dav

Montpeller – Armissan

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

.

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Després de molts mesos i molts quilòmetres finalment ens retrobem amb la nostra estimada mar Mediterrània, bressol de la nostra cultura. Feia molt de temps que en ruta no tornàvem a caminar a la vora de la mar. Concretament això no succeïa, ni més ni menys, que des d’Alexandropolis al inici de Grècia, quan feia un parell de dies que havíem creuat des de Turquía. En aquest tram tornem a tocar mar.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Montpeller, Mireval, Vic-la-Gardiole, Frontignan, La Peyrade, Sete, Marseillan Plage, Reserva Natural Bagnas, Agde, Vias, Passe Lis Blanc, Roque Guimarde, Portiragnes, Les Salants Hauts, Serignan, Vendres, Castelnau, Puech Blanc, Fleury, Marmorieres, Armissan

 

. Després de la visita a Montpeller, toca continuar ruta cap al sud-oest. Primer hem de creuar la ciutat, o si més no, una bona part doncs hem estat allotjats a la part nord del casc antic i al matí tornem a creuar aquesta part cèntrica i més vella, per després caminar, seguint unes vies de tramvies, fins les afores de la ciutat. La sortida de Montpeller és tranquil·la. Els carrers del centre antic estan molt solitaris, però en arribar a sortir del centre, seguim trobant a faltar gent, vida. Els tramvies estan molt bé. Tant al centre com més enfora de la ciutat, trobem poc tràfic. No veiem motos. Potser deuen tenir alguns tipus de restriccions pels vehicles privats.

. Sortim de la ciutat per creuar de nou les grans autopistes que passen pel sud de Montpeller. Avui les passem per sota.

. Un cop ja completament fora de la ciutat caminem bàsicament al costat de camps de blat i vinyes. També trobem uns quants camps sense cap conreu o abandonats.

. La vegetació i el clima són com a casa. Matolls, clima sec, pins…

. Avui tornem a tenir bastant de vent que bufa fort des del nord.

. Seguim sense trobar i/o interaccionar amb la gent local, així que seguim parlant amb els… cavalls. Com dies enrere, en veiem uns quants. A les afores de Montpeller, a una escola d’equitació, trobem molts cavalls blancs.

Avui però també en veiem un cavall molt pelut! Esperem que passi per la perruqueria abans de que arribi l’escalfor de l’estiu, perquè amb aquestes grenyes, les passarà magres.

. També veig una serp que diria que potser fa metre i mig. Veure aquests animals tan nets i bonics no ens va gaire bé, sobretot quan tenim uns quants dies d’acampada per endavant.

. Arribem a Frontignan i ens aturem a descansar les esquenes i les espatlles. Faig un passeig turístic pel centre del poble, mentre Jenn es queda fent les seves coses amb el telèfon i guardant les quatre motxilles. El carrer pel que hem arribat i entrat al centre de Frontignan ha estat força desagradable en termes de tràfic, però un cop al centre, fora de la vía que creua el poble, els típics carrerons estrets i caòtics de gairebé tots els centres històrics, és molt tranquil. Algunes cases són dels 1880s i algunes també tenen forces plantes i flors a les façades. El que més m’agrada, si hagués de triar quelcom, és l’ajuntament.

. Acabem el dia com ja hem viscut molts dies aquí, en solitari, creuant aquest desert de persones que sembla ser França. Sortim de Frontignan per dormir a un bosquet de pins de La Peyrade.

Aquest ha d'anar a la perruqueria urgentment abans de que arribi la forta calor, perquè si no ho fa, les passarà magres
Aquest ha d’anar a la perruqueria urgentment abans de que arribi la forta calor, perquè si no ho fa, les passarà magres
Veure això no va gaire bé quan tenim uns quants dies d'acampada per endavant
Veure això no va gaire bé quan tenim uns quants dies d’acampada per endavant

 

. Deixem La Peyrade per entrar a Sete. Passem i creuem uns quants canals, arribant al casc antic. El centre de la ciutat està molt envellit, força cascat, però té sabor.

. Una cosa relativament important ens succeeix a Sete. Què és? Doncs que finalment ens retrobem amb la nostra estimada mar Mediterrània, bressol de la nostra cultura.

Feia molt de temps que en ruta no tornàvem a caminar a la vora de la mar. Concretament això no succeïa, ni més ni menys, que des d’Alexandropolis al inici de Grècia, quan feia un parell de dies que havíem creuat des de Turquía. Ja fa moltes setmanes, uns quants mesos i moltíssims quilòmetres de l’última vegada que caminant la ruta, tocàvem la Mediterrània. Avui tornem a tocar mar.

Se’ns fa estrany caminar amb la costa a la nostra esquerra. Els últims recorreguts a tocar de la costa foren els grans i llargs trams d’Iran, amb el Caspi, i a Turquía, amb el Negre. Sempre amb la mar a la nostra dreta, al nord.

Ara tornem a la Mediterrània que, tret d’algunes jornades on caminarem en paral·lel però per l’interior, bàsicament ja no deixarem fins arribar a casa, fins arribar a Barcelona.

. El passeig marítim de Sete està molt ben arreglat. Trobem jardins, dutxes, platges i trobem fins i tot fonts d’aigua potable! Miracle!

. Avui la nostra ruta passa gairebé durant tot el dia, tret d’algun altre tram, entre Sete i Agde, que és una llarga, llarguíssima recta a tocar de la platja. Són uns 23 quilòmetres en total, però d’aquests, tenim que uns 12 quilòmetres són una llarga i estreta llengua de sorra que forma la costa i que a part d’oferir una platja inacabable, també està dotada d’un fabulós i admirable carril peatonal/bici. També hi ha espai per què passin en paral·lel els cotxes, caravanes i fins i tot, trens. Felicitem a França per aquests nombrosos carrils peatonals/bici que anem trobant sovint.

També està molt bé la preparació que tenen pel turisme. Cada certa distància d’aquesta llarga llengua de sorra, disposa de lavabos oberts al públic. Quant més aprop de Sete, fins i tot tenen aigua potable. Després ja no, però els lavabos encara tenen sabó i alguns, fins i tot paper.

. Per contra, seguim un xic decebuts i tristament sorpresos amb la manca de interacció amb les persones. Avui estem estirats durant gairebé dues hores amagats del sol a un trocet d’ombra, asseguts o estirats al terra, propers a uns lavabos, per on passen o s’aturen al nostre costat forces persones. La gran gran majoria no diu res de res. Nosaltres no pretenem que les persones quedin sorpresos de veure dos motxillers vestits, tapats i carregats amb quatre motxilles, ni que ens preguntin res, però sí que esperem i desitgem un mínim, mínim d’educació. Un senzill bonjour seria quelcom benvingut. Tret d’algunes molt comptades excepcions, ni això succeeix. És trist. És decebedor. Potser és que tenim el record massa recent de molts simpàtics, alegres, educats i trempats italians.

. Respecte al paisatge predominant avui, gràcies a un cartell prou informatiu i didàctic, podem informar dels orígens d’aquesta curiosa llengua de terra (bàsicament sorra) per sobre de la qual estem caminant gairebé tot el dia i sota un sol de justícia. És una formació d’uns 12 quilòmetres de llarg i entre 1 i 2 quilòmetres d’ample, amb 1.800 hectàrees entre Sete i Marseillan Plage. La part més sorprenent per nosaltres és que aquesta llengua de sorra està formada en un 75% per sorra dels Alps, portada fins a la mar pel riu Roine i dipositada aquí per les corrents marines fa uns 6.000 anys. És ben curiós.

. Una vegada passem Marseillan Plage, ens trobem amb la Reserva Natural Bagnas, un espai protegit on un cartell avisa de que no es pot entrar, sota multa de 180 €. És un espai natural molt pobre en quant a vegetació, però imaginem que la que existeix, és important, i segur que és encara més important pels ocells. Per tant, felicitats per protegir la natura.

Sete
Sete
Llarguíssima platja a l'esquerra, tanques de protecció per la sorra, i a la dreta, carril peatonal/bici, carril bus i més enllà, carretera i vía de tren
Llarguíssima platja a l’esquerra, tanques de protecció per la sorra, i a la dreta, carril peatonal/bici, carril bus i més enllà, carretera i vía de tren
Formació de la sorra. 1- fa 10.000 anys, 2- fa 2.000 anys, 3- al segle 17, 4- en l'actualitat
Formació de la sorra. 1- fa 10.000 anys, 2- fa 2.000 anys, 3- al segle 17, 4- en l’actualitat
Foto aèria (amb permís de l'autor)
Foto aèria (amb permís de l’autor)

 

. Avui, el canal de Midi. A més, la frase rima.

. Primer de tot passem pel centre d’Agde que sense veure res d’especial, sí copsem que està molt preparada pel turisme. L’urbanització dels carrers de fora el centre més històric estan molt ben cuidats.

. Uns pocs quilòmetres fora d’Agde trobem el que buscàvem per avui i el que ens tindrà entretinguts durant unes quantes hores i quilòmetres. El canal de Midi. Avui descobrim una mica la…  vida als canals.

. El Canal de Midi fou una enorme obra d’enginyeria civil construït al segle 17 per tal de facilitar el transport i comerç de mercaderies entre la Mediterrània i l’oceà Atlàntic, entre Sete i Toulouse on el canal arriba al riu Garona per sortir a l’Atlàntic. Una impressionant obra de 240 quilòmetres.

. Al llarg del camí que transcorre enganxat al canal, sentim molts ocells meravellosos, un diví silenci, gaudim molt d’alguns trams de camins ombrívols, molt de verd, aigua per tot arreu, barques que naveguen molt a poc a poc, algunes barques aturades on sembla que hi viuen durant molt de temps…

Però deixem una pregunta enlaire que pot decantar la balança d’aquest indret cap a considerar-lo potser un petit paradís, o un petit infern. Mosquits????

. Arriba un moment del dia en que jo m’equivoco de camí i canal. Quina emprenyada! Ens costa 1,5 km extres.

. Passem pel poble de Vias trobant-nos un petit parc d’atraccions i bastanta gent turista local, molts d’ells en bicicleta.

. Pel camí, a diferència de la majoria dels altres dies, són bastants els ciclistes que saluden amb un bonjour. Molt bé!

. Molt tram del camí que va a tocar del canal ens porta a sol obert, amb unes temperatures durant les hores centrals del dia que ja fan mal.

. Deixem el canal de Midi a Portiragnes amb una formidable sorpresa… Trobem una font! Quina alegria. Ens alegrem tant amb coses tan bàsiques. Però és que és una obsessió. El sol i la calor ens estan castigant, així que ens posem rodons d’aigua. Fem com els camells.

. Deixem el canal per perdre’ns entre carreteres súper petites d’amplada justa per un cotxe. Passa algun vehicle molt de tant en tant, alguns ciclistes i nosaltres. Res més. Ni l’aire. Anem serpentejant entre vinyes i més vinyes.

. Arribem a Serignan tocadets amb la necessitat de fer un descans. Una curta, ampla i amb bona ombra rambleta ens permet seure veient la vida del poble. Alguns ens miren. Ningú ens diu res, per variar. Només al final un senyor gran i una dona que juga amb sa filla ens regalen una petita conversa o un agradable somriure.

. A la caiguda de la tarda, amb unes temperatures molt més agradables, un solet tou, una lluminositat bonica, caminem entre Serignan i Vendres per un altre fabulós, tranquil i solitari carril peatonal/bici que és un vici. No per res en concret, doncs transcorre en paral·lel a la carretera terciària i no té cap ombra, ni res d’especial, però com estem força cansats, ho agraïm i tornem a felicitar la presència d’aquests carrils peatonals/bici.

Entrada a Agde
Entrada a Agde
Un antic pontet per sobre el canal i el nostre bonic camí
Un antic pontet per sobre el canal i el nostre bonic camí
La vida i la casa al canal. Diríem que aquests viuen aquí permanentment
La vida i la casa al canal. Diríem que aquests viuen aquí permanentment

 

. De bon matí entrem al petit poblet de Vendres, sense cap mena d’atractiu.

. En sortir del poble toca filar prim i anar amb compte per trobar el mini camí adient. Com hem dit repetidament, hem passat moltes, moltes hores mirant mapes i fent recerca. Ara apostem per una petita vía que si funciona, ens estalviarà un bon tram extra, però si ens perdem, ens costarà car en temps i sobretot, energia.

Trobem la bona vía, a vegades un xic sorpresos doncs caminem per senders amb una amplada d’una bota. Una bona part d’aquests senderes envolten un lateral del llac o étang de Vendres. A més, durant les primeres hores del matí ens hem trobat una mica de boira, cosa que ens ha facilitat poder caminar sense tanta calor i també ha afegit un toc fantasmagòric al recorregut molt solitari.

. Més endavant creuem el riu Aude abans d’arribar al poble de Fleury.

. Avui tenim una cita! Sí, hem quedat amb un senyor al poblet d’Armissan que amable i generosament ens acollirà a casa seva. Però abans hem d’arribar des de Fleury fins a Armissan. Comencem molt bé per una carretera molt petita que ens porta entre vinyes, però després, contents per trobar una altra pista de terra, aquesta ens regala una pujada plena de pedres rodolants que sota el sol de migdia, se’ns menja la majoria de les calories de tot el dia. Hem de pujar uns turons, creuar la part superior dels mateixos i baixar-los, tot amb camins molt pedregosos, al llarg dels quals seguim trobant més i més vinyes.

. El dia de camins i senders molt petits s’ha completat amb l’aproximació i arribada al poble d’Armissan. Després de fer el cabra per entre les pedres, vinyes i alguns senders per cabres dels turons esmentats, ens acostem al poble, però no encerto totalment l’opció d’entrada. Així doncs seguim un caminet que ens porta al pati d’una casa particular. No volíem arribar a casa de ningú! Per postres, trobem al seu pati dos enormes trossos de carn que s’estan fent a la brasa sobre una graella. La pinta i l’olor són fantàstics. Cridem ‘alo, bonjour !’ repetidament per no espantar a ningú, però cap persona surt, ni ens respòn. Entrem al pati, discretament trobem la sortida al carrer i de miracle que jo no marxo de la propietat privada amb un dels dos trossos de carn sota un braç. Me’ls hagués menjat ambdós, allà mateix.

. Ja som a Armissan, on al cap de poc temps de deambular pels solitaris carrers, trobem la casa del nostre nou amfitrió. En arribar, el coneixem, el saludem i abans de seure per xerrar una estona, ens donem una fabulosa dutxa. Petits grans plaers de la vida! Després estem una llarga estona parlant, coneixent aquest peculiar artista que s’ha fet, viu i segueix ampliant i construïnt una casa realment tan peculiar com ell. Quin personatge!

Boniques barquetes de colors
Boniques barquetes de colors
Paciència, molta paciència
Paciència, molta paciència
Patint un camí pedregós sota un sol potent, però envoltats de moltes boniques vinyes
Patint un camí pedregós sota un sol potent, però envoltats de moltes boniques vinyes

 

. El dia d’avui el dediquem a descansar, a aparcar les pesades motxilles, a conèixer i viure l’interior d’una família local i sobretot, a ajudar al nostre artista amfitrió. Aquest senyor, al que nosaltres carinyosament anomenem el nostre nou amic hippie, és un pou de sorpreses. És un home molt, molt peculiar. És un artista i un manetes, doncs als anys 1960 va comprar un terreny on hi havia una vinya. Des del 1978 que va començar a fer-se la casa i a dia d’avui, a part d’una gran i bonica casa on viu sa mare, ell segueix fent ampliacions, projectes, casetes, cabanes, hort, piscina… és un museu en constant evolució. Fantàstic!

. Aquest museu és viu, com ell. Això implica que tot està en constant moviment i canvi, per tant, tot està ple d’un munt de coses, trastos i més trastos per tot arreu. És un mestre del reciclatge, és un manetes, però això sembla una barreja entre zona de guerra i deixalleria.

. Aquesta constant activitat ens dona un escenari ideal per nosaltres. Podem ajudar a fer moltes coses! Això ens encanta. Ja vàrem passar uns dies ajudant a construir una casa amb un amic que vàrem fer al costat de Benarès, Índia. També vàrem ajudar a desmuntar una cafeteria i crear-ne una de nova amb un altre nou amic a Samsun, Turquia. Ara, aquí ens dediquem en cos i ànima per donar un cop de mà a aquest genial artista.

Jenn ajuda a la mare a pelar patates i preparar el dinar, o després, treballa a fons per netejar una part de la casa en construcció que estava feta realment un fàstic. Jo també estic fent neteja, faig jardineria, una mica d’hort amb tomaqueres i sobretot, amb ell, dediquem bastantes hores a convertir un munt de taulons en una nova i flamant escala per accedir a una teulada, que en un futur serà una terrassa amb un hort. Un cop hem acabat l’escala jo em dedico a quelcom força fastigós, com és pintar tota la nova escala de fusta amb oli de cotxe usat. La protecció que ell fa servir per que els insectes no es mengin la fusta és, oli de cotxe. El nostre amfitrió va a un garaig de cotxes i demana l’oli dels motors de cotxe que un cop usat, han de llençar. Ell torna a casa amb un gran bidó i jo ara, empastifat fins els colzes, aplico una capa a tota la fusta, a tota l’escala. És bastant desagradable, però tant Jenn com jo, estem tan contents d’ajudar a aquestes persones tan generoses i hospitalàries! A part, també gaudim d’un indret amb un llit on dormir còmodament i sobretot, som testimonis directes i privilegiats de les mil i una converses que tenen lloc al voltant d’una taula que avui acull a 10 persones de totes les edats. Àvia, pare, mare adoptiva, fills propis, fills adoptats, fills d’altres ex-esposes, néts dels propis i dels fills adoptats… quin sidral més interessant!

. Amb tanta activitat i persones m’ha costat trobar el moment adient, però afortunadament he aconseguit un forat d’atenció dins aquest meravellós caos per tornar a fer d’ambaixador de la nostra cultura catalana i he pogut mostrar un parell de vídeos de la meva estimada Colla dels Castellers de Vilafranca.

Treballant les tomaqueres
Treballant les tomaqueres
Això és una nova escala!
Això és una nova escala!
Seguim fent d'ambaixadors de la nostra cultura catalana, mostrant un parell de vídeos de la meva estimada Colla dels Castellers de Vilafranca
Seguim fent d’ambaixadors de la nostra cultura catalana, mostrant un parell de vídeos de la meva estimada Colla dels Castellers de Vilafranca

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>