de curar-se. Hem pogut gaudir de la seva companyia durant un total de 37 km. Ens hem aturat a esmorzar i ens hem acomiadat d’ ella esperant que es recuperi i curi les ferides ràpidament doncs tenim una altra cita d’ aquí a 3 dies per intentar seguir, sempre que s’ hagi curat.
. Nosaltres seguim ruta per una carretera moltíssim més tranquil·la i rural. Aquesta definitivament no és l’ AH1 (Asian Highway 1) i els pobles estan molt més escampats, sent molt més petits. Tot està voltat per camps llaurats, treballats, o terres sense res amb uns quants arbres escampats per ací i allà… tot molt més tranquil.
. Ens aturem a fer un petit àpat. La senyora ens serveix i encabat seu davant nostre, mirant-nos, suposem que per estar amb algú tan diferent. De fet, al poc va a buscar la seva mare, una velleta entranyable a qui seu també al nostre davant. Ambdues se’ns queden mirant mentre ens cruspim uns fideus amb no-se-què i mantenim una mínima comunicació a base de petits signes i molts somriures. En marxar i quan ens estem penjant les motxilles grans la filla fins i tot ens agafa les petites i ens les atansa. Tot molt maco i tendre.
. Avui podem acampar tranquils a un camp d’ arròs, no sense abans haver-hi arribat d’ amagatotis i seient durant una estoneta darrera un petit turó mentre sentim una moto i unes veus d’ homes per allà a prop.
. La nostra rutina aquí Birmània és un xic diferent a la de Tailàndia. El nostre horari d’ oficina és de 4h a 18:30h. De llarg, treballem molt més que a casa! Ens despertem a les 4h, cap a les 5h ja hem plegat tot i comencem a caminar. Tenim foscor fins allà quarts de set quan gaudim de precioses sortides de sol. A vegades esmorzem una miqueta, a vegades seguim caminant, amb aturades molt curtes per descansar, fins cap allà les 11h quan la calor ja és molt, molt forta. Dinem, fem la digestió mentre esperem que passin les pitjors hores del día i com a Birmània no hi ha manera de trobar allotjament o quedar-nos tranquils a un lloc on després dormirem, doncs toca seguir en moviment, tornar a caminar fins cap allà les 18h quan el sol comença a desaparèixer. Llavors tenim uns 15 – 30 minuts per desaparèixer de la carretera, del mapa, trobar un lloc per acampar, que ningú ens vegi, muntar la tenda gairebé a les 19h quan és molt més fosc i cap a dins el nostre palauet mòbil.
. Hem dormit bé. Aquesta nit passada no teníem gaire protecció així que un gran, immens i espectacular llançol d’ estels ens ha cobert. Fins i tot podia endevinar la Vía Lactia. La part menys bonica de dormir sobre un camp d’ arròs sec com una pedra és que no és gaire pla. Jo m’he quedat ancorat a un forat d’ on per poder dormir no he pogut treure ni el cul, ni la cadera quan estava mig de costat. Però al final, dormim força doncs acabem els llargs dies bastant cansats.
. Son quarts de 5 i caminem dins la foscor. El tràfic és molt, molt baix (estem encantrats amb això) però també passa algun cotxe de tant en tant. Un il·lumina de sobte una fila d’ unes 7 ó 8 persones, diria que dones, que ens passen pel costat amb els seus barrets, vestides i tapades per complet. Totes elles van carregades amb una mena de balances que fan servir per portar pes a ambdues cistelles que pengen amb unes cordes d’ un pal portat travessat sobre ses espatlles. Aquesta imatge de la cua de dones, amb les cistelles plenes i pesades, que ens passen silenciosament pel costat il·luminades breument per un fugaç llum de cotxe és quelcom que m’ agradaria fotografiar però que no puc i només espero perduri a la nostra memòria. Moments màgics de la nit.
. Durant uns quants quilòmetres veiem que molta activitat econòmica es desenvolupa al voltant de les pedres. Hi ha piles i muntanyes de pedres per arreu i forces indrets on tenen una antiga i sorollosa màquina que esmicola les pedres. Al seu voltant veiem normalment un grupet de joves, nois i moltes noies, que galleda a galleda aboquen pedres per la part d’ adalt i galleda a galleda recullen pedretes més petites abocant-les a una altra pila. Tot això sota un sol torrador (s’ aturen al migdia), amb un soroll ensordidor i voltats d’ una polseguera asfixiant.
. Ens aturem a un creuament on hi ha alguns llocs per menjar i sobretot, ombra. Allà hi ha un senyor amb una petita furgoneta a petar de barrils de petroli reutilitzats mil vegades. Tenen pinta de pesar molt i per descarregar-los el que fan és deixar uns pneumàtics vells a terra, fer rodolar els barrils i deixar-los caure lliurement sobre els pneumàtics. El senyor ens veu i ofereix portar-nos. Li estem agraïts, però anem a peu. Ell insisteix ‘free, free’ (gratis, gratis). Molt amable. Amb la seva cara ens dona a entendre que no ho entén i que hem d’ estar malament del terrat.
. Unes nenes vénen de cara, passen en moto i ens saluden. Al cap d’ una estona tornen pel darrera oferint-nos transport a l’ hora que pregunten si estem bé. En agrair el seu interès dient que estem molt bé, responen amb un breu i somrient ‘ok’, tornen a fer mitja volta i marxen. Breu i per feina.
. Un home en moto, amb un adolescent al darrera i un enorme sac entre les cames que li arriba a la barbeta, s’ atura i ens pregunta: ‘què puc fer per vosaltres?’ El mateix amable senyor torna al cap d’ una estona tot descarregat per repetint-nos la pregunta. Acabem dinant amb ell sota un gran arbre.
. Quan som nosaltres els que estem aturats, llavors molt més còmodes sense pes, la vida quotidiana no ens deixa de sorprendre, especialment el transport de mercaderies o persones, on sincerament, gairebé no trobem cap diferència.
. Aquesta nit ens ha plogut una miqueta. 4 gotes suficients per mullar la tenda, però no gaire.
. Arribem d’ hora a Kyauk Padaung amb la idea de descansar una mica a un allotjament ‘normal, decent i assequible’ però Chloé ens diu que no ha trobat res que no sigui un altre robatori a aquest poble i que també farta, ha fotut el camp al següent poble gran on aquesta vegada sí, esperem retrobar-nos per tornar a caminar un trocet junts, sempre que hagi recuperat la salut dels seus peus i cames. Així doncs, passem a poc a poc per Kyauk Padaung, dinem i si l’ allotjament està com ens diuen, doncs nosaltres també cardem el camp i continuem ruta. Tot això que ens perdem nosaltres, i tot això que es perden ells.
. Els aproximadament 100 km entre Meiktila i Kyauk Padaung han estat curiosos en veure el canvi d’ actitud de la gent. Suposem que és per que per aquí no s’ atura ni l’ aire i les persones potser son un xic (o força) menys sociables. Son zones força desèrtiques en aquesta època seca de calor intensa i les persones amb prou feines ens tornaven les salutacions. Arrencar-los un somriure era com arrencar-los una dent. Però en general ha estat bé.
. Un cotxe s’ atura. Baixen 2 dones. Una creua la carretera i ens pregunta el mateix de tothom. On aneu? Caminem cap allà. Ella ens respon, ‘si us plau, veniu amb el meu cotxe’. Al final elles reprenen el seu camí entre cordials salutacions i comiats.
. S’ apropa el final del día i a l’ horitzó veiem una ciclista que no te pinta de local, però tampoc porta les típiques alforges. Resulta que és la nostra amiga Cholé qui des de Nyaung-U ha agafat una bicicleta i està fent una bona volta, de pas que ens buscava i aquí ens ha trobat. Quina il·lusió! Jenn i jo quedem ben sorpresos i molt contents de tornar-la a veure. La butllofa del seu peu està un xic millor així com les lletges ferides del turmell i cama, però no està, ni de bon tros, preparada per tornar-se a calçar unes botes. Sortim de la carretera, trobem un lloc prou tranquil per poder xerrar fins el capvespre i acabem acampant plegats com l’ altre día.
. Nosaltres pretenem ser discrets i som modestos. No ens agrada mai presumir de res i mirem de minimitzar allò que alguns podrien considerar quelcom lloable, però també tenim el nostre petit cor i ego, pel que ens agradaria compartir un comentari que la nostra nova bona amiga Chloé ens ha fet arribar (creiem que és força exagerat, tot sigui dit):
After spending just 1day with you i have to say that i am really impress by what you are doing, so strong mind, specially when its time to find a place to stay… you enter in the top 5 of the heros in my life!!! See you soon, Big hugs !!! Chloé
Després de passar només 1 día amb vosaltres haig de dir que estic realment impressionada pel que feu, tan forts mentalment, especialment quan és l’ hora de trobar un lloc per dormir… entreu dins la meva llista dels màxims 5 herois de la meva vida. Fins aviat, Fortes abraçades !!! Chloé
. Ens aturem a fer un petit mos doncs tot això és molt pelat i solitari. Ens aturem entre 4 cases mentre els veïns s’ estan despertant. S’atansa un amb cara d’ adormit. A l’ hora que ell va posant-se bé la faldilla, ens saludem. ‘Mengabà’. Jenn li ofereix una galeta que no hi ha manera que accepti. Al cap d’ una estona ens ofereix aigua. Li responem que en tenim. Més tard torna i ens regala una ampolla de litre d’ aigua.
. Una furgoneta passa i s’ ofereix a portar-nos. Una mica més endavant un bon cotxe s’ atura. El veiem aturat a l’ altre costat de la carretera sembla que esperant-nos. Efectivament un senyor prou elegant (i amb ulleres, que per aquí es veuen poques) ens pregunta el mateix de tothom. On aneu? Caminem cap allà. Ell ens ofereix portar-nos. Molt agraïts seguim caminant amb una temperatura de 34°C que se senten com 39°C a les 10:30-11h, per emparrar-se un xic més cap a les 14h amb 42°C que se senten com 43°C. Al capvespre és un altre senyor més jove qui te la seva família esperant dins el cotxe mentre creua la carretera per oferint-nos transport.
Les seves accions i l’amabilitat que ens demostren son tan benvingudes com admirades.
. Ja fa temps que anava al darrera d’ una foto que mostrés els efectes de mastegar ’betle nut’ sobre les dents i finalment l’he aconseguida. Ha costat una mica que un home em deixés fotografiar-lo tan proper i a més rient, doncs la majoria es posen molt seriosos. Però és clar que si no somriuen, no podem mostrar com tenen les boques molts, molts homes i algunes però poques dones. A part del fastigós que és mantenir una mena de conversa amb una persona que parla amb la boca plena, obrint-la una mica per parlar mentre mira que no se li escapi el merder que mastega o el liquid vermell que genera i que després escopirà pel carrer.
. Avui durant el día repetim 41°C que se senten com 43°C. Hem dormit fatal. Ahir al vespre quan ens atansavem a Nyaung-U vàrem gaudir d’ una espectacular posta de sol mentre un tros de cel estava tot gris digerint llamps interns que veiem amenaçadors mentre sentiem trons de rerefons. Això ens ha fet posar la capa impermeable de la tenda, el que vol dir que no podem dormir només amb la mosquitera gaudint dels estels i d’ una mica d’ aire. Al final les úniques gotes que han caigut han estat les del nostre suor. Quina calor que fa. Amb la tenda tota tapada, estem dins un altre forn, no tant fort com el de día, però.
. La carretera que arriba a Nyaung-U des de Kyauk Padaung deixa l’ aeroport a la dreta, l’ estació d’ autobusos i després te una guixeta / caseta de control que es dedica a caçar a tots els estrangers. És literalment una ‘caça de l’ estranger’ de manera sorprenentment desagradable. Per què? Per diners. Ens atansem a Bagan, crec que la principal atracció turística de tot Birmània. Un lloc farcit de temples escampats per una enorme extensió de terreny. Com a principal actiu turístic i suposo que important font d’ ingressos, cobren una entrada, però es troben que en ser una extensió tan gran, és ’difícil’ posar una tanca i una/unes guixeta/es per cobrar al que realment vagi a visitar aquests temples. Per tant, pel que hem llegit a diversos llocs mentre fèiem la recerca i també pel que hem experimentat nosaltres avui, el que fan és una ‘caça de qualsevol estranger’ que s’ acosta a uns quants quilòmetres de distància. Hi ha molts temples per tot arreu però els principals estan potser una mica més concentrats, i definitivament no estan a Nyaung-U. Nosaltres primer anem a Nyaung-U a cercar allotjament i si trobem quelcom que ens permeti quedar-nos, després decidirem si visitem uns quants temples o no. Doncs bé, encara és fosc quan sabent-ho i sense amagar-nos de res arribem a la guixeta que es dedica a aturar tots els vehicles que arriben per aquesta important vía d’ entrada a Nyaung-U (repetim, encara estem molt lluny del centre arqueològic). Aquí un senyor atura i escorcolla tot el que passa per obligar a pagar una entrada. És com un gos guardià drogat que amb l’ angoixa i ceguesa provocada per la manca d’ una nova dosi, va boig a la caça de tothom que no sigui birmà. El senyor aquest ens crida des de l’ altre costat del carrer: ‘Ticket !!’. Nosaltres ens aturem i ell s’ atansa. Heu de pagar tiquet !! Ni bon día, ni hola ni res que deixi entreveure un mínim d’ educació. Ja ens esperàvem aquesta parada i moment, però no l’ imaginavem tan desagradable. Ahir ja vàrem parlar i decidir amb Jenn que comprariem l’ entrada, però ara, a la foscor de la matinada i davant d’ aquest senyor que ens està bordant, mirem de fer-li entendre que quan anem a visitar els temples, comprarem l’ entrada, però ara no doncs només anem a Nyaung-U a cercar allotjament. I Nyaung-U no val la quantitat que demanen només a tots els estrangers. Quina és sa resposta? Evidentment, Ticket !! Heu de pagar tiquet !! Tornem a explicar… mateixa resposta. Li expliquem que si no trobem un lloc per dormir, marxarem cap a Mandalay. Ell cridant ens alça la ma i ens envia a l’ estació d’ autobusos que hem passat abans per agafar un bus a Mandalay. Ara soc jo el que crida, li repetim que caminem, que no agafem autobusos, que volem trobar allotjament primer i llavors pagar i anar a visitar… Ell segueix cridant i gesticulant molt desagradablement, jo segueixo cridant, escopint al terra i també actuant molt desagradablement… tot és molt lleig. Benvinguts a Bagan penso. Anem a la caseta on trobem un noi més jove i educat amb qui podem parlar. També està capficat i concentrat amb el cartell que els autoritza a robar a tots els estrangers que s’ acostin a uns quilòmetres de Bagan. Però amb aquest noi es pot parlar. La pega és que qui és el cap i decideix, no es el jove educat sinó el gos vell que no coneix ni educació, ni modals. Amb tota aquesta festa de benvinguda al turista / viatger / visitant, ja s’ ha fet de día. Amb els ànims més calmats esperem la decisió del groller personatge. Torno a adreçar-me a ell, més calmat, mig rieller i demanant disculpes per escopir al terra (fou quelcom massa lleig per la meva part), però també recriminant-li que de cap manera la seva no és manera de tractar a les persones. Al final ens deixa passar.
. De camí al centre ens trobem 2 motxillers que fan auto-stop cap a Yangon. Son molt autèntics. Van amb xancles, faldilles com els birmans, grans motxilles… ens encanten. Intercanviem valuosa informació sobre Bagan, Nyaung-U i Yangon. Aquella informació de carrer i de col·legues motxillers que tant valorem i que acostuma a estalviar temps, diners… Gràcies a ells trobem ràpidament un allotjament. També reservem i avisem a Chloé per que vingui aquí i s’ estalvii diners respecte a on ella està allotjada. La informació bona s’ ha de compartir ràpidament.
. Ja instal·lats, després de 5 dies, 5 nits i uns 150 quilòmetres més al sarró, el plaer d’ una dutxa a cops de galleda sense haver-se de preocupar per si embruto el bany o mullo el parquet, és un altre d’ aquells grans, grans plaers de la vida. Plaers dels que fruim intensament cada cop que tenim oportunitat. Vaig a fer un tomet pel mercat, que sempre és interessant i com tinc molta gana, cerco les cuines i cuineres que acostumen a haver a tots els mercats. Cuinen pels locals a llocs, molt sovint, ben lluny dels nostres estàndards de neteja o salubritat, com a tots aquests països, però el menjar acostuma a ser ben bo. No trobo les cuineres per enlloc. Sí veig un venedor de carn que s’ està cruspint un plat de fideus gruixuts amb molt bona pinta. Li pregunto d’ on els ha tret i ell em dona unes indicacions que miro de seguir sense gaire èxit. Al cap de poca estona ell alça la mirada amb uns fideus penjant de la boca i em torna a veure. Ja riu. S’aixeca i em fa seguir-lo. Jo abans vaig a agafar el plat que està menjant, el segueixo i un cop davant la cuinera, entre somriures i la mirada encuriosida de les cuineres i venedores veïnes, li ensenyo el plat que el meu guia te a mitges. Tots entesos. Li torno el plat al carnisser i em poso les botes de bons fideus amb no-se-què i sopa ben calenta.
. Quan la calor afluixa un mica, Jenn, Cloé i jo anem a fer un tomet per Nyaung-U, poble lleig, satèl·lit de Bagan, amb hotels, cases d’ hostes, restaurans, botigues de menjar i en general, un atenció al client de pena. L’ única cosa una mica interessant, potser, és la pagoda Shwe-zi-gon, força gran.
. Per acabar el día vaig a comprar pa tallat en llesques i tancat en una bossa. Quan ja estic a l’ habitació em menjo un parell de llesques fins que començo a veure formiguetes per tot arreu dins el pa i la bossa. Torna’t a vestir, surt i vés a la botiga. Arribo amb el paquet obert i al caixer / propietari li ensenyo les formigues i li dic de canviar el paquet. Resposta? No. No formigues. No canvi. Jo al·lucino. Però què no veu això petit que es mou per aquí dins? No. No canvi. Vaig al prestatge a agafar un altre paquet i una senyora gran em crida que no, que no l’ agafi! Ara torno a ser a la caixa amb 2 paquets de pa, l’ obert i el nou, amb uns quants clients esperant i gaudint del lamentable espectacle / discussió. La cosa, sense arribar al punt d’ aquest matí, és desagradable. Al final, entre molt mal rotlo, surto amb un paquet nou. Atenció al client?? Abans d’ entrar a Bagan ja tinc ganes de cardar el camp.
. Encara fosc Jenn, Chloé i jo sortim cap a Bagan. Abans però passem a recollir un nou amic de Chloé, en Alex a qui ella va conèixer ahir i que també s’ apunta a la festa / visita. Nosaltres 3 hem aparcat les motxilles a un racó de la casa d’ hostes i ja tornarem demà. Això és el que estem esperant que faci en Alex al seu allotjament. Així sembla que ho va acordar ahir, però la desagradable dona d’ara el matí pretén cobrar l’ habitació sencera com si ell dormís aquí només per guardar-li la motxilla. Una altra discussió i problema, però que no ens implica a nosaltres. No ho fa fins que veig que no es posen d’ acord i el temps corre. Li suggereixo a en Alex que pregunti allà a on estem nosaltres. Efectivament li guarden la motxilla sense problema. Mentrestant ell marxa a deixar les seves pertinences, la dona desagradable ens va omplint el cap amb que la policia controla tota la zona arqueològica i que si ens enganxa per la nit… Mira de posar-nos la por al cos mentre veu com un client seu, en Alex, fot el camp. Ja ens encarregarem de que uns quants més no arribin mai aquí. Mentre ella monta tot aquest numeret, nosaltres la mirem impassivament sense badar boca i més aviat amb cara de fàstic fins que en marxar li pregunto, ‘Customer service?’ (Servei o atenció al client?). Tot això va sumant i confirmant el tarannà d’ aquest indret. El lloc turístic per excel·lència de tot Birmània.
. Els 4 anem cap a Bagan. A mida que avancem, anem veient temples i pagodes relativament petites. El primer temple gran que visitem és el ‘Hti-lo-min-lo’ que com passarà amb tota la resta que visitem, pel meu gust, és més maco per fora que per dins. Per dins acostumen a tenir estatues de Buda, algunes enormes, d’ altres grans, petites, passadissos concentrics a l’ entorn del Buda central… Seguim camí, visitem el temple ‘Ananda’ que està bé, creuem les antigues muralles, arribem al temple ‘Bu-paya’ des d’ on admirem el riu ‘Ayeyarwaddy’ que és enorme malgrat estar en plena epoca seca… seguim la visita amb calma però els 43°C que se senten avui com 46°C ens tenen fregits i ens obliguen a amagar-nos una estona.
. Tot el día veient pagodes, temples però també restaurants, venedors ambulants de tot i molts llocs o entrades als temples més grans o famosos convertits en petits centres comercials. Quina i quanta mercantilització d’un lloc teòricament tan rellevant per la religió budista!
. Al final del día pugem al temple ‘Shwe-gu-gyi’ des d’on gaudim d’ excel·lents vistes d’ una bona extensió de terreny amb pagodes sorgint com a bolets i d’ una bona posta de sol, malgrat uns núvols col·locats a la línia de l’ horitzó sobre les muntanyes a l’ altre costat del riu, ens fan una mica la punyeta.
. Ja ben fosc tots 4 ens perdem entre els temples, camps i arbres per acampar.
. Nit idil·lica en quan a l’ indret. Hem estat propers a grans temples, sentint ocells i sota un gran llençol d’ estels. Fins i tot, estirat dins la tenda podíem veure un dels grans temples que ha restat il·luminat tota la nit. Ara bé, dormir el que es diu dormir, fatal i poquíssim pel terra dur i irregular, les picors que se’ns desperten de nit, la calor i la suor que ens regalima.
. Cap a les 5h ja estem d’ alt un temple, crec que el temple ‘Nat-hlaung Kyaung’ que està un pèl enrere i entre els temples ‘Shwe-gu-gyi’ i ‘That-byin-nyu’, a l’ hora que gairebé en línia recta respecte a la sortida de sol i l’ espectacular temple ‘Ananda’. Encara és de nit, estem sols tots 4, callats, gaudint dels ocells que ja han començat el seu particular concert. A poc a poc el día va despertant-se i les primeres clarors ens mostren un bosc d’ arbres (no molt espès) d’ on sorgeixen moltes pagodes, algunes tímides, d’ altres desafiants i espectaculars. Finalment el rei sol, que ens seguirà rostint cada día, es desempallegua de l’ horitzó que l’ ha tingut amagat i va il·luminant tot aquest bosc de natura, art i història.
. Personalment opino que només alguns pocs llocs i alguns pocs moments d’ ahir juntament amb la meravellosa estona viscuda aquest matí des de dalt d’ aquest solitari temple, justifiquen la visita a aquest emblemàtic indret anomenat Bagan. Si em centro i/o concentro només amb això i miro d’ oblidar tota la porqueria que hem d’ empassar-nos i que està present per arreu, llavors dono com a vàlid tot l’esforç invertit per arribar aquí.
