Posant per la foto

Mudanya – Lapseki

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

.

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Ha estat un recorregut que m’ha ofert la possibilitat d’estar en contacte amb la natura i de viure una bonica experiència rural. També he arribat a Lapseki, punt on ja no puc caminar més per terra. Aquí haig de prendre un vaixell i navegar una curtíssima distància per poder continuar a peu per terra ferma.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Mudanya, Kumyaka, Tirilye, Esence, Sögütpinar, Çamlik, Evciler, Inkaya, Subasi, Cambaz, Bursa, Uluabat, Karacabey, Sahinköy, Fevzipasa, Dagkadiköyü, Dagesemen, Bandirma, Edincik, Bezirci, Anadolu Etap, Denizkent, Güvemalan, Sinekçi, Hacipehlivan, Osmaniye, Sirinköy, Biga, Aziziye, Doganci, Agaköy, Göktepe, Balikliçesme, Çinardere, Çelikgürü, Gürecealti, Bozkent, Sevketiye, Adatepe, Çardak, Lapseki

 

. Torno a despertar amb un cel molt cobert fins que a poc de sortir, torna a ploure de valent. Estic de l’aigua fins els pebrots.

. La carretera és molt petita, plena de corbes que van resseguint el perfil accidentat de la costa. Segueixen construint cases per tot arreu. Cases petites, no són els monstres espantosos de la zona de Rize fins Samsun al mar Negre, però ciment i totxos per tot arreu.

. Un cotxe, per la costa, ofereix portar-me.

. Els pocs espais relativament plans són emprats per plantar oliveres o per construir una promoció d’habitatges. I tot per només 4 mesos l’any, segons em confirma un vigilant que estranyament no em parla en alemany, sinó en francès. Al menys en francès sí que em defenc una mica millor, pel que puc tenir una bona conversa. La resta de l’any a tota aquesta costa, com ara, no hi ha una ànima.

. Haig d’anar aturant-me sovint per protegir-me de la pluja, tot i que de tant en tant m’enganxa de ple.

. La mini carretera va fent les típiques entrades i sortides de la costa i les més típiques pujades i baixades matadores. Però no són molt llargues.

. Un cop arribo al poble costaner de Tirilye abandono la costa per passejar per l’interior. Les oliveres segueixen sent les protagonistes, però no hi ha tantes, ni estan tan grans i ben posades com als voltants del llac Iznik. Aquí els camps d’oliveres cedeixen molt de terreny a alguns altres arbres fruiters, però sobretot a grans camps de cereals. Ara estan verds i son preciosos.

. La carretera és gairebé per mi. Sí que de tant en tant passa algun vehicle, però molt pocs. Això ho trobaré a faltar quan ‘torni a la civilització’ i m’hagi de menjar un bon tram d’autovia.

. Els camps estan preciosos i la solitud és molt palesa. Per aquí només passen 4 veïns, els pobles són 4 cases sense persones pel carrer o si alguna dona surt, em veu, m’ignora (no és que necessiti la seva atenció, però crec que és una mica estrany veure’m creuar el seu poble), i entra cap a casa tancant la porta ràpidament.

. Poquíssima gent i crec que força feréstecs. Potser és típic dels que viuen al seu petit món sense interaccions o encontres amb estranys, siguin locals o estrangers.

. Llàstima que gairebé tots els arbres siguin oliveres, doncs ni és època, ni puc menjar-ne. El que sí que trobo és un únic cirerer. Avui sí que em descarrego les motxilles i deixo l’arbre força plomat de ‘boletes vermelles’.

. Un detall molt important per mi. A partir d’última hora del matí ha deixat de ploure. Punyetes que bé!

. Haig de confessar un petit delicte. Com em trobo molts trams llargs sense enlloc ni per recolzar la motxilla, quan trobo un banc o pedra, aprofito per descansar. Veig un edifici que sembla un magatzem amb un banc i taula fora. Entro a la propietat amb 2 gossos fent la seva feina. És a dir, bordant de valent. Els puc calmar parlant-los suaument. Descarrego les motxilles entre un munt de gallines. Les segueixo lentament sense espantar-les. On em portaran? Doncs al galliner que estranyament està obert. Què em trobo? Moltes proteïnes! No em puc resistir. Agafo 4 ous, els faig un parell de foradets i me’ls cruspeixo allà mateix. Energia directe a la vena.

. Si em feia il·lusió acampar a un bosc d’avellaners, ara que porto uns quants dies entre oliveres, ja m’estan agafant les ganes. Com avui això és súper rural, doncs malgrat el terra està força tou i enfangat de les pluges d’aquests dies, acabo dins un camp d’oliveres.

. Quin concert d’ocells! Estic bocabadat. Abans que es faci fosc, és música celestial.

La costa i el poble de Kumyaka
La costa i el poble de Kumyaka
Què passa quan vius a un mar d'oliveres?
Què passa quan vius a un mar d’oliveres?
L’interior, un cop ens allunyem un xic de la costa
L’interior, un cop ens allunyem un xic de la costa

 

. Una frase que podria resumir el dia d’avui, que no passa cada dia, però sí de tant en tant, seria: Quina sort que tinc i quina riquesa que segueixo acumulant amb experiències així!

. Tinc un dolç despertar al camp d’oliveres després d’una nit fresqueta però sense pluja!

. Arribo al mini poblet de Çamlik on hi ha 2 carrers d’entrada i un de sortida. Sembla difícil d’entendre o d’aconseguir però en marxar, m’equivoco! Agafo el segon carreró d’entrada i no el de sortida. La carretereta de sortida és tan petita, plena de fang i d’excrements d’animals que pensava era una entrada a una casa de pagès.

. Pel camí, sense ningú més que uns quants meravellosos ocells cantaires, frueixo d’un paisatge idil·lic. Camps conreats amb terra aixecada, camps verds de cereals…

. De sobte, entre tota aquesta verdor i aquí, al mig d’una Turquia ben rural, crec veure visions. Sí, és de veritat i per estar-ne segur, li faig una foto. Al mig d’un camp verd em trobo… un dromedari blanc! Pensava que estava somiant.

. Al poblet d’Evciler un parell de iaios em conviden a un te.

. A les afores d’una granja 8 gossos, 4 de més tranquils i 4 agressius m’envolten i encerclen bordant i en clara actitud agressiva d’atac. Acabem a la guerra, ells i jo. Jo fotent crits i a pedrades en una confrontació lletja. No em passa res.

Quan borden i prou, passa. Quan borden, ensenyen els ullals i en grup m’encerclen, especialment pel darrera, la cosa ja pinta malament.

. Al poblet de Inkaya em faig mig amic d’uns pagesos amb cares molt autèntiques i el del ‘bar del poble’ em convida a 2 tes i 2 paquets de galetes.

. Segueixo caminant i connectant els poquets mini poblets que em trobo pel camí. Es deuen repartir la molta feina de treballar tanta terra.

. Arribo a una altra vila de nom Subasi i aquí m’aturo una estona. Demano al del ‘bar del poble’ si puc carregar el telèfon. Com tinc temps, puc netejar-me amb aigua i un drap una mica les motxilles, pantalons i botes, traient el fang que porto arrossegant d’aquests dies de pluja i acampada. També aprofito per rentar-me millor els mitjons.

Durant aquest temps el del ‘bar del poble’ em convida a un te, un cafè, una aigua i unes galetes, mentre que un pagès client em convida a un ‘tost’ (2 fines torrades amb formatge desfet al mig) i un ‘ayran’ (iogurt líquid) tot mentre gaudim d’una bonica conversa.

. La tarda va avançant i el magnífic dia i sol del que he gaudit immensament es va tornant gris amb trons que remouen el cel. Torna a pintar pluja i a mi no m’agrada gens ni mica i n’estic fins els…

Així que arribo a un altre poble, Cambaz (no crec que surti a cap mapa) que està a uns 21km a l’est de Karacabey a les 16h i amb un cel ple de núvols i trons. La pluja forta i la tenda de campanya… mala combinació.

Descanso a cobert i xerro amb alguns dels homes que sempre estan prenent un te. Al cap d’una estona arriba un home jove que parla un xic d’anglès. Salvat! Em puc expressar i comunicar molt millor. Resulta ser el ‘representant religiós’ del poble i el que porta la mesquita. Em fa de guia turístic dins el seu lloc de feina i de carambola aconsegueixo una habitació a una mesquita (feia molt, molt de temps que no entrava a cap mesquita). Amb el gran dilema de cada dia on dormir ja resolt, i quan ja estava tranquil per avui no haver d’empassar-me més pluja ni de dia, ni de nit, llavors conec a un altre home jove que es pot comunicar en anglès. Aquest va aprendre anglès treballant a la costa sud de Turquia al molt important sector del turisme, però ell és d’aquest poblet i és un pastor de cabres!

Fent mig conya m’he ofert per ajudar-lo. Dit i fet. Cap a les 17h, després d’un trajecte al remolc del tractor on per cert m’he estat empassant un xic de fang aixecat per les rodes del darrera, ja estàvem ambdós pasturant cabres al mig del camp. També hem estat recollint herbes que són bones per fer te i una mena de farigola, de pas que hem tingut una molt interessant conversa sobre turisme, natura, cabres, religions i el negoci que representen, sobre Carl Marx, Darwin, el capitalisme, el sistema a Cuba… caram, caram amb el pastor.

Més tard he ajudat al meu nou amic i el seu germà a portar totes les cabres al corral i he fet de guàrdia urbana canalitzant les cabres per que els 2 germans anessin munyint-les a mà, una a una. Jo dins el corral amb un pal, voltat de moltes cabres. I quanta llet que han tret! Aquesta tarda jo diria que uns 70 litres. Ja gairebé fosc hem tornat al poble i he sopat a casa seva (i els he rentat els plats). Després tots cap al ‘bar del poble’ a fer el te i ‘conversar’ amb els veïns. Mentrestant ja s’ha fet de nit i cau un ruixat amb força que em recorda l’afortunat que sóc tenint avui un sostre sota el que dormir i no estar acampat a l’aire lliure.

I després d’aquest dia memorable que no passa ni cada dia, ni molt sovint, però sí que ens ha passat de tant en tant, he acordat quedar-me amb ell 2 dies més per ajudar-lo. Això de fer de pastor, anar a pasturar pel camp, collir farigola o herbes aromàtiques, veure i viure completament per dins la vida d’una granja de cabres, veure com les venen i també les maten (ha vingut un carnisser a comprar unes quantes i ha ‘pelat’ una sencera allà mateix), tenir una bona conversa amb un pastor …

Resumidament, que com deia al principi del dia: Quina sort que tinc i quina riquesa que segueixo acumulant amb experiències així!

. Com avui tinc un endoll a mà i no haig de patir per si s’acaba la bateria, aprofito per repassar i escriure una mica millor les vàries notes que tinc d’avui i d’aquests dies passats. Miro d’escriure una mica millor per tal de publicar-ho a la web. Això però implica que m’estic treballant fins passades les 2h de la nit. Aquesta web em matarà.

Dromedari blanc de veritat. Aquí al mig, pasturant...
Dromedari blanc de veritat. Aquí al mig, pasturant…
Paisatge verd
Paisatge verd
Dos pagesos en actiu, fumant i prenent te. Típicament típic
Dos pagesos en actiu, fumant i prenent te. Típicament típic
Un pagès jubilat amb 'mirada interessant...'
Un pagès jubilat amb ‘mirada interessant…’

 

. Em trobo al matí amb el meu nou amic pastor per anar cap a la granja. Tenim feina a fer! Allà estan totes les nostres amigues, les cabres, i el germà. Comencem el dia com el vàrem acabar ahir, és a dir, jo de guàrdia urbana dirigint el tràfic de cabres per que ordenadament vagin passant una a una per les mans dels 2 experts munyidors. És curiós veure el comportament de les cabres. De tant en tant es foten uns cops de banyes entre elles que només veure-les ja em fan mal les costelles. D’altres actuen de manera divertida fent coses rares, salts sense sentit… aquestes vegades suposo que són les raons d’on prové l’expressió ‘estar com una cabra’.

. A quarts de 10h ja hem acabat. El germà marxa i el meu amic s’emporta les cabres a pasturar. Em diu: -‘Tornaré cap a les 17h’. Jo li responc que: -’Molt bé, jo ja tinc o m’he buscat feina’.

. Quina feina? Doncs m’he proposat netejar de plàstics, ampolles, papers, llaunes, … deixalles i porqueria que tenen per tot arreu. Estan al mig de la bonica natura i ho tenen fet un fàstic.

Em passo hores recollint tot el que no hauria de ser aquí. Des de plàstics, llaunes, papers petits, fins a grans plàstics que em fan esgarrifar. Al final de molta, molta feina aconsegueixo una senyora pila de deixalles. Bona part de la mateixa queda consumida per les flames a mitja tarda, mentre que la totalitat del recollit no acaba de cremar fins al dia següent.

. Quan he acabat amb la feina ecològica o de principis bàsics com ha estat netejar tot aquest munt de brossa i plàstics, aprofito per anar a passejar però amb una bossa a la mà. No vaig només a passejar, sinó que també vaig a collir el te tan bo que ahir vaig aprendre. Ara ja conec la planta i de fet em recorda molt al te de roca. Així que acotant-me molt i amb paciència puc fer una bona collita. Espero que a la seva família li faci gràcia el regal.

. L’amic pastor no torna a les 17h sinó que amb el seu germà, l’anem a buscar. Potser l’havia entès malament jo. El trobem i ens afegim a la tasca de controlar el ramat. No és fins les 19h, 9h després de la sortida del corral i quan comença a ploure de nou, que no tornem al corral. Allà toca entrar totes les cabres dins i munyir-les a mà.

. Torno a fer de guàrdia urbana. Quan acabem, ja fosc tornem a casa seva per rentar-se una mica, sopar i avui hem de fer un lliurament/venda a domicili. Normalment venen la llet a una fàbrica, però de tant en tant algun altre client particular els demana. Avui portem 50 litres a una petita botiga de gelats a Bursa, que paga millor que la fàbrica. Avui la venen a 5 lires/litre (1 €/litre).

. Aquest vespre finalment he pogut beure llet de cabra. Tots aquests litres passant davant meu i avui he pogut gaudir moltíssim d’un bon got de llet. Deliciosa.

Pila de brossa, escombraries i deixalles que he pogut recollir
Pila de brossa, escombraries i deixalles que he pogut recollir
A manca d’un abocador oficial, aquest és el millor remei que li podem donar
A manca d’un abocador oficial, aquest és el millor remei que li podem donar
També he aconseguit una bona collita de te
També he aconseguit una bona collita de te

 

. Després d’un bon esmorzar toca tornar a la feina, el que vol dir, tornar a la granja. Al matí el primer que cal és munyir les cabres, així que la meva minsa aportació és tornar a fer de guàrdia urbana. Els 2 germans seuen d’esquena a les cabres i a ambdós costats d’una porta, únic pas d’una tanca. Al darrera, un munt de cabres i un turista que està com una cabra i que amb un pal, fa d’urbano al mig d’elles. La meva feina és conduïr-les a poc a poc, d’una en una per que vagin passant per la porta i els 2 germans les vagin munyint.

. És certament curiós estar plantat al mig de moltes cabres a dins casa seva. Trepitjant terra i excrements, veient com no paren de fer pipí, sentint pets i fent caca (petites boletes que deixen anar com si fossin màquines escurabutxaques). Bé, això és la natura i el món animal. També és divertit estar plantat al mig de les cabres amb un pal i tenir desenes de cabres mirant-me. Si no em moc, ningú es mou. Si vaig a dreta, totes corren cap a l’esquerra… És curiós veure-les actuar i observar el seu comportament.

. Després d’obtenir la llet, avui el que s’emporta el ramat a pasturar és el germà del meu amic. Jo em quedo amb l’amic per alimentar les cabretes cadells que encara no pasturen. També per ajudar-lo a agafar, lligar un parell i pujar-les vives al cotxe d’un comprador.

. Després xerro una mica més amb el meu amic i conec coses més interessants. Ell va néixer aquí i des dels 7 anys que està involucrat amb la granja. Problemes amb el seu pare van fer que marxés a viure i treballar al sud de Turquia on el turisme de platja és molt potent. Amb vint-i-pocs anys feia de cambrer i observava com molts turistes europeus estaven a la piscina prenent el sol i… llegint llibres! Això li va obrir els ulls. Però què fan? Va anar aprenent un xic d’anglès i els preguntava als turistes.

Al final el meu amic va viure uns 5 anys al sud, va aprendre i madurar molt, va obrir la ment, ara llegeix llibres doncs em parla d’autors europeus coneguts i ara, amb el seu anglès d’estar per casa après per iniciativa pròpia practicant amb els turistes, em demostra una maduresa i manera de pensar que m’agrada molt. Sobretot l’admiro veient els seus orígens. Orígens als quals ha tornat i que a més, li agraden. El seu pare ja no hi és. La granja la porten ell i el seu germà, qui per cert, és també bona persona però crec que un típic exemple d’un home que no ha sortit gaire d’aquest entorn tan extremadament local.

. Poden produir uns 100 – 150 litres/dia de llet. La majoria van cap a una fàbrica a Çanakkale (220 km) en contenidors de 1.000 litres i els paguen menys de 5 lires/litre (1 €/litre). De tant en tant venen a gelateries a Bursa cobrant unes 5 lires/litre (1 €/litre) i també fan formatge. Per 1 kg de formatge necessiten uns 4-5 litres de llet, però el formatge el venen a 30 lires/kg (6 €/kg). Després evidentment també venen els animals per carn i finalment els excrements els empaqueten en bosses que venen normalment a Bursa per adop de jardineria.

En resum, és molta feina i molt esclava, però afortunadament tenen una bona diversificació de clients i malgrat no ho aparentin gens, crec que es guanyen merescudament bé la vida.

. Després de fer feina a la granja tornem al poble, jo de nou al remolc del tractor saltant més que una crispeta. Anem al ‘bar del poble’ on sóc el protagonista. De fet ho estic sent des de que vaig arribar. Tot el poble, que si no he entès malament poden ser unes 150 persones, parla de mi. Avui estem com 4 hores fent el que fan milers d’homes jubilats i també molts no jubilats a Turquia, cada dia, tot el dia. Seure, parlar (tafanejant), fumar (jo no) i prendre te. Aquí conec a uns quants homes més. Alguns de força interessants, d’altres de molt ‘autèntics’… i després m’assabento que d’altres ‘ignorants de poble’ (com els defineix el meu amic) adverteixen al meu amic que vagi al tanto, doncs jo podria ser un espia, un ‘agent’ o podria venir al poble a robar. Sí, de veritat. Ambdós riem molt amb aquesta teoria.

. Cap a les 17h tornem a la granja i substituïm el germà. Anem nosaltres amb el ramat un parell d’hores més fins les 19h. Trobo molt interessant i autèntic estar fent veritablement de pastor amb un de veritat. Ambdós seguim parlant de temes profunds, amb sentit. Temes cultes de pes, mentre seiem al terra o sobre roques al mig de la muntanya, en un terreny que podria ser perfectament el Garraf, amb fenomenals vistes a una vall i el llac Uluabat. Vigilant i reconduint moltes cabres. En definitiva, fent de pastor.

. Cap a les 19h, després que les cabres hagin estat unes 9 hores menjant, toca tornar-les cap a casa seva. Un cop a dins torno a fer la meva feina. Acabades de munyir, cap a les 20h tornem a casa, sopem i avui em puc dutxar. Quina falta em feia!

. Per la dutxa és curiós que com sempre em veuen amb els mateixos pantalons i samarreta, el meu amic insisteix moltíssim en que després de la dutxa em posi samarreta i calçotets nets que ell em regala. No hi ha manera de poder refusar el seu regal, pel que acabo el dia amb una samarreta i uns calçotets de més.

. Després de la fenomenal dutxa (feia uns quants dies que la necessitava) m’estan preparant llet. Com ja saben de la meva ‘addicció’ a la llet bona de veritat, em preparen una mica i bec un parell de gots amb veritable veneració. Si la llet fós alcohol, seria un alcohòlic empedreït.

. Al vespre toca acomiadar-me del meu amic i la seva família, doncs suposo que demà tots estaran dormint quan marxi. Com he dit repetidament, l’hora dels adéus és veritablement difícil i trista, quan tinc la gran sort de conèixer persones tan, tan, tan maques. Em costa amagar les llàgrimes que em cobreixen els ulls. Trobaré a faltar a aquest noi i de pas, a la seva família i la vida a aquest poble tan poble.

Quina sort que he tingut en venir a parar aquí i conèixer aquesta / aquestes persones.

Portant les cabres a pasturar
Portant les cabres a pasturar
El carnisser compra unes quantes
El carnisser compra unes quantes
De tornada a casa
De tornada a casa
L'hora de munyir
L’hora de munyir
Or blanc (al menys per mi)
Or blanc (al menys per mi)

 

. Deixo ben aviat aquest petit poblet de Cambaz que per absoluta sorpresa ha esdevingut casa meva per un parell de dies. A mida que passen les hores, la veritat és que trobo a faltar al meu nou amic, la seva bondat, somriure, converses interessants i també, de pas, les seves cabres.

. La mini carretera que m’ha portat per aquests petits poblets comença a baixar. Des d’on anàvem a pasturar, que oferia unes boniques vistes de la vall i el llac Uluabat, la carretera baixa a la vall per connectar amb una vía més gran. S’ha acabat no veure un vehicle cada 5 minuts i el romanticisme de les vies molt petites que serpenteixen per tot arreu. Per contra, ara tinc un bon voral per on caminar.

. La vía va avançant cap a l’oest per entre grans camps llaurats o amb cereals força crescuts. Però em trobo amb llargs trams en que no hi ha res més que camps, cap ombra ni lloc on descansar el pes de les motxilles. El bonic i radiant sol escalfa bé, però ja va bé per compensar l’aire fresquet i sobretot la manca de pluja.

. Finalment trobo una parada de carretera on venen tot tipus de figures, a quina més lletja o hortera. M’aturo a seure i una senyora em convida a una miqueta de menjar i un te.

. La major part del dia vaig caminant i caminant sense gairebé cap interacció humana. Els grans camps i la plana tan ben treballats són bonics de veure, però força pal per caminar. No han deixat ni 4 arbres. Màxim 3 i potser els han perdonat per fer maco o per tenir ells una mínima ombra a alguns punts molt concrets.

Per aquí portem les cabres a pasturar mentre nosaltres gaudim de bones vistes
Per aquí portem les cabres a pasturar mentre nosaltres gaudim de bones vistes
Posant per la foto
Posant per la foto

 

. Segueixo caminant per una vía bastant gran, amb bon voral i una mica massa tràfic. El paisatge segueix sent bonic però avorrit. Grans extensions de terreny pla amb uns quants camps llaurats i la gran majoria preciosament verds amb cereals, diria que blat, crescut i movent-se acompassadament al dictat de l’aire fresquet.

. Aire fresc però sol ja punyent. Durant les hores centrals del dia vaig boig cercant un xic d’ombra que costa molt de trobar. Trobo uns quants arbres junts (miracle) i sec a l’ombra al costat d’una caseta de control d’accés. Un home amablement em treu un te.

. El tram més desagradable avui ha estat haver de travessar Bandirma. Una llarga estona ben lletja i amb força tràfic.

. Un dels pitjors moments del dia ha estat quan he sentit un ‘crack’ en trencar-se una de les dues nanses de la motxilla. Això per mi és fatal. He pogut arribar a un indret on poder treballar millor i després de força estona recomposant i cosint, crec que l’he pogut salvar. Al menys ha aguantat uns quants quilòmetres més fins al final del dia. Veurem com evoluciona. Li hauré de parar molta atenció. Aquesta motxilla està cosida i recosida per uns quants llocs, però de moment segueix aguantant des del primer dia.

Paisatge. Aquí han deixat algun arbre
Paisatge. Aquí han deixat algun arbre
Paisatge
Paisatge
Companyia gens desitjable a l’hora d’acampar
Companyia gens desitjable a l’hora d’acampar

 

. El dia ha seguit molt similar als dos anteriors amb un parell de diferències potser dignes d’esmentar, tot i que tampoc són res de l’altre món.

Partint de que segueixo caminant durant hores i hores, quilòmetres i quilòmetres entre grans camps de cereals, alguns de llaurats i molt poquets amb oliveres, avui destacaria:

.. Gairebé absència total de poblacions. Només he trobat 2 petits pobles entre una enorme plana de cereals. Avui no he hagut de creuar cap població amb tràfic, soroll… Això sembla que també ha repercutit en un tràfic molt menor al d’aquests 2 dies anteriors.

.. Avui he tornat a veure el mar de Marmara. Desprès d’una costosa pujada, la carretera, des del cim, m’ha regalat unes molt bones vistes de la costa.

. A la tarda arribo a un altre mini poblet. Güvemalan, on decideixo passar la nit. Mentre vaig matant el temps donant un parell de voltes, admiro un gran arbre que tenen al mig del poble i que encerclat a un jardí, sembla que té especial interès. Un home em crida. Jo estic embadalit amb l’arbre i la gran quantitat d’ocells que de manera meravellosament sorollosa l’habiten.

Vaig a veure l’home que per variar, està a una taula bevent el seu te i fumant. Iniciem la típica conversa i, també molt normal, em convida a un te. El te es serveix en gots molt petits a tot arreu igual. Got petit, platet i normalment 2 sucres. Des de que vàrem entrar a Turquia que és igual.

A mida que ‘xerrem’ i a poc a poc va assabentant-se del viatge, els tes es van repetint fins un total de 3, igual que la meva història a cada un dels molts homes que van arribant. Ens saludem, seuen, fan un te, fumen diverses cigarretes i marxen. Així estic ‘socialitzant’ durant 3 hores fins que es fa fosc, quan marxo a dormir. La majoria dels homes que van passant per la taula sembla que treballen el camp, doncs molts d’ells tenen les cares ben morenes, i per cert, uns quants tenen els ulls ben clars.

Per mi no diria que és preocupant, però sí molt rellevant veure al llarg de tota Turquia la gran quantitat de només homes que seuen durant hores sense fotre res, xerrant, tafanejant, prenent un te i fumant una cigarreta darrera l’altre. Gairebé tots els homes fumen i fumen moltíssim.

Una anècdota curiosa durant aquestes hores de ‘socialització’ arriba de la mà d’un dels molts visitants, un conductor de camió de 52 anys, molt de cabell blanc, ulls blaus preciosos i que és molt trempat. Xerraire, bromista, alegre… quan s’assabenta que a mi em torna boig la llet (la de veritat amb sabor de debò), va dins la teteria, agafa un recipient i marxa creuant la plaça del poble a veure un veí. Al cap de poc porta llet de vaca munyida d’avui. El de la teteria la bulleix i juntament amb mi, uns 4 homes més també gaudeixen d’un got de llet. Deliciosa. Tot un detall. Per aquesta zona, a part de camps i agricultura, també he vist unes quantes vaques.

El retorn al mar
El retorn al mar
El retorn al mar
El retorn al mar
Una bona segona residència al camp...
Una bona segona residència al camp…

 

. El paisatge amb els quilòmetres va canviant lleugerament. Si abans era tot una gran plana amb grans extensions de conreus, bàsicament cereals, a mida que m’atanso a Lapseki, especialment després de la població de Biga, els turons comencen a fer-se més presents. No són muntanyes o grans cims, ni molt menys, però sí tenen la suficient inclinació, desnivells i valls com per no permetre conrear gairebé res.

Així doncs, la vía segueix com una serp amb dolces i llargues pujades i baixades, esmunyint-se entre els turons mentre a poc a poc va tornant cap a la costa. El mar de Marmara el tinc sempre a la meva dreta, al nord, però l’he vist poc, doncs la vía sempre va per l’interior.

. Si l’altre dia vaig estar ‘socialitzant’ prou bé i durant hores amb uns quants homes que eren molt simpàtics, avui ho torno a intentar quan arribo bastant fet pols al mini poblet d’Adatepe. No tinc tanta sort. El reguitzell d’homes que trobo són bastant morts. De fet, crec que uns quants d’ells ja són morts en vida, però això ja seria una altra reflexió. Hi ha un, personatge que de tant en tant apareix en algunes poblacions, que es vol fer una mica el protagonista i projectar una imatge de importància o internacional de si mateix entre els seus veïns. Ja m’he trobat algun així.

Amb certs aires i postures de patètica superioritat em parla en turc. Jo no l’entenc, ni tampoc faig gaire esforç en fer-ho. Aquest segueix parlant, ara més alt. No sé com dir-li que no estic sord, sinó que no entenc la seva llengua.

Això em porta a una altra reflexió que potser pot molestar a tots aquells milions de persones que han nascut a estats ‘colonitzadors’. Estats que han imposat normalment cruelment a la força sa llengua. Habitants d’aquells estats que fins i tot avui en dia encara pensen o pretenen que la resta del planeta conegui la seva llengua. Sense voler molestar a ningú, això ho he trobat molt sovint amb les persones que només parlen castellà, francès, anglès, rus o turc, per exemple. Un normalment extingit cruel passat imperial fa que ses llengües hagin estat imposades a milions de persones i ara, encara avui, els demés les hem de conèixer per que moltes d’aquestes persones sembla que no poden aprendre llengües més minoritàries, o com a mínim entendre que els demés ni parlem, ni entenem, ni tenim la menor intenció d’aprendre o utilitzar les seves llengües imperialistes.

Aquest babau segueix cridant en turc. Al final ens comuniquem mínimament. Ell fa com de traductor als seus veïns que ara seuen a prop meu. No sé què diu, però de la manera que ho fa … Més endavant em pregunta -’Passport?’ M’està preguntant que si tinc passaport? Es clar que sí. Responc -’Evet (Sí)’. Llavors arriba la petita traca final. L’home tot decidit agafa una cadira, seu davant meu i amb la mà gesticula dient-me que li ensenyi. Jo fins ara havia aguantat la seva presència tranquil per que no m’emprenyava gaire i jo estava descansant els meus castigats peus a l’aire lliure. Ara, amb ell assegut davant meu, me’l quedo mirant, li faig un gest despectiu com dient ‘i tu qui et creus que ets per seure davant meu amb aquesta actitud i demanar-me el passaport’ i seguidament li responc curt, ras i davant la seva audiència -’Yok (No)’. Callat, em calço, carrego ambdues motxilles i dient -’güle güle (adéu)’, a tothom sense mirar-lo a ell, marxo. De refiló li veig la cara de no gaires bons amics.

. Al final del dia puc arribar fins a Çardak. M’atanso a una zona esportiva i d’esbarjo que tenen a tocar del mar, al costat del ferry i acabo veient una preciosa posta de sol, malgrat la molesta presència i molt de soroll d’alguns caces militars sobrevolant-nos. Màquines i sorolls que representen el pitjor de la humanitat.

Venedors de llenya pel camí
Venedors de llenya pel camí
Carnisseria mòbil on canvien el porc pel dromedari
Carnisseria mòbil on canvien el porc pel dromedari
Un home local
Un home local
Posta de sol a Çardak, amb la molesta presència i molt de soroll d’un caça militar sobrevolant-nos. Màquines i sorolls que representen el pitjor de la humanitat
Posta de sol a Çardak, amb la molesta presència i molt de soroll d’un caça militar sobrevolant-nos. Màquines i sorolls que representen el pitjor de la humanitat

 

. Com he dormit molt a prop del ferry de Çardak, abans de deixar el poble m’atanso a veure aquesta opció per creuar la minsa distància de mar que hauré de creuar en vaixell, doncs no la puc caminar. Coneixia l’opció del ferry de Lapseki, que és el que tinc previst prendre, però aquí a Çardak veig que també hi ha una altra opció igualment vàlida, doncs ambdós fèrries, el de Çardak i Lapseki van al mateix punt, la ciutat de Gelibolu.

Davant del ferry veig que potser aquesta opció està més pensada per grans camions, tot i que també carrega cotxes i per suposat persones. De fet pregunto per comprar un bitllet i em diuen que res, que passi cap a dins doncs aquí no cobren als passatgers.

. Quan estic deixant el carrer que desemboca en el ferry i vaig cap a la sortida del poble passo per una de les poquíssimes botigues ja obertes. És una fleca que deixa anar una oloreta divina. El flequer em convida a un te i una pasteta.

. Deixo Çardak i en pocs quilòmetres arribo finalment a Lapseki. Per què dic finalment a Lapseki? Doncs per que aquí és on inicialment tenim previst trobar-nos amb Jenn per prendre el ferry, creuar un petit pas de mar i seguir caminant la resta de Turquia fins la frontera amb Grècia.

. Lapseki té un passeig marítim i uns entorns del port i ferry molt ben urbanitzats. Passejar per aquí és molt agradable, especialment a primera hora quan no hi ha gairebé ningú.

. M’informo dels horaris i preus d’aquest ferry que també pot agafar camions, però està més pensat per cotxes, autobusos i persones.

. Bé, he arribat a Lapseki i fins aquí he arribat caminant. Aquí al davant, Gelibolu des d’on seguirem caminant. Però els plans de trobada amb Jenn han canviat lleugerament. No ens trobem a Lapseki, sinó a Çanakkale, 35 quilòmetres més enllà, així que sobre rodes me’n vaig cap allà!!!!

Ja he arribat a Lapseki !
Ja he arribat a Lapseki !
Ferry de Lapseki i gran vaixell, testimoni del important tràfic comercial d’aquestes aigües
Ferry de Lapseki i gran vaixell, testimoni del important tràfic comercial d’aquestes aigües
Lapseki, algunes ximpleries com aquesta escultura esdevenen o volen esdevenir símbols de ciutats. No li veig cap sentit ni aquí, ni allà on és més famosa
Lapseki, algunes ximpleries com aquesta escultura esdevenen o volen esdevenir símbols de ciutats. No li veig cap sentit ni aquí, ni allà on és més famosa

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

2 thoughts on “Mudanya – Lapseki”

  1. So you’ve become a goat herder! Thanks for the update. I translated with some hilarious results but clear enough to get most of it. And that dromedary!

    1. Yes, it was a great experience with a very nice person – new friend.
      And I barely believe I found a white dromedary eating grass in that part of Turkey.
      Almost every day is a surprise!
      Thank you for your effort and interest in translating Catalan texts into English.

Leave a Reply to Bonnie Cancel reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>